Maratona di Roma 2016

L’altre dia el Jag em deia: "es veu que ara el mètode d’entrenament correcte és el d’extrems, que córrer en zona 2 i 3 no té sentit. Tirades llargues molt suaus combinades amb entrenaments de qualitat". Hagués estat bé que m’hagués explicat això just abans de la Maratona, hi hagués anat amb més confiança, no havia seguit una planificació gaire específica, però precisament la tirada llarga amb la calma l’havia fet amb la marató de BCN fent de llebre de 4 hores i posteriorment em vaig matar a séries (sabia que el volum el tenia, ara calia el ritme).

També és cert que el test de Gavela, fet per 3.30, em va concloure que ho faria i amb una mica de marge, i a mi sempre m’ha funcionat. Però deixem-nos de xifres, a Roma hi anàvem a fer molt més que una Marató.

Acabada Barcelona 2015, vam buscar amb el Willy, el Pepe, l’Edu i l’Ignasi un objectiu comú i no en vam trobar cap de millor que anar a Roma, no ens ho vam pensar gaire i amb poc temps teníem els bitllets i les inscripcions fetes. La Bea s’hi va apuntar “ja que hi vaig, corro”. Amb incorporacions d’última hora fins a 12 amics ens vam presentar a la capital italiana.

Maratona: Què voleu que us digui, si Barcelona és un 10, perquè crec que ho és, Roma és un 7. No ens va agradar ni la inscripció (una autèntica agonia de formularis), ni la recollida del dorsal, ni la sortida (la Bea i jo en el mateix calaix) i ni tan sols el recorregut és de lluny com el de Barcelona. És cert que té moments celestials com passar per la Plaça Sant Pere, però molts kms mediocres. Sigui com sigui lo bo supera lo dolent i per tant molt recomanable.

La competició: Des del primer moment amb l’Ignasi vam dir que lluitaríem pel 3.30 i així ho vam fer, sobrats fins el 25 i a un ritme correcte fins el 32, després no va poder ser i ja vaig seguir sol. Un punt de marge em va fer gaudir del primer al darrer km i això, per mi, és el que compte ara. Us puc assegurar que hagués canviat molts minuts perquè els meus companys haguessin complert objectius, ho tenien a les cames però a vegades les coses no surten.

La Bea: L’entrenament no li havia donat ni la confiança ni el ritme per aconseguir MMP i per tant li vaig recomanar anar a gaudir i així ho va fer. Vaig poder acompanyar-la els darrers 5km i portava bon ritme, no havia petat. L’admiro.

El Viatge: Sens dubte el més important. Va ser genial, amunt i avall, visitant, menjant i bevent. Crec que hi va haver un molt bon feeling i tot i ser tants de seguida ens vam posar d’acord. Roma és una ciutat fantàstica per viatjar, per passejar, per xerrar o per seure com vam fer al Trastevere escoltant música en directe. Segur que n’hi haurà més.

Next stop València

Les xifres:

Temps

Pos.	Pos. M/F	Pos. Cat.	Pett.	Cognome Nome	Societa'	Naz.	Cat.	Tempo	Diploma	Video	Foto
1663	1584	276	6590	CORTADAS GUASCH PAU			OVER35M	03:27:50

Duatló del Prat, Mitja de Barcelona i Marató de Barcelona

A menys d'una setmana per la Maratona de Roma vull escriure quatre línies de com ha anat aquest darrer mes i mig.

Amb la bici a la duatló i amb la bandera a la Mitja i Marató

Al Prat, com sempre m'ho vaig passar molt bé. Crec que vaig patir en excés corrent però com se sol dir "ja hi haurà temps millors". Quan fa uns anys em dedicava jo a empènyer el darrer component del grup per poder anar per sota de 4, ara m'empenyien a mi per anar, i justet, per sota de 4.30. Sigui com sigui com sempre una gran experiència, m'encanta competir en equip i amb els Dragons.
L'endemà la Mitja de Barcelona, aquesta vegada tocava rodar a 5, i la veritat és que vaig anar molt còmode i distret, com no pot ser d'altra manera si et toca a la Cristina Prat de companya. vam fer 1.44.40, 20 segons per sota, molt contents de la feina feta.
Després la parada obligatòria i un any més la Marató de Barcelona. Admeto que em feia una mica de mandra, 4 hores és molt per a mi, i sobretot molta por, després d'un mes parat per una lesió el millor no és fer 42km. Doncs la mandra es va convertir en una gran experiència, les llebres de 4 hores som la canya, i del genoll algun avís però no m'ha tornat a fer mal.

Les dades del Garmin
Du Prat (tot i que em vaig liar una mica amb les trasnsicions i crec que falta el darrer running)
Mitja
Marató

Parada a la infermeria

Doncs sí, sóc un pupes, lesió rere lesió vaig coneixent tots i cadascún dels meus músculs, tendons i articulacions.
Ara ha tocat la cintilla. No és cap novetat, des dels ultres de l'any passat que em fa mal, però després d'un mes i mig de repòs semblava que havia desaparegut i a la primera competi seriosa (duatló del Prat més mitja de Barcelona) ha tornat.
Aquesta vegada he decidit fer un repòs actiu, o el que és el mateix, no parar per parar sinó fer algunes sessions de rehabilitació. A veure com va, de moment no descarto res de la temporada.

Li he demanat al Guillem una creu roja, però m'ha dit que era massa fàcl que faria un metge i un hospital

Regals per la UTMB

No m'agrada que em regalin per regalar. Que arriba nadal o el meu cumple i el meu entorn es gastin diners "perquè s'ha de fer". Per contra m'omple enormement quan algú em regala allò que necessito, moltes vegades sense saber jo mateix que ho vull.

 

3 coses em calien actualitzar o comprar per a la UTMB. 

 

Frontal. No hi ha manera que encerti, uns se'm cauen, d'altres es gasten molt ràpid. Ara gràcies als meus amics runners de la Salle, tindré l'oportunitat de provar-ne un que té molt bona pinta.

Bastons. Sigui o no partidari d'utilitzar-los per a qualsevol ultra, tenia clar que al Montblanc els necessitaré sí o sí. A Madrid ens van anar molt bé i sobretot van ser la solució quan la "cintilla" va comença a saludar. 

Motxilla. També a Madrid vaig fer servir la Salomon slab de 5 litres. De moment puc dir que no hi ha res millor, així que havia arribat el moment d'actualitzar.

Bea, suport des del minut 1. Gràcies.

 

100% Toni

Comença un viatge llarg i de nou em ve de gust explicar-lo. Aquest bloc va començar quan amb el Nico vam decidir anar a per l'Ironman, ara uns anys després, torno a tenir un repte de similar magnitud i toca ressuscitar Iropanic.
La primera entrada està dedicada, com no podia ser d'altra manera, al Toni. Així explicava com va començar tot. Els que el coneixeu sabreu que no exagera, que el que va escriure al Facebook va ser tal qual va anar. 100% Toni.

Este viaje empezó cuando Pau me dice:
- hacemos utmb?
En ese momento dije vale, y después me entero que son 170 km corriendo en busca de Heidy.
Y necesito hacer 2 cursas mas de unos 100km para conseguir los 9 puntos.
Y además a probar suerte en el sorteo. ...
Hoy día 13 mi amor, me llama toda nerviosa diciendo que nos ha tocado. ( contento, no contentísimo) la verdad que estoy un poco cagadito.

El Toni i jo corrent pel Montblanc amb el Guillem d'espectador

Una novetat d'aquest any és que copio al meu admirat Nacho, per mi un referent com a esportista, professor i persona. Ell acompanya totes i cadascuna de les seves entrades al blog amb els dibuixos d'algun dels seus dos fills, una idea fantàstica.

Ultra trail serra del Montsant 2015

La jugada ens havia sortit malament, amb el Toni confiàvem fer durant el mes d’agost o principis de setembre la travessa original de Cavalls del vent per tenir els 3 punts necessaris per la UTMB. Dedueixo que el canvi de patrocinador de NorthFace a Columbia a la cursa dels Alps, ha fet que Cavalls (de NF) deixi de ser puntuable, o sigui que els nostres càlculs se’n van anar a la merda i després de buscar i rebuscar l’única alternativa era fer dos ultres en 3 setmanes.

Ja sabem que no és l’ideal, ni ens ho han de recordar ni nosaltres ho neguem. Tot plegat començava malament i durant l'Ultra no van millorar. Justament els 20kms que vaig fer amb la cintilla “cridant” en els darrers passos a Madrid van ser els únics que vaig poder gaudir al Montsant. A partir d’aleshores, i quan encaràvem una mitja marató que ens portava a Margalef, el genoll va dir prou. L’havia reservat, en 3 setmanes només 6kms de running, però no va ser suficient, probablement haver passat pel fisio hagués anat bé, error meu, però ara ja no hi havia res a fer. Només les pujades em relaxaven i per contra els trams plans i de baixada que tant m’agraden, se’m feien llargs i dolorosos.

A Margalef, conscient que acabaria però sense veure clar com, començava la meva cursa de metges, reflex i drogues (socialment i esportiva acceptades).

Poca història a partir d’aleshores, no sé trobar una raó clara, una raó que justifiqui que en el 70 el grau d’esgotament era alt i la possibilitat de la ja clàssica revifada dels darrers kms no arribés aquesta vegada. Arguments sí que en tinc: dos ultres massa seguits, forçar pujant per compensar el penós ritme baixant, la desconcentració que provoca el dolor, un mal dia...

No vam anar malament, un Toni pletòric em va arrossegar fins a l’arribada a un ritme correcte (ens passaven però també recuperàvem posicions, de fet del 70 al final en vam guanyar 20). Els problemes van venir en acabar, el cas va dir “ok, t’he portat fins aquí, però ara desconnecto, ja t’ho faràs”. No cal entrar en detalls, només dir que 30 minuts després d’acabar estava assegut al vestuari respirant com si fes 30 segons que havia acabat un 10mil.

Una abraçada als amics que vam compartir cursa, i replico aquí les paraules escrites al Facebook:

Quan les coses no surten del tot bé cal tirar endavant. Els mals moments s'obliden, i les agonies del passat dissabte s'aniran diluint i deixaran aflorar els bons records i aprenentatges. En la passada edició de la UTSM vaig patir molt, molt, molt, però l'objectiu era important i calia estar a l'alçada. M'enduc 15 hores més amb el Toni i molts coneixements, he pujat dos esglaons més en experiència i tard o d'hora tiraré de nou d'ella. Sento haver fet patir i fer patir a la meva família i amics. Vull dedicar aquesta cursa a aquells amb qui l'any passat de forma total o parcial la vaig compartir, en tinc molt bon record: Dani, Felip i sobretot a la Núria i a la Sandra.

Les dades de cursa són les següents:

https://results.chronotrack.com/event/results/event/event-17208

Primer classificat  11h40’20’’

Interval	Hora del dia	Temps Real	Ritme Temps Real
Sortida	9:06:36a.m.
Albarca (Refugio)	9:58:00a.m.	00:51:24	07:34 min/km
Ulldemolins	11:23:27a.m.	02:16:52	07:52 min/km
Margalef	2:15:10p.m.	05:08:35	08:09 min/km
Cabacés	5:58:09p.m.	08:51:33	09:16 min/km
La Viella Baixa	7:55:31p.m.	10:48:55	09:15 min/km
Escaladei	9:44:25p.m.	12:37:50	09:22 min/km
La Morera de Montsant	12:23:59a.m.	15:17:24	09:52 min/km
Final	1:36:21a.m.	16:29:46	09:47 min/km

Ultratrail Madrid Advanced 106km

Ja que els catalans tenim la sort o la virtut de ser bilingües, deixeu-me que escrigui en castellà per si a algú li pot ser útil el que explicaré.

¿Cuantas veces agradecemos a la pareja, y decimos que sin ellas/ellos no sería posible? Muchas, pero en pocas los agradecimientos son tan sinceros como en esta ocasión. Y es que las parejas nos acompañaron y nos llevaron de vuelta a Barcelona de madrugada, hicieron de canguro, de supporters, de fisioterapias, nos cocinaron, nos compraron pilas, lloraron, nos esperaron, se preocuparon y tuvieron paciencia.

Salíamos a la 6 de la mañana de Cercedilla con los nervios y la ilusión en perfecto balance. Después de unos kms rápidos empezaba la carrera: una subida con poca dificultad técnica nos llevaba al primer avituallamiento. Un error de señalización (no se pueden marcar dos carreras a la vez y con las mismas cintas y dejar al azar de la noche que los corredores acierten), pues eso, un error importante de señalización llevó a casi todos los corredores hacia un sendero equivocado. Recuperamos no sin cierto agobio el camino hacia el siguiente avituallamiento donde empezaba un tramo algo más técnico hacia Navacerrada. Ahí, bajo mi punto de vista, empezaba la carrera. En general la primera parte eran 40km de subidas hasta llegar a la cima de la primera parte (más de 2.400 metros) y donde empezaban las famosas (y desconocidas por dos catalanes como nosotros) piedras de las cordilleras de la Sierra. Un tramo de pocos metros pero varios minutos donde saltábamos de roca en roca sin mirar hacia abajo (más nos valía). Después prácticamente todo para abajo hasta Rascafría, la larga bajada que los que hacemos ultras sabemos que son lo peor para el cuerpo, quemas kms rápidos y la percepción es que por fin uno se ha librado de esa sensación de agotamiento que provoca la subida, pero los músculos están trabajando sin descanso, y se van cargando y los pies empiezan a sufrir de tanto impacto brusco. Sabemos que tarde o temprano eso tendrá consecuencias pero lo cierto es que bajamos a buen ritmo.

Y en mi las consecuencias llegan rápido, el perfil de la segunda parte se asemeja al de la primera, subida de unos 30 kms para volver a bajar de golpe. Y en las primeras rampas veo que  no voy, ya no me entra el oxigeno y las piernas no tienen la fuerza de antes. Pero subo, detrás de Toni que me empuja, esperando un cambio en el relieve, o más pronunciado o más plano, pero necesito salir de esa subida con poca pendiente que pide a gritos buen ritmo pero que cuesta enormes sacrificios conseguirlo. Y llega el sube y baja que nos lleva al punto clave, al avituallamiento del km 70 previo al tramo más duro de la carrera.

Es en este punto donde ratifico la razón por la que me gusta correr con Toni. Nos entendemos a la perfección: en los momentos duros, seguimos, seguimos los dos, corremos si hay que correr y nos metemos caña mutuamente, “corriendo hacia el tercer árbol” y no esperamos respuesta, uno dice el otro hace, y así tiramos de la cuerda.

Y nos plantamos en la Morcuera, km 76 y 20 kms durísimos por delante, sin avituallamiento, con la noche acechando y una subida vertical delante nuestro. Besos a la familia y para arriba. La subida se hace, sin más, pero las (malditas) rocas de la Sierra convertirán lo que nos habían explicado como un sendero por el que poder avanzar tranquilamente a través de la Cuerda Larga en un complicado terreno de rocas y piedras por los que, suba o baje, se avanza muy lentamente. Y monte tras monte vamos superando toda la cresta esperando que por fin llegue la última subida a la bola. El paisaje es precioso, aunque a esas alturas, a uno le cuesta valorarlo.

Ahí nos juntamos con Chema quien nos ayudará, ya entrada la noche, a buscar las escasas señalizaciones del trayecto que no siempre es evidente. Para el año que viene hay que mejorar, y mucho este punto. Uno está agotado y lo último que quiere es perder tiempo o tenir que estar al 100% para buscar el camino.

Subo bien, ese extraño efecto que tienen los ultras en mi cuerpo que de repente desconecta mi sensación de agotamiento, pero sé que la bajada será una agonía. Esta vez los aductores no me han avisado hasta pasado el km 90, así que ningún problema, pero la rodilla sí se queja y desde hace ya algunos kms. Pasamos la bola y descendemos, lo que para Toni y Chema es un alivio y así lo comentan, para mi es un suplicio, he pasado de subir bien a bajar con mucho, repito mucho, dolor en la rodilla (los ultrarunners somos gilis). Una vez más la compenetración con Toni ha sido clave, yo le he cedido los bastones durante toda la subida, los necesitaba más que yo, pero él enseguida ve que serán claves para mi bajada y no duda en prestármelos para llegar a Navacerrada, dónde con la ayuda del milagroso réflex pierdo sensibilidad y consigo correr de nuevo con alegría.

Con una bajada rápida y una última pérdida del recorrido llegando a Cercedilla acaba nuestra historia en este ultra… Bueno, acaba la primera parte, ya que empieza la siguiente maratón: cenamos algo, nos duchamos y a las 2 de la madrugada estamos en el coche camino de vuelta para llegar a las 8 en punto a la mesa electoral. ¡Qué estrés dios mio!!!

Clasificación

Unos 120 empezaron y unos 60 acabaron

Primero: 14h54''

16 1234 JOSÉ MARÍA GONZÁLEZ RUIZ 18:56:34

17 1304 PAU CORTADAS GUASCH 18:56:34

18 1303 TONI KERPACH MARTINEZ 18:56:36



de trail a tri

Breu resum dels últims mesos més a mode de repositori que de crònica. La lesió de maluc segueix el seu curs, com va dir el metge, he de començar a pensar en deixar de córrer, i ho estic fent, ho estic pensant... Però mentrestant segueixo ;-)

Aquest any ha servit per a què, per fi, faci la Marató del Cap de Creus, que juntament amb Alpens era un d’aquells must que tenia pendents.

Tot va sortir rodó, gran cap de setmana entre molts amics, bona localització dels apartaments i una cursa més que correcte de menys a més. Començant amb força dolors musculars a la zona dels adductors, l’esquena i com no el maluc però acabant amb força (i suportant bé els delicats i adolorits adductors durant ben bé mitja cursa, sens dubte el meu punt feble). El dia abans la Bea patia com mai les dificultats que suposa recuperar-se d’una fantàstica competició de 100kms, però acabava la Mitja del Cap de Creus, no sense l’ajut d’uns fidels escudellers.

http://tretzesports.es/resultats_curses3/Index.php?Id=243

Primer corredor: 4.18.55

Pau Cortadas Guasch     

Club       BCN DRAGONS RAIDLIGHT TEAM

Posició 108 de 418

Temps 06:11:10

Ja més recentment el Carmelo insistia en què fes de nou la Moonrace a Sant Cugat, que m’aniria bé de cara a la triatló sprint de Les Angles. Em convencia amb aquest argument i ens trobàvem, com cada dijous els tres de sempre, El Toni, el Carmelo i jo mateix juntament amb algun dragó i amic més. La cursa va anar bé, la primera meitat amb la corda enganxada al ritme del Carmelo i la segona amb millors sensacions.

http://www.tmtiming.com/sites/default/files/events_files/GENERAL_0.pdf

Primer classificat 25.06

Pau Cortadas Guasch     

Club       BCN DRAGONS RAIDLIGHT TEAM

Posició 76 de 1047

Temps 00:32:10

I finalment el passat cap de setmana em trobava de nou, com un flam, a la bora del pantà de Matemale. L’idíl·lic llac em té la partida guanyada i no aconsegueixo nedar sense agobiar-me (el propi Guillem al final de la cursa em demanava “t’has gobiat molt a l’aigua, papà?” Aquest 2015 no va ser una excepció i de nou problemes, per sort últimament faig la sprint i amb menys de 15 minuts ja estava fora, darrera de quasi tothom, però fora. Vaig fer una bici correcte, em costa donar aquell punt de més i d’aquí que el ... del Toni em digués “sólo te faltava la cesta para ir del palo Verno Azul”. Vist els parcials realment no vaig fer pas una bona bici, crec que, proporcionalment, el pitjor, ja que vaig córrer malament, però la causa la trobo precisament a no anar prou sobrat en el sector 2. La veritat és que pensava que igualment correria millor, algunes sensacions en els úkltims runnings em feien ser moderadament optimista, però no, no hi va haver història, no vaig poder pillar als que em precedien. Una tri més, i un record, des de la distància, molt positiu.

Primer classificat 1.02.15

Pau Cortadas Guasch     

Club       BCN DRAGONS RAIDLIGHT TEAM

Posició 76 de 1047

Temps 01:20:14

Parcial swim 13.13

Parcial bike (18.5km) 38.04

Parcial run (5.5km) 25.40