O si més no anem cap allí. Al Nico li han faltat km com era de preveure, ja que la Titan estava molt a prop, però els pocs entrenaments que ha fet han estat de qualitat i la base la té, mentre no tingui cap problema amb els peus, aguantarà bé. En el meu cas em sento preparat, confiat en poder fer-la a un ritme correcte fins que el cos aguanti, he pogut descansar una mica aquesta setmana fent només el 80% de bici i natació que em tocava, i vaig fer el test de 30km, les cartes estan sobre la taula. He d’admetre que tinc poca pressió, fins i tot massa poca, suposo que quan un té l’objectiu de fer un Ironman, fer un terç ja no li dóna tanta importància, però espero que el meu subconscient mantingui el respecte que ha de tenir recórrer els 42km d’una marató. Patiré, no ho dubto, però espero que poc, i sobretot crec que no hauria d’arribar com en el 2007 ja que la setmana que ve he de seguir entrenant, és preferible perdre 10 minuts, un quart d’hora, el què sigui.
En fi, demà al matí sortim cap a Perpinyà amb la Bea i la Vero, anirem a la Fira i farem una mica de turisme, l’endemà totes dues ens acompanyaran amb les bicis, espero que no sigui temptador i els les hi demanem per fer algun km ;-)
divendres, 29 de maig del 2009
dijous, 28 de maig del 2009
L’any TRI
Sembla que tres és el número d’aquest any, perquè triatló m’acompanyarà durant els pròxims quatre mesos i perquè tres són els títols que ha guanyat el Barça. La frase que ja a partir de mitja temporada s’anava repetint de “i si aquest any fem el triplet?” ha anat agafant cos i cada vegada ho veiem més a prop i ahir es complia, i a més ho feia “a lo grande”, jugant bé tota la temporada, sense fer-nos patir, amb set jugadors del planter, amb onze cracks... I és que tothom sap que el Messi és el millor jugador del món, però més per trajectòria que per destacar per sobre de Tourés, Eto’os, Inisetas i els 14 jugadors que han anat circulant i maxacant en tots i cadascun dels partits de la temporada més televisiva de la història. És que tot ha sortit bé, l’any que el Barça ens deleita amb moments brillants en cada partit els donen en obert. Com han dit a la ràdio, hem canviat l’ ”aquest any sí”, per l’ ”aquest any tot”. I no em vull oblidar del Guardiola: quan el van fitxar n’era escèptic, o millor dit pensava que podia ser una bona aposta, però no tenia prous arguments per opinar, havia fet una bona temporada amb el Barça B, però encara recordava la seva proposta del Lillo com a entrenador quan es presentava com a Director tècnic amb el Bassat (per déu!). On no tenia dubtes era en que no volia al Mourinho, i estic segur que després d’aquest any ens hem oblidat del resultadisme per sempre. Guardiola ha estat capàs de convertir els defectes en virtuts, canviaríem els laterals de la final pels titulars? A mi contra el Manchester el Puyol parant al Ronaldo (per cert, el veig perfecte pel Madrid) i el Sílvinho pujant a l’atac em va semblar de perfecte.
Escriuria 10 pàgines més, tinc tantes coses a dir: comparar un Barça amb cantera amb un ManU que roba (i sinó el cas Piqué), les tres finals (comptant el Barça Madrid) que el Barça ha guanyat sense fer-nos patir i amb un total de 12 a 3, del Sílvinho parlant en català, de la gentada que hi havia per Canaletes, del futur d’un equip en cracks per sota dels 25 anys, del moment Iniesta, del Yayardo de Touré, del gran rival a la final de Copa, de la quantitat de samarretes del Barça...
Escriuria 10 pàgines més, tinc tantes coses a dir: comparar un Barça amb cantera amb un ManU que roba (i sinó el cas Piqué), les tres finals (comptant el Barça Madrid) que el Barça ha guanyat sense fer-nos patir i amb un total de 12 a 3, del Sílvinho parlant en català, de la gentada que hi havia per Canaletes, del futur d’un equip en cracks per sota dels 25 anys, del moment Iniesta, del Yayardo de Touré, del gran rival a la final de Copa, de la quantitat de samarretes del Barça...
dimecres, 27 de maig del 2009
Restaurants 25-35 euros (I)
Curiosament potser aquest és el sector més complicat, especialment a Barcelona, i en canvi és un dels que generalment més es busca: anar a menjar bé però sense deixar-s’hi un pressupost propi d’una celebració. Les referències són especials: restaurants fora de Barcelona o exòtics, opció que acostumem a considerar sovint. De totes maneres tinc pendent tornar a 4 restaurants que jo crec que podran estar en aquesta categoria: el DO a Verdi, on serveixen bones i originals tapes i vins ben seleccionats (tot i que hi falla que deixin fumar), la Panxa del Bisbe, també de tapes però amb tocs més exòtics, prop del carrer Escorial, una tercera proposta a Gràcia és el Samsara, hi vam anar fa molt i en tinc un record prou bo, menges en pufs i la matèria prima és excel·lent. Finalment, i com a representant de la cadena de Les Quinze nits iniciada a Palamós, em quedo amb el Balthazar per l’arròs amb sèpia i ceps i el foie a la planxa. Quan hi torni, crònica detallada, i una entrada nova amb 4 més.
Pequeña Isla
L'aspecte, més aviat humil del local contrasta amb el servei, la qualitat i la presentació d'aquest restaurant a la Mola, a Formentera. S'hi poden provar plats típics d'Eivissa, embotits, amanida de peix sec, xai i com no arrossos, peixos i altres carns. Les racions són abundants, especialment els arrossos i el preu molt correcte tenint en compte que la Illa és cara.
Preu: 28 euros (pax) amb vi (Fra Guerau) www.pequenaisla.com
Thaï Gardens
L’eterna discussió, la Bea prefereix el Thaï Gardens i jo l’Indochine. Una cosa està clara, el Thaï ha aconseguit un ambient molt selecte, molt fashion (serà per això que li agrada?). És un restaurant on, segons els entesos, es pot degustar autèntica cuina thailandesa, de fet nosaltres vam demanar el menú degustació, i tot i que no està tot superbo proves moltes coses. Val la pena anar-hi, en particular amb gent de fora.
Preu: 70 euros (2 pax) www.thaigardensgroup.com
La Bota
En aquest restaurant, que es troba just al costat de Roda de Barà a Tarragona, es fa cuina tradicional, però amb molt de gust, presentació i bon servei. Si hi esteu a prop no dubte en passar-hi. A més vaig provar un Montsant molt bo, Fra Guerau.
Preu: 30 euros pp .web
Indochine
No és la primera vegada que anem a aquest restaurant tant peculiar i autèntic. S’ha creat un ambient totalment oriental, amb la cuina vista i on la carta es distingeix per plats thailandesos, cambotjants, vietnamites... Nosaltres després d'uns aperitius, vam prendre un plat cadascú (força abundants) i una mica d'arròs blanc (khano). Cal reservar-se pels postres, el Khao Niao Mumuang espectacular: arròs amb llet de coco i mango.
Preu: 22 euros pp. Tot i que normalment surt entre 4 i 7 euros més si s'hi va amb més gana. www.indochinebarcelona.com
Pequeña Isla
L'aspecte, més aviat humil del local contrasta amb el servei, la qualitat i la presentació d'aquest restaurant a la Mola, a Formentera. S'hi poden provar plats típics d'Eivissa, embotits, amanida de peix sec, xai i com no arrossos, peixos i altres carns. Les racions són abundants, especialment els arrossos i el preu molt correcte tenint en compte que la Illa és cara.
Preu: 28 euros (pax) amb vi (Fra Guerau) www.pequenaisla.com
Thaï GardensL’eterna discussió, la Bea prefereix el Thaï Gardens i jo l’Indochine. Una cosa està clara, el Thaï ha aconseguit un ambient molt selecte, molt fashion (serà per això que li agrada?). És un restaurant on, segons els entesos, es pot degustar autèntica cuina thailandesa, de fet nosaltres vam demanar el menú degustació, i tot i que no està tot superbo proves moltes coses. Val la pena anar-hi, en particular amb gent de fora.
Preu: 70 euros (2 pax) www.thaigardensgroup.com
La BotaEn aquest restaurant, que es troba just al costat de Roda de Barà a Tarragona, es fa cuina tradicional, però amb molt de gust, presentació i bon servei. Si hi esteu a prop no dubte en passar-hi. A més vaig provar un Montsant molt bo, Fra Guerau.
Preu: 30 euros pp .web
IndochineNo és la primera vegada que anem a aquest restaurant tant peculiar i autèntic. S’ha creat un ambient totalment oriental, amb la cuina vista i on la carta es distingeix per plats thailandesos, cambotjants, vietnamites... Nosaltres després d'uns aperitius, vam prendre un plat cadascú (força abundants) i una mica d'arròs blanc (khano). Cal reservar-se pels postres, el Khao Niao Mumuang espectacular: arròs amb llet de coco i mango.
Preu: 22 euros pp. Tot i que normalment surt entre 4 i 7 euros més si s'hi va amb més gana. www.indochinebarcelona.com
dimarts, 26 de maig del 2009
Depilació, cuernos i cap al Challenge...
... a empapar-me del triatló.
Tenint la marató el pròxim cap de setmana he dedicat aquest a rodar en bici, a acumular km per a poder descansar i fer tappering ara. De fet ha estat la més dura de totes acumulant 200km de bici, 50 de running i 7 de natació.
Comencem per la depilació. No sé si és normal explicar això però potser a algú li pot ser útil, i jo em vaig deixar aconsellar. El procés ha estat el següent:
- Anar al Caprabo
- Comprar-me la crema, marca TAKY per homes (com jo) i que per cert vaig trobar que era careta (més de 5 euros)
- Despilotar-me i quedar-me en gallumbos tipus slip, no fos que em caigués crema en certes parts i em depilés més del compte.
- Crema en una cama, crema en l’altra.
- 10 minuts i, sota la atenta i flipada mirada de la Bea que no ho veu gaire clar, començo a treure els pèls rascant una miqueta.
- Al principi queden bastants pèls, però amb l’ajuda de l’aigua i fregant les cames en cercles amb les mans, van caient.
- Finalment a la part dels bessons he de fer una segona passada.
Definitivament estic moníssim, al final comparem les cames amb les de la Bea, costa trobar la diferència, jiji. Preparat per rebre la sessió de fisio el dilluns.
El següent pas per convertir-me en aspirant a triatleta va ser instal·lar els “cuernos” a la bici. Un cop fet a rodar de nou cap a Llorenç a celebrar l’aniversari de la Mònica. Nota: en la part posterior del genoll, quan pedalo em molesta una mica el fet d’anar depilat, suposo que hi ha més rossament.
Rodant ja pel Penedès em poso primer de la Volta Catalunya i a les rotondes la gent m’aplaudeix, finalment em paren perquè tinc el grup a punt d’arribar, i just casualitats de la vida, em trobo allí a dos dels companys que ens vam conèixer a el Raurell fent Remences.
Gran àpat, malgrat que ens robessin la taula, jiji.
Tenint la marató el pròxim cap de setmana he dedicat aquest a rodar en bici, a acumular km per a poder descansar i fer tappering ara. De fet ha estat la més dura de totes acumulant 200km de bici, 50 de running i 7 de natació.
Comencem per la depilació. No sé si és normal explicar això però potser a algú li pot ser útil, i jo em vaig deixar aconsellar. El procés ha estat el següent:
- Anar al Caprabo
- Comprar-me la crema, marca TAKY per homes (com jo) i que per cert vaig trobar que era careta (més de 5 euros)
- Despilotar-me i quedar-me en gallumbos tipus slip, no fos que em caigués crema en certes parts i em depilés més del compte.
- Crema en una cama, crema en l’altra.
- 10 minuts i, sota la atenta i flipada mirada de la Bea que no ho veu gaire clar, començo a treure els pèls rascant una miqueta.
- Al principi queden bastants pèls, però amb l’ajuda de l’aigua i fregant les cames en cercles amb les mans, van caient.
- Finalment a la part dels bessons he de fer una segona passada.
Definitivament estic moníssim, al final comparem les cames amb les de la Bea, costa trobar la diferència, jiji. Preparat per rebre la sessió de fisio el dilluns.
El següent pas per convertir-me en aspirant a triatleta va ser instal·lar els “cuernos” a la bici. Un cop fet a rodar de nou cap a Llorenç a celebrar l’aniversari de la Mònica. Nota: en la part posterior del genoll, quan pedalo em molesta una mica el fet d’anar depilat, suposo que hi ha més rossament.
Rodant ja pel Penedès em poso primer de la Volta Catalunya i a les rotondes la gent m’aplaudeix, finalment em paren perquè tinc el grup a punt d’arribar, i just casualitats de la vida, em trobo allí a dos dels companys que ens vam conèixer a el Raurell fent Remences.
Gran àpat, malgrat que ens robessin la taula, jiji.L’endemà toca anar a fer deures, arribar-me a Calella a veure el Half i estudiar com són els boxers, el recorregut de running... Ja des del tren veig que han tallat la nacional sencera, per tant la meva idea d’anar fins a Mataró i acabar arribant a Calella en bici, impossible. També flipo amb els constants grups de 50 ciclistes o més (“però no era prohibit el drafting?”). Arribat a Calella em trobo amb l’Antonio i un altre SBR i em comenten d’anar a l’estadi a veure el final. El recorregut de running és parcialment de sorra i la pujada final brutal (a mi m’és igual perquè aniré caminant a aquelles alçades). Veiem arribar als primers classificats, tant en homes, Clemente Alonso, com en dones Virginia Berasategui i em fa il·lusió veure com arriba gent tipus Xavi Llobet, el Melcior Mauri o una mica més tard el Sergio Garcia (mireu-ne les cròniques, fa molta gràcia com coneix a tothom). Poc després arriben el Robert Mayoral, el Peyo Ruiz Cabestany i el Luis Enrique, grans actuacions.
Finalment tornada ràpida però xerrant amb l’Antonio tot aprofitant que la NII encara estava tancada. Ens creuem amb el Nacho (una mica tard, tio!). Dilluns: natació, running i cap a la Montse Dominguez que tot xerrant de triatlons, em fa un massatge per descarregar-me les cames, quin mal!!!!! 
Finalment tornada ràpida però xerrant amb l’Antonio tot aprofitant que la NII encara estava tancada. Ens creuem amb el Nacho (una mica tard, tio!). Dilluns: natació, running i cap a la Montse Dominguez que tot xerrant de triatlons, em fa un massatge per descarregar-me les cames, quin mal!!!!! 
dilluns, 25 de maig del 2009
Divendres tornava a néixer...
I per desgràcia crec que no estic exagerant. Com cada divendres tocava volta de carretera, aquesta vegada, i a fi d’arribar a la flamant inauguració del DVi (www.dvi.cat), teníem un temps limitat així que anada i tornada a Sant Cugat i a beure vi. Decidim anar per Vallvidrera i fer la volta de la setmana anterior però al revés, mira que havia fet vegades aquesta carretera però mai en aquest sentit. Ja en la primera baixada em noto distret i fins i tot li comento al Xavi de la perillositat de la bici de carretera i del poc marge d’error que ens deixa. El punt tràgic arriba a la Floresta, vaig baixant tranquil·lament i just es posa el semàfor vermell, miro endavant i el que ve de cara no tira, per l’esquerra tampoc avança, així que passo totalment inconscient que de la dreta també podien venir. En mil·lèsimes de segon em veig pensant mentre veig el cotxe enganxat a 10cm del meu genoll i clavant els frens (“et donarà, ara has de caure bé”), però passo, em giro i demano perdó i de seguida penso: “la Bea venia darrera, espero que no ho hagi vist i així m’estalvio que hagi patit i que em foti una merescuda bronca”. I sí ho ha vist, però no em cau bronca (gràcies) sinó que em demana si estic espantat, “encara no, però ja arribarà” i mica en mica recreant la situació i amb la part esquerra del cos contracturada, començo a tremolar una mica i no se’m passa fins a la dutxa. No vull pensar-hi més, però m’ha de servir de lliçó a mi i a tots els que anem en bici de carretera ja que ens la juguem contínuament.
Moltes vegades ens lamentem de la mala sort que tenim, però estic segur que la sort sempre està anivellada i simplement quan és bona no ho notem. Anant en moto a vegades un cotxe obre la porta just quan hem passat, mil·lèssimes abans hagués estat mala sort, just després bona, però ni ens enterem, així és la vida.
I aprofitant el positivisme vull dir que cada vegada em sento més fort i més a gust no solament fent esport sinó exprimint-me. El tema de la mandíbula no se m’ha solucionat i aquesta setmana em fan una ontopantomografia de control, però he après a conviure-hi, ja sé que durant dues hores després de nedar tinc la mandíbula desencaixada. Però el més important és que puc dir que, malgrat que se’m carreguen molt i que un gest inesperat encara em fa estrebada, els adductors ja són història.
I seguim amb el bon rotllo per parlar de les futures generacions i la bona temporada que han fet els Rocamora junior, acabant en els llocs capdavanters en els seus campionats i guanyant algunes curses. Tenim relleu.
divendres, 22 de maig del 2009
Restaurants 20-25 euros
A més de l’esport una de les meves passions és la cuina, tant fer-la com degustar-la. És per això que alguns dels primers posts hi estaven relacionats i guardo un espai en el frame esquerre dedicat als restaurants més significatius que he anat provant.
He ordenat i buscat fotos de la trentena de referències que hi ha i els aniré penjant en les següents entrades. Dedicat al Nuñez del Crackovia, començo aquí per 5 dels restaurants que ronden els 20 euros, sempre poden sortir més cars depenent dels plats i dels vins, però “ens ho podem permitir, no?”
Si algú els prova ja podrà opinar, així que endavant, servirà per tenir els comentaris actualitzats.
Margarita Blue
Si es vol menjar mexicà amb bona música i prendre els millors mojitos de Barcelona no hi ha dubte que el Margarita Blue és el local ideal. El millor és començar amb unes tapes on no hi poden faltar els nachos, el chip and dip o els tomàquets verds fregits, i de segon un bon plat. De postres els coctails poden ser l'inici de les copes. De la mateixa cadena hi ha el Rita blue i el Rita Rouge, en aquest segon vem pendre un rissoto molt bo i unes espectaculars fajites de vadella i foie. Preu: al voltant de 22 euros pp. però molt variable. www.margaritablue.com
La Maison du Foie-gras (aquest restaurant va tancar)
És un petit restaurant d’aquells que ara ja costa reservar (sense fer cap publicitat) i en el qual pots degustar, com en pocs altres llocs, la cuina francesa. L’origen és una petita xarcuteria de foies, formatges, productes relacionats amb l’ànec i vins on hi ha cinc o sis taules i on Thierry Moger ofereix, a més d’una gran carta, menús de Foie+formatges+Plat principal per uns 15 euros. Nosaltres vam degustar magret i confit acompanyat per unes ostres d’aperitiu i un Bordeus.Preu: 20 euros
Centfoncs
He ordenat i buscat fotos de la trentena de referències que hi ha i els aniré penjant en les següents entrades. Dedicat al Nuñez del Crackovia, començo aquí per 5 dels restaurants que ronden els 20 euros, sempre poden sortir més cars depenent dels plats i dels vins, però “ens ho podem permitir, no?”
Si algú els prova ja podrà opinar, així que endavant, servirà per tenir els comentaris actualitzats.
Margarita Blue
Si es vol menjar mexicà amb bona música i prendre els millors mojitos de Barcelona no hi ha dubte que el Margarita Blue és el local ideal. El millor és començar amb unes tapes on no hi poden faltar els nachos, el chip and dip o els tomàquets verds fregits, i de segon un bon plat. De postres els coctails poden ser l'inici de les copes. De la mateixa cadena hi ha el Rita blue i el Rita Rouge, en aquest segon vem pendre un rissoto molt bo i unes espectaculars fajites de vadella i foie. Preu: al voltant de 22 euros pp. però molt variable. www.margaritablue.com
La Maison du Foie-gras (aquest restaurant va tancar)És un petit restaurant d’aquells que ara ja costa reservar (sense fer cap publicitat) i en el qual pots degustar, com en pocs altres llocs, la cuina francesa. L’origen és una petita xarcuteria de foies, formatges, productes relacionats amb l’ànec i vins on hi ha cinc o sis taules i on Thierry Moger ofereix, a més d’una gran carta, menús de Foie+formatges+Plat principal per uns 15 euros. Nosaltres vam degustar magret i confit acompanyat per unes ostres d’aperitiu i un Bordeus.Preu: 20 euros
Taktika Berri
Hi ha llocs de pintxos que estan bé, el Lizarrán, el Sagardi... però els més genuïns són els del taktika berri. No busquen originalitat i el seu fort és la materia prima. Truita de patates, cranc, morcilla o espectacular el de lluç. I sempre acompanyat d'un Txacolí. També té restaurant i amb molt bona fama, però no hi he anat.Preu: variable entre 16 i 22 euros pp.web
Centfoncs
És un restaurant correcte, sense masses pretencions però on es pot anar a fer un bon àpat sense passar dels 20 euros per persona. Jo vaig encertar més que la Bea, i la lasagna d'esberginia amb formatge de cabra estava excel·lent. Tipus Botiga o Mamasita. Preu: 40 euros (2) Tot i que hi ha una carta de vins molt extensa i de diferents preus.http://www.centfocs.com
La Botiga
La Botiga
Ja fa uns anys vam descobrir aquest restaurant a l’avinguda Tarradelles. S’assembla als de la cadena de la Mamasita, Quinze nits... és a dir menjar prou bo, en part precuinat, però sempre molt ben presentat i d’una qualitat preu immillorable. Ideal per sopars en què un no es vol gastar molta pasta i sopar com a casa. Aquesta vegada vam provar el nou local a prop del Corte inglés, i també correcte (estaria bé que parlessin català però ja se sap...). El millor, el pa amb tomàquet. Preu: 36 euros sense vi (2).web
dijous, 21 de maig del 2009
I com porto els gels? + Ironcat
Perpinyà no deixa de ser un test de cara al Challenge, vull, en certa manera, recrear les situacions que m’hi puc trobar, i una d’elles és l’alimentació, però si corro amb una samarreta normal, com pensava fer, on porto els gels? El tema ronyoneres prefereixo evitar-lo, ni m’agraden ni les trobo còmodes, l’altre cosa és utilitzar el portadorsal de la Bea que té per portar gels en format bidonet, però segueixo pensant que el millor és una samarreta amb butxaques, i aquí entre el problema estètic. Tinc tres opcions:
1) Utilitzar un maillot de bici, ja sigui el de SBR, el de la Triatló del Prat o el de Cabrils, però la goma que porten a baix és incòmode, a Collserola em vaig passar la cursa baixant-me la samarreta.
2) Posar-me una samarreta normal i buscar algun sistema per portar-los, però quin?
3) Portar una de les samarretes de Triatló. Descartat, per raons obvies, el mono blau, me’n queden dues, la 2XU és molt radical, em va molt apretada, deixa molt braç al descobert i és curta, en definitiva per una tri genial, però fora de context? L’alternativa és la samarreta verda utilitzada a Banyoles, seria genial si no fos perquè m’he compromès a portar els pantalons del Barça si guanyem la champions, i resulta que a vista d’experts en el món de la moda (entenguis per Xavi i Bea) no quadra. Jo els hi vaig dir que penso que són dos colors que el Custo combina, però també és cert que no em veia a mi mateix. Pel challenge no hi hauria problema ja que els pantalons seran negres.
Ja veieu, aquests són els meus dubtes a una setmana de la prova. I per combinacions us ensenyo la fila que feia l’endemà de la final de la copa que vaig decidir sortir a córrer (malgrat la pluja) amb la samarreta del Barça i els pantalons del Bilbao.
1) Utilitzar un maillot de bici, ja sigui el de SBR, el de la Triatló del Prat o el de Cabrils, però la goma que porten a baix és incòmode, a Collserola em vaig passar la cursa baixant-me la samarreta.
2) Posar-me una samarreta normal i buscar algun sistema per portar-los, però quin?
3) Portar una de les samarretes de Triatló. Descartat, per raons obvies, el mono blau, me’n queden dues, la 2XU és molt radical, em va molt apretada, deixa molt braç al descobert i és curta, en definitiva per una tri genial, però fora de context? L’alternativa és la samarreta verda utilitzada a Banyoles, seria genial si no fos perquè m’he compromès a portar els pantalons del Barça si guanyem la champions, i resulta que a vista d’experts en el món de la moda (entenguis per Xavi i Bea) no quadra. Jo els hi vaig dir que penso que són dos colors que el Custo combina, però també és cert que no em veia a mi mateix. Pel challenge no hi hauria problema ja que els pantalons seran negres.
Ja veieu, aquests són els meus dubtes a una setmana de la prova. I per combinacions us ensenyo la fila que feia l’endemà de la final de la copa que vaig decidir sortir a córrer (malgrat la pluja) amb la samarreta del Barça i els pantalons del Bilbao.
I aprofito el post per parlar de l’Ironcat, és un Ironman que tenim al costat de casa i que per alguna raó no acaba de créixer (i més li costarà ara amb el Challenge). A mi, he de reconèixer que tampoc em tirava gaire, ja sigui per la voluntat de debutar en alguna gran, per la por al vent, per l’època de la temporada... pel què fos no l’havia considerada. Les cròniques d’aquest any en què la meteorologia ha respectat són realment temptadores i m’han despertat “el gusanillo”, qui sap si algun dia. Aprofito per felicitar als Ironcats d’aquest any, tots ells aconseguint marca personal: Robert, Carles, i en especial Josep Maria, llegiu-ne la crònica.
dimecres, 20 de maig del 2009
Les agulletes passen corrent
Aquesta era la frase que deia el profe de gimnàs del cole, el Vilarroya, quan la gent no volia córrer i posava les agulletes com a excusa. Jo el diumenge vaig fer una errada de novato, vaig acabar de la suma Cursa de Collserola + bici força baldat però no suficient com per fer bé els estiraments, així doncs només arribar va ser saludar a tothom, dutxa ràpida i aperitiu. Dilluns els dos bessons i l’adductor bo es van anar carregant i ahir no havia millorat malgrat la sessió d’estiraments i massatges (electrònics) al DIR.
Amb tot tocava la tirada 30km i com que eren agulletes i no lesions (al fer estiraments no em feia mal) he decidit no trencar la rutina. Carregat de cames sortia de la feina cap a la carretera de les aigües a ritme escalfament per a recuperar bé la musculatura. La veritat és que agafat el ritme el dolor es redueix, però especialment l’adductor em fa por i no em permet augmentar el ritme malgrat que arribo tard al punt de trobada amb el Xavi i la Bea al DIR. M’acompanyen en la volta cap al Cervantes i a l’alçada de Via Augusta amb General Mitre segueixo fins a completar els 30 km.
Les sensacions han estat prou bones malgrat que és clar, m’he quedat a les portes del mur. He seguit un ritme al voltant dels 5.30. Al final, com no, uns bons estiraments.
Amb tot tocava la tirada 30km i com que eren agulletes i no lesions (al fer estiraments no em feia mal) he decidit no trencar la rutina. Carregat de cames sortia de la feina cap a la carretera de les aigües a ritme escalfament per a recuperar bé la musculatura. La veritat és que agafat el ritme el dolor es redueix, però especialment l’adductor em fa por i no em permet augmentar el ritme malgrat que arribo tard al punt de trobada amb el Xavi i la Bea al DIR. M’acompanyen en la volta cap al Cervantes i a l’alçada de Via Augusta amb General Mitre segueixo fins a completar els 30 km.
Les sensacions han estat prou bones malgrat que és clar, m’he quedat a les portes del mur. He seguit un ritme al voltant dels 5.30. Al final, com no, uns bons estiraments.
dimarts, 19 de maig del 2009
Cerdanyola - Llorenç
Aquest diumenge hem fet el primer entrenament-sortida-xerrada amb el Nico. Però parlant de bicis, el primer és el primer, i en aquest cas és el restyling de la Rieju. Vaig pensar que durant aquests quatre mesos recuperar-la és una bona opció ja que és més polivalent que la Dahon, i si un matí per exemple vull fer una Rabassada abans d’anar a treballar, doncs ho faig. El cas és que dissabte anàvem amb la Bea i compràvem els colors per transformar-la en un Taxi de Barcelona, el Nico està enamorat de la Specialized Langster NY que va disfressada de Taxi de Nova York, i jo no seria menys. Colors en mà ahir vaig aprofitar que estava a Tarragona per dedicar-me a la pintura i a falta d’acabar certs detallets, aquest ha estat el resultat final. Ara falta muntar-li un manillar nou i fet.
La Rieju abans
En quan a la sortida, doncs acabada la cursa de Collserola truco al Nico i ens trobem prop del Papiol, a la recta on havíem entrenat altres vegades. Just a l’entrada de Martorell i abans de creuar el pont hi ha el trencall a l’esquerra cap a Gelida. Anem xerrant de les nostres coses, feia molt que no ens vèiem i els dos ens enrotllem per les persianes. Parlem de la Triatló de Les Angles però a ell li és impossible fer-la, així que sembla que definitivament farem Vitòria i ho haurem de deixar per l’any que ve (potser la olímpica si queden places la mateixa setmana i tinc forces).
Passat Gelida ja comencem a tirar, o millor dit tira ell i jo a roda: Sant Sadurní, Vilafranca, Sant Jaume i fins a Llorenç. Hem combinat xerrar de tant en tant amb trams de rodar ràpid i la veritat és que el vent en contra ha estat dur i jo he acabat baldat. Molt bon entrenament i en total més de 90km amb tres hores i tres quarts (més la Cursa de Collserola).
La Langster
dilluns, 18 de maig del 2009
Cursa de Collserola
Sota la meva sorpresa, de nou, vaig fer un bon paper al Cros de Collserola. Fa un parell de mesos no tenia previst ni participar-hi, però el Prieto em va animar i vaig pensar que m’ho podria prendre com un entrenament. No pensava per tant canviar la meva rutina setmanal i seguiria els entrenaments, però una mica de mandra i les molèsties accentuades a la mandíbula van fer que finalment no fes res dissabte (per anar a fer uns metres mal fets de natació passava).
Havent de matinar una mica més del compte ja que anava en bici cap a Cerdanyola, poc abans de les vuit i després de fer un esmorzar d’esportista (una pita amb hummus i orxata) vaig tranquil·lament cap a la sortida fent poc més de 16km a una mitja de 127ppm. Deixo la bici al gaurdaroba (molt simpàtiques les noies) i em vaig trobant a companys de la UOC, al Miquel, que últimament està a totes i la seva dóna, Araceli la fotògrafa, i al Manu que està començant el seu entrenament per la marató de NY. Escalfo uns 200metres tot xerrant amb el Prieto i el seu cunyat, seguidor del bloc que el primer que em comenta és “què tal de les lesions?”,realment dec ser pesat amb el tema ;-)
Per sortir busco a l’Enric i avancem cap a les primeres posicions. Sortim ràpid però lleugerament més tranquils que l’any passat de totes maneres després del tram de ciutat i passant de nou per la sortida decideixo fer la meva cursa i deixar que l’Enric tiri. Em noto còmode muscular i aeròbiament, tot i que les pulsacions són molt properes a les 170ppm. Comencem a pujar i segueixo bé, no forço tot i que estic anant al 90%, respiro bé. Just abans de baixar ens reajuntem amb l’Enric i fins i tot començo a baixar per davant, no triga en recuperar la posició i torno a veure-li el cul. En el tros pla rodem una mica en paral·lel i em comenta tu ves al teu ritme, “pos eso és el què estic fent”, ens animem. A partir del km 9 aprofito el marge que tinc i canvio una mica el ritme i és a partir del 10 o 11 que em comencen a quadrar els números, puc baixar de l’hora. Creuem el riu i ja està, queden 1,6km i tinc poc més de 7 minuts, he de rodar proper a 4min el km, pujada inclosa (que començo amb 2min de marge). Ho faig, però ara sí que anant al 120% arribant a les 185ppm. L’Enric arriba just després i aconseguim 11 punts per la UOC, que juntament amb els 19 de les noies ens col·loquen a la primera posició dels Jocs Interempreses per segon any consecutiu.
Pos: 138 de 719
Pau Cortadas Guasch
Temps: 59:40
Ritme: 4:24
Havent de matinar una mica més del compte ja que anava en bici cap a Cerdanyola, poc abans de les vuit i després de fer un esmorzar d’esportista (una pita amb hummus i orxata) vaig tranquil·lament cap a la sortida fent poc més de 16km a una mitja de 127ppm. Deixo la bici al gaurdaroba (molt simpàtiques les noies) i em vaig trobant a companys de la UOC, al Miquel, que últimament està a totes i la seva dóna, Araceli la fotògrafa, i al Manu que està començant el seu entrenament per la marató de NY. Escalfo uns 200metres tot xerrant amb el Prieto i el seu cunyat, seguidor del bloc que el primer que em comenta és “què tal de les lesions?”,realment dec ser pesat amb el tema ;-)
Per sortir busco a l’Enric i avancem cap a les primeres posicions. Sortim ràpid però lleugerament més tranquils que l’any passat de totes maneres després del tram de ciutat i passant de nou per la sortida decideixo fer la meva cursa i deixar que l’Enric tiri. Em noto còmode muscular i aeròbiament, tot i que les pulsacions són molt properes a les 170ppm. Comencem a pujar i segueixo bé, no forço tot i que estic anant al 90%, respiro bé. Just abans de baixar ens reajuntem amb l’Enric i fins i tot començo a baixar per davant, no triga en recuperar la posició i torno a veure-li el cul. En el tros pla rodem una mica en paral·lel i em comenta tu ves al teu ritme, “pos eso és el què estic fent”, ens animem. A partir del km 9 aprofito el marge que tinc i canvio una mica el ritme i és a partir del 10 o 11 que em comencen a quadrar els números, puc baixar de l’hora. Creuem el riu i ja està, queden 1,6km i tinc poc més de 7 minuts, he de rodar proper a 4min el km, pujada inclosa (que començo amb 2min de marge). Ho faig, però ara sí que anant al 120% arribant a les 185ppm. L’Enric arriba just després i aconseguim 11 punts per la UOC, que juntament amb els 19 de les noies ens col·loquen a la primera posició dels Jocs Interempreses per segon any consecutiu.
Pos: 138 de 719
Pau Cortadas Guasch
Temps: 59:40
Ritme: 4:24
Primer: 45.11
De seguida vaig a buscar la bici, la buti, cocacola, piscina, fotos i comentaris, truco al Nico i cap a Tarragona s’ha dit, però això serà una altra crònica.
De seguida vaig a buscar la bici, la buti, cocacola, piscina, fotos i comentaris, truco al Nico i cap a Tarragona s’ha dit, però això serà una altra crònica.
En breu penjaré alguna foto més, de moment aquesta és la que he trobat de l'organització, he sortit bastant guapo, potser una mica groc.
Fotos Araceli i Miquel. Moltes gràcies
dissabte, 16 de maig del 2009
Divendres, cap de setmana i restyling
Les sortides de divendres per la tarda ja s’estan convertint en un clàssic i a mi això em va perfecte ja que així tinc companyia. Aquest no ha estat una excepció i al final hem estat 6 ciclistes els que hem fet la típica volta Rabassada – Vallvidrera. Havíem valorat fer una mica de temps però la sortida al final ha estat tota una aventura i per tant hem trigat més del normal: punxada del Xavi, averia del canvi del Xavi que quasi es carrega tots els radis..., però l’autèntic protagonista ha estat l’Albert, primer arreglant el canvi i després anant per terra, hòstia tonta però bona rascada a la cuixa i el culotte a prendre pel cul.
Esportivament parlant hem combinat estones de xarrera amb altres de canya, per tant un bon i distret entrenament. Fins divendres que ve.
PD: He comprat unes pintures i faré un restyling a la Rieju, a veure com queda.
Esportivament parlant hem combinat estones de xarrera amb altres de canya, per tant un bon i distret entrenament. Fins divendres que ve.
Albert, Raül, Bea, Pau, Xavi i Carles. Està clar que n'hi ha dos que s'han equivocat de samarreta
Al final passo del tema piscina ja que la mandíbula no millora i tampoc passa res per saltar-me alguns km, amb el què em queda. Això si demà no fallaré a Collserola on aniré al 85% i després amb el Nico cap a Tarragona.PD: He comprat unes pintures i faré un restyling a la Rieju, a veure com queda.
divendres, 15 de maig del 2009
Sóc un pupes
Realment no surto d'una lesió que entro en una altra. Curiosament va ser la setmana en què vaig fer els 30 anys (prepara't Mònica) que em vaig fer la primera lesió important xutant una falta "definitiva" des de la frontal de l'àrea. Va ser sens dubte la més dolorosa i la contractura al quàdriceps esquerra em va deixar coix tres dies i amb molèsties mesos. Aquesta mateixa cama dreta va patir la primera lesió a l'adductor ara fa poc més d'un any, aleshores va ser en la part inferior i aquesta temporada ha estat en la superior. Els problemes al genoll anant en bici "no em preocupen" ja que a mida que entreno el dolor comença més tard, l'únic problema és que en el IM m'hi hauré d'estar moltes hores, en tot cas no em redueix el rendiment i no es trasllada, al menys en la mateixa magnitud, al running. Absolutament tot a la cama dreta, algú me la canvia?
Però la darrera lesió ha estat la més curiosa. Ara fa una setmaneta que em començava a fer mal tota la part dreta de la cara, especialment la zona de la orella i a l'alçada dels ulls, a més la mandíbula em feia mal a l'obrir i tancar (fa un cleck molt anguniós). El dolor ha anat a més i fins i tot després de natació era incapaç d'encaixar els queixals, em quedava la boca mitja oberta. Després de la visita al dentista maxilofacial m’he quedat més tranquil ja que l’important és que puc tancar bé la boca i moure la mandíbula, però que tinc l’articulació inflamada i que hauria de “cuidar-la uns dies” si no vull quedar-me com una nina inflable algun dia. Cuidar-la vol dir a més d’antiinflamatoris: no menjar coses dures com els fantàstics bocates que em prenc cada matí, ni coses com les pomes que obliguen a obrir molt la boca, i tampoc és aconsellable la natació ja que contínuament estic obrint la boca i a més de costat.
Total, que per la mandíbula m’he quedat sense la natació d’aquesta setmana, per sort havia fet ja 2.500 dels 5.000 i potser em passo per la piscina i faig una mica d’esquena.
Molta sort als Ironcats! Jo aquesta setmana acabo la fase de preparació per començar la de progressió: deu setmanes per davant plena de tris super dures.
Però la darrera lesió ha estat la més curiosa. Ara fa una setmaneta que em començava a fer mal tota la part dreta de la cara, especialment la zona de la orella i a l'alçada dels ulls, a més la mandíbula em feia mal a l'obrir i tancar (fa un cleck molt anguniós). El dolor ha anat a més i fins i tot després de natació era incapaç d'encaixar els queixals, em quedava la boca mitja oberta. Després de la visita al dentista maxilofacial m’he quedat més tranquil ja que l’important és que puc tancar bé la boca i moure la mandíbula, però que tinc l’articulació inflamada i que hauria de “cuidar-la uns dies” si no vull quedar-me com una nina inflable algun dia. Cuidar-la vol dir a més d’antiinflamatoris: no menjar coses dures com els fantàstics bocates que em prenc cada matí, ni coses com les pomes que obliguen a obrir molt la boca, i tampoc és aconsellable la natació ja que contínuament estic obrint la boca i a més de costat.
Total, que per la mandíbula m’he quedat sense la natació d’aquesta setmana, per sort havia fet ja 2.500 dels 5.000 i potser em passo per la piscina i faig una mica d’esquena.
Molta sort als Ironcats! Jo aquesta setmana acabo la fase de preparació per començar la de progressió: deu setmanes per davant plena de tris super dures.dimecres, 13 de maig del 2009
La família creix
No, encara no em refereixo als fills...
Em refereixo a la xarxa: he adjuntat dos enllaços més. Ahir després de parlar amb el José, amic del Borja i l'Àlex i present a la majoria de tris, em va comentar que entre el grup que estan entrenant a través del DIR havien creat una web sobre triatló a Barcelona. Jo l'he mirat una mica i està prou bé: notícies, entrenaments, nutrició, protagonistes... Sigui com sigui crec que serà una bona referència per conèixer què es fa prop de la capital. L'anirem seguint. http://www.triathlonbcn.com/
Web al marge, vam quedar d'anar contactant per a fer sortidetes en bici de carretera.
L'altre me l'ha enviat el Jaume i explica les seves històries i les del Ferran (àlies Capi insolidari), i del Guille i que es diu Marica el último (curiós tenint en compte que va ser el protagonista del bloc qui va arribar el tercer, però coherent veient que no vau pujar Remences, mariques!). No us perdeu la crònica de la marxa i la Moraleja, el que sí són evitables són les fotos: si el ferro que porta el Jaume no està a l'alçada de la meva Rieju, poc li falta, fa mal a la vista ;-)
Per acabar dir que el massatge que em van fer a l'arribada va ser miraculós i he recuperat molt bé: el dilluns ja estava a la piscina fent un km a ritme tranquil, ahir una mica de trailrunning per començar a preparar-me pel cros de Collserola, i avui a rodar en grup amb gent del DIR pel matí i tirada llarga de natació per la tarda.
Em refereixo a la xarxa: he adjuntat dos enllaços més. Ahir després de parlar amb el José, amic del Borja i l'Àlex i present a la majoria de tris, em va comentar que entre el grup que estan entrenant a través del DIR havien creat una web sobre triatló a Barcelona. Jo l'he mirat una mica i està prou bé: notícies, entrenaments, nutrició, protagonistes... Sigui com sigui crec que serà una bona referència per conèixer què es fa prop de la capital. L'anirem seguint. http://www.triathlonbcn.com/
Web al marge, vam quedar d'anar contactant per a fer sortidetes en bici de carretera.
L'altre me l'ha enviat el Jaume i explica les seves històries i les del Ferran (àlies Capi insolidari), i del Guille i que es diu Marica el último (curiós tenint en compte que va ser el protagonista del bloc qui va arribar el tercer, però coherent veient que no vau pujar Remences, mariques!). No us perdeu la crònica de la marxa i la Moraleja, el que sí són evitables són les fotos: si el ferro que porta el Jaume no està a l'alçada de la meva Rieju, poc li falta, fa mal a la vista ;-)
Jo crec que val més el comptekm que la bici
http://maricaelultimo.blogspot.com/Per acabar dir que el massatge que em van fer a l'arribada va ser miraculós i he recuperat molt bé: el dilluns ja estava a la piscina fent un km a ritme tranquil, ahir una mica de trailrunning per començar a preparar-me pel cros de Collserola, i avui a rodar en grup amb gent del DIR pel matí i tirada llarga de natació per la tarda.
dilluns, 11 de maig del 2009
Crònica Terra de Remences
Aquesta és una crònica que em ve de gust escriure, realment té històries a explicar: una marxa de més de 6 hores donen més de si que una cursa de 10km de running, així que anem al gra.
Aquesta foto de fotoinstant potser la compro, estic traient la llengua literal i físicament
A segona hora de la tarda arribo al pavelló de Sant Esteve per recollir el dorsal. Allí em trobo amb l’Antonio de SBR i xerrem una mica, no ens arribem a veure amb altres companys dels club. També m’esperaven la Txell i el Miquel i els hi demano com aniran vestits a veure si tenim la sort de veure’ns i rodar plegats. Just abans de tancar entren amb presses el Jaume, el Ferran i un tercer de qui no en recordo el nom, no me’ls esperava, xerrem una mica.
Al Raurell em toca dormir amb 5 persones més, tots molt ben preparats i que m’ajuden a solucionar els darrers dubtes que tinc i amb qui compartim una bona conversa, bona gent i a més amb criteri. Al·lucinen una mica amb la quantitat de menjar que agafo, però no vull fer curt i el consell del Victor de SBR va ser clar, ves menjant cada 45 minuts.
Ja pel matí i després d’una mala nit, faig la massa típica buidada (només per això ha valgut la pena fer nit en la zona) i cap a la sortida, són tres km que rodem amb calma. El temps no acompanya però la sort de ser un novato em fa sortir amb el maillot i sense cap tipus d’impermeable, els ciclistes més pro, que deuen haver patit curses amb molt de fred i estan més ben equipats, van tots més ben abrigats. Em situo al mig del grup tot mirant al voltant a veure si veig els maillots del Sant Andreu de la Txell i el Miquel, però no. Així que surto i em coloco a l’esquerra del grup i deixant passar per la dreta els que van més ràpid. Mentre penso si vaig massa lent veig a la Txell que em passen com una exhalació, la crido i m’hi enganxo (realment anava massa lent). Així doncs tots tres compartim un rodatge ràpid però còmode fins al peu de Capsacosta. Pugem al nostre ritme però sempre prou a prop uns dels altres, vaig tremendament còmode i fins i tot em permeto el luxe de parar a fer un riu, les rampes són molt assolibles, estic content. Em creuo amb la Mariona que com sempre va del Discovery, però la veig molt concentrada i amb la música i decideixo no fer-li un crit. Just a dalt faig un glopet d’aigua ràpid i comencem a baixar, veig a l’Antonio, però el crido i no em sent. En la baixada és quan l’experiència dels meus companys es fa més útil, quasi sempre a roda d’en Miquel em guia cap als millors grupets i m’ensenya quan cal apretar per a agafar una bona roda i quan s’ha de rodar més tranquil. Així arribem a Ripoll amb un ritme més que bo i amb quatre gotes que al final no seran res. Just abans em prenc la meitat d’una barreta Proteica de coco i xocolata.
El coll de Canes ja m’és conegut i la mateixa història, es puja bé i sense cap rampa que trenqui. A mitja pujada hi ha el primer avituallament sòlit on paro, em prenc una torrada amb fuet superràpit, reomplo un els bidonets, i tiro. Amb la boca plena veig dos companys amb la samarreta d’SBR però de la triatló de Mataró, el Sergi i el Gerardo (crec), ens saludem. A punt d’arribar a dalt em pillen el Ferran i l’amic i m’expliquen que el Jaume ha fet la baixada cap a Ripoll a saco i tirant en solitari i que evidentment ho ha pagat, ens riem una mica (ho sento), i a més em comenten que el darrer dels tres en arribar decidirà si pugen Bracons després d’acabar la curta o no (ho vau fer?). Tot xerrant arribem a la baixada cap a Olot que m’encanta, just abans em prenc mitja Mulebar. Tiro a fons a la baixada on arribo a 70km/h i aprofito els moments de més pendent per relaxar una mica les cames. En el troç pla no premo l’accelerador, em prenc la resta de Mule bar i espero als meus companys de viatge, primer el Miquel “ja som aquí” i després la Txell que ens passa enganxada a la roda d’un triatleta que anava amb la cabra (per cert n’hi havia varios) i ens diu, “vinga si voleu ens enganxem”, però per sort ja no hi som a temps així que rodem cap al desviament de la curta i la llarga.En aquest rodatge començo a notar mal al genoll, mal que he notat ja altres vegades, busco l’Iboprufè però no el trobo. Hem fet la curts en 3.15 a més de 28km/h, gràcies parella.
Comencem a pujar Bracons amb la intenció de parar en l’avituallament i així ho fem. La veritat és que la organització és espectacular, el punt en què col·loquen la paradeta és perfecte ja que permet descansar després del primer km, a més hi ha de tot: begudes isotòniques, fruites, aigües, pastes dolces... Faig el meu segon pipi, taronja, plàtan i cap a dalt, ara ja en solitari. Porto un bon ritme, semblant a quan ho vam fer fa tres setmanes i la veritat és que vaig cremant km força ràpid i a més passant a gent. M’animo. Just abans d’arribar veig uns metges i aconsegueixo l’Iboprufè, el genoll és la meva única preocupació ja que muscularment vaig bé, per sort de peu quasi no ho noto i així faig el 85% de la pujada. A dalt em limito a reomplir el bidó, en un hi queda força isostar, l’altre és quasi aigua. Amb el tema líquid he fet el següent, vaig omplir els dos bidons amb dues cullerades grans de isostar, un d’ells el mantinc ple i amb l’altre el vaig reomplint d’aigua de manera que cada vegada la barreja és menys densa.
Començo la baixada i em torno a trobar al Sergi i al seu company. Em prenc la resta de Proteica que quedava, o el Mule bar, ara no ho recordo (en tot cas fins a Manlleu porto dues barretes, una mica de fruita i el pa amb fuet) Baixo ràpid i mica en mica ens anem unint i desunint un grupet, ja passat Sant Pere de Torelló fem uns bons relleus amb un tal Lluís del Sant Andreu, la veritat és que no m’hagués imaginat pas estar jo tirant del grup però em noto fort. Sóc l’únic que paro a Manlleu però faig càlculs i penso que omplir una mica d’aigua i menjar mig plàtan més em permetrà arribar fins al final. Intento estirar per relaxar el genoll però m’agafa una rampa a l’isquio, millor deixar-ho tot tal com està. Just sortint rodem amb els SBR i amb el Nico del Club Piri i em prenc un líquid força bo que és L-Carnitina de powerbar o no sé què que m’ho van vendre a Tomás Domingo i que ajuda a convertir els greixos en glucosa, ideal per a tirades llargues. Al començar la pujada final (del km 12 al 25 primer tram de pujada i a partir d’aleshores fins el 34 de pla, baixada i pujada) em quedo de nou sol i em noto que vaig molt bé: seran les barretes, aquest darrer líquid, l’eufòria de veure que passo i passo gent, no ho sé però està clar que em queden moltes forces. Ja no pararé fins al final i per tant em salto l’avituallament de Cantonigros, rodo ràpid i tampoc afluixo al tram pla que va del 34 a l’inici de la baixada i que faig amb el plat. Se’m fa una mica llarg però comencem a baixar, em trobo amb dos companys d’habitació i ens saludem. Faré menys de 7 hores i estic eufòric i agraït. Degut a l’adrenalina baixo massa ràpid i en algun moment m’hi jugo massa, però no puc evitar-ho, finalment no redueixo ni a la recta de Sant Esteve de’n Bas i fins i tot noto alguna rampa. Estic contentíssim, m’he exprimit al màxim, paro el Crono en 6.32, temps oficial 6.30.30. Quina passada!!!!! El primer ho va fer en 4.55. Posició 626 de 1133.
Comentaris finals: Calculo que entre en els avituallaments, el pipi, la sortida i l’iboprufè vaig estar parat uns 10 minuts. Els massatges i el tiberi final també excel·lents. L’únic punt negatiu és el genoll, que no em va fer baixar el rendiment però em va fer i em fa mal, a més a l’hora de doblegar-lo cruixeix una mica, si demà no ha reduït m’ho aniré a mirar.
M’he quedat a 10 minuts de l’argent, què exigent que és això, i mira que de la general estic de la meitat cap amunt i de la categoria quasi.
Aquesta foto de fotoinstant potser la compro, estic traient la llengua literal i físicamentA segona hora de la tarda arribo al pavelló de Sant Esteve per recollir el dorsal. Allí em trobo amb l’Antonio de SBR i xerrem una mica, no ens arribem a veure amb altres companys dels club. També m’esperaven la Txell i el Miquel i els hi demano com aniran vestits a veure si tenim la sort de veure’ns i rodar plegats. Just abans de tancar entren amb presses el Jaume, el Ferran i un tercer de qui no en recordo el nom, no me’ls esperava, xerrem una mica.
Al Raurell em toca dormir amb 5 persones més, tots molt ben preparats i que m’ajuden a solucionar els darrers dubtes que tinc i amb qui compartim una bona conversa, bona gent i a més amb criteri. Al·lucinen una mica amb la quantitat de menjar que agafo, però no vull fer curt i el consell del Victor de SBR va ser clar, ves menjant cada 45 minuts.
Ja pel matí i després d’una mala nit, faig la massa típica buidada (només per això ha valgut la pena fer nit en la zona) i cap a la sortida, són tres km que rodem amb calma. El temps no acompanya però la sort de ser un novato em fa sortir amb el maillot i sense cap tipus d’impermeable, els ciclistes més pro, que deuen haver patit curses amb molt de fred i estan més ben equipats, van tots més ben abrigats. Em situo al mig del grup tot mirant al voltant a veure si veig els maillots del Sant Andreu de la Txell i el Miquel, però no. Així que surto i em coloco a l’esquerra del grup i deixant passar per la dreta els que van més ràpid. Mentre penso si vaig massa lent veig a la Txell que em passen com una exhalació, la crido i m’hi enganxo (realment anava massa lent). Així doncs tots tres compartim un rodatge ràpid però còmode fins al peu de Capsacosta. Pugem al nostre ritme però sempre prou a prop uns dels altres, vaig tremendament còmode i fins i tot em permeto el luxe de parar a fer un riu, les rampes són molt assolibles, estic content. Em creuo amb la Mariona que com sempre va del Discovery, però la veig molt concentrada i amb la música i decideixo no fer-li un crit. Just a dalt faig un glopet d’aigua ràpid i comencem a baixar, veig a l’Antonio, però el crido i no em sent. En la baixada és quan l’experiència dels meus companys es fa més útil, quasi sempre a roda d’en Miquel em guia cap als millors grupets i m’ensenya quan cal apretar per a agafar una bona roda i quan s’ha de rodar més tranquil. Així arribem a Ripoll amb un ritme més que bo i amb quatre gotes que al final no seran res. Just abans em prenc la meitat d’una barreta Proteica de coco i xocolata.
El coll de Canes ja m’és conegut i la mateixa història, es puja bé i sense cap rampa que trenqui. A mitja pujada hi ha el primer avituallament sòlit on paro, em prenc una torrada amb fuet superràpit, reomplo un els bidonets, i tiro. Amb la boca plena veig dos companys amb la samarreta d’SBR però de la triatló de Mataró, el Sergi i el Gerardo (crec), ens saludem. A punt d’arribar a dalt em pillen el Ferran i l’amic i m’expliquen que el Jaume ha fet la baixada cap a Ripoll a saco i tirant en solitari i que evidentment ho ha pagat, ens riem una mica (ho sento), i a més em comenten que el darrer dels tres en arribar decidirà si pugen Bracons després d’acabar la curta o no (ho vau fer?). Tot xerrant arribem a la baixada cap a Olot que m’encanta, just abans em prenc mitja Mulebar. Tiro a fons a la baixada on arribo a 70km/h i aprofito els moments de més pendent per relaxar una mica les cames. En el troç pla no premo l’accelerador, em prenc la resta de Mule bar i espero als meus companys de viatge, primer el Miquel “ja som aquí” i després la Txell que ens passa enganxada a la roda d’un triatleta que anava amb la cabra (per cert n’hi havia varios) i ens diu, “vinga si voleu ens enganxem”, però per sort ja no hi som a temps així que rodem cap al desviament de la curta i la llarga.En aquest rodatge començo a notar mal al genoll, mal que he notat ja altres vegades, busco l’Iboprufè però no el trobo. Hem fet la curts en 3.15 a més de 28km/h, gràcies parella.
Comencem a pujar Bracons amb la intenció de parar en l’avituallament i així ho fem. La veritat és que la organització és espectacular, el punt en què col·loquen la paradeta és perfecte ja que permet descansar després del primer km, a més hi ha de tot: begudes isotòniques, fruites, aigües, pastes dolces... Faig el meu segon pipi, taronja, plàtan i cap a dalt, ara ja en solitari. Porto un bon ritme, semblant a quan ho vam fer fa tres setmanes i la veritat és que vaig cremant km força ràpid i a més passant a gent. M’animo. Just abans d’arribar veig uns metges i aconsegueixo l’Iboprufè, el genoll és la meva única preocupació ja que muscularment vaig bé, per sort de peu quasi no ho noto i així faig el 85% de la pujada. A dalt em limito a reomplir el bidó, en un hi queda força isostar, l’altre és quasi aigua. Amb el tema líquid he fet el següent, vaig omplir els dos bidons amb dues cullerades grans de isostar, un d’ells el mantinc ple i amb l’altre el vaig reomplint d’aigua de manera que cada vegada la barreja és menys densa.
Començo la baixada i em torno a trobar al Sergi i al seu company. Em prenc la resta de Proteica que quedava, o el Mule bar, ara no ho recordo (en tot cas fins a Manlleu porto dues barretes, una mica de fruita i el pa amb fuet) Baixo ràpid i mica en mica ens anem unint i desunint un grupet, ja passat Sant Pere de Torelló fem uns bons relleus amb un tal Lluís del Sant Andreu, la veritat és que no m’hagués imaginat pas estar jo tirant del grup però em noto fort. Sóc l’únic que paro a Manlleu però faig càlculs i penso que omplir una mica d’aigua i menjar mig plàtan més em permetrà arribar fins al final. Intento estirar per relaxar el genoll però m’agafa una rampa a l’isquio, millor deixar-ho tot tal com està. Just sortint rodem amb els SBR i amb el Nico del Club Piri i em prenc un líquid força bo que és L-Carnitina de powerbar o no sé què que m’ho van vendre a Tomás Domingo i que ajuda a convertir els greixos en glucosa, ideal per a tirades llargues. Al començar la pujada final (del km 12 al 25 primer tram de pujada i a partir d’aleshores fins el 34 de pla, baixada i pujada) em quedo de nou sol i em noto que vaig molt bé: seran les barretes, aquest darrer líquid, l’eufòria de veure que passo i passo gent, no ho sé però està clar que em queden moltes forces. Ja no pararé fins al final i per tant em salto l’avituallament de Cantonigros, rodo ràpid i tampoc afluixo al tram pla que va del 34 a l’inici de la baixada i que faig amb el plat. Se’m fa una mica llarg però comencem a baixar, em trobo amb dos companys d’habitació i ens saludem. Faré menys de 7 hores i estic eufòric i agraït. Degut a l’adrenalina baixo massa ràpid i en algun moment m’hi jugo massa, però no puc evitar-ho, finalment no redueixo ni a la recta de Sant Esteve de’n Bas i fins i tot noto alguna rampa. Estic contentíssim, m’he exprimit al màxim, paro el Crono en 6.32, temps oficial 6.30.30. Quina passada!!!!! El primer ho va fer en 4.55. Posició 626 de 1133.
Comentaris finals: Calculo que entre en els avituallaments, el pipi, la sortida i l’iboprufè vaig estar parat uns 10 minuts. Els massatges i el tiberi final també excel·lents. L’únic punt negatiu és el genoll, que no em va fer baixar el rendiment però em va fer i em fa mal, a més a l’hora de doblegar-lo cruixeix una mica, si demà no ha reduït m’ho aniré a mirar.
M’he quedat a 10 minuts de l’argent, què exigent que és això, i mira que de la general estic de la meitat cap amunt i de la categoria quasi.Els agraïments i el gràfic de tota la cursa al següent post: http://www.ironpanic.com/2009/05/tot-rodo-remences.html
Tot rodó a Remences
Estic pletòric, no us puc enganyar, acabada la marxa em feia fins i tot vergonya haver estat tant poruc i sobretot haver-ho expressat, però és que realment no veia clar poder fer la distància més llarga de la meva vida i amb una mitjana més alta. Jo acostumo a rodar entre 23 i 25km/h i només en les triatlons havia fet millors marques. Jo mirava els temps de l’any passat i malgrat la pluja i el fred el desè per la cua va aconseguir acabar els 175km amb 8 hores, això suposava rodar a quasi 22km/h, per tant tenia els meus arguments.
Al final tot va anar de conya i per tant crec que ho he d’agrair a molta gent. Començo per la Txell i en Miquel, sincerament sense ells no ho hagués pogut fer tant bé, la seva experiència i companyia ha estat clau (ja ho explicaré en la crònica). Evidentment agraeixo també al Josep Maria que em va acompanyar fa tres setmanes a inspeccionar Bracons i el darrer port i que m’ha empès. Al Xavi i a la Bea que darrerament han estat els meus companys d’entrenament en bici i que m’han animat molt, als que vau fer Cabrils ja que va ser un estreno competitiu en bici (com em va apretar el Raül). Al Robert que em va reiniciar en el món de l’esport de competició (i ya ves, no he parado), al Nico que m’hi està acompanyant i que juntament amb l’Ivan hem rodat cents de km fent el Camí de Santiago. Als de Tomás Domingo que em van vendre no sé quin producte que ajudava a convertir el greix en glucosa (no era doping eh) i que em va donar ales per pujar el darrer port, als de SBR perquè sempre és agraït anar coneixent gent en el món de l’esport, o als que vaig conèixer a El Raurell el dia abans i que em van donar molts bons consells. Un extra pel Jaume i el Ferran, que no sé com ens ho fem que sempre coincidim recollint el dorsal, que posen el punt divertit (ja ho explicaré) i que em van comentar que seguien el bloc cosa que m’emociona i m’anima, de fet a tots els seguidors del bloc i als que en tene un, s'ha creat una bona xarxa. Als amics de sempre amb qui vaig dinar el dissabte i es van adaptar a anar a una pizzeria i en general a tots els que m’heu demanat com m’ha anat i m’heu animat, entre els quals incloc particularment al Pau que espero que algun dia torni a rodar amb mi. Com no al Carlos que va insistir tant l’any passat en què fes Remences i que aquest any no m’ha pogut acompanyar. A tots els que entreneu amb mi. Als meus germans que flipen amb el què faig, a més de deixar-me un casc més de pro que el què tinc. I per acabar als meus pares que em van parir i em van donar aquest cos que no triomfa en res en concret però que se’n surt de totes amb bona nota, o al meu esperit competitiu que em dóna un plus en les curses i a la Merida que no em falla... I segur que em deixo algú, però això és el que anava pensant mentre pujava cap a Cantonigros avançant a desenes de persones i buscant una explicació a com podia estar rodant tant fort i haver acabat amb més d’una hora d’avenç en les meves previsions.
La crònica: http://www.ironpanic.com/2009/05/cronica-terra-de-remences.html
Al final tot va anar de conya i per tant crec que ho he d’agrair a molta gent. Començo per la Txell i en Miquel, sincerament sense ells no ho hagués pogut fer tant bé, la seva experiència i companyia ha estat clau (ja ho explicaré en la crònica). Evidentment agraeixo també al Josep Maria que em va acompanyar fa tres setmanes a inspeccionar Bracons i el darrer port i que m’ha empès. Al Xavi i a la Bea que darrerament han estat els meus companys d’entrenament en bici i que m’han animat molt, als que vau fer Cabrils ja que va ser un estreno competitiu en bici (com em va apretar el Raül). Al Robert que em va reiniciar en el món de l’esport de competició (i ya ves, no he parado), al Nico que m’hi està acompanyant i que juntament amb l’Ivan hem rodat cents de km fent el Camí de Santiago. Als de Tomás Domingo que em van vendre no sé quin producte que ajudava a convertir el greix en glucosa (no era doping eh) i que em va donar ales per pujar el darrer port, als de SBR perquè sempre és agraït anar coneixent gent en el món de l’esport, o als que vaig conèixer a El Raurell el dia abans i que em van donar molts bons consells. Un extra pel Jaume i el Ferran, que no sé com ens ho fem que sempre coincidim recollint el dorsal, que posen el punt divertit (ja ho explicaré) i que em van comentar que seguien el bloc cosa que m’emociona i m’anima, de fet a tots els seguidors del bloc i als que en tene un, s'ha creat una bona xarxa. Als amics de sempre amb qui vaig dinar el dissabte i es van adaptar a anar a una pizzeria i en general a tots els que m’heu demanat com m’ha anat i m’heu animat, entre els quals incloc particularment al Pau que espero que algun dia torni a rodar amb mi. Com no al Carlos que va insistir tant l’any passat en què fes Remences i que aquest any no m’ha pogut acompanyar. A tots els que entreneu amb mi. Als meus germans que flipen amb el què faig, a més de deixar-me un casc més de pro que el què tinc. I per acabar als meus pares que em van parir i em van donar aquest cos que no triomfa en res en concret però que se’n surt de totes amb bona nota, o al meu esperit competitiu que em dóna un plus en les curses i a la Merida que no em falla... I segur que em deixo algú, però això és el que anava pensant mentre pujava cap a Cantonigros avançant a desenes de persones i buscant una explicació a com podia estar rodant tant fort i haver acabat amb més d’una hora d’avenç en les meves previsions.
La crònica: http://www.ironpanic.com/2009/05/cronica-terra-de-remences.htmldivendres, 8 de maig del 2009
Cap a Remences vaig
La veritat, no en tinc ni idea de com respondré, ni del ritme que portar. No sé si intentar anar a uns 25km/h de mitja durant el primer tram per a començar els darrers 80km amb marge o sortir conservador des del principi. Tampoc estic segur del grau d’exigència que em suposarà la cursa, és com una marató? Espero que no, i el que sí sé és que a diferència de l’exigència de regularitat en una cursa a peu, aquí, puc anar parant als avituallaments i perquè no a mitja pujada. També espero poder rodar amb algú passat Bracons ja que fins a la baixada final hi ha molts km i a més són rodadors, així que la companyia i els relleus seran claus. No sé si estic exagerant, però espero no ser l’últim ja que aleshores sí tindré pressió, si veig que vaig amb marge, estaré més tranquil. En fi, a hores d’ara, m’ho prenc com a una de les meves sortides llargues en solitari, poca pressió, però ja veurem quan s’acosti la sortida.
He reservat en una casa de colònies just al costat de Sant Esteve d’en Bas, ja sabeu que en aquest tipus de situacions no necessito gaires luxes, i crec que he fet bé: m’estalvio l’hora i mitja de conducció solet i havent-me llevat a les 5, buscar lloc per aparcar i tenir la pressió d’anar a buscar el dorsal. A mitja tarda vaig cap allí i diumenge serà llevar-me, esmorzar i cap a la línia de sortida amb tot preparat.
El millor de tot és que podré xerrar amb coneguts i altres companys d’SBR que hem intercanviat impressions només virtualment. Seria genial que algú portés el mateix objectiu que jo, potser la Txell i el Miquel que són uns cracks però que han rodat poc en bici...
Una experiència més, “tinc por”!
He reservat en una casa de colònies just al costat de Sant Esteve d’en Bas, ja sabeu que en aquest tipus de situacions no necessito gaires luxes, i crec que he fet bé: m’estalvio l’hora i mitja de conducció solet i havent-me llevat a les 5, buscar lloc per aparcar i tenir la pressió d’anar a buscar el dorsal. A mitja tarda vaig cap allí i diumenge serà llevar-me, esmorzar i cap a la línia de sortida amb tot preparat.
El millor de tot és que podré xerrar amb coneguts i altres companys d’SBR que hem intercanviat impressions només virtualment. Seria genial que algú portés el mateix objectiu que jo, potser la Txell i el Miquel que són uns cracks però que han rodat poc en bici...
Una experiència més, “tinc por”!
dijous, 7 de maig del 2009
Triathlon des Garotxes
Adjunto el mail que li he enviat al Nico, ara hem de decidir entre una o l'altra. El cas és que del 17 al 19 de juliol, a Les Angles, hi haurà un bon cap de setmana de Triatló amb totes les distàncies possibles, des de l'Ironman més dur del món fins a una supersprint.
Hola crack,
A mi em van bé les dues coses, evidentment em fa por Vitoria (especialment a l'espera dels temps de tall, que encara em farà més por) però també em fa gràcia. El cas és que al trobar aquesta alternativa, i més sent un cap de setmana més tard (és a dir una mica més d'entrenament), vaig pensar que estaria bé, i que estaries encantat, a més queda super a prop. Per mi Les Angles té un problema, que encara que la bici no tingui tant desnivell com l'altriman, igualment en té, i jo sóc més rodador que escalador, però vaig pensar que tu que sí ets bo en muntanya t'agradaria (jo crec que serà semblant a Balaguer). En fi, que com et vaig dir, t'ho mires, et prepares les vacances i decidieixes, jo m'adapto, prefereixi el què prefereixi el què està clar és que prefereixo anar junts (sé que he repetit moltes vegades prefereixos, però si hagués posat un sinònim tipus "m'estimo anar junts" quedava molt gay). M'aniré informant del half de Les Angles, inscripcions i tal, i estaré atent als controls de tall de Vitòria (això sí que per mi és molt important).
T'envio l'enllaç
I ja et dic, crec que tenim la calma, a Vitòria estem inscrits i a Les Angles no crec que hi hagi problemes.
dimecres, 6 de maig del 2009
Resum març i abril
Per fi dos mesos més o menys correctes, coincidint amb el què ha estat l'inici de l'entrenament pel Challenge. Tot just estic a l'inici però realment és dur treure forces i temps per acumular km, i encara ho és més fer-ho de qualitat. El dia que faig séries, ja sigui de natació, bici o running és una agonia, tant per l'entrenament acumulat com per les conseqüències l'endemà. Sigui com sigui, el cert és que ja he tingut dies d'aquests que compensa tot el què estic fent, dies en què em noto fort (malgrat que després les marques tampoc són res de l'altre món). En tot cas ja he rodat una estoneta a 4min/km, he acabat Forat del vent rossant els 20km/h o he fet séries de natació de 200 metres per sota dels 4min, per mi, i amb el què em queda fins l'IM està prou bé.
Deixo aquí les xifres.
En quant a la setmana, doncs ja he acumulat en dos dies el 80% del què havia de fer de natació i córrer i a partir d'avui una mica de bici i descans de cara a Bracons. Al final he decidit buscar un lloc baratet per fer nit a la zona i així no haver de matinar tant: podré recollir el dorsal el dia abans, estalviar-me una hora i mitja de cotxe, aparcar... a més coneixeré gent del Club (SBR) i segur que hi haurà un bon ambient ciclista. Estic una mica cagat.
Deixo aquí les xifres.
En quant a la setmana, doncs ja he acumulat en dos dies el 80% del què havia de fer de natació i córrer i a partir d'avui una mica de bici i descans de cara a Bracons. Al final he decidit buscar un lloc baratet per fer nit a la zona i així no haver de matinar tant: podré recollir el dorsal el dia abans, estalviar-me una hora i mitja de cotxe, aparcar... a més coneixeré gent del Club (SBR) i segur que hi haurà un bon ambient ciclista. Estic una mica cagat.dilluns, 4 de maig del 2009
Cap de setmana llarg i Tri de la Bea
Aprofitant el llarg calendari i una vegada més havent concentrat la natació i el running els primers dies de la setmana, afrontava els tres dies amb necessitat i ganes de bicicleta. Començava dijous fent una volteta anant pel Forat del vent i tornant per Molins, rodant tranquil en els trams plans (molt trànsit) però forçant en les pujades (primers 57km). El mal temps de divendres canviaven els plans i el dedicava a fer una sessió doble de running més natació (7+1.5) a bon ritme i el dissabte em vaig patejar literalment tot Collserola: Forat del vent, Cerdanyola, Sant Cugat, Rubi, Molins de Rei, Vallvidrera, Tibidabo, Barcelona (Rabassada avall, Rabassada amunt), Sant Cugat, i la Bea m'esperava a Valldoreix per acompanyar-me en la darrera pujada cap a Vallvidrera de nou. Per la tarda vam anar a la platja a provar el neoprè de la Bea, que per cert és una gran alternativa per només 18 euros. Jo vaig aprofitar per nedar una mica al mar, tot just sucar-me perquè realment estava freda.
El vídeo de la Bea sortint de l'aigua, m'haureu de perdonar la qualitat però era el primer que filmava amb el mòbil.
Arribem al diumenge, el dia de la Bea, tot i que no comença gaire bé. Just abans de sortir comprovo les cobertes i les rodes no estan prou inflades. Això té solució, però la llanta de davant està torçada, i roça amb els frens, ho intentem solucionar a casa però decidim anar cap al Prat per arreglar-ho allí. Mentre la Bea va a buscar el dorsal i ens trobem amb el Raül, el Carles i l'Albert, jo segueixo intentant arreglar el fre, però el problema és més greu, ja que suposo que degut al desgast dels cables o a falta d'oli, les pastilles no tenen retrossés, es queden enganxades. Veient que encara queda més d'una hora per la sortida decideixo anar a casa a buscar la Merida, però em trobo que la ruta de sortida serà el circuit de bici i no podré entrar, així que volta enrere i a oblidar-nos del problema. Separo bé les pastilles perquè rossin poc i li dic a la Bea que no toqui el fre de davant.
Tenim temps de sobre ja que esperaran a què acabin els federats per començar la de no federats, ho trobo molt bé per evitar problemes de ritmes massa diferents especialment a la bici, però estaria bé comunicar-ho de bon principi per a no arribar dues hores abans a la sortida. Entre els federats el Raül fa una triatló molt equilibrada amb tres bons parcial i l'Albert punxa en la natació però recupera bé en la bici i el running.
Finalment la Bea i el Carles es preparen per sortir i començo a notar que avui no serà el dia de la Bea, cosa que es corrobora només entrar a l'aigua i començar a alternar la braça amb el crol. La sort és que té una braça més que correcte i arriba finalment a la platja, però està marejada i no es troba bé (pirup, pirup a qué huelen las nubes?). Transició fulgurant, però en què tot queda ordenadet i ben doblegat, i sortida en bici. Una vegada més crec que pot rodar a millor ritme, i la prova és que quan surt en bici en grup ho fa, però també és cert que aquesta vegada sí té una bona carència i tira més que a Barcelona (tenint en compte el seu estat i el de la bici). la T2 és més ràpida, i en la part de running recupera algunes posicions per acabar amb aquestes xifres:
Posició total: 350
Temps total: 01:33:28
Posició natació: 332
Temps natació: 00:19:48
Posició bici: 336
Temps bici (+ dues transicions que sumen mínim 5 minuts): 00:47:59
Mitjana bici i trans: 25,01km/h (real calculo uns 30km/h)
Posició running: 336
Temps running: 00:25:41
És curiós la regularitat dels parcials (332, 336 i 336) i en canvi acaba en la posició 350, això entenc que s'explica per la transició lenta (res a dir, si estava marejada millor prendre-s'ho amb calma) i per no destacar molt en alguna de les disciplines, per mi la bici és la clau. Sigui com sigui el què fa és una passada, estic super content i orgullós, i com ella diu ja és Tri-tri (triple triatleta).
Tanquem la temporada amb:
- Dues mitges maratons (més Behobia al novembre)
- Millora de la marca als 10km de Bombers
- Una duatló
- Una triatló
Ole.
Totes les fotos:
PD: Estaria bé que guardessin maillots i samarretes talla S per les noies que corren, no són gaires i és una putada que a la Bea li hagi tocat la L.
El vídeo de la Bea sortint de l'aigua, m'haureu de perdonar la qualitat però era el primer que filmava amb el mòbil.
Arribem al diumenge, el dia de la Bea, tot i que no comença gaire bé. Just abans de sortir comprovo les cobertes i les rodes no estan prou inflades. Això té solució, però la llanta de davant està torçada, i roça amb els frens, ho intentem solucionar a casa però decidim anar cap al Prat per arreglar-ho allí. Mentre la Bea va a buscar el dorsal i ens trobem amb el Raül, el Carles i l'Albert, jo segueixo intentant arreglar el fre, però el problema és més greu, ja que suposo que degut al desgast dels cables o a falta d'oli, les pastilles no tenen retrossés, es queden enganxades. Veient que encara queda més d'una hora per la sortida decideixo anar a casa a buscar la Merida, però em trobo que la ruta de sortida serà el circuit de bici i no podré entrar, així que volta enrere i a oblidar-nos del problema. Separo bé les pastilles perquè rossin poc i li dic a la Bea que no toqui el fre de davant.
Tenim temps de sobre ja que esperaran a què acabin els federats per començar la de no federats, ho trobo molt bé per evitar problemes de ritmes massa diferents especialment a la bici, però estaria bé comunicar-ho de bon principi per a no arribar dues hores abans a la sortida. Entre els federats el Raül fa una triatló molt equilibrada amb tres bons parcial i l'Albert punxa en la natació però recupera bé en la bici i el running.
Finalment la Bea i el Carles es preparen per sortir i començo a notar que avui no serà el dia de la Bea, cosa que es corrobora només entrar a l'aigua i començar a alternar la braça amb el crol. La sort és que té una braça més que correcte i arriba finalment a la platja, però està marejada i no es troba bé (pirup, pirup a qué huelen las nubes?). Transició fulgurant, però en què tot queda ordenadet i ben doblegat, i sortida en bici. Una vegada més crec que pot rodar a millor ritme, i la prova és que quan surt en bici en grup ho fa, però també és cert que aquesta vegada sí té una bona carència i tira més que a Barcelona (tenint en compte el seu estat i el de la bici). la T2 és més ràpida, i en la part de running recupera algunes posicions per acabar amb aquestes xifres:
Posició total: 350
Temps total: 01:33:28
Posició natació: 332
Temps natació: 00:19:48
Posició bici: 336
Temps bici (+ dues transicions que sumen mínim 5 minuts): 00:47:59
Mitjana bici i trans: 25,01km/h (real calculo uns 30km/h)
Posició running: 336
Temps running: 00:25:41
És curiós la regularitat dels parcials (332, 336 i 336) i en canvi acaba en la posició 350, això entenc que s'explica per la transició lenta (res a dir, si estava marejada millor prendre-s'ho amb calma) i per no destacar molt en alguna de les disciplines, per mi la bici és la clau. Sigui com sigui el què fa és una passada, estic super content i orgullós, i com ella diu ja és Tri-tri (triple triatleta).
Tanquem la temporada amb:
- Dues mitges maratons (més Behobia al novembre)
- Millora de la marca als 10km de Bombers
- Una duatló
- Una triatló
Ole.
Totes les fotos:
 |
| Triatló Ciutat del Prat |
PD: Estaria bé que guardessin maillots i samarretes talla S per les noies que corren, no són gaires i és una putada que a la Bea li hagi tocat la L.
divendres, 1 de maig del 2009
Nico a la Titan desert: etapa 4
Doncs ja s'ha acabat, i la meva impressió és que molt bé tot i que ja ens ho explicarà ell amb més detall. El darrer missatge deia així (ho poso tal qual, amb intinitats típiques de ciclista incloses):"Més o menys recuperat d'ahir. Sortia amb el ganivet, però amb una ferida antiga al cul oberta. Dur. Etapa curta i ràpida, no paro ni als avituallaments. Arribo guanyant a l'esprint al grupillo."
Etapa:
Posició: 74
Temps del líder: 00:36:14
Temps total: 02:33:34
Mitja: 21,65
General
Nicolau Goula i Masllorens
Posició: 65
Mitja total: 17,28km/h
Temps del líder: 07:40:28
Temps total: 26:50:57
Nico a la Titan desert: etapa 3
Ahir no vaig rebre sms, problemes de cobertura, motivació o d'horari, ves a saber. El cas és la tercera etapa era molt dura i no sembla que hagi anat tant bé, ja veurem si és la bici, problemes d'orientació, físics o simplement que han sortit a rodar més tranquils. La veritat és que crec que aquest any aguantava bé, així que em decanto per les primeres causes, ja veurem. Avui estan fent la darrera etapa, la d'ahir va acabar en la 87ena posició amb 6.20 de ruta (14.31km/h de mitja) i a 2.22 del líder per acabar en la general de la següent manera:
Posició: 67
Mitja total: 16,84km/h
Temps del líder: 07:04:45
Temps total: 24:17:24 (en 4 dies han fet més de 24hores!)
Brutal la tercera etapa del Josef Ajram, quedant just després de l'Abraham Olano en desena posició. Encara que ell ve del món de la bici, per un triatleta competir contra especialistes de la disciplina i més exprofessionals és molt complicat. Sempre dic que el més fotut de la triatló és que acabes sent quasi bo en les tres disciplines, sembla que hi ha d'altres que "es poden permitir" a més ser bons en alguna d'elles.
Posició: 67
Mitja total: 16,84km/h
Temps del líder: 07:04:45
Temps total: 24:17:24 (en 4 dies han fet més de 24hores!)
Brutal la tercera etapa del Josef Ajram, quedant just després de l'Abraham Olano en desena posició. Encara que ell ve del món de la bici, per un triatleta competir contra especialistes de la disciplina i més exprofessionals és molt complicat. Sempre dic que el més fotut de la triatló és que acabes sent quasi bo en les tres disciplines, sembla que hi ha d'altres que "es poden permitir" a més ser bons en alguna d'elles.
PD: També pot ser que el Nico seguís la tàctica de l'Ivan, anar a saco al principi, posar-se primer, sortir en els mitjants de comunicació i després pagar les conseqüències, és el preu de la fama, jiji.
Avui he rebut finalment els dos missatges, el de la quarta temporada ens explica el què ha passat: "Estomac crujit per dos iboprufens el dia abans. Cago bé, però no puc injerir. Dos ports duríssims, deshidratació lleu! Punxo roda. 90% sol, i la baixada sort del vent a favor. He patit."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)