El dimarts a mig camí de la recuperació de la periostitis em tornava a agafar un atac al pit, de nou a Sant Pau, i tot el matí, entre prova i prova, veient com el meu calendari, que s’aguantava amb quatre fils, s’anava desmuntant mica en mica. Diagnòstic: pericarditis de nou.
Però aquesta vegada no em quadra, no és que dubti dels metges, però la impressió és que totes les proves han anat encaminades a descartar una angina de pit o alguna cosa més greu, però una vegada es confirma que el miocardi està sà, es conclou que tinc el pericardi inflamat, d’aquí ve el dolor. El cas és que tot plegat em desmunta, i sobretot em treu les ganes d’escriure, no vull que la gent senti més pena per mi, cadascú te les seves preocupacions i la meva no és ni més ni menys que les altres, simplement les faig públiques.
Després d’un parell de dies pse, pse em torna l’esperança, el pit quasi no em fa mal, i surto de la sessió de fisio amb una gran recuperació de la periostitis.
I la part còmica arriba diumenge, ja al vespre, quan decideixo sortir a fer-me unes fotos pel concurs proposat per NB, la meva idea és fer una foto semblant a la del Víctor al Calendari: és a dir les NB derrapant i aixecant pedres just davant de la càmera. Malgrat ser autofotos, la veritat és que surten prou xules. Aquesta és la que he presentat!!!
Com sempre passa, quan decideixes fer-ne una o dues més, és quan la cagues i és que de sobte el peu dret deixa de derrapar, es frena de cop i surto disparat cap avall. El resultat de tot plegat, un petit esquinç (autodiagnosticat) que tot i encara fer mal no em preocupa, i un bon grapat de ferides i feridetes a la part dreta del cos.
Un dia d’aquests faré un recull dels molts errors comesos aquests dies.
Per desgràcia aquesta no és una peli yankee, i per tant no hi ha final feliç, després de demanar un segon dianòstic, la frase ha estat, "si vols fer més maratons, no facis aquesta", així que ara sí, el calendari a mig termini, a pendre pel sac.
I la segona entrada, també cantada.
