A mode de resum del Camino de Santiago

Per concloure l'experiència 2010 del Camino de Santiago i aprofitar per donar una mica de vacances al bloc penjo aquí els enllaços referents al realitzat aquest estiu.

Primeres idees i calçat: http://www.ironpanic.com/2010/07/200km-del-camino.html Tot i que al final no vaig anar amb les de muntanya.

Planificació inicial: http://www.ironpanic.com/2010/07/camino-o-costa-brava.html La reducció de dies es podia solucionar amb més canya o buscar una alternativa.

Material: http://www.ironpanic.com/2010/07/preparant-el-material-i-ultimes.html A part d'alguna cosa d'última hora, aquestes van ser les coses que portàvem a la motxilla, per arribar a un pes lleugerament superior als 3kg (en el meu cas, una mica menys el Xavi), més l'aigua del camelback.

Durant el trajecte: http://www.ironpanic.com/2010/07/ens-anem-i-ho-anirem-axplicant-aqui.html A mode de comentari vam penjar algunes impressions in situ.

Les primeres idees a l'arribar: http://www.ironpanic.com/2010/07/camino-compartido.html

La meva crònica: http://www.ironpanic.com/2010/08/cronica-del-camino-corrent-la-meva.html

La del Xavi: http://www.ironpanic.com/2010/08/cronica-del-xavi-del-camino.html

I les dades finals.
Etapa 1: Roncesvalles-Saint Jean_Roncesvalles 48km 360minuts
Etapa 2: Roncesvalles-Uterga 54.5km 388minuts
Etapa 3: Uterga-Los Arcos 48km 312minuts
Etapa 4: Los Arcos - Logronyo 27km 166minuts

Crònica del Xavi A. del Camino

Després d’una nit on intentant dorminr a l’autubús vaig tornar a descubrir que com a contorsionista no m’hagués guanyat la vida, l’arribada a Pamplona va ser tot una explosió de sensacions. Sobretot emoció per l’inminent inici de la nostra aventura i nerviosisme per l’espera fins ser a Roncesvalles. A l’inici de l’etapa estava preocupat per no saber que ens esperava, haviem llegit que era la més dura, i a mesura que la boira en engolia em preocupava poder fer tranquils els km restants. Finalment vaig poder tranquilitzar-me seguint els peus del Pau i disfrutar moltíssim del paissatge. Els km van passar sense adonar-me’n i tot i que a la darrera baixada tenia les cames bastant carregades, vaig acabar molt millor del que pensava. A la nit van començar les molèsties al tibial, en aquell moment no sabia que seria 40 hores més tard el que em faria abandonar.

El segon dia vaig llevar-me com mai, descansat, havent dormit prop de 10 hores nonstop i després de testejar la cama vaig pensar que les molèsties havien estat una falsa alarma.

Vàrem començar a correr i els primers 15 km vaig trobar-me de nou molt be. Els entrenaments per collserola amb el Pau semblava havien servit per algo i podiem correr a ritmes relativament ràpids durant uns quants quilòmetres. Abans de la parada a Zubiri, km 21, el tibial va començar a fer de les seves i a les baixades començava a caminar, només podia correr als plans. De Zubiri a Pamplona va arribar a assolir-se un dels meus objectius, patir un xic, en un terreny molt més pla vaig poder correr a ritme constant però apretant un xic les dents, fent fugir el cap de la cama per no pensar en el dolor.

De Pamplona a Los Arcos, el pitjor, començant amb una pujada on tot i correr a estones el Pau em va treure un bon tros que ja no vaig poder remuntar i acabant amb una baixada desmoralitzadora. Així doncs, després de la pujada la baixada i si normalment les baixades és el que ens agrada, en aquest cas va se’m van apretar tots els orificis corporals, tots. Vaig poder baixar poc a poc, de costat, d’esquena, fent esglaons, parant a fer alguna foto, apretant més no poder les dents i deixant anar alguna llàgrima pel dolor. Pensant en que s’havia de patir vaig avançar, moooolt lentament i finalment vaig arribar a l’alberg. Després de curar-me els peus i les úngles, la conversa amb els altres pelegrins, una mica de gel, i dormir em van permetre recarregar d’optimisme tot i que proporcionalment a la coixera que tenia cada cop tenia més por a no poder acabar.

A mitja nit em vaig despertar i vaig escriure al blog del Pau explicant breument les sensacions. Vaig decidir que intentaria llevar-me aviat i sortir deixant al Pau dormint, necessitava testejar la cama i avançar km per no ser una càrrega per a ell.

Em vaig llevar i la cama havia millorat, vaig començar a correr i vaig poder seguir quasibé sense parar fins el km 10. Allí el Pau va donar senyals d’haver-se llevat i que en breu sortia a la meva “captura”. Les sensacions eren bones i així li ho vaig dir a la meva costella, tranquilitzant-la dient que la cosa tenia bona pinta. Al km 18 el Pau em va caçar, just quan una pujada i baixada havien fet augmentar el mal a la cama, el Pau va anar fent via i vàrem quedar en veure’ns a Estella… No vaig arribar-hi.Després de parar a una farmacia en un poblet a mig camí d’Estella, em van recomanar visitar el metge, no tenia a ningú esperant i al cap de 5 minuts s’acabava la meva aventura. Dos pensaments, dos sms i 20 minuts esperant l’autubús donant voltes i més voltes al cap. Vaig arribar a Estella i després de descarregar al Pau de pes innecessari vàrem fer via a Los Arcos, jo ja per una via alternativa. Van ser moments durs, coix, caminant buscant l’estació d’autobusos preguntant-me quan trigaria a estar bé de nou i poder correr.

Un alberg realment confortable i hospitalari i xerrar amb el Pau em va fer veure les coses una mica més positivament, pero seguia estant bastant preocupat.

L’endemà es va repetir la història, el Pau corrents, jo en autobús, capbaix, pensant en si havia estat imprudent intentant fer aquesta petita aventura. En aquell moment vaig pensar que si. Ara una setmana més tard penso que potser si vaig ser un xic inconcient (a dia d’avui puc rodar en bicicleta, nedar i sembla que en breu podré tornar a correr amb normalitat) però també penso que necessitava desconectar dels entrenaments diaris continuats durant 39 setmanes seguides i sobretot necessitava patir una mica, potser hagués preferit patir per distància i no per lesió però ja m’està be així.

Una experiència molt maca, no canviaria res del que vaig/vàrem fer, que per motius de lesió i d’objectius molt propers (pròxim octubre) no vaig poder disfrutar del tot però que, en qualsevol cas, recordo i recordaré amb un somriure d’orella a orella.

Aquí teniu la crònica del Pau i totes les fotos.

Crònica del Camino corrent (la meva)

Ja uns dies més tard, una petita crònica del què vam fer, per si a algú li interessa la informació i anar-hi.
Dia 1: Gràcies a la possibilitat d’agafar un taxi des de Pamplona a Roncesvalles arribem relativament d’hora al punt de sortida i per tant amb temps suficient per a fer el què teníem previst. La motxilla ha acabat tenint un pes lleugerament superior als 3kg, una mica més que la del Xavi, més l’aigua del camelback. De seguida trobem el camí, de fet no és més que seguir carretera amunt fins que arribem a un tram amb una carretera secundària que puja muntanya amunt serpentejant (nosaltres decidim seguir les marques del GR i per tant tallar en línia recta, de baixada anirem combinant ja que és realment empinat. El temps és insegur i fred, amb molta boira però no prou espessa per privar-nos de certa visibilitat, aquesta inseguretat ens acompanyarà tota l’estona.
Un cop arribat al cim, la baixada es divideix en tres parts: una primera boscosa, de poca pendent i en trams correm literalment sobre vint centímetres de fulles, una sensació diferent. Després una baixada ja més empinada durant varis quilòmetres per un camí asfaltat que creua un paisatge verd i amb pocs arbres (suposem que les vistes han de ser espectaculars, però seguim sense veure més enllà de 10 metres). Aquí ens creuem ja amb els primers pelegrins que venen de Saint Jean i van en màniga curta, tenint en compte el fred que fa està clar que la baixada serà de mort. A falta d’uns 10km comencem a perdre metres de manera exagerada, cal baixar uns 1.000 metres de desnivell, això vol dir un pendent mig del 10%. Finalment arribem a Saint Jean Pied de Port, poble magnífic des d’on tots els pelegrins haurien de començar. Fem una mica de turisme, segellem i decidim fer els 8km que separen el poble del Refugi Orrisson per superar bona part de la pujada abans de dinar.
Bocata, cocacola i cap a Roncesvalles s’ha dit. Hi arribem passades les 3, amb unes 6 hores de running per a fer els prop de 50km i havent superat un desnivell brutal. Aconseguim sense problemes plaça a l’Alberg on passem una prou bona estància (si no considerem que només hi havia 2 dutxes per uns 60 tios i una mica de rasca que vam passar per no haver vinguts preparats per aquestes temperatures.
Dia 2: Sortim encara amb fred, però ens queden pocs kms així, de seguida el sol serà el nostre inseparable acompanyant. Ens espera aparentment una jornada senzilla, amb quasi 500 metres de desnivell negatiu fins a Pamplona, però en canvi serà la jornada més complicada. En el meu cas perquè des del km 10 al 35 patiré per primera i darrera vegada un gran dolor muscular al quàdriceps (sensacions extremadament semblants a les de la marató de l’Ironman), però el pitjor és que de nou l’adductor esquerra em comença a donar pel cul. Per sort el tema no anirà a més, els quadris els tindré “presents” durant tots els kms fins a Logronyo, però el dolor a l’adductor literalment desapareix (no sé si per la crema muscular, els estiraments, l’alimentació o la beguda, però deixa de ser un problema, quina sort!). Pel Xavi, però comença l’agonia de la part inferior de la cama, acompanyat pels primers problemes a les ungles dels dits.
En quant a l’etapa fem uns primers 20km fins a Zubiri abans d’esmorzar, allí, passat el pont a mà esquerra, trobem una xarcuteria amb unes taules i ens partim una megaxapata, ens fem tallar pernil salat i ho acompanyem d’una fantàstica xocolata de Roncesvalles (a l’oli d’oliva). 10 km més i trobem la segona alegria del dia, un petit llac sota un pont on no dubtem en fer una paradeta de 15 o 20 minuts i remullar-nos una mica.

Arribant a Pamplona el Xavi es revifa una mica i com ha anat passant m’arrossega una mica en el tros pla (jo ho faig quan hi ha desnivell). Després d’un gelat d’arròs amb llet al carrer Estafeta i de passejar una mica per la ciutat, decidim guanyar uns quants kms a l’etapa de l’endemà i superar l’Alto del Perdón. En aquest punt agraeixo al Xavi que em permeti anar a la meva bola, penso que una de les causes del dolor muscular i especialment de l’adductor és el fet d’anar parant, així que decidim trobar-nos a dalt. Des d’aquest punt, quatre fotos i cap a Uterga, cadascú al seu ritme.

Malgrat la companyia i la qualitat de l’alberg (en quant a netedat i la mida de les habitacions) jo recomano seguir fins als següents pobles o fins a Puente de la Reina. Tot i les bones referències de l’Alberg, no vam trobar un tracte gaire agradable i a més els preus, tant per dormir com sobretot per sopar eren excessius, el fet de ser l’únic lloc per sopar fa que se n’aprofitin i cobrin 12 euros pel menú.
Dia 3: Al mirar l’hora pel matí em llevo d’un sobresalt, són passades les 8 i a més em trobo que el Xavi ha marxat, vol provar si pot seguir corrent, i no vol fer-me esperar més. Malgrat que intento anar ràpid no és fins les 9 que començo a caminar (dominguero total). L’etapa és preciosa, tant pels paisatges, els pobles com el camí en si, i aquesta vegada bona part del temps el dedico a córrer. Excepte trams puntuals ja no hi ha grans rampes que m’obliguin a caminar, i la mitja s’acosta als 6 min/km (faig parcials cada 5km). No és fins quasi el 20 que em trobo al Xavi, que ha anat de més a menys i que ja fa estona ha superat el límit. Descansem una estoneta mentre bevem, ens mullem i reomplim el camelback a Lorca i quedem en trobar-nos de nou a Estella on repetirem l’operació d e xarcuteria (és a dir: pa, embotit, xocolata i fruita). Ell ja no hi podrà arribar, 5 kms abans i després de visitar el metge del poble decideix que ja n’hi ha prou. Per sort acabarà l’aventura amb mi, així que decidim trobar-nos a Arcos i després farà la darrera etapa fins a Logronyo en autocar.
Des d’Estella comencen els 20kms esportivament parlant més durs. Quan hi havia passat en bici ni ho recordava, però corrent se’m fant llargs i complicats. Tinc força, així que sempre que no hi hagi un excessiu pendent decideixo córrer durant els primers 10kms de pujada, però és en la baixada, per unes llargues rectes, en un ambient molt sec i amb poques fonts, on el cap comença a fallar-me, se’m fa dura la comparació bici-córrer, penso que és fantàstic el fet de poder deixar-se anar i rodar, però ara no, ara cal segur prement el motor, pugi, baixi o sigui pla i quan un està entre les dues o les tres del migdia, caminar no serveix per res, és encara pitjor.

Per sort totes aquestes agonies no van acompanyades de problemes físics així que, a bon ritme, arribo a Los Arcos (aquesta vegada sí que em veia incapaç d’haver seguit).
Ens allotgem a La Casa de Austria i aquesta vegada estem més bé que mai: gran ambient, habitacions petites, una magnífica cuina, molts serveis... Feu-hi parada, val la pena.
Dia 4: Per davant, els darrers 30kms que com havia llegit i es va complir es tradueixen en: 8km de rodar agradable per pistes amples, 11km de constants puja i baixa realment inclinats per petits corriols i envoltats de vinyes, i els 10 últims on el terreny torna a ser bo per entrar a Logronyo per una zona industrial. Un cop a la ciutat el Xavi ja s’ho ha currat tot, tenim confirmada la sortida del bus de tornada, marcada en el mapa la zona de pintxos i finalment l’Alberg privat, on per 3 euros em prenc una dutxa a l’acabar, cosa que em senta molt bé i que en tot cas els companys de bus agairan.

Totes les fotos i demà la crònica del Xavi.

Camino de Santiago runnin 2010

Camino compartido

Les primeres impressions de l'experiència viscuda vull que passin per aquesta foto:
Per començar destacar la canellera i el simbolisme que representa. Fa dos anys quan vaig realitzar la meva primera cursa d'ultradistància vaig voler portar-la en record a un ser molt estimat, aquesta vegada i més realitzant un recorregut que ell va voler fer però no hi va ser a temps, no podia fallar. D'alguna manera m'ha acompanyat.
Per altra banda la polsera del Camino que per mi ja s'ha convertit en un lloc recorrent, on cada dos anys hi he d'estar i durant el qual em van passar pel cap records de passades edicions, totes elles diferents però sempre molt positives. Gràcies per en alguna ocasió haver-me acompanyat: Bea, Marta, Gio, Nico, Ivan o Xavi.
La suor marca la duresa de l'objectiu que ens vam proposar, i és que hem passat de temperatures properes als 10 graus a uns més de 30 sota un sol de justícia arribant a Los Arcos sobre les 4 del migdia.
El benvingut a Logronyo marca la superació d'un repte que m'ha costat més del previst, sense problemes físics excessius, moralment crema molt el realitzar jornades entre 5 i 6 hores de constant esforç, de saber que pugi, sigui pla o baixi un ha d'avançar, i deixar-se anar no és una opció. En fi, podria haver fet més, però tampoc calia.
I finalment el fet d'arribar sol també és significatiu. I és que com ja he escrit, després d'haver fet uns 60 o 70 kms sol, valoro encara més si cap el fet d'haver pogut compartir els primers amb el Xavi, a qui una acumulació de circumstàncies prèvies (tipologia d'entrenament), durant (problemes físics insuperables) i posteriors (objectius molt importants) van fer reconsiderar l'objectiu inicial d'arribar a Logronyo.

Ens anem i ho anirem axplicant aquí

Dema a la nit sortim ja cap a Pamplona, en la mesura del possible intentarem anar explicant amb quatre línies les diferents etapes. Ho farem mitjançant comentaris a aquesta mateixa entrada. A caminar que són dos dies!

Per cert, recordeu que podeu anar votant les entrades una per una.

http://www.premisblocs.cat/bloc/528

Cagadet per la primera etapa

Si bé els darrers dies seran durs per l'acumulació de kms i pels problemes als peus, l'etapa que a priori em fa més por és la primera (de Roncesvalles a Saint Jean i tornada). Té quatre factors que seran dusos de superar:
El primer és que vindrem d'haver viatjat per la nit, i jo no sóc gaire de dormir assegut, dubto per tant que hagi descansar prou. Sigui com sigui això tampoc és el que més em preocupa, quants de nosaltres ha pogut dormir bé abans d'una competició important?
El segon és que a Roncesvalles no hi ha albergs privats, i per tant ens ha estat impossible reservar. Jo sóc dels què m'agrada planejar-ho tot i en aquest cas el neguit de no poder arribar a temps per a tenir plaça serà present al llarg del recorregut.
El tercer i ja més important és que els primers 25km els farem al revés, és a dir que haurem d'estar més atents a les senyalitzacions que estan pensades pels caminants que venen en sentit contrari. Caldrà anar ben documentats i fins i tot podem utilitzar els Garmin i baixar-nos el track.
I finalment, la gran dificultat d'aquesta etapa és el desnivell que ens trobarem. A l'anada pujarem 300metros per baixar des de 1450 a 150, menjarem quelcom i a desfer el camí, així doncs, de tornada, poc caminarem.


Si aconseguim superar això, crec que mentalment ens ajudarà a afrontar els tres dies que ens quedin, on les dificulatats seran menors.

Preparant el material i últimes gestions

Ja tenim els bitllets d'anada i tornada i el transport en Taxi fins a Roncesvalles. Com que hi arribarem d'hora i el desnivell fins a Saint Jean és molt pronunciat, quasi 1.500 metres de baixada els primers 25km, hem decidit avançar la tornada cap a Roncesvalles pel primer dia, així es repartiran uns 50+45+65+30.

La llista inicial està composada del següent:

Bàsic

Motxilla amb Camelbag (la que vaig fer servir per Cavalls del vent, de 17litres)

Unes malles i uns shorts de córrer (un d'ells posats)

Dues samarretes tècniques

Dos parells de mitjons

Un llençol Decathlon petitó (i coixinera)

Desodorant i respall de dents petit

Una bossa de plàstic per privar de la suor la roba de la motxilla.

Tovallola

Ulleres

Gorra

Wambes (en principi les de carretera NB 1063)

Sumaré una samarreta i uns mitjons que utilitzaré el primer dia però que deixaré al final de la primera etapa.

A compartir

Llanterna

Vaselina

Botiquin (voltaren, crema muscular, vaselina, una vena, una agulla i compeed)

Pastilles isostar + bidó sense omplir

Extra

Mòbil (amb telf albergs)

Garmin

Necessari

Credencial

DNI

Targeta de Crèdit

Pasta

Sabó

2 pinces per estendre

Acompanyat

Últimament estem compartint molts entrenaments amb el Xavi A. i sort en tinc d'això, ja que sinó m'hagués pegat moltes hores sol. Ara ha decidit acompanyar-me en els quasi 200km del Camino, així que tindré companyia. Per ara, estem fent força tirades de mitja i llarga durada i testant com aniran les nostres cames, evidentment, com passa en un entrenament per la marató, en cap moment estem arribant a fer la totalitat de la distància, així que el resultat final és una incògnita.
Anar amb el Xavi suposa molts aventatges, més enllà dels puraments lúdics (que ja són interessants de per sí), i és que ens podrem arrossegar mutuament, compartir certs materials (llanterna, botiquín, adreces...) i si ens passa alguna cosa estarà l'altre per solucionar-ho (fet que la Bea, valora i agraeix).
Anem perfilant certes idees i per exemple he pensat que per la primera etapa, només serà de 25km, utilitzaré una samarreta i uns mitjons que deixaré a Sant Jean, així després seran tres dies i per tant només hauré de netejar al final de la segona.
I acabo amb aquesta imatge per autodesitjar-nos sort. I és que l'altre dia vaig deixar la moto així mentre comprava al mercat durant uns 20 minuts: seient obert, casc a dins i claus posades. Tal qual me la vaig trobar.

Camino o Costa Brava

Una sèrie de compromisos estan reduïnt els meus dies a 4, concretament de diumenge al vespre a dijous a l'hora de sopar, així que estic refent una mica els meus plans. La idea inicial va ser buscar una alternativa més propera i de menys dies i aquesta la vaig trobar en la possibilitat de realitzar el recorregut del Costa Brava Xtrem running, són 200km en tres dies realitzant el recorregut del GR92 de Blanes a Portbou.

És una alternativa que no descarto, però apurant una miqueta encara crec que puc fer el pla inicial. Concretant els horaris i dies, la meva idea seria la següent (COMPTE QUE AL FINAL NO VAM FER AIXÒ, DE SAINT JEAN A PAMPLONA ÉS UNA SALVATJADA).

Diumenge 25: Sortida de Barcelona direcció Pamplona a les 23.00 en autocar.

Dilluns 26: Desplaçament cap a Roncesvalles.

Dilluns 26: Primera etapa, Roncesvalles a S. Jean (26km)

Dimarts 27: S. Jean a Pamplona (62km)

Dimecres 28: Pamplona - Torres del Río (75km)

Dijous 29: Torres del Río - Logroño (20km)

Dijous 29: Sortida de Logroño cap a Barcelona a les 14.30 per arribar a les 20.30.

En total 183km

http://caminodesantiago.consumer.es/los-caminos-de-santiago/frances/

Poso tota aquesta info, per si algú em vol acompanyar (corrent, en bici o a cavall, en la totalitat o paricalment). Sigui com sigui, suposo que ho faré sol, però ja m'està bé.

200km del Camino

Això és el què vull fer però se m'està tirant el temps a sobre.
La meva idea és dedicar-li la darrera setmana de juliol, per poder així arribar a la Travessa de Sitges el dia 1 d'agost. Tinc ganes de completar l’inici del Camí de Santiago. Fa uns anys, juntament amb el Nico, vam partir des de Pamplona per arribar, uns 800km de bici després, a Santiago. Ara la meva intenció és buscar els inicis, si és que existeixen, del Camí Francès, Saint Jean Pied de Port. Des d’allí realitzar un recorregut de quatre o cinc dies corrent on faré una marató diària per a arribar a Logroño o Santo Domingo de la Calzada, segons el què aguantin els peus.
Ja ho aniré explicant amb més detall, però el què em fa falta ja són les wambes de trail, les NB fa temps que han dit prou. Tinc tres opcions.
Repetir amb NB, com sempre és una marca que m'ha donat bon resultat, tot i que no acabo de sentir el peu 100% subjecte i això en muntanya pot ser complicat. L'opció que vaig veure l'altre dia al Runnersworld van ser les NB813. 90 euros.
Provar per fi unes Salomon. Crec que a nivell de subjecció són el millor que hi ha, alguna vegada que me les he provat queden com un guant. Curiosament les opinions de venedors i corredors sobre la durabilitat, l'amortiguació i la duresa de la sola, són quasi sempre oposades. Caldrà provar-ho en persona, si trobo una oferta de les Salomon XA Pro 3D ultra, seran les que em pillaré. 100 euros.

O perquè no, Decathlon. Sempre he pensat que la gamma alta de Decathlon pot ser una opció i per característiques i estètica les Kapteren XT m'agraden. 75 euros.

Avui donaré una volta per Decathlon i Corte Inglés que sempre tenen bones ofertes de rebaixes. Com veieu amb el tema colors sí que ho tinc clar, i és que ja ho diuen “no hay campo sin grillo, ni hortera sin amarillo”.

Crónica del Camino del Norte en bicicleta

Camino de Santiago
Camino del Norte
Zarautz – Santiago de Compostela
29/7/2007

Previa: Decidimos pasar el fin de semana en San Sebastián con Bea, Ester y Laura, así que cargamos las bicis y después de 6 horas nos plantamos ahí. Dormimos en la residencia Manuel Agud Querol, está algo apartada del centro, pero con facilidad de transporte y la verdad es que las habitaciones están muy bien y muy limpias, vale la pena.

Domingo 29
zarautz-getaria-zumaia-itziar-deba
Etapa: 30km
Tiempo: 1:58media:16km/h
Total: 30km

Habiendo comido nos dirigimos en coche hasta Zarautz para empezar desde allí el camino.

Es una bueno opción ya que la salida de San Sebastián es una carretera estrecha y muy transitada. Después de Zarautz empiezan ya unas fuertes rampas. De Zumaia a Deba vamos combinando carretera y camino (nos perdemos un par de veces ya que encontramos unas puertas que se tienen que cerrar y abrir, y no lo conocíamos). A las 7.30 llegamos a Deba. En la Policía nacional nos dan las llaves de un local al lado del albergue donde podremos dormir en literas aunque no hay ducha (decidimos bañarnos en el mar).

Sí podemos lavar la ropa y además hay secador. La verdad es que está bastante bien (pagamos 7 euros). Para cenar vamos a un bar donde nos tomamos un par de bocatas y algún pincho, todo muy bueno (Mazantini Taberna).

Lunes 30
deba-markina-iruzubieta-bolivar-monasterio cenarruza-munitibar-gernika-muxica-goikoetxea-larrabetzu-lezama-zamudio-bilbao
Etapa: 93km
Tiempo: 6:06media: 15,35km/h
Total: 124km

A las 7 de la mañana suena el despertador y poco después de las 8 salimos de Deba. Tanto las guías como el hospitalero nos recomiendan ir por carretera hasta Bolívar y así lo hacemos. En Markina recuperamos las indicaciones del Camino llegamos al Monasterio de Cenarruza donde coincidimos por primera y última vez con un caminante que durmió con nosotros en Deba (Miquel).

Desde ahí bajamos por un sendero complicado hasta llegar a Gernika. Hasta Morga y siguiendo las indicaciones de la guía de Jacobeo vamos por carretera (concretamente la BI2121 es una secundaria que está muy bien). Desde Morga (atención con el cruce que es complicado), seguimos la guía del País Aguilar. Rampas fuertes y de tierra hasta llegar a Lezama. Comemos bien en Dañobeita y por la tarde hasta Bilbao, son pocos kilómetros pero duros.

Subida y bajada viendo ya Bilbao. Ahí han hecho un albergue nuevo que es gratuito pero está demasiado apartado del centro así que decidimos ir al Albergue juvenil de Bilbao que está muy bien (aunque no tiene ningún sitio donde tender la ropa) y con la credencial son 14 euros por persona. Dormimos en una habitación de cuatro con un chico de San Sebastián llamado Igor y que nos encontraremos después en Santiago. Después de ducharnos vamos a la presentación del Athletic de Bilbao y de paso entramos en San Mamés. También cenamos bien en la Taberna de los mundo (bocatas de calidad).
De momento no noto molestias ni excesivas dificultades físicas, aunque la rodilla avisa un poco.

Martes 31
bilbao-barakaldo-sestao0-portugalete-zierbana-ontón-mioño-castro urdiales-allendelagua-cérdigo-el pontarrón de guriezo-liendo-laredo-santoña-güemes

Etapa: 100km
Tiempo: 5:42

media: 17,42km/h
Total: 224km

Salida horrible y de difícil orientación desde Bilbao (el camino va por la izquierda de la Ría) pero nosotros vamos por la derecha. Llagamos a Portugalete cerca de la Ría y tenemos que cruzar la ciudad para coger el carril hasta la playa de la Arena. Ahí hay dos opciones, nosotros justo antes de llegar cogimos la carretera hasta Castro Urdiales como indicaba la guía, pero por lo que supimos después vale la pena cruzar la playa, subir los escalones e ir por el Camino. Desde allí seguimos por la nacional hasta el km 152, donde a la altura de Cérdigo recuperamos el camino (a la derecha), que nos lleva por un sendero muy bonito.

Después, de nuevo por carretera hasta Laredo, donde hemos comido bastante regular (mejor buscar otra ciudad para comer). Cruzamos la ría hasta Santoña.

Desde allí nacional CA141, después CA147 hacia Meruelo donde recuperamos el camino. Por fin encontramos unos parajes bonitos. Es un valle verde y más virgen que la costa, excesivamente poblada en esta época del año.

Llegamos a Güemes y ahí està el Albergue. Quien haga el camino del Norte y no duerma en Güemes y cene con Ernesto, se habrá perdido parte del mismo. Durante la cena Ernesto nos explica su historia y la del Albergue. Coincidimos una pareja de suizos que nos hemos ido cruzando durante el día y que hacen desde su país hasta Portugal, un madrileño, una húngara y una pareja de alemanes que llegan a última hora.

Pagamos 22 euros por dormir y la cena y desayuno que nos ofrece Elena.
La rodilla me ha hecho ver las estrellas, he tenido momento de pensar que no llegaría, aunque físicamente estoy bien.

Miércoles 1
güemes-santander-santillana-comillas-san vicente de la barquera

Etapa: 89km
Tiempo: 5:13

media: 17,00km/h
Total: 312km

Salimos de Güemes tranquilamente sobre las 8.45. La etapa tiene que ser tranquila pero desde el primer momento nos encontramos el viento de cara.

A las 9.55 cogemos el transbordador i visitamos Santander por la costa, hasta el Sardinero. Después seguimos las indicaciones del camino hasta Arce donde decidimos recuperar la nacional ya que estamos un poco artos de dar vueltas y del viento. El último tramo, llegando a Comillas empieza a ser bonito.

Vale la pena entrar en el pueblo, aunque nosotros vamos hacia la playa para comer, concretamente en “el Faro”, bastante bien y por 25 euros los dos. Sobre las 6, como cada día llegamos al Alberge de San Vicente de la Calzada, donde nos cobran 5 euros por persona. Nos ofrecen cena, pero decidimos no quedarnos, la tranquilidad y exclusividad del camino hasta ahora se ha roto y el Albergue ya parece más a uno del francés, masificado. No hemos estado del todo bien, se hecha de menos la hospitalidad de Güemes y los ronquidos serán ya una constante.
Hoy la rodilla me ha machacado menos, medio Ibuprofeno por la mañana, y sobretodo muchos estiramientos el día anterior.

Jueves 2
san vicente de la barquera-unquera-llanes-ribadesella-san esteban-la vega-colunga-priesca-sebrayo-villaviciosa

Etapa: 119km
Tiempo: 6:49

media: 17,4km/h
Total: 430km

Hemos decidido salir pronto ya que la etapa era larga (a partir de ahora haremos más o menos tres etapas de la guía jacobeo). Seguimos las indicaciones del camino pero en Serdio nos equivocamos y hacemos demasiada vuelta (sea como sea la carretera es bonita y sin tráfico). Pasamos Unquera y recuperamos las flechas amarillas hasta la N634. La seguiremos hasta Llanes y después la AS263 que nos llevará a San Esteban. Vuelve a ser bonito.

En San Esteban bajamos por un camino asfaltado que va entre el Albergue y la iglesia para recuperar el camino a mano izquierda. Bajamos por un bonito Sendero hasta Vega al final de la cual giramos a la izquierda (importante) para recuperar la N632 hasta Coluga, donde comemos.

Desde allí iremos por el camino, son pequeños pueblos. Atención porque hay un par de Vegas. Después de una trialera llegamos a Sebrayo, donde pensábamos dormir, ya que llevamos más de 100km. Pero el albergue es demasiado cutre, no hay donde comprar comida, y hay un auténtico vagabundo durmiendo. Es una vergüenza que dejen un Albergue en tales condiciones. Todo ello nos hace seguir hasta Villaviciosa donde llegamos a las 6.30, por el camino, muy bonito. Dormimos en el Hostal Campomanes, por 40 euros la habitación.

Viernes 3
villaviciosa-gijón-avilés-soto de luiña

Etapa: 96km
Tiempo: 5:53

media: 46,4km/h
Total: 526km

Hoy hemos decidido ya hacerlo todo por camino menos los dos tramos en que la guía nos recomiendo no pasar. En la subida al Peón hay un punto, al km de empezar donde no se tiene que hacer caso de la señal y seguir por carretera. Algún trozo de la subida a Curbiello es complicado, tanto a nivel ciclista como de orientación. Hemos tenido que andar. Pasado Gijón, cuya salida es horrible, hemos seguido hasta 10km antes de Avilés. En Colunga hemos cogido la nacional. Pasando por fuera de Avilés. Es tan feo y tan transitado que tengo algún momento de negatividad. Comemos en el Restaurante “Casa Zoila” en Muros de Nalón (abundante y bastante bien y por solo 10 euros pp). Seguimos por la Nacional (creo que por el camino es muy complicado ya que hubo gente que se perdió antes de llegar al Albergue). Llegamos a Soto de Luiña donde encontramos el Albergue vacío (hay un grupo grande de chavales pero están acampados fuera).

A pesar de que hoy no me ha dolido nada, he tenido un día débil, por suerte la etapa era más corta.

Sábado 4
soto de luiña-luarca-ribadeo-tapia de casariego

Etapa: 95km (+12km hacia atrás)
Tiempo: 5:50

media: 18,6km/h
Total: 636km

Lo que en teoría era una etapa tranquila ha acabado siendo de más de 100km. Hemos seguido por el camino según las indicaciones de la guía, es una etapa bastante bonita, cómoda y dónde hemos llevado una media de casi 19km/h.

En la Caridad hemos decidido llegar hasta Tol (pero el albergue estaba cerrado y el pueblo no tenía muchos servicios), así que hemos decidido llegar a Ribadeo. El albergue estaba a tope y eso que era la una del mediodía. Mucha gente empieza desde ahí, y a las 10 ya estaba ocupado, demasiado pequeño y poco cuidado. Por primera vez en no se cuantos kilómetros no nos ponemos de acuerdo con Ivan, yo quiero tirar para atrás e ir a Tapia de Casariego e Ivan duda en continuar. Llamamos a Tapia y hay sitio de sobras, en cambio para adelante no está claro. Esta inseguridad, y el hecho de que si seguimos 20km más, haremos demasiado (vamos muy sobrados de tiempo), convence a Ivan. En Tapia de Casariego encontramos un Albergue muy bien cuidado por Maria Jesús, y donde sólo hay dos inquilinas más.

Por la noche los cuatro bajamos a tomar un vinito en el puerto, precioso.

Tanto por el Albergue (está un poco apartado del centro pero con unas vistas preciosas) como por el Pueblo, con buena playa, es recomendable en la Caridad ir para el norte y llegar aquí para hacer noche.

Domingo 5
tapia de casariego-ribadeo-lourenzá-modoñedo-abadín-vilalba

Etapa: 87km
Tiempo: 5:48

media: 14,9km/h
Total: 724km

A partir de hoy bajaremos el ritmo y haremos dos etapas en vez de tres (tenemos mucho margen ya que hemos ido más rápido de lo esperado). De nuevo vamos siguiendo las indicaciones de la guía excepto en Remourelle donde un payés nos recomienda que sigamos por la LU133 hasta Vilalba y de allí a Lourenzá (por lo que sabemos nos ahorramos una subida muy dura). Desayunamos en Mondoñedo y para arriba siguiendo las flechas. Preciosa subida.

Sobre las 5 y habiendo comido en Goiriz (en un restaurante de carretera muy bueno y bien de precio) llegamos a Vilalba (el albergue está muy bien, pero algo lejos del pueblo).

Una etapa preciosa y físicamente me encuentro bien. Conoceremos a una pareja de Navarros muy majos con los que coincidiremos hasta el final.

Lunes 6
vilalba-baamonde-sobrado dos monxes

Etapa: 66km
Tiempo: 4:28

media: 14,8km/h
Total: 790km

La etapa de hoy ha sido mucho más sencilla de lo que parecía, con rampas fuertes pero cortas.

Hemos seguido por el camino menos en un par de puntos. Al final (y aunque la guía no lo recomendaba) sí hemos seguido las marcas, una trialera paralela a la carretera muy chula.

A la hora de comer hemos llegado a Sobrado.

Martes 7
sobrado dos monxes-santiago

Etapa: 62km
Tiempo: 3:16

media: 18,8km/h
Total: 853km

Última jornada, hemos seguido las indicaciones de la guía, la primera desviación no hacía falta, pero la alternativa de O Pino si, además también hay flechas. Los dos hemos acabado muy bien de forma y las ganas de llegar nos hacen ir a muy buen ritmo. Cada llegada al Obradoiro ha sido diferente y ésta ha sido quizás más emocionante que el año anterior.

Emoción que se ha roto enseguida cuando en la primera foto Ivan ha visto que se había dejado la mochila en el último bar dónde hemos desayunado (a 10km de Santiago), por suerte mientras volvíamos y a la altura del Monte do Gozo nos hemos encontrado con unos chicos que la habían recogido, de perlas.

Valoración final
853 km
51 horas

Sin duda si lo que se busca es poca gente pelegrinando, es mejor el camino del norte, de todas maneras también hay grupos grandes que ocupan el albergue, especialmente en Galicia. El camino para bicis es más complicado, lo que obliga a ir más por la nacional, a mi no me importa, pero es más pesado y peligroso. La parte basca pero sobretodo la cantábrica está excesivamente ocupada por el turismo (especialmente en agosto) y por lo tanto los tramos entre pueblos se está solo, pero en las playas se recupera el caos típico de la época. Ha sido un viaje donde conocer gente ha sido más fácil, en algunos de los albergues éramos menos de 10 y eso ayuda a crear grupo. Casualidad o no la gente conocida han sido muy majos, supongo que no será igual la gente que hace el camino del norte con la que hacen el camino francés.
Personalmente me he encontrado físicamente bien aunque las rodillas me han forzado un poco, primero la derecha sobretodo y luego molestias soportables en la izquierda. Importantísimo estirar bien al final de cada etapa.
También básico ha sido encontrar un buen compañero de viaje, no ha habido ningún momento de tensión y hemos coincidido bastante en las preferencias, a la hora de elegir cuando y donde dormir y comer, los kilómetros diarios o si seguíamos o no las flechas. Además lo mejor es que los largos silencios no han sido incómodos.
Eso no quita que tenga ganes de hacer el año que viene algún tramo solo y corriendo. La idea actual seria hacer Deba – Santander, para después hacer con quien se animase la etapa de Asturias y hasta Santiago. Sería bonito hacerlo de nuevo con los del primer año y con Nico e Ivan de nuevo, y quien se apunte, a unos 40 km el día y algunos en bici y otros corriendo.
En cuanto a la vuelta, ahora no vale la pena embarcar la bici en el avión, ya que todas las compañías te cobran 30 euros extras (enviarla por correo son unos 45, y te olvidas de la bici).
Ivan ha escrito su versión sobre el camino, aunque es parecido
http://untal.blogspot.com/search/label/cami

Mogollón de fotos del Camino