El país catar

Entre tant esport no em va donar temps d’explicar el què vam fer a l’estiu, i ara que tinc uns dies lliures, més de sis mesos després, ho penjo. De fet fa molt temps que ho tenia escrit, i faltaven adjuntar les fotos.

L'agost que com és evident l’he dedicat a entrenar, adescansar a la Cerdanya, però també hem fet dues escapadetes que si béno suposen grans viatges en quant a distància i singularitat, si hosón en quant a bellesa i interès cultural. El cas és que una vegadarealitzada l’estada al nostre estimat Delta, combinant esport, platgesdesèrtiques tot i ser 15 d’agost i luxe en les dues nits al Parador deTortosa, ja de nou a la Cerdanya buscàvem un hotelet per fer dues nitsmés al Sud de França. La idea inicial era arribar al Perigord, peròens quedava massa lluny així que ens vam centrar en l’àrea delscastells càtars, amb Carcassonne com a principal visita. A França elshotels són sempre una incògnita, a vegades alguns dels quals ten’esperes molt són una cutrada i per contre pots trobar llocs molt béde preu i amb encant. Per assegurar la jugada i aprofitant que nomésfèiem una nit, vam trobar un Relais Chateau a Mirepoix que ens va ferel pes. Aquella seria la nostra pausa d’un viatge que ens permetriagaudir amb el descapotable d’un paisatge magnífic, reclam que des quetenim el SLK valorem.

Sortíem doncs de bon matí i ja sense capota per a creuar els Pirineusi arribar en menys de dues hores a l’entrada de la zona que volíemvisitar: Foix. La veritat és que jo tenia els meus dubtes de si entraro no ja que no recordava que tingués gaire res el poble quan hi haviapassat dirigint-me a zones més al nord, però hagués estat una errada.No vam entrar al castell, ja que s’ha de ser selectiu per no acabaratabalat, però el breu passeig pels carrers peatonals va ser una mitjahora encantadora.

Havia extret la informació d’una crònica trobada a Internet (beneït recurs) i que la veritat va ser una font genial per a poder-me crear la ruta i explicar-li a la Bea els castells que valia la pena visitar i els que no. El segon era el de Montségur, on la història obliga a una visita que com ja enunciava la crònica citada decep una mica ja que es tracta d’un castell petit i derruït, pel què s’ha de pagar uns 4 euros i la contrapartida és escassa. Com dic però les espectaculars vistes des de dalt i el fet de trobar-nos dins del refugi on es va lliurar la batalla que va acabar amb els darrers càtars al segle XIII fa que si més no calgui apropar-s’hi.

La visita ens treu cert temps però poc abans de les dues arribem a Mirepoix per conèixer l’hotel, dinar i descarregar maletes. Fins a l’hora de dinar tot seran bones notícies, Mirepoix és un poble més bonic del què esperava, amb una plaça de porxos de fusta que trasllada directament a l’edat mitjana, un hotel que supera clarament les meves expectatives a partir de les fotos (es tracta d’un petit palau al centre del poble però molt cuidat, amb poques habitacions i una piscineta, la meva debilitat, que degut a la falta de temps i al clima del segon dia no vam poder aprofitar). Per acabar-ho d’adobar ens ofereixen pel mateix preu la suite principal (que té un valor de 400 euros). L’únic problema és que per desgràcia just el dilluns el restaurant tanca per descansar. Tot plegat ens fa despistar una mica i perdem l’oportunitat de dinar en algun dels restaurants “la cuisine est fermée”, així que les opcions es redueixen a dos o tres i n’escollim el que ens sembla millor, però no tenen cassoulette i el menjar és normalet.

Ja dinats li proposo a la Bea d’anar cap a la zona nord de la regió a voltar una mica i on crec que trobarem vinya i bons paisatges per a arribar a segona hora de la tarda a Carcassonne i evitar la massificació turística. El primer ho aconseguim: ens agrada especialment l’entorn de Fanjaux, ple de Girasols i les carretere estretes cap a Saissac, on per equivocació entrem pels seus carrerons amb el cotxe i se “lia parda”.

Sigui com sigui no veiem gaire vinya. Al final sortim i arribem a Carcassonne, però just per veure el què és la ciutat i donar una ullada al Canal de Midi i als vaixells que hi circulen. Recórrer el canal és un viatge que tenia en ment, però si a mi ja em semblen una mica justetes les embarcacions, la Bea les troba super cutres, així que queda mig descartat. La Cité l’haurem de deixar per l’endemà ja que pels francesos les 19.30 és tard, així que tornem cap a Mirepoix per sopar en un hotelet al costat del nostre. L’hotel-restaurant es diu Les Minotiers i ofereix diferents menus que no han de ser a taula completa. Jo opto pel degustació i la Bea per un de dos plats i postre. Tot i que els servei i l’entorn és excel·lent, amb tot just quatre taules, bona llista de vins i una presentació excel·lent, el menú té certes deficiències: abús de certs ingredients com l’alfàbrega, els dos plats principals són de xai (i ja n’havia pres per dinar), i algun plat normalet. Tot plegat fa que ens quedem amb les ganes d’haver provat el Relais, però el cert és que hem gaudit força per un preu final no gaire elevat, uns 80 o 85 euros. L’endemà al matí surto a córrer pel poble i reflexiono sobre com tracten els francesos el seu patrimoni: els què haureu viatjat pel país haureu trobat pobles encantadors, cuidats, amb les cases ben pintades i sempre flors als seus balcons, tenen cura tant dels pobles com de les grans ciutats i per norma general és un país espectacular. Però si un es surt una mica de la ruta, com vaig fer jo corrent, França és també un país antic o amb cases quasi prefabricades i jardins més descuidats, asfalts deficients i un aire a contrast que, no en va, a mi també m’agrada. Pensant això arribo a l’hotel quan comencen a caure algunes gotes que m’impediran banyar-me a la piscina però que no em privaran d’arrassar els croissants de mantega de l’esmorzar, que és excel·lent, tant l’entorn com el menjar, però on hi trobo a faltar algun formatget.
Amb el temps tonto però amb tendència a millorar anem de nou cap a Carcassonne via Limoux on la carretera, ara sí, circula entre camps de vinyes infinites. Com ja ens havien dit, la Cité de Carcassonne és un caça guiris, però per mi això no fa que no sigui digne de ser visitada. És brutal, passejar per les muralles, pels seus carrers ara plens de restaurants però on no és difícil imaginar el bullici de la gent durant l’edat mitjana, el record de llibres com “Els pilars de la terra” fan que ràpidament vinguin imatges, olors, sensacions de fa ja uns quants segles. La cua, el preu i el temps una mica just fan que ens conformem en veure el castell des de fora, per contra entrem al museu de la inquisició ja que era un dels records que tenia de quan vaig visitar-ho amb els meus pares ara ja feia més de 20 anys. El museu és cutre, però les peces que es conserven i les lleus explicacions ajuden a entendre la religió dels càtars, el seu conflicte amb el baticà i l’obsessió malaltissa de l’església amb el sexe. Ja de nou amb el cel blau comencem el viatge de tornada però fent un trajecte rodó que ens porta al segon dels castells del dia: Villerouge-Temenés. És un castell menys espectaculars que d’altres, més petit i al centre d’un poble. Per contra està ben restaurat i la visita ve acompanyada d’una audioguia que durant una horeta t’explica la història del darrer Perfecte, Simó de Montfort, i dels conflictes amb l’església que el portaran a la seva mort. Realment el castell del segle XII sense l’audioguia es visitaria de seguida, però en canvi és culturalment molt interessant el muntatge que han fet. Val la pena. Sortint d’allí ens dirigim cap a Cucugan, punt de sortida cap a dos castells: Quéribus, que queda pendent per un altre viatge i Puyrepertuse que en recomanen molt la visita. Tots dos estan en els punts més alts de les respectives muntanyes, així que arribar-hi suposa carretereta cap amunt, pagar l’entrada i caminar fins el castell. En les taquilles ens diuen que el castell està tancat degut a la “tempesta” (no arribava a quatre gotes), i que no hi ha res a fer. De totes maneres decidim tirar cap amunt fins al pas on no ens deixaran passar, a veure si podem veure el castell de més a prop (recordàvem que a Montsegur la guixeta estava a mig camí), anem pujant i de sobte ens trobem a l’entrada de les muralles, ens adonem que ens hem colat i estalviat 15 euros. Pel què entenem el què estava tancada era la meitat més alta del castell (tot i que hi veiem gent), però igualment cobraven entrada per arribar on estàvem. No ens sap greu ja que havien estat molt antipàtiques, de totes maneres no hi entrem gaire i ens limitem a fer una visita ràpida que la veritat és que ens cundeix prou ja que el castell està derruït però és espectacular.
Així doncs ens tornem de nou cap a la Cerdanya amb alguns foies, vins i mel comprada a Cucugan i passant per la carretera que va per Prades i Villefranche. Ha estat un viatge intens i ens tornem amb la sensació d’haver de tornar-hi, que cada X anys val la pena visitar la zona i conèixer nous racons de la regió, segur que les abadies són tant o més maques que els castells i per tant ens hi veuran de nou.
A més no deixa de ser un viatge molt romàntic pels dos ja que quan teníem uns 10 anys una cinquantena d’amics de la Cerdanya vam fer una escapada d’un dia a la zona i entre els nens hi érem tant la Bea com jo, coincidim en els records d’aquell viatge però no d’haver-nos conegut, no deuríem ser tant guapos com ara.
Passo l’enllaç a través del qual vaig informar-me crec que amb molt criteri.
http://www.viajeros.com/diarios/carcasona/los-castillos-cataros

Totes les fotos

El país Càtar

Com molava ser nen!

La setmana passada, pujant cap a la feina vaig viure una escena quotidiana però que em va recordar els vells temps i que, conseqüentment, em va emocionar una mica. No té res, no us espereu una gran història, simplement es tractava d’una classe de gimnàs, un joc en què el professor, amb molta energia (es notava que li agradava la seva feina, la qual cosa ja és d’admirar), cridava una posició i tots els nens la feien, el darrer que hi arribava quedava eliminat. En el procés del joc no he escoltat cap protesta davant una eliminació, cosa que m’ha cridat l’atenció (de fet com a protagonista d’escenes d’aquest tipus, esperava un Minipau que es queixés perquè el Cesc havia anat més lent que ell i que li tenien mania, però no), i el cas és que al final quan ja quedaven quatre o cinc nens calien més de tres moviments per eliminar-ne algun d’ells, tots ho feien perfecte, potser futurs membres del Prat-Triatló ;-) i quan han quedat dos ja ha estat dificilíssim dir quin dels dos havia perdut, el cas és que quan el profe ha decidit el guanyador, l’eufòria ha estat pròpia d’un gol de Champions, m’ha recordat el moment en què tothom es tirava sobre l’Iniesta a Standford Bridge. Què fàcil és ser feliç i com ens compliquem els adults. Però encara quedava un gest, a mi m’ha semblat que el què havia guanyat era l’altre i de seguida, una vegada més, he esperat una queixa, però res d’això, després d’un moment de desconcert ja s’ha posat a riure i ha rebut la felicitació del profe, que, com si del Guardiola es tractés, ha mantingut l’equilibri de l’equip, parant atenció en allò en què ningú se n’havia adonat. Chapeau!

Potser estic molt sensible amb el tema nens ;-)

Quin dissabte més llarg! Part 2

Continuem.
Carrego la bici al cotxe, i cap a Barcelona. Un cop a les rondes truco ja al Carles i m’explica que estan tot juts sota l’antena. És d’agrair que hagin retardat al màxim l’hora de sortida per a poder coincidir tant temps com sigui possible. Arribo a casa, canvio la bici de carretera per la de BTT, canvio el casc i cap amunt. Entrenament de qualitat fotent-li canya amb la BTT per arribar en poc més de mitja hora a Sant Cugat, allí me’ls trobo tot just agafant taula per fer una cocacola: el Lluís, els Carles, els Xavis i l'Eva. Amb molts d’ells feia temps que no ens vèiem i per tant el retrobament va ser molt interessant.
La tornada la fem ja plegats i amb més calma, explicant-me la canya que li han fotut baixant i les castanyes que han pogut gravar en vídeo (de seguida que els tingui els penjaré).
Tot plegat s’allarga fins les 5, hora en què finalment puc dinar, dutxar-me i cap a casa la Irene a celebrar l’aniversari. Per sopar més retrobaments, aprofitant que molts dels amics del cole són per Barcelona, decidim quedar per sopar al Marsicco i fer després unes birretes. A la porta de la discoteca decideixo que ja n’hi ha hagut prou, que estic a punt d’arribar a les 24 hores despert i que l’endemà vull llevar-me d’hora.
En fi, un dissabte diferent i molt llarg.
Per cert el repte 6*7*100 flexions, continua i avui arribaré a les 500.

Adductor o falta de temps?

Hauré d’optar per la falta de temps ja que l’adductor m’està frenant. No tenia previst fer grans entrenaments aquest mes de març, simplement combinar rodatges llargs a ritmes tranquils amb algun entrenament de qualitat. No ho complia del tot però sí suficient com per encara aspirar als 4.40min/km en marató, però ahir vaig veure que no, al km 4 i rodant a poc més de 5 vaig haver de fer mitja volta i tornar trotant.
No vull fotre rotllos, simplement que dubto que pugui fer la marató d’Empúries així que he buscat una alternativa, i el millor que he trobat ha estat la Marató de la Costa Daurada. No hi ha informació, sembla que serà al voltant sinó dins de Port Aventura, és una època en què tindré menys temps i molta més son, però penso que al marge d’alguna tirada llarga, l’entrenament d’una marató no haurà d’afectar a la meva, per aquella època, important vida familiar. En quant a la meva conversió de corredor a triatleta, està sent complicada, no tinc ànims per anar a l’aigua, i tot i que em sento bé sobre la bici, de moment estic fent entrenaments curts, especialment molt spinning, bici de ciutat i alguna sortida de BTT.

Quin dissabte més llarg! Part 1

Quan un vol fer-ho tot, pot acabar per no fer res. No va ser ben bé així però sí que el cúmul d’activitats pel dissabte va fer que no les pogués gaudir al 100%. La jornada va ser de quasi 24 hores, començava a les 7 del matí per tenir temps de llevar-me, esmorzar, comprar napolitanes al Paul (déu meu, què bones!) i marxar cap a Mataró. La logística ja l’havia preparat el dia abans i la bici de carretera estava carregada al cotxe.
Un cop a SBR, començàvem el Clínic de bicicleta. He de dir que va ser molt interessant, però pel què vaig sentir, alguns ens vam quedar amb la sensació que hi va faltar quelcom. Jo crec que el problema és que el món de la bici és molt particular i cadascú té les seves cosetes, i per tant el clínic hauria d’haver estat personalitzat, cosa evidentment impossible o si més no que ens hem de pagar nosaltres mateixos. Jo en la meva línia vaig intentar resoldre alguns dels dubtes que se’m plantejàvem i vaig aprendre o confirmar vàries coses. Les principals són:
1) Amb el Nico tenim tendència a inclinar el seient una mica endavant quan muntem els “acoples” i preparem la bici per llarga distància. Això té un doble perill: un és que el cos, o per ser més específic, el cul, té tendència a caure endavant, cosa que fa que haguem d’estar resituant-nos tota l’estona, l’altre és que és millor no canviar la morfologia de la bici, de manera que si una postura ens va bé, intentar mantenir-la. Així que d’entrada, el seient sempre pla.
2) En aquesta línia van posar molt èmfasi en fer un estudi de posició i tenir molt clar (apuntar-ho en algun lloc) les mides i distàncies que portem a la bici, per si es desplacen o l’hem de desmuntar.
3) Pel què fa als relleus, el de davant és el que s’ha d’apartar, i no esperar a que el següent el passi, ja que si fos així la velocitat s’aniria accelerant en comptes de mantenir-la constant.
4) Van parlar d’altres coses, com el pedaleig rodó, el peu sempre pla al llarg de tota la pedalada, la tàctica de carrera..., però el que m’afectava a mi va ser el comentari de no portar mai els genolls cap enfora. És fàcil de dir, però a mi m’és molt difícil d’evitar, ho hauré de treballar i en tot cas penso que pujar el seient una mica m’ajudarà a tenir-la més estirada.
Tot plegat es va allargar una mica i vam trigar en sortir. Tot i que em va anar bé perquè vaig poder conèixer i xerrar amb el Ferran de Sedentaris, que també és de SBR, va fer que comencéssim la sortida a les tantes, i per tant que només pogués anar amb ells durant vint minuts, perdent-me no només algunes tàctiques d’entrenament sinó també la possibilitat de rodar en grup i xerrar amb altres components del club.
Dir que el Clínic va ser a càrrec de Xavi Lencina, un dels pioners del triatló a Catalunya i actualment tècnic de ciclisme, i Victor del Corral que va comentar que a partir d’ara es dedicarà a la llarga distància i no és d’estranyar tenint en compte que el 2009 va quedar en desena posició a la Marató de Barcelona, a més d’altres títols com les victòries al duatló de Banyoles o al triatló del Ferrol o la segona posició al Campeonat d’Europa de duatló Green Cup. A més ens va acompanyar Santi Pellejero com a membre de VO2, un clàssic dels podis.

Repte 6*7*100 flexions, primera série

Com veieu a la foto del mes, i tal com em tocava, ja he començat. De moment han estat 4 series de 25 repeticions al DIR i abans de fe una classe d'spinning a les 8. Com podeu comprovar, encara no m'havia despertat del tot.
Demà ja us parlaré del llarg i apassionant dissabte!

100 flexions al dia durant 6 setmanes

Llegint l’entrada del bloc del Xavi de Hong Kong, se m’ha ocorregut una idea força freak, però que crec que pot ser útil. L’origen de la idea és un pla d’entrenament que assegura que en 6 setmanes un pot aconseguir fer 100 flexions seguides, però a partir del títol jo pensava que era fer 100 flexions diàries durant 6 setmanes, i m’ha atret la idea.
Si hi ha gent que fa una marató diària, perquè no fer 100 flexions durant 6 setmanes. No m’agrada fer màquines, no tinc temps i a més em sento una mica inútil, però són necessàries, així que per fer l’exercici muscular més atractiu em poso aquest repte.
Sé que sona a tonteria, però algú s’apunta? Jo crec que pot millorar el meu ritme de natació.
Començaré dilluns que és 22 de març i acabaré just el dia de la marató diumenge 2 de maig, fent un càlcul ràpid surten: 100fl*6set*7dies=4200flexions. A més per augmentar la tonteria m’aniré gravant amb regularitat i fent fotos, a veure si trobo llocs “exòtics”.

Podríem dir que és un petit homenatge al “Gilipolles”

Bici, quin vici!

I és que aquest dissabte, m'ha passat allò tant clàssic nostre de voler fer-ho tot.

A primera hora, clínic de bici a SBR, la veritat és que ens vam apuntar a aquest club encara no sé perquè (suposo que ens molava la botiga), però m'està agradant molt formar-hi part. Tant per l'ambient com per com s'ho estan currant, els clínics estan molt bé i en la mesura del possible intentaré no perdre-me'n ni un. Ja us explicaré com ha anat, té una part teòrica i una altra de pràctica, a l'igual que els que organitzaran d'atletisme i de natació. Els que encara no estigueu federats, us recomano que ho feu a través de SBR, hi ha l'inconvenient que totes les trobades són a Mataró, però gaudireu de totes aquestes avantatges i a més em fareu companyia, que sempre estic molt sol quan hi vaig.
El cas és que jo pensava que seria per la tarda o que duraria menys i també vam organitzar una trobada per a fer BTT, a la qual alguns de vosaltres us hi heu apuntat. Com que no m'ho vull perdre, hem retardat l'hora de sortida a les 12, jo no hi podré ser, però de seguida que acabi canvio la bici de carretera i us persegueixo. Ja he quedat amb el Barangé i el Carles que us aniré trucant. Sigui com sigui a les 12 sortirà un grup nombrós al qual també hi aniran força amics del Carles, i al qual encara sou a temps d'apuntar-vos-hi. Així doncs els timings seran:
11.30 al pàrking de la carretera de les aigües.
12.00 Plaça Funicular de Vallvidrera-Superior
Anada per l'aqüeducte a Sant Cugat on es farà bocata i cocacola a la plaça del Monestir.
Tornada per Sant Medir L'anada és el que hi ha dibuixat a baix i a la tornada hi he marcat els punts claus.

Jo em posaré en marxa tan aviat com pugui i sortiré a caçar-vos, si algú vol venir amb mi que m'ho digui i el trucaré.
Quines ganes!!!!!!

Per la tarda dedicació total a la Bea que aquests dies més que mai s'ho mereix tot!

Sabem el què és anar cansats

Tant en la meva entrada com la del Xavi d'abans de la marató, parlàvem de la Fundació per la fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga crònica. Ara li hem demanat al Manolo que ens enviés un petit escrit informant-nos d'aquesta fundació i especialment de la delegació d'esport solidari.
Tots els que fem llarga distància hem passat en algun moment o altra per un estat de fatiga real, en el qual les cames ja no donen més de si, que el cap ens està dient que parem, i que el subconscient ens està avisant que estem al límit. Imagineu-vos aquesta sensació de manera contsant... Per aquí va la resposta que acostuma a donar el manolo quan li demanen perquè corre amb aquesta samarreta.

Corro con la Camiseta Solidaria de la Fundació per a la Fibromialgia i la Síndrome de la Fatiga Cronica (SFC) por tres razones:
- Es una forma de aportar mi granito de arena para difundir la existencia y conocimiento de estas enfermedades y, en la medida de lo posible, sensibilizar a los estamentos oficiales para que les presten más atención y ayuda para la investigacion;
- Es el camino para mejorar el diagnóstico y posible descubrimiento que lleve a la curacion y/o prevención de éstas i
- Las personas que las padecen estan en una situación de dolor y/o cansancio permanente y en otros casos de degradación física, con lo que ello supone a nivel físico y psicológico.
Por eso, cuando corremos, por ejemplo una maratón, y llega el momento en que siento dolor o cansancio, continuo y pienso que a mi, cuando acabe la carrera, en breve me recupero y desaparecen estos sintomas, pero a personas como Angel, Carmen, Isabel, Juanita, ....... no les sucede lo mismo e intentan convivir con ello, porque no les dejan ni un solo día, día tras día, acumulando semanas, meses y años de dolor...
Gracias por vuestra compresión.
Si voleu fer-vos-en soci o fer una donació cliqueu aquí.

I a partir d’ara què? Calendari 2010

Doncs ara que comença a concretar-se tot (vacances, embarassos, bodes...), he pogut acabar de muntar el calendari del 2010 que estarà poc carregat de competicions i que s’acabarà a l’estiu. Els mesos carregats seran el maig i el juny.
Les cites més importants i ja tancades seran:
La marató d’Empúries sempre que la pugui fer a 4.40km, després de fer de llebre i veure la gent com s’exprimia em van venir ganes de forçar la màquina una altra vegada en llarga distància, així que perquè no provar-ho. Si un parell de setmanes abans veig que no estic per fer-ho no m’hi inscriuré (2 de maig).
Amb l’empresa participaré a un aquatló el 8 de maig i la ja clàssica cursa de Collserola el 16. Ja estic apuntat a les dues competicions, la primera totalment nova per a mi i la segona amb ganes de fer un bon paper d’equip.
Finalment, i com en principi no podré anar a Les Angles, m’he tornat a inscriure a Balaguer, i compte que les places estan volant. (19 de juny)
I la temporada acabarà, si algú més s’hi apunta, el 27 de juny a Donosti. És un olímpic que el vull fer bé, però sempre donant preferència a la part turística del viatge. Potser aprofitaré Sant Joan i fem una escapada de 4 dies al País Basc, és temptador no?
Entre mig potser fem alguna coseta més, però també dependrà del meu estat de forma i de les ganes.

Canvi de cicle

De xip, d’esport, del què sigui. Després de tantes setmanes dedicades a córrer ja tocava recuperar la bici i començar a fer km. De moment, des de dimecres he acumulat tres classes d’spinning i una sortida en BTT, ja vaig adequant la musculatura al nou esport i serà la meva preferència durant el març. També començaré de nou amb la natació que degut al constipat ha estat una mica posposada.

Encara hi ha neu.

També he anat definint el calendari que aviat penjaré.

Perquè tinc tants problemes musculars després de les competicions?

Alguna cosa faig malament per tenir més problemes que els demés en recuperar-me muscularment. Ja m’ha passat altres vegades, però un bon exemple ha estat aquesta setmana. Vaig acabar bé la marató, no dic que no em cansés, o que no tingués una mica de desgast muscular, però realment la sensació és d’haver pogut córrer molta estona més, no se’m van fer llargs els 42km i, ni tan sols el calçat nou (amb sobredosis de vaselina) va ser cap problema. Vaig anar molt fi. Però resulta que arriba diumenge a la tarda i ja començo a notar dolor al quàdriceps, dolor que es consolida el dilluns i que s’allarga fins el dimecres mentre sento que els meus amics, que en teoria anaven més al límit, ja estan perfectament recuperats.És cert que no vaig estirar més d’un parell de minuts, però jo no veia a la gent currar-s’ho gaire. Voldríeu compartir els vostres trucs? Creieu que el problema és previ a la competició, o no faig les coses bé els dies posteriors? Potser no tinc solució, la veritat és que tampoc em queixo, ja m’està bé acabar sempre en plenitud de condicions i que els problemes comencin l’endemà, pot ser genètic?

Els culpables que no estirés: la Bea i el Jordi m’estaven esperant a la zona VIP, gràcies. Quants anirem de curt l’any que ve en aquest mateix lloc?

Pacemaker, que no llebre, de 4 hores

La traducció del google de pacemaker és "pacificador", i crec que realment és molt més fidel al què vam fer. Si un es llegeix les cròniques de la marató, tothom va bé fins al km 25 i partir d’aleshores punxa. Tot i que el Xavi sempre em trenqui els esquemes (no l’hauré de deixar escriure més en aquest bloc), l’ideal segueixo pensant que és fer les competicions de menys a més. Això necessita un requisit, conèixer-se molt bé i saber el propi potencial, i un avantatge clar, la fatiga final és voluntària i no forçada.
El cas és que diumenge va ser un dia especial per a mi, tenia moltes ganes de fer de globus de 4 hores, però amb dues petites contradiccions: les ganes d’aprofitar la marató per fer una bona cursa i els dubtes davant un rodatge tant diferent al meu durant quatre hores. Cap de les dues ha tingut importància a posteriori, i si em deixen l’any que ve repetiré, amb el temps que sigui.

Els tres globets

Em costa molt descriure la meva marató. He d’admetre, i els que em coneixeu més ja ho sabeu, que m’encanta donar consells, “ajudar” a la gent a aconseguir els seus objectius, i resulta que em vaig trobar de cop amb desenes de persones refiant-se dels tres que portàvem un globus amb 4 hores escrit.

Fins a tres vegades els globus de l'Albert i meus es van liar, i amb gran habilitat vam aconseguir desfer-los, som uns mestres! Foto de l'Anna

D’històries n’hi va haver a patades: parlant entre els pacemakers, escoltant la gent, algun freak, i sobretot un final que em va emocionar com quan jo, ara fa tres anys, cobria per primera vegada la distància de 42.195km, i que va acabar “de posar-me tou” quan alguns em van agrair la feina realitzada.

Pas pel km 35, foto de l'Eva, que està a totes.

Després de passar-nos 35km calculant, vam entrar en el moment clau, aquell que fa que la “feina” que estàvem fent valgui tant la pena. Primer veus que tothom t’odia, a tots aquells que volien baixar de la marca, no els fa gràcia veure el globus de 4 hores, però jo els vaig dient que porto un coixí d’1 o 2 minuts i que s’enganxin. Mentre animo als corredors jo també vaig pujant l’adrenalina i em trobo literalment cridant en el darrer km: “que ningú es deixi anar!, i qui tingui marge, no el vull veure més, que tiri!” (em sentia rotllo Flashman, volia que la gent em fes “hachacitos”).

El noi de vermell, va ser un dels que em va venir a agrair que els marqués el ritme, com mola! Foto de la Marian.

Al final em vaig passar una mica, volia fer 3.59 i en un parell de parcials de 3km vam fer 16.30 en comptes de 17 minuts que és el què ens tocava, però així molts van poder baixar de 4 hores.
En quant a les estadístiques, jo havia de seguir una mitja de 28.20 cada 5 km, ho vam portar força bé els tres primers parcials, abans de la mitja ens retardem una mica i per això passem en 1.59.40, decidim recuperar en el següent. L’errada clara és entre el 30 i el 35, on vaig uns 7 segons per km més ràpid i a sobre coincideix amb el mur, la veritat és que em sap molt greu i a més no entenc com no me’n vaig adonar, veia però que la gent del voltant seguia el ritme, i la diferència de metres i el dia tapat van tornar el Garmin una mica boig. Del 35 al final, anem clavats a 5.40, per fer un temps final de 3.58.00.

Dels mil vídeos que han penjat el que més m'agrada és aquest, animant a la gent.
I aquí teniu algunes fotos més.

Estic segur que l'any que ve encara serem més corredors, ja estem fent càlculs amb la Bea a veure si arriba, jiji

He batut el récord del Jackson Kotut...

...en 3 minuts i 9 segons!!! En la distància de Sants a Sarrià i en la modalitat sense quàdriceps, evitant patinar i esquivant els cotxes que perdien el control. Això, us asseguro, sí ha estat una bona marató.

Pel que fa a la de 42,195 també vaig millorar diferents marques. Com la de vegades que es pot anar al WC en una tarda... Què malament em senten els gels!!! O el meu millor temps (aquest era fàcil si acabava, doncs era la primera vegada que corria un marató): 3h.33min.35seg. Si apreto 2 segons ho quadro al 3, llàstima.
Tanta meditació respecte al ritme a seguir, el temps objectiu; que si seguir els globus, que si anar per davant. I sona el tret de sortida i la cursa et porta sense temps a decidir. En fi, la inexperiència suposo, els 5'/km planejats es converteixen en 4'45". A l'Av.Madrid passo als globus de 3h30' i a la Meridiana ja ni els veig, però aconsegueixo mantenir el mateix ritme fins al km 32. Aquí, a l'Av.Litoral, em giro i els globus ja els veig molt de lluny. Deu ser el famós mur? Jo psicològicament vaig be, perquè a més no noto esgotament físic, però muscularment ja comencen els dolors. Sobretot unes punxades, com d'agulles, als dits dels peus, que no acabo d'entendre però que a l'acabar veuré que es tracta de 3 ungles menys... A partir d'aquí els següents 10 km a una mitjana de 5'35"/km, bastant constants en cada un d'ells. A la Ciutadella em passen els globus de 3h30' amb el seu sèquit, al seu ritme constant de 5'/km, que a mi em sembla una velocitat creuer impossible de seguir.
Sempre he dit que els ànims de la gent es noten molt, i la marató de la Luchy sí va ser de récord, doncs em va seguir en 8 punts diferents de la ciutat. No se com s'ho va poder fer!!! Durant els primers 15 kms, fins la Pedrera més o menys, l'empenta dels "fans particulars" em fan volar. Després la companyia del Coke durant uns 10 kms també m'ajuda. A la zona del mur l'única ajuda és la dels famosos gels, que si be són una autèntica bomba de rellotgeria per l'estómeg, et proporcionen una injecció immediata d'energia. I a partir de l'Arc del Triomf el carrer es converteix en un passadís entre gent anònima que no para d'aplaudir.I quan ja ensumes l'arribada al c/Sepúlveda, apretes les dents i et sembla que augmentes el ritme. I mires el Garmin buscant la confirmació, però la seva resposta és: 6'/km... No el miris més, home! que ja arribes. I quan enfiles Maria Cristina decideixes fer l'esprint per quedar com un rei, però el bessó esquerre amaga d'enrampar-se... Afluixa, home! a veure si encara ens haurem d'arrossegar per arribar, que és millor acabar com un senyor.
En fi, ja veieu què content estic!!!
I aquí l'àlbum de les fotos de la Luchy:
http://picasaweb.google.es/111733226499552710054/MaratoBcn2010#

Xavi

PD: Demà tindreu la crònica del Pau fent de llebre.

Serem originals: Sortida BTT Collserola

Avui que tothom parla de la marató, jo proposo una convocatòria de BTT de la qual ja n'hem començat a parlar via facebook.
Data: dissabte, 20 / març / 2010

Hora: 10:00 - 16:00

Lloc: Camins i rierols de Collserola

Trobada d'amics que fa temps que no es veuen i que per motius desconeguts volen quedar i fer exercici !!??

Ruta:

Sortida: Plaça Funicular de Vallvidrera-Superior. D'allà pujarem direcció Font de la Budellera per sota Torre Collserola. Baixarem un camí estret per anar a buscar la trialera de l'Aqüeducte. Aquesta baixada, tècnica i humida, ens portarà a Can Borrell. Passarem pel Pi d'en Xandri (germinat l'any 1774). D'allà anirem fins a Sant Cugat, on farem un "tentenpié" lliure a la plaça de l'esglèsia. Reprendrem la marxa per anar pujant cap a Sant Medir i La Font Groga. Aquí començarem a baixar pel Viver de can Borni fins la Carretera de les aigües. Aprofitarem aquest pla per pedalar tranquils i parlar sense esbufegar fins l'última baixada que ens durà al Parc de l'Oreneta, just al costat de l'AULAArribada: Parc de l'Oreneta.

De moment som 12 i alguns indecisos, però la convocatòria està oberta a qui vulgui. Serà divertit i el nivell mig, a més fem BCN - Sant Cugat - BCN, així que qui vulgui fa la meitat i torna amb els ferrocarrils.

Ja anirem informant!

Per cert, és possible que acabem la jornada sopant plegats.

Demà i passat les cròniques de la marató.

Timing, clima i el dia després

Pels que no seguiu el bloc habitualment, recordar-vos que l’entrada anterior és del Xavi, que és convidat aquest any i que anirà a un ritme més ràpid. Adjunto ara el meu timing, el qual compliré exactament només amb el biaix del temps de xip, jo calculo que trigarem uns 4 o 5 minuts a sortir, per tant a les 8.35 s’ha de començar a sumar el temps que he marcat cada 3km. La Bea baixarà de casa fins a Pg. De Gràcia i a partir d’allí un recorregut que la portarà fins a Glories, l’Arc de Triomf i l’arribada (per si algú la vol acompanyar).
Sembla que no plourà però farà fred, la qual cosa va bé per córrer però és una putada abans de sortir. Us recomano que porteu una samarreta d’aquelles velles per poder-la llençar a darrera hora, també hi ha qui porta bosses d’escombreries, en fi, alguna coseta per mantenir-se calent. Durant la cursa, cadascú és lliure de fer el què vulgui i depèn molt del ritme, però no us passeu d’abrigats.
Finalment adjunto un vídeo de l’Albert, qui baixarà segur de les 3 hores i amb qui vaig compartir alguns entrenaments que van ser claus per millorar el meu registre en la Mitja de Granollers. Especialment als debutants us costarà de creure, però puc donar fe, i sinó la Bea ho farà, que l’endemà de la meva primera marató al 2007 vaig acabar així, també és cert que la deshidratació és un dels principals factors i crec que no serà un problema d’aquest any.

Mesocicle Realització-Microcicle Competició

A l'invent li queden 4 dies... No se perquè em passa, jo sóc molt tranquil, però fa uns dies que em desperto somiant amb la cursa de diumenge. Millor dit, en la Marató. Suposo que és perquè es tracta d'una nova experiència, però en el planning d'entrenament això no ho explicava!!

Després d'unes primeres setmanes en que el volum va ser el protagonista, amb molta força de voluntat motivat pel repte; de l'encostipat que no marxava; de sessions d'entrenament amb sèries i d'altres de sortides llargues; de les mitges maratons amb bons resultats; ja només queda disfrutar diumenge. O millor dit no patir massa.

La tàctica encara no la tinc molt clara. Crec que serà qüestió de veure-les venir, com diu el tòpic. Intentant no accelerar massa a la sortida per resistir els màxims kilòmetres possibles al ritme desitjat.

La punta de millor forma penso que la vaig tenir a Granollers, i actualment les sensacions no són tant satisfactòries com havia planejat. Per tant intento concienciar-me que la idea inicial i el repte era acabar, sense presionar-me més del compte calculant ritmes i temps possibles.

He fet un planning d'en quin moment passaré per cada lloc, per tal que qui vulgui s'apropi a animar-me.

I per últim comentar que ja tinc la samarreta que utilitzaré a la cursa. Sempre havia pensat que mai em posaria una samarreta de color blanc, i menys una sense mànigues. Doncs així serà la que faré servir... I és que les bones causes s'ho mereixen: correré amb els "colors" de la Fundació per a la Fibromialgia i la Síndrome de Fatiga Crònica, que sota el lema "Mai més no correràs sol" ha llençat la seva proposta d'ESPORT SOLIDARI.
Ens veiem a la Marató!!!

Xavi

Sense poder córrer en 10 dies però amb moltes ganes

No podia arribar pitjor a una marató: primer la lesió de l’adductor i ara una grip que no em deixa pràcticament ni sortir de casa, total 10 dies sense córrer i espero avui o demà al menys rodar una mica.
Sigui com sigui, tampoc crec que m’hagi anat malament el descans i estic molt animat, primer perquè no sé si ens trobarem tots, però molts dels meus amics heu preparat la prova a consciència i estic segur que diumenge serà un gran dia (especialment pels debutants, però no dubto que tal com heu entrenat molts dels que repetiu, millorareu la marca). També estic il·lusionat amb la meva marató, tot i la responsabilitat de fer de pacemaker i el respecte dels 42km, estic molt tranquil i amb ganes de començar a córrer. Sé que la inèrcia de l’ambient més els sentiments dels que tindré al voltant, em faran viure la cursa des d’una altra perspectiva. No deixa de ser un repte més, poder mantenir el ritme i no defallir durant tota la marató.
Com sempre dic, m’encanta que em saludeu i que m’animeu, per tant si veieu un tio de blanc amb un globus que posa 4 hores, aquest seré jo.
Un company de la Caixa de la Bea i el Xavi ens va proposar que corréssim la marató amb les samarretes de la seva fundació, jo no podré, però el Xavi sí, a veure si ens fem una foto i la setmana que ve us ho explico tot amb més detall. De fet té previst córrer-la amb el meu globus així que com diu ell “podrem parlar durant la cursa”. De moment penjo la web http://deportesolidario.org/ i amb la primera frase que he llegit: “Apoyando a nuestra fundación, desde tu práctica deportiva, siempre serás el número 1”, aprofito per desitjar molta a tots i cadascun dels corredors!

Què fer el cap de setmana abans d’una marató?

Doncs el què vaig fer jo, segur que no. En fi que tants escrits donant consells, aquesta vegada em va venir de gust (perquè tocava) trencar-los. I és que si un dels teus “més millors amics” celebra el comiat de solter a Munic, tota la resta passa a un segon pla.
El cap de setmana tenia clarament dos temàtiques: una esportiva que em va anar perfecte tenint en compte que estava de repòs per l’adductor, i una de festiva on vaig poder fer la reserva de cereals en forma de civada per a tota la setmana.
L’esportiva va ser una gran esquiada a Garmisch a la qual hi vam acudir només la part catalana (els dos Carles i jo), i com no el Bernat, que ens va fer bé d’amfitrió, tot i que si hagués pillat un X6, haguéssim fet més el fatxenda, si o no? La neu no estava gaire bé i els esquís que vaig llogar tampoc, tot això juntament amb la por a forçar l’adductor va provocar que fos més aviat un acte social que esportiu, i en tot cas sense gaire més història. El millor estava per venir.

Fotos des d’un dels punts més alts i recorreguts gravats amb el Garmin, des d’on la foto fins a baix de tot hi ha una baixada de prop de 5km. Em va estranyar saber que sense fer esforços per anar molt ràpid, esquiant s’arriben a màximes de 70km/h

Ja de nou a Munic, i com si haguéssim tornat als 20 anys, només ens va donar temps per una dutxa ràpida abans que la delegació bavaresa, l’Amit i el Michael, ens passessin a buscar per guiar-nos per la nit muniquesa. Començàvem poc abans de les 9 amb una mica de menjar i 6 grans gerres d’1 litre de cervesa cadascú, passades les 11 ja en portàvem dues i mitja, molta més de la que tots nosaltres podíem assimilar en tant poc temps, i alguns ja començaven a perdre els papers (jo no, és clar).

Un parell d’imatges del Hofbräuhaus, lloc idealment escollit per l’Amit i el Michael, típicament bavarès.

Després d’un espai de temps en què no recordo molt bé què vam fer (tot i que em venen algunes imatges al cap), ens vam trobar a la cua d’una discoteca i amb un porter que no ens deixava entrar perquè érem massa baixets (ho va dir en alemany, i potser no ho vaig entendre del tot bé, però en tot cas em va recordar molt als de la porta del Sutton: tu sí, tu no). Sigui com sigui “la jugada ens va sortir bé” ja que en aquells moments un grup d’una catalana, una alemanya i un alemany (com si fos un acudit) es van solidaritzar amb nosaltres i ens van conduir cap a una discoteca millor (8 Seasons). Allí vam acabar de cremar reserves, per arribar a les 9 hores de festa, cosa que va repercutir en el nostre estat l’endemà (alguns pitjor que d’altres, tot i que no donaré noms).

Com vam comentar, per gran i greixós que fos el tros de carn, simplement flotava en els litres de cervesa dins l’estómac.

Per a completar tota la informació i a mode de recordatori per si em sento millor que mai en la marató del dia 7, dir que vaig menjar, per ordre: una carn de difícil descripció amb salsa i patates, un Bratwurst, un croissant, una pota de porc (rotllo Obelix) amb patates i salsa, un altre croissant, i per rematar el diumenge, un parell de shwarmes.
En l’arribar a casa, per cert una hora més tard del normal degut a la incompetència de l’aeroport de Barcelona, la Bea m’havia preparat una saludable truita de patates, acompanyada de parmesano i fuet, una bona manera de readaptar-me a la cuina mediterrània.
Si algú dels presents o citats vol apuntar quelcom més que ho faci en forma de comentari.

Esquiada a Garmisch

Demà ja explicaré com ha anat tot el cap de setmana, per avui una entrada ràpida amb dos vídeos de l'esquiada, el primer en què porto jo la càmera i el següent que filma el Carles i jo surto (de gris). No seria la millor esquiada de la nostra vida: molt gel, esquís llogats, i que un ja no té les cames d'abans, però és un bon record.


I l’enllaç del tercer, on esquiem fatal, i a més el Carles casi es fot contra “l’SLOW”
http://www.youtube.com/watch?v=sS82d9Bm9lU
Demà afegiré aquí mateix algun de l’altre esquiada de l’any, la de Les Angles, on vam trobar una neu magnífica, però els vídeos van quedar fatal.