Camino compartido

Les primeres impressions de l'experiència viscuda vull que passin per aquesta foto:
Per començar destacar la canellera i el simbolisme que representa. Fa dos anys quan vaig realitzar la meva primera cursa d'ultradistància vaig voler portar-la en record a un ser molt estimat, aquesta vegada i més realitzant un recorregut que ell va voler fer però no hi va ser a temps, no podia fallar. D'alguna manera m'ha acompanyat.
Per altra banda la polsera del Camino que per mi ja s'ha convertit en un lloc recorrent, on cada dos anys hi he d'estar i durant el qual em van passar pel cap records de passades edicions, totes elles diferents però sempre molt positives. Gràcies per en alguna ocasió haver-me acompanyat: Bea, Marta, Gio, Nico, Ivan o Xavi.
La suor marca la duresa de l'objectiu que ens vam proposar, i és que hem passat de temperatures properes als 10 graus a uns més de 30 sota un sol de justícia arribant a Los Arcos sobre les 4 del migdia.
El benvingut a Logronyo marca la superació d'un repte que m'ha costat més del previst, sense problemes físics excessius, moralment crema molt el realitzar jornades entre 5 i 6 hores de constant esforç, de saber que pugi, sigui pla o baixi un ha d'avançar, i deixar-se anar no és una opció. En fi, podria haver fet més, però tampoc calia.
I finalment el fet d'arribar sol també és significatiu. I és que com ja he escrit, després d'haver fet uns 60 o 70 kms sol, valoro encara més si cap el fet d'haver pogut compartir els primers amb el Xavi, a qui una acumulació de circumstàncies prèvies (tipologia d'entrenament), durant (problemes físics insuperables) i posteriors (objectius molt importants) van fer reconsiderar l'objectiu inicial d'arribar a Logronyo.

Moltes santissitats

Com que encara no estic per Barcelona, et desitjo Bea, moltes santissitats, i de passada et dono el regal virtualment (demà l'anem a buscar).

Per cert jo tinc previst comprar-me la versió de tio, però no m'acabo de veure amb marcapaquet així que encara m'he de decidir.

Ens anem i ho anirem axplicant aquí

Dema a la nit sortim ja cap a Pamplona, en la mesura del possible intentarem anar explicant amb quatre línies les diferents etapes. Ho farem mitjançant comentaris a aquesta mateixa entrada. A caminar que són dos dies!

Per cert, recordeu que podeu anar votant les entrades una per una.

http://www.premisblocs.cat/bloc/528

Cagadet per la primera etapa

Si bé els darrers dies seran durs per l'acumulació de kms i pels problemes als peus, l'etapa que a priori em fa més por és la primera (de Roncesvalles a Saint Jean i tornada). Té quatre factors que seran dusos de superar:
El primer és que vindrem d'haver viatjat per la nit, i jo no sóc gaire de dormir assegut, dubto per tant que hagi descansar prou. Sigui com sigui això tampoc és el que més em preocupa, quants de nosaltres ha pogut dormir bé abans d'una competició important?
El segon és que a Roncesvalles no hi ha albergs privats, i per tant ens ha estat impossible reservar. Jo sóc dels què m'agrada planejar-ho tot i en aquest cas el neguit de no poder arribar a temps per a tenir plaça serà present al llarg del recorregut.
El tercer i ja més important és que els primers 25km els farem al revés, és a dir que haurem d'estar més atents a les senyalitzacions que estan pensades pels caminants que venen en sentit contrari. Caldrà anar ben documentats i fins i tot podem utilitzar els Garmin i baixar-nos el track.
I finalment, la gran dificultat d'aquesta etapa és el desnivell que ens trobarem. A l'anada pujarem 300metros per baixar des de 1450 a 150, menjarem quelcom i a desfer el camí, així doncs, de tornada, poc caminarem.


Si aconseguim superar això, crec que mentalment ens ajudarà a afrontar els tres dies que ens quedin, on les dificulatats seran menors.

Ja arriben els Europeus d'atletisme Barcelona 2010

Suposo que molts de vosaltres ja haureu vist els anuncis televisius o fotos dels Europeus d'atletisme 2010, nosaltres hi vam col·laborar passant-nos tota una tarda a l'estadi olímpic. Ja sabíem que en aquest tipus de coses filmen molt i després surts molt poc, però en el nostre cas, ni un segon, bé millor dit en el meu, perquè fixant-hi bé en alguna versió sí que el Xavi, el Raül o l'Oriol crec que hi surten.
El cas és que tampoc va ser una tarda desaprofitada, ja que ens va tocar l'Angel David Rodríguez i vam tenir la sort que ens va oferir un clínic de molta qualitat, amb consells tècnics i pràctics i tots en vam quedar molt contents.
Adjunto la seqüència que va filmar la Luchy, molt xula.
Sortida

A mitja cursa.

Preparant el material i últimes gestions

Ja tenim els bitllets d'anada i tornada i el transport en Taxi fins a Roncesvalles. Com que hi arribarem d'hora i el desnivell fins a Saint Jean és molt pronunciat, quasi 1.500 metres de baixada els primers 25km, hem decidit avançar la tornada cap a Roncesvalles pel primer dia, així es repartiran uns 50+45+65+30.

La llista inicial està composada del següent:

Bàsic

Motxilla amb Camelbag (la que vaig fer servir per Cavalls del vent, de 17litres)

Unes malles i uns shorts de córrer (un d'ells posats)

Dues samarretes tècniques

Dos parells de mitjons

Un llençol Decathlon petitó (i coixinera)

Desodorant i respall de dents petit

Una bossa de plàstic per privar de la suor la roba de la motxilla.

Tovallola

Ulleres

Gorra

Wambes (en principi les de carretera NB 1063)

Sumaré una samarreta i uns mitjons que utilitzaré el primer dia però que deixaré al final de la primera etapa.

A compartir

Llanterna

Vaselina

Botiquin (voltaren, crema muscular, vaselina, una vena, una agulla i compeed)

Pastilles isostar + bidó sense omplir

Extra

Mòbil (amb telf albergs)

Garmin

Necessari

Credencial

DNI

Targeta de Crèdit

Pasta

Sabó

2 pinces per estendre

Acompanyat

Últimament estem compartint molts entrenaments amb el Xavi A. i sort en tinc d'això, ja que sinó m'hagués pegat moltes hores sol. Ara ha decidit acompanyar-me en els quasi 200km del Camino, així que tindré companyia. Per ara, estem fent força tirades de mitja i llarga durada i testant com aniran les nostres cames, evidentment, com passa en un entrenament per la marató, en cap moment estem arribant a fer la totalitat de la distància, així que el resultat final és una incògnita.
Anar amb el Xavi suposa molts aventatges, més enllà dels puraments lúdics (que ja són interessants de per sí), i és que ens podrem arrossegar mutuament, compartir certs materials (llanterna, botiquín, adreces...) i si ens passa alguna cosa estarà l'altre per solucionar-ho (fet que la Bea, valora i agraeix).
Anem perfilant certes idees i per exemple he pensat que per la primera etapa, només serà de 25km, utilitzaré una samarreta i uns mitjons que deixaré a Sant Jean, així després seran tres dies i per tant només hauré de netejar al final de la segona.
I acabo amb aquesta imatge per autodesitjar-nos sort. I és que l'altre dia vaig deixar la moto així mentre comprava al mercat durant uns 20 minuts: seient obert, casc a dins i claus posades. Tal qual me la vaig trobar.

Salomon xa pro 3d ultra

S'ha imposat la racionalitat a l'estètica. És com hauria de ser, però admeto que algunes vegades em deixo emportar pel segon factor, i aquesta ha estat a punt de ser un d'aquells casos.
En època de rebaixes val molt la pena anar al Corte Inglés a veure què es treuen de sobre, i sabia que per Salomon feien bones rebaixes així que directe a veure què hi havia. A part d'algun model senzill o d'altres temporades, tota la resta era amb Goretex i perquè negar-ho, les Salomon xa pro 3d ultra GTX en blau em van encantar, així que per menys de 100 eurillos me les vaig quedar, sempre estava a temps de tornar-les.
Aprofitant blocs i facebooks vaig demanar què en pensaven del Goretex en aquest tipus de calçat, ja que no ho acabava de veure. La majoria d'arguments han estat negatius, en particular em quedo amb tres conclusions:
- Valen la pena a l'hivern, on priven de la neu i del fred. Jo normalment corro a l'estiu i si surto amb neu és a la Cerdanya, i allí ja tinc unes North Face per córrer.
- Són un pelet més pesades, però sobretot més rígides. Això és fatal, tant per córrer per les Aigües on vull un calçat semblant al de ciutat però amb millor sola, com sobretot per les habituals tirades llargues per la muntanya on la rigidesa pot provocar més “llagues” laterals.
- I finalment una frase que em va semblar definitiva: "Jo necessito que l'aigua que entra a la wamba pugui sortir". En un calçat tant baix, realment sembla possible que pugui entrar aigua per la canya, per no parlar de la suor o de l'aigua que ens tirem per sobre amb aquesta calda.
Així que tot plegat, més la insistència de la Bea en quant a que les NO Goretex eren més xules (i la Bea té bon gust, la prova sóc jo mateix) han fet que finalment em decantés per les Salomon xa pro 3d ultra.

Ja parlaré d'aquestes (sensacions, preu, compra...) en un altre post.

Camino o Costa Brava

Una sèrie de compromisos estan reduïnt els meus dies a 4, concretament de diumenge al vespre a dijous a l'hora de sopar, així que estic refent una mica els meus plans. La idea inicial va ser buscar una alternativa més propera i de menys dies i aquesta la vaig trobar en la possibilitat de realitzar el recorregut del Costa Brava Xtrem running, són 200km en tres dies realitzant el recorregut del GR92 de Blanes a Portbou.

És una alternativa que no descarto, però apurant una miqueta encara crec que puc fer el pla inicial. Concretant els horaris i dies, la meva idea seria la següent (COMPTE QUE AL FINAL NO VAM FER AIXÒ, DE SAINT JEAN A PAMPLONA ÉS UNA SALVATJADA).

Diumenge 25: Sortida de Barcelona direcció Pamplona a les 23.00 en autocar.

Dilluns 26: Desplaçament cap a Roncesvalles.

Dilluns 26: Primera etapa, Roncesvalles a S. Jean (26km)

Dimarts 27: S. Jean a Pamplona (62km)

Dimecres 28: Pamplona - Torres del Río (75km)

Dijous 29: Torres del Río - Logroño (20km)

Dijous 29: Sortida de Logroño cap a Barcelona a les 14.30 per arribar a les 20.30.

En total 183km

http://caminodesantiago.consumer.es/los-caminos-de-santiago/frances/

Poso tota aquesta info, per si algú em vol acompanyar (corrent, en bici o a cavall, en la totalitat o paricalment). Sigui com sigui, suposo que ho faré sol, però ja m'està bé.

Stage a l'Escala

El cap de setmana passat, a més de passar-nos-ho de puta mare vam aprofitar per fer un ministage, o el que és el mateix, viatjar amb tot l'equip de natació i matinar per fer esport. Dissabte fèiem amb el Xavi una volta molt maca i que combinava les tirades en pla tant sortint com arribant a l'Escala (rodant acoplats, fent relleus i a força velocitat) i la zona més muntanyosa de Cadaqués i port de la Selva. Una volta fantàstica.
Diumenge fèiem una mica de running pel matí (menys del previst) i després ja amb l'altre Xavi cap a la platja de Sant Martí d'Empúries on hi ha un recorregut de més de 400metres de boies que vam fer 6 vegades. En aquest cas les sensacions no van ser del tot bones, però ja se sap que la natació no és el meu fort.

Adjunto també un vídeo del Xavi en la recta de Figueres a l'Escala, des que tinc la càmera nova sóc una mica més pesat.

Tres Ironman a Catalunya

Amb l'Extreme Man 226 de Salou, Catalunya tindrà 3 Ironman. Em reservo l'opinió sobre la prova ja que vull saber-ne més coses, però d'entrada tinc els meus dubtes que realment siguem prou gent per tant IM. Sigui com sigui és una opció més i suposo que ajudarà a que les inscripcions de l'Ironcat no s'acabin tant ràpid o fins i tot directament que no s'acabin, així que sempre m'anirà bé per decidir-me a darrera hora.

200km del Camino

Això és el què vull fer però se m'està tirant el temps a sobre.
La meva idea és dedicar-li la darrera setmana de juliol, per poder així arribar a la Travessa de Sitges el dia 1 d'agost. Tinc ganes de completar l’inici del Camí de Santiago. Fa uns anys, juntament amb el Nico, vam partir des de Pamplona per arribar, uns 800km de bici després, a Santiago. Ara la meva intenció és buscar els inicis, si és que existeixen, del Camí Francès, Saint Jean Pied de Port. Des d’allí realitzar un recorregut de quatre o cinc dies corrent on faré una marató diària per a arribar a Logroño o Santo Domingo de la Calzada, segons el què aguantin els peus.
Ja ho aniré explicant amb més detall, però el què em fa falta ja són les wambes de trail, les NB fa temps que han dit prou. Tinc tres opcions.
Repetir amb NB, com sempre és una marca que m'ha donat bon resultat, tot i que no acabo de sentir el peu 100% subjecte i això en muntanya pot ser complicat. L'opció que vaig veure l'altre dia al Runnersworld van ser les NB813. 90 euros.
Provar per fi unes Salomon. Crec que a nivell de subjecció són el millor que hi ha, alguna vegada que me les he provat queden com un guant. Curiosament les opinions de venedors i corredors sobre la durabilitat, l'amortiguació i la duresa de la sola, són quasi sempre oposades. Caldrà provar-ho en persona, si trobo una oferta de les Salomon XA Pro 3D ultra, seran les que em pillaré. 100 euros.

O perquè no, Decathlon. Sempre he pensat que la gamma alta de Decathlon pot ser una opció i per característiques i estètica les Kapteren XT m'agraden. 75 euros.

Avui donaré una volta per Decathlon i Corte Inglés que sempre tenen bones ofertes de rebaixes. Com veieu amb el tema colors sí que ho tinc clar, i és que ja ho diuen “no hay campo sin grillo, ni hortera sin amarillo”.

El Tour i Pedro Horrillo

Mira que tinc coses pendents per escriure, però cada dia em sorprèn alguna novetat que s’imposa als temes més quotidians. I avui la coincidència ha volgut que l’etapa d’ahir del Tour i les sensacions que em va deixar es sumessin al descobriment, una vegada més gràcies al Ferran, d’un ciclista que té moltes coses a explicar.
Respecte a l’etapa dir que mica en mica s’estan carregant el ciclisme, si no hi ha muntanya o contrarellotge (i a vegades ni així) tot es redueix a una lluita d’estratègies, com si en comptes de viure una batalla a la carretera s’estigués jugant al Cycling Manager (és a dir: esculls els ciclistes, fas una tàctica inicial i la vas modificant sobre la marxa, i el pedalejar... doncs això és el de menys). L’any passat el Contador es quedava tallat per una ràfaga de vent i allí no l’esperava ni déu, i em sembla de conya, el vent, les corbes, l’aigua, els pavés... són circumstàncies de carrera, i saber superar-los sense caure és part de la competició. Ahir em vaig cagar precisament amb el Rabobank (per cert el nom té collons, mai millor dit), tenien tres o quatre corredors davant, dos bons acabadors, entre ells el Freire i el líder de l’equip, Menchov, però no van tirar, perquè? No ho entenc...
Precisament del Rabobank és el ciclista que us he citat, es tracta de Pedro Horrillo, que l’any passat queia per un precipici de més de 60 metres en una corba del Giro d’Itàlia. La desgràcia d’haver de deixar el ciclisme es compensava amb escreix amb la fortuna d’haver sobreviscut. Ara es dedica a escriure, en el seu bloc les opinions més personals, i en el artícles del País l’anàlisi més tècnic.
Us deixo:
L’enllaç al bloc des d’on podreu accedir a l’artícle si us interessa.
http://blogs.elpais.com/click-clack
Un vídeo-reportatge d’ell tornant al lloc de l’accident (si en voleu saber més només cal buscar per internet)

Pedro Horrillo en el Culmine di San Pietro - kewego
El corredor del Rabobank, Pedro Horrillo, regresa al Culmine di San Pietro seis meses después de sufrir en ese mismo lugar un accidente que a punto estuvo de costarle la vida. Vídeo exclusivo de Ciclismoafondo.es, rodado por Rafa Gómez.

Palabras clave:ciclismo accidente horrillo giro de italia

Vídeo de pbueno

Un comentari que deixa un lector al seu bloc amb el qual coincideixo plenament.

Un comentari que deixa un lector al seu bloc amb el qual coincideixo plenament.
Hola Pedro, me alegro de que hagas este doble trabajo, columna y blog, me encanta tu forma de escribir.
Para lo que ha pasado hoy me parece que hay que mirar a otro sitio. Quiero decir, que hubiera pasado si no hubiera habido pinganillos, si se hubiera caido otro.
Estoy empezando a descubrir el ciclismo desde otro punto de vista, me explico, mi hijastro está corriendo en cadetes en la Comunidad de Madrid y este domingo me tocó llevar al médico en mi coche, osea que fui el mejor espectador de la carrera.
A lo que voy, el domingo realmente fui consciente de que los que van delante gastan mucho más que los que van en la parte trasera del pelotón. Mi chaval que de momento no despunta pero le encanta la bici, tiene bien metida la lección de ir delante, se calló un día con un bache y ahora se desfonda por estar delante, dice que es mucho mejor y más entretenido pero mucho más duro.
Ojo que desgraciadamente no he podido ver la etapa. Ya sé que la caida de hoy ha sido bajando, pero no me parece justo lo que ha pasado. No sé, la carretera estaba igual para todos, la habilidad con la bici también cuenta, que se lo digan a mi chaval la primera leche que se dio por no saber quitarse lo pedales con el ya famoso "click-clack".
Es cierto que ha llovido que la bajada era dificil pero tio eres ciclista, es lo que pasa cuando eres ciclista y corres la mejor carrera del mundo, no entendería que a Alonso le esperaran por hacer un trompo cuando uno ha tirado aceite, entonces no entiendo porque a los Schleck y otros se les espera.
Por lo que he leído de la etapa ha sido un infierno, pero es que esto es ciclismo, no corren indoor, hay días que llueve, que hace sol... Siempre y cuando la carretera sea digna, por ejemplo lo del Giro no me parecio digno.Por cierto, mi chaval no se toma un redbull antes de salir ni se pone a tope de cremas para que no le duelan las piernas, le encanta la bici, cuando le llega el coche escoba, dice que no se sube ni de coña, que aunque no corra está entrenando, le da igual que esté lloviendo. Lo mismo le pasa a miles de personas que vemos cada fin de semana por la carreteras.
Creo que hoy me ha defraudado un poquito, es como si el Tour tuviera que cumplir un guión, pero es que en estas carreras el guión de marca día a día y los favoritos se demuestran en la clasificación no en el dorsal, no sé, no me ha gustado, ojo diría lo mismo si Contador se hubiera caido y perdido tiempo.
Para los que no hemos montado nunca en bici en el paves, cómo es? cuentanos un día tus impresiones sobre estos tramos, porque el tema de los nervios por entrar es el mismo que en un sprint o en abanico, pero me parece fascinante cuando veo algunas veces las clásicas de primavera pero no llego a entenderlo del todo desde Madrid.Gracias
Publicado por: Ismael 06/07/2010 9:13:12
Una foto del corredor

De Slowpepe a Ironpepe

Sempre és maco que els amics vagin assolint reptes, i més si aquests es tracten d’un Ironman. És per això que els darrers diumenges he estat connectat al mòbil seguint l’evolució d’alguns amics que en comptes de passar el diumenge fent la migdiada el dedicaven a fer esport.
Aprofito aquesta entrada per felicitar-vos, no cal citar ningú perquè ja estem en contacte habitual, però si tinc especial interès en una persona, que va començar amb una filosofia, però malgrat li costi de reconèixer, l’ha canviat. Si la Bea i jo teníem il·lusió (que es van transformar en nervis a les 9 de la nit) per a què algú acabés l’Ironman, aquest era l’Slowpepe, de qui robant-li les seves pròpies paraules, diria que és “maratonià, Ironman i la mar de majete” (ja estem igual, Josep).
I perquè aquesta personalització? Doncs per tres principals raons:
1) Perquè ens recorda molt a un amic molt apreciat, amb qui comparteixen les ganes de competir, entrenar, superar-se i fer esport malgrat no tenir les condicions de l’Eneko Llanos.
2) Perquè ha seguit un pla d’entrenament durant sis mesos, i això mai vols que acabi amb un fracàs. Sobre aquest tema en vull escriure un dia, però avançant quatre paraules, diré que és cert que molts poden fer un Ironman amb entrenament, però és important dedicar-hi aquests 6 mesos, encara que alguns haguem aconseguint el repte, no vol dir que sigui fàcil, i per tant molt de compte, que no passi res. Valoro per tant, la seriositat que li ha dedicat al tema.
3) I perquè sí, perquè a penes hem parlat una vegada tot trobant-nos pel carrer però va ser com si ens coneguéssim de tota la vida, i això és fantàstic.Així que felicitats, i serveixi aquest escrit per tots aquells que supereu els reptes a base d’esforç i dedicació, i serveixin també pels futurs Ironmans, que encara me’n queden alguns per aquest 2010 i vull que com el Pepe i tants d’altres acabeu i gaudiu d’aquest espectacle difícil d’explicar que és el triatló de llarga distància.

Et demano disculpes per publicar una foto sense el teu permís, però clar ara ja ets famós, així que en tinc dret ;-)

Si us agrada l'entrada aneu clicant sobre el logo aquest que apareix en l'enllaç del concurs, tot puntua.

De blocs

Que el Kylian Jornet quedi tercer és notícia, però clar suposo que sempre hi pot haver algú millor. La curiositat està en un d'aquests dos que va quedar per davant seu, el gran Ferran (del qual n'esperem el bloc amb candeletes) ha fet una petita investigació i ha trobat el bloc del segon classificat a la Western State, com diu ell em declaro fan total i absolut (mireu les pintes!): http://antonkrupicka.blogspot.com/

Jo crec que aquest tio ha de tenir ajuda divina, no us recorda a algú?

I ja que parlo de blocs, us adjunto també el d'un amic i seguidor d'Ironpanic que, aprofitant que va marxar a Austràlia, va decidir crear-ne un http://marcinaniaperth.blogspot.com/ us el recomano, és força interessant, tot i que fa una mica d'enveja.
I com que no hi ha dos sense tres, explicar-vos que aquest món cibernètic i virtual va fer que els representants de tres blocs ens coneguéssim i féssim una tirada conjunta per la Carretera de les Aigües: per un costat l'hiperactiu Xavi de Hong Kong, que va venir acompanyat de l'Steve (que per cert parlava un català perfecte i amb qui segur que coincidirem en alguna triatló), el Toni i el mític Ferran de Sedentaris, i representant a Ironpanic, el Xavi, la Bea i jo mateix.

El que no m'havien avisat és que havia d'anar de blau per repartir-nos per colors jiji

Dir que a més de passar un parell d'horetes molt agradables i compartint informació i anècdotes, vam acomplir l'objectiu secundari d'aconseguir que el Xavi HK millorés la seva pròpia marca personal. Tot rodó, com la panxa de la Bea.