Water road

Avui volia parlar d’entrenament i no he trobat millor títol que el circuit per excel·lència de molts Barcelonins, la Carretera de les Aigües. En aquesta entrada combinaré opinió amb dades, per tant podeu anar directament a la part que us interessi.

En quant a les dades, he agafat tres dies representatius, la primera data és la cursa de la Mercè, on vaig anar a un ritme de 4’10 de mitjana, era el 19 de setembre, i aleshores per mantenir aquest ritme havia d’anar a 174ppm de mitja. Dos dies després feia una tirada de 13km a un ritme proper a 5 i unes pulsacions mitjanes de 160, va ser un entrenament per la Carretera de les Aigües i l'objectiu que tenia en ment mentre corria era poder rodar amb el mateix esforç però 30 segons més baix per km. Està clar que aleshores, tot just fa un mes i uns dies, ho veia complicat, però ahir em vaig posar de nou el pulsòmetre i les sensacions actuals es van traduir en xifres. Ja rodo a 4.30. Dijous (per cert després de 10km prou exigents el dimarts i 20km el dimecres amb sèries de 500 i 1000 km pel mig) rodava 19km on havia de fer 4 sèries de 3km més un km a 5’’. Doncs bé, aquest exigent entrenament es traduïa en un ritme mig de 4.35 comptant escalfament i una baixada final sense forçar, unes pulsacions mitges de 152ppm i unes màximes de 167. Això sí, el cor em va anar millor que les cames, que van notar i molt la tirada de 32km del diumenge i els dos entrenaments previs.

L’esforç, l’haver seguit el pla d’entrenament, les ganes que hi estic posant i l’exigència a la qual m’estic sometent tenen dues conseqüències positives sobre la marató. Una primera és la purament física i que ja us he detallat amb xifres, he passat de rodar amb el mateix esforç, o menys, 30’’ més ràpid. Però en una marató un no només he de ser ràpid, sinó constant, i a més a partir del 30 o 35 tot el què s’ha entrenat deixa de tenir importància, i és on el record del realitzat en els darrers mesos ha de servir per tenir ben present tot el què has passat per arribar a aquell km i superar-lo, és el moment de la frase emblema del Triatló Fisiorutpujol “el dolor és passatger, l’orgull és per sempre”.
Ja a nivell més tècnic, l’altre dia sortia a fer una mica de trail acompanyat del Xavi A., aprofitava que ell anava en BTT (està fent repòs de running per una lesió) per a què em gravés amb la càmera.

Les imatges em fan arribar a una doble conclusió:
- La càmera és una merda (això ja ho sabia) i a sobre va torçada
- Segueixo corrent de costat. Des de Balaguer, on la Bea m’ho va veure per primera vegada, porto l’ombro dret més baix que l’esquerra, no sé la raó, si la columna torçada, si una molèstia en alguna part del cos, si el sobreesforç, però està clar que m’ha de perjudicar.
Ara no hi pensaré més, a veure com acabo la marató, però m’ho he de fer mirar vingui d’on vingui el problema, ja sigui de columna, muscular o simplement postural (a veure si he de fer pilates).
I ja que el títol era Water Road us explicaré un secret que té aquest entrenar-hi, i és que un és millor del què es pensa. El recorregut revirat juntament amb la tracció que es perd al ser terra fa que ben bé s’acabi rodant 10 segons per sota del què es faria per asfalt, així que quan un té pensat fer séries a 4’’ el km ha de fer l’esforç equivalent de 3’50’’ o a l’inversa, quan un ha fet 5km a les Aigües amb 20 minuts, podria rebaixar aquell temps en quasi un minut sobre asfalt.
I ja deixo de pegar-vos el rotllo, dedico aquesta entrada al meu amic Flashman per tres raons: la primera és que fa temps que no ens regala una entrada de bloc, la segona és perquè un dia es va cagar amb els que parlaven de xifres i desprestigiant ritmes de 5’ el km, i tercera perquè ja estem tancant la presència a la Mitja d’Orihuela.

Cursa de la dona, debut oficial i per una bona causa

La mare del Pau arriba puntual per cuidar el Guillem, mentre el seu papi fa la Mitja + 10km de la Cursa del Mediterrani, i jo a les 9h surto volant cap al metro. Paro a Catalunya i decideixo anar trotant fins al punt de sortida. De camí ja començo a trobar a moltes compis vestides de blau que han pensat igual que jo i ja estan escalfant.
En arribar a l’Arc de Triomf, flipo amb la gentada que hi ha!!! Quina marea blava!!! Tal i com havíem quedat, em trobo amb la Lola sota l’Arc, recollim el xip i ens reunim amb altres 5 amigues. Ja estem llestes!!!
Primera sorpresa: aquest any pugem Les Rambles (ai, ai, ai) en comptes de baixar-les com l’any anterior. Ens disposem a anar cap la sortida. Missió casi impossible !!! El tap és brutal i cada accés està tant atapeït que ens costa molt situar-nos al carril central. Hi ha calaixos, però no sembla que la gent se’ls prengui massa seriosament (un grup d’àvies macotes amb el seu bastó situades al carril de MENYS 25 MINUTS no acaba de quadrar, no?)
L’speaker, la música, els milers de globus rosa , la bona causa i el dia fa que es respiri bon rotllo. Pel micro sentim que som 10.000 noies i que el Sr. Hereu ja té preparada la pistola, comentari que va seguit d’un “ai, ai, ai”. Sort que era de fogueig!
Sentim el tret de sortida, però la marea de noies que tenim davant no es mou ni un mil·límetre... Els minuts van passant i la Lola i jo estem flipant... Sentim a l‘speaker recordant pel micro que comencem a córrer, que estem fent una cursa i que ja ha començat... Al·lucinant, no? Ja diuen que les dones no callem ni sota l’aigua...
Després de 12 (12, eh?) minuts, creuem l’arc de sortida, i les nostres sospites es confirmen: les caminants van pel mig i les corredores van pels laterals. “El mundo al revés?” No sé... Una cursa diferent... Salvant els obstacles, la Lola i jo intentem agafar el nostre ritme de creuer, que fins al Passeig Colom és casi impossible, al passeig Colom difícil i a les Rambles entretingut. Però vaig amb la Lola, avançant a gent i fent equip (quién nos lo iba a decir hace unos años). Acabades les Rambles, jo començo a apretar, emocionada per haver acabat la pujada i animada per les bones sensacions, però convençuda de que la Lola ve darrera... La perdo, però ella té controlada la goma fosforito de la meva cua, i em trepitja els talons.
Resum: contenta!!!
Faré com el meu maridet:
5km (amb obstacles, eh?)
Temps general: 0:40:44
Temps real: 0:31:24
Posició general: 2999 (de 8212 participants... Xavi, de la meitat molt per davant, eh?)

Mitja de Castelldefels, ja no tinc dubtes

Són dos minuts més, unes condicions climàtiques perfectes, un recorregut pla i sense vent, és una setmana a base d’hidrats, ganes de competir, són milers de coses que expliquen que diumenge acabés molt millor que a Puigcerdà, però el cert és que malgrat que tot el que una setmana abans van ser handicaps en aquesta eren ajudes, les sensacions van ser molt més bones i estic content.
D’entrada, tampoc arribava amb tot a favor: primer una celebració que no em volia perdre però que va fer que a les 11 comencéssim a sopar i passades les dues m’anés a dormir, després els 8km que vam fer abans, més o menys a 4.40 tot i que a vegades reduíem el ritme degut a l'amena conversa amb el JAG i després una sortida massa estreta per encabir-hi 4.000 corredors.
A sobre, córrer amb el JAG és un acte esportivament beneficiós, em va acompanyar durant bona part de la tirada, però sobretot es tracta d’un acte social, amb la qual cosa fins el km 5, no vam parar de saludar, i xerrar, amb una mitjana de corredor conegut cada 50. A partir d’aleshores va començar la nostra cursa, ritme de 4.30 sinó inferior i molt bones sensacions.
No me n’havien parlat bé d’aquest circuit, però a mi em va agradar, contínuament et creues amb amics a qui pots saludar, animar i felicitar (no els citaré perquè n’hi havia la tira), i a més és molt ràpid.
A partir del 15 decideixo prendre el gel Nutrisport i suposa un autèntica entrada d’adrenalina, sense fer-ho de manera voluntària trec el fre que tenia posat per no passar-me i m’acosto als 4.10, i a falta de poc més de 3km ja no puc més i tiro, aleshores començo a veure que a la pantalla del ritme ja surt un 3. Així arribo a la línia d’arribada i decideixo seguir, una volta més al canal on sorprenentment la baixada de ritme es limita a pocs segons (encara tinc corda). No és fins que estic arribant que noto els primers símptomes fatiga, però aleshores cauen bastant de cop, els maratonians sabreu de què parlo: si no em concentro ja no puc anar tant ràpid, un pèl de saturació i sobretot dolor a la planta dels peus. Això darrer és l’única preocupació que n’extrec d’aquesta tirada llarga així que durant la darrera setmana hauré de procurar cuidar-los molt.

No tinc fotos de la cursa, alguna en trobaré, però de moment penjo els parcials, això sí que és una carrera progressiva.

Insisteixo, no vull citar a ningú perquè amb tants amics que ens vam trobar seria deixar-me a algun corredor, i és que allò semblava Bombers, però sí vull acabar amb algunes frases dedicades:
Felicitats als debutants, als què van fer marca i als què fan esport en general.
Felicitats als què es decideixen a córrer malgrat els problemes personals, o millor dit als què fan el què el cos els demana.
Gràcies als què em van saludar i animar, sé que hi ha una mica de peloteo en el món del running (aquí tots estem prims, tots som uns cracks i tots ho fem bé com quan les dones es troben i totes estan sempre “superguapíssimes amb aquest pentinat (horrorós) nou”), però piloteig al marge, també sé que hi ha paraules sentides, i per tant les agraeixo, molts sabem que és dur entrenar fort.

Les dades de la Mitja:

Pau Cortadas Guasch
Posició: 276 (1662 arribats).
Temps total: 1:31:27
Mitja 4.21min/km
Primer classificat: 1:09:52

Garmin Barcelona Triathlo

Per Xavi.

És la tercera edició en la que hi participava. Al 2008 la meva primera triatló de carretera, sprint. L'any passat en distància olímpica. És espectacular veure tot un estadi ple de bicicletes, i la quantitat de gent que hi ha en tot el recorregut i sobretot a la zona d'arribada. Per altra banda, massa gent participant, sobretot en el sector de la bici. De fet no és tant la quantitat, sino l'actitud. Es nota que molts participants són novells. Per aquest motiu no tenia pensat participar-hi, però una setmana abans vaig tenir la possibilitat d'aconseguir un dorsal: "a caballo regalao..."
Quan vaig sortir de casa el termòmetre marcava 9º. Quan vaig arribar al mar, què freda estava l'aigua! La meva era l'última sortida de la distància olímpica, a les 9:50, juntament amb els equips de relleus. O sigui que amb una pila de bons nedadors. A la sortida, la gent de davant se'n va corrent per la platja per haver de nedar menys..., doncs la boia no estava en línia recta a la sortida. Jo acabo fent el sector en 35', el 925 d'entre 1.805 (pel poc que se nedar, anem be).

La bici a tope, tirant tota l'estona fins a la meitat de la segona volta que trobo dos acompanyants, però que ja estaven en la seva tercera. He après que apretar en bici vol dir córrer petat, però com estava disfrutant vaig seguir a tope. 56'53", posició 457.
Ja només quedava córrer 10 km, i vaig intentar anar al màxim sense reservar. Només anava avançant gent amb pulseres de diferent color a la meva. El ritme va ser bastant constant a 4'40"/km, per acabar en 46'39" el 556.
Total 2h24'34", el 571. Content per les sensacions i, sobretot, per quedar de la primera meitat...

Idiota, masoca, freak...

El què està clar és que una mica malalt estic.
Porto uns dies entrenant per sobre del que és saludablement recomenable (l'altre dia anava a la Vall d'Hebrón a donar plasma, i resulta que no vaig poder perquè després de l'analítica, la meitat dels valors donaven malament, alguns per sobre d'altres per sota, anèmic total). Demà em cascaré 30km a un ritme que voluntàriament he escollit i que em pot portar directament a petar, amb la qual cosa m'hauré d'arrossegar fins el final, patint com un autèntic idiota.
Per compensar tot això intento no deixar el futbol i la setmana passada vaig decidir fer un partit de padel. Ja sabeu aquell esport tan divertit, on juguen dos contra dos i la pilota va amunt i avall. Però resulta que escullo quedar només amb el jefe de la Bea per a practicar una mica, la qual cosa es converteix en un "maxaque total". Ja en el piloteig s'intueix que les passaré magres, pilota cap aquí, pilota cap allà i em sento inútil no poden arribar a algunes d'elles. M'intenta corregir, però amb un dia poc aconseguirem. Després decidim fer un partit, i el que es visualitzava en el piloteig es consolida en el partit on, amb prou feines li faig algún punt i ni parlar-ne de guanyar jocs.
Així és la meva vida, i el pitjor és que m'agrada, potser m'ho hauria de fer mirar

Cosas que el spinning nunca me dijo

Per Bea
Si el dia de la meva alta començo amb el running, al dia següent, 6 d’octubre, decideixo estrenar-me amb una classe de spinning al DIR DIAGONAL i acompanyada pel Xavi, una vella tradició (l’esport, el lloc i la companyia) que havia enyorat molt durant tots aquests mesos.
Primers problemes: on són les meves sabates de bici amb cales, i què hauré fet amb els “culottes”? En un atac de fúria, rotllo Michael Douglas, m’ho vaig treure tot del mig per no patir i fer lloc a la roba de “gordeta”. Un cop localitzats, ja estic preparada... Però la falta de pràctica fa que m’oblidi el bidonet i el pulsòmetre (va, el pulsòmetre ja me l’oblidava abans, així que això no és culpa de l’embaràs, però ara prometo començar a portar-ho... Com les dietes, començo demà!).
Equipada, ja em fico en el meravellós món de la les classes de bici estàtica dirigides: la música a tota pastilla, els “bapps bapps” que marquen les pedalades, els AAAHH del profe contestats pels EEEHHH dels DIR - addictes, i el millor, el recordatori del profe (perdó, del “tècnic”), que et diu que, per si no ho sabies, tens set i que has de beure. Sembla que me’n foti de tot, però no sabeu com m’havia enyorat!!! Dificultats???? Moltes: començar a afegir resistència se’m fa un món (però ahí estoy), tremolor en els genolls al fer els runnings, aixecar-me em provoca cremor als quadríceps (en teoria ha de costar menys que assegut, no? Al menys en la meva vida anterior era així) i pulsacions altes (sort que m’he oblidat el pulsòmetre!!!).
Curiositats: segueixo el pla de classe amb un doble pensament: em queden tants minuts de muntanya i em queden tants minuts per la propera “toma” del Guillem... Doble patiment: valorar l’esforç pensant si el peque ja tindrà gana i si el Pau ja estarà desesperat... Ara, el retorn val la pena.
Val tant la pena, que si això passava el dimecres, el divendres em despertava de les 6.45h per donar de menjar al Guillem i arribar a la classe de les 8.05h del matí al Dir Tres Torres amb el meu profe preferit, el Xavi A. L’esport també és bo per la gran quantitat d’amics que vas sumant. Aquesta classe es transformarà en una rutina setmanal, la del divendres, com a mínim.
En un altre ordre de coses, comentar-vos que debuto oficialment en competició aquest diumenge a La Cursa de la Dona. La vaig fer l’any passat, em va donar molt bon rotllo i vaig dir que quan fos mami la repetiria. 5 km de res, però serà la meva primera prova, per començar a tenir objectius. Ja us explicaré!!!

Tinc dubtes

Així que he optat per exprimir-me una mica més del què tenia previst al Mediterrani. La Mitja de Puigcerdà va estar bé de cara a forçar, com a entrenament exigent, a saber que tot i estar al límit podia continuar, però no m’ha acabat de servir de referència. Sé que estic una mica més lent que l’any passat quan vaig fer Granollers, però penso que l’acumulació de quilòmetres em permetrà ser constant a la Marató. Però quant pitjor estic?, què hagués fet sense vent? Em va perjudicar, però també em va ajudar quan venia de cul, ser que el balanç és clarament negatiu i que va ser un handicap important, però en quina mesura?
Ja ho veieu, molts dubtes als quals es suma un cap de setmana on els amics i el passar-m’ho bé, menjar i beure, no descansar..., van estar per sobre de la preparació que mereix una Mitja, fets que em van passar pel cap també quan al km 15 el cos va deixar de lluitar contra els elements esperant que tornés la inspiració.
No m’enrotllo més, tot i que dissabte torno a tenir festeta, intentaré preparar-me bé i veure si diumenge aguanto un ritme entre 4.30 i 4.40 durant els 31km que faré al Mediterrani. Sé que tampoc serà un esforç que em deixi baldat més enllà de dos o tres dies i en canvi em servirà per veure realment quin ritme puc portar a la Marató Costa Daurada. Si el test surt bé, baixaré el meu objectiu de rodar els 42km a 4.37 per a fer-ho a 4.30 i així tenir marge per superar bé els 3.15.

Amagat darrera les llebres

No cal que m’ho digueu, estic en una etapa marquitis total, que fins i tot potser continua atacant els 10km, però quan aconsegueixi marques a les quals els amics ja no hi puguin arribar (no compto els que fan tres hores en marató o 35 minuts als 10), donaré els deures per acabats i a gaudir de la temporada 2011.

Mitja marató de Puigcerdà: 4.15 min/km malgrat tot

I és que no va ser gens fàcil. Em presento a la línia de sortida amb moltes ganes (no sempre és així),i de seguida veig que, com passa als triatlons especialment els de llarga distància, tothom sembla millor que jo. No ho havia viscut mai en una cursa, però en aquesta, la majoria són joves, prims i ben equipats.L’ambient és molt relaxat, sense cues per recollir els dorsals, ni per anar al lavabo o per deixar la bossa. Sento dos que parlen i un comenta que fa molt vent, a mi no m’ho sembla, el que sí que fa és rasca, estem a uns 5 graus de temperatura però tenim força sol. La decisió d’anar amb shorts i màniga curta m’obliga a no estar parat, així que durant més de 15 minuts esclafo com si d’una cursa de 10 es tractes: carrera contínua, rectes, estiraments... Arribo a la línia de sortida ja suat (tant com ho permet el clima) i em poso amb els primers. La sortida és en forma de “ja” i tots a córrer. De sobte em veig amb el grup capdavanter, uns 20 o 30 corredors en busca de la gran baixada que ens portarà al km 2. El grup es va allargant, però curiosament sembla que m’he col·locat bé, al llarg de tota la competició em passaran uns 5 o jo faré el mateix amb uns altres tants. A la primera recta direcció nord començo a notar el vent, és fort, d’aquells que frena a qualsevol i tot i que vaig mig darrera d’un, el ritme baixa. Fins ara hem fet un parell de km de baixada a 3.40 uns altres tants a 4 i poc amb vent, ara comencem una recta de 4km per una zona de cases “pijes” de les afores de Puigcerdà que jo trobo molt maca. Començo però a no poder gaudir del recorregut que serà sempre meravellós, ara el vent ens dóna de costat i és molt molest, tinc massa problemes per ser la part inicial d’una mitja. Els últims 2km abans del 10, on començarem a tornar i on he quedat amb la Bea, són molt ràpids, tenim el vent de cul, i tendeix a baixar, aprofito per rodar per sota de 4 i arribar als 10 amb 40 minuts.
A partir d’aquí, l’agonia. Girem direcció Puigcerdà i coincideixen tots els handicaps: pujada, segona part de la mitja més un fort vent que ve de davant a l’esquerra. Per sort just en aquest moment, i com es veu en la foto, em passa la primera noia amb dues llebres i m’hi enganxo amb l’objectiu que quan girem definitivament a l’esquerra encara vagi amb ells, aleshores seran 3 km (del 12.5 al 15.5) de vent totalment frontal, i ni de conya vull anar sol. Aquest objectiu em fa forçar i molt, però indirectament m’obliga a mantenir un ritme que sinó no hagués portat. Entro en una fase negativa, la de “no m’agrada competir”, “què cony faig aquí”, “vaig clavat”, el rellotge no m’ajuda quan veig que els ritmes superen els 4.30 (em semblava que més i de fet en general seguia baixant d’aquests registres), i se’m passa pel cap abandonar (no exagero per a què la crònica sigui més èpica, però si m’exagerava a mi mateix en aquell moment, és a dir penso que podria deixar-ho, però sé que no ho faré). De sobte em ve la racionalitat: estic aguantant sense haver fet bondat ni una alimentació adequada els dies abans, el ritme mig del total de carrera segueix sent 4.10-4.12 en el km 15, no m’ha passat quasi ningú i estic rodant amb la primera classificada, així que concloc que vaig malament, però no sóc l’únic, ens toca patir a tots. A falta de 500 metres per acabar la pitjor recta de la meva vida, em despenjo, la noia i les llebres se’n van i m’arrossego fins a girar de nou a la dreta, recupero sensacions i ritme per encarar la pujada, ara sí, amb el vent de cul. Supero bé la pujada, ja que faig el km 17 amb 4.53 (penso que vindrà gent per darrera recollint cadàvers com jo, però només n’arriba un,i al km 19 n’arribarà un altre fent broma, quin tio). Aprofito per canviar la pantalla del Garmin, fins aleshores havia configurat: distància/temps/ritme/ritme mig; ara ho poso en tres pantalles per veure bé el temps (amb segons) traient el ritme mig, ja m’és igual. Calculo que per baixar de 1.30 he de passar pel 17 amb 1.12 i mantenir un ritme de 4.30. Justet però penso que sí; al 19 el mateix càlcul, vaig bé, són uns kms on es serpenteja per les afores de Puigcerdà, passant pel llac, quan vaig cap al nord, vent de cara, cap al sud, de cul.
A falta d’un km i escaig arribo a una zona coneguda, com havia après al clínic d’atletisme d’SBR, havia escalfat pel km final, així que ara sabia exactament el què em quedava. És el moment de deixar-ho tot i treure forces d’on no n’hi ha, he patit molt, moltíssim, però ara ja ha passat. Fins i tot penso que puc baixar de l’1.29, però a falta de 200 metres veig que és una utopia i em deixo anar una mica, hauré fet el darrer en 3’54’’

A l’arribada, els amics i sobretot la Bea em fan veure que ho he fet bé (jo sóc incapaç de valorar-ho en aquell moment). Més tard ho parlo amb les llebres de la noia i amb un company a qui he passat “com una exal·lació” en el darrer km i tots coincideixen en el mateix, a una mitja ja de per si dura, se li ha sumat el vent especialment a partir del 10, tram que em comenten que altres anys havia estat relativament senzill, jo els agraeixo l’ajuda.
La conclusió és que cal venir a fer aquesta mitja. Si es vol fer a ritme és dura (desnivell marcat, forma de U i alguns trams de sorra, a la qual cosa se li pot sumar el vent), per tant no té sentit venir a buscar marca, però no crec que hi hagi cap mitja en ruta més maca que aquesta, dels 21km, tirant llarg, n’hi ha quatre normalets, però la resta són preciosos. Mentre corria pensava en el fet de repetir-la en bicicleta, a veure si el temps ens ho permet un dia d’aquests.

Les dades:
Pau Cortadas Guasch

Posició: 26 (220 arribats) En l’enllaç veureu que sóc el 25, però perquè no hi ha les dones, falta afegir-ho la que em va passar.

Temps total: 1:29:19

Mitja 4.14min/km (en realitat són 4.15min/km ja que van faltar més de 50 metres segons el Garmin)

Primer classificat: 1:15:14

Parcials cada 2km: 3.33, 4.15, 4.13, 3.56, 4.08, 4.26, 4.31, 4.40, 4.44, 4.09
Les fotos:
He adjuntat en el mateix àlbum les de la Mitja i les de la Tri de Calafell

Mitja de Puigcerdà i Tri Calafell

El Convidat: Ballarin

Deixeu-me un petit parèntesi entre tant esport per parlar avui de televisió. De tant en tant es poden veure coses interessants en aquesta petita capsa, ho va ser per exemple la perfecte adaptació de la novela de Ken Follet, Los Pilares de la Tierra, que van oferir a Cuatro en format de 6 o 8 capítols, i no menys interessant estan sent les entrevistes setmanals de l’Albert Om a TV3. Sota el pretext d'anar a passar un parell de dies a casa de gent especial, descobrim la manera de viure, de pensar, de menjar i de compartir de gent com L'Andreu Buenafuente o l'Eduard Punset.
Des del primer capítol amb la Bea vam comentar que el convidat ideal per aquest programa seria Josep Maria Ballarin. Tenim el privilegi d'haver estat convidats per aquest gran personatge vàries vegades, tant a Gòsol com a Berga, i cada minut és un pou de coneixement. La seva peculiar manera de viure i de pensar és digne de ser explicada, i a més en aquest cas (no sé en els altres) l'oferta al Om de quedar-se a dormir segur que ha estat sincera, ja que la casa del Pepe i de l'Emília està sempre oberta (i ja veureu que molt gran no és).
En fi, que ens fa molta il·lusió veure el programa aquesta nit, segur que aniran al restaurant a prendre un filet, o que l'Albert haurà d'arribar com a d'hora a les 12 del matí, ja que fins aleshores en Ballarin estarà dormint, i tampoc dubte que aquesta vegada no hi haurà problemes per veure el Barça en el bar del poble.
http://blogs.tv3.cat/elconvidat Aquí hi teniu l’enllaç, jo però m’esperaré a veure’l al vespre.
La crònica de la Mitja la deixo per demà, va anar prou bé, però aquesta foto reflexa molt bé com vaig acabar.

Com arribo a la Mitja de Puigcerdà

Doncs arribo bé: estic content amb els entrenaments realitzats, i és que tot i saltar-me algun km del pla per la MCD he superat els 65km per setmana en l'últim mes i ho he compensat amb séries molt ràpides, que m'aniran molt bé per aquesta Mitja, quan vaig acabar la Mercè no les tenia totes.
Muscularment tampoc tinc cap queixa, quasibé no noto els adductors, el dolor en la zona interior del peu és puntual i només les molèsties en la zona vertebral em donen un toque de tant en tant.
També he baixat de pes, encara no estic en els 75kg desitjats però sí he consolidat els 77, lluny dels 80 de fa poc més d'un mes.
Les ganes, els entrenaments, la potència muscular i el pes s'han de traduir en poder realitzar el meu 42+42+4.15 (entre 4.11 i 4.15min/km per fer la Mitja entre 1'28'' i 1'29'') que m'havia plantejat, però ni les condicions de la Cerdanya ni el circuit em fan ser 100% optimista. Les condicions perquè encara que no sigui exagerat, l'alçada i el canvi de clima fan que el cos necessiti més d'un dia per adaptar-se, però el que més em preocupa és el circuit, en forma de U, cosa que em va força malament, i la prova és que la meva millor marca la tinc a Granollers que és simètricament al revés. A més no ens enganyem, rodar durant una hora i mitja a 4'15'' és dur.

Els que coneixeu Puigcerdà sabreu que és una pujada que si la faig a 5.30 estarà més que ve, i això pot trencar qualsevol ritme. A més he de portar marge, i això vol dir haver baixat molt fort al principi, cosa perillosa a un mes de la marató.

Esperem doncs que les ganes i la preparació em permetin rodar ràpid i superar la pujada, i sinó, en tot cas he de seguir el què em posa el pla d'entrenament, és a dir fer-la a 4.27min/km (la mitja en 1'33'') o serà un fracàs. Si estic entre una marca i l'altra em donarà confiança per la MCD.

Una remulladeta entre correguda i correguda

La meva primera experiència! Encara no ho havia provat mai... i haig de dir que em va semblar molt divertit: ho tornaré a provar quan tingui l'oportunitat (no faré com a Tossa, on em vaig rajar). Ja per posar-vos-ho "a huevo", també afegiré que les corregudes van ser molt ràpides. A aquest invent li diuen aquatló: córrer 2,5 km dues vegades, havent nedat 1.000 m entremig. I va passar a Vilanova diumenge passat, doncs les fortes pluges de la nit van deixar inpracticable la carretera a Cubelles per on havia de passar el sector en bici.
La sortida a les 9h també ens la vàrem estalviar, per fer-ho tots 450 juntets a les 10:30. Ja us ho podeu imaginar, jo em col·loco dels primers enredant a un que conec d'esquiar (o millor dit del apre-sky). I aquest pobre innocent, que per preparar el repte del la tri a Bcn (...) s'apunta a Vilanova, on acaba fent una aquatló (això sembla el joc dels disbarats). Deia que el pobre innocent em pregunta a quin ritme correria. Jo, de forma automàtica i sense pensar, que li contesto que a 4.30m/km, velocitat a la que es va veure en cor de seguir-me. I mentre li contesto ja penso que per només 2,5km haig de sortir "a muerte". Sort que aquell pobre innocent no portava rellotge i no es va ni enterar de què passava. L'excusa, després d'acabar, que la voràgine de la gent i la competició et fa volar... Be, volar tampoc, però el primer km a 3.47 i els altres a 4.10 no està mal, no? Del "chapuzón" millor no comentar massa cosa, ja sabeu que de nedar no en se gaire. Crec que vaig estar uns 25 minuts... Però aquell pobre innocent se'n va estar 36!!! Va fer el 410 millor temps de 430 que vàrem acabar.

Xavi

Com canvia la vida!

Per Bea

El 19 d’agost vaig viure l’experiència més al·lucinant de la meva vida: donar a llum al Guille. Quina passada!!! Noies, tot el que us puguin explicar no fa justícia al que realment experimentareu, i nois, sento que vosaltres no ho pugueu viure des del mateix prisma. És increïble!!!
Però com tot el que realment val la pena a la vida, comporta una sèrie de sacrificis. Per mi, l’embaràs no es l’etapa de màxima plenitud en la vida d’una dona, contra el pensament que moltes altres mamis manifesten. És una etapa maquíssima, on sents al teu fill créixer al teu interior, durant la que tens una sèrie de sensacions brutals i on et prepares per el que has desitjat durant molt temps. Però tens malestar general, vas més cansada, t’engreixes, i el que a mi més em va costar, has de deixar de practicar gran part de l’activitat esportiva que a mi em donava vida. El meu embaràs va ser molt bo, em vaig trobar bé casi en tot moment, i vaig encarar bé els canvis del meu cos, però, nois, com enyorava l’esport!!! Aquest pensament és fortíssim, ja que jo he descobert la pràctica de l’esport tard, gràcies al meu germà Robert, i sobretot al Pau, marit i entrenador personal. Sembla mentida com enganxa, com vols tornar a generar les endorfines que et fan feliç i donen equilibri a la teva rutina.
Els primers 3 mesos de l’embaràs són els de més risc, i no vaig fer casi cap activitat esportiva. I la resta, casi fins a l’últim mes, vaig fer natació i vaig caminar com una boja, dues coses que em consolaven bastant... Ara, quan passejant veia un corredor, el mirava i deia: “Ai, si jo pogués!”.
Doncs bé, tot arriba. Després de 9 mesos + 40 dies, amb un crack (com diu el Pau) de fill al món, el meu ginecòleg em dona l’alta el 5 d’octubre. La meva mare, que m’acompanya a la visita, riu de mi, perquè ja portava preparada la bossa de córrer. Així que per la tarda, deixo al Guille alimentat i amb la family i em disposo a fer el meu primer running després de... casi 1 any!!!
La sensació de sortir al carrer és literalment d’eufòria... Mare meva, quin gust! Baixo Sant Joan Bosco, cap a Manel Girona, i baixo per a Capitan Arenes fins a la Diagonal. Allà, direcció el Cervantes, ja em començo a trobar als primers runners. Ja no els hi tinc enveja: ara ja som coleguitas... Visca!!! Però de seguida em dono compte que tots els que van en el meu sentit m’avancen i quan dic tots, són tots. Per tant, cap és del meu equip, però cap problema! Jo al meu rotllo. Quan més m’apropo al Cervantes començo a notar el temps sense pràctica: noto com arrossego els peus i forço el cos, com vaig de pulsacions, com costa controlar la respiració... I un secret: que incòmode és córrer amb la meva nova talla de pit de mami lactant; com s’ho fan les runners millors dotades que jo de natural o gràcies al bisturí màgic???!!! Bé, abans d’arribar a la primera pujada del Cervantes giro per anar a buscar l’ Avda. de l’Exèrcit, fins a Manel Girona de nou, per acabar pujant per a Benet i Mateu. Per cert, mortal la última pujada: el restaurant xinés de Benet i Mateu sempre ha estat tant a dalt?
En resum, 35 minuts de running, calculo que a prop de 5 km, a un ritme “atronador”... Podria haver fet una miqueta més... De fet, vaig pensar si completar el Cervantes... Però, i si el peque tornava a tenir gana? Com canvia la vida!!!

Inscripcions i revolucions

És una mica exagerat parlar de revolucions però és que així el títol quedava més “potent”. De fet sí tenia pensat fer un canvi radical, tant com canviar de bloc, passar-me al castellà i començar des de zero. Al final, la nostàlgia, la mandra o la facilitat per escriure en la meva llengua materna, ves a saber què, m’ha fet continuar tal com estic com a mínim un any més. De totes maneres activaré la versió castellana per anar fent entrades de cara a tenir-lo ja rodat per l’any que ve (www.ironpanic.blocspot.com), aleshores decidiré.
Algunes novetats, ja recurrents, sí que presento, i són en les tres àrees en què acostumo a modificar. Per començar aplicaré una nova redistribució dels blocs: sempre he defensat que el fet de crear xarxes amb enllaços mutus entre nosaltres és clau per donar a conèixer les nostres històries i animar el seguiment, és per això que vull ressaltar aquells blocs que em tenen enllaçat, és la meva manera d’agrair-ho; un segon grup seran els que tot i no considerar-me (sigui per la raó que sigui: idioma, ignorància, desagrat...) d’alguna manera he seguit o llegeixo de tant en tant, comento i alguns d’ells han comentat a Ironpanic. Finalment he deixat pel final aquells que porten 2 mesos o més sense actualitzar, molts són interessants, així que quan tinguem novetats canviaran de nou de grup.
L’altre canvi, un any més, serà la portada, aquesta vegada feta a partir d’una foto del perfil de Barcelona realitzada per l’Àlex Buendia, i les meves siluetes realitzant els tres esports que formen la triatló, on he utilitzat la perícia del Xavi A. per a que quedés una mica millor que les meves habituals obres d’art amb el Paint. El fet que sortís Barcelona estava pensada pel bloc en castellà, per a què, tot i no utilitzar el català, es veiessin els meus orígens.

La portada que hi havia fins ara amb la frase "Si els objectius estan més enllà dels límits, el plaer d'arribar-hi és infinit, però el sol fet de buscar-los és suficient".

Finalment, calia un nou convidat i tenia un parell o tres de candidats amb coses interessants a explicar, però la decisió final no ha estat difícil, la Bea. Per un costat ella, i per extensió el Guillem, afectaran i han afectat molt en la meva manera de viure, de descansar i de fer esport, per tant influencien directament sobre els meus escrits. Per altra, i aquest ha estat el detonant de la meva decisió, em sembla interessantíssima l’aportació d’algú que després de molt temps sense fer esport en condicions torna a començar, i a més ho fa en diferents condicions. Erà, per tant, una manera de revifar un bloc que s’havia estancat una mica en cròniques, manies, lesions i demés penúries. Entre tots dos us explicarem com ens ho organitzem per a fer esport, com el Guillem ara ens obligarà a fer esport per separat, però també com mica en mica anirà entrant en les nostres activitats i en definitiva com es desenvoluparà la vida esportiva, tant d’un nadó, com d’una mamà post-part. El Xavi té encara un parell d’entrades pendents que realitzarà durant aquest mes, una referent a la compra del neoprè i la prova que va fer a SBR (aquesta li he demanat jo) i l’altra amb la crònica de la temporada, on ha acabat competint en unes sis triatlons. Evidentment té les portes del bloc obertes per quan calgui i li agraeixo l’esforç que ha fet per mantenir certa activitat malgrat les dificultats que ha tingut precisament aquest any.
En un parell de dies realitzaré aquests canvis.
I com he dit en el títol, també vull parlar d’inscripcions i és que m’acabo de deixar la pasta en dues mitges: la del pròxim cap de setmana a Puigcerdà on intentaré anar més o menys a fons per testar-me en quant a condicions físiques i aeròbiques i la del Mediterrani, on treballaré el tema mental fent 10km previs a 5min/km i la mitja a ritme de marató (en principi a 4.37min/km).

L'especial crònica del Xavi de la Tri de Calafell

Sempre he volgut fer una crònica a l'estil del nostre admirat SG: "El domingo 3 de octubre, a las 9 de la mañana, se celebró el II triatló de Calafell, Costa Daurada, en distancia sprint (750m-20km-10km). Los 25ºC del agua impidieron el uso del traje de neopreno. En el tramo de natación estaba en el grupo que seguía a los primeros hasta la primera boya..." Però nedant ja tinc prou feines per no ofegar-me, com per saber si el Pau ja m'ha avançat o encara el tinc a prop. En la bici ja estic content de poder seguir a un grup sense enganxar-me amb el manillar d'un altre a les corbes. I corrent no veig ni a les animadores, ja que vaig tant apurat que ni obro els ulls per no gastar forces. Tot i això, m'autoproclamo guanyador del repte entre els 4 del grupet que hem participat. Quan jugues a futbol, no expliquis que no sabies que no es pot tocar la pilota amb les mans. No li cola a ningú!!!! Si participes en una triatló també hauries de saber que no es pot anar a roda d'un grup que està en volta diferent. El més greu, però, és pringar 20km en bici i 5 corrent al darrere d'un pivón (això encara, vistes les fotos), i a l'arribada NO DIR-LI RES!!!!! Això és desqualificació pel que queda de temporada!!!! Començo a donar-li credibilitat a aquelles paraules que sentenciaven: "Carles, encara no ho saps però ets gay". Perdoneu però algú li havia de dir.

Ara, jo et considero el meu fan. Yo soy tu ídolo!!!

Les 5 curses més rendibles

Com vaig comentar, a principis de la setmana passada estava especialment desanimat, tenia la sensació d’entrenar per obligació i no per gust, i quan a un li passa això ha de reflexionar i decidir si vol seguir o no, i si és que sí sempre a l’espera de temps millors a curt termini. En el meu cas han millorat i he gaudit d’alguna sortida, la qual cosa em porta a seguir, de moment de cara a la Marató i després ja veurem, però no penso fer cap barbaritat si tinc un mínim de dubte.
Tot això, sumat a un canvi de prioritats, em va fer pensar en un nou repte de cara a la temporada 2010-2011. És un repte diferent, en el qual els grans corredors que he conegut últimament, especialment els que teniu més experiència, m’haureu d’ajudar. Confio molt en el Fòrum “el món de córrer”, sé que d’aquí sortiran molt bones propostes.
I quin és el repte? Doncs córrer les cinc curses (preferentment Mitges) que tinguin una millor relació qualitat-regal, és a dir res de Granollers o Mitges tipus Barcelona i en canvi sí d’altres com Montornès, que segons m’han dit et donen prous productes de neteja com per deixar impecable la casa durant un any i la d’Olot on regalen un pernil.

No sé jo si trobaré algun premi a l'alçada del torneig de tennis a Stuttgard

El repte serà, entrenar prou com per poder acabar dignament les curses (això no serà molt exigent), però sobretot una feina de recerca per a trobar les 5 finalistes. M’ajudeu?

Per cert, al llarg de la setmana que ve aplicaré les novetats anuals del bloc, amb un nou convidat que ja està treballant en el tema. El Xavi, però, té un parell d'entrades pendents.

Sortida del Diumenge

Per aquest diumenge al matí, tinc pensat repetir la volta del dissabte (amb l'Albert) amb algun km extra per completar els 140 minuts i a un ritme mig de 5min/km algún valent s'hi apunta. De moment el Xavi A. sí. Crec que si algú ve en Mountain Bike, tampoc s'aborrirà.

Com m’agrada la bici sense gadgets i més coses del cap de setmana

I és que quan un té una bici tant maca com la meva (no té àvia), li fa pena veure-la amb la bosseta de darrera per portar la càmera i les eines, amb la de davant per les barretes, i fins i tot a vegades em cansen els “acoples”; és per això que un dels al·licients de fer les tri sprints és poder anar amb la bici totalment neta, l’altre és sens dubte el fet de fer-ho relaxat, sé que l’aigua no m’agradarà però que dura poc i a partir d’aquí a tirar amb la bici, al final en el sector de running, canya i a fer un bon parcial.

La petita readequació a la disciplina ha estat un parell de sessions de bici a principis de setmana (una de carretera i l’altre d’spinning), 0 sessions de natació, i un running de 6km el diumenge per Madrid a un ritme de 4 o 4.10, sense mitjons i amb les Precission, les wambes més ràpides que tinc, i per tant les que havia decidit utilitzar.
Tot plegat tampoc vull que talli el meu entrenament de cara a la marató. Curiosament, quan estava a punt d’abandonar fruit del mal al peu (que no ha desaparegut del tot), però sobretot de les males sensacions a un ritmes llunyans als meus objectius, he començat gaudint de certes sessions, especialment de les séries, dures i no en suficient quantitat, però totalment necessàries per aconseguir que 4.30 sigui un ritme de rodatge. Dissabte per tant complia amb el pla d'entrenament i fèiem una volta de dues hores per Collserola amb l’Albert, i ja se sap que amb ell no existeixen els rodatges suaus.
A més, ja que estàvem per Tarragona, m’escapava a fer una volteta amb l’Àlex per entrenar-lo de cara a la temporada de Canicross, que per cert ja ha començat.
En quant a la tirtaló de Calafell, no va sortir exacatament com marcava la teoria. La natació no em va anar malament, em va anar fatal, una vegada més no vaig saber patir i quan vaig decidir prémer l'accelerador les meduses van fer que m'acabés d'agobiar. A la llarga, i amb un circuit de tres voltes el temps de natació és igual si un té cames per anar amb els primers a 45km/h, així que vaig anar tirant fort fins que se'm va creuar la verge o el que és el mateix el grup dels quatre primers amb Parreño, Pellejero, Llobet i Jaskolka, i m'hi vaig enganxar. A partit d'aquí el què no havia pogut fer mai: anar a roda una bona estona (l'altre que havia aconseguit unir-se em va comentar que no podíem donar relleus) fins que a falta d'una volta ens van deixar, va ser aleshores quan de nou vaig tirar una mica per accelerar un grup que acabàvem d'enganxar i vam mantenir els 40km/h fins a l'arribada (per cert amb algún ensurt). Un circuit molt ràpid i divertit per una sprint.

La Bea va aconseguir pillar aquesta foto del moment en què deixem al Llobet (entrant a boxes) i canvio el ritme per començar a tirar del grup.

I el running no té història, de menys a més en quant a fatiga de les cames, però a un ritme de 4min/km. Quan vaig començar a tornar vaig decidir que entraria amb el Guillem, però vaig cometre l'error de no haver avisat, i el resultat va ser una mica desastrós. Vaig agafar a la Bea desprevinguda, és a dir lluny de la meta i ni ella ni la Luchy estaven preparades. Em passa el Guillem, i la Luchy surt corrent darrere per fer-me la foto, amb la mala sort que cau, i la Bea s'atura a veure què li ha passat. És aleshores quan demano a una noia que em faci alguna foto entrant. Si la Raquel no hagés estat allí (gràcies), el resultat seria:

- 1 minut perdut per entrar caminant (això és igual, però sempre fa ràbia)

- Ninguna foto per recordar-ho

- 1 amiga amb un mastegot

- 1 dona preocupada

i cap record del moment.

Les dades:

CORTADAS GUASCH, PAU CLUB CICLISTA SBR

Total 01:08:50 (Posició 195 de 697 inscrits)
Primer classificat: 00:54:28.
Natació (458) 17.10
Bici (69) 30.26 39,43km/h (aquí tenen en compte les transicions, per tant una mitja propera als 41km/h)
Running (173) 00:21:14 Calculo uns 50 segons de retard per l'entrada "especial", que tant em va cundir.

He penjat algunes fotos en la crònica de la Mitja de Puigcerdà

I no puc acabar aquesta entrada sense parlar del Challenge, fa un any feia una prova que em canviava la vida, aquest he tingut el plaer d’acompanyar al Xavi A. en el camí (encara recordo el dia que va pagar l’inscripció) que encara no ha acabat però segur que tard o d'hora tindrà un final existós. Seguirem entrenant plegats.