De seguida vaig trobar la relació, resulta que l'hora que vaig néixer coincideix exactament amb la meva marca a l'Ironman 10 hores i 48 minuts. Casualitat o el destí? Si és el destí ja podia haver nascut un parell d'horetes abans.
divendres, 28 de gener del 2011
Casualitat o el destí?
Suposo que és un costum força freqüent quan et neix un fill és començar a buscar fotos de petit per buscar similituds. En el nostre cas les recents àvies van fer a la perfecció aquesta tasca. Imagineu quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure aquest àlbum on podia constatar tres coses: que era molt lleig, que per sort el Guillem no s'assembla gens a mi i la tercera era que l'hora de naixement m'era coneguda.
De seguida vaig trobar la relació, resulta que l'hora que vaig néixer coincideix exactament amb la meva marca a l'Ironman 10 hores i 48 minuts. Casualitat o el destí? Si és el destí ja podia haver nascut un parell d'horetes abans.
De seguida vaig trobar la relació, resulta que l'hora que vaig néixer coincideix exactament amb la meva marca a l'Ironman 10 hores i 48 minuts. Casualitat o el destí? Si és el destí ja podia haver nascut un parell d'horetes abans.
divendres, 21 de gener del 2011
Desconfiant de Michelin…
Deixeu-me un kit-kat entre tant esport (“tant” per dir alguna cosa, perquè últimament…). El cas és que en el darrer més hem visitat dos restaurants amb dues històries diferents.
El primer d’ells va ser gràcies a una escapada a Girona just abans de cap d’any, rebuscant per internet vaig trobar el Restaurant Albereda i dues coses em van cridar de seguida l’atenció: un web molt treballat i un menú degustació perfecte al nostre paladar (és a dir, que ens agradava tot). Ja a taula, no ens va defraudava res, es tracta d’una cuina amb tocs de modernitat però sense riscos, mantenint l’essència de la cuina catalana i cuidant molt la matèria prima i presentació. El local és rústic i elegant amb arcs de volta catalana i només un detall va fer que la Bea i jo divergíssim: a ella no li agradaven les cadires, per mi quadraven perfectament amb la resta de local.
Acabat l’àpat vam tenir oportunitat de parlar amb la cap del restaurant i entre altres coses relacionades amb la cuina i la restauració, ens va explicar que any rere any des de fa més de quinze, venien els crítics de Michelin, però no hi havia manera de passar de la menció. Sembla que especialment la decoració no els acabava de fer el pes.
Contràriament a l’Albereda, el Moments de l’Hotel Mandarin Oriental sembla fet i pensat per aconseguir aquesta estrella que li han atorgat en menys d’un any d’experiència. Però ja des del principi m’ha cridat l’atenció la falta d’un web propi i el menú degustació llegit per internet: car i sota el meu gust (tot i que això és subjectiu) sense oferir els millors plats de la carta. Començàvem malament. El local evidentment és espectacular, modern i atractiu i oferint la visió de la cuina als comensals. El personal molt nombrós i com sempre correcte, tot i que la carta de vins no ens va arribar fins a reclamar-la i vam haver d’acabar d’escollir mentre ja ens portaven els aperitius. La cuina oberta és fantàstic per algú com a mi a qui apassionen aquests rituals, però s’ha d’anar en compte i escenificar bé l’obra. No em va semblar que el seu Chef ho fes, no entraré en detalls, però la meva impressió, potser equivocada, és que el Raül Balam està allí per posar-hi el nom (el de la seva mare, perquè el seu tampoc diu res), i que més aviat el què ha d’aconseguir és no fer nosa.
Encara tenia l’esperança que el menjar salvés tot allò i he de dir que en bona mesura vaig encertar, si hi voleu anar, les espadenyes i els peus de porc són una bona elecció, però vaig provar plats que fins i tot podria catalogar de mediocres. I és que amb la matèria prima no es pot estalviar, per molt frescos que siguin els pèsols i molt de la casa que sigui la botifarra, no pot valer 40 euros el plat, els raviolis tofonats podrien tenir una mica d’aroma (ja no dic de gust) a tòfona, per no dir el brou que l’acompanyava que no tenia gust a res. Els segons: una mandonguilla estèticament mal presentada acompanyada de tres pures (dits parmentiers que queda millor), i les dues carns que vaig provar estaven prou bones però fredes.
Aquesta crítica tant negativa no és al restaurant, és car però tampoc és una experiència tant negativa com descric (els postres i especialment els formatges estaven molt bé), sinó que és una crítica fruit de l’indignació cap a uns crítics que tant renom tenen i que per a mi havien estat referència però que ara que tinc més criteri començo a divergir. És més, ara em ve de gust anar a l’Hispània, a qui aquest any després de molts, han decidit treure’ls l’Estrella els de Michelin.Sé que després d’això no m’agafaran, però aprofito per demanar que si els responsables de la Guia em volen donar feina, m’encantaria treballar provant restaurants i donant l’opinió, ha de ser una feina magnífica no?
El primer d’ells va ser gràcies a una escapada a Girona just abans de cap d’any, rebuscant per internet vaig trobar el Restaurant Albereda i dues coses em van cridar de seguida l’atenció: un web molt treballat i un menú degustació perfecte al nostre paladar (és a dir, que ens agradava tot). Ja a taula, no ens va defraudava res, es tracta d’una cuina amb tocs de modernitat però sense riscos, mantenint l’essència de la cuina catalana i cuidant molt la matèria prima i presentació. El local és rústic i elegant amb arcs de volta catalana i només un detall va fer que la Bea i jo divergíssim: a ella no li agradaven les cadires, per mi quadraven perfectament amb la resta de local.
Acabat l’àpat vam tenir oportunitat de parlar amb la cap del restaurant i entre altres coses relacionades amb la cuina i la restauració, ens va explicar que any rere any des de fa més de quinze, venien els crítics de Michelin, però no hi havia manera de passar de la menció. Sembla que especialment la decoració no els acabava de fer el pes.Contràriament a l’Albereda, el Moments de l’Hotel Mandarin Oriental sembla fet i pensat per aconseguir aquesta estrella que li han atorgat en menys d’un any d’experiència. Però ja des del principi m’ha cridat l’atenció la falta d’un web propi i el menú degustació llegit per internet: car i sota el meu gust (tot i que això és subjectiu) sense oferir els millors plats de la carta. Començàvem malament. El local evidentment és espectacular, modern i atractiu i oferint la visió de la cuina als comensals. El personal molt nombrós i com sempre correcte, tot i que la carta de vins no ens va arribar fins a reclamar-la i vam haver d’acabar d’escollir mentre ja ens portaven els aperitius. La cuina oberta és fantàstic per algú com a mi a qui apassionen aquests rituals, però s’ha d’anar en compte i escenificar bé l’obra. No em va semblar que el seu Chef ho fes, no entraré en detalls, però la meva impressió, potser equivocada, és que el Raül Balam està allí per posar-hi el nom (el de la seva mare, perquè el seu tampoc diu res), i que més aviat el què ha d’aconseguir és no fer nosa.
Encara tenia l’esperança que el menjar salvés tot allò i he de dir que en bona mesura vaig encertar, si hi voleu anar, les espadenyes i els peus de porc són una bona elecció, però vaig provar plats que fins i tot podria catalogar de mediocres. I és que amb la matèria prima no es pot estalviar, per molt frescos que siguin els pèsols i molt de la casa que sigui la botifarra, no pot valer 40 euros el plat, els raviolis tofonats podrien tenir una mica d’aroma (ja no dic de gust) a tòfona, per no dir el brou que l’acompanyava que no tenia gust a res. Els segons: una mandonguilla estèticament mal presentada acompanyada de tres pures (dits parmentiers que queda millor), i les dues carns que vaig provar estaven prou bones però fredes.Aquesta crítica tant negativa no és al restaurant, és car però tampoc és una experiència tant negativa com descric (els postres i especialment els formatges estaven molt bé), sinó que és una crítica fruit de l’indignació cap a uns crítics que tant renom tenen i que per a mi havien estat referència però que ara que tinc més criteri començo a divergir. És més, ara em ve de gust anar a l’Hispània, a qui aquest any després de molts, han decidit treure’ls l’Estrella els de Michelin.Sé que després d’això no m’agafaran, però aprofito per demanar que si els responsables de la Guia em volen donar feina, m’encantaria treballar provant restaurants i donant l’opinió, ha de ser una feina magnífica no?
dimecres, 19 de gener del 2011
Temporada 2010, any running
Després de centrar tot el 2009 a l’Ironman, tenia molt clar que aquest el dedicaria a petits objectius sobre la marxa, coses que em vinguessin de gust en el moment concret. Començava l’any amb un primer objectiu molt clar: tenir una bona marca de Mitja Marató, la distància que considero més amena. Així doncs una mica de canya, entrenaments de qualitat i aconseguint un temps just per sobre de l’hora i vint i cinc minuts a Granollers, un circuit per mi ideal. De seguida vam coincidir amb el Marcel amb qui vam parlar de fer la Marató de la Costa Daurada “perquè no? Tinc ganes de millorar ara la meva marca de Marató, ha quedat obsoleta...”, però això havia d’esperar, abans sumava una altra marató a Barcelona, fent de llebre, i complia el petit somni de fer un tram del Camino de Santiago corrent: més d’una marató diària per completar 200km amb el Xavi. Més dur però més divertint i interessant del què havia previst.
I com que no hi ha dos sense tres, sense buscar-ho massa acabava l’any rebaixant també la marca dels 10km per deixar-la en 39 minuts.
Pel què fa a les wambes, ja que ho he anat apuntant, el desgast ha estat el següent:
Temporada 2009 (no vaig comptabilitzar des del principi)
Assics Gel Kayano: 214km
NB 1063: 594.5km
Puma : 417km
NB trail: 274km
Altres: 70km
Temporada 2010:
Mizuno: 568.5km
NB 1063: 584km
ON running: 56km
Puma: 148.5km
Salomon PRO: 319km
NB trail: 270km
Saucony Triumph: 321km
Altres: 84.5km
A nivell de Triatló, al juny vaig repetir Balaguer, sens dubte el Half més dur que hi ha, com a mínim a Catalunya, i, per A o per B, em va costar tant o més que l’IM, això sí, em va sortir prou bé, així que no em puc queixar.
A nivell personal també ha estat un bon any, nous amics, noves peripècies matrimonials i sobretot l’aparició d’un ser meravellós que m’està privant de moltes coses, però me n’està oferint moltes més; a veure com ens ho muntarem tots tres per encabir els nostres objectius, 100% oberts, del 2010.
Una abraçada a tots.
PD: Pels amants de les dades, a més dels 2442km de running he fet 2488km de bici (concentrats en 4 o 5 mesos), i 895piscines de 50 metres, també quasi exclusivament per entrenar Balaguer. Aquest any serà més triatlètic.
I com que no hi ha dos sense tres, sense buscar-ho massa acabava l’any rebaixant també la marca dels 10km per deixar-la en 39 minuts.
Pel què fa a les wambes, ja que ho he anat apuntant, el desgast ha estat el següent:
Temporada 2009 (no vaig comptabilitzar des del principi)
Assics Gel Kayano: 214km
NB 1063: 594.5km
Puma : 417km
NB trail: 274km
Altres: 70km
Temporada 2010:
Mizuno: 568.5km
NB 1063: 584km
ON running: 56km
Puma: 148.5km
Salomon PRO: 319km
NB trail: 270km
Saucony Triumph: 321km
Altres: 84.5km
A nivell de Triatló, al juny vaig repetir Balaguer, sens dubte el Half més dur que hi ha, com a mínim a Catalunya, i, per A o per B, em va costar tant o més que l’IM, això sí, em va sortir prou bé, així que no em puc queixar.
A nivell personal també ha estat un bon any, nous amics, noves peripècies matrimonials i sobretot l’aparició d’un ser meravellós que m’està privant de moltes coses, però me n’està oferint moltes més; a veure com ens ho muntarem tots tres per encabir els nostres objectius, 100% oberts, del 2010.
Una abraçada a tots.
PD: Pels amants de les dades, a més dels 2442km de running he fet 2488km de bici (concentrats en 4 o 5 mesos), i 895piscines de 50 metres, també quasi exclusivament per entrenar Balaguer. Aquest any serà més triatlètic.
diumenge, 16 de gener del 2011
divendres, 7 de gener del 2011
Per mi no ho facis
Vaig fer la Cursa dels Nassos sense ganes ni entrenaments però amb la pressió d’estar en forma i la necessitat d’anar ràpid per aprofitar-ho. És això el que li vaig explicar a l’SlowPepe, àlies Josep, just abans de la sortida a la qual cosa ell em va contestar “per mi no ho facis”.
Gràcies al germà de la Bea tenia dorsal, però era dels negres i per tant no ens podíem col•locar davant, sí que ens vam col•lar a la meitat del mogollón. A partir d’aleshores poca història. Esquivant molta gent al principi, rodant cómode fins el 7, on vaig canviar el ritme però de seguida em va desaparèixer la motivació. Del 8 al 9 i ja fins acabar, lluitant contra el Garmin per a veure un 3.53 de mitjana i baixar dels 39. Cosa que no vaig aconseguir (el 3.53 sí, però els sub 39 no ja que els dos darrers kms van ser un pèl més llargs sumant més de 100 metros extres).
Al final baixo quasi un minut una marca que en el seu dia em va costar molt, i ho faig un dia en què no tenia ganes de córrer, força tós i sortint de darrera, però no ho gaudeixo, ni ho valoro. Penso que tinc cames per a anar més ràpid i em quedo amb aquesta idea. És lamentable no gaudir del què fem, del què aconseguim amb esforç. Però això és l’asfalt i especialment les curses ràpides on l’objectiu és patir quasi des del minut 1 (per no dir les séries de setmanes anteriors) per a, al cap de 40 minuts, poder saber que podem córrer ràpid. No m’hi apunto, ja ho entrenaré quan tingui ganes, però no ho vull fer sense valorar el camí, no em motiva. Potser els bombers..., però ja ho veurem, aleshores, si m’ho puc permetre, estaré entrenant el Triatló de Llarga Distància, allò que omple el simple fet de creuar la meta. En tot cas passo de Sant Antoni, no em permeto anar a buscar millor marca.
Gràcies al germà de la Bea tenia dorsal, però era dels negres i per tant no ens podíem col•locar davant, sí que ens vam col•lar a la meitat del mogollón. A partir d’aleshores poca història. Esquivant molta gent al principi, rodant cómode fins el 7, on vaig canviar el ritme però de seguida em va desaparèixer la motivació. Del 8 al 9 i ja fins acabar, lluitant contra el Garmin per a veure un 3.53 de mitjana i baixar dels 39. Cosa que no vaig aconseguir (el 3.53 sí, però els sub 39 no ja que els dos darrers kms van ser un pèl més llargs sumant més de 100 metros extres).
Al final baixo quasi un minut una marca que en el seu dia em va costar molt, i ho faig un dia en què no tenia ganes de córrer, força tós i sortint de darrera, però no ho gaudeixo, ni ho valoro. Penso que tinc cames per a anar més ràpid i em quedo amb aquesta idea. És lamentable no gaudir del què fem, del què aconseguim amb esforç. Però això és l’asfalt i especialment les curses ràpides on l’objectiu és patir quasi des del minut 1 (per no dir les séries de setmanes anteriors) per a, al cap de 40 minuts, poder saber que podem córrer ràpid. No m’hi apunto, ja ho entrenaré quan tingui ganes, però no ho vull fer sense valorar el camí, no em motiva. Potser els bombers..., però ja ho veurem, aleshores, si m’ho puc permetre, estaré entrenant el Triatló de Llarga Distància, allò que omple el simple fet de creuar la meta. En tot cas passo de Sant Antoni, no em permeto anar a buscar millor marca.
dijous, 6 de gener del 2011
Cursa dels nassos 2010: La mano que mece la cuna
El títol de la peli deia “la mano que mece la cuna es la mano que domina el mundo”. Per mi ahir la meva peli de la cursa s’hauria de dir “la mano que mece la cuna consigue la marca soñada”. I és que baixar de 55’ en la meva primera cursa de 10km després d’haver estat mamà em va fer molt feliç. De fet, el pla d’entrenament que estic seguint és l’objectiu que em marcava. Però les sortides dels últims dies, el constipat que porto i la mandra que el Pau m’havia encomanat, em feien estar una mica desanimada. Per tant, sóc feliç!
Haig de dir que la cursa em va agradar molt. La data fa gràcia i mai, per un motiu o per un altre, l’havia pogut córrer. Hi ha molt ambient i molt quòrum. El Pau, el Xavi A., jo i un parell d’amics més vam ser bastant espavilats i ens varem col•locar bastant al principi, seguint el ritme del WAKA-WAKA. Vaig creuar l’arc de sortida quan només havien passat 45” al crono general, i a més rodejada de gent més ràpida que jo. Problema: el meu crono del NIKE no funciona (Ai, GARMIN, si te hubiera conocido antes... Enganxa, eh?), per tant hauré de controlar tot amb l’hora normal. Veig que els primers 2 km vaig a un ritme de 5:15 encomanada per la gent que m’avança. Després regulo una mica amb una cadència més baixa, però mantenint bons temps fins creuar els 5km, que els supero en poc més de 26’. La pujada de Marina i la parada durant un minutet al avituallament per beure caminant (tenia set des de que havia sortit), fa que el ritme de la segona part de la cursa empitjori una mica. La Diagonal, amb tendència a baixar, fa que m’animi una altra vegada, torni a pujar el ritme, tot xocant mans de nens, que al estar de vacances estan fent de públic i animen molt. No veig el km.8 i m’ angoixo, però tinc bones sensacions, per tant penso que me l’he saltat. Al arribar al km.9 ja estic segura: baixo dels 55’. Visca!!!
Comentar que, encara que estic animada de cara a la Mitja de Orihuela, l’11 de gener començo a treballar. Se m’acaba la bona vida!!! Tot i que tinc ganes de començar, ja que m’agrada la meva feina, deixar al Guille, i la por a no poder-ho combinar tot, entre altres coses, l’esport, em fan estar una mica deprimida. En la meva propera crònica intentaré explicar com ho porto i si realment existeix el mite aquest de la Superwoman.
Bon any 2011, bloggeros!!!
Haig de dir que la cursa em va agradar molt. La data fa gràcia i mai, per un motiu o per un altre, l’havia pogut córrer. Hi ha molt ambient i molt quòrum. El Pau, el Xavi A., jo i un parell d’amics més vam ser bastant espavilats i ens varem col•locar bastant al principi, seguint el ritme del WAKA-WAKA. Vaig creuar l’arc de sortida quan només havien passat 45” al crono general, i a més rodejada de gent més ràpida que jo. Problema: el meu crono del NIKE no funciona (Ai, GARMIN, si te hubiera conocido antes... Enganxa, eh?), per tant hauré de controlar tot amb l’hora normal. Veig que els primers 2 km vaig a un ritme de 5:15 encomanada per la gent que m’avança. Després regulo una mica amb una cadència més baixa, però mantenint bons temps fins creuar els 5km, que els supero en poc més de 26’. La pujada de Marina i la parada durant un minutet al avituallament per beure caminant (tenia set des de que havia sortit), fa que el ritme de la segona part de la cursa empitjori una mica. La Diagonal, amb tendència a baixar, fa que m’animi una altra vegada, torni a pujar el ritme, tot xocant mans de nens, que al estar de vacances estan fent de públic i animen molt. No veig el km.8 i m’ angoixo, però tinc bones sensacions, per tant penso que me l’he saltat. Al arribar al km.9 ja estic segura: baixo dels 55’. Visca!!!
Comentar que, encara que estic animada de cara a la Mitja de Orihuela, l’11 de gener començo a treballar. Se m’acaba la bona vida!!! Tot i que tinc ganes de començar, ja que m’agrada la meva feina, deixar al Guille, i la por a no poder-ho combinar tot, entre altres coses, l’esport, em fan estar una mica deprimida. En la meva propera crònica intentaré explicar com ho porto i si realment existeix el mite aquest de la Superwoman.
Bon any 2011, bloggeros!!!
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)