BABY BOOM, BROOOOM, BROOOOOM

Per Bea
Quantes cròniques tinc pendents!!! El Pau no em fa fora com a convidada, perquè després em té a casa i clar, li sap greu... Puf!!! La meva última crònica va ser el 7 de setembre, prèvia a l’ AQUATLÓ organitzada per TFSWIM a Gavà. No us vaig explicar que vaig punxar, perquè feia molt que no nedava al mar (passar l’agost als Pirineus és el que té) i el mar estava molt mogut, molt... Vaig poder arribar a fer entre 500 i 600 metres del primer tram dels 800, vaig sortir corrent, vaig completar el 2.000 de run, i vaig nedar els 300 del tram final. M’ho vaig passar molt bé, encara que he de reconèixer que al mar em vaig angoixar. Em va agradar compartir aquesta experiència amb la Tere i el Tino i amb la resta d’amics. Em van donar diploma i tot, mesurant els meus temps. Poso la meva foto preferida de la jornada. Molt artística.

Després d’això venia el Camino de Santiago. No vull fer una crònica ràpida, si no intentar, sense allargar-me gaire, fer un resum que ho englobi tot. Va ser un viatge genial, molt emotiu i molt intens, a nivell “exaltació de l’amistat”. Sona cursi, però el que és, és. Próximamente en sus pantallas!!!Després del Camino i Formentera (puf, què bé Formentera!!!) hi ha hagut jornades d’orgull Dragons, però cap competició al meu palmarès. Haig de reconèixer que estar rodejada de tants cracks em coarta una mica. Ara ja no tinc l’excusa de que sempre entreno rodejada de nois, i que cap noia amiga es fica en el món del triatló... Això s’ha acabat!!! Em rodegen noies que competeixen amb uns objectius molt respectables i que entrenen amb una disciplina espartana... Espartana???!!! He dit això??? Espartana, no, volia dir amb una disciplina Dragona!!! Bromes apart, nenes, el tema de la tri femenina està ON FIRE. Catalans, catalanes, homes que menyspreeu el nivell triatlètic de les fèmines: NO VEIS QUE ASÍ NO???
Per tant decideixo deixar-me caure per alguna competi i anar provant el què. Com sempre, el Pau em convenç (com no caure als seus peus després d’una entrada tant maca com la de la Cursa de la Dona???) i m’apunto a fer els 10.000 de la Cursa del Mediterrani. Em motiva el fet de fer-la amb el Willy, provar com estic respecte al running, veure com la súper Ana supera el seu repte, i anar acompanyada d’una de les meves Dragones preferides: dale gas, Anni, ya le doy.
I així, com el que no vol la cosa, ens plantem al Canal Olímpic. L’Ana i les seves llebres marxen cap a la part guanyadora de la sortida, i l’Anna, el Willy i jo ens situem entre la resta dels mortals. Tot va bé, fins que, 1 minut abans de sortir, al Willy li agafa una crisi de plorera històrica de les que fan època. Quin agobio!!! Quin sentiment de mala mare!!! Sort que l’Anna em fa de manager i fa veure que tenim la situació controlada!!! Sort que quan ens comencem a moure, el Guille es relaxa, deixa de plorar i gaudeix del viatge, fins a convertir ¾ de seva cursa en una migdiada de les mítiques.
De seguida noto que estic bé, que la cursa m’agradarà. Decideixo intentar anar a un ritme “viu” respecte als ritmes dels pocs entrenaments que havia fet, a veure si aguanto. Li comunico a l’Anna que no podré parlar gaire. Com sempre que vas amb el carret, tothom t’anima un munt. Casi cada 200 metres algú es dirigeix a tu amb admiració, o fent una broma o animant-te. Dir que em va sorprendre no tenir cap ensurt o cap mala cara al avançar a la gent, i això que des del minut 1, vaig estar avançant de vegades per la dreta i de vegades per l’esquerra, intentant anar sempre per un lateral.
Amb l’Anna ens separem i ens anem retrobant per temes de causa major, però sempre noto la seva presència a prop. Avanço i em creuo amb un munt d’amics, i cada crit d’aquests amics és un subidón!!!
Creuo la meta amb un temps molt poc superior a 57 minuts, feliç i amb molt bones sensacions. De seguida puc fer l’abraçada Dragona de rigor amb l’Anna, que també està contenta. El Guille també somriu i sembla que estigui en la seva salsa (quin remei, pobret!!!).

Només ens queda veure com l’Ana compleix el seu somni. Estic nerviosa, perquè vaig comptant el temps i veig que la cosa va justeta, però en cap moment dubto que ho aconseguiran. Els veiem girar la corba, rotllo Reservoir Dogs patroncinats per NIKE, i l’Anna (el Willy) i jo cridem com bojos. Ana, olé tú, olé tú!!!
Veieu el que deia??? Visc rodejada de cracks.

BANYOLES SERÀ UNA DE LES SEUS DE LA COPA DEL MÒN A L'ANY 2012

Segons el web de la Federació Catalana de Triatló

El proper de 17 de juny de 2012 , Banyoles serà capital mondial del triatló.

Després de l'èxit en l'organització i acollida de la Copa d'Europa Premium de Triatló el passat mes de juliol, Banyoles ha estat escollida per la Federació Internacional de Triatló (ITU) per acollir la Copa del Món de Triatló a Banyoles 2012.

En vàries entrades he parlat de la idoneitat de la zona per a fer triatlons, estic segur que si tingués una millor infraestructura hotelera s'hi podria fer un Ironman. En tot cas per mi Banyoles té un no sé què especial i per tant no m'ho perdo! http://www.ironpanic.com/2009/09/banyoles-1989.html

Qüestio d'equilibri a Olot

Us puc assegurar que la foto no és capaç de refectir tota la "bellesa" d'aquesta rotonda, però especialment per la mida i la poca coherència amb el seu entorn és digne d'estar en aquesta llista.

Localització
Av. de Santa Coloma amb C152

¡Grande Ana, grande!

Sempre he elogiat la gent que entrena i aquest diumenge en vaig tenir una bona dosi. Deixo per la Bea la seva particular crònica dels 10mil perfectament acompanyada, elles també són bons exemples d’esforç i sacrifici, però em permetreu que centri aquesta crònica en l’Ana. De fet simplement us diré que per part meva hi havia una mica de cangueli, en teoria havia de fer tirada llarga per la MCD però no em vaig atrevir a cascar-me 10km abans no fos que després fallés.
El Rafa, el Juanjo i jo, curiosament de manera força diferent, vam acompanyar, repeteixo, ACOMPANYAR, a l’Anna per a què assolís el seu repte de baixar de 1.30 en Mitja. Puc donar fe que va patir, que va donar una mica més del què tenia. A falta d’un km calia apretar, hi havia marge però no podia adormir-se ja que havia fet algun km a 4.30 i aquest ritme no era suficient. Em va venir al cap el meu darrer km als Bombers 2008 (crec) quan ja al límit veia un 39 al marcador final i donava el 110% per fer el sub40. Mai m’havia esforçat tant en una cursa, però mai havia acabat tant satisfet, com diu el lema de Fisiorutpujol, “El dolor es pasajero, el orgullo es para siempre”. I parlant d’orgull, torno a l’Anna, al Willy i a la Bea i és que és fantàstic com un món que podria estar ple d’enveges, només ofereix generositat: com cridaven animant a l’Ana en els darrers metres!, un granet més que va empènyer a aquesta campiona a rodar a 4 i a menys en el darrer km per assolir el seu repte.
Felicidades!
Aquí teniu la seva crònica.
http://anonimaana.blogspot.com/2011/10/cronica-mitja-marato-del-mediterrani.html

Per part meva molt bones sensacions, com sempre dic, i agraeixo, el meu cos ja s’ha acostumat, al menys pel què fa al running a donar-me tot el que li demano.

A Blanes, especialment interessant el pavoreal del mig

Localització
Carretera GI 682

Mizuno wave ascend talla 44//9,5UK//10.5US en venta

Un Dragó ven les Mizuno Wave Ascend 6 de Trail running talla 44//9,5UK//10.5US S'ha equivocat amb la talla i estan per estrenar. Preu 70 euros. Entreu al web i cliqueu sobre el canvi de color, són Dragons total. http://www.mizuno.eu/sports/running/products/footwear/18729/wave-ascend-6

Doncs sí Salomon, i les XA Pro

Quan un decideix comprar-se unes Salomon per córrer i més si son les XA Pro surten els detractors de sota les pedres. Oju que ho dic de bon rotllo eh, que tots els que me les van criticar no només són bons corredors sinó que grans amics. I perquè les he comprat aleshores:

1) Perquè quan un es fixa en els peus de la gent que córrer per muntanya molts porten Salomon, alguns les XT wings i d'altres les XA Pro.
2) Perquè l'únic defecte que els hi trobo és que són un pel "tochón" i per tant pesades, però això és gràcies a una cosa que trobo important i és que tenen una important protecció, especialment en la punta, contra les pedres. En el Trail contínuament vas xutant o et reboten pedres i està bé anar protegit.
3) Perquè a diferència d'altres més lleugeures, aquestes porten una membrana que evita que entri massa sorra a dins.
4) Perquè repeteixo i les que he tingut fins ara m'han anat de conya, i això que al menys un 20% dels kms han estat per carretera. http://www.ironpanic.com/2010/09/saucony-triupmh-7-i-salomon-xa-pro-ben.html
5) Perquè trobo bones ofertes i per tant una relació qualitat-preu immillorable.
6) I perquè no dir-ho, són molt guapes.
Dit això, a no ser que aconsegueixi un patrocini per part de Salomon, no sóc una persona gaire fidel a marques i per tant qui sap si per les pròximes, canvio.
Parlant de fidelitat, he tornat a una de les marques que més content he quedat, amb unes New Balance vaig fer l'Ironman i de fet va ser la marca escollida per les primeres wambes de running que vaig tenir. Com que no està "l'horn per bolls" he decidit comprar-me unes de gamma mitja-alta però a molt bon preu (ja veieu que sóc un expert en fer estudis de mercat). Encaixa perfectament amb les meves característiques i necessitats, i les utilitzaré per a sumar kms. Com a "voladores" (d'això en vull parlar) continuaré amb les Precision, que em van molt bé per competir.
New Balance MR870

http://www.gadgetsparacorrer.com/2011/01/10/new-balance-mr870/

http://www.youtube.com/watch?v=XzubmboY6Zg

La cursa de la Dona

Si acabo de convèncer a la Bea (ho he de fer abans de demà que és el darrer dia), aquest diumenge al Canal Olímpic viuré la meva particular cursa de la dona. Per un costat en principi la Bea correrà un 10mil després de força temps, a més, aprofitant que és plana, ho farà amb el Guillem i el croozer. Per altra banda el Rafa i jo intentarem que l'Ana només es preocupi de córrer.
Ara que he perdut una mica la motivació aquest tipus de coses m'omplen molt. M'encanta anar a córrer una cursa amb la Bea de nou, després de la del Corte Inglés, veure-la amb ganes de fer una competició, i també m'agrada poder "ajudar" a l'Ana a aconseguir un repte espectacular. De fet espero estar a l'alçada, últimament de cap vaig molt sobrat, no em fa por fer una mitja en 1.29, però després ho converteixo a min/km, rodar durant una hora i mitja a 4.15, i ja em fa més respecte.

Sumat a aquest dubte de poder rodar als ritmes de l'Ana (avui faré un test a veure què), hi ha el tema de les wambes. Estic fet un cagadubtes (a part de poques ganes i possibilitats de gastar-me més pasta) i no sé què comprar-me, o sigui que arrossego les Precision 11 durant tota la temporada. Diumenge faran la seva darrera prova.

A mi me daban dos

Després de confirmar-me que el temps que faré a la MCD serà de 3.45, crec que em puc permetre fer el què tenia previst. És a dir a la Marató de la Costa Daurada, sumar-li una altra marató el cap de setmana següent: la Rupit Taradell. La veritat és que aquesta segona competició del 20 de novembre encara no la tinc confirmada. La faré només si algú m'acompanya, ja que es tracta d'un "tute" important: sortir a dos quarts de cinc de Barcelona per arribar a Taradell una hora més tard, agafar el bus per arribar dels primers a Taradell i realitzar el trail al 80%, és a dir, corrent, però gaudint de la cursa. Algú m'acompanya?
Per altra banda el proper diumenge suposo que faré la Mitja del Mediterrani per a agafar de nou les sensacions de cursa. Faré sub 1.30.

Després d’una de ties, una de tios

Ho admeto, vaig estar una època enganxat a Hombres, mujeres y viceversa, y allí no parava de sentir, entre les ties: “me gustan los hombres deportistas” meeeeng, error.

Aquest és un esportista, el Chema Martínez, l’actual millor maratonià espanyol, més esportista que ell n’hi ha pocs, també en el seu dia publicava una foto de l’Ironman de Kona, el Macca és esportista no?, i més o menys està com el Chema.

El què a les ties d'aquests programes (a qui els Catarres han dedicat una cançó) els hi mola no són “deportistas” són tios que es passen el dia al gimnàs. Vaja a elles especialment, però en general un tio cachetes triomfa més que un esportista, però sisplau, no malinterpretem el concepte de “deportista”.

I si tinguessis una filla?

Mai he entès aquesta pregunta? La gent m’ho comenta com dient, si tens una filla no la podràs portar a fer esport, ni anirà al teu nivell... Però per mi encara seria més genial. M’encanten les dones que fan esport, penso que genèticament estan tan predisposades a fer-ne com els homes. Aquest perjudici és només cultural i com sempre dic si una dona és bona pot aspirar a tot en una cursa, mentre que jo puc aspirar a quedar el 1.000 a la Marató de Barcelona.

La Bea feia esport abans de conèixer-la, principalment gràcies al seu germà, havia practicat l’esquí, el padel, el running, la bici... jo només vaig proposar-li la constància, la rutina, les competicions, i d’aquí ha passat a ser una bona esportista i fins i tot, per exemple, s’ha convertit en una ciclista destacable (proveu de seguir-la en una recta!)


En els Dragons, el número de dragones augmenta dia rere dia, i cada vegada hi ha més nivell. Nedant, per exemple, m’és literalment impossible anar al ritme d’algunes de les amigues que tinc, i per sobre de tot, les ganes que hi posen són dignes d’admirar.


I ja que estem en un bloc us faig dues propostes, la d’una Dragona que va debutar en triatló el juliol, i que va decidir compartir les seves aventures trionfire.blogspot.com i la d’una altra Ana però aquesta vegada amb una sola n, que ha passat de ser bona a ser espectacular: més enllà de les marques i els podis, el tema està en què quedar amb ella per entrenar vol dir, sí o sí, anar a tope http://anonimaana.blogspot.com/


Per extensió, parlo de totes les que us heu sentit eludides, i és que estic pensant en moltes amigues, algunes que tot just s’han estrenat, d’altres que fan podis però també les que realitzeu esport única i exclusivament per passar-s’ho bé, per “rodar” una estona. És fantàstic, tant de bo si mai tinc una filla, sigui esportista!

Dragonitzant la bici

Petits detalls per substituir les pinzellades de vermell que tenia la Merida pel groc dels Dragons.
El seient:
El dragonet groc

I les cobertes.

Nova temporada, nova filosofia

Més enllà dels canvis estètics del bloc, aquest any el què hi haurà és un canvi de filosofia en la manera de veure l’esport. No me n’he amagat, de seguida em canso de les coses: quan era petit esquiava, i me’n vaig cansar, va aparèixer l’snow i ho vaig provar, però al cap d’un temps ja no m’aportava res, i aleshores els esquís van començar a ser carving i vaig recuperar els “palillos”, ara ja ni una cosa ni l’altre (hauria de fer esquí de muntanya, però sóc un cagat, i tampoc tinc temps suficient).
Amb l’esport em passa una mica el mateix, per sort, però, acumulo i no substitueixo. Vaig començar cap el 2006 corrent: 10mil, Mitja Marató i Marató. Assolit aquest primer repte em vaig passar al triatló: sprint, olímpic, Half i Ironman. I ara què? Doncs cap a la muntanya s’ha dit.
Acumulo, per tant seguiré corrent i no deixaré el triatló però els meus reptes es basaran en el trail running. El que més m’agrada és que amb aquests nous objectius he recuperat la il•lusió que havia perdut, i que és clau per dedicar-li tantes hores a un hobby.
Paral•lelament, i això ha de ser l’edat, tant real com esportiva, la meva filosofia ha anat evolucionant de flipat a amant de l’esport. Tot i que em passo el dia picant a la gent, fent-me el xulo o dient que sóc el millor, la realitat és que cada vegada sóc més amant de divertir-me entrenant i no competint, cada vegada tinc menys “necessitat” de demostrar res, ni a mi ni a ningú. Sembla evident, però no ho és. Tres frases han presidit el meu bloc, frases que en algun moment he escrit i he pensat que explicaven molt bé el què sentia en cada moment, i en elles es pot veure aquesta evolució, he passat de buscar els límits a qualsevol preu a gaudir del camí.
"Si els objectius estan més enllà dels límits, el plaer d'arribar-hi és infinit, però el sol fet de buscar-los és suficient". 2009
“La dificultat no està en la duresa de la prova sinó en la capacitat d’entrenament”.2010
“Una cosa és que jo decideixi fins on vull patir i l'altre és que el patiment decideixi fins on puc arribar”. 2011
Com veieu estic canviant l’estètica del bloc, m’agradava negre, però era més difícil de llegir, especialment des del mòbil, així que torno al blanc. També estic pensant en una nova capçalera, i com no podia ser d’una altra manera, la Bea seguirà sent la convidada ja que li dóna un bon contrapunt al bloc.

Recull de portades antigues.

Per anar fent boca

El resum de la UTMB 2010, no em digueu que en alguns moments no sembla The lord of the rings.

Gestionar les caminates

Juliol del 2009, Half de les Garotxes, Les Angles, França. Realitzo la mitja marató en 1 hora 35. Content d’haver-la aguantat tota sense caminar. Comento la jugada amb el Nacho, ell ha arribat fa una bona estona, ha fet una mitja, si no recordo malament, per sota de l’hora trenta, i em comenta que ha caminat en tots i cadascun dels 6 avituallaments.

Aquell dia vaig rebre una lliçó, vaig créixer una mica més com a triatleta. Caminar no és símbol de feblesa en la llarga distància sinó que pot ser molt productiu. Vaig aplicar els nous coneixements en la darrera volta de l’Ironman al setembre i va funcionar, les quatre caminades mentre bevia tranquil·lament durant els avituallaments dels últims 10kms em van permetre fer la Marató en 3.45, acabar a bon ritme i sobretot donar descansos parcials al meu cervell.

Ara ho tinc molt recent, parcial 29 de quasi 400 en el sector del running. Més enllà de la marca o de la posició (probablement una bici més agressiva hagués suposat un pitjor parcial però un millor temps final), crec que la Mitja va ser rodona, i tot gràcies a les caminades. La primera volta va ser complerta, corrent, la més dura de totes. En la segona ja vaig decidir que beuria bé en els tres avituallaments: començava a caminar agafant els dos gots, un l’anava bevent, mentre amb l’altre em refrescava el cap. Un cop acabats, de nou a córrer. No us enganyo si us dic que no trigava ni 200 metres en avançar de nou als dos o tres corredors que m’havien passat en aquest breu decans. En aquesta segona volta fins i tot vaig caminar els 5 metres finals de la pujada més empinada i una vegada més en 100 o 200 metres veia que havia pres la decisió encertada.

La volta final també va tenir un parell de caminades en els avituallaments però aleshores ja anava llençat. Gestionar bé aquestes caminades és, per mi, la clau de l’èxit, i ara més que mai, si vull començar a fer ultratrail, hauré d’aprendre a decidir quan val la pena caminar, i quan córrer.

I quina millor manera d'explicar el què dic que mostrar-vos el pas pels avituallaments del Nacho, que va acabar fent la Marató en 3.33 i l'Ironman per sota de les 10 hores.