Aquesta entrada la
tenia pendent i li vull dedicar al meu muso, el meu entrenador, la meva
inspiració en el món del running, i la meva mitja taronja per a tot el demés.
Pau, sé que no deixaràs de córrer, sé que passi el que passi, seguiràs fins la
final i si, arribats a un punt, has de prendre una decisió, lluitaràs, i com
ets un caparrut, tornaràs a guanyar. Passo a explicar el que per a mi són les
meves satisfaccions més gran en aquest món, que si li dec a algú, són a tu.
Gràcies per dedicar temps i molta vida a entrenar a la teva Dragona!!!
I.
Marató Ultra Pirineu 2014
Quina satisfacció
comprovar que la feina ben feta dona els seus fruits. Que els esforços, teus i
dels teus, tenen recompensa.
La setmana prèvia
al meu repte em sentia segura. Sabia que havia treballat bé i que el Pau havia
sabut organitzar a la perfecció el meu temps per cobrir totes les meves
carències al respecte de les muntanyes. Tenir casa a la Cerdanya havia
facilitat molt la possibilitat d’entrenar sobre el terreny, i el Pau havia
tingut la picardia de fer-me entrenar casi tot el recorregut inclús per parts
del trajecte una mica més dures. Involuntàriament, inclús una pujada a Niu en
les condicions climatològiques més adverses, oi Sergi?
Doncs bé, sabent
que sóc lenta baixant i resistent pujant, estic segura de que acabaré, i que
físicament una cosa estranya hauria de passar per abandonar, però pateixo pels
temps límits, final,i parcials a cada control.
Divendres 19,
després de deixar als peques a Barcelona (snif, això m’ entristeix una mica,
però sóc conscient que a ells els hi espera un cap de setmana divertit i intens
gràcies als meus sogres, i que el meu seguiment estant el Pau i jo en cursa és
massa complicat), el Pau, el Sergi, la Irene i jo sortim cap a Bagà. Vull
recollir dorsal i escoltar les indicacions del briefing. Estic obsessionada per
saber com està marcada la cursa, i quines són les senyals que haig de seguir.
La meva ja famosa falta d’ orientació em torna una mica paranoica amb aquest
tipus de temes, i els trajectes que jo havia entrenat estaven senyalitzats amb
les indicacions taronges de l’ antiga Cavalls... No em volia confondre...
Aquesta vegada no!!!
Després del
briefing marxo tranquil·la. El Pau, el Sergi i jo dormim a casa. És aviat,
podem sopar a bona hora deixar-ho tot preparat, i anar a dormir ben aviat. Així
ho fem. Hora de sortida cap a Bagà: 8.15h. A les 9h els “nois tancament” tenen
briefing. Com ho portava tot molt organitzat des de casa (quin descans treure
tot el material d’ hivern de la motxilla, pel fet de reduir lastre i pel fet de
que la causa sigui un bon pronòstic meteorològic) només faig el més important:
apuntar sobre els meu dorsal els punts estratègics, el metres de desnivell de
cada punt, i les hores de tall. La meva ment se’n va a dormir memoritzant el
següent, i repetint-me a cau d’ orella:
- Estàs preparada i relativament poc nerviosa.
- Faràs la cursa sola. Així has entrenat, i així vols que sigui. No vols
influenciar ni ser influenciada. Si algú porta el teu ritme, perfecte, si no,
també.
- El Pau ve darrera teu, i això té dues avantatges: si et passa alguna
cosa dolenta, ell et salvarà, però si vas bé, apreta el culet nena per tal de
que no et pilli.
- 3 dels 5 controls tindran amics que fan tancaments, per tant, xuts
d’ energia i petons d’ànims assegurats durant tota la cursa. Si això li sumem la
resta d’ amics que sense estar de servei han anunciat que hi seran, ya ni te
cuento. SUBIDÓN SUBIDÓN!!!
- Dades bàsiques: Primers 8 km fins a Rebost durs però amb alguna part de
pista que no he fet i que m’ ha de simplificar la vida (límit 13.30h -Control del
Pau i la Manu). Del 8 al 14 fins a Coll de Pal (límit 15h) i del 14 fins al 20
al Niu de l’ Àliga, la part més xunga de la pujada però que he fet dues vegades
en dues versions de recorregut diferents, sempre amb bones sensacions (límit
16.30h. Control del Raül i el Toni). Final de la pujada. Del 20 al 27 baixada
fins a Sant Grau – Urús, els meus territoris, no he fat mai el recorregut
concret, però si d’ altres de la zona i em sento segura (límit 18h). Del 27 al
33 baixadeta amb repechón final fins a Serrat de les Esposes (límit 19.30h.
Control dels BastusSeñor power). I del 33 al 42 fins a Bellver, baixada, No
pares sigue sigue, Beita si estàs bé no et caguis i deixat caure POR DIOS!!!)
M’ adormo
de seguida amb una mica d’ inquietud, però tranquil·la. Dormo bé.
M’ aixeco,
dutxa refrescant, i a posar-me el vestido de luces + complements. Esmorzo bé, i
amb gana, i amb temps per fer el meu post. Pujo al cotxe amb tot en ordre.
Abans
de creuar al pont, el Pau ens fa buscar les senyals de la pujada des del
peatge, i és just en aquest moment on començo a notar el gusanillo a la panxa.
Arribem a Bagà i allà ja estan casi tots, tot ple d’ amics: abraçades, petonets
i caliu. Comentaris sobre la sortida dels ultres, i cada vegada més
pessigolletes a la panxa. Mentre els “nois tancament” fan la seva xerrada, la
Lore, la Lídia, la Núria i jo parlem de tot al bar del poble, i el temps passa
volant. Hora d’ agafar posicions al arc de sortida. Petons i abraçades a tots
els amics de nou, i comiat al Pau, que em mira amb aquells ulls de “confio amb
tu però ves en compte” que tant conec i que tant em cala. La suerte está
echada: que empiece la fiesta.
Ja estem
col·locats: la Lore, el Sergi i el seu amic, i jo, i la Judith i la Isa que
arriben per poder desitjar-nos sort i fer alguna fotillo (Eli, la reportera més
dicharachera: gràcies). Tots estem nerviosos però amb el cap clar i sabent què
volem. La música i l’espera no ajuden a estar en calma, però la plaça on està
instal·lada la sortida és tant maca que cada vegada tinc la pell més de
gallina, i em sento com Wallace abans de la batalla. Pugen música, cuenta atrás
i ... GOOOOOOOOOOOOOOO!!! No veig a la Manu i al Pau, que estaven a la mateixa
plaça, i penso que estaran més endavant, però si que veig a la resta. Els hi
envio petons: estic ON FIRE!!! Pau tampoc està al començar la pujada... Potser
ha anat tirant cap a REBOST... No passa res... 8km i el veig.
Els primers
km molta gent, i poc ritme. Em col·loco per davant de les noies (el Sergi ja ha
tirat) però més per inèrcia de la gentada que per una altra cosa, i al primer
punt de pujada més pronunciada, parón total. Vaig més o menys amb elles, però
una miqueta per davant, pujadeta a bon ritme i de seguida trobem la pista. En
aquest punt la Judith i la Isa ja comencen a graduar els seu ritme i malgrat
vaig amb elles 3 o 4 km, de seguida agafen
la seva velocitat de creuer: bravo, estan molt fortes! La Lore em pisa els
talons, però em diu que respira amb dificultat. Jo li dic que no s’estressi que
vagi fent, que l’ alçada és el que té, però que després recuperarà de seguida.
En el canvi de pista a pujada, ella anava una mica per davant, però es para.
Quan arribo a la seva alçada em diu que encara no respira bé, i que vol prendre
unes sals... Li dic que ok, i continuo: ara em pillarà, penso! No pateixo gens,
ja que feia molt poc havia entrenat en alçada fins a niu. Em va saber molt greu
no haver-la estirat més o haver-li fet més mimitos... La veia forta, no em va
fer patir.
Abans
de Rebost, en el km.6 més o menys, primer xut d’energia: Raúl, Núria, Alba,
Biel i Toni. Ànims, Biel amb la seva campana, l’Alba corrent al meu costat i
alguna fotillo, i una mica més adalt Bastuseta i Vic. Quan ja estic una mica
més per sobre d’ells sento que animen a la Lorena i penso: “Bien!!! Ja la tenim
aquí”. Vaig pujant bé, pensant que no em queda res per veure a la Manu i al meu
amorcito. I així arribo a Rebost. Veig al Pau i a la Manu, que de seguida que
em venen a rebre. Bec una mica, agafo algun fruit sec, reomplo ampolles, petons
de nou i tiro, dient-li al Pau: no me pillis, eh? La Manu em mira amb aquells
ullets resolutius que sense dir res diuen VINGA VINGA TU POTS. I tiro... Cap a
Coll de Pal. El Pau diu que m’esperen 2 primers km durs i després un anar fent.
I així és. L’únic és que allà no tinc cap conegut i els últims 3 km se’m fan
durs. Començo a tenir una mica de fred, i ja quan estic veient el control em
marejo una mica. Crec que és el únic punt on no em trobo gaire bé, però sento
els crits de la Melania i m’animo. Prenc un gel, bec i menjo una mica de fruits
secs i decideixo no parar gaire per no agafar més fred, i començo a tirar poc a
poc, aprofitant la inèrcia de la mini baixadeta inicial.
I
per art de màgia, estic refeta, i encaro la pujada a Niu amb molta energia.
Molta!!! Guai!!! Vaig fent a bon ritme. Ens entrenen unes bicis fent trail que
ens van passant però animant-nos i aplaudint en un tram on no hi ha gent pel
difícil accés, i torno a defallir lleument, molt lleument, fent el tram
paral·lel al teleski. Però la meva ment se’n va cap a la pujada que vaig fer
amb el Pau a l’agost i amb el Sergi després de les vacances, molt més maco que
aquest últim tros, i sense donar-me compte ja estic al refugi. Em trobo amb
coneguts, pregunto per com van altres companys de cursa, i m’assabento de que
la Lore s’ha retirat. Quin greu!!! I allà tinc al Raül i al Toni que m’animen i
em fan una de les fotos que més m’agrada de tot la cursa. GOOOOOO!!!!
I
vinga, comença la baixada i ja estic als meus territoris, a la meva segona
casa. Del 20 al 27, gaudeixo. Recordo tots els entrenaments de l’estiu, els mil
i mil consells del Pau, les sortides amb la Sílvia, el David i el Nico, i els
mil moments compartits amb el Robert, i abans d’arribar al punt de control, de
nou la Melania amb la seva amiga, que m’ofereixen el seu somriure i els seus
ànims. I arribo al control on pensava que hi hauria pasta, però no hi ha.
Revisen material i veig com companys de cursa es queden fora (són amables, però
estrictes). Menjo alguna coseta que em ve de gust i un nou gel. Començo a notar
les cames, però vaig bé.
El
proper objectiu és Serrat de les Esposes i allà estan el Vic i la meva
Bastuseta, i al arribar allà sé que ja ho tindré. I a més, ve una part del
recorregut que m’encanta, que vaig entrenar amb el Pau i els meus peques
seguint-me en cotxe (morriña) i que he fet tantes i tantes vegades durant la
meva infància i la meva joventut, caminant, en bici de muntanya i corrent!!! I
així continuo, portada per un motoret que no para, que em fa mirar poc el
rellotge. En aquest tros faig un amic, en Carles, que va tocat de peus, però
amb qui comparteixo xerrant la part de rierols i de pedres i arrels més tècnic però
molt assequible.
I
ja està, ja estic al 33. Serrat, i si veure al Vic i rebre el petó de l’Anna ja
era un punch, trobar-me allà a la Lí, fent la seva particular batalla abans de
coronar-se dona d’acer, ja va ser massa. Xut d’energia total. Començo a baixar
cap a Bellver com la Heidi per les seves muntanyes.
Però
no ens enganyem, vagi bé, però baixant els genolls ja no van sobrats i penso
que 9 km no són res, però bé, RESPECT. Total, que embolicada amb el meus
pensaments, de sobte apareixen 2 angelets Dragons: el Rubén i el Crespi. El Rubén
decideix anar a buscar a la Judith i a la Isa, i el Crespi decideix venir amb
mi. Bravo per ell!!! Em va fer sentir molt forta, dient-me tota l’estona que
anava a molt bon ritme que estava molt sencera, explicant-me mil coses, parlant
de l’humà i del diví, i quan ja encarem Bellver, aconsegueix calmar la meva
ira, la ira de la dragona. L’organització decideix que l’entrada a Bellver
sigui una ziga – zaga, on et vas apropant a l’arribada sentint la música, per
després tornar-te a allunyar durant 4 agònics kilòmetres on el cervell ja diu “vull
parar”. Però el Crespi em fa riure, i em marca un ritme constant fins a la
meta, on em deixa entrar sola, amb tota la meva emoció, rodejada dels meus
amics del club!!! I el meu cor vol sortir per la boca: és tant gran l’emoció
que em marejo i tinc nàusees, i no sóc capaç de fer-me la foto ni agafar la medalla.
Quin subidón!!! Tothom m’abraça i sóc increïblement feliç.
I en
aquell moment només desitjo una cosa. Abraçar-me al Pau. Explicar-li lo bé que
m’he sentit, que no m’ha pogut agafar, que el que avui he aconseguit és gràcies
a ell... Ah, i que no m’he perdut. I el veig entrar al Poliesportiu, nerviós,
buscant-me i m’abraço i el beso i ploro, i ens comencem a explicar mil coses
sense parar. Puf!!! I ara escric, i ploro també !!! Jajajaja!!!
I el
finde acaba com va començar, ple d’amics, amb una satisfacció personal que al
dia següent encara és més gran... ah! I amb una caça brutal de bolets!!!
