La meva primera Mitja
El primer que vull dir, és que estic contenta. Era un repte que volia aconseguir, motivada pel Robert i pel Pau, però, sobretot, que volia fer per a mi.
El diumenge ens varem aixecar aviadet. Esteva nerviosa, la veritat, un sensació similar a la que tens abans d’un examen que et saps i que creus que faràs bé, però nervis al cap i a la fi. Vaig esmorzar bé, assessorada pel meu PT favorit, i cap a Cunit. Recollim al primer cotxe d’amics a la Facultat de Dret: el Matix, la Sílvia i la Sheila. Ells seran part d’una claca inestimable que m’animarà molt. A més de formar també part d’un grup d’atletes que correran la Maratoneta. La resta estaran allà.
Arribem al pavelló de Cunit amb temps, però ja queda poquet pel gran moment. Miro al meu voltant, i veig que, en general, la gent sembla bastant més experta que jo... Bé, confirmo el que ja esperava. Ens trobem amb la resta de la colla: David (que també em farà de llebre), la Ireneta i el Pinyol, l’Ivan (que correrà amb el Jordi, la Sílvia i la Sheila) i l’ Esther (la reportera más dicharachera de la MITJA).
Bé, tot està escrit: ens col·loquem a la sortida, i allà coincidim amb la Natàlia i l’Alba, súper preparades. Fem algunes fotos, i ja, de seguida el tret de sortida. Tenir al meu Pau al costat em dóna molta seguretat i em fa sentir molt bé. El David a la retaguardia, controlant que tot està en ordre també. Fem el primer KM i ens creuem amb els de la Maratoneta. Em sento bé. Vaig pensant que ho estic fent, que estic fent una cosa que fa uns quants anys era inimaginable. Y entonces es cuando aparece Robert en mi cabeza diciéndome: no cuentes quilómetros, descuéntalos!!! Hazlo por ti, no por los demás. Y pienso que tengo que hacerlo bien también por él…
Durant els primers 10km, encara que els faig a ritmes diferents, els faig molt bé, bastant segura, entre 5.30 i 5.50 minuts, i penso “Ja tinc feta una de Bombers!”. El David s’ha quedat una miqueta més endarrerit, però va seguint. El recorregut em sembla més maco del que esperava i de moment no pateixo. Estem quasi arribant a creuar la meta que significa mitja carrera quan sentim com els atletes experts, és a dir, els 3 primers, estan apunt de doblar-nos, i ho fan... Llàstima!!! Però no passa res, perquè passo per davant del meu club de fans en ple que m’anima i em dona molta força per a seguir.
I és a partir del km 12, quan ja començo a necessitar el recolzament psicològic del Pau. Encara no perdo molt gas, però tinc un petit “bajon”. Del km 15 al 17 és on ho passo pitjor. Una recta molt llarga al costat del mar, amb el vent en contra, que se’m fa inacabable. El Pau m’intenta fer de paravent i no deixa d’animar-me. Sort d’ ell !!! L’altre costat de la recta, ja al vent a favor, el veig diferent i puc recuperar una miqueta. Passem el km 18 sense problemes i aquí torno a pensar en el Robert. “Robert, estoy a punto de conseguirlo. Otro Rocamora que acaba una Mitja!!!”
Passat el 19, el Pau em diu que ja hem arribat al km 20, encara que no estigui marcat, que ja quasi estic... Però després de molt rato, veiem el 20 marcat... NOOOO!!! De seguida, trobem a la Sheila i a la Silvi que volen acabar amb mi per donar - me força, i m’expliquen que sembla que tot ha estat mal mesurat per l’organització, i que hem fet més d’1 km de més. Això m’anima una mica, i aconsegueixo acabar la última recta esprintant i entro agafada de la mà del Pau. Prova aconseguida!!!
Ara, cap a l’Estrella a fer una calçotada amb barbacoa per a recuperar forces!!! UN GRAN DIA!!!
Bea
En quant a la crònica no puc afegir gaire més, simplement dir que tot i que el vent no va ser un bon aliat a la segona volta la Bea va fer una mitja molt bona, patint en els darrers 5km però sempre serena, i de tant en tant fent petits esforços que van culminar amb un sprint boníssim en els últims 200 metres. És una pena el tema de la distància, sembla mentida que avui en dia passin aquestes coses, i més amb una mitja com aquesta en què el recorregut és molt favorable a fer una bona marca, però si després et foten un km i pico de més...
Un altre handicap que em va espantar molt va ser el tema de l’aigua, no sé perquè no la va digerir bé, i havent fet només dos o tres glopets ben beguts a partir del km 8 o 9 la panxa li va començar a fer el típic soroll de quan t’has pres un litro d’aigua i saltes, que l’aigua va amunt i avall de l’estòmac. Sentint això, i malgrat la calor no m’atrevia a dir-li que begués més, al final, però, va poder fer un parell de glops. En general la cursa va ser molt ben calculada, tot i anar més ràpid del previst al principi no la vaig frenar ja que anava còmode i sempre era un marge que guanyaríem de cara al final, marge que vam necessitar forçats pel cansament i pel vent en contra (i pel km extra), però el millor és que tot i la baixada de ritme, calculo que vam avança com a mínim a 5 persones i vam retallar temps a gent mentre només una o dues ens van passar, això està molt i molt bé.
Moltes felicitats! no tothom pot dir que ha fet una mitja marató i la veritat és que el temps, tot i no ser important, és molt bo, si en les primeres curses de 10 superaves l’hora, fer una mitja a menys de 6 el km és genial, i més quan una córre entre les 180 i les 190 pulsacions.
Penjo els parcials, més o menys calculats. No són fiables ja que no sé exactament on era el km 21,100, però com a màxim van ser aquests. He trobat que la distància eren 22,300, no està malament, la diferència.
Més o menys el resultat hagués estat
Bea Rocamora Lorente: 2’05’’38’’’
I encara podia haver estat millor, ja que hi falta l’sprint.
Natàlia
Perquè és tan difícil fer-se un calendari esportiu? Primer el 4 de maig (mitja de la Garrotxa, única triatló olímpica de Catalunya i a sobre en el pont de l’1 de maig), i ara el 29 de juny coincideix la triatló de Banyoles amb una prova que vaig descobrir l’any passat i que crec que ha de ser molt divertida.
