Regal i autoregal

Ara faré una mica de ràbia, i és que a les moltes virtuds que li coneixeu a la Bea n'hi ha una que ha estat clau per a què jo pugui ser Ironman: i és que m'ha recolzat des del primer moment a l'últim. El primer es traduïa amb el regal del llibre de Don Fink el dia de Sant Jordi del 2008, allò suposava no només que ja tenia una guia d'entrenaments sinó també que la Bea em dèia "endavant, estem junts en això". L'últim detall diguéssim que ha estat més material, i és que l'endemà del Challenge tenia aquest "peluco" esperant-me a casa; ja de per sí és un regalàs que no sé si em mereixo jo o ella per aguantar-me tots aquests mesos, però és que a més darrera hi ha inscrit exactament el què vull recordar d'aquesta prova: FINISHER'09 3.8,180,42.2.
Per part meva i després de 4 o 5 anys amb les Spiuk, vaig decidir que ja estaven ben amortitzades i que em mereixia les Eassun que havia vist a Tomàs Domingo. Així doncs, la setmana passada m'hi arribava i queien les Spirit, que a diferència de les Spuik tenen un vidre fotosensible que s'adapta segons la quantitat de llum que hi hagi. De moment són molt lleugeres i còmodes, ja veurem de cara a l'estiu si en un dia amb sol de veritat són suficients. El que sí és segur és que em queden de puta mare amb el casc i la bici, jiji.

El resultat.

Resum de la temporada 2009

Vist ara en fred, és molt possible que la lesió d’adductor m’anés bé per a realment descansar abans de la llarga temporada que m’esperava. Feta la Behobia ja amb clares molèsties vaig començar un període de recuperació que va acabar derivant en un descans total a principis d’any. A curt termini aquesta parada total va ser molt dura, tenia ganes de córrer, de fer esport, m’havia proposat passar un hivern divertit: jugar a handball, a futbol, esquiar... Fer en definitiva el què se’n diu oci abans de tancar-me en el món de triatló durant 6 mesos. No vaig poder fer res de tot plegat, i a més els primers entrenaments van ser caòtics, amb sensacions mai viscudes d’esgotament total, de no poder anar més ràpid.
La solució va ser fer un aterratge lent, amb competicions on les marques estaven lluny de les millors, però que m’exigien un esforç extra, en concret dues mitges i la cabrilenca. Arribava doncs en un estat de forma baix, però ja amb una base creada i amb dos grans reptes en menys de dos mesos, Terra de Remences i la marató de Perpinyà, fent també un entrenament de qualitat amb la cursa de Collserola seguida de 90km en bici. Aquí els temps ja m’acompanyaven.
Marxa cicloturista de Remences
Temps 6.30.30.
Posició: 626 de 1133
Temps primer: 4.55.00
Collserola
Temps 59:40
Posició: 138 de 719
Temps primer: 45.11
Marató de Perpinyà
Temps: 3.27.42
Posició: 57 de 214
Temps primer 2.43.39
Després d’aquest escalfament ja vaig entrar de ple en la temporada de triatlons amb sort dispar, a Balaguer després d’una natació correcte i una bona natació m’agafa pajaron al running. Va ser una pena perquè crec que estava bé i hagués pogut fer una bona actuació, però en tot cas vaig aprendre molt dels errors comesos i em vaig presentar a Les Angles amb més experiència, aconseguint córrer bé i per tant fent una bona simulació del què podria ser l’Ironman. Vaig passar aleshores una bona època amb un gran equilibri entre viure com un ser normal, entrenar i descansar, i així em vaig presentar a la sprint de Barcelona que em vaig prendre com un “divertimento” però on vaig poder veure que tenia bons ritmes.
Half de Balaguer
Temps 05:44:39
Posició: 90 de 168 que van acabar i més de 200 inscrits
Temps primer: 04:31:37
Half de Les Angles
Temps 5:37:53.
Posició: 99 de 217 que van acabar i 259 inscrits
Temps primer: 4:34:40
Sprint de la Vila
Temps 1:09:26
Posició: 183 de 1372
Temps primer: 54:27
Ja només quedava dedicar l’estiu a augmentar volums i a millorar la meva natació en aigües obertes, tant entrenant com competint. La part competitiva van ser dues travessies, la de Sitges i la de l’Ampolla, molt diferents entre elles i que realment crec que sense deixar de ser competicions lúdiques vaig guanyar la confiança suficient com per a què els 4km de l’Ironman no em neguitegessin.
Travessia de Sitges (2.2km)
Temps 46:22
Posició: 176 de 266
Temps primer: 31:26
Travessia de l’Ampolla (3.3km?)
Temps uns 46 minuts
Temps primer: 29:24
La recta final va ser l’olímpic de Banyoles, on tot i no haver entrenat per una cursa explosiva si hi vaig arribar en un bon moment de forma, donant tot el què tenia especialment en la bici però també en el running, la natació va ser mediocre, però aleshores ja no hi havia res a fer.
Olímpic de Banyoles
Temps 02:20:35
Posició: 144 de 433 que van acabar i 529 inscrits
Temps primer: 1:55:08
I després de tot això, doncs què he d’explicar un Ironman millor de l’esperat on tot l’entrenament i competicions realitzades s’hi van veure reflectits.
Ironman Calella
Temps 10:48:55
Posició: 338 de 1.274 que van acabar i uns 1.800 inscrits
Temps primer: 8.15.37
Tot el que he explicat està resumit en imatges en aquest muntatge (té música o sigui que vigileu a la feina):

Salomon, tocate los huevos

Ahir, mirant la web de Salomon, va i em topo amb aquestes característiques d'una de les seves wambes de trail running.
"Exclusivo para la mujer: calzado moderno y rápido para ir de compras"
Vull pensar que és una errada, m'imagino al típic tio "molt de la broma", que ho escriu, es parteix de riure i després apreta sense voler l'intro i ja no pot tirar enrera. Tot i que per ser sincers ho dubto molt ja que en anglès és semblant "Women exclusive : a fast style to shop in the city"

La putada és que no he trobat l'equivalent per tio i a mi m'encanta anar de compres!

http://www.salomon.com/sp/#/footwear/footwear/trail-running/speedcomp-w-

En venta KTM LC 4000 STRADA

Un amic es ven la seva bici, la veritat és que és una molt bona oportunitat ja que té molts pocs quilòmetres, està molt cuidada i la bici és maca. Us passo les característiques, si a algú li interessa que m'ho digui.
És una KTM LC 4000 STRADA amb el Shimano 105 talla 55 (per persona de 1.75 a 1.82) A part del que hi ha a la bici s'hi ha d'afegir el pedals KEO i portaampolles de Carbono. La bici està nova, deu tenir uns 1200 km!!! (Penseu que jo aquests km els faig en dos o tres setmanes).

El preu són 1000 €, si en voleu veure les característiques.
http://www.bikezona.com/bicicletas/todobici-ficha.asp?id=6527

Se la ven per què ara vol augmentar el volum d'entrenament i competició en bici i se'n pilla una de millor, no diré quina perquè fa molta ràbia ;-)

Per cert en principi sortirem aquest dissabte al matí amb ell o sigui que si algú la vol veure ja sap.

I diu que són dos matats

Ara que ja estic acabant la temporada volia fer un petit homenatge a dues persones que m’han ajudat en un any en què moltes coses eren novetats per a mi. Dir d’entrada que no són els únics i que sens dubte he rebut molts i bons consells de molta gent. Però és que la Txell i el Miquel han coincidit amb mi en les dues experiències que més respecte em donaven aquesta temporada. Primer va ser Remences, uns dies abans de participar-hi, i ara no recordo ben bé com, vaig conèixer a la Txell, des d’aleshores la vaig taladrar amb dubtes referents al fet de realitzar una prova de 175km amb un port tant dur com Bracons al mig, i no vaig parar de demanar-los coses fins i tot durant la competició, on em van ensenyar a aprofitar bé el drafting o a parar en un avituallament si feia falta. Vaig créixer de cop. Ara, quan s’acostava el 4 d’octubre vaig començar de nou amb la bateria de preguntes, a tots dos, i me les van respondre totes i cadascuna d’elles.
Això està molt bé, tot el què em deien era útil, però realment el que més em va ensenyar és el veure com relativitzen les competicions, i perquè? Doncs pel seu currículum. Mentre el Nico i jo ens desapuntàvem de Vitòria després de veure que havien canviat de B a C, aquesta és la raó que els atreia per a anar-hi ells. I és que després del què han fet s’ho poden permetre. Quan li vaig demanar a la Txell que em passés el seu historial em va dir, “però si som uns matats”, jutgeu-ho vosaltres mateixos.
9 ironmans: 3 Ironcats, 4 Embrunmans, 1 Ironman de Niça i 1 Challenge de Calella, fent marques properes a les 11 hores.
2 Triatlons C: Eivissa i Vitòria.
I de Maratons han fet unes 17: la MAPOMA (Madrid),Barcelona i Empúries vàries vegades, Marató del Mediterrani (Castelldefels-Gavà), San Sebastian (Miquel 2 i la Txell un cop), Vitòria, Amsterdam, Los Pacos (Fuengirola), València (només el Miquel), Valtiendas (en parelles, marató nocturna). Tenint unes millors marques de 3.01 i 3.09!
En fi, imagineu-vos quin valor té que gent així et doni consells. Penso que com a mínim els hi ho volia tornar amb una més que merescuda entrada al bloc, o no?

Resum setembre

El setembre ha estat la recta final, hi ha tres periodes clarament marcats: uns primers dies en què vaig baixar una mica el ritme després de tanta bici a l'agost i vaig recuperar a la piscina les hores de natació que em faltaven del final d'estiu. Després dues setmanes llargues de canya, fent les darreres tirades llargues de bici i running i treballant les transicions. I finalment l'inici del periode de descans i recuperació.
Les xifres totals han estat:
Swim: 36.200metres, content, no tant per la quantitat sinó també perquè he realitzat tests en mar obert.
Bike: 625km, combinant tirades llargues amb curtes més transició. Bona feina pel més final i més tenint en compte que em vaig patejar moltes vegades la NII
Run: 187km, cap comentari, vaig seguir força el pla d'entrenament fent les tirades llargues de dos hores i mitja i tres que em demanaven, més quantitat que qualitat, però el resultat el dia del Challenge va ser prou bo.

Tri cracks

No cal que digui gaire dels tres cracks què han triomfat en les darreres dues setmanes, i no cal perquè ja n'he parlat prou.
Admiro al Clemente Alonso McKernan no tan sols pels seus resultats sinó perquè explica coses que van més enllà de simples cròniques, fa coses sobrenaturals com debutar en quarta posició en el seu primer Ironman o prendre una trentena de gels en una prova, però a la vegada llegint-lo veus que fins i tot els més pros poden tenir problemes amb la cadena encara que portin una de les millors bicis del mercat (la transition)
Ja parlava del possible bon paper de la Virginia Berasategui a Kona i ho ha fet, quedant tercera, és brutal!

I finalment el Marcel que ha fet triplet aquest any amb victòria en un dels Ironmans més durs del circuit (Niça), acabant primer en el que directament és el més dur (Embrunman) i tancant la temporada de llarga distància guanyant a casa (el Challenge).

Què gran el que hem fet!

Aquest reportatge de J.M. Torrent reflexa molt bé la gesta viscuda, són 9 o 10 minuts molt ben editats. Per cert surto un micro segon i de lluny en la transició bici-córrer, no se'm veu bé, però l'estil de running és inconfundible.

A més hi ha el reportatge que va fer TV3 i que va comentar el gran Marcel Zamora.
http://www.tv3.cat/videos/1540429

Molts cracks a Kona

Moltes vegades em diuen que estic una mica malalt amb això del triatló, i la veritat és que cada vegada m'interessen més les històries dels triatletes, especialment els extrems, és a dir aquells que més pateixen per a aconseguir uns reptes cada vegada més xungos, i els porfessionals o cracks en general. És un esport on tens molta informació dels millors, ja sigui via blog propi, pàgina web o entrevistes a petits medis. Amb els futbolistes no passa això i jo crec que és per tres raons:

1) Estan en un altre món. Realment la seva vida és tan diferent a la de la majoria dels mortals que imagino que ells mateix s'autoconsideren déus, és el què hi ha. També és cert que el seu nivell de popularitat els hi dificulta molt ser propers.

2) És difícil trobar una equivalència amb el què fan i el què pot fer un mateix. Seguir com entrena, com s'alimenta o el material que té un triatleta professional pot aportar-nos molt als triatletes generalistes, però un futbolista del Barça no sé si em pot ajudar gaire.

3) La seva vida és aborrida. No dic que no els hi canviaria i que no s'ho passen de puta mare, però suposo que si un futbolista tingués un bloc, la majoria de coses divertides no les podria posar, i les corrents no interessen gaire...

Després d'aquesta reflexió tan interessant (?) dir que aquest cap de setmana hi ha L'Ironman, el de Kona, i la veritat és que aquest any hi ha un grup de triatletes, especialment els bascos, que poden tenir un gran paper, ja sigui aspirant a la victòria com la Virginia Berasategui o l'Eneko Llanos, o a donar la sorpresa i colar-se entre els primers com el Clemente Alonso. A Triatlón chanel teniu interessants entrevistes amb dos d'ells: http://www.triatlonchannel.com/

Qui vulgui i pugui seguir la tri en directe es pot fer a través de la web www.ironman.com

Dades i fotos Challenge

En aquest post detallaré alguns temes alimentaris, hores de són, resultats (que volia extreure de la crònica) o fotos.Alimentació i complements: L'altre dia una amiga em deia quan li explicava l’experiència, "perquè clar, vosaltres us dopeu, no?", la veritat és que si mires fredament el que hem fet, és normal que per molts sers humans la reflexió inicial sigui aquesta, però l'esperit ironman, al menys a nivell amateur però crec que també professional, és radicalment oposat a aquesta filosofia. Quan un afronta el repte de ser Ironman els competidors desapareixen i la pressió està perfectament definida per la pregunta "ho podré fer?", l’origen i les pròpies regles de l'Ironman ja formen part d'aquesta manera de pensar, no només volem fer 180km sinó que a més no es pot anar a roda, no només volem fer una triatló de llarga distància sinó que ningú ens pot ajudar... És per tot això que no tindria cap sentit que ens dopéssim, seria mentir-nos a nosaltres mateixos, però el que sí fem la majoria és cuidar l'alimentació, regular les carències vitamíniques o augmentar les reserves de potassi, magnesi... Jo no sóc dels que deixa de menjar certs productes o cuida en excés el què pren (m'encanta menjar), però sí que durant la darrera setmana vaig fer una ingesta de carbohidrats combinant-ho amb alimentació equilibrada en l'altra àpat del dia. A més ho vaig complementar amb una setmana d'Astenolit fins a tres o quatre dies abans de la prova, magnesium de Powerbar dissabte i diumenge al matí i L-Carnitina també de powerbar a mitja bici. L'Astenolit no és més que un aport extra de vitamines ideal durant o just després de l'època de forts entrenaments que havia realitzat, el Magnesium és per les rampes (tot i que ni això ni el Potassi dels mil plàtans que em vaig prendre van servir de res en els darrers 10km) i la L-carnitina ajuda al cos en el procés de cremar grasses i convertir-les en energia.

Aquest és l'estat de la musculatura i quan encara no notava les rampes, calculo que és cap al 20.

El pes abans de la Tri era d’uns 75 o 76kg (crec que l’òptim) i al finalitzar entre 71 i 72.
Entrenaments: Ja els vaig detallar en alguna entrada anterior i durant tots aquests mesos, en tot cas he seguit els volums setmanals que marcava el programa intemig de Don Fink i la darrera setmana he fet una mica el què em semblava, tot i que al final ha quadrat bastant. Com vaig escriure han sortir en els 6 mesos uns 170km de natació, 1.100 de running i uns 4.600 de bici.
Nervis i son: El Richard Calle té en la seva frase inicial una cita d'Arthur Ashe, que diu: “la clau del succés és l'auto-conidança, i una de les claus de l'autoconfiança és l'entrenament", això em va servir ben bé fins dijous en què malgrat ser conscient que hi podia haver contratemps estava tranquil perquè havia entrenat bé, i per part meva era ja finisher. Però un no és de pedra i la veritat és que especialment el divendres em va agafar un cangueli important que per cert se'm va passar fent una sessió de bici i running i veient que realment estava tot a punt. Després de tantes hores a tope, la setmana de descans i el fet que portis 10 dies sense cap tirada llarga et provoca una sensació de falta d'entrenament, de necessitat de sortir a exprimir-te, és una sensació falsa i que realment s'ha de controlar. També hi ha qui s'exprimeix fins a només una setmana abans, el Nacho, per exemple, ho va fer i els resultats salten a la vista, de totes maneres jo vaig preferir les dues setmanes de baixada que em marcava el llibre. La darrera setmana em va costar dormir, però no vaig baixar en cap moment de les 6.30 o 7 hores de son.Amics: No us exagero si entre divendres i dissabte vaig rebre una vintena de sms i unes 5 o 6 trucades, i estic segur que alguns de vosaltres no vau voler posar-me nerviós enviant-ne. Va ser genial, tenint en compte que sóc un tio "que al principi cau malament" i de no fàcil tracte, m'emociona sentir-me acompanyat. Suposo que el fet d'haver-li explicat a tothom i sobretot d'estar amb la Bea (que compensa la meva mala llet) ajuda a que tot sigui tant perfecte. La foto final de grup és una bona manera de recordar els crits d'ànims que vaig anar escoltant al llarg de la prova, i encara hi falta gent com la Brigitte,el Francesc, el Pepelu i d'altres amics o blogueros que em van animar.

Altres detalls en forma de xifres: Tres o quatre dies de recuperació muscular, 1 dia amb mal de panxa, 13 o 14 hores sense menjar quasi res després de la tri, massatge, 9 dies sense quiquis (6 abans i 3 després), una ungla i mitja negra, dos dies de descans total...

Resultats: D'uns 1.800 inscrits n’acaben dins del temps 1.274
CORTADAS GUASCH Pau
Posició: 338 Temps total: 10:48:55 És curiós perquè de la categoria sóc el 71, el qual denota que en un Ironman la mitjana d'edat és elevada.

Primer classificat: 8.15.37

Parcial natació 1:16:37 posició 919 En la meva línia sortint enrere, en tot cas, correcte i relativament satisfet de la meva progressió. Em cal millorar, però no és clau en la llarga distància.
Parcial bici: 5:34:36 (32.27km/h) posició 634 Fa cosa d'un mes havia pensat que aquesta podia ser la meva mitjana, però en els darrers entrenaments per la NII vaig baixar les expectatives. Al final vaig poder rodar prou bé, el genoll em va frenar, però qui sap si això després em va anar bé per la marató.

Parcial running: 3:43:14 posició 174 Aquí és on vaig trencar tots els meus càlculs, quan un té temps de marató al voltant de les 3.30 i et diuen que has de calcular entre mitja i una hora més, és normal que m'equivoqués. Molt content de com vaig córrer i de com vaig saber patir malgrat les cames totalment contracturades.
T1=6:56 i T2=7:32 Especialment la segona lenta, hi ha qui només es canvia el calçat i jo em vaig canviar sencer, mitjons inclosos. Cap comentari, ho vaig fer i ja està.
Adjunto aquí algunes de les fotos, tot i que probablement n'aniré penjant més, i el vídeo de l'arribada, que gràcies al Carles (a crit de Vamos!) podré conservar tota la vida.

Challenge Ironman Calella

un 10 per la organització del Challenge

Quan les coses van bé un és molt positiu i ho veu tot de flors i violes. A més no tinc experiència en altres Ironmans, però sí d'algunes triatlons, i després del desprestigi que va rebre l'organització amb el Half, s'ha de felicitar la feina realitzada el passat diumenge. Les sortides per grups tenen els seus detractors i d'altres a qui ens agrada, especialment als que acostumem a rebre més que donar, però el què està clar és que és més complicat d'organitzar i al marge que hi va haver una mica d'embolic perquè algun color es repetia i triatletes despistats s'equivocaven, tot va anar perfecte. Jo hagués preferit espais de 5 minuts i no de 10, però és el què hi ha. He llegit que faltaven referències a l'aigua i jo crec que més aviat l'errada era dels nadadors ja que si es feia bé, d'anada hi havia les boies fixes de Calella, i de tornada n'havien colocat també unes quantes.
El primer moment emotiu va ser a boxes, quan els voluntaris guiaven i ajudaven a guardar-ho tot de nou a les bosses, jo no parava de donar les gràcies. Després els crits de "banana, iso, aigua, barreta!" dels avituallaments eren digne d'admirar, i van ser constants durant les tres voltes. Vaig agafar bidons i plàtans a quasi 30km/h i no va caure res. És cert que hi va haver un accident greu a Mataró (animo als implicats a què es recuperin), però la reacció va ser correcte i no es pot culpar a l'organització de no tallar tots els passos zebres.
La diferència més gran va ser l'absència quasi total del drafting, però ja ho vaig dir i ho reitero, els responsables som els triatletes i en el Half hi havia molts llestos. En els Penalty point s'aborrien com a ostres.

I en el moment més crític, els avituallaments del running hi havia un equilibri perfecte entre l'experiència dels adults i els incombustibles nens que van córrer més que alguns de nosaltres. Moltes gràcies de veritat, va ser fantàstic.

I ja per acabar dos detalls del darrer km, els aplaudiments dels vigilants dels boxes i com xocaven la mà i la inesgotable veu de l'arribada animant com sempre totes i cadascuna de les tris des del primer a l'últim.

Pel què m'heu dit, des de fora les sensacions van ser semblants, espectacular el desplegament policial tancant els carrers, qualsevol voluntari tenia prou informació per guiar als espectadors, i tots tres circuits estaven propers i no ens vam sentir sols en cap moment.

Segur que el Challenge de Calella serà un referent més en el circuit d'ironmans d'Europa.

Challenge Barcelona, el meu primer Ironman

Intentaré ser breu...
Així comencen tots els discursos que acaben sent un toston i és possible que aquesta crònica també, i és que un Ironman és tan llarg i hi ha tantes coses a explicar. Intentaré, però, no fer allò de recular a fa sis mesos però sí al menys al dissabte ja que la jornada ja va ser 100% ironman. Dos aprenents del tema però força ben entrenats i acompanyats de les respectives princeses, anàvem amunt i avall de Calella fent els diferents tràmits, de l'hotel al briefing, del briefing a l'hotel, a dinar i de nou a l'hotel per anar finalment a la zona de boxes amb les diferents bosses ja preparades. Tot plegat ja em dóna la sensació que serà millor que el Half i l'organització sembla controlar-ho tot, entre altres coses sembla que tindrem les bosses dins la mateixa carpa i per tant ho tindrem tot a mà. Amb la feina feta tornem a l'hotel i sopo un cuscús i un ou dur que m'havia portat de casa (a mode d'informació dir que tant el Nacho com jo havíem dinat llenties i pasta).
No dormo del tot bé, pocs debutants ho deuen fer, i per tant tinc ganes que sigui ja l'hora. I aquesta arriba cap a dos quarts de 6, on apurant una mica entrem poc abans de les 7 per deixar els bidons d'aigua a la bici i dirigir-nos a la platja. M'unto de vaselina ja que el neoprè m'havia molestat en tirades llargues, principalment en la zona de l'espatlla esquerra i mentre la Bea em dóna els darrers ànims arriben el Xavi i el Raül (quins cracks, quin dia més llarg els espera), no estic nerviós, estic cagadet, però confiat i sense ser gaire conscient del què m'espera.
Les sortides de 200 tios cada 10 minuts no és espectacular però sí molt efectiva i mica en mica ens anem ficant a la cova del llop. Sortida i a nedar, ho faig còmode, cap queixa: aigua clara i transparent, cap onada, moltes bolles de referència i nedant a la part de darrera del grup, còmode però en un ritme que de tant en tant accelero i que em permet ser estable. Una mica depriment són la quinzena de barrets blaus que m'avancen havent sortit 10 minuts després. Ja acabant intento deixar de patalejar per pixar però no puc (falta d'entrenament).

Surto de l'aigua bé tot i que se m'ha fet llarg i la transició no em preocupa, és brutal com els voluntaris t'ajuden a guardar les coses a mida que te les treus. Després d'algun problema i d'oblidar-me la vaselina per protegir certes parts em despedeixo dels dos nous espectadors, la Moni i el Joan, i començo la bici.
I aquí toca rodar, de seguida veig que el ritme serà més ràpid del previst, però no vaig malament, em toca la pera un tal André que va el tio sempre atrancat i conseqüentment m'avança a les baixades per després trobar-me'l pujant o frenant-me en les rotondes. Em passen tantes coses pel cap que seria molt llarg d'explicar-ho, a destacar d'aquest tram que:
1) És molt dur rodar tanta estona fotent-li als pedals, però vaig comodíssim acoplat. En els trams de pujada combino el tirar de plat i aixecar-me una mica per canviar la musculatura, amb utilitzar plat petit i molta carència, en les poques baixades em deixo anar tot i perdre una mica de velocitat.
2) Al principi la tendència és que em passi gent i al final on considero que afluixo una mica recullo triatletes força petats.
3) Al no detectar els lavabos a la zona de boxes, decideixo fer el riu (que no riuet) cap al km 50, entrant de nou a Mataró, gran decisió.
4) Genial els crits d'ànims al Masnou dels Ticos i com no la claca cada vegada més nombrosa a Calella.
5) Bec molt isotònic, quasi renovo el bidó en cada avituallament i menjo: 1,5 mulebars (l'altre mig me l'havia pres abans de sortir) i 2 powerbar, especialment efectiu em sembla el de plàtan, que prenc cap al km 100. També un parell de troços de plàtan dels avituallaments.
6) Hi ha un però, i és el maleït genoll que ja cap al 80 em comença a donar pel c..., que baixa una mica després de l'Iboprufè del 100, però que torna a uns 30 o 40 per acabar. De totes formes penso que no va malament ja que em fa afluixar una mica i a més sé (espero) que és un dolor que no es trasllada al running. També em foto un ensurt de collons quan al passar per un dels pocs forats de la carretera em dóna la sensació de punxar, sensació que desmenteix el fet de seguir rodant a 35km/h.

I finalment, després d'una transició també lenta on em canvio de cap a peus i m'unto per tercera vegada de vaselina, comença la marató. I la començo relativament fresc, a un ritme tant elevat que començo a avançar gent sense parar, amb les referències del km3 (13 minuts) veig que he de parar el cavall (soooo!) però tampoc vull reduir-lo en excés, vull anar tal com em surti. Quan cada 10km arribem de nou a Calella la gent que ha vingut a animar-me és tant gran que no dono a l'abast, i l'speed que em donen és tan intens que supleix la necessitat dels gels de glucosa així que decideixo esperar fins el 20 per a començar a tirar d'ells. Això sí, intento anar sempre amb una ampolla de gatorade per beure glopets de tant en tant. Un 10 per la zona d'avituallaments, quina energia, especialment els nens, però d'això ja en parlaré. I arriba el temut km 20, on prenc el primer gel i on durant uns 5 o 6km combino alts i baixos fins que cap al 28 o 30 sento la primera estrevada. A partir d'aquí serà ja una lluita contra la meva musculatura, un aprendre a córrer amb les cames cada vegada més contracturades i sense saber fins a on m'aguantarien el ritme. La tàctica molt senzilla: no parar, em queden 10km i 4 avituallaments, cada 2,5km per tant un premi per a, durant 10 segons, caminar mentre bec l'aigua, la cocacola i el gatorade i després de seguida a córrer mantenint un ritme que fins i tot en la darrera volta serà per sota de 6minuts (si no comptem els avituallaments). Només un moment he de parar a estirar els bessons a la vorera ja que tota la cama pot estar contracturada però els bessons són claus per córrer bé. En total em prenc tres gels, crec que els Powergel són més canyeros que els Nutriesport però els dos em van bé, molt gatorade, aigua i una mica de cocacola.

I arriba l'últim km que es fa llarg però m'és igual, la gent comença a cridar coneixedors de la gesta que estem fent i a un se li escapa un somriure, però no és fins a 100 metros de l'arribada on veig el pont, o millor dit veig com l'entrada d'un túnel format per cents de persones, algunes conegudes i d'altres no, però totes cridant com si els hi anés la vida, i aquí sí que m'agafa un subidón, i no ploro perquè dec tenir els llagrimals contracturats... i giro sentint el meu nom i veig a la Bea que m'espera a la recta de meta i amb qui entro tot acabant de saludar als amics. Creuem i ens abracem emocionats. Em demana si volia que l'acompanyés, que potser preferia anar sol... "Per déu Bea si aquest moment és tant teu com meu!"

Em miren si estic bé i ja puc anar cap a la zona de finishers, però no sé què fer, si entrar a agafar la samarreta i pel massatge o sortir ja a agrair a la gent l'esforç realitzat? La samarreta l'agafo però sóc incapaç de fer cua pels massatges i fer esperar a tots els meus amics, així que surto, i arriba la darrera emoció del dia, i és que allí hi ha tanta gent que ha vingut a veure una de les meves aventures (la més gran, això sí), que s'ha desplaçat fins a Calella per compartir aquests moments... sou molt grans, us estimo molt, de veritat, espero algun dia tornar-vos-ho, tot i que també penso, i deixeu-me que no sigui modest, que de tant en tant ja us ofereixo la meva energia i ara me l'heu tornat el dia que més la necessitava... I ja paro, que ara no tinc els llagrimals contracturats (els Ironman poden plorar?).
En fi, aquesta ha estat la meva història d'un record que mai oblidaré perquè crec que esportivament no es pot fer res més gran, per dur que sigui, i perquè ara em toquen altres tasques que per sort també podré compartir amb la Bea.
He sigut breu eh!

Mamà, ja sóc Ironman!!!

Moltíssimes gràcies a tots, tot i que el Robert, que en sap molt d'això, em va posar que l'arribada seria un moment molt meu, ha estat brutal compartir-lo amb tanta gent, ja sigui els què estàveu allí (passar per sota el pont em va deixar molt tocat), com els que em seguieu des de casa o simplement pensant en mi, els que m'heu felicitat, els que m'heu patit el dia de l'Ironman i els darrers 6 mesos, als què seguiu el bloc, a tots i cadascú de vosaltres.
I un 10 a l'organització, no tinc experiència en els Ironmans, però des dels voluntàris a els vigilants passant per tota la logística crec que a estat brutal.

Més informació del Challenge

Ja tinc el dorsal, serà el 1002, la veritat és que els tres números de davant m’agradaven més, però no tinc cap mania en aquest sentit. Així doncs amb el liveticker suposo que s’haurà de posar aquest número. L’hora de sortida serà les 8.05, segons els meus càlculs tinc complicat arribar de dia. Calculo sortir de l’aigua al voltant de les 9.30 (comptant la transició), després unes 6 hores de bici i per tant ens anem a les 15.30 per començar a córrer (15 minuts amunt o 15 minuts avall (?)) i per la marató no en tinc ni idea, potser 4.30 per arribar just a les 8.
La natació, cap secret, espero que no hi hagi gaires meduses, que el neoprè no em molesti en excés i aniré fent, amb moments de ritmes millors i altres de relax, el problema seran les faltes de referència.

La bici, si amplieu la imatge veureu els km, penseu que em posaré a rodar sobre les 9.30 i a uns 30km/h calculeu i podreu tenir referències dels passos per Masnou, Mataró i Calella.

El córrer, primer farem un km direcció Pineda i a partir d'aquí 4 voltes de 10km fins a Santa Susana. Suposo que val la pena aparcar a la zona d'inici de les voltes (a la part nord de Calella) ja que hi haurà menys gent que a Calella mateix prop de l’arribada. Calculo cada volta amb 1 hora (de mitjana) més el pajarón final.

Recordeu que pel liveticker i de fet per tota la info http://www.challenge-barcelona.com/

Ara sí que ja és la darrera entrada. Per cert, aniré de vermell, com sempre.

Desconnexió prèvia al Challenge

Avui ja faig la meva darrera entrada i demà comença la recta final: recollida de dorsals i bosses, preparació del material, briefings...
He aprofitat aquests dies per a fer la posta a punt final, tant de la bici (posant una cadena nova) com pròpia amb sessió de fisioterapia amb la Montse a les cames i d’osteopatia amb la Raquel per l’esquena. I després d’un petit descans, ara queden els darrers rodatges en la bici d’spinning o cinta.
Algunes informacions de darrera hora:
1) Pels que em vulgueu venir a veure, crec que l’ideal és fer-ho directament a l’arribada ja que la natació és molt d’hora i en bici passaré molt ràpid i cada dues hores, si bé és cert que l’ambient a Calella segur que serà molt xulo i sempre hi haurà coses a fer, que si la Fira, que si la platgeta, que si els 2.000 matats que ens passarem el dia fent esport. La marató seran 4 voltes de 10km des de Calella a Santa Susanna. D’entrada, però, ja us ho agraeixo de tot cor, espero no fallar.
2) Calculo començar la marató cap a les 15.30 i crec que la Bea cap a les 17.30 o 18 ja podrà saber més o menys a quina hora puc arribar. Si la truqueu aleshores al seu mòbil o al meu us donarà referències (ja calcularé la possible pàjara final).
3) Compteu que la NII estarà tallada i això vol dir que no s’hi pot circular de cap manera, ni cotxe, ni bici ni moto. La millor manera per arribar a Calella és el tren o per l’autopista.
4) I des de casa també es pot seguir si teniu internet. M’han enviat això:
Challenge on-line
Cualquier persona desde casa podrá seguir la prueba en directo. Sólo tendrá que entrar en la página web http://www.challenge-barcelona.com/ y consultar el liveticker de la competición. Tambien podrás consultar la clasificación total Online desde la plataforma de resultados de CHALLENGE, clickea en www.challenge-barcelona.com/resultados/intro.php a partir del dia de la prueba, los resultados se iran subiendo conforme la prueba se vaya sucediendo, tus familiares y amigos podrán ver por donde vas en la carrera con los tiempos incluidos.
No sé si s’haurà de posar el nom o el dorsal. Si és el dorsal, encara no el sé, tot i que m’han passat un número que m’identifica que potser coincideix, el 917.

I acabo amb aquesta foto que és molt significativa de tot el que he sacrificat en aquests darrers 6 mesos en què després d’una base de 370km de run, 570 de bicicleta i 5.7 de piscina n’he completat 1.084, 4.500 i 165km respectivament. I és que aquest dia d’agost en què vaig fer un partidet de pàdel amb els meus pares i la Bea ha estat, i no exagero, l’única activitat realitzada diferent a triatló, tot sigui per cuidar els adductors...

Dues campiones

Aquestes històries m’encanten, ho tenen tot: una campiona com és la Virginia Berasategui cuidant als seus admiradors, una nena animant (m’encanta picar de mans als nens quan corro), el primer triatló de qualsevol persona...
El cas és que m’ha emocionat una mica (estaré especialment sensible amb els petits Finishers?). Us adjunto l’enllaç de la Vir, no us perdeu el vídeo.
El primer triathlon de Lexi
¿Os acordais de la niña a la que chocaba la mano al llegar a meta en Hawaii el año pasado? Hemos seguido en contacto todo el año tanto Lexi,como sus padres,Karen y Murray. Hace unos meses me dieron la noticia de que a Murray le habia tocado "la loteria",un slot para Hawaii,por lo que esta semana volveré a encontrarme con ellos y a desayunar con Lexi en Lava-Java;).Y hace unos dias me mandaron un video del primer triatlon de Lexi! Si,ella es ya también una "finisher" :)

Estic content

Estic content principalment perquè tinc moltes ganes de fer l'Ironman. Tinc neguit, sí, però no massa; no acabo de superar el costipat, però tampoc és molt greu; la butllofa que em vaig fer a Banyoles m'ha tornat a sortir, però ja desapareixerà; les darreres vegades que he nedat hi havia meduses, però no m'han picat...
Podria enumerar altres coses negatives, però com dic, estic content. Tot i que com sempre quan arribes a 15 hi ha qui arriba a 20, estic convençut que he entrenat bé, i això no sé si m'ha de permetre acabar l'Ironman, però sí no estar nerviós i d'això m'he d'autoconvèncer. De moment funciona.
I després de totes aquestes hores d'entrenament, ara a descansar (fins i tot més del què em proposa Don Fink, que encara m'enxufava 5 hores més d'entrenament)

Canvio tri de Tossa per bons entrenaments

Molts dels amics que faran el Challenge van anar a fer el darrer test a la triatló de Tossa, quan nosaltres en el seu dia vam planificar la temporada, vam pensar que el millor era avançar el test a un mes abans i per això vam escollir Banyoles. Si he fet bé o no, mai ho sabré, però hi ha tres elements positius de la meva "tàctica": 1) el recorregut de Banyoles (excepte la natació) era més semblant al de Calella, 2) Vaig poder aprofitar els entrenaments de l'agost per fer una tri a bon nivell i 3) he aprofitat el cap de setmana per a fer les darreres sessions de volum, fent una bona transició natació running el divendres, més de 130km camí de Tossa el dissabte (+ prova neoprè) i 22.5km de running el diumenge. Pel què fa al dissabte una vegada més em llevava d'hora per rodar per la NII (i no era l'únic ja que estava ple de triatletes) i fer el recorregut del Challenge allargant-lo fins a Caldes, Llagostera i Tossa. Allí, i malgrat l'abandonament del Raül, m'enfundava el neoprè i feia un km de natació mentre el Xavi es preparava per a la seva Olímpica. Em va fer il·lusió veure des de la barrera a tants amics que la disputaven, el Nacho, el Pepelu, l'Àlex, el Ricard, el Ferran, el Jaume... En quant als resultats hi va haver de tot, des de la gran posició del Nacho (tio estàs que et surts) fins a la doble punxada del Jaume (canviat la bici ja!), però en tot cas la duresa del recorregut va fer que per tots fos un èxit. En quant a l'èlit, comentar que m'encanta l'equipació del Xavier Llobet, fins i tot el casc i les ulleres verdes, i que va anar sobrat, i la victòria d'una corredora del Prat, la Judith Corachan, que va mantenir la línia del club, malgrat que en la part masculina es van quedar sense representació ja que estaven triomfant al campionat d'espanya.
El Xavi va sortir una mica retardat de l'aigua (era dels pocs que anava sense neoprè), va tenir alguns problemes mecànics a la bici, però va arrodonir l'actuació amb un bon parcial de running. A més va calcular perfectament per arribar just després de l'Elena Barlabé, que va quedar tercera i que molt amablement va accedir a fer-se la foto.

L'endemà matinar de nou per a fer les dues hores que em tocaven de running, fent una part sola camí de la plaça espanya i corrent juntament amb el Carles els 10km de la Mercè, on vam aconseguir l'objectiu (rodar a 5min/km) però fent dos parcials ben diferents: 27 els primers 5km i 22 els segons, on ens ho vam passar teta esquivant a la gent, pujant per les voreres...

Resum Agost

Amb la feinada que tinc em costa actualitzar el bloc a diari, això no priva que aneu entrant ja que amb els enllaços a altres blocs trobareu notícies molt interessants, algunes de bones, com la el campionat d'espanya aconseguit pel Triatló el Prat d'en Sergio Garcia i el Richard Calle, i d'altres no tant bones com l'accident de la Pilar Hidalgo, que per sort ha acabat bé.

El cas és que tenia pendent posar el resum d'agost, mes en que he apretat les dents per a arribar al punt òptim a aquest setembre i que sens dubte ha estat clau per a la prova d'octubre. La pena és que els efectes d'entrenar tant bé i sobretot l'augment de glòbuls vermells per haver estat en alçada no crec que durin un mes, així que el meu punt òptim probablement l'he aconseguit més per l'olímpic de Banyoles que pel Challenge de Calella.
Les sensacions de moment són prou bones, algunes nits ja em costa dormir, no tant pels nervis sinó donant-li voltes a què i com hauré de fer la tri. No he de tenir nervis, no veig cap raonament per no acabar l'Ironman després de l'entrenament realitzat, però els imprevistos i el fet de debutar sempre poden donar una mala passada. Com li comentava ahir al Xavi, en el moment que comenci a córrer segur que em relaxaré: hauré superat problemes amb el neoprè, punxades, errors a les transicions que em puguin desqualificar... Aleshores ja només dependré de mi, i de les possibles rampes, però crec que la diferència aleshores serà en el temps final, en caminar més o menys i podeu estar convençuts que això a mi m'és totalment igual, fer una hora més o menys no em preocupa.
Les xifres són les següents:

Natació: 33km, principalment concentrats en les dues primeres setmanes, nedant en mar obert i fent bons tests. Després en la piscina de 25metres m'ha costat més acomplir amb els "deures". Com dic respecte al llibre de Fink estic seguint l'entrenament intermig en quant a running i bici, però estic entre l'intermig i el d'acabar en la natació ja que de fet aquest és el meu objectiu en l'ironman.

Bici: 1.065km No són números que em sorprenguin, altres anys amb el Camino de Santiago o la Volta a Catalunya ja hi havia arribat, però sens dubte aquests mil han estat de molta més qualitat. N'estic content.

Running: 203,5km La duresa recau en què a més de la bici i la natació, he de fer més km de running que quan preparava la marató ara fa ja quasi 3 anys. Algunes tirades més bones i d'altres en què em va costar més tenir ritme.

Aquesta és una de les tirades de 25km, volta que avans acostumàvem a fer en bicicleta.

Més de 15 hores a la setmana entrenant...

Per fi s'han acabat aquestes xifres, quatre o cinc setmanes en què la sensació ha estat d'aprofitar cada minut lliure que tenia per a anar en bici, córrer o nedar, i que ha culminat aquest cap de setmana. Tirada de 140km el divendres, transició cutre bici-córrer el dissabte i 30km ahir diumenge.
Llegint altres blocs em deprimerixo una mica, veig grans marques quan les meves no deixen de ser mediocres, de fet els meus ritmes actuals em fan ser encara més conservador del què havia calculat, especialment en bici on no crec que superi de gaire els 30km/h de mitja. Sigui com sigui he seguit prou bé els entrenaments i això em fa ser molt optimista de cara a ser finisher, espero no ser gaire ambiciós i poder gaudir dels 10 darrers km de marató, si és que això és possible.

Va de meduses

Dimecres agafava la bici i el neoprè i em dirigia per la NII cap a Caldetes on la Bea estava passant una setmaneta de vacances. Vaig rodar ràpid i calculant el ritme que puc fer en les mateixes carreteres en menys d'un mes. Després d'uns 50km em plantava a l'hotel Colón on deixava la bici i m'enfundava el ZOOT per a fer una horeta de natació. Les sensacions no van ser bones ja d'entrada: el neorpè em molesta a l'alçada de les aixelles, l'aigua estava moguda i sobretot molt fosca, però és que a sobre quan ja estava a l'alçada de les bolles una cosa marró de la mida d'un pam em va espantar. No hi vaig fer cas pensant que seria qualsevol cosa rara però de seguida me'n vaig trobar una altra i una tercera. Vaig parar de nedar i vaig mirar aquell ser detingudament, era com una medusa, però al revés i molt fosca, no transparent. Com que no sóc gaire amant de les picades de meduses (digueu-me raro) i ja estava prou agobiat, vaig començar a tornar cap a la costa per a fer els 40 minuts que em quedaven, ara ja amb la Bea, a tot just una quinzena de metres de la costa. No nedo còmode però tampoc veig que els 3.800 suposin cap problema excessiu el 4 d'octubre, a més, amb una hora i mitja ja hauré acabat el que menys m'agrada.
Comentant la jugada amb la Bea i la seva mare, jo mateix vaig dubtar de si realment el què havia vist era una medusa, però si era un peix anava molt ben disfressat. El cas és que aquest matí entro a la web de la Ruscalleda, on soparem aquesta nit (a lo grande!) i la primera imatge que veig és la mateixa que em vaig trobar ahir entre bolla i bolla, i són les meduses que la Carme Ruscalleda cuinava al seu restaurant. Suposo que al plat molen més que flotant a l'aigua a 200 metres de la costa.

Banyoles 1989

Algunes vegades ja explicat que els records esportius de Banyoles venen de molt lluny. Doncs l'altre dia, buscant unes altres fotos vaig trobar aquestes tres que la veritat no recordava. No sé ben bé a quina edat començàvem a fer el Cross a l'escola, però sens dubte aquest del 1989, amb tot just 12 anys, era un dels primers. El tinc molt present, corríem en un descampat que en la actualitat no sabia on ubicar, fèiem una recta i després tornàvem fent S, en una de les corbes em vaig trobar al meu germà, que corria amb mi, parat en la corba anterior i animant-me perquè veia que anava primer i a més força distanciat. Al final, ja controlant la carrera vaig aixecar els braços i en aquell moment una noia deia "què matat!", o això em va semblar. Per uns segons em va afectar, és el que tenen els 12 anys, però de seguida vaig ser tot alegria, era la meva primera gran victòria.

Veient les fotos, especialment les dels meus germans, juraria que malgrat ha canviat molt, el circuit era el mateix que el d'aquest cap de setmana, on també vaig aixecar les mans, tot i que aquesta vegada arribant el 144, jiji.

Triatló Olímpic de Banyoles

Un mes abans de l'Ironman vam buscar al calendari per a fer un Half però no hi havia res, així que l'alternativa va ser l'olímpic de Banyoles, i com passa sempre en aquesta ciutat, tot va anar perfecte.
El triatló es corre en dissabte i per la tarda, cosa que a més de deixar-me lliure el diumenge per fer una bona tirada de running, ajuda a dormir tranquil, sense l'estrés de matinar i això sí, dinant en el cotxe camí de l'Estany. Trobàvem a faltar el Xavi, però l'Albert i el Raül s’estrenaven en la distància i venien acompanyats de la família, així que de companyia i de públic no me'n faltava.
La natació segueix sent el meu punt feble, i com sempre no en sóc l'únic culpable. El circuit no és rodó, sinó que ens dirigíem cap a l'extrem sud de l'estany i allí ens acumulàvem massa triatletes. A més per acabar-ho d'adobar, em ficava a l'aigua a "escalfar" just en un punt que si no és directament un clavegueram poc li faltava (em vaig recordar del Josep Maria que m'havia comentat no sé què d'una urticària per culpa d'això mateix). Oblidat aquesta mala entrada, ens tirem a l'aigua i comença una natació caòtica, segueixo sense entendre als triatletes: el 80% dels cops són evitables, no pot ser que la mateixa persona et doni durant 10 braçades i no canviï, que un triatleta se'm posi "a roda" i per mantenir la referència, noti que em va tocant els peus... En fi, que amb molta dificultat aconsegueixo obrir-me i per una vegada, tot i que ja havia perdut molta estona, sembla que a partir dels 800metres començo a recuperar posicions. Nedo millor.

Havia comentat a la Bea i al Carles que m’avisessin del temps que m'havia tret el Raül, a qui com sempre havia perdut des de bon començament, per saber quant havia de recuperar amb la bici. Calculava que havent nedat bé seria d'un minut o minut i mig, així que el crit del Carles em sorprèn: "tres minuts!" Miro el crono i posa 28min i penso "si és una broma, què cabrón, i si va en serio, ja puc córrer". Casc, sabates, ulleres, bici i a saco. Surto fort, a fons, i a més em passa un tio i em diu, "som'hi!", però al km 3 ja ofegat, veig que m'estic passant, així que baixo el ritme. Tot i així vaig passant gent. Cap el 5 em trobo al Raül, que pel què vaig saber després va fer una transició apoteòsica, i tot i que l'animo a enganxar-se, em diu que tiri. Poc després em passa i me n'alegro que hagués pillat roda. Sense haver-me adonat, jo pensava que anàvem tres o quatre, acumulem un grup nombrós de ciclistes, així que per fi, tot i que sempre em mantinc entre els 5 primers, rodo en grup en una triatló. De seguida veig que en pla vaig fort, així que no dubto en tirar del grup, cosa que em perjudica per Banyoles però m'ajuda a entrenar. I és camí Esponellà, a la pujada, que els 7 o 8 que havíem quedat al final em passen, alguns que tot i haver tirat estaven més forts i d'altres que, fent la seva carrera, havien descansat a roda i ens fan un atac que em deixen tirat. Però de seguida penso que he de morir-me a la pujada, o faré el pla i baixada sol, així que per una vegada sóc tàctic i canvio el ritme, ho deixo tot i calculo que en pla ja estaré en un grup i allí ja no tiraré més. I el primer em funciona, arribem tres o quatre junts a dalt, però el segon no, veient que el ritme és lent no puc evitar acoplar-me de nou i a saco, és una tonteria, però és que m'encanta... I el millor és que venen dos tios, un megatriatleta de vermell amb qui després xerro i un argentí amb un trisuit d'Ironman amb qui ens anem rellevant i no només aconseguim agafar un grup nombrós que teníem lluny sinó que amb la mateixa filosofia seguim tant forts com podem fins a l'arribada. Un gran final.

Ja en la transició estic massa ficat en carrera per posar-me els mitjons, cosa que he pagat amb una butllofa, i per tant ràpidament començo a córrer i a més a molt bon ritme. Faig les dues voltes còmode i en la primera gaudeixo de la lluita per la tercera posició entre el Trias, el Sergio Garcia i el Richard Calle, que serà qui finalment se l'endurà. Només un flato em fa patir una mica al km5 i decideixo mantenir l'ampolla d'aigua a la mà per poder anar bevent mica en mica. Una altra errada és que només que haguessin instal·lat l'avituallament en un punt en què coincidien els d'anada i de tornada, haguéssim tingut més aigua.

Al final de la segona volta i després d'estar molta estona mantenint la posició, recullo alguns a qui els 10km se'ls hi estan fent llargs permetent-me guanyar places sense esprintar en excés.
Les dades són:De 529 participants n’acaben 433
CORTADAS GUASCH Pau
Posició: 144
Temps total: 02:20:35

Primer classificat: 1:55:08
Parcial natació 00:28:45 posició 240
Parcial bici: 01:10:43 (33,94km/h) posició 120 La mitjana real és propera als 37km/h ja que en aquest parcial hi ha les transicions i a més hi havia 41km (temps en la bici 1.07min)
Parcial running: 00:41:07 posició 116 Potser esperava una posició una mica més alta però som molts els què estem entre 40 i 41.
Estic força satisfet amb les xifres, és evident que si nedés millor seria una passada, però com vaig dir “si la meva àvia tingués rodes, seria una bici”, no es pot tenir tot. Els temps són una bona referència, ja que per una vegada les distàncies estaven ben mesurades.
L’estrena de l’Albert i el Raül va ser molt bona, el primer, després d’una natació dolenta ve recuperar molt en bici i corrent, i el Raül com sempre ho va deixar tot i això és el què diferencia als esportistes dels atletes. Em va comentar que aprofitant que estrenava el Garmin aniria sempre a 160ppm, però ja li vaig avançar que no baixaria de 170 en tota la Tri. A més ha estat una passada tenir tant recolzament moral al llarg del recorregut en bici, moltes gràcies.

Totes les fotos

Olímpic de Banyoles

L’endemà vaig fer 28km a 5min/km i el que és millor, en la meitat em van acompanyar la Bea, el Xavi i el Carles que rodant per sota de 4min/km ens va deixar a tots enrere (el dia que vagui bé en bici ja podem tremolar).

Val la pena entrenar?

I tant que sí!!! Estic en un moment de l'entrenament en què després de 5 mesos tinc ganes que arribi ja el gran dia. No tant perquè estigui o no preparat, que jo crec que sí, sinó perquè començo a necessitar baixar el ritme, entrar en les dues setmanes de descans i trencar una mica amb aquesta lleu sauració que m'està rondant pel cap.

Sé que l'Ironman serà dur, però estic segur que el més complicat ha estat l'entrenament on les sortides acompanyades s'han convinat amb d'altres sol i de llarga durada, on quan tothom acabava a mi em quedava rodar una mica, on després de fer 4 hores de bici i running pel matí, dedicava la tarda a la piscina...

Tot aquest entrenament no evitarà que punxi una roda en els 180km de bici i minimitzarà però no solucionarà possibles problemes amb el neoprè, llagues als peus o tants d'altres, però sí que ajudarà a patir menys el 4 d'octubre, i sobretot ha millorat molt el meu estat de forma.

I foto tot aquest rotllo a tot just un mes de l'Ironman perquè dimarts vaig repetir un test realitzat a principis de temporada i que prova que realment em va costar molt agafar la forma, que era cert que rodar a 5min/km era un suplici, i per sobre de tot, que un bon entrenament millora molt la nostra capacitat.

Primer vaig repetir els 3km a 155 pulsacions: aquest nivell m'havia portat a recòrrer la distància en 18'06 minuts i ahir ho vaig fer en 13'48 i amb esforços per no pujar el ritme.

De tornada vaig rodar a 5min/km durant 2km i les pulsacions mitjanes van ser de 144ppm (havien estat 166). De fet no sé si vaig fer màximes o mitjanes, però les dades pràcticament coincideixen.

I en la part final vaig accelerar fins a posar-me a 170 (em va costar força) i a partir d'aleshores un km en 3'55 minuts per mantenir aquestes pulsacions, quasi un minut per sota de fa 5 mesos (4'49).

Les xifres parlen per sí soles.

El vent m'ha guanyat

Si en l'últim post tot era optimisme, la tornada de la Cerdanya no va ser tant positiva. Tornava dilluns repetint el trajecte Cerdanya-Manresa per la Seu ja que és la tornada més plana i per tant en la què podia rodar més km acoplat. És un trajecte amb desnivell negatiu i per tant on et dóna la sensació de rodar cap avall molta estona, però el vent no em "va donar tregua". Em va venir de cara durant les primeres tres hores i vaig aguantar estoicament mantenint bé el ritme, però quan a mitja pujada de Solsona vaig parar a fer un riu ja vaig notar una mica de mareig. Tot plegat es va convertir en uns darrers 50 km molt forçat, amb negativisme, saturació muscular i mental i molèsties als peus. En fi, un mal dia, ja n'hi haurà de bons...

Al final, i malgrat tot, vaig fer 10 minuts menys que la darrera vegada. Adjunto foto de la bici al tren de Manresa - Barcelona.