La meva Mitja de l'Espirall

No són ni les 8 de diumenge i ja sona el despertador..., i quin fred a Barcelona!!! No arribem ni als 0º. Però les notícies des de Vilafranca són pitjors: -2º, temperatura que es mantindrà fins més enllà de les 12 del migdia. Pobrets fans incondicional. Això sí és amor!!!, o moral...
Ens plantem a la sortida i jo segueixo amb els mocs que no em deixen respirar correctament des de fa un parell o tres de setmanes. Curiosament l’any passat vaig estar igual al voltants de la Jean Bouin, i va derivar amb bronquitis i tirar d’inhaladors. Els entrenaments de les 2 darreres setmanes han estat mínims. No puc dir nuls, perquè alguna cosa he fet (com divendres al DiR, on les sèries van ser espectaculars: en lloc de pujar el ritme les feia de abaixant-lo...).
En fi, estàvem a la sortida on decideixo córrer tant abrigat com pugui. Porto la primera capa d’esquí i el folre polar a sota de la samarreta, i guants de polar a les mans. Va ser una decisió encertada. El Pau i el Carles parlen d’anar a 4’30”, jo crec que no estic en les millors condicions d’intentar-ho i al km. 1 ja m’han despenjat. Vaig fent la meva, per sota dels 5’/km.

Pels carrers de Vilafranca em trobo la família de la Luchy que m’animen, són incondicionals de les curses per la comarca. Els torno a veure a Guardiola, sobre el km.12, on es comença el camí de tornada i on ja començo a respirar pel nas. El meu ritme s’accelera durant 4 km, però al 16 torno a estar congestionat. Han anat passant els kms, sense poder agafar el ritme dels molts que m’anaven passant. Però sense massa patiment em planto al 19, on ja el que queda ha de ser planet, o sigui que decideixo anar apretar i fer l’últim al “sprint”. Sprint entre cometes, perquè de sensacions sí ho era, però de temps fregant la mitja dels altres 20 anteriors... I a més, a la recta final m’atrapa el típic pelotón de 15 o 20 que em deixen fulminat!!

Al final 1h43’55”. Tenint en compte les meves condicions i que l’única referència era la mitja de Banyoles (planeta, on vaig fer una mica més de 1h42’ i estant entrenat), em quedo amb la sensació de que ha anat força bé.
Felicitats al Pau, amb una gran marca per sota la hora i mitja, i al Carles en la seva primera mitja, que sense haver-la preparat específicament l’ha superat amb nota.

Xavi

Mitja de l’Espirall

Doble objectiu assolit. Si bé pensava fer-ho bé, no pensava poder complir els deures d’aquesta temporada abans de Granollers, i més quan des de fa pocs dies m’he decidit a no deixar de córrer fins que s’acabi el 2009.
Per un costat aquest cap de setmana tenia “l’obligació” de córrer 50km, cosa que principalment gràcies al Jaume i al Coke vaig aconseguir, mitjançant una sortida de més de 24km el dissabte. Malgrat el ritme còmode que ens va permetre xerrar tota l’estona, el cert és que per a o per b, vaig acabar amb els adductors molt carregats. Tocava cuidar-se doncs que diumenge volia rodar a 4.30 per tenir marge i acostar-me a una marca tipus 1.32 i així fer un bon test de cara a la Mitja de Granollers.
Malgrat els 2º negatius, ens presentàvem una bona colla a la sortida de Vilafranca, des de la capital, el Xavi el Carles i jo, i del Tarragonès el Marcel i el Joan. A darrera hora decidia mantenir els guants, que després em sobrarien, però treure’m una de les samarretes.
Vam començar a córrer sense temps (ni ganes) d’escalfar, el Joan a primera fila, el Marcel just davant del Carles i jo que últimament anem sempre junts i el Xavi darrera, conscient que l’encostipat de la darrera setmana no li permetia gaires floritures. I així vam seguir bona part de la cursa que més que fotre el rotllo resumeixo amb quatre dades i el gràfic.
- Durant la volta per Vilafranca i fins a Mitja pujada vam seguir els tres junts, i va ser cap al km 8 que primer el Carles, que tot i anar a un ritme per ell perfectament assolible no va tenir el dia a nivell pulmonar, i després el Marcel em deixaven i seguia sol, per cert sempre molt a prop de la Txell perfectament escoltada.

- A partir d’aquest moment bones sensacions i intentant mantenir el ritme durant la pujada.
- Arribant al 12 i per tant al moment de donar la volta passo el pitjor moment de la Mitja, ja que em dóna la sensació que és pla, i en canvi no baixo de 4.20. Però resulta que feia pujada i per tant sí anava bé.
- I a la tornada faig servir tant el cap com les cames. Durant molts km em limito a anar a fons sense mirar el crono, i no és fins a falta de 4 o 5 km que el miro de nou i començo a fer càlculs.
- Càlculs que es tradueixen en “he de fer la pujada final forta i aprofitar que els dos darrers km baixen per rodar per sota de 4min/km” si no ho faig no baixaré de 1.30.
Al final ho aconsegueixo pels pèls i forçant a nivell de pulsacions.

És un recorregut semblant al de Granollers, en forma de triangle, i per tant si es puja bé, en la baixada es poden aconseguir ritmes molt bons. Crec que per les meves característiques i els meus entrenaments en desnivells és ideal, per tant tot i ser una Mitja més dura que d’altres i en les quals la majoria de gent no fa millor marca personal, a mi crec que em va ajudar a assolir-ho. I la veritat penso que vam fer tots un molt bon paper.
Les dades:

Pau Cortadas Guasch
Posició: 145 (776 arribats)
Temps total: 1:29:26
Primer classificat: 1:11:20
Millors parcials: km 12-15 (4.07) / km 15-18 (4.07) / km 18-21 (4.00)Pitjors parcials: km 3-6 - 4.24 / km 9-12 4.24Últims 130 metres: 3.37

La temporada 2010

Tan bon punt s’acabà la temporada, ja tenia nostàlgia de les competicions i feia càlculs de què faria al 2010. El que em ve de gust és provar la marató, i la de Barcelona és la que m’agradaria que fos la primera. I a la primavera començar amb les triatlons, tantes olímpiques com el calendari em permeti i alguna B.

La idea és preparar la marató segons un entrenament de gairebé quatre mesos. Aquesta preparació inclourà curses de 10 kilòmetres (la Jean Bouin, la dels nassos, Mar i Murtra) i una mitja (la de Granollers), o potser dues. Després vindrà alguna duatló, per desrovellar la bici, i procurar millorar la tècnica de natació. Cosa que encara haig de pensar cóm fer-ho, però possiblement serà amb algun curs en un club de natació.

Quan a triatlons, a l’abril hi ha una B a Banyoles. Massa aviat per una distància nova. Massa aviat per un fredolic com jo... La de Mataró, per proximitat geogràfica, sempre m’ha atret. Però a finals de maig mai m’he banyat a l’aire lliure. Salou, com l’any passat, i la B de Balaguer podrien ser les de juny; la de la Vila al juliol; una de les olímpiques, Banyoles o Tossa al setembre i dubtes a l’octubre, on hi haurà una cada setmana. En fi, tot per concretar definitivament...

De moment, avui la Mitja de Vilafranca, a veure com va.

Xavi

Arribar als 2.000km

Aquest és l'objectiu que m'he imposat fins a final d'any, fer 150km en dues setmanes no és pas gens senzill, surten a poc més de 10km al dia, però s'ha de ser constant. Per començar sacrificaré una mica la meva marca de la mitja i no deixaré de rodar fins diumenge, la meva idea és acumular uns 25 o 30 km entre avui i demà que sumats als 21 de diumenge ja seran quasi 50. Després res de descansar, a seguir rodant.
Fins i tot l'Ivan ha proposat a través del facebook d'aconseguir els 2.009km en l'any 2009, seria bonic, però pas a pas, si vaig sobrat ho intentaré, de moment l'objectiu són els 2.000 i ja he posat un contador que actualitzaré cada dia.

Els començaments

Aviat farà dos anys que vaig conèixer a la Bea, qui em va comentar que el Pau tenia un somni: participar en un Ironman. Com vaig comentar, el tema de les triatlons feia anys que m’atreia. Ja tenia l’excusa per entrenar i el repte a la vista. La triatló de muntanya de Balaguer semblava perfecta per començar, doncs no requeria saber anar en bici de carretera ni tenir-ne una. La distància sprint no l’havia de fer massa dura, i onze setmanes per endavant per entrenar-la eren suficients. Així va començar l’aventura en aquest esport, però no avorriré amb batalletes personals.

Resumint, al 2008 vaig fer la cursa de Bombers, la pedalada de Cabrils i les triatlons de Balaguer, Empuriabrava i Barcelona. Després varen venir la Mercé i la Jean Bouin. El verí d’aquest món ja el tenia inoculat al cos, i perdia més temps navegant per internet a través dels moltíssims blogs que en parlen, que no pas entrenant. La decisió estava presa: comprar una bici de carretera i a per les olímpiques de cara al 2009. Any en el que he fet 6 triatlons: Salou, Calafell, Vila i Vilanova sprints; Tossa i Barcelona olímpiques. La pedalada de Cabrils i una travessia nedant a Sitges, i de running la mitja marató de Banyoles i la cursa de Bombers, varen servir com a entrenaments de qualitat.

Però està clar que per competir, d’una forma mínimament decent, cal entrenar amb qualitat. Per tant, el propòsit pel 2010 és millorar la tècnica, sobretot de la natació.
Xavi

Una mica de canya

Si l'any passat el vaig dedicar al volum, aquest vull ser més ràpid, i això s'aconsegueix a base d'entrenaments com els d'aquest cap de setmana, en què de divendres a dilluns he acumulat els km d'una marató, però el millor ha estat la qualitat d'aquests quilòmetres.
Com ja vaig explicar, divendres em reunia amb els de la marató de Barcelona i tenia molt clar que volia aprofitar el fet de fer kms amb gent bona, així que després dels 5km d'anada juntets, els de tornada vaig intentar anar tan ràpìd com vaig poder, fent-los en menys de 20minuts, que per mi i a aquesta alçada de temporada són tot un èxit.
L'endemà vaig anar al DIR a fer peses, cosa que em costa molt. Segueix sorprenent-me com pot ser que no trobin res a l'adductor, en la màquina corresponent i posant un pes que podria fer fins a 200 repeticions, noto dolor des de la primera.
L'endemà, diumenge, em tocava tirada llarga, però el dia no ajudava, així que cap al Parc Güell a fer potència, en total 5 séries de 400 metres en terreny sorrenc amb 17 metres de desnivell positiu i pujant entre 4.25 i 4.35min/km.

A dalt la pujada del Parc Güell, a sota el parcial de 3km per la carretera de les Aigües del divendres.

Finalment, dilluns, malgrat el temporal, vaig fer la tirada llarga: uns 18km amb desnivell però a ritme molt suau. Vaig passar molta rasca.

Ara ja em sento preparat per la Mitja de l’Aspirall on m'agradaria baixar ja de 1.35 (ja ho veurem) i que en tot cas és el tret de sortida de la nostra temporada 2010.

Sóc lentito…, i tardon!

Hola, em dic Xavi. El Pau ja fa un temps em va convidar a participar en el seu blog, de tant en tant.
Qui em coneix, si us hagués de parlar de mi, segur que em definiria així: lentito i tardon.
I així m’he plantat al blog, un mes tard. Però, és clar, jo això ho llegeixo cada dia, però escriure-hi... Què puc dir que a la gent d’aquest “mundillo” li pugui resultar interessant? Evidentment poca cosa, però ja que hi sóc hauré de pensar en algun tema. Ara enteneu perquè he trigat tant, oi? En fi, començaré per presentar-me i més endavant aniré explicant les experiències en els diferents “eventos” en els que participi.
Sempre he fet molt esport, o molts esports però cap d’ells bé. Això sí, bàsicament m’ho he passat bé. Destacaria el handball a nivell de competició escolar i torneigs de tennis i futbol en la comarca del Maresme. De fet encara segueixo jugant en el Cabrils cada setmana, a la segona divisió de la Lliga de veterans. Què dur és el futbol!
I això de les triatlons? Doncs deuria ser en els començaments d’aquest esport a casa nostra, que vaig coincidir a la feina amb un noi que en feia. I vaig tenir clar que aquella combinació d’esports m’atreia. Però per aquells temps la meva vida anava per camins molt allunyats a la possibilitat de provar-ho.
Un altre dia us explico qui em va enredar en tot això de les triatlons, i el que he anat fent fins ara.

Pels qui no em conegueu, li demanaré a la Bea que esculli la foto perquè em veieu la cara, i s'ha confirmat el perill de que posi aquella a Sitges en la que no m’entrava la samarreta...

Xavi

Pacemaker a la marató de Barcelona 2010

Pacemaker = el que jo sempre havia dit llebre. És a dir que aquest any "treballaré" per la marató de Barcelona marcant el ritme per tots aquells que vulguin fer una marca de 4 hores. Agraeixo molt al Robert que m'hagi ajudat a aconseguir aquesta plaça que em fa realment molta il·lusió, especialment aquest any que força amics hi participaran. De moment debutaré amb un ritme còmode i que em permetrà fer bé la meva tasca, que és del què es tracta. Potser hagués pogut fer 3.45 o fins i tot 3.30 ja que crec que aquest any estic portant un molt bon entrenament de running i a més us hagués servit a alguns de vosaltres, però pel què estic veient també tindré companyia amb 4 hores.
Aquest passat divendres ens vam reunir tots i ja vaig veure que l'ambient era molt maco i a la vegada em va agradar fer un petit entrenament amb gent tant bona.
Us penjo aquesta foto "robada" del Sergio.

Segona part, blocs i web city bike

Després del recull de botigues que podeu trobar per Barcelona i els enllaços sobre el material arriba el torn de la xarxa.
Blogs
Alguns dels blocs que tinc de sempre parlen de fixie, he vist entrades al Marcel B. Al Marc R. o al Josef A. que l’altra dia vaig veure amb una fixie Amaro de titani i unes HED3 espectacular (per cert, ell em va recomanar que passes per Espai bici).

Destaco però els següents quatre:
Els tres primers són precisament fruit de la passió de les botigues que he parlat per aquest món:
http://www.bike-tech.net/blog/ lligada a Bike Tech i http://ebproject.blogspot.com/ relacionada amb Espai bici i http://notusualbikes.wordpress.com/ a la botiga del mateix nom que si no m’equivoco només opera per internet http://www.notusualbikes.com/
I un darrer blog que és un dels primers que vaig trobar i em va deixar enganxat una bona estona http://unavelocidad.blogspot.com/ o http://www.unavelocidad.com/

Webs
També n’hi ha la tira, en destaco un parell http://www.singlespeed.net/ i http://www.fixedgeargallery.com/ que és com un fòrum on la gent penja les seves experiències.

Primera part, botigues i material urban bike

Com vaig dir penjo un breu recull del què he pogut investigar durant la darrera setmana, segur que hi ha molt més, però per començar ja està prou bé:
En quant a botigues, per Tomás Domingo no he tingut temps de passar i al probike sé que algunes coses tenen, també a la Orbea de jardinets de Gràcia hi he vist alguna fixie i llantes, però vull destacar quatre més especialitzades, on no només tenen material sinó que saben de què parlen (no dic que a les altres no, eh!).
Epai bici es troba al carrer Bruc just per sota de Consell de Cent, vaig estar parlant amb el Xavi (crec), i em va transmetre la seva passió pel tema, primer vam estar una bona estona estudiant la meva bici i veient les possibilitats que tenia, explicant-me moltes vegades coses que puc fer jo mateix. Després vam parlar de single speed i fixies i finalment em va informar de llantes, mirant la possibilitat de muntar-me unes Velocity ja sigui a la city o a la merida. Passeu-hi
www.espaibici.com
Molt a prop, al carrer Girona amb Gran Via, una botiga com se sol dir “de les de sempre”, em va semblar que disposaven d’un gran taller, tant a nivell de preus com de components i fiabilitat i a més també una molt bona oferta de bicicletes de ciutat.
http://www.castellsbicicletes.cat/


Em vaig trobar Bike land tancada (era dissabte tarda), però crec que és una bici que també treballa bé aquest món, a més, tot s’ha de dir disposen d’uns single molt bé de preu, amb l’oferta actual, és la més barata del mercat i està molt bé, és una Nishiki ideal per debutar, amb doble fre i una estètica molt aconseguida. Està a Diputació a l’alçada de Pg Sant Joan.
www.bikelandsl.com
Al cor de gràcia hi ha Bike Tech, potser de les 4 és la que es centra més en la bicicleta de ciutat, ja sigui plegables, fixies o de travessa. En tenen un parell precioses, només per això val la pena passar-hi. La trobareu al carrer Terol 30.
http://www.bike-tech.net/
Material
Si el que voleu és comprar una nova bici o simplement trobar material per a “tunejar” la que teniu també adjunto algunes webs interessants.
Com a fixie o single speed de primer preu he vist que hi ha un parell de marques molt interessants que podeu trobar a les botigues citades i que ronden els 300 o 400 euros segons els acabats finals.
Fuji: http://www.fujibikes.com/LifeStyle/ClassicSeries/Classic-Track.aspx
Nishiki: http://nishiki-spain.es/ciudad-city.asp?numPagina=6
Al voltant de 500 o 600 euros ja hi ha més opcions des de fer-se una bici més o menys a mida fins a una tipus les specialized (anomenades globe) langster que d’altres vegades n’he parlat
http://www.specialized.com/es/es/bc/SBCBkModel.jsp?spid=45781&eid=5333&menuItemId=6359
També n’hi ha de molt més cares, però ja no ho controlo a més que trobo que perden una mica l’essència de la bici de ciutat per allò de lligar-les a qualsevol lloc, això sí val molt la pena veure-les.
I si parlem de material pròpiament dit em centraré en les llantes que potser és el que crida més l’atenció. Precioses són les Aerospoke, el què passa és que cadascuna d’elles supera els 300 euros, són les anomenades llantes de bastons. Passo l’adreça del catàleg perquè la veritat és que la web és molt cutre i poc intuïtiva.
http://www.aerospoke.com/1/258/files/AerospokeCatalog3.pdf

Més baratetes hi ha les Velocity, la veritat és que la web també és complicada, però vaja, que es tracta d’unes llantes que permeten escollir qualsevol tipus de color, muntar amb radis blancs o negres i a sobre són valides tant per fixie, per single o fins i tot per una bici de carretera normal. El preu muntades ronda els 200 euros la roda.
www.velocityusa.com

En aquestes bicis de Josef hi ha una aerospoke, una HED3 i dos velocity (crec)

I buscant, val la pena veure aquesta web, jo crec que té qualsevol tipus de component, només veient la quantitat de rodes que hi ha, la atrobo ideal per a escollir.

http://www.chainreactioncycles.com/

I per la compra on-line

http://notusualbikes.com/tienda/
En breu penjaré sobre blocs i webs

Marató de Barcelona 2010

Avui just estem a 3 mesos de la Marató de Barcelona i per tant un bon moment per acabar de decidir-se a participar-hi o no. Alguns de vosaltres ja heu començat l’entrenament de 16 setmanes, entre ells el Xavi que tot i semblar el mudito dels Germans Marx va fent. D’altres encara teniu temps, però realment tres mesos és l’ideal, un de base que ens porta fins a principis de l’any que ve, un altre ja amb alguna competició i les primeres tirades de més de 20km i un darrer per acabar la posta a punt de cara als 42km.
Així doncs, no dubteu més i inscriviu-vos, crec que serà un bon any i val la pena aprofitar-lo. Jo hi seré.

IRONLEMAN: objectiu 2/2

Si el què es fa al llac Leman és o no un ironman és una discussió en la qual jo no hi entro perquè ho tinc clar, evidentment! Suposo que hi ha puristes que fins i tot no consideren ironman totes aquelles proves que es facin fora del circuit propi de la marca IM, també he sentit gent dient que si no es fa per sota d’una certa marca ja no es pot considerar home de ferro..., tonteries.
Em quedo amb una de les primeres frases de la seva web “the Ironleman is not your usual ironman, it is a genuine triathlon going back to the early Hawaii days”.
Com en qualsevol altre lloc, l’esperit que es deu viure en el llac Leman el 15 d’agost, ha de ser magnífic, i per mi això juntament amb recórrer els 226km ja es pot considerar Iron, o si més no capacitat per fer-ne un “d’autèntic” algun dia. I què té de peculiar la prova que us presento i de la qual un dia el Josep Maria me’n va parlar? Bàsicament es podria caracteritzar per tres elements:
1) És gratuïta i fruit de l’esforç del servei d’esports de la universitat de Lausana i de diversos col·laboradors importants.
2) A més de realitzar-se també en modalitat Half, es pot participar en el segment de natació, en el de bici, en el de running, en dos dels tres o evidentment fer-lo sencer.
3) I finalment el que és més peculiar és que en el sector ciclista es permet el drafting.
Jo crec que és la manera de debutar o millor dit de familiaritzar-se amb l'Ironman. No cal dir que estic lligat a les circumstàncies personals, però sigui com sigui tenim tots els números de no poder anar a Thailàndia aquest estiu, així que suposo que repetirem viatge en cotxe a l'agost i perquè no, aprofitar per anar a Suïssa i estar-hi pels voltants del 15 d'agost. http://www.ironleman.ch/
Tot i que encara no s’ha obert el període d’inscripcions, jo he omplert el formulari d’inscripcions. Ja m’aniré informant.

150 euros...

... de merda per culpa de la puta zona verda, o el que és el mateix, el primer regal de nadal serà per l’ajuntament. Quin raonament racional pot valorar en la mateixa quantitat oblidar-se el ticket de la zona verda durant tres dies a saltar-se un semàfor en vermell, o el que és el mateix: 150 euros.
És al·lucinant, quan la van posar vaig ser dels pocs en estar-ne d’acord, crec que és una bona manera d’afavorir al resident, però els passos següents em semblen indignants, per un costat el què no es pot fer és acabar pintant tot Barcelona de color verd o blau (imagino que els pàrkings no estaran d’acord amb mi), cal que hi hagi un equilibri entre zones de pagament i gratuïtes, i l’altra cosa és el cost de la denuncia, 48 euros al dia.
L’errada és meva, vaig aparcar el cotxe i em vaig oblidar de posar el ticket, però la sanció per un descuit així, que deu ser força corrent, és clarament desmesurada.I després m’ho penso mil vegades abans de comprar-me unes wambes o unes altres, o recorro 4 o 5 botigues per estalviar-me 10 euros en qualsevol cosa que segur que amortitzaré més i durant més temps que els tres maleïts dies d’aparcament del cotxe.
Ara que hi penso, potser la Bea els hi pot tallar la financiació...

Aquest si que deu haver posat tickets, tenint en compte la vegetació que ha crescut calculo uns 10 mesos aparcat al mateix lloc i per tant unes 45 setmanes.

226TT i reordenació

M'he preinscrit a la 226TT, és una prova ciclista molt triatlètica ja que com en l'Ironman es fa de manera individual i com en l'ironman es recorren 226km. L'any passat ja m'ho vaig plantejar, però em queia molt d'hora en el calendari i em feia por la distància. Ara el primer problema segueix existint però sé que puc fer 226 km. En fi, de moment estic preinscrit i després ja veurem.

He aprofitat per reordenar la llista de blocs, deixant els exclusius de triatló primer, els que potser parlen de triatló però són més específics d'una de les tres disciplines, i finalment els que parlen d'altres esports i temes. Si n'he borrat algun en el procés, sisplau digueu-m'ho.

Avui no m'han sortit les séries

Doncs no, si en altres èpoques havia estat capaç de rodar a 4min/km durant 40 minuts, avui he estat molt lluny d'aquests registres. Intento buscar explicacions en tres factors: la cursa del diumenge m'ha fatigat una mica, el malestar estomacal que encara dura m'ha baixat la capcitat d'assimilar l'energia i el partit de futbol d'ahir, justament en el meu dia de descans.
La meva idea era fer 5 séries d'un km a 4 minuts, però ja la primera ha estat complicada i des de la segona que pensava que seria l'última, al final ho he aconseguit però sempre al voltant de 4.10 i només en la cinquena, ajudat pel pendent negatiu he aconseguit el 3.50. Curiosament ha estat un tema 100% muscular, per això he pensat en el futbol, ja que no he superat les 162 pulsacions en cap moment. En fi, un dia més i en el fons segur que ha estat un bon entrenament.
Gràcies al Robert estic acabant de tancar un tema que em fa molta il·lusió, quan pugui l'explico.

Cap de setmana d'alts i baixos

Alt, sortida del divendres: després d'un bon dinar d'hidrats pugem a mitja tarda a fer tretze quilòmetres per la part esquerra de la carretera de les aigües. Correm amb el Xavi a un ritme còmode, però el millor és que la Bea i la seva música segueix amb nosaltres fins els darrers km.
Baix, comença el mal de panxa: ja corrent, comença un mal d’estomac que es tradueix amb uns incòmodes sorolls mentre corro i una arribada fulgurant a casa (no vull ser més específic), a més anul·lem la idea d'anar al Margarita Blue.
Alt, volta en bici: malgrat la putada de convocar-nos a les 9 del matí a Granollers, els xinos (entenguis per germans Salvador i Cesc) juntament amb el David i acompanyat pel Nico i sobretot l'homenatjat Raül i la seva nova Cervélo, ens organitzen una volta magnífica i en bona companyia pel Vallès. Com és habitual en aquests casos, a vegades xerrem i a vegades ens piquem, moments en què noto la fatiga muscular dels entrenaments del running però aguanto el dolor.
Baix, el genoll: si bé no és fins al final, però em toca una mica la pera que els genolls em fallin en les tirades llargues de bici. Fins avui dilluns i després d'un iboprufè diari no se m'ha passat.

Alt, visita a la fillola: gran control per part dels nous pares i això que són dos bebès a la vegada.

Baix, espera: una vegada més, he d'esperar durant mitja hora, és el problema que tenim els què arribem puntuals. A més el mal de panxa no redueix.
Alt, sopar: el peix del Mariscco està tan bo, que malgrat els senyals d'STOP que m'envia el cos, no puc evitar sopar massa.
Baix, la nit del lloro: "retortijons" i vomitades fan que fins passades les dues no em pugui dormir i a més amb la sensació que m'estic morint (els que no ens trobem malament sovint, quan estem malalts sembla que sigui el final).
Alt, Jean Bouin: em llevo raonablement bé i les ganes de la Bea més que som una bona colla per córrer fa que finalment em decideixi a aprofitar el dorsal del Robert per fer la Jean Bouin. Ens col·loquem per grups: el Tete, el Raül i el Xavi per un costat, el Carles i jo per l'altra i la Bea amb la seva música. Rodem per sota de 4.30 quasi tota l'estona, però la veritat és que no vaig tant còmode com hauria (les circumstàncies tampoc han estat les idònies); al Carles, que m'acompanya, sí que el veig bé, i el Xavi es pega la currada de venir i tornar corrent. De totes maneres és un Alt perquè la Bea, tot i haver entrenat poc, fa uns molt bons 55 minuts.

Foto de la Maria, el Tico no va arribar a temps del seu partit de futbol.

Baix, el guarda-roba: Quan estic a mitja cua començo a veure corredors que s'han colat per on hi ha les bosses i comencen a buscar pel seu compte. No cal dir que aquí el problema és l'incivisme dels corredors, però la incompetència dels que gestionen el guarda-roba és gran i fins i tot quan no troben una bossa, animen a què passem a buscar-la. El mal rotllo que em dóna tot plegat es converteix en la desaparició de la meva bossa i per tant un cabreig considerable. Després de buscar-la personalment durant una bona estona, decideixo tornar amb els amics per a què no m'esperin més i torno al cap d'una estona, les possibilitats són tres: simplement no la trobo però hi és, algú l'ha agafat confós i la tornarà (és una bossa del decathlon i com a mínim n'hi ha 10 igual) o que me l'han robat directament. El cas és que quan torno, la trobo en un racó a primera fila, la qual cosa confirma una de les dues primeres possibilitats.
Alt, gran victòria del Barça: tot i que els madrilenys són tan xulos que simplement per haver jugat bé ja es senten guanyadors, el cas és que el Barça va fer un altre partit memorable des del primer al darrer jugador.

Urban bike

És molt divertit anar en bici per la ciutat i és per això que, més enllà del bicing, cada vegada hi ha més adeptes. Mica en mica es van veient més bicicletes de pinyó fix i això ajuda a que no sigui tan complicat trobar components a les botigues o que no et mirin amb mala cara si vas amb una bici antiga.
Què són les fixed gear? Molts dels què llegiu aquest bloc en sabeu molt més que jo i per tant no vull ser gaire tècnic en la meva explicació, però bàsicament es tracta d’una bicicleta d’allò més simple: quadre, manillar, seient, uns pedals, un plat, un pinyó i una cadena. Aquesta simplicitat torna a l’essència de la bicicleta i la converteix en un mecanisme de desplaçament. Però a partir d’aquí comença tot el que jo considero el món de la bicicleta de ciutat.
Les fixed gear són bicicletes que requereixen una conducció diferent, si pedales avancen, sinó es frenen, i si pedales al revés, doncs reculen. Si veieu un ciclista que s’acosta a un semàfor i comença a fer petites derrapades, si un cop ja ha arribat aconsegueix mantenir l’equilibri sense posar el peu a terra i després comença de nou primer relativament forçat, però després amb força carència, aquest va amb una fixed gear.
Però dins de la família hi ha també les single speed: el concepte és similar, però el pinyó té uns coxinets que permeten un moviment lliure de la roda de darrera (com les bicis convencionals). Aquestes venen amb un o dos frens (generalment el de davant) i considero que és una bici més adaptada a les condicions de desnivell que presenta “la meva” Barcelona. Qualsevol fixed es pot convertir de seguida amb una single speed i viceversa.
Finalment hi inclouria un tercer grup i és el que més m'agrada de tot plegat. Es recupera, com he dit, la bicicleta simple, si és antiga perquè ho és i si és nova perquè presenta sempre un aire retro. Quasi tothom pot tenir una bicicleta de ciutat, i el que és millor, la pot cuidar, decorar, “tunejar” com vulgui: recuperar una bici antiga no costa res, màxim 150 euros per deixar-la impecable i fexed n'hi ha a partir de 350, a partir d'aquí un entra ja en el club dels ciclistes de ciutat...
Malgrat que bicicletes com aquestes em tiren i molt, de moment jo estic en aquest tercer grup per tres raons importants:
Esportiva: Crec que treballant a Tibidabo la utilitat de tenir quatre o cinc pinyons és evident. No sé si les single speed tenen algun truc especial, però veig complicat fer certes rampes barcelonines amb un 42-16.
Pràctica: Realment vaig molt en bici per Barcelona, i no vull patir cada vegada que la deixo lligada al carrer. No estem en una ciutat com a Holanda on la bici sembla un bé públic i per tant qualsevol està en el dret de robar-te-la, però una fixed guapa és massa temptadora.
Sentimentals: He anat renovant, pintant, cuidant la bici des dels 15 anys i li tinc un apreci especial. De moment seguiré donant-li corda.
En breu hi muntaré un sol plat de 42 o 44 protegit, ja que el triple que em van posar al decathlon és totalment inútil, el petit no entra i el gran quasi no el faig servir i només serveix per a què se m’enganxin els pantalons. En un futur tinc ganes de repintar-la bé i qui sap si cauran unes llantes noves.
Ara ja ho he presentat, en la propera entrada posaré alguns enllaços, fotos i botigues d’interès.

He dicho que soy un adicto, no que tenga un problema

Frase del Dr. House.
I és que quantes vegades ens hauran dit que estem malalts o que som addictes a l'esport, i quantes d'elles són veritat..., sempre, i què, estem enganxats a l'esport i ens agrada, no és cap problema.
Segur que és tan difícil d'entendre com d'explicar, és més jo mai ho intento, quan algú em diu "però com pot ser que t'ho passis bé corrent sol durant hores" o "perquè has fet un Ironman", o "no et fa mandra nedar 3km" i tantes i tantes d'aquestes frases, jo em limito a donar-los la raó "sembla estrany no?, doncs és així, m'agrada”. No dic pas que algunes vegades sigui difícil començar, que realment tingui molta mandra (segur que fins i tot ho he escrit), però després mai m’he penedit durant un entrenament o competició.
L'altre dia el Xavi reia quan li vaig dir que a mi no m'agradava competir (què cabron!), i és que jo sóc competitiu com el que més, fins i tot entrenant m'agrada arribar el primer o maxacar-vos si puc, però el que no em motiva tant és fer competicions, jo amb unes tres o quatre curses l'any, unes 5 triatlons i alguna prova extra que em vingui de gust, en tinc més que de sobres. Això de pagar una inscripció, llevar-me d'hora o anar fort tinguis o no un bon dia, doncs què voleu que us digui.
Però entrenar m'encanta, no hi ha millor sensació que estar bé, que donar-ho tot en una pujada, o simplement res supera al fet de córrer per córrer, i això, qui no ho hagi viscut no ho entendrà mai.
I perquè foto tot aquest rotllo ara, doncs perquè dilluns, com diuen els de Tarragona vaig xalar com un nen. Sortint de la feina vaig guardar la roba de carrer a la motxilla, em vaig connectar l'IPod, frontal i cap a la carretera de les aigües per fer uns 13km vigilant en tot moment que no m’aparegués un porc senglar de la foscor.

Estic bé

Porto dues setmanes entrenant després de 15 dies de descans actiu i 15 de quasi total i em trobo bé. Si l'any passat vaig passar tot l'inici de temporada queixant-me, aquesta està sent radicalment diferent. Encara tinc dos problemes a resoldre: el primer no és cap novetat però no em perjudica a l'hora d'entrenar, i és que els adductors, especialment el dret segueix sense estar bé, se'm carreguen en excés i realment està tocat, estic intentant fent musculació però només puc soportar pesos mínims. L'altre problema no sé molt bé com valorar-lo, perquè si fos cert seria greu, però realment penso que és psicològic: ja des del final de la temporada noto punxades a l'alçada del cor, no li dono importància perquè a vegades ho noto al cor dret (jiji), però el cert és que últimament és força habitual, especialment quan començo. En tot cas, tot i que per escrit queda molt heavy, estic segur que no és res però algun tipus de prova faré, ja sigui pel meu compte o aprofitant les noves ofertes de la federació.
El títol era que estic bé i només he explicat les misèries, el cas és que em dóna la sensació que aquest any he començat a tope, estic gaudint des del primer dia, estic portant uns ritmes més que correctes i sobretot tinc la sensació que aquesta serà una bona temporada, que podré entrenar amb gent bona i que m'exigirà, els amics estan molt forts i prevec que hi haurà pocs entrenaments de rodatge suau.
I aquestes sensacions s'han traslladar en el test que vaig fer dimarts. L'havia realitzat el gener de la temporada passada i els resultats van ser un desastre, després el mes previ al Challenge van millorar fent un salt radical que demostraven l'efectivitat de 6 mesos d'entrenament, i el millor és que les xifres actuals estan molt més properes a les de final de temporada que a les d'inici com em trobo.

És més, en el quilómetre "llençat", rodant a 170 pulsacions, he fet exactament el mateix registre, ì on vaig una mica més fluix ha estat en els rodatges a baixes pulsacions. En altres paraules, tinc xispa i em falta una mica de comoditat. Sens dubte un estat ideal per a començar a entrenar.

Sant Pau de Sant Pol

Tenint en compte que no tinc cap intenció d'anar al Can Faves, amb la Ruscalleda completava els tres estrelles que hi ha a Catalunya (just abans que li donin la tercera als germans Roca demà). De fet va ser al setembre que vam poder anar tota la família a Sant Pol per degustar el menú degustació, a diferència del Bulli aquí sí serveixen a la carta, però sempre preferim provar una mica de cada.
Com suposo que ens caracteritza tan a la Bea com a mi, jo sóc més de Ferran Adrià i a ella li va encantar el Sant Pau. I amb això vull dir que ens vam trobar amb un restaurant, una cuina i un tracte amb molt de glamour, "savoir faire" i classe que realment fa que tot i no ser aparentment tan innovador en la cuina fa que una "simple" broqueta de sardines sigui alguna cosa més que el que el seu nom indica.
L'edifici és una casa al mig del poble, aparentment senzilla però que desprèn luxe només entrar-hi i on de seguida un s'hi troba a gust, des de la persona que et guia per aparcar el cotxe fins a qualsevol del servei tenen un tracte personal mantenint a la vegada la distància de rigor. Hi ha dues sales i és important agafar la propera al jardí, que separa la casa de les vistes del mar que nosaltres no vam veure ja que era de nit. Acostumats a la rapidesa, potser excessiva, en què et serveixen en la majoria de restaurants, ens dóna la sensació d'estar una mica desatesos al principi, de totes maneres de seguida ens presenten les cartes, un petit brou per degustar i el pa, que sincerament li donen una importància que no es mereix, a més un cop tallat el deixen en una taula accessòria i us puc ben assegurar que un panarra com jo, no para de fer salivera.
No detallaré un per un la quantitat de plats que van desfilant per la vista i el gust, però al·lucino amb els microeaperitius, aparentment senzills però deliciosos i on un gelat d'oli ens deixa amb la intriga de la seva elaboració, i també em criden l'atenció el vellut de tomàquet, els calamars, la Guingueta 09 i com no els formatges finals, molt ben combinats amb les respectives melmelades.
Vull anar acabant amb dos detalls que em van fer pensar que realment estava en un restaurant especial però mantenint aquell punt d'humanitat propi dels catalans i que també se li intueix a la Carme Ruscalleda. El primer va ser el detall d'oferir-nos una alternativa als dos plats de carn del menú, que tot i que per mi són exquisits, realment em sorprenen per la seva semblança en quant a tipologia de cuina, peus de porc o galta de vedella. L'opció escollida va ser un colomí que la Carme ens va explicar que requeria d'una cocció treballada amb unes fulles de cireré japonès. Elaboració complicada imperceptible aparentment però notòria a nivell de sentits. El segon i definitiu detall va ser que a l'hora de plantejar-li la nostra intriga pel què feia al gelat d'oli d'oliva, no va dubtar en escriure'ns personalment la recepta i metodologia, juntament amb l'oferta de productes per a què nosaltres mateixos provéssim de fer-ho a casa. No serà fàcil però provarem d'elaborar aquest complicat gelat i tornar-li el detall que va tenir amb nosaltres.
Finalment juntament amb els divertimentos (uns millors que d'altres), vam xerrar amb en Jordi Ciuraneta tot mostrant-nos la cuina, explicant-nos alguns secrets no amagats i xerrant sobre la cuina catalana, la seva professió i els projectes de futur que el duran a Barcelona a càrrec del Moments juntament amb Raül Balam. Pel què vam intuir de la seva competència, no dubtem que serà un projecte d'èxit.

Per cert, em va encantar la vaixella i una vegada més comparant amb el Bulli (és inevitable), mentre l’Adrià fa un disseny innovador i dissenyat especialment pel restaurant, la Ruscalleda busca pel mercat i troba la vaixella més elegant, moderna i perfecte pel restaurant; ambdues coses tenen molt mèrit. Per cert, si algú hi va, que en cotillegi la marca, nosaltres ho vam mirar però no la recordo.
Em vaig quedar amb les ganes de fer-me una foto amb la Carme Ruscalleda, però em va saber greu tallar-la mentre comentava el sopar per les taules i després ja havia marxat, no en va, sortíem del restaurant passades la una i, havent pagat uns 180 euros per cobert, comptant la propina.
Els vins van ser un Laniu 2007, vam escollir un Alella per ser de la zona, i un Perlat 2005, un Montsant que vaig escollir jo i que em va decepcionar una mica

www.ruscalleda.cat

Igualets

Quan parlava dels cascos que em mirava vaig citar tant l'Spiuk Nexion com l'Speciallized S-works. La Bea em va regalar el segon i ara jo no me n'he pogut estar de regalar-l'hi l'Spiuk com a agraíment en el seu suport esportiu. Buscant una mica l'he trobat a Esportíssim que molt amablement me l'han demanat amb els colors que jo volia i així anar tots dos a conjunt. Penso que per la diferència de preu, val molt la pena el Nexion ja que per uns 70 euros tens un casc amb bones prestacions i pel meu punt de vista preciós.

Pos eso, que som dos campions del món, al menys un per l'altre ;-)

Baby boom

Ja és casualitat que tres dels teus amics (o millor dit parelles amigues) tinguin els nens pràcticament el mateix dia, però encara ho és més que estiguin tots en la mateixa clínica. Us asseguro que va ser un dissabte genial a la vegada que una mica còmic anant tota l'estona amunt i avall i d'habitació en habitació.

Això s'encomana?

BBRRRR quina ràbia!

Enveja sana, és clar, però és que el Josef Ajram ha fitxat per Orbea i li ofereixen dues de les bicis que més m'agraden, per no dir les tres ja que la de triatló segur que està entre les meves tres o quatre preferides. L'ORCA és per mi de moment, juntament amb dos descobriments de fa poc, la wave emotion i la ceepo viper de triatló, la bici que més em mola i sens dubte el pepino que em compraria si tingués pasta: magnífic equilibri estètica, qualitat i preu.

L'ALMA, he d'admetre que m'agradava més la de l'any passat, però no deixa de ser una BTT quasi perfecte.

En fi, que mentre uns somiem, altres les reben de cop a casa, ens haurem de conformar...

http://josefajram.com/orbea-team-member/3573/

New balance

Ja tinc les New Balance! Estava esperant que sortissin de nou a Privalia i per fi ha arribat. Hi havia unes 576 que m'agradaven més, però eren blaves i ja en tinc unes altres de similars, així que a buscar una alternativa, i què millor que comprar les mateixes que la Bea. Anirem els dos igual d'horteres, "i que no és guapo això!"

Queden pendent unes wambes de veritat, amb les que pugui anar amunt i avall sense acabar amb els preus destrossats, per tant seguiré buscant.

Cursa del llop: objectiu 1 de 2

Avui i demà penjaré dos proves esportives en què tard o d'hora vull participar.

La primera d'elles de la qual en vaig sentir a parlar per primera vegada l'any passat i que el Ferran m'ha animat a fer el 2010 és la Cursa del llop. Es tracta d'una mena de triatló o millor dit sextatló per la zona del Delta i que es pot fer de forma parcial o sencera. Parcialment és interessant especialment per la vellessa de la zona, però realment el què m'atrau és fer els dos dies de competició i les sis proves.

El problema de totes maneres és gran ja que hi ha dos trams en kayak, i d'això nó és que en sàpiga poc, sinó que ho he fet una vegada i en una piscina, amb la qual cosa només puc dir que sé donar-me la volta si volco.

Així doncs pel 2010 no arribo, però algun any vull entrenar el kayak i em veureu pel Delta fent:

Dia1
1ª Etapa - Bicicleta de carretera
Distància circuit A: 183 km.
Distància circuit B: 124 km.
2ª Etapa - Cursa de muntanya: Del riu al mar
Distància: 32 km.
Desnivell positiu: 950 m.
3ª Etapa - Caiac de mar
Distància: 16 km.
Dia2
4ª Etapa - Caiac de riu
Distància: 24 km.
5ª Etapa - Mitja marató - Pujada a Caro
Distància: 21,095 km.
Desnivell positiu: 1100 m.
6ª Etapa - Travessa del port amb BTT
Distància circuit A: 110 km.
Distància circuit B: 83 km.

Primeres inscripcions

Amb la primera setmana d'entrenaments, arriben també les inscripcions i de moment ja estic apuntat a Granollers i a la Mar i Murtra. Les dues curses em venen molt de gust, tant per la companyia que tindré (de moment a Granollers ja s'ha apuntat el Xavi i a la Mar i Murtra ens trobarem també una bona colla) com per les ganes d'anar ràpid i especialment vull fer-ho bé a la Mitja. No sóc una persona gaire amant de passar-me hores i hores per millorar marques, m'agrada més provar nous reptes, però crec que el meu potencial és baixar de l'hora trenta, i aquesta temporada segur que tindré menys temps per fer tirades llargues la vull dedicar a ser una mica més ràpid, cosa que millorarà les meves tris.
Per Granollers ja no queden places, ens ha anat d'un pel, per la Mar i Murtra que jo sàpiga no hi ha tanta falera, però mai se sap.
També tinc previst fer la Sant Silvestre si, com sembla, passarem el cap d'any a Barcelona.

Avaluació material 2009

Moltes vegades he fet entrades comentant el material que em volia comprar o que directament adquiria. Considero interessant, després d'un cert periode, avaluar com m'han anat les "eines" que he anat utilitzant. Per desgràcia cap de les marques em patrocina, així que a diferència d'altres cracks puc parlar sense embuts de tot plegat. Aquí va...

Ulleres Eassun Spirit
Estic content amb la compra realitzada, són unes ulleres molt lleugeres, que s’adapten perfectament als ulls i que tallen bastant el vent, en tot cas qualsevol Eassun de 50 euros també ho compleixen, per tant la diferència serien els vidres fotocromàtics. El canvi de clar a fosc i viceversa no és tan ràpid ni tan radical com un voldria, però suposo que la tecnologia arriba fins on arriba, i va prou bé. Pendent de provar-les en un dia de més sol, li dono un 7.5. Un punt a millorar és que, imagino que per raons d’estètica, la part superior de les ulleres és una mica baixa, i si vaig acoplat mirant endavant em molesta una mica ja que em tapa un pel de visió.
http://www.ironpanic.com/2009/10/regal-i-autoregal.html
Casc Speciallized Sworks
Un es pensa que si un casc val 180 euros anirà fins i tot més ràpid. Sincerament el casc és guapíssim i força lleuger, suposo, i espero no saber-ho mai, que si mai el necessités, em protegiria més que qualsevol altre, però a part d’això segueixo pensant que amb un de 70 euros ja faria. Curiosament, en tirades molt llargues, em molesta una mica a la part del front. Per tot això li dono un 7.

http://www.ironpanic.com/2009/07/specialized-propero-vs-spiuk-nexion.html
http://www.ironpanic.com/2009/07/temitas-casc-entrenament-i-real-dreams.html
New Balance 1063
No puc estar-ne 100% content i el tema del calçat em comença a preocupar, fins al darrer any i mig no havia notat molèsties a la planta del peu i cap ungla se m’havia posat negre. El que no estic segur és si el problema és el calçat o sóc jo, crec que els meus peus cada vegada són més delicats, en bici tampoc vaig còmode. Encara no tinc clar què faré amb les pròximes. Sigui com sigui el cert és que en competició m’han anat força bé, així que també li cau un 7.
http://www.ironpanic.com/2009/03/new-balance-i-zoot.html
Tèxtil 2XU
Força content. Les dues equipacions que em vaig comprar a principi de temporada cobreixen les meves necessitats. La blava, d’una sola peça, d’un material una mica més gruixut i repel·lent a l’aigua em va perfecte per les sprint i olímpiques. Amb la vermella de dues peces, guanyo tres coses: butxaques als pantalons i a la samarreta, badana més acotxada al culotte i polivalència per amortitzar els pantalons en sortides d’entrenament (no em veig gaire sortint a entrenar amb el trisuit blau). Un 9.
http://www.ironpanic.com/2009/01/hasta-con-tripita-te-queda-bien.html
Forunner 305
Amb el Forerunner 310 han aconseguit el pulsòmetre ideal per als triatletes, especialment els que l’utilitzen per competir. El 305 té dos grans problemes respecte al nou: no és 100% submergible i la bateria dura 10 hores. Igualment, penso que ha estat una de les inversions més bones que he fet, ja que per un preu molt ajustat, tinc l’eina perfecte per a saber, estudiar i descarregar les dades d’entrenaments, cosa que m’apassiona. Així doncs si teniu pasta aneu pel 310 (per mi, millor que els 400), però si no aneu sobrats el Forerunner 305 és espectacular. Un altre 9.
http://www.ironpanic.com/2008/12/and-winner-is.html
Sidi Zephir 2009
Aquí sí la vaig cagar, com he comentat abans tinc molèsties als peus en tirades llargues, cosa que no sé si solucionaria amb un calçat més car o d’una altra marca. Crec que les Sidi Zephir són més que correctes, però penso que hauria d’haver buscat unes específiques de Triatló, vaig descartar les Sidi per massa ventilació, però hauria d’haver buscat altres marques. Un 5, no tant pel material en sí, sinó perquè no quadra amb les necessitats d’un triatleta.
Zoggs Predator Wiro-frame
Bona compra, repetiré. Respecte a les Speedo he guanyat bàsicament dues coses: major visibilitat i tot i que de tant en tant en piscina m’hi entra aigua, simplement ajustant-les correctament i sense necessitat d’apretar-les en excés ja se m’ajusten perfectament. Això és important en llarga distància ja que les speedo em provocaven mal de cap si feia entrenaments de més de 50 minuts. Des del principi se m’entelaven bastant, però des que faig el ritual de mullar-les més lapo ja no tinc problemes. Una altra avantatge se m’acabarà aviat, i és que per la Bea era fàcil detectar-me amb les ulleres blanques, però ara cada vegada n’hi ha més. Un 8.
http://www.ironpanic.com/2009/01/els-reis-deuen-ser-triatletes.html
Neoprè ZOOT
Zoot és una marca que m’agrada i que està triomfant bastant entre els triatletes de Catalunya, però jo no puc dir que estigui content amb el Fuzion. Tampoc n’he provat d’altres, així que el meu comentari no té gaire credibilitat, però em dóna la sensació que és més rígid que d’altres, a la vegada que delicat, i per 300 euros hauria de tenir un rendiment millor. Sigui com sigui aquests problemes són només importants en l’Ironman, ja que fins i tot per fer 2km és perfectament vàlid i millora molt els meus registres. Un 6,5.
http://www.ironpanic.com/2008/06/ms-de-material.html
NB trail
Va prevaldre l’estètica a l’eficiència i al ser un calçat que també volia utilitzar pel carrer i viatjar, vaig escollir una talla un pel justa per què no se’m veiés un megapeu. Això és un gran error, especialment per wambes de muntanya i a vegades em molesten una mica, però de totes maneres aquestes molèsties mai s’han traduït en problemes als peus i la veritat és que n’estic molt content. Li dono un 7 pel tema de la talla, però es mereixen un 8.
http://www.ironpanic.com/2008/05/material-cavalls-del-vent.html
Merida Scultura
Què en puc dir?, cuidant-la com cal i fent les respectives revisions, estic content de la bici que ha de durar alguns anys més. Tinc previst treure-li el suc durant algun any més i després si segueixo amb les triatlons de llarga distància complementar-la, que no substituir-la, amb una cabra. Una bici més a casa. Només hi ha un però, i és que la sensació que tinc és que és una mica més pesada que altres bicis de la mateixa qualitat. Un 8.5.
http://www.ironpanic.com/2008/05/ja-la-tinc-per-fi-he-aconseguit-la-meva.html

De Marató a Atenes no hi ha 42km

Si és que el maleït mur del km 30 no podia ser només físic sinó també històric i ens fan córrer 7km més que el famós soldat que al 490ac es desplaçava de Marató a Atenes per enunciar la victòria dels grecs sobre els perses i després queia mort. De fet, ni tan sols se sap res d’aquest missatger, i l’únic que va fer el recorregut va ser un altre soldat per demanar reforços.

El nom si que és degut a aquesta gesta, però d’on ve la distància? Doncs és la que la reina d’Anglaterra va decidir quan en els jocs olímpics de 1908 a Londres es va decidir que el recorregut seria des del Castell de Windsor fins a l’estadi White city, o més concretament fins davant del palco, així que aquests metros extres són per saludar la família real anglesa, olé!
La setmana passada el Sander m’explicava que Jona Lendering, un historiador holandès, s’ha dedicat a través de la seva web www.livius.org a desmentir fets històrics com aquest de la distància de la marató. A mi realment em va sorprendre, però després buscant per internet resulta que a la wikipedia ja ho explica. Us envio un parell d’enllaços on ho comenta més detalladament.
News at LacusCurtius and livius

Wikipedia

Primera cursa del calendari

Doncs amb el grup d'amics del fòrum "El món del córrer" hem mig concretat la Mar i Murtra com a cursa de trobada i també penso que pot ser bona per tots aquells que estigueu entrenant per la Marató, queda força d'hora, com un mes i mig abans, però són 20km que ajudaran a entrar en competició i probablement saltar un esglaó en els entrenaments.
Tot i ser de muntanya no és tècnica, té 10km més o menys plans, després uns 5 fins a arribar al punt més alt i després és pràcticament tot baixada (5 més). Jo no sé com estaré per aquella època, però arribar, arribaré segur, i per tant després podem compartir la butifarra tot xerrant.

http://ropits.com/cgi-bin/cal3.pl?Accio=Veure_info_cursa&ID=1&nom=Cursa_Mar_i_Murtra

Aquesta setmana mateix m'hi inscric.

Novetats Ironpanic 2010

De cara al 2010 hi haurà algunes novetats, encara estic pendent de veure quin serà el meu calendari de competicions que a hores d’ara està subjecte a moltes circumstàncies, tant personals com esportives. Pel què fa a la personal, els que em coneixeu ja sabeu de què va i fins que estigui “resolta” no puc, ni vull, fer gaires plans, especialment pel què fa a la bici... Això per tant afectarà i molt en la meva pròxima temporada de triatló. La meva intenció és no fer un Ironman ja que no vull sacrificar un altre any meu i sobretot de la Bea (no cal estirar en excés la corda), però sí tinc molt clar que repetiré l’experiència tantes vegades com el meu cos, la meva ment i el meu entorn m’ho permetin, i si no hi ha canvis prefereixo fer l’Ironcat abans de començar la meva aventura per l’estranger. Això però ja són coses del 2011.
Ja parlaré doncs del meu calendari i intencions mica en mica i a mida que avanci la temporada, ara de moment em centraré en nedar i córrer de manera més o menys seriosa i disposar de temps per sortir a fer BTT amb els amics.
La novetat principal serà continuar amb el què vaig començar l’any passat quan “el blog de Paco Guasch” es va convertir en Ironpanic i és tenir un nou convidat cada temporada. La passada m’acompanyava el Nico amb qui començàvem l’aventura cap a l’Ironman, però circumstàncies personals, esportives i laborals l’obligaven a prendre’s un descans tant a nivell esportiu com pel què fa al bloc. Sigui com sigui li estic agraït per haver compartit entrenaments, competicions i sobretot il·lusions, sé que si vol algun dia serà Ironman, però que per ser-ho cal estar-ne convençut i tenir forces per entrenar, quan ho tingui serà molt bo, no en tinc cap dubte.
Durant aquest 2009 he entrenat sol, però també hi ha hagut molta gent que en major o menor mesura m’ha acompanyat. Un d’ells, potser el que més, ha estat el Xavi, que a més ha hagut d’escoltar moltes de les meves dèries, tant quan tenia un dia positiu, com quan era negatiu, i aquestes no eren tant agradables. A més coincideix que ha realitzat un any molt complert participant en moltes de les triatlons sprint i olímpiques que s’han fet a Catalunya i té la intenció de seguir amb aquestes ganes de cara al 2010. Per tot això he pensat que estaria bé que fos ell el convidat d’aquest any per a què, quan li vingui de gust, ens expliqués el què li passi pel cap. Buscarem, també, compartir tantes proves del calendari com ens sigui possible, i de fet ja n’hem començat a parlar.
No cal dir que tot i que la combinació de noms també seria graciosa, Ironpaxi, conservaré Ironpanic perquè ja m’agrada i perquè en el fons així va començar tot. En definitiva que les novetats són que no faré cap Ironman i que encara no puc confirmar res de cara a l’any que ve, tot i que ganes i idees al cap en tinc un munt, i que aquest any serà el Xavi qui m’acompanyarà virtualment en el bloc.

Ja tinc el tattoo d' Ironman!!!

La veritat és que cada vegada ho tenia més clar i a més, malgrat el complot de la Bea, a l’enquesta va guanyar vermell, així que amb aquesta idea anàvem cap a Sant Feliu per a fer-me per fi el tatu. L’únic que m’havia fet dubtar una mica era la insistència de la meva mare en el fet que els tatus negres es poden treure i els de color no, però ho dic més per a què qui estigui llegint això ho tingui com a informació que no pas per a fer-me canviar d’opinió a mi.
De seguida estàvem a Tatoo Odin i entràvem a la sala de tatuatges. El sistema, imagino que igual que en altres llocs, és que et fan una calcomania que et deixa el dibuix pintat a la pell i així pots veure com et queda i el tatuador et pot fer exactament el tatu que vols. Després de dos proves de mida i d’acabar de decidir que seria vermell amb el ribet negre doncs ja només em quedava relaxar-me i deixar la feina a l’artista. Les primeres sensacions no són molt doloroses, simplement és una agulla que va resseguint el perfil del dibuix, el fotut va arribar quan canviava l’agulla per una altra plena de punxes (totes dues a estrenar, evidentment), per omplir el logo. Aleshores sí que és una mica més heavy, però en tot cas res que no es pugui suportar, així que després d’uns quinze minuts (no ho vaig calcular, però em va passar força ràpid), ja estava fet. Ara només queda cuidar-lo, de moment rentar-lo amb aigua i sabó, pomada cicatritzant i tapar-lo amb el paper transparent de cuina (?) tres vegades al dia.
Tot i que això potser ho han de dir els experts, estic molt content amb el lloc escollit: per les aparents condicions higièniques, per les explicacions donades en tot moment i per com m’ha quedat.
En quant al tatu, doncs m’agrada molt com m’està quedant i la Bea segueix cabrejada perquè no li vaig fer cas amb el color, però sé que també li agrada (no ho admetrà, evidentment). L’únic dubte és que estèticament encara l’hagués fet més gran, però crec que és la mida perfecte en quant a estètica i discreció.
Us deixo amb el vídeo.

Neda el món

A finals de novembre hi ha una travessia interessant i que a més seria un al·licient per seguir anant a la piscina, de totes maneres tenint en compte que estaré sense poder nedar fins el 12 o 13, potser serà una mica just. En el darrer mes no he fet més de 5km de natació, així que dec haver perdut molt, però si m'ho prenc amb calma crec que puc fer els 4km de la travessia. En fi, jo ho publico i ja veurem si m'hi apunto. La segona convocatòria del projecte Neda el Món és al Baix Maresme, entre les viles de Premià de Mar i El Masnou. El dia per a tal esdeveniment serà el 22 de novembre a les 9:00.
La sortida es farà des de Premià de Mar [...] . Ens trobarem un punt d'avituallament vora l'aigua a l'alçda del Club Ocata Vent, i, seguirem nedant fins al Club Nàutic El Masnou on acabarà aquesta travessia de 4000 metres. [...]
Respectant la nostra filosofia, aquesta és una travessia no competitiva, on recomanem la utilització del neoprè. Sempre que el suport marítim de caiacs i embarcacions sigui suficient, es faran grups de nivell per tal de poder anar el màxim d'agrupats per tal de poder arribar tots al final de la prova.
Per inscriure-vos, només heu d'enviar un correu al grup Neda el Món nedaelmon@gmail.com deixant el vostre nom i telèfon.
Tota la info a http://nedaelmon.blogspot.com/2009/10/travessia-nedant-premia-de-mar-el.html

Pilar Hidalgo

Un mes abans del Challenge la Pilar Hidalgo quasi es quedava en la carretera que va d’Alp a Puigcerdà durant la Triatló que s’hi celebrava el 5 de setembre. Un problema de cor que gràcies a la seva força, i a l’ajuda de molta gent en els moments de l’incident, no la va matar, però sí que ha obligat a què es retiri una de les grans del triatló, campiona del món sub23 i olímpica a Atenes.
En aquells moments no vaig voler publicar res al bloc per a no alarmar al meu entorn, especialment a la família i a la Bea, que ja estaven prou preocupats pel fet de portar al límit el meu cos en una prova tant important.
Ara que ja han passat un parell de mesos vull retre-li un petit homenatge i desitjar-li sort en els seus futurs projectes: una secció d’entrenaments (www.entrenos-triatlon.es) i una empresa dedicada a la logística de desplaçament, inscripció, hotels... en proves Ironman (www.triatlon-viajes.es).
En la seva web trobareu l’esfereïdor relat del què li va passar al triatló de Puigcerdà a més de poder-la seguir i veure qui va ser, qui és i qui serà Pilar Hidalgo.