I a partir d’ara què? Calendari 2010

Doncs ara que comença a concretar-se tot (vacances, embarassos, bodes...), he pogut acabar de muntar el calendari del 2010 que estarà poc carregat de competicions i que s’acabarà a l’estiu. Els mesos carregats seran el maig i el juny.
Les cites més importants i ja tancades seran:
La marató d’Empúries sempre que la pugui fer a 4.40km, després de fer de llebre i veure la gent com s’exprimia em van venir ganes de forçar la màquina una altra vegada en llarga distància, així que perquè no provar-ho. Si un parell de setmanes abans veig que no estic per fer-ho no m’hi inscriuré (2 de maig).
Amb l’empresa participaré a un aquatló el 8 de maig i la ja clàssica cursa de Collserola el 16. Ja estic apuntat a les dues competicions, la primera totalment nova per a mi i la segona amb ganes de fer un bon paper d’equip.
Finalment, i com en principi no podré anar a Les Angles, m’he tornat a inscriure a Balaguer, i compte que les places estan volant. (19 de juny)
I la temporada acabarà, si algú més s’hi apunta, el 27 de juny a Donosti. És un olímpic que el vull fer bé, però sempre donant preferència a la part turística del viatge. Potser aprofitaré Sant Joan i fem una escapada de 4 dies al País Basc, és temptador no?
Entre mig potser fem alguna coseta més, però també dependrà del meu estat de forma i de les ganes.

Canvi de cicle

De xip, d’esport, del què sigui. Després de tantes setmanes dedicades a córrer ja tocava recuperar la bici i començar a fer km. De moment, des de dimecres he acumulat tres classes d’spinning i una sortida en BTT, ja vaig adequant la musculatura al nou esport i serà la meva preferència durant el març. També començaré de nou amb la natació que degut al constipat ha estat una mica posposada.

Encara hi ha neu.

També he anat definint el calendari que aviat penjaré.

Perquè tinc tants problemes musculars després de les competicions?

Alguna cosa faig malament per tenir més problemes que els demés en recuperar-me muscularment. Ja m’ha passat altres vegades, però un bon exemple ha estat aquesta setmana. Vaig acabar bé la marató, no dic que no em cansés, o que no tingués una mica de desgast muscular, però realment la sensació és d’haver pogut córrer molta estona més, no se’m van fer llargs els 42km i, ni tan sols el calçat nou (amb sobredosis de vaselina) va ser cap problema. Vaig anar molt fi. Però resulta que arriba diumenge a la tarda i ja començo a notar dolor al quàdriceps, dolor que es consolida el dilluns i que s’allarga fins el dimecres mentre sento que els meus amics, que en teoria anaven més al límit, ja estan perfectament recuperats.És cert que no vaig estirar més d’un parell de minuts, però jo no veia a la gent currar-s’ho gaire. Voldríeu compartir els vostres trucs? Creieu que el problema és previ a la competició, o no faig les coses bé els dies posteriors? Potser no tinc solució, la veritat és que tampoc em queixo, ja m’està bé acabar sempre en plenitud de condicions i que els problemes comencin l’endemà, pot ser genètic?

Els culpables que no estirés: la Bea i el Jordi m’estaven esperant a la zona VIP, gràcies. Quants anirem de curt l’any que ve en aquest mateix lloc?

Pacemaker, que no llebre, de 4 hores

La traducció del google de pacemaker és "pacificador", i crec que realment és molt més fidel al què vam fer. Si un es llegeix les cròniques de la marató, tothom va bé fins al km 25 i partir d’aleshores punxa. Tot i que el Xavi sempre em trenqui els esquemes (no l’hauré de deixar escriure més en aquest bloc), l’ideal segueixo pensant que és fer les competicions de menys a més. Això necessita un requisit, conèixer-se molt bé i saber el propi potencial, i un avantatge clar, la fatiga final és voluntària i no forçada.
El cas és que diumenge va ser un dia especial per a mi, tenia moltes ganes de fer de globus de 4 hores, però amb dues petites contradiccions: les ganes d’aprofitar la marató per fer una bona cursa i els dubtes davant un rodatge tant diferent al meu durant quatre hores. Cap de les dues ha tingut importància a posteriori, i si em deixen l’any que ve repetiré, amb el temps que sigui.

Els tres globets

Em costa molt descriure la meva marató. He d’admetre, i els que em coneixeu més ja ho sabeu, que m’encanta donar consells, “ajudar” a la gent a aconseguir els seus objectius, i resulta que em vaig trobar de cop amb desenes de persones refiant-se dels tres que portàvem un globus amb 4 hores escrit.

Fins a tres vegades els globus de l'Albert i meus es van liar, i amb gran habilitat vam aconseguir desfer-los, som uns mestres! Foto de l'Anna

D’històries n’hi va haver a patades: parlant entre els pacemakers, escoltant la gent, algun freak, i sobretot un final que em va emocionar com quan jo, ara fa tres anys, cobria per primera vegada la distància de 42.195km, i que va acabar “de posar-me tou” quan alguns em van agrair la feina realitzada.

Pas pel km 35, foto de l'Eva, que està a totes.

Després de passar-nos 35km calculant, vam entrar en el moment clau, aquell que fa que la “feina” que estàvem fent valgui tant la pena. Primer veus que tothom t’odia, a tots aquells que volien baixar de la marca, no els fa gràcia veure el globus de 4 hores, però jo els vaig dient que porto un coixí d’1 o 2 minuts i que s’enganxin. Mentre animo als corredors jo també vaig pujant l’adrenalina i em trobo literalment cridant en el darrer km: “que ningú es deixi anar!, i qui tingui marge, no el vull veure més, que tiri!” (em sentia rotllo Flashman, volia que la gent em fes “hachacitos”).

El noi de vermell, va ser un dels que em va venir a agrair que els marqués el ritme, com mola! Foto de la Marian.

Al final em vaig passar una mica, volia fer 3.59 i en un parell de parcials de 3km vam fer 16.30 en comptes de 17 minuts que és el què ens tocava, però així molts van poder baixar de 4 hores.
En quant a les estadístiques, jo havia de seguir una mitja de 28.20 cada 5 km, ho vam portar força bé els tres primers parcials, abans de la mitja ens retardem una mica i per això passem en 1.59.40, decidim recuperar en el següent. L’errada clara és entre el 30 i el 35, on vaig uns 7 segons per km més ràpid i a sobre coincideix amb el mur, la veritat és que em sap molt greu i a més no entenc com no me’n vaig adonar, veia però que la gent del voltant seguia el ritme, i la diferència de metres i el dia tapat van tornar el Garmin una mica boig. Del 35 al final, anem clavats a 5.40, per fer un temps final de 3.58.00.

Dels mil vídeos que han penjat el que més m'agrada és aquest, animant a la gent.
I aquí teniu algunes fotos més.

Estic segur que l'any que ve encara serem més corredors, ja estem fent càlculs amb la Bea a veure si arriba, jiji

He batut el récord del Jackson Kotut...

...en 3 minuts i 9 segons!!! En la distància de Sants a Sarrià i en la modalitat sense quàdriceps, evitant patinar i esquivant els cotxes que perdien el control. Això, us asseguro, sí ha estat una bona marató.

Pel que fa a la de 42,195 també vaig millorar diferents marques. Com la de vegades que es pot anar al WC en una tarda... Què malament em senten els gels!!! O el meu millor temps (aquest era fàcil si acabava, doncs era la primera vegada que corria un marató): 3h.33min.35seg. Si apreto 2 segons ho quadro al 3, llàstima.
Tanta meditació respecte al ritme a seguir, el temps objectiu; que si seguir els globus, que si anar per davant. I sona el tret de sortida i la cursa et porta sense temps a decidir. En fi, la inexperiència suposo, els 5'/km planejats es converteixen en 4'45". A l'Av.Madrid passo als globus de 3h30' i a la Meridiana ja ni els veig, però aconsegueixo mantenir el mateix ritme fins al km 32. Aquí, a l'Av.Litoral, em giro i els globus ja els veig molt de lluny. Deu ser el famós mur? Jo psicològicament vaig be, perquè a més no noto esgotament físic, però muscularment ja comencen els dolors. Sobretot unes punxades, com d'agulles, als dits dels peus, que no acabo d'entendre però que a l'acabar veuré que es tracta de 3 ungles menys... A partir d'aquí els següents 10 km a una mitjana de 5'35"/km, bastant constants en cada un d'ells. A la Ciutadella em passen els globus de 3h30' amb el seu sèquit, al seu ritme constant de 5'/km, que a mi em sembla una velocitat creuer impossible de seguir.
Sempre he dit que els ànims de la gent es noten molt, i la marató de la Luchy sí va ser de récord, doncs em va seguir en 8 punts diferents de la ciutat. No se com s'ho va poder fer!!! Durant els primers 15 kms, fins la Pedrera més o menys, l'empenta dels "fans particulars" em fan volar. Després la companyia del Coke durant uns 10 kms també m'ajuda. A la zona del mur l'única ajuda és la dels famosos gels, que si be són una autèntica bomba de rellotgeria per l'estómeg, et proporcionen una injecció immediata d'energia. I a partir de l'Arc del Triomf el carrer es converteix en un passadís entre gent anònima que no para d'aplaudir.I quan ja ensumes l'arribada al c/Sepúlveda, apretes les dents i et sembla que augmentes el ritme. I mires el Garmin buscant la confirmació, però la seva resposta és: 6'/km... No el miris més, home! que ja arribes. I quan enfiles Maria Cristina decideixes fer l'esprint per quedar com un rei, però el bessó esquerre amaga d'enrampar-se... Afluixa, home! a veure si encara ens haurem d'arrossegar per arribar, que és millor acabar com un senyor.
En fi, ja veieu què content estic!!!
I aquí l'àlbum de les fotos de la Luchy:
http://picasaweb.google.es/111733226499552710054/MaratoBcn2010#

Xavi

PD: Demà tindreu la crònica del Pau fent de llebre.

Serem originals: Sortida BTT Collserola

Avui que tothom parla de la marató, jo proposo una convocatòria de BTT de la qual ja n'hem començat a parlar via facebook.
Data: dissabte, 20 / març / 2010

Hora: 10:00 - 16:00

Lloc: Camins i rierols de Collserola

Trobada d'amics que fa temps que no es veuen i que per motius desconeguts volen quedar i fer exercici !!??

Ruta:

Sortida: Plaça Funicular de Vallvidrera-Superior. D'allà pujarem direcció Font de la Budellera per sota Torre Collserola. Baixarem un camí estret per anar a buscar la trialera de l'Aqüeducte. Aquesta baixada, tècnica i humida, ens portarà a Can Borrell. Passarem pel Pi d'en Xandri (germinat l'any 1774). D'allà anirem fins a Sant Cugat, on farem un "tentenpié" lliure a la plaça de l'esglèsia. Reprendrem la marxa per anar pujant cap a Sant Medir i La Font Groga. Aquí començarem a baixar pel Viver de can Borni fins la Carretera de les aigües. Aprofitarem aquest pla per pedalar tranquils i parlar sense esbufegar fins l'última baixada que ens durà al Parc de l'Oreneta, just al costat de l'AULAArribada: Parc de l'Oreneta.

De moment som 12 i alguns indecisos, però la convocatòria està oberta a qui vulgui. Serà divertit i el nivell mig, a més fem BCN - Sant Cugat - BCN, així que qui vulgui fa la meitat i torna amb els ferrocarrils.

Ja anirem informant!

Per cert, és possible que acabem la jornada sopant plegats.

Demà i passat les cròniques de la marató.

Timing, clima i el dia després

Pels que no seguiu el bloc habitualment, recordar-vos que l’entrada anterior és del Xavi, que és convidat aquest any i que anirà a un ritme més ràpid. Adjunto ara el meu timing, el qual compliré exactament només amb el biaix del temps de xip, jo calculo que trigarem uns 4 o 5 minuts a sortir, per tant a les 8.35 s’ha de començar a sumar el temps que he marcat cada 3km. La Bea baixarà de casa fins a Pg. De Gràcia i a partir d’allí un recorregut que la portarà fins a Glories, l’Arc de Triomf i l’arribada (per si algú la vol acompanyar).
Sembla que no plourà però farà fred, la qual cosa va bé per córrer però és una putada abans de sortir. Us recomano que porteu una samarreta d’aquelles velles per poder-la llençar a darrera hora, també hi ha qui porta bosses d’escombreries, en fi, alguna coseta per mantenir-se calent. Durant la cursa, cadascú és lliure de fer el què vulgui i depèn molt del ritme, però no us passeu d’abrigats.
Finalment adjunto un vídeo de l’Albert, qui baixarà segur de les 3 hores i amb qui vaig compartir alguns entrenaments que van ser claus per millorar el meu registre en la Mitja de Granollers. Especialment als debutants us costarà de creure, però puc donar fe, i sinó la Bea ho farà, que l’endemà de la meva primera marató al 2007 vaig acabar així, també és cert que la deshidratació és un dels principals factors i crec que no serà un problema d’aquest any.

Mesocicle Realització-Microcicle Competició

A l'invent li queden 4 dies... No se perquè em passa, jo sóc molt tranquil, però fa uns dies que em desperto somiant amb la cursa de diumenge. Millor dit, en la Marató. Suposo que és perquè es tracta d'una nova experiència, però en el planning d'entrenament això no ho explicava!!

Després d'unes primeres setmanes en que el volum va ser el protagonista, amb molta força de voluntat motivat pel repte; de l'encostipat que no marxava; de sessions d'entrenament amb sèries i d'altres de sortides llargues; de les mitges maratons amb bons resultats; ja només queda disfrutar diumenge. O millor dit no patir massa.

La tàctica encara no la tinc molt clara. Crec que serà qüestió de veure-les venir, com diu el tòpic. Intentant no accelerar massa a la sortida per resistir els màxims kilòmetres possibles al ritme desitjat.

La punta de millor forma penso que la vaig tenir a Granollers, i actualment les sensacions no són tant satisfactòries com havia planejat. Per tant intento concienciar-me que la idea inicial i el repte era acabar, sense presionar-me més del compte calculant ritmes i temps possibles.

He fet un planning d'en quin moment passaré per cada lloc, per tal que qui vulgui s'apropi a animar-me.

I per últim comentar que ja tinc la samarreta que utilitzaré a la cursa. Sempre havia pensat que mai em posaria una samarreta de color blanc, i menys una sense mànigues. Doncs així serà la que faré servir... I és que les bones causes s'ho mereixen: correré amb els "colors" de la Fundació per a la Fibromialgia i la Síndrome de Fatiga Crònica, que sota el lema "Mai més no correràs sol" ha llençat la seva proposta d'ESPORT SOLIDARI.
Ens veiem a la Marató!!!

Xavi

Sense poder córrer en 10 dies però amb moltes ganes

No podia arribar pitjor a una marató: primer la lesió de l’adductor i ara una grip que no em deixa pràcticament ni sortir de casa, total 10 dies sense córrer i espero avui o demà al menys rodar una mica.
Sigui com sigui, tampoc crec que m’hagi anat malament el descans i estic molt animat, primer perquè no sé si ens trobarem tots, però molts dels meus amics heu preparat la prova a consciència i estic segur que diumenge serà un gran dia (especialment pels debutants, però no dubto que tal com heu entrenat molts dels que repetiu, millorareu la marca). També estic il·lusionat amb la meva marató, tot i la responsabilitat de fer de pacemaker i el respecte dels 42km, estic molt tranquil i amb ganes de començar a córrer. Sé que la inèrcia de l’ambient més els sentiments dels que tindré al voltant, em faran viure la cursa des d’una altra perspectiva. No deixa de ser un repte més, poder mantenir el ritme i no defallir durant tota la marató.
Com sempre dic, m’encanta que em saludeu i que m’animeu, per tant si veieu un tio de blanc amb un globus que posa 4 hores, aquest seré jo.
Un company de la Caixa de la Bea i el Xavi ens va proposar que corréssim la marató amb les samarretes de la seva fundació, jo no podré, però el Xavi sí, a veure si ens fem una foto i la setmana que ve us ho explico tot amb més detall. De fet té previst córrer-la amb el meu globus així que com diu ell “podrem parlar durant la cursa”. De moment penjo la web http://deportesolidario.org/ i amb la primera frase que he llegit: “Apoyando a nuestra fundación, desde tu práctica deportiva, siempre serás el número 1”, aprofito per desitjar molta a tots i cadascun dels corredors!

Què fer el cap de setmana abans d’una marató?

Doncs el què vaig fer jo, segur que no. En fi que tants escrits donant consells, aquesta vegada em va venir de gust (perquè tocava) trencar-los. I és que si un dels teus “més millors amics” celebra el comiat de solter a Munic, tota la resta passa a un segon pla.
El cap de setmana tenia clarament dos temàtiques: una esportiva que em va anar perfecte tenint en compte que estava de repòs per l’adductor, i una de festiva on vaig poder fer la reserva de cereals en forma de civada per a tota la setmana.
L’esportiva va ser una gran esquiada a Garmisch a la qual hi vam acudir només la part catalana (els dos Carles i jo), i com no el Bernat, que ens va fer bé d’amfitrió, tot i que si hagués pillat un X6, haguéssim fet més el fatxenda, si o no? La neu no estava gaire bé i els esquís que vaig llogar tampoc, tot això juntament amb la por a forçar l’adductor va provocar que fos més aviat un acte social que esportiu, i en tot cas sense gaire més història. El millor estava per venir.

Fotos des d’un dels punts més alts i recorreguts gravats amb el Garmin, des d’on la foto fins a baix de tot hi ha una baixada de prop de 5km. Em va estranyar saber que sense fer esforços per anar molt ràpid, esquiant s’arriben a màximes de 70km/h

Ja de nou a Munic, i com si haguéssim tornat als 20 anys, només ens va donar temps per una dutxa ràpida abans que la delegació bavaresa, l’Amit i el Michael, ens passessin a buscar per guiar-nos per la nit muniquesa. Començàvem poc abans de les 9 amb una mica de menjar i 6 grans gerres d’1 litre de cervesa cadascú, passades les 11 ja en portàvem dues i mitja, molta més de la que tots nosaltres podíem assimilar en tant poc temps, i alguns ja començaven a perdre els papers (jo no, és clar).

Un parell d’imatges del Hofbräuhaus, lloc idealment escollit per l’Amit i el Michael, típicament bavarès.

Després d’un espai de temps en què no recordo molt bé què vam fer (tot i que em venen algunes imatges al cap), ens vam trobar a la cua d’una discoteca i amb un porter que no ens deixava entrar perquè érem massa baixets (ho va dir en alemany, i potser no ho vaig entendre del tot bé, però en tot cas em va recordar molt als de la porta del Sutton: tu sí, tu no). Sigui com sigui “la jugada ens va sortir bé” ja que en aquells moments un grup d’una catalana, una alemanya i un alemany (com si fos un acudit) es van solidaritzar amb nosaltres i ens van conduir cap a una discoteca millor (8 Seasons). Allí vam acabar de cremar reserves, per arribar a les 9 hores de festa, cosa que va repercutir en el nostre estat l’endemà (alguns pitjor que d’altres, tot i que no donaré noms).

Com vam comentar, per gran i greixós que fos el tros de carn, simplement flotava en els litres de cervesa dins l’estómac.

Per a completar tota la informació i a mode de recordatori per si em sento millor que mai en la marató del dia 7, dir que vaig menjar, per ordre: una carn de difícil descripció amb salsa i patates, un Bratwurst, un croissant, una pota de porc (rotllo Obelix) amb patates i salsa, un altre croissant, i per rematar el diumenge, un parell de shwarmes.
En l’arribar a casa, per cert una hora més tard del normal degut a la incompetència de l’aeroport de Barcelona, la Bea m’havia preparat una saludable truita de patates, acompanyada de parmesano i fuet, una bona manera de readaptar-me a la cuina mediterrània.
Si algú dels presents o citats vol apuntar quelcom més que ho faci en forma de comentari.

Esquiada a Garmisch

Demà ja explicaré com ha anat tot el cap de setmana, per avui una entrada ràpida amb dos vídeos de l'esquiada, el primer en què porto jo la càmera i el següent que filma el Carles i jo surto (de gris). No seria la millor esquiada de la nostra vida: molt gel, esquís llogats, i que un ja no té les cames d'abans, però és un bon record.


I l’enllaç del tercer, on esquiem fatal, i a més el Carles casi es fot contra “l’SLOW”
http://www.youtube.com/watch?v=sS82d9Bm9lU
Demà afegiré aquí mateix algun de l’altre esquiada de l’any, la de Les Angles, on vam trobar una neu magnífica, però els vídeos van quedar fatal.

Pomplamoose music

Coooooom em carrega el Basté, especialment la gilipollada amb la Noemí del Corte Inglés (els que l’escolteu sabreu de què va), però hi ha una cosa que no se li pot negar: té molt bon gust per la música. Fa un temps ja vaig parlar de la qualitat dels Racústics, i la proposta d’avui, crec que és un gran descobriment.
Així doncs mig adormit he sentit que parlava d’un grup anomenat Pomplamoose i n’ha posat una cançó. L’he buscat perquè m’agradaria compartir-lo.

També penjo l’enllaç del myspace, on es pot baixar la seva música. L’escoltaré una mica, però jo crec que serà el típic CD que val la pena comprar.
http://www.myspace.com/pomplamoosemusic

No cal dir que mola molt la samarreta.

Per cert, suposo que alguns haureu pensat “si et carrega el Basté perquè l’escoltes?”, doncs la resposta és senzilla, per què me’n vaig a dormir amb el Pou, i pel matí està posat RAC1, fins que no em desperto una mica sóc incapaç de posar Catalunya ràdio, on el Fuentes també ha posat una bona cançó abans de les 8, però no n’he pillat el nom.

Puto estimat futbol

La meva relació amb el futbol és d’amor i odi a la vegada: sé que sóc molt bo però sempre perdo (i el pitjor és que quan no hi vaig el meu equip guanya), però el pitjor és que amb més de 30 anys com tinc i amb la pressió que li exigeixo a la musculatura, els adductors no m’aguanten.
Era conscient d’això i l’any passat ho vaig deixar per una temporada, no volia córrer el risc. Aquesta he tornat, i l’altre dia ja vaig notar una punxada, la sensació és que era a l’isquio, però arribant a casa i sobretot pel matí sembla que, com no, és l’adductor el què ha patit. És l’esquerra i tot i el mal que em va fer ahir no em privarà de fer la marató, això sí, fins aleshores no crec que corri gaire més i per una setmana deixaré el futbol. Repòs, gel i antiinflamatoris durant tres dies.

Com veieu, l'adductor no va ser l'únic que va patir dimarts, de fet al migdia m'havia pegat un pinyo corrent per la carretera de les aigües, sense conseqüències greus però fent-me rascades a les mans.

Però superat l’odi, arriba l’amor, i m’he decidit a comprat unes Munich noves, amb els colors que a partir d’ara vull començar a portar: negre i groc.

Gran punt i seguit després de setembre

Si l’any passat, planificàvem la temporada i de fet la vida al voltant de l’Ironman, aquest any l’aconteixament encara serà més definitiu, i és que un petit ser en el ventre de la Bea ens canviarà la vida a partir de setembre. No sé pas què passarà després, em pregunto, a partir de quants mesos pot començar a entrenar un nadó? Diuen que la natació de seguida, no?
Fora bromes estem molt contents i al·lucinats per tot plegat, després d’intentar-ho durant uns mesos vam arribar a la conclusió que preparar un Ironman i especialment fer més de 500km al mes no era compatible amb la gesta, només cal pensar en la canya que rep la zona protagonista contra el seient de la bici. Passat el Challenge, la bici va quedar pràcticament aparcada (diguéssim que la Bea em va convidar a “no agafar més la bici fins que aconsegueixis fer-me un fill”), i dos mesos després vam fer diana.
A partir d’aleshores ha estat un camí d’emocions, nervis i alegries que no ha fet més que començar. L’únic que em sap greu és que ara la Bea no em pot acompanyar a entrenar i la sensació d’abandonar-la de tant en tant és més dura (la sort de tenir una dona triatleta, es converteix en tristesa quan no pot venir i la trobo a faltar). En tot cas, com nedar sí que pot, ara em veureu més per la piscina del DIR.
Ben mirat no sé molt bé perquè escric aquestes coses de manera pública, però de seguida trobo dos raonaments: el primer és que afectarà molt a la meva temporada, centrant totes les competicions abans de l’estiu i abandonant la llarga distància, especialment els llargs entrenaments en bicicleta, i això afecta al bloc. I segon perquè tothom em diu que ens sortirà un fill poeta més amant de llegir a Martí Pol que de sortir a córrer, però jo tinc la teoria que aquest pot ser el primer post dedicat a un/una esportista que acabarà fent història, i sinó al temps.
Veieu que no poso res dels canvis hormonals, del no entrar a la cuina pels olors, dels antulls... i és que sóc molt bona persona.
Batman forever.

Informació d’última hora per la Marató

Per no fer-me pesat penjaré els enllaços d’un parell de temes del febrer passat relacionats amb la marató. Vull donar uns darrers ànims a tots aquells que esteu entrenant a fons i que ara ja deveu estar una mica saturats, queda una setmana dura i la darrera simplement serà de recuperació.
Primer dir-vos que a la web de la marató teniu un apartat on podreu calcular el ritme que heu de portar per a assolir un temps objectiu, simplement poseu la distància, i la marca o el ritme que es vol seguir, i ho calcula.

Un cop ho sapigueu, realitzeu aquest test, ha de ser aquesta setmana i el millor és que sigui després de descansar el dia abans. És una referència prou exacta de les vostres possibilitats, a mi m’ha funcionat.
http://www.ironpanic.com/2008/03/setmana-10.html
I finalment dir que un any més els de corredors.cat realitzaran una col·lecta de wambes per enviar-les al tercer món, jo ja tinc les meves guardades, jubilo les Puma que m'han donat un bon rendiment en quant a velocitat, però que des de bon principi van perdre "una peça" de la sola, tenen encara molt marge.

http://www.ironpanic.com/2009/02/projecte-sabatilles-solidaries.html

Sóc tant bo?

Sóc tant bo planificant-me l’entrenament que vaig aconseguir arribar a Granollers en el meu millor moment i ara ja he caigut en picat? Això és el què pensava dissabte rodant, per cert a les 8 del matí, camí de trobar-me amb el Jaume que encara havia sortit més d’hora.

La Cerdanya a primera hora del matí, atenció fins on arriba l'ombra.

I és que la setmana posterior a Granollers, pensava: “he de fer els 10km en 38 minuts”, “quina pena no poder córrer la Marató de Barcelona al meu ritme ja que podria provar d’atacat els 3.10 o 3.15”, i dissabte, això sí, després de 80km en 5 dies, estava baixant cap a Sanavastre a un ritme que no coincidia amb les expectatives creades.
En fi, que potser la tirada del diumenge a la Mitja de Barcelona em va deixar més petat del què pensava o simplement ha estat una mala setmana, però no estic com fa uns dies, i he patit més del compte amb els entrenaments.
El millor de tot és que ja que em tocava anar forçat, doncs al menys fer-ho en companyia: diumenge vam coincidir la tira (ho vaig explicar), entre setmana, a part de la volta en BTT amb l’Àlex, tirades amb el Xavi, els companys de la UOC, i dues llargues amb el Jaume (realitzant quasi 50km junts), i a sobre dimecres ens trobàvem primer amb el Coke i després amb el Pepe, qui m’ha descrit en el seu bloc com a “maratoniano, ironman y la mar de majete”, gràcies.
En definitiva que no era la meva setmana esportivament parlant, però ho ha estat a nivell social.
I ja que estic parlant de gent bona, vull donar oficialment ànims a la millor triatleta de llarga distància d’Espanya, la Virgina Berasategui, que després d’un accident molt greu entrenant a Mallorca, es recupera i sembla que està ja de nou animada per competir.

Barcelona 2010 lanza la sexta campaña de notoriedad, dedicada al maratón

Uns dies més tard, moltes gràcies per participar en l'enquesta. Amb els resultats obtinguts i altres elements de màrqueting, han acabat de confeccionar el cartell referent a la Marató de Barcelona 2010. Us adjunto la notícia penjada a la seva web www.bcn2010.org. Per cert, jo vaig votar la Diagonal 4 vegades!
Hoy comienza en Barcelona la sexta campaña de notoriedad del Campeonato de Europa de Atletismo Barcelona 2010. En esta ocasión el motivo es el maratón y el protagonista, Chema Martínez, ex campeón de Europa de 10.000 metros y uno de los maratonianos más destacados del momento. La organización de Barcelona 2010 ha adelantado ligeramente el comienzo de la campaña para coincidir con este momento de gran expectación ante la Mitja Marató de Barcelona que se disputa el domingo día 14 de febrero.
Las primeras imágenes de la campaña podrán contemplarse en los laterales del Trambaix y en dos líneas de autobus, 34 y 47. El Trambaix es el tranvía que une la plaza Francesc Macià con las ciudades de Cornellà y Sant Feliu de Llobregat. Próximamente se añadirán 100 opis por toda Barcelona y 400 banderolas que portarán la imagen del corredor en su cara A y la de la futura campaña de voluntarios por la B.
La cifra de 42,195 kilómetros, que es la distancia del maratón, es la que sirve para llamar la atención de los ciudadanos. En esta ocasión los autores de la campaña remarcan que esa distancia equivale a recorrer cuatro veces la Diagonal, una de las calles más largas de la ciudad de Barcelona.
Esta campaña tendrá una duración aproximada de un mes, ya que acabará coincidiendo con la celebración de la prueba reina de la larga distancia en la ciudad, la Marató de Barcelona, el domingo 7 de marzo. Esta edición 2010 de la maratón demuestra el crecimiento de la respuesta de los ciudadanos hacia las pruebas de fondo con la proximidad de Barcelona 2010, ya que han mejorado la cifra de inscritos del año pasado y han sobrepasado los 11.000 participantes.
Chema Martínez se une a la lista de estrellas del atletismo que han prestado su imagen a Barcelona 2010 durante el proyecto. Martínez fue tercero el pasado domingo en la Mitja Marató de Granollers y de cara al Campeonato figura como uno de los favoritos al título de campeón de Europa de maratón. En 2002, en la edición celebrada en Munich, se proclamó campeón continental en la distancia de 10.000 metros.

Nutrició 3 de 3: Fins i tot la xocolata és bona

Fa uns dies us parlava del bloc de Paris Canals, doncs bé, a part d’alguns links referents a nutrició té una entrada molt interessant per als amants de la llarga distància, i és una classificació dels aliments segons la seva validesa, abans, durant i després d’una prova d’ultrafons. Com a exemples sorprenents:
ÀPAT ABANS DELS RODATGES
Carn de porc magre: vitamina B
Ceba: millora la circulació, estimula la formació de globuls vermells
Musclos: Fe, per evitar anèmia; Zn, ajuda al metabolisme de l'energia
DURANT ELS RODATGES
Cafè: redueix dolor muscular
Curri: afavoreix la digestió
Xufla i orxata: eupéptica pel seu contingut en amilasa i lipasa, facilitant la digestió dels hidrats de carboni i els greixos respectivament
DESPRÉS DELS RODATGES
Carn de cangur: amb propietats anticancerígenes
Carxofes: depuren el fetge
Ceba: rica en substancies antiinflamatòries (quercetina)
Regalèssia: propietats antiinflamatòries
Xocolata amarga (85% cacau):redueix el dolor; augmenta l'energia
Si voleu llegir tota l'entrada cliqueu aquí.

Nutrició 2 de 3: Clínic SBR

Com a membre del club, SBR ens convidava dissabte a un clínic sobre nutrició. Sempre he dit que la raó principal per la qual tindria un entrenador personal si tingués pasta seria per comentar-li dubtes referents principalment a l'alimentació, així que no vaig dubtar en assistir-hi. Va ser a càrrec de Neus Caylà, membre del CN Mataró, que, tot i que crec que vam fer una sortida en bici l'any passat, desconeixia com a triatleta malgrat tenir un currículum molt complert i exitós als seus 23 anys: a Irlanda (prova corresponent a la Copa d'Europa de Triatló) va quedar cinquena i ja ha estat dues vegades campiona sub23 d’Espanya.
A més és diplomada en nutrició i ens va donar una xerrada prou amena i amb detalls interessants que em van sorprendre. Els detallo.
Proteïna: Referent a la proteïna cal destacar tres elements, el primer és que molts dels aliments d’una dieta estàndard ja porta proteïnes, per tant no hem de forçar l’ingesta de carn vermella per a aconseguir-ne, a més la carn vermella genera uns àcids (?) que són inflamatoris i per tant contraproduents especialment abans d’una competició. Finalment en cas de prendre un complement proteic, útil per a la regeneració de fibres després de la competició, han de ser aminoacits ramificats, les altres proteïnes són les que utilitzen els culturistes.
Supercompensació: Es tracta d’enganyar el cos per a augmentar les reserves d’Hidrats de Carboni (HC). No sé si ho explicaré del tot bé, però el concepte cal pillar-lo perquè un error típic és dedicar la setmana prèvia a una competició a ingerir tants HC com podem, i la musculatura assimila només un percentatge determinat, la resta la converteix en lípids. Si el què volem és ampliar aquest percentatge, des de dilluns reduïm la quantitat d’HC per a buidar les reserves, tres dies abans de la competició és quan ens sobrealimentem d’HC i el múscul, per no tornar-se a quedar sense, decideix augmentar el seu percentatge de reserva (d’un 20 a un 40%) ja que tem tornar a tenir-ne el dèficit creat a principi de setmana. És així quan realment acumulem més “gasolina”. Això es pot fer com a molt tres o quatre vegades l’any. Cal beure molt durant el procés ja que per assimilar els hidrats el cos necessita aigua.
Consum de greixos i glucosa: durant un exercici normal el cos tira en percentatges equilibrats tant d’una cosa com de l’altra, i és quan demanem un sobreesforç puntual que augmenta el consum de glucogen. Si comencem l’exercici massa fort fa que acabem les reserves de sucre massa ràpid arribant abans a un estat de falta d’energia i per tant la incapacitat de canviar el ritme en cas de necessitat. (Aquesta part està dedicada al Xavi).
Menjar: La Neus comentava que les reserves s’acaben als 90 minuts d’exercici, a partir d’aleshores posava molt èmfasi en menjar com a mínim cada hora. En aquest cas em va comentar i confirmar que amb els gels hem de veure quan ens dura per anar-ne prenent abans que l’efecte de baixón arribi (jo en marató calculo cada 5 o 7km).
Esmorzar típic: 2 hores previes a una competició (temps necessari per a digerir) es recomana prendre:
- un suc de taronja natural,
- llet desnatada (o iogurt o llet de soja) amb cereals,
- una torrada amb melmelada (jo prenia pernil dolç, però no cal prendre proteïna)
- una barreta muesli (vaig entendre que la barreta havia de ser d’aquelles de super, prendre en definitiva alguns fruits secs, no una tipus Mule Bar)
Res de sucres una hora abans de la competició: aquí sí que la cagava, perquè jo m’enduc sempre una ampolla amb isostar per anar prenent a glopets fins a l’inici de la cursa. El problema és que quan un ingereix qualsevol tipus de sucre genera insulina, i aquesta priva a un serie d’hormones que el què fan és activar el cos i preparar-lo per l’inici de la cursa. Així doncs una hora abans, com a molt, prendre aigua.

Això és el que vaig entendre en línies generals, no pareu atenció en els aspectes més tècnics i sobretot no em feu cas si teniu algun dubte, segur que la Neus Caylà ho va explicar bé, però això no vol dir que jo ho entengués tot, per tant el que aquí he escrit és la meva versió (ho dic per si hi ha errades).

Nutrició 1 de 3: Què faig jo

Alguna cosa canvia quan competeixo. Molts millorem quan es tracta d’una competició, donem una mica més que en els entrenaments, traiem força d’on no hi ha, però jo crec que en el meu cas és exagerat, especialment si penso que molts entrenaments me’ls prenc seriosament. Sense anar més lluny fa cosa de dues setmanes feia un rodatge amb l’Albert (per cert 1.21 a Granollers) intentant mantenir un ritme entre 4.15 i 4.40 durant 24km i vaig acabar tocadet, en el darrer quart ja no tenia tracció i fins i tot al parar estava una mica marejat. D’aquí a poder rodar a 4minuts durant 21km hi ha molt i busco l’explicació en factors especials de la setmana anterior: intento fer tres sortides de rodatge on premo de tant en tant l’accelerador, sempre descanso el dia abans, intento dormir bé, però sobretot regulo l’alimentació.
Aprofitant que aquest dissabte vaig anar al Clínic d’SBR, dedicaré la setmana a la nutrició, realitzant tres entrades: la primera és explicar què faig jo, tot i que “para que no lo hagan en sus casas” marcaré en cursiva allò que ara he vist que faig malament. La segona la dedicaré a tot allò que vaig aprendre en el clínic a càrrec de Neus Caylà i que com veureu va ser molt interessant i finalment la tercera parlarà de les propietats dels aliments en concret.
La meva experiència: com sempre dic, no sóc ni metge, ni nutricionista ni tinc més coneixements que els de dur a la pràctica els consells rebuts. En tot cas la setmana abans d’una competició de llarga distància (a partir de 1.30) intento menjar equilibrat i veure més o menys regularment Aquarius. No m’obsessiono pels hidrats fins ben bé divendres o dissabte, intento fer un bon dinar el dia abans i sopar lleuger i variat, és a dir petites cosetes que em poden anar bé (una miqueta de pasta, una miqueta de pollastre, plàtan i suc). Competició rere competició repeteixo el mateix ritual per esmorzar: bimbo amb pernil dolç, un plàtan, suc de taronja, i una mica de cereals (sols o amb llet de soja), aleshores em preparo un litre d’Isostar i el vaig bevent durant les dues hores anteriors a la sortida.
Com a imatge reflecteixo en el google earth el nostre recorregut de 34km per Barcelona del passat diumenge.

Ja li he vist les orelles al llop...

... be, al llop no, però si al famós mur dels 30 i tants kilòmetres. A més de servir de tirada llarga (33 km), més o menys al ritme que espero anar a la marató (5km/minut), la sortida d’aquest diumenge m’ha servit d’experiència per no fer coses malament el dia D. Aspectes aliens a la voluntat apart, com la neu del començament i el fred durant tota la sortida, hi ha coses que ja se que no haig de fer. Les que encara no les se, segur que també les faré..., però ja no serà per aquesta mania dels homes d’ensopegar per segona vegada en la mateixa pedra.
I és que dissabte no em trobava massa fi i no vaig sopar. I als matins, a mi m’és impossible menjar tant aviat (ja no parlem de llevar-me TANT AVIAT). Total que així va anar l’aventura, sense haver menjat res en massa hores. I sense haver descansat adequadament per la nit. Portava una barreta Mule-Bar, un gel i dues pastilles de glucosa d’ Isostar, però vaig ser incapaç... En fi, que arribant a Glòries em vaig notar que m’agafava una pàjara. Sort de l’Albert que m’acompanyava. I és que el carinyo entre homes, quan es fa esport, reconforta bastant. I va ser un petit avís de no més de tres o quatre minuts. Però aquí vaig cometre el segon error, no forçar-me a menjar perquè no anés a més, com podria haver passat.
Quant a sensacions, més del mateix que vaig notar a Granollers: muscularment i aeròbica molt bé, però a partir del km 10/15 notaré tot el meu pes en les articulacions, i hauré de patir-lo fins el final. El ritme que crec que podré aguantar, em fa sospitar que la meva possible marca estarà per sota de les 3h45’.A veure si hi ha sort i en el famós mur m’agafa una pàjara semblant a aquella rossa del Passeig de Circumval·lació que ens va fer “volar” fins al final. Oi Albert?

Xavi

Molts dels que surten a la foto van debutar en la distància, felicitats!
Jo també vaig aprofitar per provar, tant el material que rpm racing m'ha proporcionat per la Marató com veure com em sentia en una tirada llarga. A les dues coses li poso nota alta: juntant la tirada previa amb el Coke i el Xavi i després el recorregut de la Mitja amb tota la penya de la foto em van sortir quasi 35km, rodant per sota de 5min/km i acabant amb marge (jo sí vaig sopar bé i vaig esmorzar una barreta i suc de taronja), molt content però amb la sensació que tal com estic ara la meva marca de Marató s'ha quedat obsoleta, i el que és més fotut, que el Coke té marge per maxacar-la, ell va fer uns km més i va acabar rodant a prop de 4min/km. I si jo em vaig sentir bé, encara vaig acabar més content amb les Mizuno wave precission 10, és prematur per valorar-les, però amb només 15km rodats, vaig decidir fer-les servir en aquesta tirada llarga i no en tinc cap queixa, ja veurem, però pinten bé.

Pau

Castores a Belén

Com que aquesta setmana ha estat la del Carnaval penjo un antic anunci relacionat amb les disfresses que sempre m’ha fet molta gràcia.

Per la tarda la crònica dels 35km d’ahir.

11km previs a la Mitja de Barcelona

Tres de nosaltres farem uns 11km abans de la Mitja, la qual cosa vol dir que a les 8 ens haurem de posar a córrer. Per si algú es vol apuntar des del principi (plaça Bonanova) o en algun punt, penjo el recorregut. He marcat amb negre cada km, calculeu quan hi passarem si anem a un ritme de 5 a 5.10 el km.

http://sigpac.mapa.es/fega/visor/

Ens veiem i sort!

La reflexió després de la meva millor mitja

Quantes vegades m’han demanat la meva marca en els Halfs, i quantes vegades he dit que no en tinc ni idea? Ara que he aconseguit a Granollers rodar durant 21km a una velocitat que fa poc no podia ni imaginar mantenir-la durant 10, que he millorat unes expectatives que rondaven els 1.27 o 28, no em sento 100% satisfet, i és que el córrer, i especialment aquest tipus de curses (10km, Mitja i Marató), són extremadament “marquitis”, és una lluita contra el rellotge, no és aconseguir una fita, és millorar-la dia rere dia. I això no m’acaba de convèncer, estic orgullós del què faig, però un sempre acaba amb un “sí, però”, continuat d’un “... podia haver fet una mica més, o ara toca baixar un parell de minuts, ara toca millorar la marca de Marató, ara toca rodar per sota de 4”... I és que els reptes estan en el temps, i la bellesa de les curses radiquen en superar aquestes marques.
Lluny de tot aquest vall de números hi ha els triatlons, no només cada lloc és un món (no té res a veure el Half de Les Angles amb el de Calella), però és que cada temporada també és diferent: en els curts hi influeix l’estat de la mar, els possibles grups en bici, les transicions..., en els llargs, l’estat del mar, l’absorció d’aliments i begudes... Per no parlar dels paisatges, de la diversió de canviar d’esport, etc. Un cúmul de coses que fa que un acabi quasi sempre satisfet, o si més no amb la sensació d’haver estat un dia especial.
Tot plegat no desvirtua que estigui eufòric amb la marca i per això penjo el diploma, però penso que és fruit d’un dia rodó i d’un bon entrenament, com sempre dic, és important saber competir el dia de la cursa, però un 70% es guanya patint en els entrenaments.

Si el Capi fa 1.24 minuts, jo què puc fer?

Doncs com a molt acostar-m’hi.
A la sortida ens col·loquem força endavant el Coke, el Jaume, el Capi, el Xavi i jo. De seguida localitzo enfront meu el buff d’en Josep Maria, amb qui havíem estat escalfant. El Capi i jo sembla que tindrem un ritme semblant però ell prefereix anar de menys a més i jo sortir fort d’entrada i mantenir la velocitat. Els altres tres sí aniran junts. Començo doncs a la meva bola, però de seguida em trobo el Jag que m’havia animat a seguir-lo ja que feia de llebre a un company i tenia la meteixa tàctica de cursa que jo. Com que va més sobrat m’ajuda a regular el ritme als primers quilòmetres, però de sobte el perdo, així que via lliure. Em trobo de nou al JM que va molt concentrat i no em fa cas, va bé i dedueixo que avui sí baixarà sobrat del seu objectiu. Jo vaig prou bé (que no bastant): en pla entre 4.05 i 4.15, pujant a 4.20 i les poques baixades a 4, això sí, forçant des del primer km. Ja a la Garriga, em passa el Ferran, tant ràpid (calculo 335) que no puc ni picar-me, millor, així no em trenca el ritme. Passo el 10,5 en 44 minuts, i ara ja només toca aprofitar les baixades per fotre-li canya. Ho faig anant quasi constantment per sota de 4, i amb els motors a tot gas, el cos, per sort, ja se m’ha adaptat. Els darrers 3km a Granollers se’m fan eterns, i fins i tot el darrer em deixo anar, el temps ja és bo i allargant la passa ja vaig prou ràpid.
No havia prequedat amb quasi ningú ja que com vaig dir estava un pelet nerviós i no volia estressar-me anant amunt i avall, però va estar molt bé, perquè amb alguna excepció, vaig poder saludar i xerrar amb molts amics, i rebre bons consells, com el del Prieto que em va dir que corrés amb samarreta de màniga curta (per cert regal de la Luchy i B10)
També me n’alegro perquè m’havia pres aquesta Mitja molt en serio, entrenant bé i el resultat ha estat conseqüent amb l’esforç realitzat.
Les dades
Pau Cortadas Guasch
Posició: 406 (4989 arribats)
Temps total: 1:25:33 Mitja 4.02min/km
Primer classificat: 1:02:01
Parcials cada 2km: 4.09, 4.09, 4.13, 4.12, 3.53, 4.03, 3.58, 3.52, 3.51, 3.42
I demà un petit comentari de tot plegat.
Penjo el vídeo de l'arribada on es veu que vaig molt sobrat ;-) Vaig pel mig, de taronja i mirant el rellotge quasi perdo l'equilibri.
Videos de la Mitja de Granollers 2010 a corriendovoy

Granollers, penúltima parada

Quan el Jaume pengi la crònica al seu blog, el meu comentari dirà que el marica sóc jo. Escrit amb tot l’orgull gay que no em caracteritza, però amb respecte i fins i tot simpatia, només faltaria. I és que del grupet que ens vàrem acabar reunint a la sortida a tots els hi vaig anar al darrera, mirant-los el cul. O sigui que vaig ser l’últim. Però amb l’orgull d’haver aconseguit amb escreix l’objectiu de baixar de 1h40”.

En una cursa a peu poden passar moltes coses, però al final, si tot va be, l’única cosa remarcable és que has fet un munt de passes, un peu al darrere de l’altre, durant una estona més o menys llarga, a ritmes més o menys sostinguts i sensacions millors o pitjors. Vaja que has pringat un matí matant-te a córrer. Quanta raó tenia en Reixach...: Què córrer és de covards!!!

Per aquest any tenia dos objectius: millorar el temps de la mitja i acabar la marató. Com a molts dels que hi érem, Granollers, a més ens havia de servir d’entrenament-test de cara a la Marató de Bcn. Aquí sí que les conclusions subjectives són contradictòries amb les objectives. M’explicaré. Content pel temps final, 1h35’42”; el ritme mig, 4’30”; i les sensacions de cames i recuperació al final de la cursa. Preocupat per una molèstia, aguda i desconeguda fins ara, a la planta del peu esquerre des de la tornada de La Garriga. A la mitja era suportable sofrir durant 9 o 10 km. En una marató encara falta massa distància per arribar al final. Això em fa patir, que un aspecte físic aliè a l’entrenament faci inviable arribar al final. Al Tools tindran molta feina durant aquest mes per evitar-ho.

Respecte de la cursa en si, comentar que el recorregut és exigent però és del que es tracta, no? (molt millor que els circuits planers); i que es nota que qui ho munta està experimentat després d’una pila d’anys de fer-ho. Un 10 en organització, vaja.

Als companys de viatge, felicitar-vos pels magnífics temps. Al Pau, a més, agrair-li el meu rècord. Una part molt important del que aconsegueixo, sempre és gràcies a ell.

Pròxima parada: mitja de Bcn + uns quants km.

Xavi

Jo m’he tret de la llet‏

A mi de la llet m’agrada tot: beguda, en iogurt, formatge… Fins i tot la mala llet!! I això ho entendrà qui conegui a la meva ex, a la qui estimo molt haig de dir. Però seguint la moda impulsada pel Pau i vist que semblo una fàbrica de mocs (com vàrem poder comprobar en la sortida de diumenge per la Cerdanya), jo em trec de la llet. I és que l’any passat ja ho vaig passar malament amb els problemas respiratoris, que em varen fer acabar tot un matí a l’Hospital de Mataró, fent-me proves per determinar que tenia una bronquitis asmática que podía derivar en alguna cosa pitjor. Allà vaig veure una información sobre l’asma, on hi havia un dibuix que cada cop que em costa respirar se’m ve al cap. És un malson, visualitzo els meus bronquis obturats i l’aire intentant passar per on pot per arribar als pulmons. Una paranoia!!! De moment la decisió sembla que ha anat bé i els mocs s’han reduït ostensiblement.
Dels vicis del Pau i del Josep Maria no me n’estaré. Per sort el pa i la cervesa encara no m’han provocat aquella panxeta tant típica… Parlant de vicis. I del Vici en majúscules?: les dones. D’aquest ja em vaig anar traient des de que conec a la que estimo molt, moltíssim. Si més no per no castigar el meu ancià cos, que ja necesita el descans del guerrer (què fanfarrón). En fi, ara ja només em queda la puta feina, que aquesta sí m’impedeix d’entrenar com cal.
Xavi

Video fixed

Després d'unes entrades molt enèrgiques ja no he escrit més de les fixed. Jo al final vaig optar per desmuntar-me els dos plats que em sobraven i ara estic buscant un protector pel de 42 dents, que sinó deixo els pantalons guapos. Tampoc m'he canviat la llanta, però sí les vull netejar i pintar, quan ho faci penjaré una foto amb la bici definitiva. Ara fa uns dies que no la toco.
Adjunto un vídeo que he trobat al bloc del Josef Ajram que m'ha molat, de totes maneres segueixo trobant més estètics els manillars plans i no els de carretera, però aquests segons deuen ser més pro.

Estic a dos dies d’una prova que he preparat molt bé, i com sempre passa quan dediques hores i qualitat a un projecte, estic nerviós. L’únic “però” és el pes, ja ho he escrit i no vull ser reiteratiu, arribo amb algun quilet de més, jo pensava que el propi entrenament dur seria suficient, però no ha estat així i no he reaccionat a temps. En fi, intentaré arriscar i fer una bona marca, arribar a la Garriga a un ritme de 4.15 cosa que em permetria dedicar la tornada a rebaixar algun minut de 1.30. A veure, no les tinc totes. Si no mantinc els 4.15, ja he vist que passar pel sensor entre 45 i 46minuts (10,5km) m’assegura fer l’altra meitat com a mínim amb el mateix temps i això sona més assequible.
Aquest quadre és de la meva àvia, està clar que no he heretat la seva bena artística.

Duatló de Muntanya de Mataró i Clinic SBR

Formar part d'un club, suposa conèixer gent interessada en el mateix que tu amb qui poder compartir sortides a més de beneficiar-se de certs avantatges. El fet de pertànyer a SBR, que està a Mataró, complica les sortides per algú de Barcelona com jo, però no vull deixar de participar en els clínics que ofereixen. Tinc intenció de fer els d'atletisme, ciclisme i natació en aigües obertes si el calendari m'ho permet, però de moment ja he demanat plaça pel de Dietètica Esportiva per Neus Caylà, li podré demanar el tema del pa.

Per altra banda penjo informació del duatló de Mataró, jo seré fora aquell cap de setmana, però penso que pot ser interessant: unes distàncies prou exigents, uns circuits de running diferents per la primera i la tercera part, i una organització per part de SBR que no dubto serà molt bona.

Cliqueu a la imatge i trobareu informació a través del bloc.

No em compris pa?

De sobte m’he sorprès dient aquesta frase a la Bea, “no em compris pa”. Un conjunt de circumstàncies ha fet que aquesta setmana hagi decidit prendre el mínim de pa possible, i encara no sé perquè.
El punt de partida és que aquest diumenge faig la Mitja de Granollers i que considero que arribo una mica passat de pes, per altra banda he llegit en blocs de grans triatletes (ara em ve al cap entre d’altres el de l’Ivan Herruzo) que han apartat el pa de la seva dieta. O sigui que el meu subconscient lluita contra la racionalitat i em fa reduir, sense que de veritat ho desitgi, la ingestió d’aquest senzill però tan apreciat aliment.
I perquè? Sóc de la teoria que per sobre de tot, l’esport no ha de ser un hobby que acabi amb les altres alegries que dóna la vida, a mi m’ha tret coses que abans valorava: sortir per les nits, emborratxar-me, dormir més els caps de setmana... Cap d’elles ara em sap greu, però per favor, que no em treguin el menjar. Així doncs penso que, fins que no pugui viure del triatló, i a aquestes alçades ho veig complicat, no me n’he d’estar de menjar res del què vulgui, és més, i ja ho he escrit en altres ocasions, un dels avantatges de fer tant esport és poder menjar el què vulgui i en la quantitat que vulgui sense problemes de consciència.
En definitiva, que entrenaré el què calgui per arribar al meu potencial, però sense sacrificis ni excessius gadgets (això és un altre tema, odio els compressport i coses per l’estil).
Però i aquesta setmana què? Suposo que val la pena, evitar menjar pa, total són 4 dies, però algú em pot explicar perquè? És que no són hidrats de carboni? I les pizzes, perquè també són dolentes? Per déu que algú m’ajudi!!!! La setmana que ve tornaré a ser normal, però fins diumenge estic cagat, és el meu objectiu i vull fer-ho bé.

MAT – Tècnica d’Activació Muscular

De mecànica, l’única cosa que pensava que sabia era canviar la roda, fins que vaig descobrir que hi ha un cargol de seguretat, que si no saps on l’has guardat ho fa impossible. I ja no us explico de noves tecnologies, que amb prou feines encerto el password i que d’ordinadors només se que el botó del cercle amb una ratlla és per apagar-lo (o era per arrancar?).
En fi que si al cotxe li falla la bugia l’has de portar al mecànic a que li canviï (si és que encara porten bugies els cotxes...). Però el bon mecànic sabrà detectar si el que falla és causat per algun altre motiu.
Això és el que em fan al Tools, on m’han solucionat els problemes al turmell dret que em van operar fa un munt d’anys, i els derivats d’una protusió a la L4. Allà vaig arribar de la ma d’un conegut amb dues hèrnies, que es va estalviar el quiròfan. Transcric una explicació sobre què tracta aquesta tècnica, i al final faré un comentari:
MAT (MUSCLE ACTIVATION TECHNIQUES)

Les tècniques d’activació muscular pretenen corregir els desequilibris musculars amb l’objectiu de millorar la connexió neurològica entre els sistemes muscular i nerviós. MAT optimitza les prestacions del sistema muscular per donar-li les màximes capacitats de control i estabilitat sobre les articulacions.
L’estrés, el trauma o el sobreús, són algunes de les causes que provoquen la denominada inhibició muscular, o falta de connexió neurològica entre el múscul, a través del fus muscular, i el sistema nerviós. La funció principal del fus és la de permetre el feedback aferent amb el SNC amb l’objectiu de disposar d’unes capacitats contràctils òptimes per a la musculatura. En cas de produir-se la inhibició muscular, el sistema nerviós haurà de buscar opcions de motricitat noves mitjançant la compensació muscular. Aquesta es produirà quan un múscul no mantingui una bona connexió fus muscular-SNC de manera que el sistema compensarà aquest dèficit buscant un múscul o més que puguin dur a terme aquesta funció.
El problema radica en que la mala connexió neurològica d’un múscul provocarà un augment de tensió en la musculatura situada a l’altre costat de l’eix amb l’objectiu de protegir al sistema de posicions de vulnerabilitat. Aquest fet és degut a la denominada llei de inhibició recíproca. Aquesta estableix que el sistema nerviós, davant de falta d’entrada aferent muscular en un costat de l’eix, incrementa la tensió en l’altra banda del mateix degut a que el senyal inhibitori enviat per part del múscul agonista a l’antagonista es veu alterat i substituït per un senyal excitador cap al mateix fi amb l’objectiu de protegir l’articulació d’una posició de vulnerabilitat. La falta de connexió neurològica entre el múscul i el sistema nerviós provocarà un augment de tensió en la musculatura compensadora, cosa que es pot traduir en forma de lesions musculars (trencaments fibril·lars, sobrecàrregues, tendinitis…) o articulars (trencaments meniscals, lligamentosos, esquinços…).
Una de les principals manifestacions de les debilitats neuropropioceptives (inhibició muscular) és la pèrdua de rang articular (flexibilitat). El sistema nerviós limitarà el rang com a forma de protecció davant de la falta d’entrada aferent muscular, degut a l’anteriorment mencionada llei de inhibició recíproca. L’objectiu de MAT serà restablir la connexió entre el sistema muscular i el nerviós de manera que aquest permetrà més rang de moviment reduint les tensions associades i incrementant el control i l’estabilitat articular.

El més divertit es veure com per millorar la mobilitat al braç dret, t’activen la musculatura associada al genoll esquerre (per fer un exemple).
En una propera entrada explicaré com apliquen a la pràctica aquesta tècnica, però ja sabeu: quan aneu al mecànic perquè s’ha de canviar la bugia, demaneu que revisin els amortidors..., o qui sap si és culpa del cargol de seguretat de la roda!!!
Xavi