Arcadi 1 de 3

Comença aquí la primera de tres entrades dedicades el llibre de l’Arcadi Alibés, Córrer per ser feliç. Començar però amb el comentari general que com ja he dit és un llibre del qual en recomano la lectura i un bon document per la història de la Marató a Catalunya, el circuit internacional de Maratons i perquè no, l’experiència d’un corredor que no para de buscar nous reptes. També a nivell general hi he notat a faltar una cosa molt important i que és el primer que vaig pensar quan vaig veure el seu historial i és el finançament de totes aquestes maratons, com s’ho fa per poder viatjar tant, per pagar-se els viatges, les estades... Potser sóc jo que penso molt en els diners, però segur que no sóc l’únic que ho té en compte i m’ha decebut que no ens ho expliqui (potser s’ho ha reservat per quan faci la marató 200).
Aquí van les quatre primeres opinions que m’han cridat l’atenció.

Cita 1: A ningú li passa pel cap que podrà jugar un dia a la primera divisió del futbol, ni que participarà en una cursa de cotxes juntament amb Fernando Alonso. En canvi, tots hem disputat curses al costat dels millors fondistes del món, inclosos Haile Gebrselassie i Sammy Wanjiru, plusmarquistes mundials de marató i mitja marató, respectivament, que han vingut més d'una vegada a la Mitja de Granollers.

Imatge de Wanjiru a Granollers, aquell mateix any guanyava la Marató a les olimpiades de Beijin

Està molt ben vist, sí que hi havia pensat i havia escrit que és una de les raons de l’èxit de Granollers, però potser no ho havia valorat prou, realment és una sort poder compartir cursa amb aquets atletes, qui no ha animat a un d’ells, ara mateix penso en l’Ironman i la sensació que el Marcel Zamora hi estigués participant!

Cita 2: La marató dels meus 42 anys i 195 dies

De seguida que ho vaig llegir vaig pensar que era una idea genial i li vaig anar a comentar a la Bea. La resposta va ser que estic malalt però sé que en realitat no ho estava pensant..., si hi arribo ho faré.

Cita 3: Sé que, si no hagués corregut amb les dues càmeres i no m'hagués parat tantes vegades, hauria fet uns tres quarts d'hora menys. De fet, les imatges gravades en vídeo són de 35 minuts, i s'ha de comptar tot el temps que es perd parant, traient els guants, baixant les cremalleres, posant en marxa la càmera...
Amb tres quarts d'hora menys hauria pogut acabar entre els 20 primers.

Aquest tros l’he volgut posar per destacar que un no abandona mai del tot la seva “marquitis”, i sinó als càlculs em remeto: es tracta d’una època en què valores altres coses però sempre es reflecteix que un corredor (tant ell com qualsevol) té el crono present. Si l’Arcadi mai llegeix aquest bloc, comentar-li que això d’acabar entre els 20 primers és un dir, ja que per un costat no hauria descansat tant i a més qui sap del 20 al 40 què estaven fent, potser també feien fotos, es paraven... En fi, un detall com dic per mostrar que tots fem números...
En aquest sentit he mirat les seves marques en les maratons i he vist que fins als 35, 36 o 37 anys va fer bons cronos, crec que no m’he d’obsessionar, però també és divertit veure fins on puc arribar, quan m’acosti als 40 ja canviaré el xip, però de moment he d’aprofitar que estic entrant en la meva millor època i premer, ni que sigui de tant en tant, l’accelerador.

Cita 4: Un cop més em vaig preguntar per què Barcelona sacrifica l'arribada al seu Estadi Olímpic en benefici de les marques. Penso que una ciutat olímpica ha de continuar mostrant al món per sempre el seu tresor. El problema de l'Estadi Lluís Companys és el lloc on esta construït, però crec que, almenys un cop cada quatre anys, la marató de Barcelona hauria de tornar a l'Estadi Olímpic. El record de Barcelona 92 s'ho mereix...

Guanyant una cursa que acabava a l'estadi l'any 92, em va encantar però sobretot la que va al·lucinar va ser la meva mare.

Cap comentari extra, em sembla una idea genial, i sobretot fer-ho coincidir amb els anys olímpics, és possible que en aquestes edicions es perdés una tipologia de corredors, però se’n guanyaria una altra. A veure si ell o algú influent ho aconsegueix (podríem crear un grup al facebook)

Pas per l'estadi durnat una llunyana cursa del Corte Inglés

Saber córrer per millorar

Tinc un estil peculiar de córrer, l’altre dia veia un vídeo que si no m’equivoco havien penjat els de Triatreves en què un atleta parlava de com s’han de portar els braços i explicava dos defectes molt comuns, bascular massa el cos degut a que els braços no van recte sinó cap endins, i anar amb les espatlles aixecades. Doncs així és com vaig jo. Per un costat està bé, ja que qui m’ha de fer les fotos em detecta a la distància, qualsevol que em coneix és capaç de saber que sóc jo encara que estigui molt lluny, però està clar que si vull millorar les meves marques he d’intentar corregir el meu estil.
No és una condició sine qua non, hi ha corredors molt bons que tenen certs vicis i la Bea ha pogut corroborar moltes vegades que en qualsevol cursa, abans que passés jo, han passat corredors que corrien molt malament (i malgrat tot anaven per davant), però estic segur que serveix, i és una de les maneres de, no tan sols millorar una mica el ritme, sinó probablement evitar certes lesions.
És per tot plegat que juntament amb el de natació, el clínic a SBR d’aquest dissabte és el que més esperava i pararé atenció especialment als següents punts:
3.1. Exercicis de les diferents fases de la “zancada”
3.2. Moviment correcte del braços
3.3. Exercicis de tronc
4.2. Treballs específics per les dones que hagin tingut fills
5.1. Recuperació muscular
5.2. Com hem de podem cuidar i millorar l’estat dels peus i ungles
Amb la càmera nova que tenim podem gravar vídeos a càmera lenta i anirà molt bé per estudiar la tècnica, tant d’atletisme com sobretot de natació.

Li he demanat al Korge aquesta foto perquè no només compleix dues de les premises que un dia ens comentava el Raül mentre corríem per la Diagonal (cos lleugerament endavant i genolls amunt), sinó sobretot perquè em crida l'atenció que els tres corredors que hi surten estan exactament en la mateixa posició, i això vol dir que tots ells tècnicament estan fent el què toca.

Per cert, diumenge aniré a veure la cursa dels bombers, o vaig a l'arribada o estaré (molt probablement) a Passeig de Gràcia amb Gran via, si puc intentaré posar-me a la font que hi ha just al mig. Qui hi vagi que m'ho digui via bloc, correu personal o facebook i dient-me el ritme objectiu, així us podré detectar i fer fotos o vídeo. Ànims a tots.

Córrer per ser feliç

Divendres passat va ser dia de palmes i mones, jo feia de padrí i ens anàvem de compres amb la Irene i mentrestant la meva madrina em regalava el llibre Córrer per ser feliç de l’Arcadi Alibés. De la primera part no cal comentar-ne res, només veient la foto i lo guapíssima que està amb les samarretes que vam comprar ja està tot dit.
Del llibre en volia fer un comentari general però la veritat és que hi ha molts punts dels quals en voldria parlar: algunes coses que m’han agradat i m’han cridat l’atenció i d’altres que m’agradaria criticar (sempre positivament, és clar). Així doncs en els propers dies començaré una série on parlaré de dos o tres frases referents al llibre.
En línies generals recomano molt efusivament la seva lectura. N’era una mica escèptic ja que amb la informació que córrer per internet i els múltiples blocs que hi ha, què més podia explicar, però el cert és que tot i que hi ha parts evitables, podríem dir que l’Arcadi ha viscut la marató des dels seus inicis a Catalunya (si més no de manera popular), i a més té una capacitat molt gran de buscar nous reptes, cosa que a mi m’apassiona. Llegit aquest, ara m’ha vingut ganes de llegir el del Josef Ajram, potser sí que sempre hi ha coses per descobrir. Hi ha un fet que m’ha cridat l’atenció, i és que la seva parella no s’hi dediqui. Amb la quantitat de desplaçaments per a córrer en llocs diferents, com és que ella no s’hi anima!, aquestes coses són les que em fan valorar la Bea, a vegades penso que és normal tenir una dona triatleta i mitja maratoniana i que a sobre viu amb passió el què faig i té com a objectiu debutar en marató tan aviat com pugui.

Nou experiment freak

Després de 5 setmanes des de la marató, en les que no he corregut CAP dia..., he arribat a una conclusió transcendent: per poder fer esport com Déu mana, dues coses, has de tenir la sort de poder viure sense treballar (o treballant poc) i millor no tenir parella (sobretot si és del gènere femení). I així de a gust m’he quedat, més ample que llarg!!!
Ho podria deixar aquí, però tenint en compte les susceptibilitats que hauré ferit, i que el Pau em pot retirar la condició de convidat si les meves intervencions es limiten a 3 línies mal comptades després de més d’un mes de no dir res, hauré de desenvolupar la teoria. Encara que la majoria ja estareu d’acord abans de seguir llegint.
En fi del tema parella ja s’ha escrit molt sobre la complicació de compaginar activitats, sobretot quan l’altre/a no és massa esportista. En el meu cas, l’altra és esportista però no practicant (per tant seria més correcte dir que era esportista...), però tinc la sort que la Luchy m’acompanya a tot arreu amb la càmera, i a més m’anima. Vull dir que m’anima a que faci coses. Be i haig de dir que també m’anima quan passo traient la llengua... El cas és que és complicat buscar equilibris.
Pel que fa a la feina, aquesta esgota més que les sessions de sèries quan cada dia se’t fan les 10 de la nit al despatx. Això no és viure... Qui em digui “què be viuen els que treballen a la banca” li embotiré la wamba que ja no faig servir dintre la boca per la que surtin aquestes paraules. I a més, què difícil és tornar a començar després d’una llarga inactivitat!!! Ja no parlem dels quilos que segur has acabat guanyant.

Com que no sabia quina foto posar, el Pau m'ha suggesrit aquesta, al més pur estil Flashman.

A dies vista de la cursa de Bombers, on inicialment m’havia marcat el repte de baixar dels 40 minuts (fita ja descartada totalment fa setmanes), he decidit fer un d’aquells experiments freaks tant típics d’aquest blog en els darrers temps: em presentaré sense cap entrenament en l’últim mes i mig. Sortiré a “muerte” i a veure en quin kilòmetre moro. Quan passi el cotxe escombra, que m’escombri. Tampoc s’haurà perdut cap bon atleta...

Xavi

Deporte en el Costa Concordia: crucero por el Mediterráneo

Cuando nos dijeron que nos tocaba el Costa Concordia busqué enseguida por Internet la información acerca de la posibilidad de realizar deporte en el Barco. No encontré mucho así que me gustaría detallarlo. En una parte de la cubierta hay una pista de jogging de 150 metros que la verdad es que viendo el tamaño del barco se hace muy pequeña. Por desgracia el viaje me ha coincidido con la lesión de adductor que no hay manera de eliminar así que tampoco abusé mucho (gracias a diós, porque para hacer 5km tenía que dar 35 vueltas, y eso es una barbaridad).

También tiene una pista pequeñita con un aro de básquet y algunas “porterías” que podría ser más grandes ya que la demanda era importante, coincidiendo normalmente demasiada gente en ella. Además como ya he comentado el horario del material era algo restringido y coincidía muchas veces con las horas que dedicábamos a las ciudades, eso sí, si uno se trae el balón de casa puede jugar cuando quiera (y probablemente sin aglomeraciones).

Finalmente el gimnasio sí era de nivel, muchas máquinas, tanto de musculación como de running y bici. Estaba a tope, supongo que como se come tanto, ir al gimnasio o a la sauna cura un poco la conciencia. Había también spinning pero era de paganini y lo vi siempre vacío.
En cuanto a mi, pensé en la posibilidad de recorrer alguna de las ciudades corriendo, pero el tiempo extra es limitado y siempre se va justo, así que me limité a la cubierta y descansar un poquito, cosa que hubiera sido perfecta si hubiese evitado los partidillos de fútbol o de básquet que me jodían cada vez más el adductor.Lo que sí que seguí cumpliendo fue mi reto de 100 flexiones al día y además lo documenté con fotos y vídeos. Muy freak.

2000 flexions

Avui mateix arribo a les 2.000 flexions, durant aquests primers 20 dies he seguit al peu de la lletra el meu repte, saltant-me només dos dies però recuperant-ho l’endemà. Vaig començar amb 4 series de 25, després 3 de 30 més 10 i ara ja estava fent 2 de 40 més 20. Avui m’estreno amb la primera sèrie de 50 més 30 i 20. M’està costant, però està compensant el repòs obligat per l’adductor.

Pels escèptics (Dennis dedicat) una petita mostra en forma de fotos i vídeos del que he anat fent durant les vacances, en feia només deu, ja que la vergonya era important especialment en llocs com Sidi Bou Said o Pompeia que estava en mig de tothom.

Només un apunt final per felicitar a la Mònica Aguilera, antiga compoment de l'equip Salomon de Raids i que ara arrassa allà on va, fa un temps llegia una crònica espectacular seva de la Marató del Mont Blanc on va quedar segona en el debut, però és que si les muntanyes no van poder amb ella, tampoc ho ha fet el desert i la calor, ja que ha quedat primera a la marató de Sables (i crec que també en el debut). Es mereix una entrada, quan tingui temps la faig.

El itinerario: crucero por el Mediterráneo

Como escribí en la entrada anterior los criterios a seguir para elegir el itinerario fueron tres: ciudades no muy grandes, siempre cercanas al mar y a las que no hubiéramos ido. De todas ellas la única que no lo cumple es Palma, pero 5 de 6 ya está bien. Quien no haya leído la entrada general que clique aquí, hablo del barco y de la compañía. Hay que decir que Costa Cruceros ofrecía una más que correcta información diaria tanto de horarios como de actividades del barco, además de un mapa y algunos datos de las ciudades a visitar, que no era tan completo como debería, pero supongo que es para beneficiar las excesivamente caras excursiones que ofrecen.
Marsella: No soy objetivo con esta ciudad ya que tengo orígenes marselleses así que mi interés iba más allá de lo meramente turístico, y aunque diste mucho de la belleza y la pulcritud del resto de la Provenza es una ciudad de cierto interés, con rincones y avenidas bonitas y sobretodo dónde comimos muy bien (probad la Bouillabaisse).

El bicing de Marsella, tomando la Bouillabaisse y vista desde Notre Dame.

Paseamos por el centro buscando donde vivió y trabajó mi bisabuelo, y finalmente unos fueron a ver una obra de Le Corbusier y otros subimos a Nôtre-Dame de la Garde para ver una magnífica vista de la ciudad. El puerto está un poco lejos y los taxis nos costaron casi 20 euros cada uno. La compañía ofrece buses, salen más baratos pero dan menos libertad.

Más de Marsella.

Savona: No sabíamos nada de esta pequeña ciudad italiana pero fue una sorpresa agradable. Lo primero que me llamó la atención fue la cantidad de ciclistas por la carretera, no sé si coincidimos con una carrera próxima pero el número era exagerado. Una vez más paseamos por el centro, donde encontramos un magnífico mercado de productos italianos, y luego subimos a la fortaleza de Priamar, aunque era más bonita por fuera que por dentro.

Parada para un capuchino en Savona

Para comer nos acompañaron Lluís y Andrea que venían de Antibes. El puerto está junto a la ciudad se llega a todas partes andando. Se ofrecen excursiones a Mónaco y Génova, pero para mí, andar por Savona tiene más interés.

Mercado, castillo y un Dogo de Burdeos en Savona

Nápoles: Para Nápoles sí teníamos claro que cogeríamos la excursión que nos ofrecía Costa Cruceros para ir a Pompeya ya que el tiempo era muy justo y el desplazamiento largo (50 euros por persona). Probablemente haber ido en taxi y una audioguía sería más barato, pero el tráfico es algo caótico y viajar en autobús evita algo de estrés.

Vistas llegando a Nápoles (Isquia)

Esto junto a una buena información por parte del guía valió la pena, pero tuvimos dos quejas importantes: la primera es la ya inevitable visita a una fábrica de algo típico de la zona (en este caso corales, y en Egipto papiros o perfumes), y la segunda es que a pesar de que parecía que habían informado al guía que tendríamos una horita extra para ver Nápoles, al final nos obligaron a entrar on time en el barco para ver desde allí como la salida se retrasaba una hora y media por la llegada de otras excursiones. Nos molestó bastante ya que teníamos tiempo de sobras para dar una vuelta por la ciudad. De Pompeya ¿qué decir? Nos encantó, y la verdad es que quizás vale la pena otra visita de todo ello con más calma.

Popeya

Palermo: Otra vez no puedo ser objetivo en la visita de esta ciudad, ya que tuvimos en Nico (un siciliano amigo de mi hermano, que vivió un tiempo en casa de mis padres) que nos hizo de excelente guía. Nos dio un paseo por la ciudad (por suerte no cogimos ni excursión ni el bus turístico ya que estaba media ciudad cortada por una manifestación y porque además vale la pena andar).

Brutales los Antipasti sicilianos y Bea tapando la vista de Palermo.

No tuvimos tiempo de entrar en los mercados, hay cuatro en el centro, pero sí en algunas iglesias espectaculares, un encanto de Palermo que uno no se puede perder. Culminamos la visita subiendo a Monreale en bus (389) un pueblecito en la montaña próxima a la ciudad, muy lindo para pasear. No nos dio tiempo de visitar las catacumbas de los Capuchinos, no sé cuantos muertos disecados y puestos como en exposición: algo macabro pero que hay que ver, quizás hubiese sido más interesante que subir a Monreale, no sé. Una vez más felicitar a Nico que gracias a su cultura como arquitecto nos enseñó la ciudad ofreciéndonos datos de gran interés. El puerto, al igual que en Nápoles, está en la ciudad.
Túnez: Lo admito, no me gusta la cultura del mercado y el regateo norteafricano, además en Túnez, a diferencia de en Egipto, sí son más comunes los robos, así que las aglomeraciones son más agobiantes. Aquí también descartamos todas las excursiones e hicimos bien. Es más, recomiendo que nadie las coja, al salir, hay una organización de Taxis que por 100 euros pudimos alquilar uno que nos llevó a los 7 primero a Túnez, luego a Sidi Bou Said y finalmente una vuelta por Cartago.

El recorrido del taxi

A Túnez llegamos que justo abrían las tiendas de la Medina, así que pudimos andar por ella con el silencio de las primeras horas y con el bullicio cuando ya nos íbamos, después fuimos a Sidi Bou Said, un pueblo blanco de ventanas azules muy bien cuidado y que me enamoró, fue probablemente lo que más me gusto del viaje porque no me lo esperaba, y finalmente dimos vueltas con el taxi por Cartago aunque no entramos en sus ruinas. El puerto se encuentra entre las dos ciudades, a unos 15 minutos de cada una.

La Medina en Túnez y dos fotos de Sidi

Palma de Mallorca: Palma ya nos lo conocíamos, pero nunca está de más pasear por sus calles. El puerto queda lejos del centro pero el paseo fue agradable y además disponíamos de mucho tiempo (ojalá lo hubiéramos tenido en otras ciudades).

Mallorca

Y así llegamos a Barcelona de Nuevo, con la impresión de haber hecho un buen viaje, pero con la necesidad de ver las fotos para asimilar bien todo lo visitado.

Costa Concordia: crucero por el Mediterráneo

No era de cruceros y sigo sin serlo, pero lo cierto es que la experiencia vivida esta Semana Santa ha estado bien. Hay quien elige hacer un crucero por el simple hecho de viajar en barco, nosotros nos centramos en el itinerario. Aunque siendo siete a opinar era difícil ponernos todos de acuerdo, el objetivo común seguía tres premisas: ciudades no muy grandes, siempre cercanas al mar y a las que no hubiéramos ido.

Salida de Nápoles, con el Vesúbio y la luna de fondo

Esto descartaba Roma, Florencia o Niza. Ir a Roma, parada típica de los cruceros por el Mediterráneo, es una tontería: el puerto queda lejos, con lo que el traslado vale una pasta y se pierde un tiempo precioso, una vez en la ciudad es imposible abarcarla en 4 horas y además Roma se merece un viaje entero.

En plena actividad

Los datos del viaje los resumo en tres apartados: crucero, compañía, más las cinco paradas.

Crucero: Ya he avanzado los trucos para elegir un buen itinerario, a partir de aquí hay cosas a tener en cuenta. Para mi un crucero es algo parecido a un Interrail, aunque si bien, en uno no comes demasiado, en el barco te pones las botas. Pero a nivel turístico es parecido, te sirve para echar una ojeada a las ciudades y decidir si ya has visto suficiente o si vale la pena volver. El barco se mueve, hay momentos en que apenas te das cuenta de estar navegando pero hay otros que sí; es cierto, de todas formas que nadie se mareó. No quiero entrar en detalles para no parecer un déspota, pero con 3000 personas hay gente de todo tipo, y con esto lo he dicho todo. Las áreas para fumar están muy delimitadas y la verdad es que afortunadamente es algo que no nos molestó (estoy hasta los hue…vos de ir a habitaciones de hotel que huelen a tabaco). En definitiva que a pesar de mis reticencias, vale la pena probar y quien sabe si algún día repetiré, aunque nunca en pareja, siempre en grupo, un crucero no tiene nada de romántico.

Estas frutas son freak o es cosa mía?

Compañía: Nuestra primera opción fue MSC, pero no había plazas (habíamos descartado ciertas marcas por malas recomendaciones), poco después Costa Cruceros ofreció un recorrido parecido y de esta compañía sí nos habían hablado muy bien, sin duda una de las mejores. Pues bien, no sé si tuvimos mala suerte o si es siempre así, pero el pack El Corte Inglés Viajes + Costa Cruceros, se acerco más al lamentable que al excelente. Hubo unos lapsus de información importantes por parte de ambas compañías que nos hizo estar desorientados los dos primeros días, como ejemplos podría poner: la agencia no proporcionó una información clara acerca del punto de salida del crucero, nos hizo rellenar unos papeles que estaban totalmente obsoletos, y alguna cosilla más; en el barco los problemas no se acabaron, la reunión informativa se hizo antes de la hora límite de embarcar, con lo que los que subimos a última hora no supimos de la misma hasta dos o tres días más tarde cuando la encargada de darnos la información pasó por nuestra mesa y nos recriminó ante nuestras quejas, no haber estado en una reunión que se hizo cuando nosotros todavía estábamos en casa. Muy poco profesional cuando quien ofrece información es incapaz de pedir disculpas, y de lo que es peor, de no solucionar absolutamente nada y liarla todavía más.Aprovecho que estoy en racha para recriminar tres cosillas más que son muy particulares, pero probablemente muchos también opinan parecido. El barco es espantoso, parece mentira que unos se gasten tanto dinero en decorar algo que para entendernos sería como Las Vegas, pero en hortera (parece una redundancia, pero no lo es, si consideráis que las Vegas es hortera, pues multiplicarlo por dos), y lo que es peor, si lo hacen así es porque al menos la mitad del barco lo valora, “tócate los huevos”.

De todo el barco, y mira que había por elegir, lo que más nos sorprendió fueron estas lámparas con forma de espermatozoides entrando en el óvulo que cambiaban de color! Le tapo los ojos a Batman no sea que se asuste.

Se puede comer a todas horas y sin límite, pero siendo Costa Cruceros una compañía italiana, uno se espera algo más de calidad en las pizzas, había solo dos: una margarita y otra que era sólo pan y queso, un poco triste. Sea como sea, me puse las botas.

El careto es de desayuno, a pesar de estar tomando una tortilla con bacon todavía estábamos clapados.

Y finalmente para el tema deporte, el gimnasio estaba bastante bien, pero la pista de jogging era muy corta, apenas 150 metros, así que di mil vueltas, y la cancha deportiva tenía unos horarios demasiado estrictos y que coincidían muchas veces con el tiempo de turismo, y no con las estancias en el barco (recomiendo llevarse una pelota de casa).

Mi madre y Bea quemando pizzas

Hechas ya todas las críticas y una vez los ojos se acostumbran a lo que verán durante siete días, en general la nota del crucero es más o menos un bien (y más teniendo en cuenta que no pagué yo!), la comida de la cena, considerando que sería un equivalente a una boda de más 2.500 personas cada día, está muy bien, con cantidad y variedad a elegir cada noche, y aunque el servicio es inevitablemente lento tampoco hay ninguna prisa. Los trabajadores del barco son eficientes y la verdad es que siempre respondían a nuestras peticiones tan bien como podían, y es muy destacable que limpiaban a todas horas, así que todo estaba impecable. Los espectáculos no están mal, aunque podrían ser mejores y sobretodo las piscinas y jacuzzis son un buen pasatiempos.

Primer desayuno en la habitación, que la verdad es que era más que correcta y lo menos hortera de todo el barco (por suerte, así no tuvimos pesadillas).

Si uno es consciente del tipo de viaje que está haciendo lo puede pasar muy bien, y esto es lo que hice yo, intentando aprovechar la mayoría de servicios que ofrecía el barco, especialmente la cocina.
La anécdota: Como dije MSC era nuestra primera opción y curiosamente hicimos la mitad de viaje junto a su barco, que parecía algo más grande y sobretodo menos hortera. Con la finalidad de ratificar o no esta información le pregunté a un grupo que viajaban en el otro barco que qué tal estaba y uno de ellos salta y me dice: “¡es precioso, todo lleno de moqueta y colores!” ante esta información mis oídos dejaron de captar señal, ya que todo lo que me dijera carecía de valor científico, de credibilidad, o para decirlo de otra manera, sus criterios no coincidían con los míos, así que no tenía sentido seguir.
Con siete días vas conociendo a la gente del barco, te fijas en los diferentes estilos y pasas el rato viendo lo que hacen los demás. Teníamos: un corredor de élite que se pasaba el día en la cinta, una pareja de italianos en la que ella estaba bastante mejor que él (como suele pasar, no nos engañemos) y como consecuencia de ello parecía que a ella se le iban los ojos hacia uno de los animadores del barco, y también se le iban los ojos a una chica que aunque parecía viajar con su novia juraría que le iba tanto la carne como el pescado, miles de cruces (en la foto una que era un cruce perfecto entre la guapa de las Virtudes y la Guillén Cuervo), y así un largo etcétera.

Quizás en foto no se ve el cruce, pero os aseguro que se parecía y todos coincidimos.

De las paradas hablaré en el próximo post, vistamos por este orden: Marsella, Savona, Nápoles, Palermo, Túnez y Palma de Mallorca.

Fotos del creuer

Aquesta setmana santa els meus pares ens van convidar a un creuer pel Mediterrani. Ja en detallaré els pros i els contres amb tres cròniques dedicades al creuer, a l’itinerari i a l’esport, però ara vaig una mica de cul, així que de moment penjo les fotos.
La que he posat com a portada és aquesta.
Malgrat la lesió vaig intentar fer al menys algunes voltes al circuit de jogging de 150 metres en cadascuna de les ciutats. El recorregut el vaig gravar amb el Garmin i aquí en teniu el resultat, és graciós veure com per exemple a Marsella el nostre vaixell va aparcar just en el mateix lloc que el de la foto del google earth, o l'espiral que provoca que el creuer es posés en marxa mentre jo encara corria.

2010_3_Creuer Mediterrani

Prou!

L'any passat, a la què l'adductor em va començar a fallar vaig parar immediatament, tenia un objectiu important i no volia jugar-me-la: descans, fora handball, fora futbol i fora qualsevol activitat extra.
Aquest any no tinc aquest al·licient, així que malgrat que el dolor era tant o més intens he seguit. Però ara ja he de parar, cada vegada va a més i o descanso una setmana o el tema acabarà malament. Durant la setmana santa he entrenat poc però he estat incapaç de refusar els partidets que es muntaven, així que des de diumenge passat i fins el que ve, res de res, només les 100 flexions diàries.
Aprofito per adjuntar el vídeo que ha penjat el Lluís de la sortida que vam fer fa un parell de setmanes, amb dues caigudes del Carles i una d'ell mateix (en la imatge el Carles amb la seva Scott de fa mil anys, jo no surto fins el final. Millor veure'l a través del youtube que surt sencer.)

El país catar

Entre tant esport no em va donar temps d’explicar el què vam fer a l’estiu, i ara que tinc uns dies lliures, més de sis mesos després, ho penjo. De fet fa molt temps que ho tenia escrit, i faltaven adjuntar les fotos.

L'agost que com és evident l’he dedicat a entrenar, adescansar a la Cerdanya, però també hem fet dues escapadetes que si béno suposen grans viatges en quant a distància i singularitat, si hosón en quant a bellesa i interès cultural. El cas és que una vegadarealitzada l’estada al nostre estimat Delta, combinant esport, platgesdesèrtiques tot i ser 15 d’agost i luxe en les dues nits al Parador deTortosa, ja de nou a la Cerdanya buscàvem un hotelet per fer dues nitsmés al Sud de França. La idea inicial era arribar al Perigord, peròens quedava massa lluny així que ens vam centrar en l’àrea delscastells càtars, amb Carcassonne com a principal visita. A França elshotels són sempre una incògnita, a vegades alguns dels quals ten’esperes molt són una cutrada i per contre pots trobar llocs molt béde preu i amb encant. Per assegurar la jugada i aprofitant que nomésfèiem una nit, vam trobar un Relais Chateau a Mirepoix que ens va ferel pes. Aquella seria la nostra pausa d’un viatge que ens permetriagaudir amb el descapotable d’un paisatge magnífic, reclam que des quetenim el SLK valorem.

Sortíem doncs de bon matí i ja sense capota per a creuar els Pirineusi arribar en menys de dues hores a l’entrada de la zona que volíemvisitar: Foix. La veritat és que jo tenia els meus dubtes de si entraro no ja que no recordava que tingués gaire res el poble quan hi haviapassat dirigint-me a zones més al nord, però hagués estat una errada.No vam entrar al castell, ja que s’ha de ser selectiu per no acabaratabalat, però el breu passeig pels carrers peatonals va ser una mitjahora encantadora.

Havia extret la informació d’una crònica trobada a Internet (beneït recurs) i que la veritat va ser una font genial per a poder-me crear la ruta i explicar-li a la Bea els castells que valia la pena visitar i els que no. El segon era el de Montségur, on la història obliga a una visita que com ja enunciava la crònica citada decep una mica ja que es tracta d’un castell petit i derruït, pel què s’ha de pagar uns 4 euros i la contrapartida és escassa. Com dic però les espectaculars vistes des de dalt i el fet de trobar-nos dins del refugi on es va lliurar la batalla que va acabar amb els darrers càtars al segle XIII fa que si més no calgui apropar-s’hi.

La visita ens treu cert temps però poc abans de les dues arribem a Mirepoix per conèixer l’hotel, dinar i descarregar maletes. Fins a l’hora de dinar tot seran bones notícies, Mirepoix és un poble més bonic del què esperava, amb una plaça de porxos de fusta que trasllada directament a l’edat mitjana, un hotel que supera clarament les meves expectatives a partir de les fotos (es tracta d’un petit palau al centre del poble però molt cuidat, amb poques habitacions i una piscineta, la meva debilitat, que degut a la falta de temps i al clima del segon dia no vam poder aprofitar). Per acabar-ho d’adobar ens ofereixen pel mateix preu la suite principal (que té un valor de 400 euros). L’únic problema és que per desgràcia just el dilluns el restaurant tanca per descansar. Tot plegat ens fa despistar una mica i perdem l’oportunitat de dinar en algun dels restaurants “la cuisine est fermée”, així que les opcions es redueixen a dos o tres i n’escollim el que ens sembla millor, però no tenen cassoulette i el menjar és normalet.

Ja dinats li proposo a la Bea d’anar cap a la zona nord de la regió a voltar una mica i on crec que trobarem vinya i bons paisatges per a arribar a segona hora de la tarda a Carcassonne i evitar la massificació turística. El primer ho aconseguim: ens agrada especialment l’entorn de Fanjaux, ple de Girasols i les carretere estretes cap a Saissac, on per equivocació entrem pels seus carrerons amb el cotxe i se “lia parda”.

Sigui com sigui no veiem gaire vinya. Al final sortim i arribem a Carcassonne, però just per veure el què és la ciutat i donar una ullada al Canal de Midi i als vaixells que hi circulen. Recórrer el canal és un viatge que tenia en ment, però si a mi ja em semblen una mica justetes les embarcacions, la Bea les troba super cutres, així que queda mig descartat. La Cité l’haurem de deixar per l’endemà ja que pels francesos les 19.30 és tard, així que tornem cap a Mirepoix per sopar en un hotelet al costat del nostre. L’hotel-restaurant es diu Les Minotiers i ofereix diferents menus que no han de ser a taula completa. Jo opto pel degustació i la Bea per un de dos plats i postre. Tot i que els servei i l’entorn és excel·lent, amb tot just quatre taules, bona llista de vins i una presentació excel·lent, el menú té certes deficiències: abús de certs ingredients com l’alfàbrega, els dos plats principals són de xai (i ja n’havia pres per dinar), i algun plat normalet. Tot plegat fa que ens quedem amb les ganes d’haver provat el Relais, però el cert és que hem gaudit força per un preu final no gaire elevat, uns 80 o 85 euros. L’endemà al matí surto a córrer pel poble i reflexiono sobre com tracten els francesos el seu patrimoni: els què haureu viatjat pel país haureu trobat pobles encantadors, cuidats, amb les cases ben pintades i sempre flors als seus balcons, tenen cura tant dels pobles com de les grans ciutats i per norma general és un país espectacular. Però si un es surt una mica de la ruta, com vaig fer jo corrent, França és també un país antic o amb cases quasi prefabricades i jardins més descuidats, asfalts deficients i un aire a contrast que, no en va, a mi també m’agrada. Pensant això arribo a l’hotel quan comencen a caure algunes gotes que m’impediran banyar-me a la piscina però que no em privaran d’arrassar els croissants de mantega de l’esmorzar, que és excel·lent, tant l’entorn com el menjar, però on hi trobo a faltar algun formatget.
Amb el temps tonto però amb tendència a millorar anem de nou cap a Carcassonne via Limoux on la carretera, ara sí, circula entre camps de vinyes infinites. Com ja ens havien dit, la Cité de Carcassonne és un caça guiris, però per mi això no fa que no sigui digne de ser visitada. És brutal, passejar per les muralles, pels seus carrers ara plens de restaurants però on no és difícil imaginar el bullici de la gent durant l’edat mitjana, el record de llibres com “Els pilars de la terra” fan que ràpidament vinguin imatges, olors, sensacions de fa ja uns quants segles. La cua, el preu i el temps una mica just fan que ens conformem en veure el castell des de fora, per contra entrem al museu de la inquisició ja que era un dels records que tenia de quan vaig visitar-ho amb els meus pares ara ja feia més de 20 anys. El museu és cutre, però les peces que es conserven i les lleus explicacions ajuden a entendre la religió dels càtars, el seu conflicte amb el baticà i l’obsessió malaltissa de l’església amb el sexe. Ja de nou amb el cel blau comencem el viatge de tornada però fent un trajecte rodó que ens porta al segon dels castells del dia: Villerouge-Temenés. És un castell menys espectaculars que d’altres, més petit i al centre d’un poble. Per contra està ben restaurat i la visita ve acompanyada d’una audioguia que durant una horeta t’explica la història del darrer Perfecte, Simó de Montfort, i dels conflictes amb l’església que el portaran a la seva mort. Realment el castell del segle XII sense l’audioguia es visitaria de seguida, però en canvi és culturalment molt interessant el muntatge que han fet. Val la pena. Sortint d’allí ens dirigim cap a Cucugan, punt de sortida cap a dos castells: Quéribus, que queda pendent per un altre viatge i Puyrepertuse que en recomanen molt la visita. Tots dos estan en els punts més alts de les respectives muntanyes, així que arribar-hi suposa carretereta cap amunt, pagar l’entrada i caminar fins el castell. En les taquilles ens diuen que el castell està tancat degut a la “tempesta” (no arribava a quatre gotes), i que no hi ha res a fer. De totes maneres decidim tirar cap amunt fins al pas on no ens deixaran passar, a veure si podem veure el castell de més a prop (recordàvem que a Montsegur la guixeta estava a mig camí), anem pujant i de sobte ens trobem a l’entrada de les muralles, ens adonem que ens hem colat i estalviat 15 euros. Pel què entenem el què estava tancada era la meitat més alta del castell (tot i que hi veiem gent), però igualment cobraven entrada per arribar on estàvem. No ens sap greu ja que havien estat molt antipàtiques, de totes maneres no hi entrem gaire i ens limitem a fer una visita ràpida que la veritat és que ens cundeix prou ja que el castell està derruït però és espectacular.
Així doncs ens tornem de nou cap a la Cerdanya amb alguns foies, vins i mel comprada a Cucugan i passant per la carretera que va per Prades i Villefranche. Ha estat un viatge intens i ens tornem amb la sensació d’haver de tornar-hi, que cada X anys val la pena visitar la zona i conèixer nous racons de la regió, segur que les abadies són tant o més maques que els castells i per tant ens hi veuran de nou.
A més no deixa de ser un viatge molt romàntic pels dos ja que quan teníem uns 10 anys una cinquantena d’amics de la Cerdanya vam fer una escapada d’un dia a la zona i entre els nens hi érem tant la Bea com jo, coincidim en els records d’aquell viatge però no d’haver-nos conegut, no deuríem ser tant guapos com ara.
Passo l’enllaç a través del qual vaig informar-me crec que amb molt criteri.
http://www.viajeros.com/diarios/carcasona/los-castillos-cataros

Totes les fotos

El país Càtar

Com molava ser nen!

La setmana passada, pujant cap a la feina vaig viure una escena quotidiana però que em va recordar els vells temps i que, conseqüentment, em va emocionar una mica. No té res, no us espereu una gran història, simplement es tractava d’una classe de gimnàs, un joc en què el professor, amb molta energia (es notava que li agradava la seva feina, la qual cosa ja és d’admirar), cridava una posició i tots els nens la feien, el darrer que hi arribava quedava eliminat. En el procés del joc no he escoltat cap protesta davant una eliminació, cosa que m’ha cridat l’atenció (de fet com a protagonista d’escenes d’aquest tipus, esperava un Minipau que es queixés perquè el Cesc havia anat més lent que ell i que li tenien mania, però no), i el cas és que al final quan ja quedaven quatre o cinc nens calien més de tres moviments per eliminar-ne algun d’ells, tots ho feien perfecte, potser futurs membres del Prat-Triatló ;-) i quan han quedat dos ja ha estat dificilíssim dir quin dels dos havia perdut, el cas és que quan el profe ha decidit el guanyador, l’eufòria ha estat pròpia d’un gol de Champions, m’ha recordat el moment en què tothom es tirava sobre l’Iniesta a Standford Bridge. Què fàcil és ser feliç i com ens compliquem els adults. Però encara quedava un gest, a mi m’ha semblat que el què havia guanyat era l’altre i de seguida, una vegada més, he esperat una queixa, però res d’això, després d’un moment de desconcert ja s’ha posat a riure i ha rebut la felicitació del profe, que, com si del Guardiola es tractés, ha mantingut l’equilibri de l’equip, parant atenció en allò en què ningú se n’havia adonat. Chapeau!

Potser estic molt sensible amb el tema nens ;-)

Quin dissabte més llarg! Part 2

Continuem.
Carrego la bici al cotxe, i cap a Barcelona. Un cop a les rondes truco ja al Carles i m’explica que estan tot juts sota l’antena. És d’agrair que hagin retardat al màxim l’hora de sortida per a poder coincidir tant temps com sigui possible. Arribo a casa, canvio la bici de carretera per la de BTT, canvio el casc i cap amunt. Entrenament de qualitat fotent-li canya amb la BTT per arribar en poc més de mitja hora a Sant Cugat, allí me’ls trobo tot just agafant taula per fer una cocacola: el Lluís, els Carles, els Xavis i l'Eva. Amb molts d’ells feia temps que no ens vèiem i per tant el retrobament va ser molt interessant.
La tornada la fem ja plegats i amb més calma, explicant-me la canya que li han fotut baixant i les castanyes que han pogut gravar en vídeo (de seguida que els tingui els penjaré).
Tot plegat s’allarga fins les 5, hora en què finalment puc dinar, dutxar-me i cap a casa la Irene a celebrar l’aniversari. Per sopar més retrobaments, aprofitant que molts dels amics del cole són per Barcelona, decidim quedar per sopar al Marsicco i fer després unes birretes. A la porta de la discoteca decideixo que ja n’hi ha hagut prou, que estic a punt d’arribar a les 24 hores despert i que l’endemà vull llevar-me d’hora.
En fi, un dissabte diferent i molt llarg.
Per cert el repte 6*7*100 flexions, continua i avui arribaré a les 500.

Adductor o falta de temps?

Hauré d’optar per la falta de temps ja que l’adductor m’està frenant. No tenia previst fer grans entrenaments aquest mes de març, simplement combinar rodatges llargs a ritmes tranquils amb algun entrenament de qualitat. No ho complia del tot però sí suficient com per encara aspirar als 4.40min/km en marató, però ahir vaig veure que no, al km 4 i rodant a poc més de 5 vaig haver de fer mitja volta i tornar trotant.
No vull fotre rotllos, simplement que dubto que pugui fer la marató d’Empúries així que he buscat una alternativa, i el millor que he trobat ha estat la Marató de la Costa Daurada. No hi ha informació, sembla que serà al voltant sinó dins de Port Aventura, és una època en què tindré menys temps i molta més son, però penso que al marge d’alguna tirada llarga, l’entrenament d’una marató no haurà d’afectar a la meva, per aquella època, important vida familiar. En quant a la meva conversió de corredor a triatleta, està sent complicada, no tinc ànims per anar a l’aigua, i tot i que em sento bé sobre la bici, de moment estic fent entrenaments curts, especialment molt spinning, bici de ciutat i alguna sortida de BTT.

Quin dissabte més llarg! Part 1

Quan un vol fer-ho tot, pot acabar per no fer res. No va ser ben bé així però sí que el cúmul d’activitats pel dissabte va fer que no les pogués gaudir al 100%. La jornada va ser de quasi 24 hores, començava a les 7 del matí per tenir temps de llevar-me, esmorzar, comprar napolitanes al Paul (déu meu, què bones!) i marxar cap a Mataró. La logística ja l’havia preparat el dia abans i la bici de carretera estava carregada al cotxe.
Un cop a SBR, començàvem el Clínic de bicicleta. He de dir que va ser molt interessant, però pel què vaig sentir, alguns ens vam quedar amb la sensació que hi va faltar quelcom. Jo crec que el problema és que el món de la bici és molt particular i cadascú té les seves cosetes, i per tant el clínic hauria d’haver estat personalitzat, cosa evidentment impossible o si més no que ens hem de pagar nosaltres mateixos. Jo en la meva línia vaig intentar resoldre alguns dels dubtes que se’m plantejàvem i vaig aprendre o confirmar vàries coses. Les principals són:
1) Amb el Nico tenim tendència a inclinar el seient una mica endavant quan muntem els “acoples” i preparem la bici per llarga distància. Això té un doble perill: un és que el cos, o per ser més específic, el cul, té tendència a caure endavant, cosa que fa que haguem d’estar resituant-nos tota l’estona, l’altre és que és millor no canviar la morfologia de la bici, de manera que si una postura ens va bé, intentar mantenir-la. Així que d’entrada, el seient sempre pla.
2) En aquesta línia van posar molt èmfasi en fer un estudi de posició i tenir molt clar (apuntar-ho en algun lloc) les mides i distàncies que portem a la bici, per si es desplacen o l’hem de desmuntar.
3) Pel què fa als relleus, el de davant és el que s’ha d’apartar, i no esperar a que el següent el passi, ja que si fos així la velocitat s’aniria accelerant en comptes de mantenir-la constant.
4) Van parlar d’altres coses, com el pedaleig rodó, el peu sempre pla al llarg de tota la pedalada, la tàctica de carrera..., però el que m’afectava a mi va ser el comentari de no portar mai els genolls cap enfora. És fàcil de dir, però a mi m’és molt difícil d’evitar, ho hauré de treballar i en tot cas penso que pujar el seient una mica m’ajudarà a tenir-la més estirada.
Tot plegat es va allargar una mica i vam trigar en sortir. Tot i que em va anar bé perquè vaig poder conèixer i xerrar amb el Ferran de Sedentaris, que també és de SBR, va fer que comencéssim la sortida a les tantes, i per tant que només pogués anar amb ells durant vint minuts, perdent-me no només algunes tàctiques d’entrenament sinó també la possibilitat de rodar en grup i xerrar amb altres components del club.
Dir que el Clínic va ser a càrrec de Xavi Lencina, un dels pioners del triatló a Catalunya i actualment tècnic de ciclisme, i Victor del Corral que va comentar que a partir d’ara es dedicarà a la llarga distància i no és d’estranyar tenint en compte que el 2009 va quedar en desena posició a la Marató de Barcelona, a més d’altres títols com les victòries al duatló de Banyoles o al triatló del Ferrol o la segona posició al Campeonat d’Europa de duatló Green Cup. A més ens va acompanyar Santi Pellejero com a membre de VO2, un clàssic dels podis.

Repte 6*7*100 flexions, primera série

Com veieu a la foto del mes, i tal com em tocava, ja he començat. De moment han estat 4 series de 25 repeticions al DIR i abans de fe una classe d'spinning a les 8. Com podeu comprovar, encara no m'havia despertat del tot.
Demà ja us parlaré del llarg i apassionant dissabte!

100 flexions al dia durant 6 setmanes

Llegint l’entrada del bloc del Xavi de Hong Kong, se m’ha ocorregut una idea força freak, però que crec que pot ser útil. L’origen de la idea és un pla d’entrenament que assegura que en 6 setmanes un pot aconseguir fer 100 flexions seguides, però a partir del títol jo pensava que era fer 100 flexions diàries durant 6 setmanes, i m’ha atret la idea.
Si hi ha gent que fa una marató diària, perquè no fer 100 flexions durant 6 setmanes. No m’agrada fer màquines, no tinc temps i a més em sento una mica inútil, però són necessàries, així que per fer l’exercici muscular més atractiu em poso aquest repte.
Sé que sona a tonteria, però algú s’apunta? Jo crec que pot millorar el meu ritme de natació.
Començaré dilluns que és 22 de març i acabaré just el dia de la marató diumenge 2 de maig, fent un càlcul ràpid surten: 100fl*6set*7dies=4200flexions. A més per augmentar la tonteria m’aniré gravant amb regularitat i fent fotos, a veure si trobo llocs “exòtics”.

Podríem dir que és un petit homenatge al “Gilipolles”

Bici, quin vici!

I és que aquest dissabte, m'ha passat allò tant clàssic nostre de voler fer-ho tot.

A primera hora, clínic de bici a SBR, la veritat és que ens vam apuntar a aquest club encara no sé perquè (suposo que ens molava la botiga), però m'està agradant molt formar-hi part. Tant per l'ambient com per com s'ho estan currant, els clínics estan molt bé i en la mesura del possible intentaré no perdre-me'n ni un. Ja us explicaré com ha anat, té una part teòrica i una altra de pràctica, a l'igual que els que organitzaran d'atletisme i de natació. Els que encara no estigueu federats, us recomano que ho feu a través de SBR, hi ha l'inconvenient que totes les trobades són a Mataró, però gaudireu de totes aquestes avantatges i a més em fareu companyia, que sempre estic molt sol quan hi vaig.
El cas és que jo pensava que seria per la tarda o que duraria menys i també vam organitzar una trobada per a fer BTT, a la qual alguns de vosaltres us hi heu apuntat. Com que no m'ho vull perdre, hem retardat l'hora de sortida a les 12, jo no hi podré ser, però de seguida que acabi canvio la bici de carretera i us persegueixo. Ja he quedat amb el Barangé i el Carles que us aniré trucant. Sigui com sigui a les 12 sortirà un grup nombrós al qual també hi aniran força amics del Carles, i al qual encara sou a temps d'apuntar-vos-hi. Així doncs els timings seran:
11.30 al pàrking de la carretera de les aigües.
12.00 Plaça Funicular de Vallvidrera-Superior
Anada per l'aqüeducte a Sant Cugat on es farà bocata i cocacola a la plaça del Monestir.
Tornada per Sant Medir L'anada és el que hi ha dibuixat a baix i a la tornada hi he marcat els punts claus.

Jo em posaré en marxa tan aviat com pugui i sortiré a caçar-vos, si algú vol venir amb mi que m'ho digui i el trucaré.
Quines ganes!!!!!!

Per la tarda dedicació total a la Bea que aquests dies més que mai s'ho mereix tot!

Sabem el què és anar cansats

Tant en la meva entrada com la del Xavi d'abans de la marató, parlàvem de la Fundació per la fibromiàlgia i la Síndrome de la Fatiga crònica. Ara li hem demanat al Manolo que ens enviés un petit escrit informant-nos d'aquesta fundació i especialment de la delegació d'esport solidari.
Tots els que fem llarga distància hem passat en algun moment o altra per un estat de fatiga real, en el qual les cames ja no donen més de si, que el cap ens està dient que parem, i que el subconscient ens està avisant que estem al límit. Imagineu-vos aquesta sensació de manera contsant... Per aquí va la resposta que acostuma a donar el manolo quan li demanen perquè corre amb aquesta samarreta.

Corro con la Camiseta Solidaria de la Fundació per a la Fibromialgia i la Síndrome de la Fatiga Cronica (SFC) por tres razones:
- Es una forma de aportar mi granito de arena para difundir la existencia y conocimiento de estas enfermedades y, en la medida de lo posible, sensibilizar a los estamentos oficiales para que les presten más atención y ayuda para la investigacion;
- Es el camino para mejorar el diagnóstico y posible descubrimiento que lleve a la curacion y/o prevención de éstas i
- Las personas que las padecen estan en una situación de dolor y/o cansancio permanente y en otros casos de degradación física, con lo que ello supone a nivel físico y psicológico.
Por eso, cuando corremos, por ejemplo una maratón, y llega el momento en que siento dolor o cansancio, continuo y pienso que a mi, cuando acabe la carrera, en breve me recupero y desaparecen estos sintomas, pero a personas como Angel, Carmen, Isabel, Juanita, ....... no les sucede lo mismo e intentan convivir con ello, porque no les dejan ni un solo día, día tras día, acumulando semanas, meses y años de dolor...
Gracias por vuestra compresión.
Si voleu fer-vos-en soci o fer una donació cliqueu aquí.