Què em queda i què he fet

Com que tenia 10 minuts lliures (al final ha estat mitja hora) i res a escriure, vull dedicar aquesta entrada a fer una mica de balanç.

Primer quatre pinzellades per recordar el què m’espera.
Amb només 3.400metres de natació, 213km de bici i 66km corrent fets el mes d’abril (això sí, en 15 dies), i l’adductor que no em deixa estar del tot relaxat em presento a l’inici de temporada que serà bàsicament, l’aquatló (plovent) d’aquest dissabte, la cursa de Collserola, possiblement la Sprint de Barcelona i una cursa de Muntanya a Osona el primer de juny per preparar la B de Balaguer el 19 i l’olímpic de Donosti del següent cap de setmana.

A partir d’aleshores, activitats lúdiques composades per: les travesses de natació i molt probablement 200km del Camí de Santiago a finals de juliol. Com que estic federat, sense entrenar explícitament la bici i la natació, m’agradaria fer alguna triatló més a l’octubre.

A partir d’aquí he volgut recollir el meu historial. Perdoneu l'entrada marquitis però ho volia tenir apuntat, especialment la llarga distància, fossin bones competicions o d'altres més paxangues.

2010
Marató de Barcelona: Pacemaker 3.57.58
Mitja marató de Granollers: 1.25.33 (MMP)
Mar i Murtra: 1.24.24
2009
Mitja marató de Vilafranca: 1.29.26
Ironman Challenge Maresme: 10.48.55
Olímpic de Banyoles: 2.20.35
Travessia de l’Ampolla (3.3km?): 29.24
Half Les Angles: 5.37.53
Half Balaguer: 5.44.39
Marató de Perpinyà: 3.27.42 (MMP)
Marxa cicloturista Remences: 6.30.30
Mitja marató de Valls: 1.38.15
Mitja Pla de l’Estany: 1.42.03
2008
Behobia San Sebastian: 1.48.38
Cavalls del vent:19.44.00
B Banyoles: 4.49.00
Olímpic de Salou: 2.22.50
Mitja Cunit (amb la Bea): 2.05.38
Mitja Granollers: 1.35.00
Mar i Murtra: 1.30.56
2007
Marató de Barcelona: 3.35.05
Granollers: 1.31.35

Altres
Triatlons sprint: Barcelona 2009, Salou 2007
Curses 10km: Collserola 2009, Bombers 2009, Jean Bouin 2009, Human Race 2008, Collserola 2008, Mercè 2008, Bombers 2008 (39.59 MMP), San Silvestre 2008, Jean Bouin 2008, Bombers 2007, San Silvestre 2007, Bombers 2006
Travessies: Sitges 2009

Segur que m'he deixat alguna cosa.

4200 flexions

Repte aconseguit, he pogut fer les meves 100 flexions diàries durant 6 setmanes i fins i tot les 100 seguides ahir diumenge (això si, amb molt poca flexió, no sé si els del Guiness m'ho acceptarien).

Ara toca mantenir l'exercici muscular, però entro ja, una mica justet, als dos mesos de competició. De moment l'aquatló ultraràpida d'aquest dissabte i ja veurem què faig el diumenge. I la setmana que ve la Cursa de Collserola.

Canicross

Aquesta setmana una companya de feina em va dir que estava ensenyant un Boxer de tres mesos per a fer Canicross. Jo li vaig dir Caniquè? Es tracta de fer curses però amb el gos. De seguida vaig pensar en el pobre Àlex i lo poc que pot córrer.

Després em va comentar que no era tan senzill, el gos ha d'anar sempre per davant i l'has d'ensenyar a agafar el camí correcte. La cosa es complica ja que no puc tenir a l'Àlex a Barcelona i per tant veig complicat ensinistrar-lo. Algú vol fer-li de cangur? jiji

A més això ha coincidit en què vaig veure que començava a arribar al bloc gent d'un altre bloc i que casualment parla del mateix agilitycanicross.blogspot.com/

Ho veig difícil però pot ser un nou repte i una altra manera de fer esport. Ho aniré seguint.

Per cert ja m'he comprat les ulleres BBB. La setmana que ve toca mercadillo de roba.

Ells caminen i jo corro

Mentre la Bea i el Guim es dedicaven a caminar per la carretera de les aigües jo feia una mica de trail running per començar a agafar la forma.
La Bea es troba molt bé, i malgrat li han recomenat no córrer ni agafar la bici, no s’està quieta a casa, caminem tant com podem, va a nedar, i diumenge vam decidir pujar a caminar per la part de Pedralbes. Així doncs ella va arribar a la Carretera per allí fer tres o quatre quilómetres que li van sentar molt bé i que la van emocionar recordant la seva època de corredora, i jo vaig decidir pujar fins l’antena per fer uns set quilòmetres a bon ritme.
I com no podia ser d’altra manera hi ha reportatge fotogràfic.

Foto de la Bea amb la seva panxeta i jo baixant ja cap el cotxe.

Aquí faig el què comentava dels braços, començo corrent normal (o millor dit amb la meva normalitat) i canvio per baixar els braços i intentar que toquin els melucs, és un moviment forçat però mica en mica l’aniré normalitzant.

Noves llantes

En la meva línia porto quasi un mes fent un exhaustiu estudi de mercat per a comprar-me unes noves llantes. En aquest cas però la variable a tenir en compte no és tan el preu com el muntatge, ja que són unes llantes una mica especials.
Es tracta de buscar una opció merament estètica per donar-li un toc especial a la bici, ja que he trobat unes de fixed però amb banda de frenada i per tant que es poden muntar en una bici de carretera corrent (amb el conseqüent handicap del pes, però com sempre ha dit el meu pare, per lluir s’ha de patir).
Les rodes són les següents H+Son SL42 negres amb els radis vermells, tenen un perfil de 42 cm i la combinació quedarà molt guapa. El “problema” és la roda de darrera ja que li he de posar un “buje” amb pinyons, en concret un 105.
I les alternatives de compra són:
Comprar per internet la roda davantera sencera, més l’aro per darrera a www.notusualbikes.com En aquest cas el muntatge l’acabaria de fer a SBR i demanaria l’aro de darrera vermell per combinar-ho amb els radis negres (única opció a SBR). Hi hauria asimetria entre la de davant i la de darrera. A tots dos llocs m’han tractat molt bé.

No estic segur si la banda de frenada de la SL42 és vermella o del mateix color.

Tot aquest tema m’ha fet descobrir una tenda genial en el barri gòtic de Barcelona on la veritat també he rebut un tracte excel·lent www.mybeautifulparking.com (a vegades m’agradaria estar forrat per poder complir amb totes les botigues). Allí també ho puc comprar i l’element clau seria si poden muntar els radis vermells darrera, de manera que ambdues rodes serien igual.
La decisió final em genera un altre dubte, i és el K7 de pinyons, pensava que hi havia una opció de Shimano que anava del 11 al 26 (i per tant molt més polivalent que el 11-25 que porto), però que jo sàpiga no existeix, i per tant he d’escollir entre 11-25 per tenir un pelet més de potència baixant o el 12-26 per anar més lleuger pujant. El nou K7 aniria a les llantes bones que faria servir per competir.
Tot plegat calculo que no superarà els 400 euros.

Una última opció poc probable seria trobar per darrera una HEd3, ZIPP o equivalent per uns 300euros, però està difícil.

No cal dir que valoraria molt la vostra opinió, assimetria o simetria?

Malament si estic orgullós d’arribar al Tibidabo

Amb la Minalli de la Bea

Certament llevar-se a un quart de 8 per fer esport ja té mèrit de per si, però el fet que pujar al Tibidiabo sigui una bona excursió denota que vaig molt curt de quilòmetres. Si comparo temporades, l’any passat a aquestes alçades ja portava quasi 1.400km havent fet més de la meitat a l’abril i amb tres tirades de més de 100km (Bracons inclòs), aquest sumo 460 en tot el 2010 i 140 a l’abril.

M’hauré de posar les piles, estic una mica fart d’spinning i a més ja necessito alguna cosa més, per tant demano ciclistes que em fotin canya, que com va fer el Pepelu divendres, em facin pujar un punt per sobre del què faria jo si anés sol.

Per cert, lamentable el què explica el Sergio en el seu bloc respecte al B de Banyoles.

Finalment, algú vol unes ulleres? si som 3 o 4 les pillo, que sinó el cost d'enviament és massa car. El preu serà d'uns 46 euros, i si voleu mirar altres ulleres de la marca us dic com veure l'estoc que hi ha.

Característiques:

Protección: 100% contra los rayos UV

Incluye 3 juegos de lentes.Lentes oscuras con efecto espejo azul: para días soleados.Lentes coloreadas: para días nublados que mejoran el contraste.Lentes transparentes: para días con malas condiciones que hacen mejorar la visibilidad sin alterarla.

Marco realizado con Grilamid que aporta una larga duración.
Forma anatómica par aun ajuste perfecto con la cara.

Funda de algodón anti ralladuras.

Tamaño frontal: 13,5cm.

Largo patilla: 11cm.

Altura lente: 4cm.

5 setmanes complint

Cada cop és més dur, però segueixo complint, aquesta setmana amb una série ja de 60 seguides que es fan molt costoses, no sé si podré amb les 70 de la que ve, i amb el repte implícit de, una vegada fetes les sis setmanes, fer la prova de les 100 seguides. Ara per ara ho veig complicadíssim, encara que les faci curtes i ràpides, començo com una rosa, però a partir de la 40 o 50 defalleixo.

Aquest repte m'ha servit per aprendre a controlar el dolor. Si em poso a fer flexions sense pensar-hi em cremen els braços, però si em concentro en realitzar l'esforç amb espatlles i pectorals aconsegueixo aguantar molt més.

En definitiva, encarant la sisena i darrera setmana.

Això sí entre l'augment de massa muscular, el repòs i la meva incapacitat total en controlar la gana, han fet que hagi arribat als 81kg.

Where is the limit?

“Si els objectius estan més enllà dels límits, el plaer d’arribar-hi és infinit, però el sol fet de buscar-los és suficient”

Aquesta frase, que presideix el bloc, em va venir al cap quan vaig entrar en aquest món de la competició de llarga distància ara fa tres anys, coincidint amb la marató del 2007. La vaig escriure pensant en mi, però també per animar a la gent a provar nous reptes, a descobrir que treballar per assolir-los és el què realment costa, però ja sabem que a més dificultat, més satisfacció.

Ara llegint el llibre d’en Josef Ajram he parat atenció en la seva frase: “no sé on està el límit però el que sí sé és on no està”, i penso que tot i tenir més força que la meva tenen una filosofia semblant.

Una vegada més amb cert escepticisme començava a llegir un llibre que no sabia què em podia aportar de més algú que ja ho escriu tot en un bloc, però de seguida em va enganxar, amb frases del tipus “si ells podien fer un Ironman, segur que jo, no tan sols podia fer-ho sinó que era capaç de superar-los” “guanyava mensualment 3.000 o 3.500 euros”, “per dedicar-se a això s’ha de ser bo”... demostren que no ha amagat res, que aquest llibre parla de Josef Ajram (persona i personatge), amb les seves virtuts i amb els seus defectes, però tal qual és.

Conec gent, força propera, que tot el que toca és or, però que no és feliç. Penso que ell compleix la primera part, però no la segona. Aquest tipus de personatges són conscients que el seu èxit són una barreja de fortuna però amb una dosi gran de saber fer les coses bé, però per mi el mèrit no està tant en arribar-hi sinó en gaudir-ho, i crec que això és el que relata el llibre, capítol per capítol, explicant com arriba a assolir els seus èxits, però sobretot com gaudir d’ells.

A mi el que més em fascina és realment el personatge, per un costat em sorprèn que la gent arribi a vestir-se com ell, però per altre cada vegada m’interessa més el què fa, com ho fa i perquè ho fa. Abans pensava que hi havia gent millor, de fet n’hi ha, però en aquest món no cal ser el millor sinó que els demés s’ho creguin, i penso que ha sabut trobar el que millor sap fer, fer-ho bé i sobretot vendre-ho. Chapeau!. Oscar Wilde té una frase cèlebre “que hablen de uno es espantoso. Pero hay algo peor: que no hablen”, i Dalí la va transformar per donar-li el seu toc d’humor sarcàstic "Lo importante es que hablen de ti, aunque sea bien". Tot plegat crec que serveix per explicar el perquè d’aquest boom mediàtic, i és que tothom té la seva opinió sobre Josef Ajram, des de les més positives “és amic meu” fins a les més negatives. Jo n’he sentit de negatives, encara diria més, potser algunes no estan exemptes de raó, però precisament algunes d’elles són les claus del seu èxit, tant en la vida com en l’esport i sobretot en el món mediàtic.

Dues anècdotes per acabar: com deia tot el que toca es converteix en or o això pensen els seus patrocinadors, i la prova és que a la Expo de la Marató de Barcelona hi havia un maniquí vestit de Josef Ajram, la cosa té mèrit eh! Però el que em va fer més gràcia és que el dorsal que portava era el d’un triatló sprint (si ell ho hagués vist!).

L’altre és que jo realment no el conec, hi he parlat alguna vegada i quan em creuo amb ell el saludo, però quan estàvem el dia de la Marató al costat de la carpa de les llebres comentant la jugada amb alguns amics, la Bea va dir mirant al meu darrera “mira qui hi ha!”, jo vaig pensar que seria un dels molts amics que havien corregut aquell dia i em vaig girar per parlar-hi, resulta però que era ell, que com he dit no el conec gaire però que malgrat tot vam estar parlant una bona estona. És en aquestes converses puntuals o en algun mail que hem creuat quan penso que el personatge Josef Ajram és una barreja molt equilibrada entre l’esportista solitari, decidit i perquè no dir-ho orgullós i la persona capaç de transmetre la importància del què fa d’una manera propera, aquell dia havia fet una marató de quasi quatre hores i quart trencant els esquemes de les seves marques diàries al bloc, però malgrat tot estava feliç perquè amb allò havia ajudat al seu germà a assolir un repte.

Aquesta entrada volia ser un escrit sobre el llibre i ha acabat sent sobre la persona, però és que si el llegiu veure-ho que el llibre és la persona o com ell mateix diu el personatge. M’ha agradat llegir-lo.

Volia afegir un parell d’idees que m’han cridat l’atenció: en el primer capítol, quan narra el segment de natació del segon ultraman diu una frase molt certa i és que en la llarga distància només has d’arribar a la meitat, “després ja només es tracta de restar”. La segona són les xifres que envolten la Marató de Sables: 812 participants, 4.394 consultes mèdiques, 3.200 comprimits antidiarreics, 1.8km de venes o 3.450 analgèsics...

Clínic atletisme

Dissabte vaig aprofitar una vegada més el clínic que oferia SBR que aquesta vegada era dedicat a l’atletisme. Els ponents eren Carlos Casero tècnic de VO2, que es va autonomenar corredor popular però que per exemple va fer 1.10 en la Mitja de Granollers d’aquest any i Jaume Leiva plusmarquista de marató de Catalunya en el seu debut en la distància i amb només dues mitges com a experiència. Ha estat dominador dels campionats de Catalunya de 5 i 10mil metres especialment en cross i ara ha volgut provar noves experiències en la llarga distància. Li vull dedicar una entrada, però de moment em quedo amb una frase” pendent d’aconseguir rebaixar els 2 minuts que em separen de la marca en marató per aconseguir una beca, entreno com un esportista d’elit però no descanso com ells” ja que treballa més de vuit hores diàries.

Entre els dos van muntar un bon tàndem i van mantenir tot l’interès durant les quasi quatre hores que va durar el clínic, responent perfectament als dubtes que els anàvem plantejant.
Adjunto aquí sense massa ordre, idees que vaig anar apuntant.
1) A l’hora d’escalfar en una cursa, val la pena fer-ho per la zona on hi ha l’arribada, per exemple córrer un o dos km en sentit invers al final i estudiar-lo de tornada, així acabarem la cursa en territori conegut.
2) Pels que no ens podem pagar un massatge setmanal, els banys de vapor i la sauna són uns molt bons relaxants musculars, especialment després de tirades llargues.
3) En quant a la tècnica de carrera, el Jaume va dir una frase que li havia comentat el seu entrenador i que sembla banal però no ho és “hem de córrer per desplaçar-nos” i no arrossegar-nos. Jo em concentro molt en això als finals de carrera, els sprints no han de ser una acceleració de la gambada sinó molt més efectiu és fer aquesta amb la màxima eficiència possible, hem de sentir que realment empenyem en cada una d’elles.
4) Un bon exercici per corregir les espatlles encongides és, especialment en rodatges lents, deixar els braços semi caiguts i intentar que el dit polze toqui el lateral del pantaló. Ahir ho vaig començar a provar.
5) Amb el Nico havíem parlat de si s’ha de pujar amb les puntes dels peus (la meva teoria) o forçant per posar tota la planta (taló inclòs) a terra, teoria del Nico que defensava sota l’argument de tenir tota la sola traccionant. La resposta va ser molt aclaridora: en pujades més llargues val la pena intentar que el peu arribi més pla a terra per no carregar tant la musculatura i traccionar bé, però abans s’ha d’haver treballat molt la flexibilitat ja que la cama va més estirada. En pujades més curtes i sempre que el cos ho aguanti, pujar amb les puntes és més ràpid i efectiu.
6) En quant a la dona i especialment les que tindran o acaben de tenir un fill, s’ha de reforçar molt amb exercicis el sòl pèlvic. La Musculatura pèlvica és la que mantè tot l’organisme al seu lloc (sona important).
Després vam sortir un moment per completar la teoria amb alguns exercicis que jo no vaig poder fer ja que encara no em sentia del tot recuperat de l’adductor i en el primer intent me’l vaig notar. Per cert, en aquest sentit començo a estar molt content ja que he fet un test de les tres disciplines i el resultat és molt bo, pràcticament cap molèstia i només aquest matí m’he notat carrgadet.

Aquest vídeo que vaig filmar del Chema Martínez, no córrer-la em va permetre veure un bon espectacle des de fora; evidentment em refereixo només als primers, sinó també a la quantitat d'amics que vaig poder saludar, animar i o filmar. En ell es veu com els professionals no recepcionen amb el taló sinó directament amb la punta dels peus, brutal fer 10km així ( i ni t'explico una marató)!


També vull posar aquest del Nico acompanyat per la Vero, l'Àlex i l'altre Nico (no diré qui és el Nico principal perquè jo crec que està clar no?). Jo voldré un carro d'aquests!

Sub45 a Bombers'10

Després de 6 setmanes sense fotre brot (del físic em refereixo), no era qüestió de morir en l'intent. Per tant em vaig decidir a córrer amb la càmera a la ma i anar fent fotos de l'ambient. Com no havia fotut ni brot feia dies, la bateria estava sota mínims i el programa no l'havia canviat des de l'últim cop: accentuació de blaus i llum de fluorescent. Resultat: les poques fotos que vaig poder fer han quedat "rares"... Sort que m'agrada el blau!!! I sort del vídeo en càmera lenta del Pau, que ha quedat divertit.

Tot i la calma i el poc entrenament varen sortir 44'11", que no està gens malament. Pensant en com va anar, i després d'haver fet unes quantes curses de 10K, alguna (menys) mitja marató i una marató, diria que aquesta distància està controlada. Controlada quan a l'exigència física que requereix, el tema "marquitis" no toca aquest cop. I menys ara que ja se els resultats de la revisió mèdica rutinària anual. El més destacat d'aquests és que tinc sobrepès.

Sí, sobrepès. Encara recordo la imatge del metge llegint l'informe alhora que aixecava la vista per sobre les ulleres, dissimuladament, per assegurar-se que el que llegia no l'enganyava. Ha resultat còmic el seu intent d'explicació del càlcul de la massa corporal amb aquella espècie de regla, que s'assemblava més a la que utilitzen els ginecòlegs per calcular les setmanes d'embaràs i el dia en que ha de néixer un nen. Per tranquil·litzar-lo m'he inventat que des del dia de la revisió ja m'havia posat a dieta. Sort que no m'ha preguntat quina he seguit, que li hauria hagut de dir la única que se: la del cucurutxo. Dic sort perquè era argentí i parlàvem en castellà, i en castellà la rima surt fàcil.

En fi, això és com les retransmissions de futbol quan el partit és avorrit. Que parlen de tot menys del que està passant en el camp. I això és la meva crònica de la cursa. Com no va tenir gaire emoció, he parlat de tot menys del que va passar...

Parlant de futbol se m'ocorren dos apunts. Els Veterans Cabrils, a falta de 5 partits ja som matemàticament equip de 2ªB (o sigui que perdem la categoria). I enllaçant el meu sobrepès, el futbol i Cabrils (on viu el Piqué), ara sí que veig clar que si en un partit anéssim tots dos al xoc, ell sortiria volant. Ja us vaig dir que el veig alt però "enclenque", i jo soc una mica totxo... I amb sobrepès.

Xavi

Primeres informacions de la Marató Costa Daurada

Ahir vaig anar a visitar la meva família tarragonina i vam estar parlant, entre moltes altres coses de córrer. La suma de la informació que ells tenien (que adjunto en forma d'imatge) + el fet que la faran tant el meu tiet com el meu cosí + els 25 euros que valdrà, han fet que a primers d'anys consti ja segur com un dels primers inscrits. En resum, la informació més important és que la marató anirà de Port Aventura a Cambrils (i suposo que tornar) i potser Nike serà el patrocinador.

Tinc moltes entrades pendents: el comentari del llibre de Josef Ajram que ja he llegit, la crònica del Xavi a Bombers, el clínic de running a SBR i parlar-vos de Jaume Leiva, el millor maratonià català d'aquesta temporada, així que aquesta setmana vindrà carregadeta.

Com que veig que hi ha molta gent que ve a parar aquí buscant info de la marató, us passo alguna cosa més recent, cliqueu aquí. Per cert, hola.

Arcadi 3 de 3

Aquesta tercera entrada és una mica crítica, però sempre des del positivisme i des del respecte.

Normalment, els maratonians més prudents, els que es posen el llistó més baix, són els qui acostumen a tenir més èxits. La marató no perdona els massa ambiciosos, o almenys els que es posen objectius molt al límit del seu abast.

No em sembla una bona filosofia, és cert que si un és prudent i com diu “posa el llistó més baix” tindrà la satisfacció d’haver millorat aquella marca, però serà molt més gran si un és ambiciós i a sobre encara supera les seves expectatives. Penso que s’ha de competir amb el cap, coneixent-se molt, però sempre ens hem d’exigir com a mínim fins on podem arribar. I encara més si pensem en l’inici de temporada, a l’hora de planificar els objectius, hem de buscar objectius complicats. Penso en un exemple, imagineu que us ve molt de gust una cocacola i aquesta està sobre la taula al vostre abast, la beureu sense més; però ara imagineu que l'han posat a un prestatge que està molt alt, segur que quan conseguiu assolir-la la gaudireu molt més.
Estic segur que el Xavi estarà d’acord amb mi en aquest punt, quan pensem en ritmes ell és encara més ambiciós i normalment per sort no em fa cas i fa actuacions molt més bones del previst. A veure com li va Bombers demà.

Pocs podran superar les sensacions de la Edurne quan assoleixi el seu 14è 8.000, espero que sigui la primera.

Prefereixo dormir el màxim temps possible i no esmorzar.

Compte amb aquesta frase, hi ha molta gent que agafarà aquest llibre com a referència i crec que s’ha de ser molt prudent amb aquest tipus de coses. L’Arcadi ho supleix amb la ingesta de gels durant tota la cursa, però això d’entrada té dos problemes: el primer és la infraestructura, un ha de córrer amb el cos i el cap lliure i no pensant com portar o quan em donaran els gels, és una logística complicada, i no vull ni pensar què li pot passar a un maratonià que està al límit i no s’entén amb el proveïdor de gels al km 32. brrr. L’altre problema és que no sempre senten bé els gels i seria una pena haver d’abandonar per un problema estomacal.
Tindria molts més arguments, però jo sempre recomano esmorzar bé en la llarga distància.

Esta totalment contraindicat fer-se un massatge en aquell moment. Cal esperar que la musculatura s'hagi recuperat de l’esforç. Abans era molt habitual veure una estesa de lliteres amb massatgistes al final de les maratons, però ara se sap que això fa més mal que bé.

I aquí li he de tocar un altre cop el crostó, ho sento, però és que crec que és una afirmació molt radical i que un comentari així s’hauria d’argumentar amb cites o fons, i més tractant-se d’un periodista. L’argument que posa no explica per exemple les dues curses més importants que es fan a Catalunya, Granollers i la Marató de Barcelona, on el número de camilles és espectacular. En fi, no dubto que sigui així (o sí, perquè segur que hi ha diferents tipus de massatges i alguns funcionaran), però com dic és un tema que s’ha d’explicar bé.

A mi em van de puta mare i sempre que puc me'n faig

Arcadi 2 de 3

Aquesta segona part va referida als entrenaments que en general és una part que no m’ha acabat de convèncer i de fet tampoc em dóna la sensació que sigui el capítol que més li va agradar escriure,

Cita 1: Com deia, la majoria de sessions han de ser aeròbiques. Excepte per als corredors que baixen de 3 hores a la marató (4:15 el km), o d'una hora i 24 minuts en la mitja (4 minuts el km), que, tot sigui dit, cada vegada són menys, amb una sessió setmanal de qualitat n'hi ha prou, sobretot si el diumenge es disputa alguna cursa. La resta d'entrenaments han de ser rodatges suaus, amb alguna tiradeta una mica llarga de tant en tant i prou.

Ho veig un entrenament massa light, crec que algú que vol fer per sota de 3.15 per exemple, s’ho ha de currar més, sempre que no comptem aquelles persones que ja tenen una genètica prou adaptada. Crec que el què explica no és generalitzable, i per norma general calen més entrenaments de qualitat per aconseguir les marques que comenta. Tampoc estic d’acord en què cada vegada són menys els què aconsegueixen bones marques, més aviat al contrari, la gent és cada vegada millor.

Cita 2: Fartlek mexicà, extreta d'un pla d'entrenament de Roger Roca. Es tracta de córrer uns 20 minuts d'escalfament i tot seguit començar els canvis d'aquesta manera: 9 minuts ràpids, 8 minuts lents, 7 ràpids, 6lents, 5 ràpids, 4lents, 3 ràpids, 2 lents, 1 ràpid, i finalment uns 10 minuts lents per recuperar i eliminar tot l’àcid làctic que s'hagi pogut quedar al cos.
Bon entrenament i sobretot fàcil de recordar, moltes vegades els fartlek son 3 tal 4 tal 2 tal, aquest comences per 8 i vas baixant fins a 0.

Cita 3: Encara que campions de la talla de Domingo Catalán no han estirat mai (ell sempre diu que encara no ha vist cap cavall de carreres que faci estiraments).

M’ha fet molta gràcia i m’ha recordat al Xavi i els seus amics del Tools que són antiestiraments. Els hi dedico.

Arcadi 1 de 3

Comença aquí la primera de tres entrades dedicades el llibre de l’Arcadi Alibés, Córrer per ser feliç. Començar però amb el comentari general que com ja he dit és un llibre del qual en recomano la lectura i un bon document per la història de la Marató a Catalunya, el circuit internacional de Maratons i perquè no, l’experiència d’un corredor que no para de buscar nous reptes. També a nivell general hi he notat a faltar una cosa molt important i que és el primer que vaig pensar quan vaig veure el seu historial i és el finançament de totes aquestes maratons, com s’ho fa per poder viatjar tant, per pagar-se els viatges, les estades... Potser sóc jo que penso molt en els diners, però segur que no sóc l’únic que ho té en compte i m’ha decebut que no ens ho expliqui (potser s’ho ha reservat per quan faci la marató 200).
Aquí van les quatre primeres opinions que m’han cridat l’atenció.

Cita 1: A ningú li passa pel cap que podrà jugar un dia a la primera divisió del futbol, ni que participarà en una cursa de cotxes juntament amb Fernando Alonso. En canvi, tots hem disputat curses al costat dels millors fondistes del món, inclosos Haile Gebrselassie i Sammy Wanjiru, plusmarquistes mundials de marató i mitja marató, respectivament, que han vingut més d'una vegada a la Mitja de Granollers.

Imatge de Wanjiru a Granollers, aquell mateix any guanyava la Marató a les olimpiades de Beijin

Està molt ben vist, sí que hi havia pensat i havia escrit que és una de les raons de l’èxit de Granollers, però potser no ho havia valorat prou, realment és una sort poder compartir cursa amb aquets atletes, qui no ha animat a un d’ells, ara mateix penso en l’Ironman i la sensació que el Marcel Zamora hi estigués participant!

Cita 2: La marató dels meus 42 anys i 195 dies

De seguida que ho vaig llegir vaig pensar que era una idea genial i li vaig anar a comentar a la Bea. La resposta va ser que estic malalt però sé que en realitat no ho estava pensant..., si hi arribo ho faré.

Cita 3: Sé que, si no hagués corregut amb les dues càmeres i no m'hagués parat tantes vegades, hauria fet uns tres quarts d'hora menys. De fet, les imatges gravades en vídeo són de 35 minuts, i s'ha de comptar tot el temps que es perd parant, traient els guants, baixant les cremalleres, posant en marxa la càmera...
Amb tres quarts d'hora menys hauria pogut acabar entre els 20 primers.

Aquest tros l’he volgut posar per destacar que un no abandona mai del tot la seva “marquitis”, i sinó als càlculs em remeto: es tracta d’una època en què valores altres coses però sempre es reflecteix que un corredor (tant ell com qualsevol) té el crono present. Si l’Arcadi mai llegeix aquest bloc, comentar-li que això d’acabar entre els 20 primers és un dir, ja que per un costat no hauria descansat tant i a més qui sap del 20 al 40 què estaven fent, potser també feien fotos, es paraven... En fi, un detall com dic per mostrar que tots fem números...
En aquest sentit he mirat les seves marques en les maratons i he vist que fins als 35, 36 o 37 anys va fer bons cronos, crec que no m’he d’obsessionar, però també és divertit veure fins on puc arribar, quan m’acosti als 40 ja canviaré el xip, però de moment he d’aprofitar que estic entrant en la meva millor època i premer, ni que sigui de tant en tant, l’accelerador.

Cita 4: Un cop més em vaig preguntar per què Barcelona sacrifica l'arribada al seu Estadi Olímpic en benefici de les marques. Penso que una ciutat olímpica ha de continuar mostrant al món per sempre el seu tresor. El problema de l'Estadi Lluís Companys és el lloc on esta construït, però crec que, almenys un cop cada quatre anys, la marató de Barcelona hauria de tornar a l'Estadi Olímpic. El record de Barcelona 92 s'ho mereix...

Guanyant una cursa que acabava a l'estadi l'any 92, em va encantar però sobretot la que va al·lucinar va ser la meva mare.

Cap comentari extra, em sembla una idea genial, i sobretot fer-ho coincidir amb els anys olímpics, és possible que en aquestes edicions es perdés una tipologia de corredors, però se’n guanyaria una altra. A veure si ell o algú influent ho aconsegueix (podríem crear un grup al facebook)

Pas per l'estadi durnat una llunyana cursa del Corte Inglés

Saber córrer per millorar

Tinc un estil peculiar de córrer, l’altre dia veia un vídeo que si no m’equivoco havien penjat els de Triatreves en què un atleta parlava de com s’han de portar els braços i explicava dos defectes molt comuns, bascular massa el cos degut a que els braços no van recte sinó cap endins, i anar amb les espatlles aixecades. Doncs així és com vaig jo. Per un costat està bé, ja que qui m’ha de fer les fotos em detecta a la distància, qualsevol que em coneix és capaç de saber que sóc jo encara que estigui molt lluny, però està clar que si vull millorar les meves marques he d’intentar corregir el meu estil.
No és una condició sine qua non, hi ha corredors molt bons que tenen certs vicis i la Bea ha pogut corroborar moltes vegades que en qualsevol cursa, abans que passés jo, han passat corredors que corrien molt malament (i malgrat tot anaven per davant), però estic segur que serveix, i és una de les maneres de, no tan sols millorar una mica el ritme, sinó probablement evitar certes lesions.
És per tot plegat que juntament amb el de natació, el clínic a SBR d’aquest dissabte és el que més esperava i pararé atenció especialment als següents punts:
3.1. Exercicis de les diferents fases de la “zancada”
3.2. Moviment correcte del braços
3.3. Exercicis de tronc
4.2. Treballs específics per les dones que hagin tingut fills
5.1. Recuperació muscular
5.2. Com hem de podem cuidar i millorar l’estat dels peus i ungles
Amb la càmera nova que tenim podem gravar vídeos a càmera lenta i anirà molt bé per estudiar la tècnica, tant d’atletisme com sobretot de natació.

Li he demanat al Korge aquesta foto perquè no només compleix dues de les premises que un dia ens comentava el Raül mentre corríem per la Diagonal (cos lleugerament endavant i genolls amunt), sinó sobretot perquè em crida l'atenció que els tres corredors que hi surten estan exactament en la mateixa posició, i això vol dir que tots ells tècnicament estan fent el què toca.

Per cert, diumenge aniré a veure la cursa dels bombers, o vaig a l'arribada o estaré (molt probablement) a Passeig de Gràcia amb Gran via, si puc intentaré posar-me a la font que hi ha just al mig. Qui hi vagi que m'ho digui via bloc, correu personal o facebook i dient-me el ritme objectiu, així us podré detectar i fer fotos o vídeo. Ànims a tots.

Córrer per ser feliç

Divendres passat va ser dia de palmes i mones, jo feia de padrí i ens anàvem de compres amb la Irene i mentrestant la meva madrina em regalava el llibre Córrer per ser feliç de l’Arcadi Alibés. De la primera part no cal comentar-ne res, només veient la foto i lo guapíssima que està amb les samarretes que vam comprar ja està tot dit.
Del llibre en volia fer un comentari general però la veritat és que hi ha molts punts dels quals en voldria parlar: algunes coses que m’han agradat i m’han cridat l’atenció i d’altres que m’agradaria criticar (sempre positivament, és clar). Així doncs en els propers dies començaré una série on parlaré de dos o tres frases referents al llibre.
En línies generals recomano molt efusivament la seva lectura. N’era una mica escèptic ja que amb la informació que córrer per internet i els múltiples blocs que hi ha, què més podia explicar, però el cert és que tot i que hi ha parts evitables, podríem dir que l’Arcadi ha viscut la marató des dels seus inicis a Catalunya (si més no de manera popular), i a més té una capacitat molt gran de buscar nous reptes, cosa que a mi m’apassiona. Llegit aquest, ara m’ha vingut ganes de llegir el del Josef Ajram, potser sí que sempre hi ha coses per descobrir. Hi ha un fet que m’ha cridat l’atenció, i és que la seva parella no s’hi dediqui. Amb la quantitat de desplaçaments per a córrer en llocs diferents, com és que ella no s’hi anima!, aquestes coses són les que em fan valorar la Bea, a vegades penso que és normal tenir una dona triatleta i mitja maratoniana i que a sobre viu amb passió el què faig i té com a objectiu debutar en marató tan aviat com pugui.

Nou experiment freak

Després de 5 setmanes des de la marató, en les que no he corregut CAP dia..., he arribat a una conclusió transcendent: per poder fer esport com Déu mana, dues coses, has de tenir la sort de poder viure sense treballar (o treballant poc) i millor no tenir parella (sobretot si és del gènere femení). I així de a gust m’he quedat, més ample que llarg!!!
Ho podria deixar aquí, però tenint en compte les susceptibilitats que hauré ferit, i que el Pau em pot retirar la condició de convidat si les meves intervencions es limiten a 3 línies mal comptades després de més d’un mes de no dir res, hauré de desenvolupar la teoria. Encara que la majoria ja estareu d’acord abans de seguir llegint.
En fi del tema parella ja s’ha escrit molt sobre la complicació de compaginar activitats, sobretot quan l’altre/a no és massa esportista. En el meu cas, l’altra és esportista però no practicant (per tant seria més correcte dir que era esportista...), però tinc la sort que la Luchy m’acompanya a tot arreu amb la càmera, i a més m’anima. Vull dir que m’anima a que faci coses. Be i haig de dir que també m’anima quan passo traient la llengua... El cas és que és complicat buscar equilibris.
Pel que fa a la feina, aquesta esgota més que les sessions de sèries quan cada dia se’t fan les 10 de la nit al despatx. Això no és viure... Qui em digui “què be viuen els que treballen a la banca” li embotiré la wamba que ja no faig servir dintre la boca per la que surtin aquestes paraules. I a més, què difícil és tornar a començar després d’una llarga inactivitat!!! Ja no parlem dels quilos que segur has acabat guanyant.

Com que no sabia quina foto posar, el Pau m'ha suggesrit aquesta, al més pur estil Flashman.

A dies vista de la cursa de Bombers, on inicialment m’havia marcat el repte de baixar dels 40 minuts (fita ja descartada totalment fa setmanes), he decidit fer un d’aquells experiments freaks tant típics d’aquest blog en els darrers temps: em presentaré sense cap entrenament en l’últim mes i mig. Sortiré a “muerte” i a veure en quin kilòmetre moro. Quan passi el cotxe escombra, que m’escombri. Tampoc s’haurà perdut cap bon atleta...

Xavi

Deporte en el Costa Concordia: crucero por el Mediterráneo

Cuando nos dijeron que nos tocaba el Costa Concordia busqué enseguida por Internet la información acerca de la posibilidad de realizar deporte en el Barco. No encontré mucho así que me gustaría detallarlo. En una parte de la cubierta hay una pista de jogging de 150 metros que la verdad es que viendo el tamaño del barco se hace muy pequeña. Por desgracia el viaje me ha coincidido con la lesión de adductor que no hay manera de eliminar así que tampoco abusé mucho (gracias a diós, porque para hacer 5km tenía que dar 35 vueltas, y eso es una barbaridad).

También tiene una pista pequeñita con un aro de básquet y algunas “porterías” que podría ser más grandes ya que la demanda era importante, coincidiendo normalmente demasiada gente en ella. Además como ya he comentado el horario del material era algo restringido y coincidía muchas veces con las horas que dedicábamos a las ciudades, eso sí, si uno se trae el balón de casa puede jugar cuando quiera (y probablemente sin aglomeraciones).

Finalmente el gimnasio sí era de nivel, muchas máquinas, tanto de musculación como de running y bici. Estaba a tope, supongo que como se come tanto, ir al gimnasio o a la sauna cura un poco la conciencia. Había también spinning pero era de paganini y lo vi siempre vacío.
En cuanto a mi, pensé en la posibilidad de recorrer alguna de las ciudades corriendo, pero el tiempo extra es limitado y siempre se va justo, así que me limité a la cubierta y descansar un poquito, cosa que hubiera sido perfecta si hubiese evitado los partidillos de fútbol o de básquet que me jodían cada vez más el adductor.Lo que sí que seguí cumpliendo fue mi reto de 100 flexiones al día y además lo documenté con fotos y vídeos. Muy freak.

2000 flexions

Avui mateix arribo a les 2.000 flexions, durant aquests primers 20 dies he seguit al peu de la lletra el meu repte, saltant-me només dos dies però recuperant-ho l’endemà. Vaig començar amb 4 series de 25, després 3 de 30 més 10 i ara ja estava fent 2 de 40 més 20. Avui m’estreno amb la primera sèrie de 50 més 30 i 20. M’està costant, però està compensant el repòs obligat per l’adductor.

Pels escèptics (Dennis dedicat) una petita mostra en forma de fotos i vídeos del que he anat fent durant les vacances, en feia només deu, ja que la vergonya era important especialment en llocs com Sidi Bou Said o Pompeia que estava en mig de tothom.

Només un apunt final per felicitar a la Mònica Aguilera, antiga compoment de l'equip Salomon de Raids i que ara arrassa allà on va, fa un temps llegia una crònica espectacular seva de la Marató del Mont Blanc on va quedar segona en el debut, però és que si les muntanyes no van poder amb ella, tampoc ho ha fet el desert i la calor, ja que ha quedat primera a la marató de Sables (i crec que també en el debut). Es mereix una entrada, quan tingui temps la faig.

El itinerario: crucero por el Mediterráneo

Como escribí en la entrada anterior los criterios a seguir para elegir el itinerario fueron tres: ciudades no muy grandes, siempre cercanas al mar y a las que no hubiéramos ido. De todas ellas la única que no lo cumple es Palma, pero 5 de 6 ya está bien. Quien no haya leído la entrada general que clique aquí, hablo del barco y de la compañía. Hay que decir que Costa Cruceros ofrecía una más que correcta información diaria tanto de horarios como de actividades del barco, además de un mapa y algunos datos de las ciudades a visitar, que no era tan completo como debería, pero supongo que es para beneficiar las excesivamente caras excursiones que ofrecen.
Marsella: No soy objetivo con esta ciudad ya que tengo orígenes marselleses así que mi interés iba más allá de lo meramente turístico, y aunque diste mucho de la belleza y la pulcritud del resto de la Provenza es una ciudad de cierto interés, con rincones y avenidas bonitas y sobretodo dónde comimos muy bien (probad la Bouillabaisse).

El bicing de Marsella, tomando la Bouillabaisse y vista desde Notre Dame.

Paseamos por el centro buscando donde vivió y trabajó mi bisabuelo, y finalmente unos fueron a ver una obra de Le Corbusier y otros subimos a Nôtre-Dame de la Garde para ver una magnífica vista de la ciudad. El puerto está un poco lejos y los taxis nos costaron casi 20 euros cada uno. La compañía ofrece buses, salen más baratos pero dan menos libertad.

Más de Marsella.

Savona: No sabíamos nada de esta pequeña ciudad italiana pero fue una sorpresa agradable. Lo primero que me llamó la atención fue la cantidad de ciclistas por la carretera, no sé si coincidimos con una carrera próxima pero el número era exagerado. Una vez más paseamos por el centro, donde encontramos un magnífico mercado de productos italianos, y luego subimos a la fortaleza de Priamar, aunque era más bonita por fuera que por dentro.

Parada para un capuchino en Savona

Para comer nos acompañaron Lluís y Andrea que venían de Antibes. El puerto está junto a la ciudad se llega a todas partes andando. Se ofrecen excursiones a Mónaco y Génova, pero para mí, andar por Savona tiene más interés.

Mercado, castillo y un Dogo de Burdeos en Savona

Nápoles: Para Nápoles sí teníamos claro que cogeríamos la excursión que nos ofrecía Costa Cruceros para ir a Pompeya ya que el tiempo era muy justo y el desplazamiento largo (50 euros por persona). Probablemente haber ido en taxi y una audioguía sería más barato, pero el tráfico es algo caótico y viajar en autobús evita algo de estrés.

Vistas llegando a Nápoles (Isquia)

Esto junto a una buena información por parte del guía valió la pena, pero tuvimos dos quejas importantes: la primera es la ya inevitable visita a una fábrica de algo típico de la zona (en este caso corales, y en Egipto papiros o perfumes), y la segunda es que a pesar de que parecía que habían informado al guía que tendríamos una horita extra para ver Nápoles, al final nos obligaron a entrar on time en el barco para ver desde allí como la salida se retrasaba una hora y media por la llegada de otras excursiones. Nos molestó bastante ya que teníamos tiempo de sobras para dar una vuelta por la ciudad. De Pompeya ¿qué decir? Nos encantó, y la verdad es que quizás vale la pena otra visita de todo ello con más calma.

Popeya

Palermo: Otra vez no puedo ser objetivo en la visita de esta ciudad, ya que tuvimos en Nico (un siciliano amigo de mi hermano, que vivió un tiempo en casa de mis padres) que nos hizo de excelente guía. Nos dio un paseo por la ciudad (por suerte no cogimos ni excursión ni el bus turístico ya que estaba media ciudad cortada por una manifestación y porque además vale la pena andar).

Brutales los Antipasti sicilianos y Bea tapando la vista de Palermo.

No tuvimos tiempo de entrar en los mercados, hay cuatro en el centro, pero sí en algunas iglesias espectaculares, un encanto de Palermo que uno no se puede perder. Culminamos la visita subiendo a Monreale en bus (389) un pueblecito en la montaña próxima a la ciudad, muy lindo para pasear. No nos dio tiempo de visitar las catacumbas de los Capuchinos, no sé cuantos muertos disecados y puestos como en exposición: algo macabro pero que hay que ver, quizás hubiese sido más interesante que subir a Monreale, no sé. Una vez más felicitar a Nico que gracias a su cultura como arquitecto nos enseñó la ciudad ofreciéndonos datos de gran interés. El puerto, al igual que en Nápoles, está en la ciudad.
Túnez: Lo admito, no me gusta la cultura del mercado y el regateo norteafricano, además en Túnez, a diferencia de en Egipto, sí son más comunes los robos, así que las aglomeraciones son más agobiantes. Aquí también descartamos todas las excursiones e hicimos bien. Es más, recomiendo que nadie las coja, al salir, hay una organización de Taxis que por 100 euros pudimos alquilar uno que nos llevó a los 7 primero a Túnez, luego a Sidi Bou Said y finalmente una vuelta por Cartago.

El recorrido del taxi

A Túnez llegamos que justo abrían las tiendas de la Medina, así que pudimos andar por ella con el silencio de las primeras horas y con el bullicio cuando ya nos íbamos, después fuimos a Sidi Bou Said, un pueblo blanco de ventanas azules muy bien cuidado y que me enamoró, fue probablemente lo que más me gusto del viaje porque no me lo esperaba, y finalmente dimos vueltas con el taxi por Cartago aunque no entramos en sus ruinas. El puerto se encuentra entre las dos ciudades, a unos 15 minutos de cada una.

La Medina en Túnez y dos fotos de Sidi

Palma de Mallorca: Palma ya nos lo conocíamos, pero nunca está de más pasear por sus calles. El puerto queda lejos del centro pero el paseo fue agradable y además disponíamos de mucho tiempo (ojalá lo hubiéramos tenido en otras ciudades).

Mallorca

Y así llegamos a Barcelona de Nuevo, con la impresión de haber hecho un buen viaje, pero con la necesidad de ver las fotos para asimilar bien todo lo visitado.

Costa Concordia: crucero por el Mediterráneo

No era de cruceros y sigo sin serlo, pero lo cierto es que la experiencia vivida esta Semana Santa ha estado bien. Hay quien elige hacer un crucero por el simple hecho de viajar en barco, nosotros nos centramos en el itinerario. Aunque siendo siete a opinar era difícil ponernos todos de acuerdo, el objetivo común seguía tres premisas: ciudades no muy grandes, siempre cercanas al mar y a las que no hubiéramos ido.

Salida de Nápoles, con el Vesúbio y la luna de fondo

Esto descartaba Roma, Florencia o Niza. Ir a Roma, parada típica de los cruceros por el Mediterráneo, es una tontería: el puerto queda lejos, con lo que el traslado vale una pasta y se pierde un tiempo precioso, una vez en la ciudad es imposible abarcarla en 4 horas y además Roma se merece un viaje entero.

En plena actividad

Los datos del viaje los resumo en tres apartados: crucero, compañía, más las cinco paradas.

Crucero: Ya he avanzado los trucos para elegir un buen itinerario, a partir de aquí hay cosas a tener en cuenta. Para mi un crucero es algo parecido a un Interrail, aunque si bien, en uno no comes demasiado, en el barco te pones las botas. Pero a nivel turístico es parecido, te sirve para echar una ojeada a las ciudades y decidir si ya has visto suficiente o si vale la pena volver. El barco se mueve, hay momentos en que apenas te das cuenta de estar navegando pero hay otros que sí; es cierto, de todas formas que nadie se mareó. No quiero entrar en detalles para no parecer un déspota, pero con 3000 personas hay gente de todo tipo, y con esto lo he dicho todo. Las áreas para fumar están muy delimitadas y la verdad es que afortunadamente es algo que no nos molestó (estoy hasta los hue…vos de ir a habitaciones de hotel que huelen a tabaco). En definitiva que a pesar de mis reticencias, vale la pena probar y quien sabe si algún día repetiré, aunque nunca en pareja, siempre en grupo, un crucero no tiene nada de romántico.

Estas frutas son freak o es cosa mía?

Compañía: Nuestra primera opción fue MSC, pero no había plazas (habíamos descartado ciertas marcas por malas recomendaciones), poco después Costa Cruceros ofreció un recorrido parecido y de esta compañía sí nos habían hablado muy bien, sin duda una de las mejores. Pues bien, no sé si tuvimos mala suerte o si es siempre así, pero el pack El Corte Inglés Viajes + Costa Cruceros, se acerco más al lamentable que al excelente. Hubo unos lapsus de información importantes por parte de ambas compañías que nos hizo estar desorientados los dos primeros días, como ejemplos podría poner: la agencia no proporcionó una información clara acerca del punto de salida del crucero, nos hizo rellenar unos papeles que estaban totalmente obsoletos, y alguna cosilla más; en el barco los problemas no se acabaron, la reunión informativa se hizo antes de la hora límite de embarcar, con lo que los que subimos a última hora no supimos de la misma hasta dos o tres días más tarde cuando la encargada de darnos la información pasó por nuestra mesa y nos recriminó ante nuestras quejas, no haber estado en una reunión que se hizo cuando nosotros todavía estábamos en casa. Muy poco profesional cuando quien ofrece información es incapaz de pedir disculpas, y de lo que es peor, de no solucionar absolutamente nada y liarla todavía más.Aprovecho que estoy en racha para recriminar tres cosillas más que son muy particulares, pero probablemente muchos también opinan parecido. El barco es espantoso, parece mentira que unos se gasten tanto dinero en decorar algo que para entendernos sería como Las Vegas, pero en hortera (parece una redundancia, pero no lo es, si consideráis que las Vegas es hortera, pues multiplicarlo por dos), y lo que es peor, si lo hacen así es porque al menos la mitad del barco lo valora, “tócate los huevos”.

De todo el barco, y mira que había por elegir, lo que más nos sorprendió fueron estas lámparas con forma de espermatozoides entrando en el óvulo que cambiaban de color! Le tapo los ojos a Batman no sea que se asuste.

Se puede comer a todas horas y sin límite, pero siendo Costa Cruceros una compañía italiana, uno se espera algo más de calidad en las pizzas, había solo dos: una margarita y otra que era sólo pan y queso, un poco triste. Sea como sea, me puse las botas.

El careto es de desayuno, a pesar de estar tomando una tortilla con bacon todavía estábamos clapados.

Y finalmente para el tema deporte, el gimnasio estaba bastante bien, pero la pista de jogging era muy corta, apenas 150 metros, así que di mil vueltas, y la cancha deportiva tenía unos horarios demasiado estrictos y que coincidían muchas veces con el tiempo de turismo, y no con las estancias en el barco (recomiendo llevarse una pelota de casa).

Mi madre y Bea quemando pizzas

Hechas ya todas las críticas y una vez los ojos se acostumbran a lo que verán durante siete días, en general la nota del crucero es más o menos un bien (y más teniendo en cuenta que no pagué yo!), la comida de la cena, considerando que sería un equivalente a una boda de más 2.500 personas cada día, está muy bien, con cantidad y variedad a elegir cada noche, y aunque el servicio es inevitablemente lento tampoco hay ninguna prisa. Los trabajadores del barco son eficientes y la verdad es que siempre respondían a nuestras peticiones tan bien como podían, y es muy destacable que limpiaban a todas horas, así que todo estaba impecable. Los espectáculos no están mal, aunque podrían ser mejores y sobretodo las piscinas y jacuzzis son un buen pasatiempos.

Primer desayuno en la habitación, que la verdad es que era más que correcta y lo menos hortera de todo el barco (por suerte, así no tuvimos pesadillas).

Si uno es consciente del tipo de viaje que está haciendo lo puede pasar muy bien, y esto es lo que hice yo, intentando aprovechar la mayoría de servicios que ofrecía el barco, especialmente la cocina.
La anécdota: Como dije MSC era nuestra primera opción y curiosamente hicimos la mitad de viaje junto a su barco, que parecía algo más grande y sobretodo menos hortera. Con la finalidad de ratificar o no esta información le pregunté a un grupo que viajaban en el otro barco que qué tal estaba y uno de ellos salta y me dice: “¡es precioso, todo lleno de moqueta y colores!” ante esta información mis oídos dejaron de captar señal, ya que todo lo que me dijera carecía de valor científico, de credibilidad, o para decirlo de otra manera, sus criterios no coincidían con los míos, así que no tenía sentido seguir.
Con siete días vas conociendo a la gente del barco, te fijas en los diferentes estilos y pasas el rato viendo lo que hacen los demás. Teníamos: un corredor de élite que se pasaba el día en la cinta, una pareja de italianos en la que ella estaba bastante mejor que él (como suele pasar, no nos engañemos) y como consecuencia de ello parecía que a ella se le iban los ojos hacia uno de los animadores del barco, y también se le iban los ojos a una chica que aunque parecía viajar con su novia juraría que le iba tanto la carne como el pescado, miles de cruces (en la foto una que era un cruce perfecto entre la guapa de las Virtudes y la Guillén Cuervo), y así un largo etcétera.

Quizás en foto no se ve el cruce, pero os aseguro que se parecía y todos coincidimos.

De las paradas hablaré en el próximo post, vistamos por este orden: Marsella, Savona, Nápoles, Palermo, Túnez y Palma de Mallorca.

Fotos del creuer

Aquesta setmana santa els meus pares ens van convidar a un creuer pel Mediterrani. Ja en detallaré els pros i els contres amb tres cròniques dedicades al creuer, a l’itinerari i a l’esport, però ara vaig una mica de cul, així que de moment penjo les fotos.
La que he posat com a portada és aquesta.
Malgrat la lesió vaig intentar fer al menys algunes voltes al circuit de jogging de 150 metres en cadascuna de les ciutats. El recorregut el vaig gravar amb el Garmin i aquí en teniu el resultat, és graciós veure com per exemple a Marsella el nostre vaixell va aparcar just en el mateix lloc que el de la foto del google earth, o l'espiral que provoca que el creuer es posés en marxa mentre jo encara corria.

2010_3_Creuer Mediterrani

Prou!

L'any passat, a la què l'adductor em va començar a fallar vaig parar immediatament, tenia un objectiu important i no volia jugar-me-la: descans, fora handball, fora futbol i fora qualsevol activitat extra.
Aquest any no tinc aquest al·licient, així que malgrat que el dolor era tant o més intens he seguit. Però ara ja he de parar, cada vegada va a més i o descanso una setmana o el tema acabarà malament. Durant la setmana santa he entrenat poc però he estat incapaç de refusar els partidets que es muntaven, així que des de diumenge passat i fins el que ve, res de res, només les 100 flexions diàries.
Aprofito per adjuntar el vídeo que ha penjat el Lluís de la sortida que vam fer fa un parell de setmanes, amb dues caigudes del Carles i una d'ell mateix (en la imatge el Carles amb la seva Scott de fa mil anys, jo no surto fins el final. Millor veure'l a través del youtube que surt sencer.)