200km del Camino

Això és el què vull fer però se m'està tirant el temps a sobre.
La meva idea és dedicar-li la darrera setmana de juliol, per poder així arribar a la Travessa de Sitges el dia 1 d'agost. Tinc ganes de completar l’inici del Camí de Santiago. Fa uns anys, juntament amb el Nico, vam partir des de Pamplona per arribar, uns 800km de bici després, a Santiago. Ara la meva intenció és buscar els inicis, si és que existeixen, del Camí Francès, Saint Jean Pied de Port. Des d’allí realitzar un recorregut de quatre o cinc dies corrent on faré una marató diària per a arribar a Logroño o Santo Domingo de la Calzada, segons el què aguantin els peus.
Ja ho aniré explicant amb més detall, però el què em fa falta ja són les wambes de trail, les NB fa temps que han dit prou. Tinc tres opcions.
Repetir amb NB, com sempre és una marca que m'ha donat bon resultat, tot i que no acabo de sentir el peu 100% subjecte i això en muntanya pot ser complicat. L'opció que vaig veure l'altre dia al Runnersworld van ser les NB813. 90 euros.
Provar per fi unes Salomon. Crec que a nivell de subjecció són el millor que hi ha, alguna vegada que me les he provat queden com un guant. Curiosament les opinions de venedors i corredors sobre la durabilitat, l'amortiguació i la duresa de la sola, són quasi sempre oposades. Caldrà provar-ho en persona, si trobo una oferta de les Salomon XA Pro 3D ultra, seran les que em pillaré. 100 euros.

O perquè no, Decathlon. Sempre he pensat que la gamma alta de Decathlon pot ser una opció i per característiques i estètica les Kapteren XT m'agraden. 75 euros.

Avui donaré una volta per Decathlon i Corte Inglés que sempre tenen bones ofertes de rebaixes. Com veieu amb el tema colors sí que ho tinc clar, i és que ja ho diuen “no hay campo sin grillo, ni hortera sin amarillo”.

El Tour i Pedro Horrillo

Mira que tinc coses pendents per escriure, però cada dia em sorprèn alguna novetat que s’imposa als temes més quotidians. I avui la coincidència ha volgut que l’etapa d’ahir del Tour i les sensacions que em va deixar es sumessin al descobriment, una vegada més gràcies al Ferran, d’un ciclista que té moltes coses a explicar.
Respecte a l’etapa dir que mica en mica s’estan carregant el ciclisme, si no hi ha muntanya o contrarellotge (i a vegades ni així) tot es redueix a una lluita d’estratègies, com si en comptes de viure una batalla a la carretera s’estigués jugant al Cycling Manager (és a dir: esculls els ciclistes, fas una tàctica inicial i la vas modificant sobre la marxa, i el pedalejar... doncs això és el de menys). L’any passat el Contador es quedava tallat per una ràfaga de vent i allí no l’esperava ni déu, i em sembla de conya, el vent, les corbes, l’aigua, els pavés... són circumstàncies de carrera, i saber superar-los sense caure és part de la competició. Ahir em vaig cagar precisament amb el Rabobank (per cert el nom té collons, mai millor dit), tenien tres o quatre corredors davant, dos bons acabadors, entre ells el Freire i el líder de l’equip, Menchov, però no van tirar, perquè? No ho entenc...
Precisament del Rabobank és el ciclista que us he citat, es tracta de Pedro Horrillo, que l’any passat queia per un precipici de més de 60 metres en una corba del Giro d’Itàlia. La desgràcia d’haver de deixar el ciclisme es compensava amb escreix amb la fortuna d’haver sobreviscut. Ara es dedica a escriure, en el seu bloc les opinions més personals, i en el artícles del País l’anàlisi més tècnic.
Us deixo:
L’enllaç al bloc des d’on podreu accedir a l’artícle si us interessa.
http://blogs.elpais.com/click-clack
Un vídeo-reportatge d’ell tornant al lloc de l’accident (si en voleu saber més només cal buscar per internet)

Pedro Horrillo en el Culmine di San Pietro - kewego
El corredor del Rabobank, Pedro Horrillo, regresa al Culmine di San Pietro seis meses después de sufrir en ese mismo lugar un accidente que a punto estuvo de costarle la vida. Vídeo exclusivo de Ciclismoafondo.es, rodado por Rafa Gómez.

Palabras clave:ciclismo accidente horrillo giro de italia

Vídeo de pbueno

Un comentari que deixa un lector al seu bloc amb el qual coincideixo plenament.

Un comentari que deixa un lector al seu bloc amb el qual coincideixo plenament.
Hola Pedro, me alegro de que hagas este doble trabajo, columna y blog, me encanta tu forma de escribir.
Para lo que ha pasado hoy me parece que hay que mirar a otro sitio. Quiero decir, que hubiera pasado si no hubiera habido pinganillos, si se hubiera caido otro.
Estoy empezando a descubrir el ciclismo desde otro punto de vista, me explico, mi hijastro está corriendo en cadetes en la Comunidad de Madrid y este domingo me tocó llevar al médico en mi coche, osea que fui el mejor espectador de la carrera.
A lo que voy, el domingo realmente fui consciente de que los que van delante gastan mucho más que los que van en la parte trasera del pelotón. Mi chaval que de momento no despunta pero le encanta la bici, tiene bien metida la lección de ir delante, se calló un día con un bache y ahora se desfonda por estar delante, dice que es mucho mejor y más entretenido pero mucho más duro.
Ojo que desgraciadamente no he podido ver la etapa. Ya sé que la caida de hoy ha sido bajando, pero no me parece justo lo que ha pasado. No sé, la carretera estaba igual para todos, la habilidad con la bici también cuenta, que se lo digan a mi chaval la primera leche que se dio por no saber quitarse lo pedales con el ya famoso "click-clack".
Es cierto que ha llovido que la bajada era dificil pero tio eres ciclista, es lo que pasa cuando eres ciclista y corres la mejor carrera del mundo, no entendería que a Alonso le esperaran por hacer un trompo cuando uno ha tirado aceite, entonces no entiendo porque a los Schleck y otros se les espera.
Por lo que he leído de la etapa ha sido un infierno, pero es que esto es ciclismo, no corren indoor, hay días que llueve, que hace sol... Siempre y cuando la carretera sea digna, por ejemplo lo del Giro no me parecio digno.Por cierto, mi chaval no se toma un redbull antes de salir ni se pone a tope de cremas para que no le duelan las piernas, le encanta la bici, cuando le llega el coche escoba, dice que no se sube ni de coña, que aunque no corra está entrenando, le da igual que esté lloviendo. Lo mismo le pasa a miles de personas que vemos cada fin de semana por la carreteras.
Creo que hoy me ha defraudado un poquito, es como si el Tour tuviera que cumplir un guión, pero es que en estas carreras el guión de marca día a día y los favoritos se demuestran en la clasificación no en el dorsal, no sé, no me ha gustado, ojo diría lo mismo si Contador se hubiera caido y perdido tiempo.
Para los que no hemos montado nunca en bici en el paves, cómo es? cuentanos un día tus impresiones sobre estos tramos, porque el tema de los nervios por entrar es el mismo que en un sprint o en abanico, pero me parece fascinante cuando veo algunas veces las clásicas de primavera pero no llego a entenderlo del todo desde Madrid.Gracias
Publicado por: Ismael 06/07/2010 9:13:12
Una foto del corredor

De Slowpepe a Ironpepe

Sempre és maco que els amics vagin assolint reptes, i més si aquests es tracten d’un Ironman. És per això que els darrers diumenges he estat connectat al mòbil seguint l’evolució d’alguns amics que en comptes de passar el diumenge fent la migdiada el dedicaven a fer esport.
Aprofito aquesta entrada per felicitar-vos, no cal citar ningú perquè ja estem en contacte habitual, però si tinc especial interès en una persona, que va començar amb una filosofia, però malgrat li costi de reconèixer, l’ha canviat. Si la Bea i jo teníem il·lusió (que es van transformar en nervis a les 9 de la nit) per a què algú acabés l’Ironman, aquest era l’Slowpepe, de qui robant-li les seves pròpies paraules, diria que és “maratonià, Ironman i la mar de majete” (ja estem igual, Josep).
I perquè aquesta personalització? Doncs per tres principals raons:
1) Perquè ens recorda molt a un amic molt apreciat, amb qui comparteixen les ganes de competir, entrenar, superar-se i fer esport malgrat no tenir les condicions de l’Eneko Llanos.
2) Perquè ha seguit un pla d’entrenament durant sis mesos, i això mai vols que acabi amb un fracàs. Sobre aquest tema en vull escriure un dia, però avançant quatre paraules, diré que és cert que molts poden fer un Ironman amb entrenament, però és important dedicar-hi aquests 6 mesos, encara que alguns haguem aconseguint el repte, no vol dir que sigui fàcil, i per tant molt de compte, que no passi res. Valoro per tant, la seriositat que li ha dedicat al tema.
3) I perquè sí, perquè a penes hem parlat una vegada tot trobant-nos pel carrer però va ser com si ens coneguéssim de tota la vida, i això és fantàstic.Així que felicitats, i serveixi aquest escrit per tots aquells que supereu els reptes a base d’esforç i dedicació, i serveixin també pels futurs Ironmans, que encara me’n queden alguns per aquest 2010 i vull que com el Pepe i tants d’altres acabeu i gaudiu d’aquest espectacle difícil d’explicar que és el triatló de llarga distància.

Et demano disculpes per publicar una foto sense el teu permís, però clar ara ja ets famós, així que en tinc dret ;-)

Si us agrada l'entrada aneu clicant sobre el logo aquest que apareix en l'enllaç del concurs, tot puntua.

De blocs

Que el Kylian Jornet quedi tercer és notícia, però clar suposo que sempre hi pot haver algú millor. La curiositat està en un d'aquests dos que va quedar per davant seu, el gran Ferran (del qual n'esperem el bloc amb candeletes) ha fet una petita investigació i ha trobat el bloc del segon classificat a la Western State, com diu ell em declaro fan total i absolut (mireu les pintes!): http://antonkrupicka.blogspot.com/

Jo crec que aquest tio ha de tenir ajuda divina, no us recorda a algú?

I ja que parlo de blocs, us adjunto també el d'un amic i seguidor d'Ironpanic que, aprofitant que va marxar a Austràlia, va decidir crear-ne un http://marcinaniaperth.blogspot.com/ us el recomano, és força interessant, tot i que fa una mica d'enveja.
I com que no hi ha dos sense tres, explicar-vos que aquest món cibernètic i virtual va fer que els representants de tres blocs ens coneguéssim i féssim una tirada conjunta per la Carretera de les Aigües: per un costat l'hiperactiu Xavi de Hong Kong, que va venir acompanyat de l'Steve (que per cert parlava un català perfecte i amb qui segur que coincidirem en alguna triatló), el Toni i el mític Ferran de Sedentaris, i representant a Ironpanic, el Xavi, la Bea i jo mateix.

El que no m'havien avisat és que havia d'anar de blau per repartir-nos per colors jiji

Dir que a més de passar un parell d'horetes molt agradables i compartint informació i anècdotes, vam acomplir l'objectiu secundari d'aconseguir que el Xavi HK millorés la seva pròpia marca personal. Tot rodó, com la panxa de la Bea.

Crònica triatló olímpic de San Sebastian

Quin dilema! Com a distància les triatlons olímpiques m’encanten, són divertides, requereixen un entrenament raonable, no són tan ràpides com les sprints i no desgasten tant com els Halfs, per contra la natació té massa ponderància, tant per la distància en sí com pel fet que t’encasella ja per la resta de la prova.
Això és més o menys el què em va passar. Un circuit complicadíssim de natació i explicat en euskera (mireu la cara en la foto de la sortida), sumat a nombrosos problemes tècnics (amb els taps però especialment amb el xip) van fer que em descentrés una mica a l’aigua. Entre distracció i distracció vaig poder seguir nedant per recórrer la distància en mitja hora, sortint, com sempre, a la meitat del grup, però la Bea, també com sempre, dient-me que ho havia fet molt bé (què mona ella, a vegades m’ho crec).
Després d’una transició ràpida tocava tirar fins a reunir un bon grupet, així que a fotre-li canya per un rebuscat circuit (massa) per arribar on pogués. Així ho vaig fer, durant els primers 15km vam estar 4 o 5 treballant i arrossegant gent fins a agafar un nombrós grup, moment a partir del qual em vaig deixar anar per descansar una estona abans de la pujada de 8km i amb fortes rampes que m’esperava. Crec que no vaig tenir sort i no es va anar prou ràpid, però com he dit, en les triatlons amb drafting és el què hi ha.
El circuit es divideix més o menys en:
- 10km per sortir de Donosti i voltants, part lletja amb moltes rotondes, girs bruscos i alguna pujadeta matadora.
- 10km de rodar acoplat per la N634 (crec) direcció Orio, aquí vaig gaudir com un nen.
- I 20km de tornada per la costa on es puja i es baixa tot gaudint d’un paisatge plenament basc. En la part ascendent vaig regular cosa que em va permetre mantenir la bona posició amb què començava el port, en el pla i baixada vaig ser incapaç d’agafar un grupet que tenia davant i tampoc vaig poder baixar com els bascos així que un parell de ciclistes em va passar.

La sensació en arribar a la Concha de nou, és que hi havia molta gent corrent, així que tocava imprimir un bon ritme. Així ho vaig fer durant les tres voltes, rodant just per sobre de 4, molt animat per la Bea, l’Oriol (que ara viu allí) i el públic.
En les dades de la prova els parcials estan malament, crec que hi va haver un problema amb el marcador. En tot cas són.
Posició 178 de 506 que van acabar i més de 600 inscrits

CORTADAS GUASCH, PAU CLUB CICLISTA SBR (els parcials correctes són els del dorsal 51)

Total 02:31:43 (posició 178 de 600 inscrits)

Primer classificat: 02:00:04 (En general el nivell era molt bo, però a més els primers eren molt pros, dels que van amb el nom al mono i tal, només dir que l'Hektor Llanos va quedar quart, amb un temps de 2:03:52).

Natació (264) 31:18 (sortia de l’aigua en 29:29)

Bici (192) 01:19:08 30,32km/h (aquí tenen en compte les transicions, ja que al marcador posava 1:16:40, comptant la part dins de boxers)

Running (112) 00:41:19

En fi que si l’any que ve torno a participar sol, ja us val, jo no sé què més es pot demanar que un viatge de quatre dies a San Sebastià (ja ho detallaré més endavant) més una olímpica en la mateixa ciutat.

Quins tutes es pega la Bea embaraçada!

Penjo el vídeo amb la sortida, literalment a l'sprint (a mi se'm veu amb el braç aixecat al segon 6, costa molt), una part del sector ciclista rodada el dia abans, i un tram de running. A més algunes fotos més.

Sortida http://www.youtube.com/watch?v=F5y2KKsqF0g

Bici http://www.youtube.com/watch?v=eXaU8ggmXq4

Run http://www.youtube.com/watch?v=jXUF_c9yvN4

Tri olímpic de Donosti

Crònica del Half de Balaguer 2010

No seré pesat, a aquestes alçades queda poc per dir respecte a la duresa del circuit ciclista, l’aigua congelada o l’acabar com sigui en el running. Després de les primeres impressions escrites fa uns dies aniré al gra i comentaré simplement les sensacions viscudes,
Pel què fa al segment de natació, tota la teoria se’n va en orris quan descobrim que l’aigua està més freda que mai, pitjor fins i tot que en les primeres proves al mar a principi de temporada. Això es tradueix en respirar cada braçada dreta, ficant el mínim el cap a l’aigua i passant de l’estil. De tornada, tot i que és per on entra l’aigua del desglaç, sembla que la temperatura millora. Això, juntament amb el fet de poder nedar menys apretadets, fa que ara sí em pugui concentrar en l’estil fins a començar la segona volta, on tornem a les condicions del principi. La sensació global no és molt bona, però surto prou ben col·locat. Per les referències generals sembla que hi havia més metres, però ves a saber si era això o que a tots ens ha costat començar a nedar jiji
Punt i a part es mereix la transició, per on passo com una exhalació, avançant fins i tot al Raül que evidentment havia fet millor natació que jo.
El cas és que no me n’adono així que surto a per ell, ja se sap que un passa molt de la resta de competidors, però als amics sempre els vol guanyar. Passen els km i no l’agafo, no és que vagi molt fi, però sí un mica millor que els que m’envolten (cada 2 que em passen jo ho faig amb 3), així que el meu pensament és “el Raül ha tornat a fer de calimero i tot i dir que no li aniria bé, està anant com una moto”. Finalment el veig, ell està començant el bucle d'Àger i jo l’estic acabant, li foto un crit però no té temps de contestar. Comença la pujada de tornada en què com ja he explicat perdo una mica de ritme, posteriorment el recupero baixant fins a passat les Avellanes, on comencem el darrer bucle que em destrossa moralment: la sensació de pujar tota l’estona, les rampes dures però sobretot el desconeixement total de la distància fa que pedali sense inèrcia. Aquest darrer factor és clau perquè quan recupero de nou la carretera, conscient del què queda pel final, recupero les forces sobtadament i faig una molt bona baixada. A l’alçada de les Avellanes em trobo amb la claca cridant com els que més. Espectacular!

Foto cortesia de Pelada.cat

I corrent, poca història, des del principi veig que m’arrossegaré, però afortunadament a partir de la segona volta puc portar un ritme de creuer bo i que em permet mantenir el patiment.
Com a dades tècniques:
Prenc dues barretes en el sector bici (una Powerbar i una Maxim Energy Bar) i un gel de Nutrisport una mica obligat en el running.
Ja he parlat del tema Plats i pinyons.
Faig la bici sense mitjons i me’ls poso pel sector running.
Vaig tenir molts problemes a l’esquena amb la bici (els arrossego des de fa un temps) i també massa dolor al genoll. Penso que aquesta és la raó per la qual corria totalment torçat, més que altres temes com els adductors o algun de menor a la planta dels peus. El cas és que jo no me n’adonava, però sí que notava poca comoditat a l’hora de córrer, especialment per la part irregular de gespa. M’ho hauré de mirar, de moment la setmana que ve em toca osteoptaia per millorar els dolors d’esquena, el genoll el deixaré per final de temporada.

Foto cortesia de Pelada.cat

Les dades de la tri són les següents
Posició 79 de 256 que van acabar i més de 330 inscrits
CORTADAS GUASCH, PAU CLUB CICLISTA SBR
Total 05:51:01
Primer classificat: 05:00:42
Natació (132) 41:04
Bici (107) 03:31:00 25,59km/h (la bici marcava una mitjana per sobre dels 27km/h)
Running (43) 01:38:57
Val la pena comparar-ho amb les dades del 2009, més anivellades entre sí però pitjors globalment.
Penjo el vídeo de l’arribada i després algunes de les fotos.

Half Balaguer 2010

Shimano Ultegra 11-28, la bicoca

Sé que les meves errades en la compra de material han anat molt bé perquè d’altres en compreu l’alternativa, algú ha de fer de conillet d’Índies. Aquesta vegada, però, i ni que sigui de retruc l’he encertat de ple.
Mentre rodava per Balaguer avançant a gent que anaven clavats, no tant sols per les fortes rampes sinó també per d’altres més assequibles, amb carència i poc desgast muscular, pensava que havia fet molt bona compra amb el K7 Shimano Ultegra 11-28, i que hi havia de dedicar una entrada.
Com ja vaig explicar, amb la compra de les rodes noves aprofitava i em posava un nou K7 a les “bones”, el meu dubte era si posar-me un que em permetés tenir una mica més de carència a la pujada o un altre amb un pinyó de l’11 per poder pedalar més baixant. La casualitat, el fet que em tragués l’orgull (portar un compact o un pinyó del 28 no és de pro, jiji) i el coneixement del Marc i els de Tomàs Domingo, van fer que finalment muntés un ultegra 11-28, guanyant per dalt i per baix.
En definitiva, crec que he trobat la millor relació possible, un 39-52 (o 53) de plats i un 11-28 darrera. És difícil trobar “peròs” a poder arribar a pujar amb el 39-28 i a la vegada baixar amb un 53-11, més enllà de temes estètics o com he dit, que portar un 28 no queda pro.Jo estic encantat, i ho recomano.

He posat aquesta última foto, dedicada a la Bea, perquè la va fer ella, perquè li va quedar molt bé i perquè sé que la resta d'entrada li ha semblat un aborriment, o no?

2 Cortadas entre els primers MCD

L'altre dia rebia un mail de Running Solutions felicitant-me per ser un dels 20 primers inscrits, la veritat és que amb l’ímpetu del mail, pensava que ens regalarien alguna cosa, però simplement ens ho comunicaven. El cas és que vaig ser el número 13 (comencem malament) i entre ells ja hi constava un altre Cortadas, el meu cosí. No cal dir que un dels principals al·licients serà compartir aquesta cursa, i els dies previs, amb ell, però a més és la primer inscripció post-Guillem.

Per cert, els que encara no ho hagueu fet, voteu, i a tots, si us agrada l'entrada, poseu-ho clicant aquí, que també suma.

10k Meeting blogger run

No sé si serem 2, 10 o 20, però el Xavi de Hong Kong, superconegut en el món dels blocs, especialment per la seva capacitat de ser present a tots, ha convocat una trobada a la Carretera de les aigües pel 30 de juny a les 7 de la tarda (perimer pensava que era del matí).
Jo hi aniré, així que obro convocatòria a qui vulgui presentar-s'hi.
El ritme l'ha decidit ell, i és que vol millorar la seva marca de 46.30, la meva proposta és directament rodar a 4.30 el km.
Hi esteu tots convidats.
Clicant a la imatge teniu la seva entrada completa.

Pedala+triatló+Balaguer+Bucle = ?

Pedala+triatló+Balaguer+Bucle = Putada assegurada!
I és que no ens enganyem, quan els de Pedala preparen una competició, si et desvien del recorregut lògic és per trobar-te amb una rampa de més del 15%, és el seu signe d’identitat.
Es pot discutir si es van passar o no dissabte, però de la mateixa manera que en el seu dia vaig criticar-los pel tema de les escales NO AVISADES de la tri de muntanya, aquesta ho van deixar molt clar, vaig estar en la reunió informativa en català i en castellà i en les dues el Ricard va acabar amb la mateixa frase: “el circuit de bici és molt dur!”.

Ja entraré en detall a la crònica, però per mi potser va sobrar el bucle d’Àger, eren quatre o cinc km on a més de la rampa del no sé quants per cent, el terreny estava en molt males condicions: forats, terra i fins i tot algun tramet propi de la BTT, tot plegat massa perillós, tant per la possibilitat de caure com de punxar. En fi, evitable tenint en compte que al final van sortir 94km, però és una opinió i res més, potser a més és una opinió fruit del fet que per una raó o altra aquell tram em va treure una mica de la cursa, perdent un ritme que considerava correcte.

També he de rectificar en quant a les baixades, havia comentat que el que no m’agradava dels circuits ciclistes amb desnivell no eren tant les pujades, sinó les baixades per la seva perillositat. En aquest cas els Pedala van aconseguir un circuit de 95km sense cap mena de perill, rectes llarguíssimes on un podia rodar tant com volgués sense la por de trobar-se una corba massa tancada o un cotxe de cara. En això com en moltes altres coses, un 10. A corregir però el tema de donar plàtans en els ports, ja que després t’anaves trobant pells mentre rodaves a més de 50km/h (també ens ho hauríem de fer mirar els triatletes, això).

I aprofito per comentar el que jo, i molts, opinem i és que és espectacular el desplegament de Pedala i de la gent de Balaguer per organitzar una tri sense defectes i per un preu molt i molt ajustat. L'organització no té fissures: la informació prèvia, la senyalització dels recorreguts, els avituallaments, la il·lusió i eficiència dels voluntaris, la capacitat de reacció davant les adversitats, els ànims en tot moment... S’ha de viure.
I finalment, felicitar a tots els Finishers perquè penso, i crec que no exagero, que acabar Balaguer és quasi tant meritós com fer un Ironman. Canvia la preparació prèvia, més dura i constant la del IM, però les condicions del dissabte passat, i sort que no vam tenir sol ni temperatures altes, fan que haver acabat, o fins i tot haver-ho provat tingui molt de mèrit. I com a prova la ja típica foto, on com veieu, i encara que sigui pels pèls, he recuperat el 75.

Un apunt final per agraïr la presència i suport dels amics i parelles, sense vosaltres tot seria més difícil.

Voteu

Hauria de dir voteu-me, de fet en molts d'aquests concursos és més important tenir molts amics que la qualitat del propi projecte, però en fi, el què us demano d'entrada és que entreu a veure els blocs que s'han presentat en aquest concurs de Blocs en Català, i si creieu que el meu és dels millors, o simplement us fa mandra mirar els altres, voteu-me.
La competència és dura, hi ha blocs de gent tant coneguda com el Xavier Bonastre o directament del programa Motor a Fons, però sobretot els que més em preocupen són els de Sedentaris, quin gran rival ;-).
Per cliqueu aquí: http://premisblocs.cat/blocs/esports

Aquestes són les portades que vaig fer durant els dos primers anys de Bloc

Per cert, un cop a l'aplicatiu si poseu que us agraden les entrades, també puntua!

Gràcies

Dos vídeos de Balaguer

Encara he d'anar a SBR a comprar les quatre coses de darrera hora (cordons, menjar...), però amb el running d'avui ja hauré complert la meva setmana de tres sessions (una de cada) i sobretot, molt descans.
Com vaig dir no arribo del tot malament de natació, però sí pitjor que l'any passat, l'avantatge, però, és que tot el què vaig guanyar a l'aigua ho vaig perdre a la transició, cosa que ara no faré, em limitaré: treure el neoprè, posar sabates, guants, casc, ulleres i... aire, per tant evitaré: agafar un altre gel, mitjons, vaselina, crema pel sol i empanamenta general.

També vull penjar aquest altre vídeo de Balaguer que he trobat al youtube, té molt a comentar, mireu-lo:

Es veu l'ambient que provoca una tri tan dura i amb poca gent, redueix la competitivitat i creix el bon rotllo. Jo pensava "com tenen collons de sortir al youtube amb un banyador marcapaquet" quan de sobte va el xaval i se'l treu. També passa la Vero, la qual cosa és graciosa de per sí, i vol dir que aquest tio anava just per davant meu, o sigui que pels pèls que no em trobo tot el show.

Històries del DIR

Les tovalloles
Últimament tots els hotels han despertat el seu costat ecològic i ja és un clàssic trobar un cartell al lavabo animant a reutilitzar les tovalloles per a estalviar aigua. Independentment de si l’objectiu dels hotels és millorar el medi ambient (que no “mitjà ambient”, per cert), o estalviar pasta, crec que és una bona postura. El cas és que estic segur que hi ha molta gent que passa, i és que en el vestuari de dalt del DIR Diagonal em canso de veure gent que deixa l’aixeta oberta, que utilitza dues tovalloles (una pels peus i l’altra per assecar-se) o que les deixa a terra de qualsevol manera (això ja és un tema d’educació). El cas és que l’altre dia vaig flipar quan un tio va agafar sis tovalloles, no exagero, sis! Quan el vaig veure un segon dia, el vaig estudiar una mica: una pels peus, una altra a la cintura tapant-se sempre (o la té petita o molt lletja), dues més per assecar-se el cos i la cara, i les altres dues estaven per terra, no sé que n’havia fet. En fi, lamentable.
Pelut
L’altra història es refereix a mi, i és que degut a les poques ganes que tenen els meus cabells de quedar-se amb mi, especialment els del front, sempre escullo una dutxa on el xampú és d’aquells “anticaída”. Moltes vegades em rento el cap i com que em sobra xampú me’l passo per tot el cos, però un dia, fent això vaig pensar, “a veure si estic activant la crescuda del cabell també en el meu cos!? I si acabo com l’home llop?”

Musculat

Half vs Ironman, qualitat vs volum, spinning vs sortides de 130km, i el resultat és... més pes i més quadríceps.
Com abans de cada gran prova he anat al fisio (aquest any per primera vegada) i a la Montse li ha cridat l'atenció el fet que estigués força més musculat que l'any passat. L'explicació l'hem trobat en les variables que he comentat, bàsicament en haver fet més spinning i no tants quilòmteres amb la bici. Ja sigui pel clima, per la no necessitat de realitzar tirades llargues o per haver descobert l'spinning matinal al Dir Tres Torres, que aquesta temporada el meu entrenament ciclista ha estat més basat en carències baixes i molta resistència que en els llargs rodatges amb la Merida.
Té alguns desavantatges com l'excessiu pes, el handicap a l'hora de córrer o forçar més les articulacions, però per contra em dóna més potència, cosa que per exemple em va permetre pujar Bracons amb un 39 i bona part dels 7km asseguts.

Aquestes barbacoes també deuen haver tingut alguna cosa a veure amb el pes (proteines!!!)

El cas és que em sento preparat per Balaguer (per cert, ens han tret un dels ports però ens han regalat 10km més): a la natació sembla que per fi m'acosto als registres de l'any passat, tot i que no aniré tan còmode per la falta de quilòmetres. Una cosa semblant em passa amb la bici, he fet poques tirades llargues i difícilment he superat els 90km que em tocaran fer en el Half, a més sento un fort dolor al genoll que em molesta però no em priva, el millor és que em sento prou fort per afrontar-ho amb garanties. I corrent penso que sí he complert i més després de les tirades de 21 i 25km amb el Jag i el Xavi.
En definitiva, per separat ho tinc controlat, i la falta de transicions en els entrenaments o algun quilòmetre de menys, els supliré amb les ganes que tinc de fer el Half. Ens ho passarem bé.

Carronya i Bracons

Només quatre línies de dues de les sortides que hem fet últimament, amb pluja per cert, i que han significat els dos grans entrenaments de bici per Balaguer, espero que juntament amb el d'aquest cap de setmana, siguin suficients.
La primera va ser Bracons, on el Josep Maria ens va fer d'excel·lent guia, però no va poder evitar els contínuos contratemps que ens van obligar a rodar de nit i amb certa perillositat.

I la segona que vam començar amb el Nico, que a l'anar sobrat ens va fer donar un punt més al principi i que va acabar amb la ja clàssica foto al creuament de "La Carronya". Per cert vam fer uns assajos de relleus força aconseguits.

I ja a casa les estimades parelles ens tenien preparades el calçat (corretge de l'Àlex inclosa), com si es tractés d'una triatló i així vam poder fer una ràpida transició de 8km i entrenament de qualitat per l'Àlex que, pobre, va acabar fet pols.

Dubtes en el recorregut de la Marató de la Costa Daurada

Molts us preguntareu perquè si l'1 de juny començaven les inscripcions de la Marató de la Costa Daurada, encara apareix aquesta imatge a la pàgina web.
De fet, jo tampoc ho entenia fins ahir que vaig rebre un mail del meu cosí. Segons l'hi van explicar tenen problemes amb els diferents ajuntaments, son tres municipis i s'han de posar d'acord amb el recorregut, ja que el volen penjar a la web i no volen canvis d'última hora.
Així doncs, presencialment ja estan obertes les inscripcions i, segons diuen, en tres o quatre dies es podrà fer via web.

Barcelona té sang, i els triatletes també!

Fa molt i molt de temps, mentre estava assegut en les últimes files d’un aula de la UB, va entrar una infermera demanant-nos que donéssim sang. Jo, evidentment vaig passar d’ella, i no per la por a les agulles (què va!), que jo sóc molt valent. Quan va acabar de parlar, la va interrompre l’Ernest Lluch, que era qui ens estava donant classe i a qui normalment acostumava a escoltar. El seu discurs va anar més o menys així.
“Si sou egoistes, heu de donar sang. Si un de manera regular dóna mig litre de sang cada tres o sis mesos, o encara que sigui cada any, provoca que el cos aprengui a regenerar-la. Adquirir aquesta capacitat ens pot salvar la vida en un accident si degut a una ferida hem perdut molta sang, un cos entrenat a regenerar serà capaç d’arribar abans a la situació inicial.”
Desconec si medicament és o no veritat però a mi em va convèncer així que des d’aleshores, un cop l’any (més no puc ja que sóc una mica anèmic), intento anar-hi. És més, la por a l’agulla s’ha convertit en un vici, una necessitat. Sigui pels esmorzars que donen després, per la sensació que em treuen sang gastada i en genero de nova o per estar ajudant a algú, ara no puc evitar anar-hi.

El proper dilluns 14 de juny Barcelona acollirà el dia mundial del donant de sang, així que és un bon moment per debutar, és important que no només hi anem els de sempre sinó també gent nova, per demostrar que, com diu la campanya, “Barcelona té sang”.
Si voleu saber més: http://www.wbdd.org/

M'havia oblidat de Balaguer

No és que no tingués al cap que uns quants "afortunats" farem aquest Half en un parell de setmanes, sinó que simplement em vaig inscriure i estic forçant aquests darrers dies per arribar més o menys bé a la cita, però ja està. No havia entrat a la seva web des de feia dos mesos, i a diferència de proves on debuto simplement pensava presentar-me allí sense més informació que la que m'imaginava.
Però ahir parlant-ho amb el Raül, que també hi va, em comenta que han canviat el circuit de bici, i que ara és més canyero.
Perquè negar-ho, em fastidia. Sé que toca "apexugar" i competir amb el què hi ha, però no m'agraden gens les competicions amb desnivell, i aquesta en té molt, exagerat. No és que prefereixi rodar a pujar (que també), sinó que les baixades en competició em donen molt de respecte. Desconec com serà la que ens trobarem i per tant potser m'estic queixant de bici, però l'any passat amb les dues pujades a Vilanova de la Sal ja hi havia força desnivell, i en tot cas suficient com per maxacar a la gent, i sinó mireu com vam acabar, però el millor és que es baixava per una nacional molt ample, sense cap corba perillosa i on es podia rodar bé.
Ja veurem el què tocarà aquest 2010, però en tot cas jo ja sé que no m'hi deixaré la pell, i en tot cas serà un circuit on a partir del km55 ja començarem a recuperar, i per tant on podré gaudir (aquest any sí) del circuit de running.
Penso però que, tot i que forçant una mica la maquinària, arribo bé (menys volum però també menys fatiga). Dissabte fèiem 2.500 de natació amb el neoprè i les sensacions eren bones, com que no penso fer la llarga transició de l'any passat calculo que tinc dos o tres minuts de marge sobre els 35 que vaig fer el 2009. Ahir tocava bici (malgrat la pluja) i vam fer una bona ruta a ritmes acceptables, tinc el genoll cascat, però amb l'ajuda de la Montse i la sessió de fisio de dilluns que ve espero soportar-ho, i corrent divendres va sortir una inesperada sessió amb el Jag de 21km amb molt desnivell i bons ritmes que van acabar amb els dubtes de cara al meu estat el pròxim 19 de juny. En definitiva que arribo bé i que espero un parcial dolent en natació, un normalet de bici i un bo de running, després ja veurem com van les coses.
Toma rotllo! no crec que ningú hagi arribat fins aquí.

Clínic de natació SBR

He trigat molt en enviar-ho per temes de feina i perquè volia tenir algunes fotos de l’esdeveniment. Dir d’entrada que el fet de donar tanta importància a la teòrica com a la pràctica va fer que el clínic de SBR fos molt interessant i profitós, llàstima que arribés una mica just de natació i per tant en alguns moments no podia parar prou atenció als exercicis perquè prous problemes tenia en flotar.Per començar és un luxe tenir tres “profes” i a sobre que aquests siguin de la talla de Santi Pellejero, Bernat Moragas i Lluís Saura.

El seu interès no era ensenyar-nos a nedar sinó que es van centrar en diferenciar la manera de fer-ho en aigües obertes versus la piscina, és a dir aquelles coses que havíem de modificar per evitar els handicaps de llacs, mars i rius i a la vegada l’aprofitament d’aquests medis i de la resta de competidors.
- El primer punt a tractar va ser la posició dels braços, els quals no han de marcar tant l’elevació del colze, ha d’anar una mica més alts i han de tenir un moviment més obert, més separat del cos, per a millorar l’estabilitat.
- La respiració bilateral és també un element clau, no vol dir que sempre haguem d’anar respirant pels dos costats, però sí que ho hem de dominar, per així controlar les referències segons el lloc on es trobin, controlar els competidors i millorar la traçada.
- Utilitzar els peus encara que es tracti d’una triatló. El cansament que provoquen sempre serà inferior al rendiment que proporcionen.
- Pel què fa al neoprè el Bernat ens va ensenyar un truc, que potser molts ja sabreu, que em va anar de conya, que va ser una vegada el trajo està cordat, encara que no ajustat, s'entra a l'aigua i obrint el coll s'introdueix aigua a l'interior, de manera que omple el neoprè i el separa de la pell, cosa que permet acabar d'ajustar-lo sense risc de trencar-lo.
- Finalment, ja a l’aigua vam treballar el mirar una referència frontal, no en el moment en què es respira sinó amb el cap sota l’aigua (a mi no em va sortir), i sobretot l’anar a peus, que a l’igual que en la bici ajuda a recolzar-se en la inèrcia del de davant. Van especificar que anar a peus no és només anar darrera sinó en entrar en l’aureola triangular que deixa el nedador que ens precedeix, per tant una bona posició és al lateral, nedant a partir dels seus genolls.
Dir que demà Neda el Món ofereix un clínic semblant al Masnou, us n’adjunto l’enllaç per si a algú li interessa inscriure-s’hi.

Vaig aprofitar per provar el Sailfish Vibrant que em va prestar SBR, però la veritat és que no vaig notar millores respecte al Zoot, de fet són de la mateixa gamma. Aquí amb el Ferran de Sedentaris amb qui vam riure una bona estona.

Per part meva hem quedat demà amb el Raül a les 11 per anar a nedar una estona a la platja del Bogatell.

Inscrit per Donosti

Després de l'any passat, que per dir-ho d'alguna manera va ser "molt professional", aquest volia que fos diferent, i no hi ha millor manera de treure's pressió per una tri que fer-ho en un lloc on l'entorn és més important que la competició en sí.
A més, el fet que l'olímpic de San Sebastián coincideixi amb el pont de Sant Joan, fa que encara vingui més de gust desplaçar-s'hi i passar quatre dies al País Basc amb la Bea, prenent canyes, menjant pintxos i de passada fent una triatló.

I direu, què té a veure aquesta foto amb el tema? Doncs és l'Scarlett Johansson a Ironman, i en aquest bloc es parla molt d'Ironman, no?

Per cert, alguna proposta d'Hotel o pensió? On vaig jo habitualment no hi ha plaça.

El primer cansament

Fer una mica d'esport no serveix de res. Potser és millor que res, però la meva teoria és que tard o d'hora s'acaba abandonant, i quina és l'explicació? Doncs mèdicament potser n'hi haurà alguna però a la pràctica està molt clar: és el primer cansament. A mi m'afecta especialment, fins que no porto dos o tres km corrent, uns 500 nedant o uns 10 de bici, la sensació de fatiga és total, la musculatura te les sessions acumulades (siguin moltes o poques), i li costa començar.

Hi ha qui ho nota menys però d'alguna manera tothom ho sent, i quan es realitzen entrenaments curts i sense prou intensitat el què passa és que la sensació de fatiga inicial cobreix bona part de la sessió i els resultats en canvi no es fan evidents. La conseqüència acostuma a ser doncs, l'abandonament.

I foto aquest rotllo per animar a la gent a allargar una mica les sessions i superar aquest moment inicial, a que si són curtes que siguin intenses, ja que la fatiga serà la mateixa però la satisfacció i els resultats seran millors.

Neoprens en venta

Doncs seguim amb el mercadillo, crec que el Xavi encara té les Asics parades esperant un nou propietari així que segur que serà una oferta increïble per algú que tingui entre una 43 i una 44. En aquesta entrada en parla http://www.ironpanic.com/2010/01/wambes-per-correr.html

De totes maneres el què està ara en venta són un parell de neoprens:

Aquasphere: és un neoprè ideal per a nedar amb la màxima comoditat ja que els gruixos van de 0.5 a 1mm, és a dir una mica més prim que els habituals, però per contra molt més elàstic. Ideal per travesses o triatlons de curta distància. Molt poc ús.

Preu 125euros

Més info clicant aquí.

Zoot: És un neoprè antic, però el seu preu el fa molt temptador, per poc més del què val un o dos lloguers pot ser vostre.

Preu: 70 euros (negociables)

Tots dos són més aviat petits, per algú de 165-175cm i entre 65 i 74kg.

Si hi esteu interessats m'envieu un e-mail i us passo les dades del "venedor".

Ja tinc les rodes

Dijous em van trucar de Mybueautifulparking que ja tenien les rodes així que, malgrat la feinada que tenia, no vaig dubtar en passar-les a recollir, juntament amb la Bea, que em va recolzar moral i econòmicament jiji (acumulant regals pendents i futurs). Paral·lelament trucava al Marc de Tomas Domingo per encarregar un k7 Shimano ultegra (11-28), i demanar sisplau si m'ho podien muntar divendres pel matí (finalment ho vaig fer amb ells per un tema de proximitat, sumat a un tracte sempre exquisit i uns preus força ajustats).

Amb aquesta operació he matat "dos pajarus d'un tiru", ja que el què vaig fer és passar el K7 12-25 a les rodes noves (que faré servir per entrenar i tris sprints) i el K7 nou a les Mavic, que utilitzaré per competicions més dures, podent així, tenir més marge amb el pinyó de 28 dents i no havent de posar un compact (la pròxima inversió serà canviar el plat de 52 per un 53). El cost final ha estat inferior als 370euros.

Total, que per la tarda ja les estrenava, vam quedar amb el Pepelu, el Xavi i el Raül, per rodar uns km per Collserola, i les sensacions són correctes. estèticament un 10 (però què diré si les he fet fer tal com m'agradaven), a nivell d'estabilitat sembla que tinguin més inèrcia, però quan passava de 55-60km/h es notava el perfil més alt, i el que m'ha putejat ha estat que el canvi no s'ajusta bé, és una pena ja que això no permet tanta llibertat a l'hora de canviar unes per les altres.

Aquest divendres toca tirada llarga i dura, he de decidir quines agafo. Aviat més fotos.

De xocolata en xocolata

Porto tres anys seguits millorant en més d’un minut la meva marca i quedant-me tres vegades a la porta del podi.
La marca d’aquest any no pot ser degut als entrenaments, si bé és cert que vaig decidir fotre-li molta canya en les dues o tres darreres setmanes per arribar bé a Collserola, en quant a volum porto molt menys que el 2009. L’explicació per tant la trobo en dos elements: estic menys fatigat però amb prou potència i el Garmin em va ajudar més que mai.
M’havia carregat el track de l’any passat però conscient d’haver fet una cursa irregular, en què vaig començar conservador per por a trencar els esquemes del meu pla d’entrenament de sis mesos, i a falta de 5km vaig començar a donar-ho tot, acabant al 100% del meu potencial aeròbic. Vaig posar la pantalla amb una sola informació, la dels metres per davant o per darrera respecte l’any passat i amb un objectiu, recuperar metres per tenir marge al final. Així ho vaig complir i mica en mica i de manera regular vaig arribar a acumular quasi 250 metres d’avantatge a mitja cursa, distància que vaig mantenir en la difícil i humida baixada i fins i tot que es va acostar als 300 en el tram pla. Al final, a falta de 3,5km es va estancar i fins i tot reduir, però molt més lentament del què preveia de manera que vaig arribar al peu de la darrera pujada amb prou marge com per esprintar però no haver de treure el fetge.

A l'arribar just davant la segona classificada, surto un microsegon "per la tele"

La merda és que, com he dit, hi va haver tres corredors clarament millors que jo a la lliga interempreses, amb uns temps realment bons de 50.23, 54.00 i 56.47, es a dir rodant a 4min/km o menys en un cross de 13.6km. Jo a tant no arribo, per mi la medalla de xocolata.
Pos: 83 de 746 acabats
Pau Cortadas Guasch
Temps: 58:35
Ritme: 4:12
Primer: 48.55
Com sempre molt bon ambient, molt bona organització i molt bona butifarra (me’n van donar dos i em va anar de perles per la tornada en bici) i també com en cada edició em vaig trobar al Manu a qui vaig poder seguir uns 500 metres (ja ho puc posar al currículum).
I per equips sí vam tornar a guanyar aconseguint 2 classificades en el top ten de noies i 3 en el de nois, i llàstima que només hi podem córrer els treballadors, perquè amb estudiants com l’Ana, que va fer menys de l’hora i deu minuts en la seva segona cursa de muntanya, arrasaríem!

Per cert, un plaer poder córrer amb la samarreta de www.deportesolidario.org, malgrat que realment no són gaire afavoridores

Noves ulleres

Qui em coneix sap que no és propi de mi gastar-me 100 euros en unes ulleres, però encara ho és menys haver pagat aquesta pasta i després de fer-les servir unes 15 setmanes comprar-me'n unes de noves. Però és que no acabo d'estar content amb les EASSUN, de tant lleugeres com són, em cauen, i estic tota l'estona posant-les a lloc. No és un defecte de les ulleres, per la resta són perfectes, el vidre s'adapta molt als canvis de lluminositat i corrent pràcticament ni les noto, jo crec que el problema està en què no sóc prou cabezón.

El cas és que quan vaig veure les BBB a Outlètic no m'hi vaig poder resisitir, i la setmana passada em van arribar. De moment la primera prova ha estat molt satisfactòria.

Aprofito per felicitar als molts i molts amics que han fet el Half de Calella, ahir vaig estar per la fira i vaig poder copsar un fantàstic ambient mentre parlava amb molts d'ells (la majoria però participant-hi com a entrenament per futurs Ironmans, el nivell està molt alt!). També als Ironcats, fantàstica triatló on l'any que ve "si me da la vida" m'hi veureu, JM espero que vulguis repetir.

Clínic SBR de natació

Per fi el clínic que més em pot aportar. Si bé el de nutrició va ser molt interessant i em va permetre corregir alguns defectes alimentaris i els de bici i sobretot running van ser molt divertits, crec que tècnicament el que més necessito és el de natació. No és que esperi massa, un matí és un temps massa reduït per a treballar de veritat la natació, però puc sortir amb alguns conèixements i exercicis que em permetin anar millorant poc a poc.

A més aquesta vegada no anirem a la botiga sinó que ens han convocat a Calella, així que dissabte al matí estaré per allí copçant un ambient que segur serà espectacular.

Passo el programa, recordo que tot i que pels que som de SBR és gratuït, qualsevol hi pot anar per 30 euros. Per cert, si algú surt de Barcelona i em vol acompanyar, genial, sinó suposo que pujaré en tren.

1- Tècnica de l'estil crol aplicada en aigües obertes : Braçada, respiració, utilitazció del batut de peus,...

2- Factors i condicions climatològiquess externes : Onatge, vent, corrents, temperatura de l'aigua...

3- Punts a tenir en compte en triatlons - travesses de natació: Circuits, punts de referència, "anar a peus", respiració bilateral...

4- Condicions a tenir en compte en l'entrenament: Utilització neopré,Tipus entrenament, entrenament específic de triatló, transicions (T1), Escalfament pre-competició, les travesses de natació...

5- Sessió pràctica a l'aigua.

Crònica de l’Aquatló interempreses

Quan un aspira a quedar entre els 100 primers en la majoria de competicions, la proposta de participar en la lliga interempreses és molt temptador. En aquesta lliga es munta una competició entre els components d’una sèrie d’empreses i per tant el nombre de participants és menor; si ho és en la cursa a peu (com la de Collserola de la setmana que ve) imagineu-vos en l’aquatló.
Al final uns quinze inscrits on més de la meitat ni es van presentar davant la possibilitat de pluja el passat dissabte. Al final ni pluja, ni aigua freda i en canvi sí molt bon ambient entre els quatre gats amb ganes de començar a nedar d’una vegada. No us enganyaré si pensava que malgrat la falta d’entrenaments de natació estava obligat a guanyar sí o sí, l’estudi dels meus competidors em va crear algun dubte però seguia pensant que tenia moltes possibilitats.
Començàvem per 400 metres de natació pel Canal olímpic on un parell de competidors em van agafar desprevingut escapant-se de seguida i sense capacitat per agafar-los. Jo intentava fer la braçada llarga i efectiva ja que anar més ràpid em feia molta mandra i no en veia l’eficàcia, volia estar fresc de pulsacions. El resultat va ser una tercera posició i la frase de la Bea “nunca te había visto nadar tan lento”, “és el que hi ha, carinyo”.
Ja en la transició agafo la segona classificada, una noia menys acostumada a transicions, i surto amb la plantilla mal posada, són només 2.700 metres (una volta al canal) i vull acostar-me al ritme de 4 minuts el km. Em poso primer però no afluixo, vull tenir sensacions de cursa, però per primera vegada mirant enrere, mola!

Foto cortesia de la organització

Arribo amb un temps final de 18.33 que es pot segregar en 6.40 de natació (jo crec que hi havia uns 380metres però és un bon temps per haver nedat “tant lent”) més 1.07 de transició i 10.46 de running. L’any que ve no només repetiré sinó que insistiré més als companys de feina per a què vinguin, m’ho vaig passar molt bé, això sí, baixaré dels 18 minuts. El segon arribava amb un temps de 20.53 i el tercer amb 22.19.

Vídeo filmat per la Bea

Spinning matiner

Ja havia provat llevar-me a les 7 del matí per estar a les 7.30 fent natació o spinning al DIR Diagonal, però és molt dur. La natació encara, ja que mig adormit un pot ficar-se a l’aigua i començar a fer piscines en estat catatònic i amb l’únic risc d’ofegar-se; però spinning era més complicat, amb aquell maldecap d’haver dormit una hora menys de les socialment i biològicament recomanable, entrar en una sala on la música està a volums més propis d’una discoteca “de cop i de repent” (com diria l’Irene) és molt dur. El cas és que vaig durar poc.
Aquest any però la cosa ha canviat: mirant la web veig que a Tres Torres la classe comença a les 8 i no a les 7.30, així que decideixo provar i la cosa canvia. Entro uns 5 o 10 minuts abans i ja hi ha unes deu persones pedalejant, entre elles l’instructor, amb música a un volum raonable i petant la xerrada. Començada la classe la música ja va pujant de volum, però les neurones s’han anat despertant mica en mica i de seguida em sento fent la classe a màxima potència.
Per no allargar-me més, si voleu aprofitar el matí, passar una bona estona i fer exercici passeu-vos a fer la classe de les 8 o les 9.30 al DIR Tres Torres
El tema però no s’acaba aquí ja que a sobre l’instructor, el Xavi, és triatleta de llarga distància i aquest cap de setmana debutarà en la Half, té en ment l’Ironman de Calella a l’octubre, i és algú amb qui segur que compartirem entrenaments canyeros com el d’aquest diumenge, quan em cremaven les cames encara que anés a roda seva. Vam acabar fent més de 100km “de séries”, és a dir moments de rodar a 40km/h i més i d’altres xerrant...

Pujant esglaons de dos en dos

Abans de res una mica d’art, o d’humor o tot plegat


Tinc el temps limitat, així que li estic fotent canya al cos i m’està funcionant, sé que moments de defalliment com el de la setmana passada combinats amb entrenaments més pausats són boníssims, a més aquesta setmana ja vaig debutar en competició (demà la crònica) i vaig fer la primera tirada de més de 100km en bici (també ho explicaré un dia d’aquests). Ara ja em sento preparat per començar l’entrenament per Balaguer, he guanyat confiança.
I acabo amb un vídeo dels meus, gravats una vegada més amb la nova càmera, és de fa uns dies.

La serie de 100 flexions

Com vaig dir no seria un vídeo per ensenyar a fer flexions, però volia aguantar les 100, i la veritat és que vaig acabar prou bé.

Tira, tira, tira... crack!

No m’he trencat muscularment però si que he punxat físicament, la sortida d’avui de 16km ha estat literalment una agonia des del primer! I perquè anava amb l’Enric i al menys se m’ha fet amè: parlant de la feina, dels objectius, de la Borsa... però de seguida tornava a pensar amb les cames que avui m’han dit prou.
Per sort han aguantat, però aquests dies són els que, després d’alguns anys d’experiència, t’avisen de possibles lesions. El cert és que després de les dues setmanes de descans per la lesió havia començat com si ja portés una base, amb sessions dobles i amb sortides més o menys llargues, tot plegat s’ha accentuat els darrers 10 dies i fins i tot des de feia dos o tres que els ritmes eren ja prou bons. Especialment canyera va ser la sortida de dimarts, que en veure que parava de ploure i tenia 40 minuts vaig decidir sortir cap a la muntanya realitzant un entrenament de pujada vertical amb molta potència.
Ahir realitzava la meva primera sessió triple que acabava amb un running lamentable i que s’ha corroborat avui.
Reduiré una mica els volums i ritmes que tenia previstos fins diumenge, però no les sessions, ja que tampoc era molt exigent i no estic per perdre quilòmetres. Dilluns el dedicaré A DESCANSAR!

PD: Parlant de Borsa, estic segur que ara s'ha d'entrar, però déu meu com costa mantenir-s'hi.

Mercadillo

O millor dit regalillo, ja que dono tot el què veieu. No tinc moltes esperances que a ningú li interessi ja que suposo que molts de vosaltres us trobeu amb el mateix problema que jo, i és que se m’acumulen les samarretes de curses.
Per desestressar una mica el calaix d’esport, que ja estava començant a vomitar, he decidit, amb molta pena, donar algunes de les samarretes.
Del què veieu, les de màniga curta estan pràcticament noves (algunes totalment), en canvi les dues de màniga llarga ja estan força utilitzades i més aviat les jubilo, el què passa és que he pensat que de maniga llarga no n’hi ha tantes així que les he posat. El mateix passa amb el culotte de triatló, no està gaire utilitzat, però té alguna rascada de caure amb ell.
En fi, que qui vulgui alguna cosa que m’ho digui i sinó a primers de juny ho dono tot a Càrites.