Una mica de séries 2/6

Després de dormir llarg però no seguit, m'he llevat del llit, m'he pesat (76,2kg), he esmorzat una mica de cereals amb llet de soja (pocs perquè he vist que tenen tants hidrats com la pasta) i per mig matí m'he endut un llogurt i una poma.

La part esportiva havia de ser el més significatiu del dia d'avui, ja que després d'un escalfament d'uns 5km he fet 6 series d'un km a 4,15, per acabar amb 3km més al trote, en total més de 15km, però al final el més destacat ha estat el dinar. Degut a una série de canvis he hagut de menjar en el restaurant de la feina, i l'estil casolà de la cuinera ha fet que de menú hi hagués sopa de carn d'olla (amb la seva pilota, verduretes i una mica de pasta) i Galtes de porc estofades (això sí, me n'he estat de sucar pà ni de demanar patates fregides, que ara no toquen hidrats). Si havíeu flipat amb el sopar d'ahir, aquest dinar també té tela, però bé, ho comptaré com a verdures i proteines.

Per berenar un flam i per sopar un bon plat de sopa de meló amb trocets de pernil, un plàtan de postres i repetim amb la xocolata, aquesta vegada una petita porció de Lindt 85%.

PD: el feeling amb la sortida d'avui no ha estat bona, ni la sensació amb les Saucony, ni muscularment ni a pel què fa al ritme, però entra dins del normal aquesta setmana. Després m'he recuperat una mica en els banys de vapor.

Setmana prèvia a la marató 1/6

No vull sentar càtedra, ni tinc cap argument científic, però entre les paranoies que em provoquen el bloc, aquesta vegada he volgut escriure el què faig la setmana prèvia a la marató (i de fet el ritual que segueixo abans de cada prova de llarga distància). Així doncs explicaré amb dades, sentiments i detalls com estic i què faig aquests sis dies.

Pes (a primera hora): 77kg, la setmana passada havia estat en 76 i per sota, però durant el cap de setmana no m'he estat de res (en quant a quantitat, és clar).

Esmorzar a primera hora: Pastisset (fet a casa, això sí), suc de taronja Granini i poma.

Esmorzar a mig matí: plàtan i 3 galetes grans

Abans de dinar: Fisio. Vaig a dos llocs diferents: si vull un massatge canyero i enfocat a les cames, Fisiosport Gràcia amb la Montse (ja n'havia parlat), si en vull un de més complert, de tot el cos i un pèl més suau, Oceànic al carrer Pàdua. Avui he escollit el segon pel tema de l'esquena, i tot i que amb les cames potser no han apretat tant com voldria, també recuperaré millor. El més destacat és que ha treballat molt els peus i això és el què més em preocupava de cara a diumenge, o sigui que crec que he escollit bé.

Per dinar: Amanida, escalivada, Salmó i mango de postre. Aprofito per recomenar el Salmó, és un que venen a IKEA que és fumat, marinat i cuinat, tot a la vegada (prou bo).

Un actimel per berenar i per sopar, una mica de fuet, suc de tomàquet i un colacao.

A nivell d'esport res, repòs total.

Super papi!!!!

Sé que el dissabte els protagonistes eren els què van fer spinning, l'èxit de convocatòria per omplir de manera quasi total les 4 sessions va ser impressionant tant per part dels organitzadors, dels profes i evidentment dels spinners que hi van anar. És per això que aquesta entrada l'hauria d'haver escrit la Bea i així estava previst, però és que va passar una cosa que de la il·lusió que em va fer no he pogut evitar escriure-ho.

Com ja vaig explicar, mentre la Bea feia la sessió jo em quedava fent de cangur del Guillem, però com no podia ser d'altra manera no em vaig quedar quiet, i vaig aprofitar per debutar en el running amb cotxet. L'èxit va ser total: tot i no ser un cotxet preparat per a córrer em va anar molt bé i vaig poder fer 20 minutets sense problemes, però el millor va arribar al final, quan en creuar-me amb dos pivons que anaven em bicis em van cridar: "olé, super papi!". Em va encantar.

PD: Bé, no eren dos pivons, però sí ho van cridar.

Test 2*6000, rodar a 3.52 durant 6km

Tenia mil títols per a aquesta entrada: Test 2*6000, la talla dels mitjons, a pels 3.10, “una de cal i una de arena”, últim entrenament canyero...
I és que la sessió d’avui té moltes històries. Per temes logístics però sobretot de saturació havia deixat el test 2*6000 per a aquest divendres, de fet diu de fer-lo 10dies abans i avui en queden nou, o sigui que tampoc era mal dia. Una mica fart de la Carretera de les Aigües i de la seva dificultat a rodar ràpid vaig decidir fer el test a la cinta del DIR. Tontament he estat nerviós, això de rodar durant 6km a 3.52 em semblava complicat.
Després de ser incapaç d’aixecar-me d’hora aquest matí, a la tarda no m’ha tocat altre remei que dirigir-me al gimnàs. Al calçar-me el mitjons veig que m’he equivocat i n’he agafat uns de la Bea, preocupat per que no em surti cap feridura a la zona del taló me’ls he estirat bé,gran error de principiant.
Començo amb 2km i 10 minuts i faig els primers 6km a 4.20 tot mirant el tennis a la pantalla de la màquina. Faig una mitja de 153ppm però el cert és que la majoria d’estona rodo a 150 i és a última hora que va pujant una mica més. Descanso dos minuts i poso els 3.50 (dos segons per sota del què em toca) a la màquina. Les sensacions són bones, millors a nivell de pols, ja que fins els 4km no supero les 170ppm, que musculars ja que realment arribo un pèl cansat.
Tot perfecte fins a 500 metres del final en què de sobte em dóna la sensació que una ungla que ja no tenia al 100%, em salta. Decideixo acabar. De seguida pujo cap al vestuari a veure la destrossa, em molesta que després de l’èxit d’un test que em feia molta por no pugui estar content, però el cert és que a l’hora de la veritat sembla que no ha estat tan greu, l’úngla segueix al seu lloc i sembla que només ha patit una miqueta.
El resultat de tot plegat és que em veig capacitat per anar a atacar els 3.10, el fet de fer el test a la cinta m’ha ajudat a mantenir el ritme però m’ha privat de saber si podia anar més ràpid (no crec, però), i si l’ungla m’ha de putejar, que sigui cap al final i que em serveixi per pensar “com més corri, abans acabaré, i abans em deixarà de fer mal”.


Aquesta cara de gilipolles és la què m’ha quedat. Demà a rodar alguns km però a ritme còmode, camí de l’Hotel W a veure la festa de l’spinning.
Si voleu més info d'aquest test, en aquest PDF de STIKAFUL ho explica molt bé.

Dos pajarus d'un tiru

I és que aprofito aquesta entrada per parlar de dues coses que tenia pendent i les dues relacionades amb el Xavi A.
La primera és que aquest dissabte el DIR organitza unes sessions d'spinning solidàries juntament amb UNICEF i la cadena d’hotels Starwood, l’objectiu de les quals és proporcionar recolzament a 1.500 orfes i nens vulnerables en cinc escoles rurals de Sud-àfrica, per tal de que puguin acabar l’educació primària. A més a més, el programa inclou l’organització d’activitats esportives i d’educació en valors en 18 escoles del país. També es contempla la formació de 70 mestres en la creació d’escoles més segures pels nens, així com el lideratge per 20 directors de centres.
El Xavi col·labora en la sessió de les 11 i la meva aportació es basarà en fer de cangur al Guillem mentre la Bea hi participa. En tot cas estarem per la zona.
Cliqueu a en la imatge per a més info.
També, per fi, el Xavi em deixa parlar de tritraining. Ja sabeu que últimament comento que fins i tot el meu bloc cau en la monotonia dels molts que n’hi ha per la xarxa; penso, per contra, que aquest serveix per alguna cosa més. Com a entrenador personal que és, el bloc www.tritraining.es no és més que un canal a través del qual podreu adquirir trucs d’entrenament, compartir alguna experiència, però sobretot contactar amb ell per si voleu millorar en els vostres objectius. Val la pena doncs que hi doneu una ullada, tant aquells que busqueu cotillejar el què fan els demés (ja veureu que està força ben escrit), com també els que busqueu un recolzament en els vostres entrenaments.

Las bicicletas son para el verano…. O no!

El Pau ja m’havia donat pas a la seva entrada anterior, així que “allá voy”.
Potser les bicicletes són per l’estiu, com deia el títol de la peli, però a nosaltres ens era igual. Particularment jo tenia un mono brutal de 2 coses: agafar bici outdor (ho va dir un dels spinners de la classe del Xavi, i em va fer gràcia) i fer esport amb el Pau, millor, tots dos a la vegada. El diumenge ja ens varem quedar amb les ganes, ja que la pluja no va donar “tregua”. Però dilluns ho teníem tots clar: volíem sortir, “contra viento y marea”, mai millor dit. Com passa en aquestes situacions, i per afegir més emoció, arrepleguem bicis que no són les nostres. A més, 2 de les 4 no són cap meravella, i les que sí que són més bonetes, no són de la nostra talla. Però com diria una amiga nostra, anyway!

Un pèl petita sí que em va!

Per tant, i aprofitant que jo tenia cangurs, varem decidir acompanyar al Pau en el seu objectiu d’entrenament cara a la MCD (així, amb sigles, com els pros d’aquest bloc). El Pau s’avança en cotxe per ajustar-se a la distància de running que ha de fer i per preveure possibles cansaments dels ciclistes. La Sheila, la Ruth, el Xavi A. i jo anem en bici. La idea era gaudir del recorregut que el Pau havia fet a la Mitja de Puigcerdà (com no estic segura de que sigui MP, no ho escric amb sigles). Jo havia fet de fan fa dues setmanes, i em va semblar un recorregut maquíssim.
Tal i com havíem pensat, anem des de casa del Pau cap a Mosoll, i des d’allà cap a Escadarcs, on ens hem de trobar amb el Pau. Aquest recorregut són camins de terra, estrets i humits, amb tendència a baixar amb un desnivell molt assequible, entre arbres, cases de pagès i camps (amb algun Cayenne que apareix de sobte, pa’qué negarlo!). A partir d’allà, cap a Puigcerdà, amb un terreny similar, més planet, amb alguna pujadeta de res, però que dona alegria a les cames. De seguida arribem al quilòmetre 10 de la MP, on el Guille i jo esperàvem al Pau el dia de la cursa, i podem comprovar in situ tot el que el Pau detallava a la seva crònica. Deu n’hi do la pujadeta, i no et dic res amb vent!

Només falta el Xavi, que era el fotògraf.

El ciclistes parem a fer fotos i el Pau va tirant, que ell s’ho pren seriosament, i ens distanciem una mica. Al arribar al camí que queda per sota de la rotonda de Puigcerdà, reunifiquem grup, i decidim separar-nos. Les inclemències del temps i les dificultats tècniques faran que el Pau i jo seguim sols.
Tirarem cap al Poliesportiu per dintre, per uns camins preciosos. Des d’allà i ja encarant la tornada per Bolvir, trobem la part més maca (quina pena no estar tots!) del recorregut. Camins amb arcades d’arbres preciosos, amb mil tonalitats de colors gràcies als efectes de la tardor. Vaig gaudir com una nana!
El Pau es va queixant dels seus ritmes i del seu estat general, però s’ha de dir que el dia anterior estava malalt i que no va ser la situació ideal d’entrenament. Al loro, que no estamos tan mal!Per acabar, estic d’acord amb el Dennis: si l’objectiu del Pau a la MCD són 3.10, jo voto per 3.07, per no repetir la mateixa aposta que ell. A veure qui guanya!!!

Dit i fet

O més aviat, dit i desfet… i és que quan estava escrivint “rodar a 4.30” jo mateix pensava que estava sent una mica agosarat, m’havia deixat endur per l’eufòria de Castelldefels, on un bon dia m’havia permès portar aquests ritmes amb certa comoditat, però ahir tot va ser diferent.
Si una cosa no he fet en les darreres setmanes en quant a l’entrenament que em manaven era l’acumulació de quilòmetres, és a dir, fer una tirada mitja el dissabte per a començar la llarga del diumenge amb certa acumulació a les cames i així notar a final de sessió unes sensacions semblants a la de marató.
Aprofitant que estava acompanyat, aquest cap de setmana era ideal per a fer-ho, així que dissabte sortia a fer els meus 80 minuts de carrera continua, sense forçar, però amb ja males sensacions (especialment estomacals). Ho vaig complir però allí es va acabar tot, des del migdia i durant tot l’endemà, l’estómac se’m va tancar i una sensació de fatiga em va deixar baldat. La climatologia de diumenge va fer que no volgués forçar i per tant vam decidir deixar-ho per dilluns. Bona decisió perquè sortir malalt pot tenir conseqüències nefastes, però un cap de setmana més sense acumular quilòmetres.
Dilluns sí sortíem, i vaig escollir repetir el circuit de la mitja, així l’ensenyava a la Bea, al Xavi i companyia. Una vegada més males sensacions i de rodar a 4.30 ni de conya, de fet havia de fer una hora i 55 minuts fent 12km a 4.20, però al ser incapaç de fer els 12 ràpids, vaig fer penitència allargant 10 minuts l’entrenament i així fent més o menys els 26km que em tocaven.
No cal dir que mentre m'arrossegava el meu objectiu tornava mica en mica dels 3.10 als 3.15. La setmana que ve acabaré de decidir.
Deixo la part positiva a la Bea, perquè realment en general va ser un gran cap de setmana.

Water road

Avui volia parlar d’entrenament i no he trobat millor títol que el circuit per excel·lència de molts Barcelonins, la Carretera de les Aigües. En aquesta entrada combinaré opinió amb dades, per tant podeu anar directament a la part que us interessi.

En quant a les dades, he agafat tres dies representatius, la primera data és la cursa de la Mercè, on vaig anar a un ritme de 4’10 de mitjana, era el 19 de setembre, i aleshores per mantenir aquest ritme havia d’anar a 174ppm de mitja. Dos dies després feia una tirada de 13km a un ritme proper a 5 i unes pulsacions mitjanes de 160, va ser un entrenament per la Carretera de les Aigües i l'objectiu que tenia en ment mentre corria era poder rodar amb el mateix esforç però 30 segons més baix per km. Està clar que aleshores, tot just fa un mes i uns dies, ho veia complicat, però ahir em vaig posar de nou el pulsòmetre i les sensacions actuals es van traduir en xifres. Ja rodo a 4.30. Dijous (per cert després de 10km prou exigents el dimarts i 20km el dimecres amb sèries de 500 i 1000 km pel mig) rodava 19km on havia de fer 4 sèries de 3km més un km a 5’’. Doncs bé, aquest exigent entrenament es traduïa en un ritme mig de 4.35 comptant escalfament i una baixada final sense forçar, unes pulsacions mitges de 152ppm i unes màximes de 167. Això sí, el cor em va anar millor que les cames, que van notar i molt la tirada de 32km del diumenge i els dos entrenaments previs.

L’esforç, l’haver seguit el pla d’entrenament, les ganes que hi estic posant i l’exigència a la qual m’estic sometent tenen dues conseqüències positives sobre la marató. Una primera és la purament física i que ja us he detallat amb xifres, he passat de rodar amb el mateix esforç, o menys, 30’’ més ràpid. Però en una marató un no només he de ser ràpid, sinó constant, i a més a partir del 30 o 35 tot el què s’ha entrenat deixa de tenir importància, i és on el record del realitzat en els darrers mesos ha de servir per tenir ben present tot el què has passat per arribar a aquell km i superar-lo, és el moment de la frase emblema del Triatló Fisiorutpujol “el dolor és passatger, l’orgull és per sempre”.
Ja a nivell més tècnic, l’altre dia sortia a fer una mica de trail acompanyat del Xavi A., aprofitava que ell anava en BTT (està fent repòs de running per una lesió) per a què em gravés amb la càmera.

Les imatges em fan arribar a una doble conclusió:
- La càmera és una merda (això ja ho sabia) i a sobre va torçada
- Segueixo corrent de costat. Des de Balaguer, on la Bea m’ho va veure per primera vegada, porto l’ombro dret més baix que l’esquerra, no sé la raó, si la columna torçada, si una molèstia en alguna part del cos, si el sobreesforç, però està clar que m’ha de perjudicar.
Ara no hi pensaré més, a veure com acabo la marató, però m’ho he de fer mirar vingui d’on vingui el problema, ja sigui de columna, muscular o simplement postural (a veure si he de fer pilates).
I ja que el títol era Water Road us explicaré un secret que té aquest entrenar-hi, i és que un és millor del què es pensa. El recorregut revirat juntament amb la tracció que es perd al ser terra fa que ben bé s’acabi rodant 10 segons per sota del què es faria per asfalt, així que quan un té pensat fer séries a 4’’ el km ha de fer l’esforç equivalent de 3’50’’ o a l’inversa, quan un ha fet 5km a les Aigües amb 20 minuts, podria rebaixar aquell temps en quasi un minut sobre asfalt.
I ja deixo de pegar-vos el rotllo, dedico aquesta entrada al meu amic Flashman per tres raons: la primera és que fa temps que no ens regala una entrada de bloc, la segona és perquè un dia es va cagar amb els que parlaven de xifres i desprestigiant ritmes de 5’ el km, i tercera perquè ja estem tancant la presència a la Mitja d’Orihuela.

Cursa de la dona, debut oficial i per una bona causa

La mare del Pau arriba puntual per cuidar el Guillem, mentre el seu papi fa la Mitja + 10km de la Cursa del Mediterrani, i jo a les 9h surto volant cap al metro. Paro a Catalunya i decideixo anar trotant fins al punt de sortida. De camí ja començo a trobar a moltes compis vestides de blau que han pensat igual que jo i ja estan escalfant.
En arribar a l’Arc de Triomf, flipo amb la gentada que hi ha!!! Quina marea blava!!! Tal i com havíem quedat, em trobo amb la Lola sota l’Arc, recollim el xip i ens reunim amb altres 5 amigues. Ja estem llestes!!!
Primera sorpresa: aquest any pugem Les Rambles (ai, ai, ai) en comptes de baixar-les com l’any anterior. Ens disposem a anar cap la sortida. Missió casi impossible !!! El tap és brutal i cada accés està tant atapeït que ens costa molt situar-nos al carril central. Hi ha calaixos, però no sembla que la gent se’ls prengui massa seriosament (un grup d’àvies macotes amb el seu bastó situades al carril de MENYS 25 MINUTS no acaba de quadrar, no?)
L’speaker, la música, els milers de globus rosa , la bona causa i el dia fa que es respiri bon rotllo. Pel micro sentim que som 10.000 noies i que el Sr. Hereu ja té preparada la pistola, comentari que va seguit d’un “ai, ai, ai”. Sort que era de fogueig!
Sentim el tret de sortida, però la marea de noies que tenim davant no es mou ni un mil·límetre... Els minuts van passant i la Lola i jo estem flipant... Sentim a l‘speaker recordant pel micro que comencem a córrer, que estem fent una cursa i que ja ha començat... Al·lucinant, no? Ja diuen que les dones no callem ni sota l’aigua...
Després de 12 (12, eh?) minuts, creuem l’arc de sortida, i les nostres sospites es confirmen: les caminants van pel mig i les corredores van pels laterals. “El mundo al revés?” No sé... Una cursa diferent... Salvant els obstacles, la Lola i jo intentem agafar el nostre ritme de creuer, que fins al Passeig Colom és casi impossible, al passeig Colom difícil i a les Rambles entretingut. Però vaig amb la Lola, avançant a gent i fent equip (quién nos lo iba a decir hace unos años). Acabades les Rambles, jo començo a apretar, emocionada per haver acabat la pujada i animada per les bones sensacions, però convençuda de que la Lola ve darrera... La perdo, però ella té controlada la goma fosforito de la meva cua, i em trepitja els talons.
Resum: contenta!!!
Faré com el meu maridet:
5km (amb obstacles, eh?)
Temps general: 0:40:44
Temps real: 0:31:24
Posició general: 2999 (de 8212 participants... Xavi, de la meitat molt per davant, eh?)

Mitja de Castelldefels, ja no tinc dubtes

Són dos minuts més, unes condicions climàtiques perfectes, un recorregut pla i sense vent, és una setmana a base d’hidrats, ganes de competir, són milers de coses que expliquen que diumenge acabés molt millor que a Puigcerdà, però el cert és que malgrat que tot el que una setmana abans van ser handicaps en aquesta eren ajudes, les sensacions van ser molt més bones i estic content.
D’entrada, tampoc arribava amb tot a favor: primer una celebració que no em volia perdre però que va fer que a les 11 comencéssim a sopar i passades les dues m’anés a dormir, després els 8km que vam fer abans, més o menys a 4.40 tot i que a vegades reduíem el ritme degut a l'amena conversa amb el JAG i després una sortida massa estreta per encabir-hi 4.000 corredors.
A sobre, córrer amb el JAG és un acte esportivament beneficiós, em va acompanyar durant bona part de la tirada, però sobretot es tracta d’un acte social, amb la qual cosa fins el km 5, no vam parar de saludar, i xerrar, amb una mitjana de corredor conegut cada 50. A partir d’aleshores va començar la nostra cursa, ritme de 4.30 sinó inferior i molt bones sensacions.
No me n’havien parlat bé d’aquest circuit, però a mi em va agradar, contínuament et creues amb amics a qui pots saludar, animar i felicitar (no els citaré perquè n’hi havia la tira), i a més és molt ràpid.
A partir del 15 decideixo prendre el gel Nutrisport i suposa un autèntica entrada d’adrenalina, sense fer-ho de manera voluntària trec el fre que tenia posat per no passar-me i m’acosto als 4.10, i a falta de poc més de 3km ja no puc més i tiro, aleshores començo a veure que a la pantalla del ritme ja surt un 3. Així arribo a la línia d’arribada i decideixo seguir, una volta més al canal on sorprenentment la baixada de ritme es limita a pocs segons (encara tinc corda). No és fins que estic arribant que noto els primers símptomes fatiga, però aleshores cauen bastant de cop, els maratonians sabreu de què parlo: si no em concentro ja no puc anar tant ràpid, un pèl de saturació i sobretot dolor a la planta dels peus. Això darrer és l’única preocupació que n’extrec d’aquesta tirada llarga així que durant la darrera setmana hauré de procurar cuidar-los molt.

No tinc fotos de la cursa, alguna en trobaré, però de moment penjo els parcials, això sí que és una carrera progressiva.

Insisteixo, no vull citar a ningú perquè amb tants amics que ens vam trobar seria deixar-me a algun corredor, i és que allò semblava Bombers, però sí vull acabar amb algunes frases dedicades:
Felicitats als debutants, als què van fer marca i als què fan esport en general.
Felicitats als què es decideixen a córrer malgrat els problemes personals, o millor dit als què fan el què el cos els demana.
Gràcies als què em van saludar i animar, sé que hi ha una mica de peloteo en el món del running (aquí tots estem prims, tots som uns cracks i tots ho fem bé com quan les dones es troben i totes estan sempre “superguapíssimes amb aquest pentinat (horrorós) nou”), però piloteig al marge, també sé que hi ha paraules sentides, i per tant les agraeixo, molts sabem que és dur entrenar fort.

Les dades de la Mitja:

Pau Cortadas Guasch
Posició: 276 (1662 arribats).
Temps total: 1:31:27
Mitja 4.21min/km
Primer classificat: 1:09:52

Garmin Barcelona Triathlo

Per Xavi.

És la tercera edició en la que hi participava. Al 2008 la meva primera triatló de carretera, sprint. L'any passat en distància olímpica. És espectacular veure tot un estadi ple de bicicletes, i la quantitat de gent que hi ha en tot el recorregut i sobretot a la zona d'arribada. Per altra banda, massa gent participant, sobretot en el sector de la bici. De fet no és tant la quantitat, sino l'actitud. Es nota que molts participants són novells. Per aquest motiu no tenia pensat participar-hi, però una setmana abans vaig tenir la possibilitat d'aconseguir un dorsal: "a caballo regalao..."
Quan vaig sortir de casa el termòmetre marcava 9º. Quan vaig arribar al mar, què freda estava l'aigua! La meva era l'última sortida de la distància olímpica, a les 9:50, juntament amb els equips de relleus. O sigui que amb una pila de bons nedadors. A la sortida, la gent de davant se'n va corrent per la platja per haver de nedar menys..., doncs la boia no estava en línia recta a la sortida. Jo acabo fent el sector en 35', el 925 d'entre 1.805 (pel poc que se nedar, anem be).

La bici a tope, tirant tota l'estona fins a la meitat de la segona volta que trobo dos acompanyants, però que ja estaven en la seva tercera. He après que apretar en bici vol dir córrer petat, però com estava disfrutant vaig seguir a tope. 56'53", posició 457.
Ja només quedava córrer 10 km, i vaig intentar anar al màxim sense reservar. Només anava avançant gent amb pulseres de diferent color a la meva. El ritme va ser bastant constant a 4'40"/km, per acabar en 46'39" el 556.
Total 2h24'34", el 571. Content per les sensacions i, sobretot, per quedar de la primera meitat...

Idiota, masoca, freak...

El què està clar és que una mica malalt estic.
Porto uns dies entrenant per sobre del que és saludablement recomenable (l'altre dia anava a la Vall d'Hebrón a donar plasma, i resulta que no vaig poder perquè després de l'analítica, la meitat dels valors donaven malament, alguns per sobre d'altres per sota, anèmic total). Demà em cascaré 30km a un ritme que voluntàriament he escollit i que em pot portar directament a petar, amb la qual cosa m'hauré d'arrossegar fins el final, patint com un autèntic idiota.
Per compensar tot això intento no deixar el futbol i la setmana passada vaig decidir fer un partit de padel. Ja sabeu aquell esport tan divertit, on juguen dos contra dos i la pilota va amunt i avall. Però resulta que escullo quedar només amb el jefe de la Bea per a practicar una mica, la qual cosa es converteix en un "maxaque total". Ja en el piloteig s'intueix que les passaré magres, pilota cap aquí, pilota cap allà i em sento inútil no poden arribar a algunes d'elles. M'intenta corregir, però amb un dia poc aconseguirem. Després decidim fer un partit, i el que es visualitzava en el piloteig es consolida en el partit on, amb prou feines li faig algún punt i ni parlar-ne de guanyar jocs.
Així és la meva vida, i el pitjor és que m'agrada, potser m'ho hauria de fer mirar

Cosas que el spinning nunca me dijo

Per Bea
Si el dia de la meva alta començo amb el running, al dia següent, 6 d’octubre, decideixo estrenar-me amb una classe de spinning al DIR DIAGONAL i acompanyada pel Xavi, una vella tradició (l’esport, el lloc i la companyia) que havia enyorat molt durant tots aquests mesos.
Primers problemes: on són les meves sabates de bici amb cales, i què hauré fet amb els “culottes”? En un atac de fúria, rotllo Michael Douglas, m’ho vaig treure tot del mig per no patir i fer lloc a la roba de “gordeta”. Un cop localitzats, ja estic preparada... Però la falta de pràctica fa que m’oblidi el bidonet i el pulsòmetre (va, el pulsòmetre ja me l’oblidava abans, així que això no és culpa de l’embaràs, però ara prometo començar a portar-ho... Com les dietes, començo demà!).
Equipada, ja em fico en el meravellós món de la les classes de bici estàtica dirigides: la música a tota pastilla, els “bapps bapps” que marquen les pedalades, els AAAHH del profe contestats pels EEEHHH dels DIR - addictes, i el millor, el recordatori del profe (perdó, del “tècnic”), que et diu que, per si no ho sabies, tens set i que has de beure. Sembla que me’n foti de tot, però no sabeu com m’havia enyorat!!! Dificultats???? Moltes: començar a afegir resistència se’m fa un món (però ahí estoy), tremolor en els genolls al fer els runnings, aixecar-me em provoca cremor als quadríceps (en teoria ha de costar menys que assegut, no? Al menys en la meva vida anterior era així) i pulsacions altes (sort que m’he oblidat el pulsòmetre!!!).
Curiositats: segueixo el pla de classe amb un doble pensament: em queden tants minuts de muntanya i em queden tants minuts per la propera “toma” del Guillem... Doble patiment: valorar l’esforç pensant si el peque ja tindrà gana i si el Pau ja estarà desesperat... Ara, el retorn val la pena.
Val tant la pena, que si això passava el dimecres, el divendres em despertava de les 6.45h per donar de menjar al Guillem i arribar a la classe de les 8.05h del matí al Dir Tres Torres amb el meu profe preferit, el Xavi A. L’esport també és bo per la gran quantitat d’amics que vas sumant. Aquesta classe es transformarà en una rutina setmanal, la del divendres, com a mínim.
En un altre ordre de coses, comentar-vos que debuto oficialment en competició aquest diumenge a La Cursa de la Dona. La vaig fer l’any passat, em va donar molt bon rotllo i vaig dir que quan fos mami la repetiria. 5 km de res, però serà la meva primera prova, per començar a tenir objectius. Ja us explicaré!!!

Tinc dubtes

Així que he optat per exprimir-me una mica més del què tenia previst al Mediterrani. La Mitja de Puigcerdà va estar bé de cara a forçar, com a entrenament exigent, a saber que tot i estar al límit podia continuar, però no m’ha acabat de servir de referència. Sé que estic una mica més lent que l’any passat quan vaig fer Granollers, però penso que l’acumulació de quilòmetres em permetrà ser constant a la Marató. Però quant pitjor estic?, què hagués fet sense vent? Em va perjudicar, però també em va ajudar quan venia de cul, ser que el balanç és clarament negatiu i que va ser un handicap important, però en quina mesura?
Ja ho veieu, molts dubtes als quals es suma un cap de setmana on els amics i el passar-m’ho bé, menjar i beure, no descansar..., van estar per sobre de la preparació que mereix una Mitja, fets que em van passar pel cap també quan al km 15 el cos va deixar de lluitar contra els elements esperant que tornés la inspiració.
No m’enrotllo més, tot i que dissabte torno a tenir festeta, intentaré preparar-me bé i veure si diumenge aguanto un ritme entre 4.30 i 4.40 durant els 31km que faré al Mediterrani. Sé que tampoc serà un esforç que em deixi baldat més enllà de dos o tres dies i en canvi em servirà per veure realment quin ritme puc portar a la Marató Costa Daurada. Si el test surt bé, baixaré el meu objectiu de rodar els 42km a 4.37 per a fer-ho a 4.30 i així tenir marge per superar bé els 3.15.

Amagat darrera les llebres

No cal que m’ho digueu, estic en una etapa marquitis total, que fins i tot potser continua atacant els 10km, però quan aconsegueixi marques a les quals els amics ja no hi puguin arribar (no compto els que fan tres hores en marató o 35 minuts als 10), donaré els deures per acabats i a gaudir de la temporada 2011.

Mitja marató de Puigcerdà: 4.15 min/km malgrat tot

I és que no va ser gens fàcil. Em presento a la línia de sortida amb moltes ganes (no sempre és així),i de seguida veig que, com passa als triatlons especialment els de llarga distància, tothom sembla millor que jo. No ho havia viscut mai en una cursa, però en aquesta, la majoria són joves, prims i ben equipats.L’ambient és molt relaxat, sense cues per recollir els dorsals, ni per anar al lavabo o per deixar la bossa. Sento dos que parlen i un comenta que fa molt vent, a mi no m’ho sembla, el que sí que fa és rasca, estem a uns 5 graus de temperatura però tenim força sol. La decisió d’anar amb shorts i màniga curta m’obliga a no estar parat, així que durant més de 15 minuts esclafo com si d’una cursa de 10 es tractes: carrera contínua, rectes, estiraments... Arribo a la línia de sortida ja suat (tant com ho permet el clima) i em poso amb els primers. La sortida és en forma de “ja” i tots a córrer. De sobte em veig amb el grup capdavanter, uns 20 o 30 corredors en busca de la gran baixada que ens portarà al km 2. El grup es va allargant, però curiosament sembla que m’he col·locat bé, al llarg de tota la competició em passaran uns 5 o jo faré el mateix amb uns altres tants. A la primera recta direcció nord començo a notar el vent, és fort, d’aquells que frena a qualsevol i tot i que vaig mig darrera d’un, el ritme baixa. Fins ara hem fet un parell de km de baixada a 3.40 uns altres tants a 4 i poc amb vent, ara comencem una recta de 4km per una zona de cases “pijes” de les afores de Puigcerdà que jo trobo molt maca. Començo però a no poder gaudir del recorregut que serà sempre meravellós, ara el vent ens dóna de costat i és molt molest, tinc massa problemes per ser la part inicial d’una mitja. Els últims 2km abans del 10, on començarem a tornar i on he quedat amb la Bea, són molt ràpids, tenim el vent de cul, i tendeix a baixar, aprofito per rodar per sota de 4 i arribar als 10 amb 40 minuts.
A partir d’aquí, l’agonia. Girem direcció Puigcerdà i coincideixen tots els handicaps: pujada, segona part de la mitja més un fort vent que ve de davant a l’esquerra. Per sort just en aquest moment, i com es veu en la foto, em passa la primera noia amb dues llebres i m’hi enganxo amb l’objectiu que quan girem definitivament a l’esquerra encara vagi amb ells, aleshores seran 3 km (del 12.5 al 15.5) de vent totalment frontal, i ni de conya vull anar sol. Aquest objectiu em fa forçar i molt, però indirectament m’obliga a mantenir un ritme que sinó no hagués portat. Entro en una fase negativa, la de “no m’agrada competir”, “què cony faig aquí”, “vaig clavat”, el rellotge no m’ajuda quan veig que els ritmes superen els 4.30 (em semblava que més i de fet en general seguia baixant d’aquests registres), i se’m passa pel cap abandonar (no exagero per a què la crònica sigui més èpica, però si m’exagerava a mi mateix en aquell moment, és a dir penso que podria deixar-ho, però sé que no ho faré). De sobte em ve la racionalitat: estic aguantant sense haver fet bondat ni una alimentació adequada els dies abans, el ritme mig del total de carrera segueix sent 4.10-4.12 en el km 15, no m’ha passat quasi ningú i estic rodant amb la primera classificada, així que concloc que vaig malament, però no sóc l’únic, ens toca patir a tots. A falta de 500 metres per acabar la pitjor recta de la meva vida, em despenjo, la noia i les llebres se’n van i m’arrossego fins a girar de nou a la dreta, recupero sensacions i ritme per encarar la pujada, ara sí, amb el vent de cul. Supero bé la pujada, ja que faig el km 17 amb 4.53 (penso que vindrà gent per darrera recollint cadàvers com jo, però només n’arriba un,i al km 19 n’arribarà un altre fent broma, quin tio). Aprofito per canviar la pantalla del Garmin, fins aleshores havia configurat: distància/temps/ritme/ritme mig; ara ho poso en tres pantalles per veure bé el temps (amb segons) traient el ritme mig, ja m’és igual. Calculo que per baixar de 1.30 he de passar pel 17 amb 1.12 i mantenir un ritme de 4.30. Justet però penso que sí; al 19 el mateix càlcul, vaig bé, són uns kms on es serpenteja per les afores de Puigcerdà, passant pel llac, quan vaig cap al nord, vent de cara, cap al sud, de cul.
A falta d’un km i escaig arribo a una zona coneguda, com havia après al clínic d’atletisme d’SBR, havia escalfat pel km final, així que ara sabia exactament el què em quedava. És el moment de deixar-ho tot i treure forces d’on no n’hi ha, he patit molt, moltíssim, però ara ja ha passat. Fins i tot penso que puc baixar de l’1.29, però a falta de 200 metres veig que és una utopia i em deixo anar una mica, hauré fet el darrer en 3’54’’

A l’arribada, els amics i sobretot la Bea em fan veure que ho he fet bé (jo sóc incapaç de valorar-ho en aquell moment). Més tard ho parlo amb les llebres de la noia i amb un company a qui he passat “com una exal·lació” en el darrer km i tots coincideixen en el mateix, a una mitja ja de per si dura, se li ha sumat el vent especialment a partir del 10, tram que em comenten que altres anys havia estat relativament senzill, jo els agraeixo l’ajuda.
La conclusió és que cal venir a fer aquesta mitja. Si es vol fer a ritme és dura (desnivell marcat, forma de U i alguns trams de sorra, a la qual cosa se li pot sumar el vent), per tant no té sentit venir a buscar marca, però no crec que hi hagi cap mitja en ruta més maca que aquesta, dels 21km, tirant llarg, n’hi ha quatre normalets, però la resta són preciosos. Mentre corria pensava en el fet de repetir-la en bicicleta, a veure si el temps ens ho permet un dia d’aquests.

Les dades:
Pau Cortadas Guasch

Posició: 26 (220 arribats) En l’enllaç veureu que sóc el 25, però perquè no hi ha les dones, falta afegir-ho la que em va passar.

Temps total: 1:29:19

Mitja 4.14min/km (en realitat són 4.15min/km ja que van faltar més de 50 metres segons el Garmin)

Primer classificat: 1:15:14

Parcials cada 2km: 3.33, 4.15, 4.13, 3.56, 4.08, 4.26, 4.31, 4.40, 4.44, 4.09
Les fotos:
He adjuntat en el mateix àlbum les de la Mitja i les de la Tri de Calafell

Mitja de Puigcerdà i Tri Calafell

El Convidat: Ballarin

Deixeu-me un petit parèntesi entre tant esport per parlar avui de televisió. De tant en tant es poden veure coses interessants en aquesta petita capsa, ho va ser per exemple la perfecte adaptació de la novela de Ken Follet, Los Pilares de la Tierra, que van oferir a Cuatro en format de 6 o 8 capítols, i no menys interessant estan sent les entrevistes setmanals de l’Albert Om a TV3. Sota el pretext d'anar a passar un parell de dies a casa de gent especial, descobrim la manera de viure, de pensar, de menjar i de compartir de gent com L'Andreu Buenafuente o l'Eduard Punset.
Des del primer capítol amb la Bea vam comentar que el convidat ideal per aquest programa seria Josep Maria Ballarin. Tenim el privilegi d'haver estat convidats per aquest gran personatge vàries vegades, tant a Gòsol com a Berga, i cada minut és un pou de coneixement. La seva peculiar manera de viure i de pensar és digne de ser explicada, i a més en aquest cas (no sé en els altres) l'oferta al Om de quedar-se a dormir segur que ha estat sincera, ja que la casa del Pepe i de l'Emília està sempre oberta (i ja veureu que molt gran no és).
En fi, que ens fa molta il·lusió veure el programa aquesta nit, segur que aniran al restaurant a prendre un filet, o que l'Albert haurà d'arribar com a d'hora a les 12 del matí, ja que fins aleshores en Ballarin estarà dormint, i tampoc dubte que aquesta vegada no hi haurà problemes per veure el Barça en el bar del poble.
http://blogs.tv3.cat/elconvidat Aquí hi teniu l’enllaç, jo però m’esperaré a veure’l al vespre.
La crònica de la Mitja la deixo per demà, va anar prou bé, però aquesta foto reflexa molt bé com vaig acabar.

Com arribo a la Mitja de Puigcerdà

Doncs arribo bé: estic content amb els entrenaments realitzats, i és que tot i saltar-me algun km del pla per la MCD he superat els 65km per setmana en l'últim mes i ho he compensat amb séries molt ràpides, que m'aniran molt bé per aquesta Mitja, quan vaig acabar la Mercè no les tenia totes.
Muscularment tampoc tinc cap queixa, quasibé no noto els adductors, el dolor en la zona interior del peu és puntual i només les molèsties en la zona vertebral em donen un toque de tant en tant.
També he baixat de pes, encara no estic en els 75kg desitjats però sí he consolidat els 77, lluny dels 80 de fa poc més d'un mes.
Les ganes, els entrenaments, la potència muscular i el pes s'han de traduir en poder realitzar el meu 42+42+4.15 (entre 4.11 i 4.15min/km per fer la Mitja entre 1'28'' i 1'29'') que m'havia plantejat, però ni les condicions de la Cerdanya ni el circuit em fan ser 100% optimista. Les condicions perquè encara que no sigui exagerat, l'alçada i el canvi de clima fan que el cos necessiti més d'un dia per adaptar-se, però el que més em preocupa és el circuit, en forma de U, cosa que em va força malament, i la prova és que la meva millor marca la tinc a Granollers que és simètricament al revés. A més no ens enganyem, rodar durant una hora i mitja a 4'15'' és dur.

Els que coneixeu Puigcerdà sabreu que és una pujada que si la faig a 5.30 estarà més que ve, i això pot trencar qualsevol ritme. A més he de portar marge, i això vol dir haver baixat molt fort al principi, cosa perillosa a un mes de la marató.

Esperem doncs que les ganes i la preparació em permetin rodar ràpid i superar la pujada, i sinó, en tot cas he de seguir el què em posa el pla d'entrenament, és a dir fer-la a 4.27min/km (la mitja en 1'33'') o serà un fracàs. Si estic entre una marca i l'altra em donarà confiança per la MCD.

Una remulladeta entre correguda i correguda

La meva primera experiència! Encara no ho havia provat mai... i haig de dir que em va semblar molt divertit: ho tornaré a provar quan tingui l'oportunitat (no faré com a Tossa, on em vaig rajar). Ja per posar-vos-ho "a huevo", també afegiré que les corregudes van ser molt ràpides. A aquest invent li diuen aquatló: córrer 2,5 km dues vegades, havent nedat 1.000 m entremig. I va passar a Vilanova diumenge passat, doncs les fortes pluges de la nit van deixar inpracticable la carretera a Cubelles per on havia de passar el sector en bici.
La sortida a les 9h també ens la vàrem estalviar, per fer-ho tots 450 juntets a les 10:30. Ja us ho podeu imaginar, jo em col·loco dels primers enredant a un que conec d'esquiar (o millor dit del apre-sky). I aquest pobre innocent, que per preparar el repte del la tri a Bcn (...) s'apunta a Vilanova, on acaba fent una aquatló (això sembla el joc dels disbarats). Deia que el pobre innocent em pregunta a quin ritme correria. Jo, de forma automàtica i sense pensar, que li contesto que a 4.30m/km, velocitat a la que es va veure en cor de seguir-me. I mentre li contesto ja penso que per només 2,5km haig de sortir "a muerte". Sort que aquell pobre innocent no portava rellotge i no es va ni enterar de què passava. L'excusa, després d'acabar, que la voràgine de la gent i la competició et fa volar... Be, volar tampoc, però el primer km a 3.47 i els altres a 4.10 no està mal, no? Del "chapuzón" millor no comentar massa cosa, ja sabeu que de nedar no en se gaire. Crec que vaig estar uns 25 minuts... Però aquell pobre innocent se'n va estar 36!!! Va fer el 410 millor temps de 430 que vàrem acabar.

Xavi

Com canvia la vida!

Per Bea

El 19 d’agost vaig viure l’experiència més al·lucinant de la meva vida: donar a llum al Guille. Quina passada!!! Noies, tot el que us puguin explicar no fa justícia al que realment experimentareu, i nois, sento que vosaltres no ho pugueu viure des del mateix prisma. És increïble!!!
Però com tot el que realment val la pena a la vida, comporta una sèrie de sacrificis. Per mi, l’embaràs no es l’etapa de màxima plenitud en la vida d’una dona, contra el pensament que moltes altres mamis manifesten. És una etapa maquíssima, on sents al teu fill créixer al teu interior, durant la que tens una sèrie de sensacions brutals i on et prepares per el que has desitjat durant molt temps. Però tens malestar general, vas més cansada, t’engreixes, i el que a mi més em va costar, has de deixar de practicar gran part de l’activitat esportiva que a mi em donava vida. El meu embaràs va ser molt bo, em vaig trobar bé casi en tot moment, i vaig encarar bé els canvis del meu cos, però, nois, com enyorava l’esport!!! Aquest pensament és fortíssim, ja que jo he descobert la pràctica de l’esport tard, gràcies al meu germà Robert, i sobretot al Pau, marit i entrenador personal. Sembla mentida com enganxa, com vols tornar a generar les endorfines que et fan feliç i donen equilibri a la teva rutina.
Els primers 3 mesos de l’embaràs són els de més risc, i no vaig fer casi cap activitat esportiva. I la resta, casi fins a l’últim mes, vaig fer natació i vaig caminar com una boja, dues coses que em consolaven bastant... Ara, quan passejant veia un corredor, el mirava i deia: “Ai, si jo pogués!”.
Doncs bé, tot arriba. Després de 9 mesos + 40 dies, amb un crack (com diu el Pau) de fill al món, el meu ginecòleg em dona l’alta el 5 d’octubre. La meva mare, que m’acompanya a la visita, riu de mi, perquè ja portava preparada la bossa de córrer. Així que per la tarda, deixo al Guille alimentat i amb la family i em disposo a fer el meu primer running després de... casi 1 any!!!
La sensació de sortir al carrer és literalment d’eufòria... Mare meva, quin gust! Baixo Sant Joan Bosco, cap a Manel Girona, i baixo per a Capitan Arenes fins a la Diagonal. Allà, direcció el Cervantes, ja em començo a trobar als primers runners. Ja no els hi tinc enveja: ara ja som coleguitas... Visca!!! Però de seguida em dono compte que tots els que van en el meu sentit m’avancen i quan dic tots, són tots. Per tant, cap és del meu equip, però cap problema! Jo al meu rotllo. Quan més m’apropo al Cervantes començo a notar el temps sense pràctica: noto com arrossego els peus i forço el cos, com vaig de pulsacions, com costa controlar la respiració... I un secret: que incòmode és córrer amb la meva nova talla de pit de mami lactant; com s’ho fan les runners millors dotades que jo de natural o gràcies al bisturí màgic???!!! Bé, abans d’arribar a la primera pujada del Cervantes giro per anar a buscar l’ Avda. de l’Exèrcit, fins a Manel Girona de nou, per acabar pujant per a Benet i Mateu. Per cert, mortal la última pujada: el restaurant xinés de Benet i Mateu sempre ha estat tant a dalt?
En resum, 35 minuts de running, calculo que a prop de 5 km, a un ritme “atronador”... Podria haver fet una miqueta més... De fet, vaig pensar si completar el Cervantes... Però, i si el peque tornava a tenir gana? Com canvia la vida!!!

Inscripcions i revolucions

És una mica exagerat parlar de revolucions però és que així el títol quedava més “potent”. De fet sí tenia pensat fer un canvi radical, tant com canviar de bloc, passar-me al castellà i començar des de zero. Al final, la nostàlgia, la mandra o la facilitat per escriure en la meva llengua materna, ves a saber què, m’ha fet continuar tal com estic com a mínim un any més. De totes maneres activaré la versió castellana per anar fent entrades de cara a tenir-lo ja rodat per l’any que ve (www.ironpanic.blocspot.com), aleshores decidiré.
Algunes novetats, ja recurrents, sí que presento, i són en les tres àrees en què acostumo a modificar. Per començar aplicaré una nova redistribució dels blocs: sempre he defensat que el fet de crear xarxes amb enllaços mutus entre nosaltres és clau per donar a conèixer les nostres històries i animar el seguiment, és per això que vull ressaltar aquells blocs que em tenen enllaçat, és la meva manera d’agrair-ho; un segon grup seran els que tot i no considerar-me (sigui per la raó que sigui: idioma, ignorància, desagrat...) d’alguna manera he seguit o llegeixo de tant en tant, comento i alguns d’ells han comentat a Ironpanic. Finalment he deixat pel final aquells que porten 2 mesos o més sense actualitzar, molts són interessants, així que quan tinguem novetats canviaran de nou de grup.
L’altre canvi, un any més, serà la portada, aquesta vegada feta a partir d’una foto del perfil de Barcelona realitzada per l’Àlex Buendia, i les meves siluetes realitzant els tres esports que formen la triatló, on he utilitzat la perícia del Xavi A. per a que quedés una mica millor que les meves habituals obres d’art amb el Paint. El fet que sortís Barcelona estava pensada pel bloc en castellà, per a què, tot i no utilitzar el català, es veiessin els meus orígens.

La portada que hi havia fins ara amb la frase "Si els objectius estan més enllà dels límits, el plaer d'arribar-hi és infinit, però el sol fet de buscar-los és suficient".

Finalment, calia un nou convidat i tenia un parell o tres de candidats amb coses interessants a explicar, però la decisió final no ha estat difícil, la Bea. Per un costat ella, i per extensió el Guillem, afectaran i han afectat molt en la meva manera de viure, de descansar i de fer esport, per tant influencien directament sobre els meus escrits. Per altra, i aquest ha estat el detonant de la meva decisió, em sembla interessantíssima l’aportació d’algú que després de molt temps sense fer esport en condicions torna a començar, i a més ho fa en diferents condicions. Erà, per tant, una manera de revifar un bloc que s’havia estancat una mica en cròniques, manies, lesions i demés penúries. Entre tots dos us explicarem com ens ho organitzem per a fer esport, com el Guillem ara ens obligarà a fer esport per separat, però també com mica en mica anirà entrant en les nostres activitats i en definitiva com es desenvoluparà la vida esportiva, tant d’un nadó, com d’una mamà post-part. El Xavi té encara un parell d’entrades pendents que realitzarà durant aquest mes, una referent a la compra del neoprè i la prova que va fer a SBR (aquesta li he demanat jo) i l’altra amb la crònica de la temporada, on ha acabat competint en unes sis triatlons. Evidentment té les portes del bloc obertes per quan calgui i li agraeixo l’esforç que ha fet per mantenir certa activitat malgrat les dificultats que ha tingut precisament aquest any.
En un parell de dies realitzaré aquests canvis.
I com he dit en el títol, també vull parlar d’inscripcions i és que m’acabo de deixar la pasta en dues mitges: la del pròxim cap de setmana a Puigcerdà on intentaré anar més o menys a fons per testar-me en quant a condicions físiques i aeròbiques i la del Mediterrani, on treballaré el tema mental fent 10km previs a 5min/km i la mitja a ritme de marató (en principi a 4.37min/km).

L'especial crònica del Xavi de la Tri de Calafell

Sempre he volgut fer una crònica a l'estil del nostre admirat SG: "El domingo 3 de octubre, a las 9 de la mañana, se celebró el II triatló de Calafell, Costa Daurada, en distancia sprint (750m-20km-10km). Los 25ºC del agua impidieron el uso del traje de neopreno. En el tramo de natación estaba en el grupo que seguía a los primeros hasta la primera boya..." Però nedant ja tinc prou feines per no ofegar-me, com per saber si el Pau ja m'ha avançat o encara el tinc a prop. En la bici ja estic content de poder seguir a un grup sense enganxar-me amb el manillar d'un altre a les corbes. I corrent no veig ni a les animadores, ja que vaig tant apurat que ni obro els ulls per no gastar forces. Tot i això, m'autoproclamo guanyador del repte entre els 4 del grupet que hem participat. Quan jugues a futbol, no expliquis que no sabies que no es pot tocar la pilota amb les mans. No li cola a ningú!!!! Si participes en una triatló també hauries de saber que no es pot anar a roda d'un grup que està en volta diferent. El més greu, però, és pringar 20km en bici i 5 corrent al darrere d'un pivón (això encara, vistes les fotos), i a l'arribada NO DIR-LI RES!!!!! Això és desqualificació pel que queda de temporada!!!! Començo a donar-li credibilitat a aquelles paraules que sentenciaven: "Carles, encara no ho saps però ets gay". Perdoneu però algú li havia de dir.

Ara, jo et considero el meu fan. Yo soy tu ídolo!!!

Les 5 curses més rendibles

Com vaig comentar, a principis de la setmana passada estava especialment desanimat, tenia la sensació d’entrenar per obligació i no per gust, i quan a un li passa això ha de reflexionar i decidir si vol seguir o no, i si és que sí sempre a l’espera de temps millors a curt termini. En el meu cas han millorat i he gaudit d’alguna sortida, la qual cosa em porta a seguir, de moment de cara a la Marató i després ja veurem, però no penso fer cap barbaritat si tinc un mínim de dubte.
Tot això, sumat a un canvi de prioritats, em va fer pensar en un nou repte de cara a la temporada 2010-2011. És un repte diferent, en el qual els grans corredors que he conegut últimament, especialment els que teniu més experiència, m’haureu d’ajudar. Confio molt en el Fòrum “el món de córrer”, sé que d’aquí sortiran molt bones propostes.
I quin és el repte? Doncs córrer les cinc curses (preferentment Mitges) que tinguin una millor relació qualitat-regal, és a dir res de Granollers o Mitges tipus Barcelona i en canvi sí d’altres com Montornès, que segons m’han dit et donen prous productes de neteja com per deixar impecable la casa durant un any i la d’Olot on regalen un pernil.

No sé jo si trobaré algun premi a l'alçada del torneig de tennis a Stuttgard

El repte serà, entrenar prou com per poder acabar dignament les curses (això no serà molt exigent), però sobretot una feina de recerca per a trobar les 5 finalistes. M’ajudeu?

Per cert, al llarg de la setmana que ve aplicaré les novetats anuals del bloc, amb un nou convidat que ja està treballant en el tema. El Xavi, però, té un parell d'entrades pendents.

Sortida del Diumenge

Per aquest diumenge al matí, tinc pensat repetir la volta del dissabte (amb l'Albert) amb algun km extra per completar els 140 minuts i a un ritme mig de 5min/km algún valent s'hi apunta. De moment el Xavi A. sí. Crec que si algú ve en Mountain Bike, tampoc s'aborrirà.

Com m’agrada la bici sense gadgets i més coses del cap de setmana

I és que quan un té una bici tant maca com la meva (no té àvia), li fa pena veure-la amb la bosseta de darrera per portar la càmera i les eines, amb la de davant per les barretes, i fins i tot a vegades em cansen els “acoples”; és per això que un dels al·licients de fer les tri sprints és poder anar amb la bici totalment neta, l’altre és sens dubte el fet de fer-ho relaxat, sé que l’aigua no m’agradarà però que dura poc i a partir d’aquí a tirar amb la bici, al final en el sector de running, canya i a fer un bon parcial.

La petita readequació a la disciplina ha estat un parell de sessions de bici a principis de setmana (una de carretera i l’altre d’spinning), 0 sessions de natació, i un running de 6km el diumenge per Madrid a un ritme de 4 o 4.10, sense mitjons i amb les Precission, les wambes més ràpides que tinc, i per tant les que havia decidit utilitzar.
Tot plegat tampoc vull que talli el meu entrenament de cara a la marató. Curiosament, quan estava a punt d’abandonar fruit del mal al peu (que no ha desaparegut del tot), però sobretot de les males sensacions a un ritmes llunyans als meus objectius, he començat gaudint de certes sessions, especialment de les séries, dures i no en suficient quantitat, però totalment necessàries per aconseguir que 4.30 sigui un ritme de rodatge. Dissabte per tant complia amb el pla d'entrenament i fèiem una volta de dues hores per Collserola amb l’Albert, i ja se sap que amb ell no existeixen els rodatges suaus.
A més, ja que estàvem per Tarragona, m’escapava a fer una volteta amb l’Àlex per entrenar-lo de cara a la temporada de Canicross, que per cert ja ha començat.
En quant a la tirtaló de Calafell, no va sortir exacatament com marcava la teoria. La natació no em va anar malament, em va anar fatal, una vegada més no vaig saber patir i quan vaig decidir prémer l'accelerador les meduses van fer que m'acabés d'agobiar. A la llarga, i amb un circuit de tres voltes el temps de natació és igual si un té cames per anar amb els primers a 45km/h, així que vaig anar tirant fort fins que se'm va creuar la verge o el que és el mateix el grup dels quatre primers amb Parreño, Pellejero, Llobet i Jaskolka, i m'hi vaig enganxar. A partit d'aquí el què no havia pogut fer mai: anar a roda una bona estona (l'altre que havia aconseguit unir-se em va comentar que no podíem donar relleus) fins que a falta d'una volta ens van deixar, va ser aleshores quan de nou vaig tirar una mica per accelerar un grup que acabàvem d'enganxar i vam mantenir els 40km/h fins a l'arribada (per cert amb algún ensurt). Un circuit molt ràpid i divertit per una sprint.

La Bea va aconseguir pillar aquesta foto del moment en què deixem al Llobet (entrant a boxes) i canvio el ritme per començar a tirar del grup.

I el running no té història, de menys a més en quant a fatiga de les cames, però a un ritme de 4min/km. Quan vaig començar a tornar vaig decidir que entraria amb el Guillem, però vaig cometre l'error de no haver avisat, i el resultat va ser una mica desastrós. Vaig agafar a la Bea desprevinguda, és a dir lluny de la meta i ni ella ni la Luchy estaven preparades. Em passa el Guillem, i la Luchy surt corrent darrere per fer-me la foto, amb la mala sort que cau, i la Bea s'atura a veure què li ha passat. És aleshores quan demano a una noia que em faci alguna foto entrant. Si la Raquel no hagés estat allí (gràcies), el resultat seria:

- 1 minut perdut per entrar caminant (això és igual, però sempre fa ràbia)

- Ninguna foto per recordar-ho

- 1 amiga amb un mastegot

- 1 dona preocupada

i cap record del moment.

Les dades:

CORTADAS GUASCH, PAU CLUB CICLISTA SBR

Total 01:08:50 (Posició 195 de 697 inscrits)
Primer classificat: 00:54:28.
Natació (458) 17.10
Bici (69) 30.26 39,43km/h (aquí tenen en compte les transicions, per tant una mitja propera als 41km/h)
Running (173) 00:21:14 Calculo uns 50 segons de retard per l'entrada "especial", que tant em va cundir.

He penjat algunes fotos en la crònica de la Mitja de Puigcerdà

I no puc acabar aquesta entrada sense parlar del Challenge, fa un any feia una prova que em canviava la vida, aquest he tingut el plaer d’acompanyar al Xavi A. en el camí (encara recordo el dia que va pagar l’inscripció) que encara no ha acabat però segur que tard o d'hora tindrà un final existós. Seguirem entrenant plegats.

Triatló de Calafell

Mentre uns fant, l'ironman a Calella (molta sort!), aquí els mendes d'aquest bloc (o sigui el Xavi i jo) estarem "deixant-nos la pell" en una sprint. He introduït en les darreres dues setmanes un parell de sessions de bici i natació per poder aguantar les distàncies amb un cert nivell.
A veure com ens va. Dissabte em cascaré dues horetes de running per Collserola a primera hora del matí (9 o 9.30) per si algú s'apunta.

Saucony Triumph 7 i Salomon XA Pro Ben calçat

Fa ja alguns dies que vull fer aquesta entrada perquè més enllà de les cròniques i demés gilipollades que em passen (que ja em cansen fins i tot a mi), penso que això sí que és interessant. I ho és perquè sempre és bo saber quan un compra material de qualitat i a bon preu.
De qualitat perquè de moment les Salomon m'estan anant molt bé, encara no he fet una tirada de 20km però si n'he fet de 15 i l'altre dia rodava a 4.30min/km per les aigües sense més dificultats que les estomacals que van derivar en la Grip d'aquests dies. Fins i tot he deixat de notar les molèsties que em van provocar, de ben segur, el fet d'haver allargat massa la vida de les NB; en aquest sentit em permeto donar-vos el consell de jubilar les wambes abans que siguin elles les que acabin amb vosaltres, penso que el que m'han fet a la part interior del peu ho arrossegaré durant molt de temps, i és una pena.

El què passa, és que fins que no rebés les Triumph calia un calçat per les tirades llargues i em vaig decidir una mica tard. Aquestes encara no les he provat gaire, però el poc que he fet és molt esperançador, i en tot cas la foto és prou definitiva: amb les NB els cordons apretats a tope, amb les Saucony, molt més naturals. A veure si per fi hauré trobat les wambes per llarga distància.

Però com he dit aquesta entrada és interessant, i ho és perquè els preus d'ambdues han estat molt competitius:

Les Salomon les vaig trobar a la web de Corre Caminos, una botiga de Mallorca que té unes ofertes molt interessants i que el tracte va ser molt amable i professional, en menys de tres dies les tenia a casa. Aneu mirant.

Les Saucony també van ser una autèntica ganga ja que per 100euros les ofereixen a la cada vegada més coneguda Wiggle, que s'aprofiten de la la baixa valoració de la lliura respecte a l'euro per a oferir uns preus inmillorables, com dirien per certs països africans "más barato que en Andorra".

Ni series ni tirades llargues

Fa poc discutíem de què aprimava més si les séries o les tirades llargues, doncs resulta que hi havia una altra opció, una Grip intestinal que en poc més d'un dia ha fet que perdés més de dos kilos.
La putada és que m'ha deixat molt xafat, però en fi, ara toca mantenir els 75 o 76kg.
Penjo aquesta foto de l'arribada de la Mercè, xerrant amb el Dennis, ell ha aconseguit rebaixar pes sense Grip intestinal.

42+42

Com que la Mercè té poca història, la crònica no va més enllà que la següent: veure molts amics, poder córrer amb alguns d'ells, amb l'ajuda del Coke i el Xavi fer els 42 minuts que tenia previst però un pelet alt de pulsacions (173ppm de mitja), i completar el dia amb quasi 20km recorreguts.

Una petita mostra dels amics que ens vam convocar a la zona, però realment sembla que tots haguéssim escollit la Mercè per trobar-nos.

El vídeo de l'arribada, amb el Xavi al costat i el Coke "trepitjant-nos els talons".
http://www.corriendovoy.com/video.php?id=266&video=16900

Ara la meva idea és en un mes aconseguir mantenir aquest ritme, però en una mitja, i l'escollida serà la de Puigcerdà el 15 o 16 d'octubre. A seguir entrenant.

La Mercè ens obligarà a matinar

Tot i que jo ja no sé què és matinar o no matinar. La meva vida i en especial la nit s'ha convertit en parcials de 2 o 3 hores, és a dir des que acaba de menjar el Guillem fins que torna a tenir gana. El cas és que la cursa comença a les 9.30 així que caldrà ser-hi abans i més amb la quantitat de gent que ens hem de trobar. Com que som molts i de diferents costats proposo quedar escalfant des de les 8.55 a les 9.15 al voltant de la font i pel jardí que hi ha pujant a mà dreta. En tot cas si algú vol ser més concret ja intentaré adaptar-me i passar per on sigui. Per cert, alguns baixarem corrent des de Gràcia.
En quant a l'entrenament després de no estar del tot content amb els ritmes, dissabte passat, corrent amb el Nacho i el Xavi durant dues hores, vaig fer un bon pas endavant. De totes maneres ja arrossegava unes molèsties a la part interna del peu que han fet que pari cinc o sis dies.
Crec que la lesió ha vingut per apurar massa amb les NB1063 o per fer alguna tirada llarga amb les Precision, en tot cas ja tinc les Triumph a casa o sigui que espero que tot hagi estat una falsa alarma. M'ha costat parar, he començat molt tard la preparació i en dos mesos m'he de posar a tope, però crec que és millor fer-ho ara i poder afrontar la part central amb garanties.
Segueixo però, atacant els 42 minuts, encara que siguin 42 i 59 segons.
Fins diumenge.

Tirades llargues o series?

Volia haver titulat aquesta entrada "Com una entrenament de merda es pot convertir en una millora del coneixement" i no és per què la sortida de 100 minuts arrossegant-me del diumenge servís d'alguna cosa, sinó per què quan ja acabava em vaig trobar al Manuel, un tio de 45 anys totalment rapat que no perdona ni una sessió del migdia a la carretera de les aigües i que sempre va a tope.
Tot xerrant em va soprendre que digués que per perdre pes el què feia eren séries i no tirades llargues com pensava jo. El raonament que va sorgir va ser que amb les tirades llargues, un arriba a casa amb sensació de gana, i de seguida recupera les calories perdudes, mentre que amb les séries la panxa es tanca i només volem beure.
Li vaig treure la teoria al Xavi A. i no hi va estar d'acord, així que vam començar a discutir, aleshores li vaig dir, escriu-ho i ho penjarem al bloc, a veure què opina la gent. Això és el què m'ha enviat:

Quan es queda per correr junts un sempre repassa mentalment els dos o tres temes que es poden comentar mentre es fan treballar les cames. Avui ha estat així i el Pau ha tret un tema que ens ha dut a avançar crec que prop de 4-5km, dels 12.5km totals, sense pensar gaire en els quadríceps.
Comenta que un amic, corredor experimentat i maratonià amb bons registres, deia que havia perdut bastant pes i després de comentar que ell feia moltes series tots dos havien arribat a la conclusió o teoria que quan es fan series no t’invaeix la gana al finalitzar l’entrenament i és més fàcil arribar al següent apat sense haver endrapat res, es a dir el cos no t’ho demana tant.. Al contrari del que pasaria després d’un rodatge ràpid, on la gana si truca a la porta i a partir del km X penses mes en l’esmorzar que t’espera o el plat de pasta que cuinaràs tot just arribis a casa. Després del rodatge et deixes dur per la gana i, segons ells, recuperes calories i per tant no perds pes tant ràpid com fent series. Comenta també que això potser portaria a donar un motiu més al perquè l’spinning aprima. La meva postura es totalment contraria i resumeixo:
Series
- Implica potència que a la llarga es tradueix en volum muscular
- Implica % de pulsacions més alt (segurament per sobre 75-80% i més) Per a un treball de capacitat aeròbica alta hi ha necessitats energètiques més inmediates i per tant l’energia s’obté en gran part de les reserves energètiques en forma de glucògen, de fetge i muscular.
Rodatges llargs
- Transformació muscular enfocat a la resistència i s’obté disminució del volum muscular.
- A la llarga comporta disminució del % de pulsacions, Treball aeròbic (65-75% de capacitat cardíaca)
Energia en aquest treball aeròbic baix s’obte pricipalment de reserves de greixos, via metabòlica més eficient però també més lenta i que per tant no ens aporta prou energia en series pero si en rodatges llargs on n’es la principal via de donar energia als músculs.
En definitiva, per a mi rodatges llargs impliquen major pèrdua de pes, primer per la durada de l’exercici, després perque a més aquest pes es perd de les reserves de greixos. Paral·lelament sempre recomano l’aportació d’hidrats de carboni abans de 45minuts després de l’exercici, i si ha estat entrenament de qualitat (series) també aportar algo de proteines. Així doncs al no ingerir res després d’un treball de qualitat estem descartant o no aprofitant be tots els beneficis que ens aportaria la sessió.
En resum, tot i que estem d’acord en que si després de l’exercici un “frena” una mica l’impuls (que per altra banda cal dir que exiteix per alguna necessitat del cos) de menjar, evidentment l’equació calories gastades – calories ingerides surt més negativa, sigui treball de series o rodatge llarg; en igualtat de condicions rodatges llargs comporten per a mi major perdua de pes, tot i que un treball de series que a priori es menys temps comporti tenir menys sensació de gana.
Ahhh, i per cert, l’spinning aprima com tota activitat esportiva, es d’intensitat elevada i es cremen calories, però té un component extra i és que si t’agrada repeteixes i es més fàcil ser constant i per tant més sovint cremes calories… a la llarga aprima més que fer una altra activitat en la que costa més ser constant i que potser a més a més per a la mateixa estona crema menys calories. Després quan un correr sol troba a faltar aquestes xerrades que fan que un avanci metres sense adonar-se’n…
Jo tinc més coses a dir, però ja les posaré en forma de comentari, com ho veieu, séries o rodatges llargs per aprimar?