dimarts, 12 d’abril del 2011
Resultats pendents
Això és més per tenir-ho jo, a vegades busco aquesta info i m'agrada tenir-la. Per la primera prova que tenia pendent, els resultats no sé si tenen gaire sentit, ja que més enllà de la regularitat de de clavar els 3.45 fent de llebre, la classificació no té gaire sentit. Sigui com sigui no deixa de ser la meva sisena marató. Pau Cortadas Guasch Posició: 5402 (15075 INSCRITS) Temps total: 3h44’36’’ Primer classificat: 2h07’31’’ La següent és la de la Bea, Mussols, que va fer un temps de 1h32’50’’ per fer els 11.8km nocturns de trail i amb uns kms extra gràcies a la pèrdua. http://cursadelsmussols.comyr.com/GEN005.htm Després tots dos vam anar a Montornès, la Bea va acabar fent els 6km amb 36, lesió inclosa, i jo la Mitja amb el Guillem. Pau Cortadas Guasch Posició: 856 (2466 acabats) Temps total: 1h34’21’’ Primer classificat: 1h07’32’’ Després va venir el Corte Inglés, on el Coke em va fer patir de valent per a fer un temps de 46.11 en els 11km. La Bea per la seva banda la va córrer amb el Guillem i tota la família Rocamora, intentant córrer quan podien però havent de caminar de tant en tant per la gentada que hi havia. I la darrera ha estat Bombers on he consolidat el sub40 Pau Cortadas Guasch (alies Xavi Garcia) Posició: 622 (17677 acabats) Temps total : 39’37’’ Primer classificat: 30’02’’ 
dilluns, 11 d’abril del 2011
Bombers 2011
Aquesta crònica és diferent, ja que tot va ser improvisat. Començant perquè fins divendres no pensava ni córrer-la. Al final el Dragons Presi em deixa la seva samarreta i la de la dona. De seguida penso en el Bernat, que està per aquí aquest cap de setmana i li feia il·lusió córrer-la. Així doncs el panorama era córrer amb una S de dona i a uns 5min/km. Però el Bernat està mig lesionat i prefereix no forçar. Així doncs passo a samarreta talla XL de noi i amb ganes de córrer amb el Xavi a 4.20 el km. Amb ell m’ho passo bé i serà un ritme prou ràpid com per forçar però suficient per gaudir de la festa. Descarto acompanyar al Carles o al Coke a pels seus sub40 fins on aguanti perquè no tinc calaix, i perquè a priori em fa mandra. Però amb el Xavi no ens trobem (com sempre arriba tard), ens veiem jo a dins i ell a fora, anant cap al seu calaix. Concretem possible trobada i surto sol. Tot i entrar des del final, he anat serpentejant gent i tinc un lloc, no ideal però prou bo (a més com estic entrenat a esquivar amb el croozer, avui serà xupat). Sortida i “a l’esprint”, em mantinc ben obert a la dreta i per sota de 3.50 per pillar el Xavi quan abans millor, però a Colón veig el cul de l’Oriol, gran corredor i amb qui havíem estat xerrant una estona abans. Ja tinc companyia, però de la dura. Mantenim un ritme bo que ens permet acostar-nos mica en mica al globus i a part per fi corro amb ell que ja en tenia ganes. Cap el 2.5 veig el Coke i mica en mica m’hi acosto. Trigo un quilometret en arribar a la seva alçada, just per oferir-li l’ampolla que he agafat a l’habituallament, penso que aquesta és la seva cursa, així que ell a seguir recte i jo a recollir l’aigua. Sprint fins a arribar a la seva alçada i en general una maniobra perfecte per a buidar de gent el bus dels 40 minuts. Tot plegat, sortida ràpida, sprints constants..., em deixen tocat, així que li dono l’aigua però de seguida em deixo anar uns metres. Al passar pel km5 tinc 20 segons de marge i certs dubtes de mantenir-los, això sí, sé que si vaig a quatre ja ho tinc fet així que aquest ha passat a ser el meu objectiu, un sub40 “por los pelos”. Toca reduir una mica el ritme i estabilitzar marcadors, no estic fi i no vull patir en excés. Aconsegueixo fer-ho: redueixo la fatiga, deixo de forçar l’estomac, i sobretot baixo de pulsacions. Només les cames no em responen, massa tralla el dia abans i massa tralla en la sortida. El meu objectiu és no perdre el globus de 40 (bona feina) i a la vegada vaig veient el Coke que m’ha tret uns metres. Cap el 8, però, em poso a la seva alçada, no sé quan ha sortit i per tant no sé el marge que té sobre la llebre de 40, no veig clar que pugui baixar d’aquest temps. Coneixedor del recorregut, passat el 8 i a punt d’arribar a Laietana li dic que és el seu moment, cal donar-ho tot abans de començar a baixar, d’aquesta manera la baixada es converteix en un semidescans. Veig que ara sí es distancia de nou, jo a la meva, calculant des del 7 i mantenint els 20 segons. per sota de 28, per sota de 32, passo pel km 9 amb 35.40 i per tant ja ho tinc. Veig entrar el Coke pocs metres davant meu, passo la línia d’arribada i el busco, quins nervis, ho haurà fet? Quan el veig té el polze cap amunt, està content, jo també, ara té la marca que es mereix, o millor dit, com comentem pujant amb el bicing ara tenim les marques que ens pertoquen: sub 40 en els 10, al voltant de 1.25 en la Mitja i al voltant de 3.10 en marató, considerem que els nostres néts estaran orgullosos del què feien els seus avis de joves, ara a gaudir de les curses, ja no hi ha pressió! L’Oriol arriba poc després i mica en mica ens anem trobant, de manera casual molts dels Dragons, uns amb millors cares que d’altres. També puc saludar a molts amics i amigues, és el millor que té bombers, que tot i ser 18.000 inscrits sempre et trobes amb amics i comparteixes impressions.
No tenia fotos d'aquest any, així que aquí teniu la foto del meu debut a Bombers i de fet del meu debut en curses populars en el 2006. Tots els que surten a la foto són en major o menor mesura especials, així que em fa molta il·lusió penjar-la.
No tenia fotos d'aquest any, així que aquí teniu la foto del meu debut a Bombers i de fet del meu debut en curses populars en el 2006. Tots els que surten a la foto són en major o menor mesura especials, així que em fa molta il·lusió penjar-la.divendres, 8 d’abril del 2011
Inauguració circuit DiR-Collserola
Mica en mica, i no sé per quin misteriós fenòmen, les marques quilomètriques de la carretera de les aigües han anat desapareixent, a partir del 2.5 ja n'hi ha molt poques. Ara el DIR les ha posat de nou, completant el circuit amb zones de musculació. És d'agrair, per tant, que tornin a haver referències en una zona fantàstica d'entrenament.
Envio la propaganda, si no m'equivoco no és un acte només per socis DIR i per tant tothom hi està convidat, el lloc és al Pàrking dels Maduixers.
Aquest dissabte 9 d´abril a les 10h del matí, inaugurarem el nou Circuit DiR-Collserola, a la Carretera de les Aigües, un circuit de 9km d´anada i 9km de tornada, senyalitzat cada 500m. Tanmateix s´han habilitat una sèrie de panells informatius amb consells abans de practicar esport, així com 2 zones amb barres paral.leles d´exercici, per poder treballar el tronc superior.
En l´acte d´inauguració, que tindrà lloc en el parking de la carretera de les aigües, tindrem la presència del Sr. Ivan Tibau (secretari general de l´esport a la Generalitat de Catalunya), Sr. Ramon Canela (Director General del DiR) i d´altres personalitats, així com del triatleta XAVI LLOBET, olímpic a Atenas 2004 i un dels top ten del campionat del món de triatlons durant més de 10 anys.
El Xavi Llobet farà l´entrenament juntament amb els nostres 3 tècnics del Run with Us desplaçats a l´acte. L´entrenament s´enfocarà amb 3 nivells diferents (alt/mig/bàsic) per tal de que tothom pugui disfrutar d´un entrenament al seu nivell. Es regalarà la nova samarreta técnica del Run with Us-Dir als primers 150 corredors així com beguda al acabar l´entrenament.
dimecres, 6 d’abril del 2011
CARROS DE FUEGO
Per Bea Amb el títol vull fer un homenatge al CARRO, perquè va ser la meva primera cursa amb el Guille en cotxet i al FUEGO, pel ritme de la cursa. Recordeu la idíl·lica imatge de la peli dels atletes creuant la meta a camera lenta, fent l’últim esforç per arribar els primers, amb la música típica i mítica de fons? Doncs aquesta va ser la imatge de la nostra cursa, però sense alentir la moviola. Tal qual: 11 km per un dels recorreguts més macos que et pot donar la ciutat, amb el meravellós temps de vertigen de 1h32min. Toma ja!!! I en el meu cas, amb trencament muscular definitiu en els 250 metres finals.
Com tots els anys que he fet la cursa, el punt de trobada és la porta del FNAC del TRIANGLE. Allà quedem una colla: Robert, Ana, Tico, María, Elsa, Toni, Marta i Pat (que junt amb mi i el Guille són una representació de luxe dels Rocamora), Jordi i Albert, fidels acompanyants durant tota la cursa (o casi tota, je,je), juntament amb la Sheila, que deixa ben alt el pavelló femení dels Dragons, i finalment (els deixo els últims per que al menys estiguin a la cua de l’escrit) els Dragons PRO : Coke, Albert, Andrei i Pau. D’ells ja teniu la crònica del Pau, sensiblement diferent. Ens col·loquem en la sortida, bastant darrera i diem adéu als PRO, que, com a tal, prenen posicions. Des de ja comencem a patir. Quina gentada!!! Encara que cada any és el mateix, impressiona la marea humana de corredors/caminadors de tota mena i condicions amb tota mena de gadgets. Ai, ai Guille, què farem tu i jo entre tanta gent. On t’he ficat!!! Però nois, estic salvada. Recordeu al Kevin Costner al Guarespaldas o al Clint Eastwood a En la Línia de Fuego, doncs així em sento jo, encara que està clar que la personalitat oficial és el Guille, que és qui va al cotxet. El Jordi i la Sheila es situen un a cada costat i ens obren pas, no sense dificultat. Quasi tothom ens deixa passar, però algú s’enfada. Jo no entenc que passi això, però imagino que tothom vol fer la seva cursa. Està clar que tots tenim dret! Fins la pujada cap a l’estadi aquesta és la nostra història: intentar no deixar de córrer, fent esses per esquivar entre “perdons, ojos, cuidaos, atencions, i gràcies. I la visió? La de “esos locos con sus locos cacharrros”: bebés, gossos, patinets, patins, bicis i tricicles, bastons de muntanya, parelles de la mà que no es poden separar per si s’acaba l’amor, grups de 8 persones caminant de punta a punta del carrer, una mena de gall tipus gegants i capgrossos, disfresses, nudistes, animadores d’ESPORT3, bombers que ens mullen al passar, etc... i matats com nosaltres que encara volen intentar córrer i amb un cotxet. 
A la family l’atrapem al començar a pujar i ara ja no ens separarem, encara que anem fent grupets diferents en funció del moment. L’Albert se’ns despista un moment a l’avituallament d’abans a l’estadi, però gràcies a la cua rotllo inauguració de la Sagrada Família per travessar la pista d’atletisme, el tornem a trobar. Salvats! Reagrupem i després d’una parada de quasi 15 min, continuem. Ara bé la baixada! Sembla que es pot córrer una mica més i ens animem. Els 4 últims km es fan curts, comparativament amb la resta. Anem tirant, però ai, just al veure els 300 últims metres, sento una punxada molt bèstia al maluc i sento que no puc continuar corrent. Li demano al Jordi que passi ell per la meta al Guille. Vull que el peque acabi la cursa corrent. Així ho fem i jo acabo xino-xano. Quina epopeia! Dilluns rehabilitació i decisió definitiva: setmana de repòs total, i segona setmana a veure-les venir, que això sembla que va en serio. Bombers, aquest any no! Els puretes hauran de guanyar als pipiolos sense mi.
dimarts, 5 d’abril del 2011
Necessitava un cap de setmana així!
Necessitava una mica de canya per a canviar el chip, i què millor per això que tenir amics amb qui picar-se i que treguin de tu una mica més del què donaries en un entrenament en solitari. No començava bé el cap de setmana després d’un “chiquen” amb ChampSys que fèia que el temps destinat a la piscina es convertís en un mirar i remirar excels i mails per tancar d’una vegada el trisuit dels Dragons. El cas és que arribava al DIR amb el temps just per canviar-me, fer quatre màquines (ho he de fer més sovint això) i anar cap al Cervantes a l’entrenament del divendres. Com sempre la sessió del Cervantes va ser molt bona, cadascú a la seva vam poder exprimir-nos al màxim en les 8 rampes que vam fer en quatre voltes. Per part meva donant-ho tot per mantenir el ritme del Coke i amb mal de panxa des de la segona volta. I si divendres em picava amb el Coke, dissabte tocava el mateix però amb les dues rodes. Després d’una volteta a bon ritme per Collserola vam encarar la pujada de Molins a Vallvidrera, i com si algú hagués donat la sortida, el ritme va canviar. Estava clar que tocava “apretar” les dents, la guerra havia començat. No diré noms, però de seguida ens vam quedar tres que “a cual peor”, així que el David amb la frase “què, fem un canvi de ritme?” es va aixecar i amb el seu ball sobre la bici va començar a distanciar-se, el Mikel em va agafar per sorpresa i va anar rere seu com una exhalació. Jo, com sempre, vaig guardar les armes per quan les cames estiguessin una mica gastades i sobretot per aprofitar el tros més pla per, com marquen els cànons (bé, els meus cànons), baixar més pinyons que la resta i contraatacar guardant-me una frase de vacil·leta al superar als meus dos contrincants. Donant més del què tenia i aprofitant que coneixia perfectament la pujada, vaig controlar-los fins a dalt de tot. Havia dit que no donaria noms, no? Ja cap el Tibidabo, el David anava molt sobrat, “però aleshores ja no s’hi valia jiji” Al final una molt bona sortida i amb molt bona companyia, espero que repetim, però ara ja em vigilaran més... 
I per diumenge, una altra vegada a perseguir el Coke. M’explico. Ens vam trobar una bona colla de Dragons, també amb els de la família. S’esperava una jornada lúdico-esportiva. La part lúdica va ser l’esquivar gent durant els dos o tres primers kms, i quan dic gent considero: persones de totes les edats i condicions, bicis, patinets, estàtues, gossos, i alguna sorpresa més. Aquesta la vam compartir els quatre Dragons que havíem decidit sortir junts. el Coke, l’Albert, l’Andrei i jo mateix. Però a partir de la pujada ja va ser el Coke qui va marcar el ritme i mica en mica vam anar quedant enrere. Va tenir el detall d’esperar-me per creuar junts l’estadi, però de baixada i a Floridablanca em va treure uns 20 metres que ja van ser insuperables, així que per segon dia em tocava veure-li el cul tot i passar a rodar per sota dels 4min/km.En definitiva, com he dit, un fantàstic cap de setmana de piques, que segur tindrà més capítols.
I per diumenge, una altra vegada a perseguir el Coke. M’explico. Ens vam trobar una bona colla de Dragons, també amb els de la família. S’esperava una jornada lúdico-esportiva. La part lúdica va ser l’esquivar gent durant els dos o tres primers kms, i quan dic gent considero: persones de totes les edats i condicions, bicis, patinets, estàtues, gossos, i alguna sorpresa més. Aquesta la vam compartir els quatre Dragons que havíem decidit sortir junts. el Coke, l’Albert, l’Andrei i jo mateix. Però a partir de la pujada ja va ser el Coke qui va marcar el ritme i mica en mica vam anar quedant enrere. Va tenir el detall d’esperar-me per creuar junts l’estadi, però de baixada i a Floridablanca em va treure uns 20 metres que ja van ser insuperables, així que per segon dia em tocava veure-li el cul tot i passar a rodar per sota dels 4min/km.En definitiva, com he dit, un fantàstic cap de setmana de piques, que segur tindrà més capítols.
divendres, 1 d’abril del 2011
Mitja de Montornès
El meu debut en les curses rendibles ha tingut molts blancs i negres. Ja per començar la nostra actuació va ser correcte per part meva, bones sensacions i ritme prou ràpid, però trista per part de la Bea, que va acabar fent la cursa de 5.5km per culpa d’una lesió. Per altra banda, i això és el què ens ocupa, la caixa de regal de Henkel és poc menys que impressionant: la típica samarreta de regal queda diluïda entre sabons de tota mena, des de corporals fins als de roba, sumat a algun altre complement cortesia de Henkel. La inscripció ens va sortir gratis gràcies a les gestions del David i l’Alberto, així que més rendible impossible. La putada és que ja veurem com acaba el tema, perquè potser em cau una multa per rodar a la “espelusnant” velocitat de 80km/h a la ronda. Em vaig despistar en un tram de 60. En quant a la cursa en sí, doncs val força la pena, com he sentit a dir, molt semblant a Granollers, de seguida em va venir al cap, i també té un punt equivalent a la de Vilafranca, per si algú l’ha fet. Molt recomanable! I la pròxima... a pel pernil de la Garrotxa?
dimecres, 30 de març del 2011
¿Y para qué se dopan si lo que quieren es robar?
Encara he d'escriure sobre la Mitja de Montornès com a primera experiència en curses rendibles (ja veurem si ho serà tant tenint en compte que crec que em van fotre una multa anant cap allí), però d'entrada, i per mantenir el bon moment literari que hi ha al bloc des que hi escriu la Bea, us recomano la lectura de la darrera entrada del Gran Flashman.
Si voleu saber més d'aquest "triatleta corazoncito de colchonero" no us perdeu dos crónicas estelars.
NO TE OLVIDES LA TOALLA CUANDO VAYAS A LA PLAYA: Setembre 2008
písalo!, písalo! (Triatlón de Águilas): Mayo 2008
dilluns, 28 de març del 2011
Bienvenidos al Norte… o era al sur???
Per Bea
Aquest cap de setmana ha estat feliç, però d’èxits esportius, del què es diu “èxits esportius” no podríem parlar...
La Cursa dels Mussols em va encantar. El Robert i jo sortíem de casa dissabte cap a les 18h, arribant a Sant Quirze quan encara era de dia. Ja veiem que la cosa promet. Encara que tothom era molt “campechano”, es veia una organització molt currada. Recollim la bossa dels regals i sobretot, la nostra samarreta amb llum, xulíssima, que serà l’enveja de molts que en el seu dia em van criticar per comprar-la (i no miro a ningú!!!). Ens anem situant sota l’arc de sortida, i entenem el perquè de limitar l’aforament a 375 corredors: tots el nostres companys eren molt PRO (frontals de marca, calentadors, bambes de trail, roba especialitzada etc...). Bé, estem amb molts ànims igual.
Total, un recorregut maquíssim amb un molt bon ambient de cursa, i uns joves voluntaris d’exempció: quins nens més macos. Els primers 8 km de pujada assequible, entre arbres per caminets estrets i molt ben marcats. El fet de veure la renglera de llums cap a la muntanya em va recordar a la baixada amb torxes per pistes a la Cerdanya. Algun repechón de pujada més dura, i uns últims 250 metres amb molt desnivell. El Robert i jo varem anar tota l’estona junts, de vegades ell davant i de vegades jo, però sempre a prop i contrastant com anàvem. El maluc s’està comportant i el genoll del Robert també. Portem bon ritme. Acaba la pujada. Només queden 4 km, però comencen els nostres problemes. Amb l’impacte de la baixada, per camins amples, però plens de rierols desiguals i arrels fan que el maluc em comenci a fer mal. Està clar que tinc molt a aprendre de la tècnica de trail i més en baixada. El moviment MESSI de maluc no és el meu fort, però vaig fent. El gran problema arriba quan al Robert se li entelen les ulleres i pateix una mica perquè no veu bé el terreny. Això fa que un per l’altre baixem el ritme, però anem tirant. Ara arriba el desenllaç desastrós. Com el Robert té molt poca visibilitat, es va fixant molt en el terra i jo vaig davant : craso error!!!. Quan ens faltaven 900 m inexplicablement tiro cap a l’esquerra, quan el camí ens portava cap a la dreta, sense tenir referència de res. Fem molta estona d’un camí paral•lel al correcte en diagonal, que també ens portarà al poble, però per dalt de l’arc de meta. Quina merda! Desfem el camí, remugant, i entrem sols, quan tots començaven a recollir. Acabem fent 1km 400m més, i tanquem la carrera. Lloc 373 i 374 respectivament. Quina putada!!! Flashman, prometo que esta vez no buscaba ninguna marca concreta, si no salir a disfrutar, pero claro, esto no! Calculem que hauríem acabat en 1h 23’ cap al lloc 323... Repeteixo: quina putada!!! El Sr. Tom Tom tenia una dona com jo i va inventar l’aparell. PUUUF! De totes formes, la cursa em va encantar. Robert, la repetiremos y prometo no hacer de guía, y evitar un final de película NO ME CHILLES QUE NO TE VEO.
Diumenge, Montornés... Dia de pluja i mal de maluc, però suportable: així m’aixeco. Penso en que vull fer la Mitja, encara que sigui passant de les 2 hores. Trobem un pollo brutal a l’entrada de Montornés, i arribem justíssims, sense dorsal, havent de donar de menjar al Guille i muntar el seu cotxet. Arribem a la sortida, patint, uns segons abans de començar. El Pau i el Guille de seguida m’abandonen, i començo animada i amb musiqueta. Primer km, vaig bé, però amb una miqueta de mal... “Va, faig la Mitja”. Vaig avançant a molta gent, però a partir del 1,5km, em començar a fer molt mal, i començo a notar el genoll contrari, suposo que fruit de l’esforç de Mussols per compensar. Del 3 al 4, amb molt de mal, continuo dubtant: potser si calento i intento millorar trepitjada, aguanto. Però no, intento ser cerebral i menjant-me l’orgull, em desvio cap a la cursa de 5,5km. El ritme que porto és molt lent, i hauria passat de les 2h potser trencant-me del tot. Al parar, noto una punxada brutal al maluc, i em costa caminar. Em millora una mica, però em fa mal. Amb el xip, recullo una caixa gegant de regals, sobretot productes de neteja. Decideixo anar cap al cotxe, i trucar després a la Ruth. Quin horror! Em costa caminar, i carregar la caixa se’m fa una odisea. Faig al voltant de 6 parades, deixant la caixa al terra, per donar descans al maluc. Quina passada!, sort que he parat. El Xavi, el Pau i el Guille i alguns amics més, fan la seva Mitja, acaben contents i passem un dia més d’esports en família.
Ara, com us deia, no podríem parlar de cap efemèride esportiva, oi? Què li farem, tot no es pot tenir.
Aquest cap de setmana ha estat feliç, però d’èxits esportius, del què es diu “èxits esportius” no podríem parlar...
La Cursa dels Mussols em va encantar. El Robert i jo sortíem de casa dissabte cap a les 18h, arribant a Sant Quirze quan encara era de dia. Ja veiem que la cosa promet. Encara que tothom era molt “campechano”, es veia una organització molt currada. Recollim la bossa dels regals i sobretot, la nostra samarreta amb llum, xulíssima, que serà l’enveja de molts que en el seu dia em van criticar per comprar-la (i no miro a ningú!!!). Ens anem situant sota l’arc de sortida, i entenem el perquè de limitar l’aforament a 375 corredors: tots el nostres companys eren molt PRO (frontals de marca, calentadors, bambes de trail, roba especialitzada etc...). Bé, estem amb molts ànims igual.
Total, un recorregut maquíssim amb un molt bon ambient de cursa, i uns joves voluntaris d’exempció: quins nens més macos. Els primers 8 km de pujada assequible, entre arbres per caminets estrets i molt ben marcats. El fet de veure la renglera de llums cap a la muntanya em va recordar a la baixada amb torxes per pistes a la Cerdanya. Algun repechón de pujada més dura, i uns últims 250 metres amb molt desnivell. El Robert i jo varem anar tota l’estona junts, de vegades ell davant i de vegades jo, però sempre a prop i contrastant com anàvem. El maluc s’està comportant i el genoll del Robert també. Portem bon ritme. Acaba la pujada. Només queden 4 km, però comencen els nostres problemes. Amb l’impacte de la baixada, per camins amples, però plens de rierols desiguals i arrels fan que el maluc em comenci a fer mal. Està clar que tinc molt a aprendre de la tècnica de trail i més en baixada. El moviment MESSI de maluc no és el meu fort, però vaig fent. El gran problema arriba quan al Robert se li entelen les ulleres i pateix una mica perquè no veu bé el terreny. Això fa que un per l’altre baixem el ritme, però anem tirant. Ara arriba el desenllaç desastrós. Com el Robert té molt poca visibilitat, es va fixant molt en el terra i jo vaig davant : craso error!!!. Quan ens faltaven 900 m inexplicablement tiro cap a l’esquerra, quan el camí ens portava cap a la dreta, sense tenir referència de res. Fem molta estona d’un camí paral•lel al correcte en diagonal, que també ens portarà al poble, però per dalt de l’arc de meta. Quina merda! Desfem el camí, remugant, i entrem sols, quan tots començaven a recollir. Acabem fent 1km 400m més, i tanquem la carrera. Lloc 373 i 374 respectivament. Quina putada!!! Flashman, prometo que esta vez no buscaba ninguna marca concreta, si no salir a disfrutar, pero claro, esto no! Calculem que hauríem acabat en 1h 23’ cap al lloc 323... Repeteixo: quina putada!!! El Sr. Tom Tom tenia una dona com jo i va inventar l’aparell. PUUUF! De totes formes, la cursa em va encantar. Robert, la repetiremos y prometo no hacer de guía, y evitar un final de película NO ME CHILLES QUE NO TE VEO.
Diumenge, Montornés... Dia de pluja i mal de maluc, però suportable: així m’aixeco. Penso en que vull fer la Mitja, encara que sigui passant de les 2 hores. Trobem un pollo brutal a l’entrada de Montornés, i arribem justíssims, sense dorsal, havent de donar de menjar al Guille i muntar el seu cotxet. Arribem a la sortida, patint, uns segons abans de començar. El Pau i el Guille de seguida m’abandonen, i començo animada i amb musiqueta. Primer km, vaig bé, però amb una miqueta de mal... “Va, faig la Mitja”. Vaig avançant a molta gent, però a partir del 1,5km, em començar a fer molt mal, i començo a notar el genoll contrari, suposo que fruit de l’esforç de Mussols per compensar. Del 3 al 4, amb molt de mal, continuo dubtant: potser si calento i intento millorar trepitjada, aguanto. Però no, intento ser cerebral i menjant-me l’orgull, em desvio cap a la cursa de 5,5km. El ritme que porto és molt lent, i hauria passat de les 2h potser trencant-me del tot. Al parar, noto una punxada brutal al maluc, i em costa caminar. Em millora una mica, però em fa mal. Amb el xip, recullo una caixa gegant de regals, sobretot productes de neteja. Decideixo anar cap al cotxe, i trucar després a la Ruth. Quin horror! Em costa caminar, i carregar la caixa se’m fa una odisea. Faig al voltant de 6 parades, deixant la caixa al terra, per donar descans al maluc. Quina passada!, sort que he parat. El Xavi, el Pau i el Guille i alguns amics més, fan la seva Mitja, acaben contents i passem un dia més d’esports en família.
Ara, com us deia, no podríem parlar de cap efemèride esportiva, oi? Què li farem, tot no es pot tenir.
dijous, 24 de març del 2011
¿Qué me pasa doctor?
Per Bea
No titulo la meva entrada així perquè la mida del meu nas es sembli al de la Barbara Streisand, la prota, que també, si no perquè tinc un mal estrany i afecta al meu running.
Vaig complir el meu repte de la Media de Orihuela molt contenta i feliç. Fins llavors vaig entrenar i competir amb les meves NIKE LUNAR. L’últim cap de setmana de febrer vaig pujar a La Cerdanya i vaig reprendre un altre dels esports oblidats per culpa de la “panxeta”: l’esquí. Vaig gaudir molt, la veritat! El diumenge després de l’ esquiada vaig sortir a córrer amb el Pau, recuperant les meves ASICS (pobres, les tenia oblidades), i van començar les molèsties. Durant el running vaig sentir petites molèsties al costat dret del maluc, just a l’engranatge del maluc amb la cama... Com si la “visagra” estigués rovellada! No era un mal brutal, però si que molestava molt. Vaig pensar que era un mal gest o una mala compenetració de running after ski. Ibuprofeno, mimitos del Pau i del Guille i es va diluir (com l’aspirina efervescent!).
Però no. Cada running posterior va ser el mateix. Als 5 minuts de començar, un mal bastant punyent, i després de 15 minuts corrent, suposo que pel fet d’haver escalfat, un mal lleuger però continuat que s’accentua en baixada, suposo que per l’impacte. Algun dels compis de running en miren córrer i em diuen que vaig forçada, suposo que per compensar el dolor.
Conclusió: ahir vaig anar al fisio, el Dr. Abellán, traumatòleg especialitzat en medicina esportiva. Ja em va agradar molt la primera vegada que vaig anar per molèsties al genoll. Diagnòstic: no relaciona directament la lesió amb un post part, però si amb el fet de portar sense practicar running un cert temps, i a una sèrie de canvis corporals, i inclús possibles per canvi de calçat esportiu. Em diu que baixi el ritme durant uns dies. Quan li dic que aquest finde “només” faig la Cursa dels Mussols i la Mitja de Montornés, riu molt. Em diu que escalfi molt abans de començar i em recepta 10 sessions de rehabilitació en un centre especialitzat.
Per tant, “así son las cosas, y así se las hemos contado”. Aquest finde, semilesionada, dues competicions: Mussols, programa des de l’inici, em fa molta il•lusió perquè és amb el Robert, de muntanya, i nocturna amb frontal; Montornés, sorpresa, amb inscripció de Dragona, amb el Pau, el Guille i altres Dragons, pinta bé. Espero no acabar caminant com el ROBOCOP (... uno, el crusaíto, dos, el Robocó...).
En la propera entrada, us explicaré què tal el weekend hiperactiu, quin són els meus propers reptes i quines han estat les meves últimes adquisicions esportives.
No titulo la meva entrada així perquè la mida del meu nas es sembli al de la Barbara Streisand, la prota, que també, si no perquè tinc un mal estrany i afecta al meu running.
Vaig complir el meu repte de la Media de Orihuela molt contenta i feliç. Fins llavors vaig entrenar i competir amb les meves NIKE LUNAR. L’últim cap de setmana de febrer vaig pujar a La Cerdanya i vaig reprendre un altre dels esports oblidats per culpa de la “panxeta”: l’esquí. Vaig gaudir molt, la veritat! El diumenge després de l’ esquiada vaig sortir a córrer amb el Pau, recuperant les meves ASICS (pobres, les tenia oblidades), i van començar les molèsties. Durant el running vaig sentir petites molèsties al costat dret del maluc, just a l’engranatge del maluc amb la cama... Com si la “visagra” estigués rovellada! No era un mal brutal, però si que molestava molt. Vaig pensar que era un mal gest o una mala compenetració de running after ski. Ibuprofeno, mimitos del Pau i del Guille i es va diluir (com l’aspirina efervescent!).
Però no. Cada running posterior va ser el mateix. Als 5 minuts de començar, un mal bastant punyent, i després de 15 minuts corrent, suposo que pel fet d’haver escalfat, un mal lleuger però continuat que s’accentua en baixada, suposo que per l’impacte. Algun dels compis de running en miren córrer i em diuen que vaig forçada, suposo que per compensar el dolor.
Conclusió: ahir vaig anar al fisio, el Dr. Abellán, traumatòleg especialitzat en medicina esportiva. Ja em va agradar molt la primera vegada que vaig anar per molèsties al genoll. Diagnòstic: no relaciona directament la lesió amb un post part, però si amb el fet de portar sense practicar running un cert temps, i a una sèrie de canvis corporals, i inclús possibles per canvi de calçat esportiu. Em diu que baixi el ritme durant uns dies. Quan li dic que aquest finde “només” faig la Cursa dels Mussols i la Mitja de Montornés, riu molt. Em diu que escalfi molt abans de començar i em recepta 10 sessions de rehabilitació en un centre especialitzat.
Per tant, “así son las cosas, y así se las hemos contado”. Aquest finde, semilesionada, dues competicions: Mussols, programa des de l’inici, em fa molta il•lusió perquè és amb el Robert, de muntanya, i nocturna amb frontal; Montornés, sorpresa, amb inscripció de Dragona, amb el Pau, el Guille i altres Dragons, pinta bé. Espero no acabar caminant com el ROBOCOP (... uno, el crusaíto, dos, el Robocó...).
En la propera entrada, us explicaré què tal el weekend hiperactiu, quin són els meus propers reptes i quines han estat les meves últimes adquisicions esportives.
dimarts, 22 de març del 2011
Marató de Barcelona
Estic al despatx, amb molta feina pendent, intentant escriure un article en anglès patatero i vull descansar. Com? Doncs escrivint d’una vegada quatre línies referents a la Marató de Barcelona. Tampoc sé molt bé perquè ho faig, la gran majoria dels què em llegiu em coneixeu i escolteu les meves històries a diari, i per tant ja sabeu com em va anar, què vaig sentir, què vaig pensar... Però un dia voldré recuperar les sensacions de la Marató de Barcelona 2011 i tornaré enrere i ho llegiré i pensaré, beneit el dia que vaig decidir començar el bloc, un recull de vivències que ja mai oblidaré. Esportivament parlant, poca història, el meu cos ja està habituat a rebre 42km i a fer-ho amb dignitat. Si bé en cursa vaig notar força desgast articular i en les plantes dels peus, a nivell muscular no vaig patir més que en un entrenament i la recuperació va ser quasi immediata. Molt content en aquest sentit. Sé que rebré moltes crítiques per aquest comentari. Micheal?, Flashman? Bea? 
Però la meva marató no és un repte esportiu, tinc la sort d’haver pogut, per segon any consecutiu fer de llebre i per tant com ja he dit vàries vegades viure la marató des de dins. A més el poder anar xerrant amb gent com el Marc o el Toni, fa que cremem kms sense pensar-hi. Però el 2011 o millor dit els 3.45 van ser diferents. Qui va a buscar 3.45? Doncs està molt clar, gent que creu que pot baixar de 4 hores però per voluntat o per risc intenta sortir a pels 3.45 a veure què passa, o corredors que han anat a pels 3.30 i punxa. Total, que sempre hi ha algú que de lluny et controla i dura tota la cursa, però la nostra impressió és que els que ens envoltaven van anar caient com a mosques i per tant no vam poder ajudar a un grup principal a fer una marató constant. A la vegada, els darrers kms van ser un constant eslàlom de cadàvers i semicadàvers mentre manteníem els 5.20min/km que ens havíem marcat. Aquest gust agredolç d’haver fet la feina bé però que pocs l’haguessin aprofitat, es va convertir en alegria per l’abraçada d’un corredor francès, que va debutar en marató, i a qui vaig estar animant durant els dos o tres darrers kms. Només per aquestes aquest tipus de fets, ja val la pena. Coses de la xarxa, ens hem conegut via facebook i qui sap si el Charly i jo correrem alguna altra cursa junts. dilluns, 21 de març del 2011
Montornès
Tot i no parlar-ne, encara tinc present el meu "repte" de córrer les 5 curses que he considerat més rendibles, és a dir, per aquest ordre: Mitja d'Olot, Mitja de Montornès, Cursa de l'amistat, Mitja de Mataró i córrer per córre de Manlleu. Per dates, tant la de l'amistat com sobretot la de Mataró, estan molt complicades, ja que es corren en dies festius o ponts i acostumem a aprofitar-los. També és per a això que no he pogut complir aquest any.
A Montornès, i gràcies a l'oferta de Henkel va fer als Dragons, sí hi aniré, així que ja tinc una de les cinc grans al sac. Ja us explicaré com ha anat, la idea serà córrer-la amb el Guillem, algú que l'hagi feta, sabeu si és gaire ondulada?
dijous, 17 de març del 2011
La Presa, el què val, val
Quan un és un inútil total, artísticament parlant, encara valora més quan un amic arriba tant amunt en un món difícil com el del teatre, així que què menys que dedicar-li quatre paraules al Ferran Utzet i recomenar-vos l'obra que dirigeix.
El Ferran és un amic del cole (d'aquests que tens des dels 3 anys), els meus pares li deien el Ferran del yogurt, perquè amb tres o quatre anys, quan jo només era capaç de treure'm un moc, fer una bola perfecte i enganxar-lo en algun lloc, ell que estava de convidat a dinar a casa meva es va dedicar a llegir la composició del yogurt davant dels meus pares. Realment vist ara, aquell podia haver estat el final de la nostra amistat, m'estava deixant en ridícul, però amb aquella edat ni ell tenia malícia ni jo rencor (aquestes gilipollades arriben més tard), així que hem continuat sent amics fins ara. Després va ser un alumne tan brillant que ni a l'Aula el van saber entendre i el van deixar escapar. Ja d'universitari va tenir "l'evolució lògica", va estudiar matemàtiques per acabar convertint-se en un gran actor i director de teatre. Ara ha arribat a dalt de tot, i sinó mireu a qui dirigeix. Estic segur que tindrà molt èxit, perquè com ell n'hi ha molt pocs.
Benvolguts espectadors,
Us escrivim per anunciar-vos que LA PRESA de Conor McPherson és el proper muntatge que podreu veure a la Biblioteca.
Del 24 de març al 17 d'abril. De dimecres a dissabtes a les 21h, diumenges a les 19h.
A La presa no hi ha històries d'amor, xantatges, venjances, bons i dolents. Però passa quelcom meravellós: que captura un tros de vida. I entre fantasmes i cerveses, descobrim una cosa que massa sovint oblidem: que, encara que ens ho sembli, mai estem sols. I que en el lloc més inesperat podem trobar allò que busquem. La Valerie ho troba a la regió de Sligo, en un pub ple de gent entranyable.
Dirigida per: Ferran Utzet.
Amb: Montse Germán, Jordi Coromina, Ramon Vila, Armand Villén i Òscar Intente.
Entades ja a la venda a Catalunya Caixa 902 10 12 12 / www.telentrada.com
Comptem amb vosaltres!! Fins aviat!!
Ens podeu seguir a través del web laperla29.cat, el blog larevistilladelaperla.blogspot.com o el Facebook La Perla Cia.
El Ferran és un amic del cole (d'aquests que tens des dels 3 anys), els meus pares li deien el Ferran del yogurt, perquè amb tres o quatre anys, quan jo només era capaç de treure'm un moc, fer una bola perfecte i enganxar-lo en algun lloc, ell que estava de convidat a dinar a casa meva es va dedicar a llegir la composició del yogurt davant dels meus pares. Realment vist ara, aquell podia haver estat el final de la nostra amistat, m'estava deixant en ridícul, però amb aquella edat ni ell tenia malícia ni jo rencor (aquestes gilipollades arriben més tard), així que hem continuat sent amics fins ara. Després va ser un alumne tan brillant que ni a l'Aula el van saber entendre i el van deixar escapar. Ja d'universitari va tenir "l'evolució lògica", va estudiar matemàtiques per acabar convertint-se en un gran actor i director de teatre. Ara ha arribat a dalt de tot, i sinó mireu a qui dirigeix. Estic segur que tindrà molt èxit, perquè com ell n'hi ha molt pocs.
Benvolguts espectadors,
Us escrivim per anunciar-vos que LA PRESA de Conor McPherson és el proper muntatge que podreu veure a la Biblioteca.
Del 24 de març al 17 d'abril. De dimecres a dissabtes a les 21h, diumenges a les 19h.
A La presa no hi ha històries d'amor, xantatges, venjances, bons i dolents. Però passa quelcom meravellós: que captura un tros de vida. I entre fantasmes i cerveses, descobrim una cosa que massa sovint oblidem: que, encara que ens ho sembli, mai estem sols. I que en el lloc més inesperat podem trobar allò que busquem. La Valerie ho troba a la regió de Sligo, en un pub ple de gent entranyable.
Dirigida per: Ferran Utzet.Amb: Montse Germán, Jordi Coromina, Ramon Vila, Armand Villén i Òscar Intente.
Entades ja a la venda a Catalunya Caixa 902 10 12 12 / www.telentrada.com
Comptem amb vosaltres!! Fins aviat!!
Ens podeu seguir a través del web laperla29.cat, el blog larevistilladelaperla.blogspot.com o el Facebook La Perla Cia.
diumenge, 13 de març del 2011
NB, Saucony o K-swiss: tres opcions dues possibilitats
Amb les Mizuno Precision tinc ja unes wambes lleugeres per a fer curses curtes i per tant cobrir totes les necessitats en quant a tris curtes, per tant una vegada més les ZOOT hauran d'esperar. Ara busco unes per la llarga distància, no tinc pressa, així que m'ho pensaré amb la calma.
D'entrada descarto les K-swiss K-ona C. Si tingués clarament un Ironman important al cap podria ser una gran opció, són superlleugeres i molt, però que molt, transpirables (expulsen perfectament l'aigua). Hi ha un parell de coses que em frenen: el nivell d'amortiguació que no sé si seria suficient per algú com jo, i sobretot un lleu control de pronació que no necessitaria. Bon calçat està fent K-swiss.
D'entrada descarto les K-swiss K-ona C. Si tingués clarament un Ironman important al cap podria ser una gran opció, són superlleugeres i molt, però que molt, transpirables (expulsen perfectament l'aigua). Hi ha un parell de coses que em frenen: el nivell d'amortiguació que no sé si seria suficient per algú com jo, i sobretot un lleu control de pronació que no necessitaria. Bon calçat està fent K-swiss.
Aleshores les possibilitats reals serien les següents:
NB 1080: Són l'evolució de les utilitzades pel Challenge, d'entrada unes de les millors wambes que he tingut, sinó la millor, però amb el problema és que són un pelet amples per la meva morfologia de peu.
Saucony Progrid Ride 3: Les triumph em van agradar, penso però que amb les Ride ja en tinc prou, i són més barates. Demanaria mig número més que les triumph per reduir la pressió als dits dels peus.
La putada és que l'estètica no m'ajuda a decidir, jiji, si n'hi hagués algunes de grogues ja estaria decidit, color dragons. Si n'hi hagués algunes de lletges també, però les dues les trobo molt guapes, i per preu tampoc: les 1080 95euors i les Ride3 85, més o menys.
dijous, 10 de març del 2011
Tritraining.es
Qui m'ho anava a dir que acabaria amb un entrenador personal? Però al final no ho he pogut evitar, tinc ganes de fer un petit salt de qualitat en la meva tècnica. Sé que tritraining ofereix plans d'entrenaments i planificacions de la temporada, però que m'han d'explicar a mi ;-) a més, en aquest sentit sóc una mica anàrquic i prefereixo muntar-m'ho jo segons sensacions i ganes. Penso, però, que necessito una petita empenta pel què fa a la tècnica: correccions en el running, aconseguir que les sortides en bici siguin una mica més efectives ara que tindré menys temps, i sobretot millorar la meva natació.
No us enganyaré, he agafat al Xavi per a millorar en la natació. Pel seu bé, no hauria de ser tan explícit, perquè jo mateix dubto de la meva evolució i per tant té una feina difícil en mi, a més no li reportaré gaire propaganda si ho vaig explicant tot i no milloro. Avanço ja que, per les poques sessions que portem, ell ho farà bé segur, però és que sóc un patata. Això sí, el potencial de millora és gran, ja que de moment tothom m'avança a la piscina.
Per ara, el test de 1.000 metres van donar uns espectaculars 21'44'', i el pitjor és que pensava que anava bé i que faria poc més de vint minuts.
Vinga Xavi, ara et toca millorar-ho, i el que sí sé és que ho aconsegueixis o no, amb la quantitat de séries que m'has encarregat, em fotré supercatxes, i això també és molt important!
dimecres, 9 de març del 2011
Botigues vs internet
Com que no tinc temps per escriure, us deixo un enllaç del Toni Peris referent al comerç per internet. A veure què us sembla. Què opineu?
http://toniperis.blogspot.com/2011/03/libre-comercio.html
http://toniperis.blogspot.com/2011/03/libre-comercio.html
divendres, 4 de març del 2011
Punt de trobada
Suposo que estaré a la Fira el dissabte a mig matí, i pot ser també per la tarda. Segur que és espectacular.
Pel diumenge, amb els Dragons es proposa com a punt de trobada l'inici de l'escala mecànica de l'esquerra mirant les fonts des de plaça espanya, a les 8.10. Qui vulgui està convidat a venir, només per verue'm amb bigoti ja val la pena, jijiji
Pel diumenge, amb els Dragons es proposa com a punt de trobada l'inici de l'escala mecànica de l'esquerra mirant les fonts des de plaça espanya, a les 8.10. Qui vulgui està convidat a venir, només per verue'm amb bigoti ja val la pena, jijiji
dilluns, 28 de febrer del 2011
3.45
En un any sense objectiu definits, fer la Marató de Barcelona em fa més il·lusió que mai. Penso que aquest any serà molt gran, l'organització ha crescut juntament amb els corredors, fins a 15.000, i tot anirà molt bé, segur!
La Fira un any més, espectacular, i només el fet de posar el dilluns de festa farà que hi hagi menys Barcelonins animant.
En quant a les condicions de cursa seran perfectes: sol i fred, i per tant hi haurà grans marques.
El meu temps com a pacemaker serà de 3.45, no sé si tindrà gaire èxit ja que ni tan sols hi ha un pla d'entrenament per aquesta marca, però tots aquells que us hi apunteu sisplau no dubteu en saludar, aniré de blau amb bigoti i un globus, seré fàcil de detectar.
dimarts, 22 de febrer del 2011
Bigotis contra el dopatge
Aquest moviment no tindrà sentit si no creix. Fés'te seguidor del bloc o de la pàgina creada al facebook. http://bigotiscontraeldopatge.blogspot.com/http://www.facebook.com/pages/Bigotis-contra-el-dopatge/113082118768521
Enllaça el bloc en el teu si en tens!
diumenge, 20 de febrer del 2011
El triatló està podrit
Capítol 1: Half Challenge 2009, Calella. Anava tranquil•lament en el tren de la Renfe amb tota la il•lusió del món per veure l’espectacle que suposava el fet de viure el primer Half Ironman proper a Barcelona. Com no podia ser d’altra manera anava mig dormit, mirant per la finestra. De sobte... un “pelotón” rotllo el Tour, i després un altre, i un altre... No se’n salvava ni un. Això va anar acompanyat de gent criticant els demés, d’altres posant excuses, culpant a la federació (amb o sense raó), però sobretot tots fardant de marques i explicant les proeses. Lamentable, versió 1.
Capítol 2: Listillos. Menys ressò va tenir el drafiting viscut en la tri de Banyoles. De fet hi va haver un doble episodi en proves realitzades en aquest magnífic paratge. L’any que jo vaig fer el B, o el següent, no ho recordo, el Robert Mayoral denunciava haver vist un corredor acompanyat d’una furgoneta tallant-li el vent. En l’olímpic del 2010 el drafitng va ser tant descarat que alguns van denunciar-ho, hi va haver polèmica i aleshores va ser quan un destacat ex-director d’un prestigiós Club de triatló de Catalunya ho defensava amb el pretext “si ho fa tothom, a mi em sembla bé”, la meva reacció va se, i si tothom es dopa, també et semblarà bé? Sembla que no estava parlant de ficció. Lamentable, versió 2.
Capítol 3: Ironman vs 3.8+180+42. No dic que no sigui el primer fan del logo d’Ironman, m’encanta la M i no ho dissimulo, fins i tot algun dia m’agradaria viure la parafernàlia que monten en algunes curses del circuit, però quantes vegades he hagut de sentir “ah, però tu has fet el Challenge, no l’Ironman”, o “jo vaig a Niça, que és l’Ironman que hi ha més a prop...” tota una sèrie de comentaris despectius, de triatletes podrits pel màrqueting, l’únic objectiu dels quals és poder dir que han fet un Ironman, i no, haver superat 3.8+180+42. Lamentable, versió 3. Això donaria per una entrada sencera però em mossego la llengua.
Capítol 4: Operació Cursa. Aquí ja hem arribat al límit, i el pitjor és que no em sorprèn. Fins i tot culpo la influència dels blocs en tot plegat, aquesta necessitat d’explicar les proeses, de quedar per davant de tothom i que sigui públic. Atletes i triatletes aficionats dopant-se, però on hem arribat? Som gilipolles? El triatló s’està podrint, estem arribant a uns extrems on el hobby s’està convertint en obsessió, en necessitat. A mi que ningú em digui que fa esport per salut, els que fan el que jo, i no sóc dels pitjors, ho fem perquè ens agrada, però sense excuses, salut no és dedicar-hi tantes hores, forçar el cos, i menys drogar-se per guanyar 100 posicions... Estic indignat però no inspirat, així que no sé què més escriure ni explicar els meus sentiments en aquests moments, el que sí tinc molt clar és que vull noms, que no se’n salvi ningú... Lamentable, versió 4
Hi ha altres temes que m’indignen, però no vull parlar per boca dels demés, coses que m’han explicat i que afecten a esportistes que tenia ben considerats, però no em pertoca a mi, si més no en públic.
I tot aquest desencís amb el món del triatló coincideix amb l’esforç que estic dedicant a la creació i creixement d’un club com els Dragons, i és que si fa ja un o dos anys que aquestes idees em passen pel cap, no vull fugir d’un esport, que en essència m’apassiona... Com a hobby i acte social, és clar.
PD: Volia posar enllaços per corroborar el què dic, però a qui li interessi, que ho busqui.
PPD: Si algú vol posar noms, doncs a comentar...
Capítol 2: Listillos. Menys ressò va tenir el drafiting viscut en la tri de Banyoles. De fet hi va haver un doble episodi en proves realitzades en aquest magnífic paratge. L’any que jo vaig fer el B, o el següent, no ho recordo, el Robert Mayoral denunciava haver vist un corredor acompanyat d’una furgoneta tallant-li el vent. En l’olímpic del 2010 el drafitng va ser tant descarat que alguns van denunciar-ho, hi va haver polèmica i aleshores va ser quan un destacat ex-director d’un prestigiós Club de triatló de Catalunya ho defensava amb el pretext “si ho fa tothom, a mi em sembla bé”, la meva reacció va se, i si tothom es dopa, també et semblarà bé? Sembla que no estava parlant de ficció. Lamentable, versió 2.
Capítol 3: Ironman vs 3.8+180+42. No dic que no sigui el primer fan del logo d’Ironman, m’encanta la M i no ho dissimulo, fins i tot algun dia m’agradaria viure la parafernàlia que monten en algunes curses del circuit, però quantes vegades he hagut de sentir “ah, però tu has fet el Challenge, no l’Ironman”, o “jo vaig a Niça, que és l’Ironman que hi ha més a prop...” tota una sèrie de comentaris despectius, de triatletes podrits pel màrqueting, l’únic objectiu dels quals és poder dir que han fet un Ironman, i no, haver superat 3.8+180+42. Lamentable, versió 3. Això donaria per una entrada sencera però em mossego la llengua.
Capítol 4: Operació Cursa. Aquí ja hem arribat al límit, i el pitjor és que no em sorprèn. Fins i tot culpo la influència dels blocs en tot plegat, aquesta necessitat d’explicar les proeses, de quedar per davant de tothom i que sigui públic. Atletes i triatletes aficionats dopant-se, però on hem arribat? Som gilipolles? El triatló s’està podrint, estem arribant a uns extrems on el hobby s’està convertint en obsessió, en necessitat. A mi que ningú em digui que fa esport per salut, els que fan el que jo, i no sóc dels pitjors, ho fem perquè ens agrada, però sense excuses, salut no és dedicar-hi tantes hores, forçar el cos, i menys drogar-se per guanyar 100 posicions... Estic indignat però no inspirat, així que no sé què més escriure ni explicar els meus sentiments en aquests moments, el que sí tinc molt clar és que vull noms, que no se’n salvi ningú... Lamentable, versió 4
Hi ha altres temes que m’indignen, però no vull parlar per boca dels demés, coses que m’han explicat i que afecten a esportistes que tenia ben considerats, però no em pertoca a mi, si més no en públic.
I tot aquest desencís amb el món del triatló coincideix amb l’esforç que estic dedicant a la creació i creixement d’un club com els Dragons, i és que si fa ja un o dos anys que aquestes idees em passen pel cap, no vull fugir d’un esport, que en essència m’apassiona... Com a hobby i acte social, és clar.
PD: Volia posar enllaços per corroborar el què dic, però a qui li interessi, que ho busqui.
PPD: Si algú vol posar noms, doncs a comentar...
dissabte, 19 de febrer del 2011
Córrer amb el Croozer: Media de Orihuela
Després de la crònica de la Bea no gozo detallar gaire la meva actuació a Orihuela, per algú que escriu bé en aquest bloc, millor no intentar comparar-m’hi. Però sí parlaré de les diferències que em van suposar córrer amb el cotxet.
Tot i haver-me posat força endavant, o això pensava, de seguida vaig veure que no estava en el meu grup, això normalment es soluciona serpentejant, però amb un croozer és tasca impossible. Durant els dos primers kms vaig estar demanant pas “te tienes que poner un claxon” o agafant les rotondes per fora i esprintant, cosa que normalment no servia per res.
Tot i que vaig anar passant gent, el millor de córrer una cursa menor és que de seguida vaig estar còmode, això no va evitar que al llarg dels 21km estigués fent frenades i accelerades en moments puntuals. En aquest sentit però, em va agradar molt com la gent de seguida s’apartava, fins i tot amb un bot, quan en el fons ells estaven patint la seva cursa.
En l’esprint final de nou molesta bastant, a falta de 3 o 4km aconstumo a canviar el ritme i a allargar la passa. El canvi de ritme més o menys, però la passa llarga va ser impossible.
Tot i haver-me posat força endavant, o això pensava, de seguida vaig veure que no estava en el meu grup, això normalment es soluciona serpentejant, però amb un croozer és tasca impossible. Durant els dos primers kms vaig estar demanant pas “te tienes que poner un claxon” o agafant les rotondes per fora i esprintant, cosa que normalment no servia per res.
Tot i que vaig anar passant gent, el millor de córrer una cursa menor és que de seguida vaig estar còmode, això no va evitar que al llarg dels 21km estigués fent frenades i accelerades en moments puntuals. En aquest sentit però, em va agradar molt com la gent de seguida s’apartava, fins i tot amb un bot, quan en el fons ells estaven patint la seva cursa.
En l’esprint final de nou molesta bastant, a falta de 3 o 4km aconstumo a canviar el ritme i a allargar la passa. El canvi de ritme més o menys, però la passa llarga va ser impossible.
Veure aigua, i més si me la donaven tapada, també era fotut!Dit això, el Croozer té bastanta inèrcia i per tant exceptuant dos o tres kms de llambordes i “policies estirats”, per la resta, la limitació de ritme la marcava més el meu estat que el cotxet. A més, t’animen molt, em va fer molta gràcia dues o tres vegades que van cridar “pero si lleva un niño!” i jo pensava, “no arrossegaré un cotxet perquè sí”.
I ara ja estic enganxat, difícilment em veureu competir sense el Guillem, em va encantar. Això sí per problemes d'espai l'he posat a la venta, em compraré l'individual. A algú li interessa? està nou.
I ara ja estic enganxat, difícilment em veureu competir sense el Guillem, em va encantar. Això sí per problemes d'espai l'he posat a la venta, em compraré l'individual. A algú li interessa? està nou.
Les dades de la Bea i meves:
Posició Bea: 1249 (1368 arribats) Temps total Bea: 1h57’02’’
Posició Pau: 484 (1368 arribats)
Temps total Pau: 1h33’01’’
Primer classificat: 1h04’20’’
Posició Pau: 484 (1368 arribats)
Temps total Pau: 1h33’01’’
Primer classificat: 1h04’20’’
Les fotos:
dimecres, 16 de febrer del 2011
¡Qué bello es vivir!
Per BEA
No me busques en la gran ciudad,
su bullicio me aterra.
Búscame en mi pueblo,
allí estoy esperando que vengas
Pues papá, como nos esperabas, allá fuimos, a dedicarte nuestra marca. ¿Qué mejor estreno en esta distancia después de ser mamá que correr la Media Maratón de Orihuela? ¿Qué mejor excusa para que Guille conociera tu pueblo, tu gente, nuestros orígenes?
Todo pintaba bien: Robert, Pau, Guille y yo lo teníamos todo preparado desde hacía tiempo. El viernes salimos los cuatro, con el CROOZER encajado a presión en el maletero del coche.
El sábado lo dedicamos a la familia oriolana y a mi padre. Guille conoce una parte muy importante de la mi vida. Papá, sé que te ha gustado que así fuera.
La comida del sábado viene marcada por otra efeméride: conocemos a Jesús y a María José, o, lo que es lo mismo, a Flashman y a Hachacitos, y a su súper Javi. ¡Qué buen rato pasamos! Robert nos unió en una amistad bloggera y el círculo se cerró compartiendo unos arrocicos y otras exquisiteces de la tierra de Flashman. El próximo encuentro será en Barcelona. Tenemos algunas deudas pendientes y los peques se tienen que seguir conociendo para ir perfilando un poco más esas apuestas. Está claro que Javi ha encontrado su motivación en el mundo de los crustáceos.!Un crack, Javi! Otros grandes fichajes – amigos que nos ha dado el deporte.
Todo el team con equipación BCN DRAGONSY llega el día de la verdad. Me despierto prontito pero habiendo descansado. Desayuno en el mismo hotel, completo pero con medida. Guille me deja cumplir con todos los previos, y después de hacer 10 km antes, Pau nos recoge a Robert, a Guille y a mí. Estamos listos. Vamos andando hacia la salida. El CROOZER causa sensación. Conocemos a una pareja de guiris residentes en la Costa del Sol, corredores expertos. Él corre con su hija, de unos 5 o 6 años. Ya tiene práctica y nos explica su experiencia. Últimas fotos, y despedida de Guille y Pau. ¡Qué nervios! Robert y yo nos deseamos también suerte, pero cruzada la meta, empezamos a rodar juntos. ¡Cuántas emociones me recorren! Estar corriendo en Orihuela me hace tener los sentimientos a flor de piel. En la primera recta grande, Los Andenes veo a mis primos, Victor y Maite, a mi tía Teresa, con su perrito Pincho. Dios mío, cómo se parece a mi padre. Son iguales. Puf! Ojalá hubieran estado los 2 allá, animando. Seguimos y enseguida vemos a Flashman que nos anima, y como un fotógrafo profesional, empieza su reportaje de la carrera. Gracias a él tenemos grandes fotos y mejores recuerdos. A los 5 km, todavía la primera vuelta, Robert me dice que tire, y aunque creo que va muy bien y podría ir conmigo, tiro.
Foto hecha por Flashman. Gracias.A partir de aquí, me concentro en las sensaciones y recuerdo las 3 recomendaciones de Pau: recuerda que son 3 vueltas, una de 8 km y dos de 6,5; la meta no acaba en la salida, sino en giro y añadiendo unos cuantos metros; las dos primeras vueltas hazlas por sensaciones, y la última mirando más el crono, pero en ningún caso por debajo de los 5:30 el km. Bien, pues, aunque le hago caso, me doy cuenta de que mis sensaciones son muy buenas. Me siento fuerte y mis tiempos están muy por debajo de los 5:30. Hago los primeros 10km mejorando la marca de la San Silvestre. Me siento fuerte, y muy animada. Me voy cruzando con Pau y con Robert, que va detrás de mí con muy poca distancia. Flashman va apareciendo y se multiplica para llegar a Pau y a nosotros: una máquina! Voy pensando en ti, papá, y siento muchas cosas muy profundas, mucho más de lo que me hubiera imaginado. El primer paso por El Palmeral en segunda vuelta se me hace largo, pero al pasar por Santo Domingo, tu cole, tengo una subida de adrenalina. Visualizo el km 18 que veré en segunda vuelta, justo delante del cole. Eso me anima.
Lo tengo todo controlado, y aunque voy bebiendo en cada avituallamiento, echo de menos algo de bebida isotónica y algo de frutita a partir del km.15, pero mantengo una buena media por debajo de 5:30. La segunda vuelta por el Palmeral se me hace muy larga, pero ya casi al final de la recta (km.17 +/-) me cruzo por Robert que me grita: “Va Bea, que vas muy bien; que bajas de las 2h, por papá!”. Los ojos se me humedecen, pero a la vez, es una inyección de energía. Los últimos 3 km son los peores de la carrera, pero voy calculando, que por muy mal que vaya cumplo mi reto y con buena marca. La meta en curva y más lejos de lo que esperaba, me complica el sprint (por decirle algo) y me siento floja. Veo a Pau y a Guille antes de la meta. Pau, pobre, me ofrece coger a Guille y cruzar meta con él. Hubiera sido chulo, pero no proceso a tiempo la información, y cruzo la meta sin el peque. Una pena!!!
Pero el crono marca un fantástico 1h57’!!! Qué feliz me siento!!! Qué gran debut!!! A Pau y a Guille también les ha ido muy bien. Hay que ver que poco respeto que me tiene mi hijo, que a la primera de cambio y con 6 meses ya ha cruzado la meta antes que yo, mucho antes que yo. Robert también acaba feliz, superando su marca del año pasado y con mejores sensaciones.
El viaje de vuelta se hace corto. ¡Qué gran finde! ¡Qué bello es vivir!.
dilluns, 14 de febrer del 2011
El futuro está asegurado
I sino mirad esta foto, qué veis en la mirada del Guillem? Yo veo un “Cuando me levante te reto a una carrera” y Javi le contesta “¡pues ya tardas!”Fantástica comida junto al gran Flashman, que es tan divertido e interesante como en el mundo virtual, and family, y donde los arroces de la zona hicieron las delicias de los presentes, o sea nosotros…
Si no hiciéramos deporte o no tuviéramos bloc, no nos habríamos conocido, así que sólo por eso vale la pena.Os esperamos en Barcelona.
dimecres, 9 de febrer del 2011
Un any més repetiré com a llebre a la Marató de Barcelona
Ja tinc tot el material, les noves Precision 11 m'agraden menys a nivell estètic, però jo crec que ha millorat alguns detalls com la malla externa, es veuen de qualitat. El model groc m'hagués anat de conya amb l'equipació dels Dragons, però són blaves com la resta d'equipació.
Aquesta vegada aniré un quart d'hora més ràpid, en concret 3.45. Serà un ritme que tot i no sé el què prefereixo, rodo més cómode a 5 min/km, al menys és més natural que els 5.40 min/km de l'any passat.
El que sí tinc clar és que em ve molt de gust repetir i que m'ho passaré de conya. En aquest sentit agraeixo a l'organització que hagi tornat a confiar en mi.
Per a preparar-me, estic fent un pla de xoc, forçant la màquina ràpidament per a arribar sobrat. A nivell de velocitat he recuperat de seguida, ara falta acumular quilómetres, així que abans de la mitja d'Orihuela aniré a fer 8 o 10km per a acumular la trentena. En un futur post explicaré com de bé m'ha anat formar part dels Dragons per a recuperar la forma.
dilluns, 7 de febrer del 2011
Supergirl!!!???
Per Bea
Aquí ho varem deixar, no? A l’entrada dels Nassos us deia que em feia por poder-ho combinar tot, una vegada hagués començat a treballar, i em preguntava si existia el famós mite de la SUPERWOMAN. Doncs bé, ara ja sé que NO.
L’any 2011 va començar d’una manera estranya. No estàvem a casa nostra, i encara que la meva mare ens va cuidar molt, no estàvem al nostre habitat natural; el pis estava en obres i fins el 20 de gener no ens hi varem poder instal•lar; tots dos enganxem la monstruosa grip de moda, jo lleu i el Pau greu (quines febrades!), l’Àlex... Tot això va fer que començar a treballar l’11 de gener fos una miqueta més dur del que m’havia imaginat.
La gent més gran, amb més experiència, t’avisa que, en el transcurs de la teva vida, cauràs en molts paranys que caracteritzen a cada generació, però tu vas de “guais” i penses: “a mi això no em passarà”. Jo pensava que era una bussiness woman. M’agrada molt la meva feina i la visc bastant, per tant, estava convençuda que mai em costaria tornar a treballar després d’una baixa per maternitat. Doncs us puc assegurar que costa, costa molt. T’has acostumat a estar amb el teu fill tot el dia, i a més, el Guillem m’ha limitat molt poc. La primera setmana, marxar i deixar-lo va ser molt dur. I per més inri, com intentes acabar puntual a la feina, també la vius diferent, et sents una mica culpable. Per tant, doble sentiment de culpabilitat: cap al Guille i cap a la feina.
Marxar a fer esport també era més fàcil estant de baixa... Bé, estava més desentrenada, però marxava sense problemes de consciència: no abusava de cangur, perquè l’havia cuidat jo, i no em feia pena deixar-lo perquè l’havia vist durant tot el dia. Això també canvia: si la meva mare ha estat tot el dia amb ell, dir-li que es quedi una horeta més també per la tarda per anar a fer un running, em sembla tenir molta cara, i és que, a més, em ve de gust estar amb el meu peque: tinc mono!!!
Però com tot a la vida (d’això també t’avisen els grans) “todo vuelve a su cauce”, i cada dia et fa una miqueta menys de pena marxar. Veus que el seu papi s’espavila d’allò més bé amb el Guillem i que les cangurs, sobre tot les àvies, són uns sols i et porten uns anys d’avantatge en això de cuidar nens. A més, quan arribes a casa, el teu fillet et rep amb un somriure d’orella a orella, que et fa oblidar tot un matí de feina estressant, i et mors de ganes de jugar amb ell i menjar-te’l a petons.
Després d’estar un ratet amb ell, cap al final de la tarda (moltes vegades nit), i prèvia combinació d’horaris PAPÀ - MAMÀ amb antelació, treus temps per a complir amb el teu entrenament, deixant la tirada llarga pel cap de setmana. A més, amb el CROOZER, sortim a córrer els tres, i això ja és una passada... Ahir, sense anar més lluny, amb un dia de nassos, vam gaudir amb la Sheila i la Ruth, sparrings d’excepció sobre la seva bici, d’un matí xulíssim a les Aigües.
Per tant, amb un compliment quasi del 85% del meu pla d’entrenament per a la Mitja d’ Orihuela, i amb una miqueta de respecte, això sí, me’n vaig ja el proper cap de setmana a intentar assolir el meu repte: baixar de les dues hores o una marca digna.
Sigui com sigui, marxar a córrer amb el Robert, el Pau i el Guille, sabent el que això significaria pel meu pare, ja és tot un regal per mi. Papá, coge un buen sitio, que desde arriba lo verás todo muy bien.
Aquí ho varem deixar, no? A l’entrada dels Nassos us deia que em feia por poder-ho combinar tot, una vegada hagués començat a treballar, i em preguntava si existia el famós mite de la SUPERWOMAN. Doncs bé, ara ja sé que NO.
L’any 2011 va començar d’una manera estranya. No estàvem a casa nostra, i encara que la meva mare ens va cuidar molt, no estàvem al nostre habitat natural; el pis estava en obres i fins el 20 de gener no ens hi varem poder instal•lar; tots dos enganxem la monstruosa grip de moda, jo lleu i el Pau greu (quines febrades!), l’Àlex... Tot això va fer que començar a treballar l’11 de gener fos una miqueta més dur del que m’havia imaginat.
La gent més gran, amb més experiència, t’avisa que, en el transcurs de la teva vida, cauràs en molts paranys que caracteritzen a cada generació, però tu vas de “guais” i penses: “a mi això no em passarà”. Jo pensava que era una bussiness woman. M’agrada molt la meva feina i la visc bastant, per tant, estava convençuda que mai em costaria tornar a treballar després d’una baixa per maternitat. Doncs us puc assegurar que costa, costa molt. T’has acostumat a estar amb el teu fill tot el dia, i a més, el Guillem m’ha limitat molt poc. La primera setmana, marxar i deixar-lo va ser molt dur. I per més inri, com intentes acabar puntual a la feina, també la vius diferent, et sents una mica culpable. Per tant, doble sentiment de culpabilitat: cap al Guille i cap a la feina.
Marxar a fer esport també era més fàcil estant de baixa... Bé, estava més desentrenada, però marxava sense problemes de consciència: no abusava de cangur, perquè l’havia cuidat jo, i no em feia pena deixar-lo perquè l’havia vist durant tot el dia. Això també canvia: si la meva mare ha estat tot el dia amb ell, dir-li que es quedi una horeta més també per la tarda per anar a fer un running, em sembla tenir molta cara, i és que, a més, em ve de gust estar amb el meu peque: tinc mono!!!
Però com tot a la vida (d’això també t’avisen els grans) “todo vuelve a su cauce”, i cada dia et fa una miqueta menys de pena marxar. Veus que el seu papi s’espavila d’allò més bé amb el Guillem i que les cangurs, sobre tot les àvies, són uns sols i et porten uns anys d’avantatge en això de cuidar nens. A més, quan arribes a casa, el teu fillet et rep amb un somriure d’orella a orella, que et fa oblidar tot un matí de feina estressant, i et mors de ganes de jugar amb ell i menjar-te’l a petons.
Després d’estar un ratet amb ell, cap al final de la tarda (moltes vegades nit), i prèvia combinació d’horaris PAPÀ - MAMÀ amb antelació, treus temps per a complir amb el teu entrenament, deixant la tirada llarga pel cap de setmana. A més, amb el CROOZER, sortim a córrer els tres, i això ja és una passada... Ahir, sense anar més lluny, amb un dia de nassos, vam gaudir amb la Sheila i la Ruth, sparrings d’excepció sobre la seva bici, d’un matí xulíssim a les Aigües.
Per tant, amb un compliment quasi del 85% del meu pla d’entrenament per a la Mitja d’ Orihuela, i amb una miqueta de respecte, això sí, me’n vaig ja el proper cap de setmana a intentar assolir el meu repte: baixar de les dues hores o una marca digna.
Sigui com sigui, marxar a córrer amb el Robert, el Pau i el Guille, sabent el que això significaria pel meu pare, ja és tot un regal per mi. Papá, coge un buen sitio, que desde arriba lo verás todo muy bien.
dijous, 3 de febrer del 2011
Croozer KID 2 = Willy + running
La roda de davant no és la "oficial", ara he muntat una de la mida de les altres, +-Avui, per tercera vegada he corregut amb el Guillem. Finalment i després d’un canvi de decisió d’última hora, optava per escollir el Croozer Kid2 en comptes de l’individual. Els meu germans me’l regalaven i no sé si en previsió de ficar els seus futurs fills, em recomanaven el doble. Així ho vaig fer i ara busco nens per posar al costat del Guillem. La veritat és que el cotxet és una passada, però al menys aquest doble és gegant fins i tot plegat, i amb això no hi vaig pensar. Quasi no cap al cotxe, no passa per les portes i avui he descobert que per les voreres també és complicat.
Però superat el problema de la mida va de conya. Debutàvem en una petita sortideta amb la Bea, la setmana passada ja ens cascàvem 14km a la carretera de les Aigües i a ritmes de 5min/km, avui n’he fet 7 més per Barcelona, principalment per la Diagonal.
Tenia dubtes respecte a Orihuela, no sabia si fer la Mitja tots tres junts o anar a la meva bola, però veient que puc anar ràpid, ho faré.
La Bea ja és una corredora professional i per tant no necessita ningú que li faci de llebre o li marqui el ritme, a més li deixaré a ella el Garmin. Jo, com menys estona corri menys forçaré l’esquena i el Guillem també sortirà guanyant com menys trigui, a més li encanta anar ràpid.
Així que decidit, a tope s’ha dit!
dimarts, 1 de febrer del 2011
Hiperactivitat dels Dragons
Com que la feina, l'entrenament, el Guillem i els Dragons no em donen marge per escriure aquí, penjo la darrera entrada dels Dragons, amb moltes notícies i novetats.
http://bcndragons.blogspot.com/2011/02/noticies-de-la-setmana.html
Coses per explicar, però, en tinc un munt, així que aviat tornaré, us he de parlar del periode d'inactivitat degut a la grip i les sensacions de la tornada (blancs i negres), del nou i flamant Croozer i, com no, de la futura mitja d'Orihuela.
http://bcndragons.blogspot.com/2011/02/noticies-de-la-setmana.html
Coses per explicar, però, en tinc un munt, així que aviat tornaré, us he de parlar del periode d'inactivitat degut a la grip i les sensacions de la tornada (blancs i negres), del nou i flamant Croozer i, com no, de la futura mitja d'Orihuela.
Esperem també, que la Bea ens dediqui un dels seus escrit explicant les peripècies que ha de fer per treure temps sota les pedres i poder sortir a córrer de tant en tant.
divendres, 28 de gener del 2011
Casualitat o el destí?
Suposo que és un costum força freqüent quan et neix un fill és començar a buscar fotos de petit per buscar similituds. En el nostre cas les recents àvies van fer a la perfecció aquesta tasca. Imagineu quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure aquest àlbum on podia constatar tres coses: que era molt lleig, que per sort el Guillem no s'assembla gens a mi i la tercera era que l'hora de naixement m'era coneguda.
De seguida vaig trobar la relació, resulta que l'hora que vaig néixer coincideix exactament amb la meva marca a l'Ironman 10 hores i 48 minuts. Casualitat o el destí? Si és el destí ja podia haver nascut un parell d'horetes abans.
De seguida vaig trobar la relació, resulta que l'hora que vaig néixer coincideix exactament amb la meva marca a l'Ironman 10 hores i 48 minuts. Casualitat o el destí? Si és el destí ja podia haver nascut un parell d'horetes abans.
divendres, 21 de gener del 2011
Desconfiant de Michelin…
Deixeu-me un kit-kat entre tant esport (“tant” per dir alguna cosa, perquè últimament…). El cas és que en el darrer més hem visitat dos restaurants amb dues històries diferents.
El primer d’ells va ser gràcies a una escapada a Girona just abans de cap d’any, rebuscant per internet vaig trobar el Restaurant Albereda i dues coses em van cridar de seguida l’atenció: un web molt treballat i un menú degustació perfecte al nostre paladar (és a dir, que ens agradava tot). Ja a taula, no ens va defraudava res, es tracta d’una cuina amb tocs de modernitat però sense riscos, mantenint l’essència de la cuina catalana i cuidant molt la matèria prima i presentació. El local és rústic i elegant amb arcs de volta catalana i només un detall va fer que la Bea i jo divergíssim: a ella no li agradaven les cadires, per mi quadraven perfectament amb la resta de local.
Acabat l’àpat vam tenir oportunitat de parlar amb la cap del restaurant i entre altres coses relacionades amb la cuina i la restauració, ens va explicar que any rere any des de fa més de quinze, venien els crítics de Michelin, però no hi havia manera de passar de la menció. Sembla que especialment la decoració no els acabava de fer el pes.
Contràriament a l’Albereda, el Moments de l’Hotel Mandarin Oriental sembla fet i pensat per aconseguir aquesta estrella que li han atorgat en menys d’un any d’experiència. Però ja des del principi m’ha cridat l’atenció la falta d’un web propi i el menú degustació llegit per internet: car i sota el meu gust (tot i que això és subjectiu) sense oferir els millors plats de la carta. Començàvem malament. El local evidentment és espectacular, modern i atractiu i oferint la visió de la cuina als comensals. El personal molt nombrós i com sempre correcte, tot i que la carta de vins no ens va arribar fins a reclamar-la i vam haver d’acabar d’escollir mentre ja ens portaven els aperitius. La cuina oberta és fantàstic per algú com a mi a qui apassionen aquests rituals, però s’ha d’anar en compte i escenificar bé l’obra. No em va semblar que el seu Chef ho fes, no entraré en detalls, però la meva impressió, potser equivocada, és que el Raül Balam està allí per posar-hi el nom (el de la seva mare, perquè el seu tampoc diu res), i que més aviat el què ha d’aconseguir és no fer nosa.
Encara tenia l’esperança que el menjar salvés tot allò i he de dir que en bona mesura vaig encertar, si hi voleu anar, les espadenyes i els peus de porc són una bona elecció, però vaig provar plats que fins i tot podria catalogar de mediocres. I és que amb la matèria prima no es pot estalviar, per molt frescos que siguin els pèsols i molt de la casa que sigui la botifarra, no pot valer 40 euros el plat, els raviolis tofonats podrien tenir una mica d’aroma (ja no dic de gust) a tòfona, per no dir el brou que l’acompanyava que no tenia gust a res. Els segons: una mandonguilla estèticament mal presentada acompanyada de tres pures (dits parmentiers que queda millor), i les dues carns que vaig provar estaven prou bones però fredes.
Aquesta crítica tant negativa no és al restaurant, és car però tampoc és una experiència tant negativa com descric (els postres i especialment els formatges estaven molt bé), sinó que és una crítica fruit de l’indignació cap a uns crítics que tant renom tenen i que per a mi havien estat referència però que ara que tinc més criteri començo a divergir. És més, ara em ve de gust anar a l’Hispània, a qui aquest any després de molts, han decidit treure’ls l’Estrella els de Michelin.Sé que després d’això no m’agafaran, però aprofito per demanar que si els responsables de la Guia em volen donar feina, m’encantaria treballar provant restaurants i donant l’opinió, ha de ser una feina magnífica no?
El primer d’ells va ser gràcies a una escapada a Girona just abans de cap d’any, rebuscant per internet vaig trobar el Restaurant Albereda i dues coses em van cridar de seguida l’atenció: un web molt treballat i un menú degustació perfecte al nostre paladar (és a dir, que ens agradava tot). Ja a taula, no ens va defraudava res, es tracta d’una cuina amb tocs de modernitat però sense riscos, mantenint l’essència de la cuina catalana i cuidant molt la matèria prima i presentació. El local és rústic i elegant amb arcs de volta catalana i només un detall va fer que la Bea i jo divergíssim: a ella no li agradaven les cadires, per mi quadraven perfectament amb la resta de local.
Acabat l’àpat vam tenir oportunitat de parlar amb la cap del restaurant i entre altres coses relacionades amb la cuina i la restauració, ens va explicar que any rere any des de fa més de quinze, venien els crítics de Michelin, però no hi havia manera de passar de la menció. Sembla que especialment la decoració no els acabava de fer el pes.Contràriament a l’Albereda, el Moments de l’Hotel Mandarin Oriental sembla fet i pensat per aconseguir aquesta estrella que li han atorgat en menys d’un any d’experiència. Però ja des del principi m’ha cridat l’atenció la falta d’un web propi i el menú degustació llegit per internet: car i sota el meu gust (tot i que això és subjectiu) sense oferir els millors plats de la carta. Començàvem malament. El local evidentment és espectacular, modern i atractiu i oferint la visió de la cuina als comensals. El personal molt nombrós i com sempre correcte, tot i que la carta de vins no ens va arribar fins a reclamar-la i vam haver d’acabar d’escollir mentre ja ens portaven els aperitius. La cuina oberta és fantàstic per algú com a mi a qui apassionen aquests rituals, però s’ha d’anar en compte i escenificar bé l’obra. No em va semblar que el seu Chef ho fes, no entraré en detalls, però la meva impressió, potser equivocada, és que el Raül Balam està allí per posar-hi el nom (el de la seva mare, perquè el seu tampoc diu res), i que més aviat el què ha d’aconseguir és no fer nosa.
Encara tenia l’esperança que el menjar salvés tot allò i he de dir que en bona mesura vaig encertar, si hi voleu anar, les espadenyes i els peus de porc són una bona elecció, però vaig provar plats que fins i tot podria catalogar de mediocres. I és que amb la matèria prima no es pot estalviar, per molt frescos que siguin els pèsols i molt de la casa que sigui la botifarra, no pot valer 40 euros el plat, els raviolis tofonats podrien tenir una mica d’aroma (ja no dic de gust) a tòfona, per no dir el brou que l’acompanyava que no tenia gust a res. Els segons: una mandonguilla estèticament mal presentada acompanyada de tres pures (dits parmentiers que queda millor), i les dues carns que vaig provar estaven prou bones però fredes.Aquesta crítica tant negativa no és al restaurant, és car però tampoc és una experiència tant negativa com descric (els postres i especialment els formatges estaven molt bé), sinó que és una crítica fruit de l’indignació cap a uns crítics que tant renom tenen i que per a mi havien estat referència però que ara que tinc més criteri començo a divergir. És més, ara em ve de gust anar a l’Hispània, a qui aquest any després de molts, han decidit treure’ls l’Estrella els de Michelin.Sé que després d’això no m’agafaran, però aprofito per demanar que si els responsables de la Guia em volen donar feina, m’encantaria treballar provant restaurants i donant l’opinió, ha de ser una feina magnífica no?
dimecres, 19 de gener del 2011
Temporada 2010, any running
Després de centrar tot el 2009 a l’Ironman, tenia molt clar que aquest el dedicaria a petits objectius sobre la marxa, coses que em vinguessin de gust en el moment concret. Començava l’any amb un primer objectiu molt clar: tenir una bona marca de Mitja Marató, la distància que considero més amena. Així doncs una mica de canya, entrenaments de qualitat i aconseguint un temps just per sobre de l’hora i vint i cinc minuts a Granollers, un circuit per mi ideal. De seguida vam coincidir amb el Marcel amb qui vam parlar de fer la Marató de la Costa Daurada “perquè no? Tinc ganes de millorar ara la meva marca de Marató, ha quedat obsoleta...”, però això havia d’esperar, abans sumava una altra marató a Barcelona, fent de llebre, i complia el petit somni de fer un tram del Camino de Santiago corrent: més d’una marató diària per completar 200km amb el Xavi. Més dur però més divertint i interessant del què havia previst.
I com que no hi ha dos sense tres, sense buscar-ho massa acabava l’any rebaixant també la marca dels 10km per deixar-la en 39 minuts.
Pel què fa a les wambes, ja que ho he anat apuntant, el desgast ha estat el següent:
Temporada 2009 (no vaig comptabilitzar des del principi)
Assics Gel Kayano: 214km
NB 1063: 594.5km
Puma : 417km
NB trail: 274km
Altres: 70km
Temporada 2010:
Mizuno: 568.5km
NB 1063: 584km
ON running: 56km
Puma: 148.5km
Salomon PRO: 319km
NB trail: 270km
Saucony Triumph: 321km
Altres: 84.5km
A nivell de Triatló, al juny vaig repetir Balaguer, sens dubte el Half més dur que hi ha, com a mínim a Catalunya, i, per A o per B, em va costar tant o més que l’IM, això sí, em va sortir prou bé, així que no em puc queixar.
A nivell personal també ha estat un bon any, nous amics, noves peripècies matrimonials i sobretot l’aparició d’un ser meravellós que m’està privant de moltes coses, però me n’està oferint moltes més; a veure com ens ho muntarem tots tres per encabir els nostres objectius, 100% oberts, del 2010.
Una abraçada a tots.
PD: Pels amants de les dades, a més dels 2442km de running he fet 2488km de bici (concentrats en 4 o 5 mesos), i 895piscines de 50 metres, també quasi exclusivament per entrenar Balaguer. Aquest any serà més triatlètic.
I com que no hi ha dos sense tres, sense buscar-ho massa acabava l’any rebaixant també la marca dels 10km per deixar-la en 39 minuts.
Pel què fa a les wambes, ja que ho he anat apuntant, el desgast ha estat el següent:
Temporada 2009 (no vaig comptabilitzar des del principi)
Assics Gel Kayano: 214km
NB 1063: 594.5km
Puma : 417km
NB trail: 274km
Altres: 70km
Temporada 2010:
Mizuno: 568.5km
NB 1063: 584km
ON running: 56km
Puma: 148.5km
Salomon PRO: 319km
NB trail: 270km
Saucony Triumph: 321km
Altres: 84.5km
A nivell de Triatló, al juny vaig repetir Balaguer, sens dubte el Half més dur que hi ha, com a mínim a Catalunya, i, per A o per B, em va costar tant o més que l’IM, això sí, em va sortir prou bé, així que no em puc queixar.
A nivell personal també ha estat un bon any, nous amics, noves peripècies matrimonials i sobretot l’aparició d’un ser meravellós que m’està privant de moltes coses, però me n’està oferint moltes més; a veure com ens ho muntarem tots tres per encabir els nostres objectius, 100% oberts, del 2010.
Una abraçada a tots.
PD: Pels amants de les dades, a més dels 2442km de running he fet 2488km de bici (concentrats en 4 o 5 mesos), i 895piscines de 50 metres, també quasi exclusivament per entrenar Balaguer. Aquest any serà més triatlètic.
diumenge, 16 de gener del 2011
divendres, 7 de gener del 2011
Per mi no ho facis
Vaig fer la Cursa dels Nassos sense ganes ni entrenaments però amb la pressió d’estar en forma i la necessitat d’anar ràpid per aprofitar-ho. És això el que li vaig explicar a l’SlowPepe, àlies Josep, just abans de la sortida a la qual cosa ell em va contestar “per mi no ho facis”.
Gràcies al germà de la Bea tenia dorsal, però era dels negres i per tant no ens podíem col•locar davant, sí que ens vam col•lar a la meitat del mogollón. A partir d’aleshores poca història. Esquivant molta gent al principi, rodant cómode fins el 7, on vaig canviar el ritme però de seguida em va desaparèixer la motivació. Del 8 al 9 i ja fins acabar, lluitant contra el Garmin per a veure un 3.53 de mitjana i baixar dels 39. Cosa que no vaig aconseguir (el 3.53 sí, però els sub 39 no ja que els dos darrers kms van ser un pèl més llargs sumant més de 100 metros extres).
Al final baixo quasi un minut una marca que en el seu dia em va costar molt, i ho faig un dia en què no tenia ganes de córrer, força tós i sortint de darrera, però no ho gaudeixo, ni ho valoro. Penso que tinc cames per a anar més ràpid i em quedo amb aquesta idea. És lamentable no gaudir del què fem, del què aconseguim amb esforç. Però això és l’asfalt i especialment les curses ràpides on l’objectiu és patir quasi des del minut 1 (per no dir les séries de setmanes anteriors) per a, al cap de 40 minuts, poder saber que podem córrer ràpid. No m’hi apunto, ja ho entrenaré quan tingui ganes, però no ho vull fer sense valorar el camí, no em motiva. Potser els bombers..., però ja ho veurem, aleshores, si m’ho puc permetre, estaré entrenant el Triatló de Llarga Distància, allò que omple el simple fet de creuar la meta. En tot cas passo de Sant Antoni, no em permeto anar a buscar millor marca.
Gràcies al germà de la Bea tenia dorsal, però era dels negres i per tant no ens podíem col•locar davant, sí que ens vam col•lar a la meitat del mogollón. A partir d’aleshores poca història. Esquivant molta gent al principi, rodant cómode fins el 7, on vaig canviar el ritme però de seguida em va desaparèixer la motivació. Del 8 al 9 i ja fins acabar, lluitant contra el Garmin per a veure un 3.53 de mitjana i baixar dels 39. Cosa que no vaig aconseguir (el 3.53 sí, però els sub 39 no ja que els dos darrers kms van ser un pèl més llargs sumant més de 100 metros extres).
Al final baixo quasi un minut una marca que en el seu dia em va costar molt, i ho faig un dia en què no tenia ganes de córrer, força tós i sortint de darrera, però no ho gaudeixo, ni ho valoro. Penso que tinc cames per a anar més ràpid i em quedo amb aquesta idea. És lamentable no gaudir del què fem, del què aconseguim amb esforç. Però això és l’asfalt i especialment les curses ràpides on l’objectiu és patir quasi des del minut 1 (per no dir les séries de setmanes anteriors) per a, al cap de 40 minuts, poder saber que podem córrer ràpid. No m’hi apunto, ja ho entrenaré quan tingui ganes, però no ho vull fer sense valorar el camí, no em motiva. Potser els bombers..., però ja ho veurem, aleshores, si m’ho puc permetre, estaré entrenant el Triatló de Llarga Distància, allò que omple el simple fet de creuar la meta. En tot cas passo de Sant Antoni, no em permeto anar a buscar millor marca.
dijous, 6 de gener del 2011
Cursa dels nassos 2010: La mano que mece la cuna
El títol de la peli deia “la mano que mece la cuna es la mano que domina el mundo”. Per mi ahir la meva peli de la cursa s’hauria de dir “la mano que mece la cuna consigue la marca soñada”. I és que baixar de 55’ en la meva primera cursa de 10km després d’haver estat mamà em va fer molt feliç. De fet, el pla d’entrenament que estic seguint és l’objectiu que em marcava. Però les sortides dels últims dies, el constipat que porto i la mandra que el Pau m’havia encomanat, em feien estar una mica desanimada. Per tant, sóc feliç!
Haig de dir que la cursa em va agradar molt. La data fa gràcia i mai, per un motiu o per un altre, l’havia pogut córrer. Hi ha molt ambient i molt quòrum. El Pau, el Xavi A., jo i un parell d’amics més vam ser bastant espavilats i ens varem col•locar bastant al principi, seguint el ritme del WAKA-WAKA. Vaig creuar l’arc de sortida quan només havien passat 45” al crono general, i a més rodejada de gent més ràpida que jo. Problema: el meu crono del NIKE no funciona (Ai, GARMIN, si te hubiera conocido antes... Enganxa, eh?), per tant hauré de controlar tot amb l’hora normal. Veig que els primers 2 km vaig a un ritme de 5:15 encomanada per la gent que m’avança. Després regulo una mica amb una cadència més baixa, però mantenint bons temps fins creuar els 5km, que els supero en poc més de 26’. La pujada de Marina i la parada durant un minutet al avituallament per beure caminant (tenia set des de que havia sortit), fa que el ritme de la segona part de la cursa empitjori una mica. La Diagonal, amb tendència a baixar, fa que m’animi una altra vegada, torni a pujar el ritme, tot xocant mans de nens, que al estar de vacances estan fent de públic i animen molt. No veig el km.8 i m’ angoixo, però tinc bones sensacions, per tant penso que me l’he saltat. Al arribar al km.9 ja estic segura: baixo dels 55’. Visca!!!
Comentar que, encara que estic animada de cara a la Mitja de Orihuela, l’11 de gener començo a treballar. Se m’acaba la bona vida!!! Tot i que tinc ganes de començar, ja que m’agrada la meva feina, deixar al Guille, i la por a no poder-ho combinar tot, entre altres coses, l’esport, em fan estar una mica deprimida. En la meva propera crònica intentaré explicar com ho porto i si realment existeix el mite aquest de la Superwoman.
Bon any 2011, bloggeros!!!
Haig de dir que la cursa em va agradar molt. La data fa gràcia i mai, per un motiu o per un altre, l’havia pogut córrer. Hi ha molt ambient i molt quòrum. El Pau, el Xavi A., jo i un parell d’amics més vam ser bastant espavilats i ens varem col•locar bastant al principi, seguint el ritme del WAKA-WAKA. Vaig creuar l’arc de sortida quan només havien passat 45” al crono general, i a més rodejada de gent més ràpida que jo. Problema: el meu crono del NIKE no funciona (Ai, GARMIN, si te hubiera conocido antes... Enganxa, eh?), per tant hauré de controlar tot amb l’hora normal. Veig que els primers 2 km vaig a un ritme de 5:15 encomanada per la gent que m’avança. Després regulo una mica amb una cadència més baixa, però mantenint bons temps fins creuar els 5km, que els supero en poc més de 26’. La pujada de Marina i la parada durant un minutet al avituallament per beure caminant (tenia set des de que havia sortit), fa que el ritme de la segona part de la cursa empitjori una mica. La Diagonal, amb tendència a baixar, fa que m’animi una altra vegada, torni a pujar el ritme, tot xocant mans de nens, que al estar de vacances estan fent de públic i animen molt. No veig el km.8 i m’ angoixo, però tinc bones sensacions, per tant penso que me l’he saltat. Al arribar al km.9 ja estic segura: baixo dels 55’. Visca!!!
Comentar que, encara que estic animada de cara a la Mitja de Orihuela, l’11 de gener començo a treballar. Se m’acaba la bona vida!!! Tot i que tinc ganes de començar, ja que m’agrada la meva feina, deixar al Guille, i la por a no poder-ho combinar tot, entre altres coses, l’esport, em fan estar una mica deprimida. En la meva propera crònica intentaré explicar com ho porto i si realment existeix el mite aquest de la Superwoman.
Bon any 2011, bloggeros!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)