Per Bea
Aquest cap de setmana ha estat feliç, però d’èxits esportius, del què es diu “èxits esportius” no podríem parlar...
La Cursa dels Mussols em va encantar. El Robert i jo sortíem de casa dissabte cap a les 18h, arribant a Sant Quirze quan encara era de dia. Ja veiem que la cosa promet. Encara que tothom era molt “campechano”, es veia una organització molt currada. Recollim la bossa dels regals i sobretot, la nostra samarreta amb llum, xulíssima, que serà l’enveja de molts que en el seu dia em van criticar per comprar-la (i no miro a ningú!!!). Ens anem situant sota l’arc de sortida, i entenem el perquè de limitar l’aforament a 375 corredors: tots el nostres companys eren molt PRO (frontals de marca, calentadors, bambes de trail, roba especialitzada etc...). Bé, estem amb molts ànims igual.
Total, un recorregut maquíssim amb un molt bon ambient de cursa, i uns joves voluntaris d’exempció: quins nens més macos. Els primers 8 km de pujada assequible, entre arbres per caminets estrets i molt ben marcats. El fet de veure la renglera de llums cap a la muntanya em va recordar a la baixada amb torxes per pistes a la Cerdanya. Algun repechón de pujada més dura, i uns últims 250 metres amb molt desnivell. El Robert i jo varem anar tota l’estona junts, de vegades ell davant i de vegades jo, però sempre a prop i contrastant com anàvem. El maluc s’està comportant i el genoll del Robert també. Portem bon ritme. Acaba la pujada. Només queden 4 km, però comencen els nostres problemes. Amb l’impacte de la baixada, per camins amples, però plens de rierols desiguals i arrels fan que el maluc em comenci a fer mal. Està clar que tinc molt a aprendre de la tècnica de trail i més en baixada. El moviment MESSI de maluc no és el meu fort, però vaig fent. El gran problema arriba quan al Robert se li entelen les ulleres i pateix una mica perquè no veu bé el terreny. Això fa que un per l’altre baixem el ritme, però anem tirant. Ara arriba el desenllaç desastrós. Com el Robert té molt poca visibilitat, es va fixant molt en el terra i jo vaig davant : craso error!!!. Quan ens faltaven 900 m inexplicablement tiro cap a l’esquerra, quan el camí ens portava cap a la dreta, sense tenir referència de res. Fem molta estona d’un camí paral•lel al correcte en diagonal, que també ens portarà al poble, però per dalt de l’arc de meta. Quina merda! Desfem el camí, remugant, i entrem sols, quan tots començaven a recollir. Acabem fent 1km 400m més, i tanquem la carrera. Lloc 373 i 374 respectivament. Quina putada!!! Flashman, prometo que esta vez no buscaba ninguna marca concreta, si no salir a disfrutar, pero claro, esto no! Calculem que hauríem acabat en 1h 23’ cap al lloc 323... Repeteixo: quina putada!!! El Sr. Tom Tom tenia una dona com jo i va inventar l’aparell. PUUUF! De totes formes, la cursa em va encantar. Robert, la repetiremos y prometo no hacer de guía, y evitar un final de película NO ME CHILLES QUE NO TE VEO.
Diumenge, Montornés... Dia de pluja i mal de maluc, però suportable: així m’aixeco. Penso en que vull fer la Mitja, encara que sigui passant de les 2 hores. Trobem un pollo brutal a l’entrada de Montornés, i arribem justíssims, sense dorsal, havent de donar de menjar al Guille i muntar el seu cotxet. Arribem a la sortida, patint, uns segons abans de començar. El Pau i el Guille de seguida m’abandonen, i començo animada i amb musiqueta. Primer km, vaig bé, però amb una miqueta de mal... “Va, faig la Mitja”. Vaig avançant a molta gent, però a partir del 1,5km, em començar a fer molt mal, i començo a notar el genoll contrari, suposo que fruit de l’esforç de Mussols per compensar. Del 3 al 4, amb molt de mal, continuo dubtant: potser si calento i intento millorar trepitjada, aguanto. Però no, intento ser cerebral i menjant-me l’orgull, em desvio cap a la cursa de 5,5km. El ritme que porto és molt lent, i hauria passat de les 2h potser trencant-me del tot. Al parar, noto una punxada brutal al maluc, i em costa caminar. Em millora una mica, però em fa mal. Amb el xip, recullo una caixa gegant de regals, sobretot productes de neteja. Decideixo anar cap al cotxe, i trucar després a la Ruth. Quin horror! Em costa caminar, i carregar la caixa se’m fa una odisea. Faig al voltant de 6 parades, deixant la caixa al terra, per donar descans al maluc. Quina passada!, sort que he parat. El Xavi, el Pau i el Guille i alguns amics més, fan la seva Mitja, acaben contents i passem un dia més d’esports en família.
Ara, com us deia, no podríem parlar de cap efemèride esportiva, oi? Què li farem, tot no es pot tenir.
