Regreso al futuro

Per Bea

Ara fa casi tot just un any, pel pont de Sant Joan, el Pau i jo vam estar a Donosti, ja que el Pau volia fer la triatló olímpica. Hi havia una petita diferència: jo estava embarassadísima del Guillem i anava només d’espectadora. Llavors el Pau i jo vam fer una promesa: el Pau engrescaria a algun amic de cara a l’any següent i jo em comprometia a arribar amb la forma suficient per fer la TRIATLÓN DE LA MUJER. Era perfecta per no ser un repte massa agosarat: competició popular, de noies, distància curta i molt bon ambient... i a la nostra estimada Donosti. I allà, entre el públic el 24 de juny del 2010 em vaig sentir com el Michael J.Fox: vaig voler estar al futur. Em vaig imaginar competint, creuant la meta amb un Pau i un Guille esperant-me sota l’arc d’arribada, emocionats. Dit i fet!

En el camí cap a Donosti hi ha una fita transcendental que m’ha ajudat molt, m’ha donat molta seguretat: el stage a l’Escala, de la mà del Xavi - Tritraining. Deixar al Guillem 3 dies (mai havíem estat fora tant de temps) va ser durillo, la veritat. Em vaig enyorar molt, i més veient al Brunito de la Tere, però va valdre la pena. Veure un grup tant heterogeni d’atletes (no som pros però considero que tots els que estàvem a casa del Xavi aquell cap de setmana som atletes) esforçant-se, cadascú al seu nivell, ajudant-se i buscant superar-se a cada pas una mica més, va ser una passada. Quin ambient tant xulo, i sobretot, quina gran organització!!! Dos rutes en bici, totes dues molt diferents i en dies consecutius, que et permetien treballar la bici de carretera en tots els seus aspectes. El segon dia per mi va ser clau. Vaig gaudir com una nana. Vull donar les gràcies a l’Anna i a la Júlia, les meves compis DRAGONES, ja que totes tres vam aprendre a fer relleus en recta i amb vent en contra. Els relleus eren de casi 5 minuts!!! Haig de dir que veient l’etapa del Tour d’ahir vaig riure bastant observant com l’equip MOVISTAR (quina equipació tant elegant, mola molt!) feia relleus que duraven segons!!! Noies, hem de depurar la tècnica. Entrenament de transició, deixant la bici per fer un running de 5km. Va ser una transició molt tranquil•la, segons el Pau moooooooolt tranquil•la, però feia temps que no experimentava lligar les dues coses després d’una sortida real en bici. Massatget professional de la mà del Roberto (merci crack!). I una nova adquisició de la mà de l’esport: conèixer a la Tere Fullana. Jo haig de reconèixer que sóc bastant totxo per aprendre i millorar en el tema esportiu. M’estanco i arribo fins a un nivell (no gaire alt, per cert, snif!) i em costa molt avançar. Sé que en la natació tinc poc a fer, però si algú em pot ensenyar alguna cosa és la Tere. Què bé que explica la tècnica i quin plaer és veure-la nedar mentre intenta que entenguis quin és l’exercici! Sóc conscient que per avançar li hauria de dedicar molt temps, temps que ara no tinc, però m’ha donat 4 eines boníssimes que intentaré practicar. El clínic d’aquest cap de setmana al Mediterrani i a la Barceloneta van ratificar el ja sabia. Una crack, i la Laia també! Quan ho feien elles tot semblava fàcil. Adjunto foto de l’stage amb la meva bici DRAGONA nova. Mola, eh? Ah, m'oblidava. Si hagués fet una entrada individual per el stage l'hagués titulat "Las gemelas se golpean dos veces". Els participants sabran perquè. Des del carinyo i amb un toc d'humor, eh?

Torno a la TRIATLON DE LA MUJER. 300 m de natació, 8 km de bici i 2km de running. Dissabte a les 15h. Un dia abans que l’Olímpica dels nois. Assequible no? Doncs encara que semblava fàcil, cap a les 13h, estava nerviosa, bastant nerviosa. Els meus 2 homes m’acompanyen en tots els previs. Quin luxe tenir-los als 2 allà! Fem dos equips, els Xavis i la Luchy fan la seva durant el matí, i el Pau i el Guille m’esperen mentre faig una mini volta amb la MÉRIDA del Pau per tal de que em doni seguretat, i baixem a fer un esmorzar – dinar. Cap a les 13h pugem cap a l’hotel per tal de recollir-ho tot, i jo ja baixo amb la bici i totes les bosses de boxes. Al arribar, a la cua, els nervis es comencen a assentar. Si, si, estic nerviosa. Bea, has tornat. Ho has aconseguit. Ets mami,però aquí estàs, amb el TRISUIT de DRAGONA i amb tots el vàrduls per entrar als boxes d’un TRI. Olé! Em sembla veure noies més pros que l’any passat. Moltes parlen entre elles, i la gran part en euskera. Moltes es coneixen, i aquí penso en dues persones: la Sheila i la Ruth. Noies, us vaig enyorar! Molt! També recordo la BEHOBIA amb el Robert, i em ve ell al cap, com en moltes competicions. Col•loco tot en boxes, i el Pau arriba just a temps per revisar que tot està en ordre. Vull remullar-me abans de la sortida oficial, així que corro cap a la platja. L’aigua està bé. No trobarem a faltar el neoprè. Tothom té dubtes sobre el recorregut, que és una mica estrany, ja que ens fan rodejar una plataforma per girar. Em col•loco massa darrera, i ho pago. La gent és menys pro que en altres TRIS i el tap és important. 5 amigues amb peus de pato (si, si, nois) em posen difícil avançar. Fins que no arribo a la plataforma no començo a nedar tranquil•la. De fet, dono un cop bastant bèstia amb un dit del peu contra la cadena de la mateixa plataforma, però encara que em fa molt mal, continuo endavant, empesa per l’emoció de tenir espai. Surto en 8 min 20 seg. El drama no es tant! Cap a la bici. Transició bastant ràpida amb crítica del Pau per ser educada i deixar passar a alguna companya abans d’incorporar-me al carril de sortida caminant. Sobre la bici m’ho passo bomba. Agafo un ritme molt bo i avanço a molta gent. Vaig molt bé de cames i m’aprofito. El recorregut és curt i puc donar molt, màxima de 38,9km/h en un recorregut totalment pla.

Arribo feliç per córrer, però al deixar la bici em noto una mica fluixa, marejada. Estoy en esos días del mes, qué suerte!!! El Xavi i la Luchy m’animen abans de començar a córrer, i sento el crit de Xavi Álvarez abans de sortir. El Pau em pregunta com estic i li dic que malament, perquè no em sento bé. Els primers 500m em costen, però després em començo a animar, i acabo en menys d’11 minuts, creuant meta molt i molt feliç. Corro a veure a mis chicos, i a la resta dels fans DRAGONS. Al dia següent els nois ho donen tot, lluitant com uns jabatos contra les inclemències del clima, però això ja us ho ha explicat el Pau. Com sempre després d’una d’aquestes, només dir una cosa: sóc feliç!

Bea Rocamora 40’59’’
Posició 64 de 280 inscrites

2ª Marató de la Costa Daurada

L’any passat vaig participar en la primera edició d’aquesta marató i no només això sinó que juntament amb el meu cosí, el Marcel, vam ser dels 15 primers inscrits. La jugada em va sortir bé, el meu objectiu era clar: aconseguir una bona marca en marató, a la vegada que acompanyava al Marcel en el seu debut en la distància. Les dues coses van sortir bé, ell començava baixant de les 3.30 i jo aconseguia una marca coherent amb els meus ritmes de 10km i de 21.
Per l’edició 2011 us la recomano, el novembre és un mes ideal per a competir, tant per temperatura com per la possibilitat d’entrenament els mesos abans. Si ara ens estem trobant que la calor ens està deixant tocats, al novembre el cos ja està acostumat a les altes temperatures i per tant a mida que es va refredant el clima cada vegada ens sentim millor. Un altre factor és que normalment un parell de setmanes abans hi ha la Marató del Mediterrani (amb mitja i cursa de 10km) i és ideal per a fer la tirada llarga prèvia.
Finalment cal destacar que el recorregut és totalment pla, cal tenir coco per aguantar les llargues rectes, però si es fa, els ritme són boníssims, per tant una bona ocasió per buscar baixar marca. Després descansar novembre i desembre per començar de nou la temporada buscant, perquè no, la ineludible Marató de Barcelona.
En definitiva, us recomano que feu una bona base durant les vacances. Córrer no entén de planificacions, sigueu on sigueu, encara que sigui a Thailandia, sortir a rodar una mica sempre es pot i és molt gratificant. Realitzar durant el setembre i octubre la càrrega d’entrenaments i acabar amb les dues setmanes de recuperació prèvies a la Marató el novembre. Un pla fantàstic i tot plegat per només 35 euros!

Penjo aquesta foto perquè coincideix que els dos millors que conec i que tinc l'orgull de considerar com a amics hi van participar fent top10! Un petit homenatge.

M'avanço

La Bea va de cul. Entre feina, entrenaments, actes socials i el Guillem no té temps quasi ni de dormir. De fet estic escrivint això des del llit, esperant-la.
Ella ja escriurà quan pugui sobre l'stage de l'Escala (té un títol cinematògrafic boníssim), sobre el material nou (casc, sabates de bici, bici...) i sobre el seu redebut en triatló, però jo d'entrada volia expressar el què vaig sentir a Donosti. Sempre és difícil valorar el que tens i per tant no sempre sóc conscient que estar al costat d'algú que no només enten el què faig sinó que ho comparteix, és increïble. També és una putada, ja que en el darrer mes les nostres hores d'entrenament han estat una autèntica gimcana: ara vas tu al gimnàs a fer natació i spinning i quedem a la porta per a donar-te el Guillem i segueixo jo amb una mica de running i natació, ara li portem el Guillem als avis per a poder escapar-nos una horeta i fer una mica de bici junts... en fi un autèntic Tetris vital.
Ja fos aquesta dificultat, el saber que els dos sacrifiquem una mica en favor de l'altre o el simple fet de veure-la vestida dels Dragons preparant el box, van fer que de sobte m'emocionés, fins el punt de tenir aquella sensació estranya de voler plorar. Se'm va passar ràpid perquè sóc un "macho" però em va fer il·lusió passar aquell moment, involucrar-me en el que ella estava fent, emocionar-me per veure-la de nou competint.
Després en competició em va agradar veure-la sortir en una posició més o menys correcte de natació, però sobretot no vaig poder reprimir un crit d'orgull en veure-la arribar de la bici, molt forta i a prop de les de davant. En el tram de running va sortir el Pau entrenador i em vaig posar nerviós perquè no va començar bé, però la veritat és que en el segon km ho va donar tot.
Com no podia ser d'una altra manera quan ja va arribar em vaig dedicar a corregir-li els quatre errors que havia comès, una altra vegada l'entrenador jiji, però també vaig aconseguir expressar-li el bon moment que vaig passar i que he volgut descriure aquí per reviure'l en uns mesos.

Triatlón Memorial Onditz 2011

Els que m’envolteu sabeu que aquest any tinc poc temps per entrenar, he anat mica en mica, augmentant els volums però partint sempre de poques hores a la setmana d’entrenament. El truc ha sigut fer sempre qualitat, ha estat una temporada en la qual no he pogut rodar a ritmes còmodes, sortides de xerrar i arribar a casa tranquil. El punt màxim, fins el moment, d’aquesta tàctica, va arribar la setmana passada en la qual em vaig trobar amb “l’obligació” de fer uns 12 o 13kms a ritme ràpid (tenia els 41minuts de l’any passat al cap) i sobretot fer una tirada mitja en bici, ja no només perquè em donés marge per Donosti sinó pensant també amb Les Angles. Passats aquests dos dies als quals vaig sumar un entrenament al mar amb TFswim a les 7 del matí i per tant dormint poc, vaig reduir als mínims la meva gasolina. Els havia fet de manera correcte, complint els objectius, però a un preu massa alt, vaig acabar deshidratat i amb insolació, i amb unes sensacions que em feien perdre confiança de cara a la Tri.

Així arribava al diumenge, a tots els factors s’hi sumava una calor inusual al País Basc i per tant les condicions que menys m’afavorien. Fos com fos, la nit anterior ja m’havia obligat a gaudir de la prova i per tant els nervis tampoc eren alts.

Preparem amb els Xavis els box i sense pressa ni pausa anem cap a la sortida al mig de la Kontxa. A partir d’aquí no us fotré el rotllo, una natació còmode però llarga, més enllà del pas per bolles, la resta va ser més o menys factible. Surto bé, amb gent davant però molts darrera i en quant als Dragons, com era previsible entre els Xavis. La bici irregular, les dures rampes inicials ja em demostren que no vaig prou bé, però els altres tampoc van gaire millor així que en general amb un esforç final aconsegueixo que se m’escapin pocs, conec el recorregut i sé que és clau no despenjar-se en aquest tram inicial perquè després n'arriba un de ràpid on cal anar amb grup. La resta bla, bla, bla (ho podria explicar però em fa mandra) el cas és que coincideixo amb l’Àlvarez i rodem molta estona junts.

Pel què fa al running l’extranya sensació d’anar parat, però rodant per sota de 4.30 (són aquells misteris de la competició) i que fa que el patiment sostingut per com a mínim mantenir el ritme es converteixi en un gran parcial. He sentit queixes per posar l’avituallament en un extrem del circuit i no al mig, però és que en teoria, i més a Donsoti, cada 3km ja ha de ser suficient.

En definitiva el fet d’entrenar poc però bé m’està permetent tenir bones actuacions, però sempre amb un plus de patiment. És difícil d’explicar-ho i hi hauria de dedicar una entrada, però realment no va ser el mateix que l’any passat, quan venia de fer Balaguer la setmana anterior i per tant l’olímpic em va ser relativament còmode. Per contra, crec que en global la meva actuació aquest any ha estat millor i la classificació així ho demostra.

Pau Cortadas Guasch 2h35'55''
Posició 122 de 742 inscrits i 525 acabats (atenció al número d’abandons! És el que té córrer a 40º)

Temps primer: 2h06’40’’
Parcials
Natació: 31’11’’ Parcial 211 T1:2.14
Bici: 1h22’01’’ Parcial 190 a 29.26km/h (sembla mentida) t2: 1.30
Run: 42’43’’ Parcial 76 (pitjor temps i millor parcial que l’any passat, significatiu!)

Us adjunto aquí la crònica de l’edició 2010. El conjunt de fotos les publicaré amb l’entrada de la Bea, l'autèntica protagonista del cap de setmana.

Running, eating and working in València

Com que el tema del working ens el podem saltar, anem al bo.
Comencem pel running i és que València és una ciutat prou bona per córrer, té grans avingudes i sobretot han remodelat tot el que era la riba del riu per a fer un Parc on poder fer kms. Tots dos dies l’objectiu era arribar a la Ciutat de les Arts, per mi un conjunt d’edificis difícilment igualable. Pels amants de l’arquitectura moderna és un lloc emblemàtic que li ha donat un plus a la ciutat i a la vegada com dic jo, són uns edificis que quan els veus dius “València” com passa amb la Sagrada Família a Barcelona, la Tour Eiffel a París o les Torres Kio a Madrid (per cert cert ciutat que fins ara, no tenia aquest tipus d’edificació). El dissabte sortia a les 7 del matí amb la intenció de rodar a 4 però directament no vaig poder, mentre corria pensava: em falta un pel d’entrenament, he de fer més sortides al matí (amb el Guillem impossible) i sobretot he de tornar a perdre els dos o tres quilets que he recuperat en el darrer mes. L’endemà corríem amb la Bea i el Guillem, a un ritme més còmode.

I en quant a l’eating un cap de setmana perfecte. Entre coneixements propis i recomanacions, vam fer un cap de setmana gastronòmic brutal. Aquí van els noms:
Divendres sopàvem a la Cervecería Erajoma, un bar de tapes d’aquells que hi ha dos guiris i la resta Valencians. Està una mica apartat del centre, tocant a Mestalla, però de les 6 o 7 tapes que vam prendre, totes valien la pena, una materia prima immillorable i servei força agradable. Com deien en algunes crítiques si vols tenen material per deixar-t’hi una pasta (al costat uns s’estaven prenent uns escamarlans que tenien una pinta...) però si es prenen tapes “normals” el sopar surt per uns 20 euros.

Dissabte repetíem tapes, però aquesta vegada al casc antic, en un bar, La Pilareta, on hi havia anat feia tres o quatre anys i ens havia agradat molt. En aquest cas algunes tapes estaven excepcionals, especialment les Clotxines o músclos, i en general vam sopar molt bé, potser ens va fallar l’emperador, esperàvem un altre tipus de plat i era un tall a la planxa i sec. La resta, molt recomanable. També per uns 20 euros.

Diumenge anàvem directament al cor de la Ortxata, segurament al bar més emblemàtic on serveixen aquesta beguda, el Daniel, que es troba ni més ni menys a l’Avinguda de la Ortxata 41 (més autèntic impossible) a la ciutat d’Alboraya, als afores de València.

I per dinar, no podíem passar pel delta sense fer-hi una paradeta i si bé aquesta vegada no vam fer la típica migdiada a la platja dels Eucalíptus sí vam anar al restaurant Ida Can Machino a Els Muntells per fer una boníssima Paella d’ànec.

Tritraining Stage a l’Escala 2011

Ja ha passat una setmana però les sensacions són igual de positives en tots els sentits. Amb permís de l'Igor penjo aquesta foto amb la seva bici, la dels meus somnis i a més tunnejada a la Dragons.

Què dir de la Organització?, la planificació era, sota el meu parer, molt encertada, ni excessiva ni poc exigent. Ens va permetre entrenar i a la vegada descansar i gaudir de la zona, corregint els innevitables problemes de timming quan hi ha tanta gent i tantes casuístiques. Potser l’únic però era que tots hauríem d’haver gravat el telèfon del Xavi de Tritraining i així evitar petits desajustos puntuals.

També es va crear un grup molt maco de gent. Està clar que això no sempre es pot aconseguir, però si es fusionen tres grups com el Gavà, els Dragons i els Tritrainings, tens molts números que hi hagi bon rotllo, com va ser, tant per part dels triatletes com dels acompanyants.

I finalment tant per mi com per molts va ser un entrenament genial. Per mi 100% efectiu, si bé el primer dia va ser més una volta turística on ens vam anar adaptant als ritmes de la majoria i vam anar reagrupant el grup, l’endemà ja vam fer una tirada més llarga, amb moments de tensar la corda i per tant fent per fi uns quants kms de qualitat (quantes hores de bici em falten, déu!!).

I sobretot el fitxatge de darrera hora li va donar un plus a l’stage realment espectacular, i és que poder fer un entrenament teoricopràctic el dissabte i una tirada de 3.5km de natació diumenge amb la Tere Fullana i recolzat amb el propi Xavi, és una cosa que pocs stage poden tenir, i per mi un salt qualitatiu important, especialment en la meva confiança.

Crec que va ser bo per molts altres triatletes, uns perquè van compartir bons moments, altres perquè van entrenar de valent, anant a ritmes forts, i d’altres perquè van aprendre a rodar en grup. En definitiva, que malgrat hi va haver absències dragones importants i que es van trobar a faltar, ens ho vam passar de conya i ja s’està demanant una segona edició.

Moltes gràcies a tots i especialment als organitzadors!

PD: Si la Tere va ser un plus, no va ser menys el Roberto, quiromasatgista que ens dedicar a tots uns minutets, i que a mi em va anar de conya per poder fer la tirada de 3.5km de natació ja que el dia abans havia tingut unes rampes molt desagradables degut al fet d’estar massa temps parat a l’aigua.

Participació de la UOC en els Jocs Interempreses

Vull dedicar aquest dissabte per mi laboral a parlar del gran Stage de Tritraining a l'Escala, però de moment i seguint amb la línia mediàtica de les darreres entrades us penjo el vídeo de la participació en l'edició 2011 dels Jocs solidaris intermpreses on s'han recaudat més de 15.00o euros per a tres ONG: la Fundació Innovació per l'Acció Social, la Fundació Enriqueta Villavecchia i la Fundació Arrels. Moltes felicitats als organitzadors i a les empreses participants.

A veure si acabaré sent tant mediàtic com el Josef Ajram?

Després del meu salt en el món mediàtic amb el reportatge sobre les llebres a la Marató de Barcelona (he de buscar la versió de Teledeporte perquè en la de TV3 no van posar la meva entrevista), ara he aparegut en la revista del DIR.Dono gràcies a l'Óscar i a la Carlota per haver-ho gestionat, digueu-me tonto però a mi aquestes coses em fan il·lusió, així que de seguida vaig dir que sí. També dono les gràcies a tots els que m'heu contactat després de la sorpresa d'haver trobat el meu careto tot llegint la revista del DIR.

M'agrada el títol "Inquietud".

Documents gràfics

Tenia pendents alguns documents gràfics, i com que sóc molt despistat, dedico una entrada a recopilar-ho tot.

Vídeo Sortida de l’aigua a la Triatló (aquatló) de Mataró 20011
http://www.youtube.com/watch?v=ov9upMdP6pM

Vídeo natació Aquatló interempreses 2011
Versió pròpia
http://www.youtube.com/watch?v=INWsjuK9QPQ
Versió oficial
http://www.youtube.com/watch?v=rjv6yZy8PPc&feature=share


Vídeo arribada Aquatló Interempreses 2011
http://www.youtube.com/watch?v=jrnDZk6OD-w


Fotos Cursa de Collserola 2011
https://picasaweb.google.com/pcortadas/CursaCollserola2011?feat=directlink
Fotos Triatló del Prat 2011 (aquí en falten les hauré de buscar)
https://picasaweb.google.com/pcortadas/TriatloElPratPerEquips2011?feat=directlink
Fotos Aquatló Mataró i Interempreses 2011-06-10
https://picasaweb.google.com/pcortadas/AquatloInterempresesIAquatloDeMataro2011?feat=directlink

Aquatló de Mataró

Malgrat la meva amistat amb alguns dels que ho organitzen i que va ser una decisió presa de manera conjunta, no vull deixar de mostrar el meu desacord davant la supressió del segment ciclista en el Tri de Mataró. I no tant per l’eliminació en sí, sinó per la falta d’alternatives. El fet de posar un temps de tall per agafar la bici, denota que no tenien gaire marge per a realitzar la prova i especialment imagino que, per tancar la NII, així doncs, la possibilitat de retardar mitja hora la sortida (cosa que hagués estat suficient per a eixugar una mica el terreny ) era inviable, i això és el que critico.
També podem parlar de la perillositat del terreny, però no crec que ho fos més en mullat que en sec, ja se sap que les tris sprints multitudinàries són una bogeria, gent que quasi no ha agafat la bici de carretera rodant amb d’altres que s’acosten a 50km/h.En fi, que em va saber greu, no tant per mi, sinó pel Marcel, a qui havia regalat la inscripció per a què debutés en Triatló, i ara ja no ho podria fer. Al final, un cop nedant li agreujava una lesió muscular i havia d’abandonar, així que no va poder fer ni el sector corrent.
Per part meva, sensacions dolentes nedant, amb la impressió que em passava tot quisqui, però al final veient la posició de sortida, el temps (jo crec que no hi havia mil metres) i la relació respecte als companys d’entrenament, tampoc va ser desastrós. Transició regular, no m’acabo de treure ràpid el neo , i running més que correcte baixant de 4min/km, recordant el gran entrenament amb el Nacho del dijous, i aconseguint avançar el Mikel (1 a 0 chaval!)

Pau Cortadas 39’40’’

Posició 152 de 694 acabats

Parcials

Natació: 17’22’’ Parcial 214 Fins el chip 18’00’’

transició 2’43’’’
Run: 19’35’’

Moltes gràcies a tots els acompanyants (i la Viqui?), va ser clau per la logística! I bona tornada amb el Mikel i el Victor.

Demà fotos i vídeos dels dos Aquatlons

Aquatló Interempreses 2011

Amb l’Enric, l’Anna (que cada vegada s’atreveix amb més coses), el Nacho i l’Ignacio Quiles de Novartis.

Si l’any passat érem 4 gats en sentit figurat, aquest ho érem en sentit real, quatre gats i una gata. És una pena que sigui així, i la veritat espero que l’any que ve facin més promoció entre les empreses i podem fer una edició més popular.
Sigui com sigui, i com no podia ser d’altra manera, va ser molt amè. La meva intenció era fer un test de cara a la tri de l’endemà, però sempre vigilant de no excedir-me. En la natació, especialment en els primers 200 metres el Nacho em va apretar així que no em va deixar relaxar-me. Ja de tornada vaig agafar més distància.
Aquesta vegada sortia ja primer de l’aigua, però tenia ganes de fer un bon parcial de running, i per tant vaig anar alt de pulsacions ben bé fins a l'inici del darrer km, on em vaig deixar anar una mica (no gaire) per no cremar-me. Temps final 19.30, per uns parcials de 9.00 de natació (sens dubte era més llarga que l’any passat i que 400 metres), 34 segons de transició i 9.56 de running (és a dir a 3.40 de mitja).

M’agrada aquesta foto, amb el Nacho darrera trepitjant-me els talons.

EL OTRO LADO DE LA CAMA

Per Bea

Aquesta entrada està dedicada a les dones, a les que dormen a l’altre costat del llit. I és una crida i un “ vinga noies!!!” Perquè el cap de setmana de Sant Joan, que per cert és el meu cumple, marxem a Donosti perquè els nois volien fer el TRI Olímpic d’allà. Però el dia d’abans hi ha la Triatló de la Dona (250mSWIM 8kmBIKE 2Km RUN), més senzilla que una SÚPER SPRINT, però no sense emoció per fer un debut, o una reconciliació després de casi dos anys d’inactivitat amb la TRI, com és el meu cas.

L’any passat vaig acompanyar al Pau, amb el Guille a la panxa. Vaig veure la TRI de la DONA i vaig dir: “L’any que ve participo”. Varem decidir que el Pau convenceria a uns quants amics i jo arrossegaria unes quantes noies, i aprofitaríem el finde a lo grande, festiu i esportiu a la vegada, tot amanit amb uns bons pintxos, txacolí, passejadeta per la contxa i sospir profund al Peine de los Vientos.

La segona part ja la tenim. La reserva d’hotel ja està feta i marxem un grup maco. El Pau ha complert la seva part, i ja està inscrit amb els dos Xavis, un trio de DRAGONS de luju.
Però jo la meva part no l’acabo de tenir lligada i al sac. Vaig reclutar unes quantes noies, però els esdeveniments ens ho estan posant difícil. La Ruth està apuntada però té dubtes i la Sheila ha hagut de deixar en stand by inclús la reserva. I jo em pregunto, no creieu que les pròpies sigles del triatló que han inspirat tant logos, marques, il•lustracions, etc... ens volen dir alguna cosa? No creieu que les famoses sigles S B R són un senyal? Són S de SWIM o de Sheila? B de BIKE o de Bea? R de RUN o de RUTH? Penseu, jo crec que és el destí...

I de sobte, comentem el tema amb l’Anna, una altra Dragona amb ganes, i quan diu que sí, no va poder tancar el tema vacances... Però jo encara així, no perdo l’esperança... Així que “mujeres DRAGONAS, UNÍOS”. Donosti ens necessita!!! El club vol que per fi llancem la secció femenina al èxit més total i absolut en debut oficial. Va, és factible i serà molt divertit...

Anar les 4 seria un gran regal de cumple... Funciona el xantatge emocional? Va, porfi, porfi!!!

Evidentment, si alguna noia s’anima, serà molt benvinguda!!! Las chicas son guerreras!!!

Record de la Tri de Donosti 2010

Inscrits a Donosti

Si l’any passat vibrava a Donosti aquest repeteixo però a lo grande, acompanyat dels Xavis que tant m’han i m’acompanyaran en els entrenaments, i de les respectives que participaran el dia abans a la Triatlón de la Mujer. Ja estem tots inscrits, no tinc cap dubte que serà un gran cap de setmana, d’esport, turisme i menjar!!!

Inèrcia solidaria + La Casa dels Xuclis + Xavi

= Projecte molt maco.

Aprofitant que en la darrera entrada parlava del Xavi, ara que ha superat la prova esportiva més important que pot realitzar un triatleta, es centra en un nou repte però que no farà sol, sinó acompanyat d'un entorn solidari. Ha creat Inèrcia Solidaria i ha contactat amb els Xuclis, una fundació per nens amb càncer, per a poder col•laborar a través de la seva participació en les 24 hores de Calaf.
No calen més explicacions, simplement és un pretext per poder donar a conèixer el projecte de la Casa dels Xuclis, un lloc d'acollida de nens amb càncer i que necessita finançament per anar-se construïnt, per tant us animo a col•laborar-hi.

http://www.inerciasolidaria.com/
Aquest dibuix li ha fet la Roser Capdevila, l'autora de Les Tres bessones, però no acabo de veure que conegui gaire al Xavi, amb tanta "pelambrera" ;-)

Molt bona iniciativa, Xavi, Felicitats!

Crònica de l'Ironman de Lanzarote, vivint-la com si fóssim allí

Quina millor manera d’homenatjar al Xavi pel seu Ironman que explicant com vaig o vam viure la tarda del dissabte, que començava connectat al mòbil ja al migdia, fent el maleducat en un dinar familiar. Transcric aquí un IM viscut a nivell virtual, la primera part via facebook, seguint els comentaris en el mur del Xavi, i consultant els parcials al web oficial de carrera. La segona part, la que jo considero més interessant, comentant la jugada amb el Víctor, vivint en directe els parcials i el vídeo de l’arribada (amb alguna entrada al facebook).
De mica en mica també seguia al Jose, que ens va fer patir una mica més però que superava també la competició convertint-se en un Ironman!!! Felicitats!
Un moment únic veure juntament amb la Bea i el Guillem (que jo crec que estava estudiant com fer un IM de cara al futur), com entraven el Xavi i la Ruth i es fonien, literalment, en una abraçada.
En blau: facebook
En negre: Víctor
En vermell: Jo

Pau Cortadas Guasch Millor pluja que vent!
Ahir a les 12:49 •

Ruth Alavedra Va bastant be, de fet inclus q diria q massa rapid!
Ahir a les 13:55 •

Pau Cortadas Guasch Ja funciona el tracker! Quin temps de natacio! Jo de gran vull nedar com ell. Pero ha acabat la bici? Quant ha fet?
Ahir a les 14:54

Pau Cortadas Guasch La bici en 6.30 i els primers 6km de run a 4.30,, és massa ràpid, però vol dir que ha acabat bé la bici.
Ahir a les 16:44

Pep Sanchez Delgado A 4:30??? Uff!! Calmeu-lo!!!
Ahir a les 16:46

Ruth Alavedra L'he vist fa 2 minuts i diu q va be, q encara no ha parat a caminar. Crec q encara li queda corda pero la calor esta apretant.
Ahir a les 17:08

Pep Sanchez Delgado Digali que parar a caminar a caminar no es una opció, que baixi el ritme i no camini....
Animeu-lo a muerteeeeeee!!!!!
Ahir a les 17:10

Ruth Alavedra Ja li he dit q dosifiqui perq va massa rapid pero diu q es troba be. En una estona us torno a infornmar. Moltes gracies pel suport desde BCN, li he donat anims de part vostre i l'ajudat!
Ahir a les 17:11

Pau Cortadas Guasch Home si camina als avituallaments no passa res, he investigat una mica i crec que els ritmes de la web estan malament, que ni abans anava tan rapid ni ara tan lent. Ruth i la resta ara animar-lo a ell (i al Jose), i si hi ha defalliment, el comodin de la llamada ;-)
Ahir a les 17:18

Ruth Alavedra Jo estic gairebe segura d q parara una mica a caminar o almenys confio q ho faci!. M'he creuat amb el jose i ta be! Ole esos triatletas! No dejare q abandone! Antes lo llevo a caballito jejeje
Ahir a les 17:26

Pau Cortadas Guasch Dos parcials, del 12 al 18 a 5.07 del 18 al 24 a 5.56. I aquests ja són correctes. Ruth, ja tenim Ironman, si ha arribat al km 24 acaba segur!!!!
Ahir a les 18:21


18:37 Jo: Estoy siguiendo a Xavi en el Ironman
Víctor: Sí, yo igual lo ando viendo...
Jo: Ha hecho una natación espectacular!
Aunque yo creo que ahora va un pelín clavado, creo que hará una maratón entre 4 y 4.30
Víctor: Sí, en 58 es increíble... es su fuerte sin duda
Vi que bajó mucho el ritmo en el maratón, la bici ha de haber estado muy difícil
Jo: En todo caso esta vez acaba seguro, a ver si lo hace en más o en menos de 12 horas
Víctor: Pero después recuperó ritmo, no sé ahora que tal...
Jo: El último a 5.56
18:41 Víctor: Pues yo creo que para ser el primero está muy bien... es un tiempo bastante buenopara el primero y para lanzarote que es muy difícil
Jo: Algo pronto para ir a 6 min/km.
Sin duda, está de coña!
18:44 Víctor: Bien, que mantenga el ritmo abajo de 6 y terminará bien
Pero ante esa situación yo creo que está bajando el ritmo porque duda si llegará con un ritmo más fuerte...
Cuando estás cansado y te falta tanto no hay nada como guardar por si acaso...
18:45 Jo: Lo que pasa es que está empezando a andar un poco, en un IM no decides bajar el ritmo, lo bajas "por la ley de la gravedad" o sea porque no puedes más.
18:46 Víctor: Es que haber hecho 6:36 en la bici es porque ahí estaba muy dura...
Jo: La cosa está en que en principio irá bajando el ritmo o sea que en principio el siguiente ya será por encima de 6.
18:47 Víctor: Pues esperemos lo mantenga en 6 por lo menos... que no baje tanto... en fin... como sea, terminar es excelente
Jo: 6.05 en el último parcial y a falta de 12km, esto está hecho!
18:51 No ha bajado mucho y eso está bien
18:54 Víctor: Sí, yo creo que se guardo un poco y ahora tratará de mantener los 6 hasta el final... porque hubo un parcial que hize más de 6 no?
19:06 Jo: Sólo el último ha hecho más de 6 ahora viene el parcial clave pero baja de 12 horas seguro lo cual está de coña
19:07 o casi seguro jiji
19:30 Jo: 6.47
Víctor: Uff
Jo: Lo que te dije, en un IM uno no se reserva para el final, uno va a lo que puede, le quedan 5km 19:32 Si hace el último en 6 baja de las 12, sino justito.

Segur que está al límit però només li queden 5km (és a dir com si fos una tri Spint) JA TENIM IRONXAVI!!!!!

19:35 Jo: Aquí puedes ver el final de Xavi http://live.ironmanlive.com/Event/Ironman_Lanzarote
Víctor: Sí lo ando viendo justo
Jo: Alrededor de las 20 horas!
19:36 Víctor: Con que no se atraviese el fotógrafo ese de verde jaja
Jo: jaja

Per veure com arriba (si no es posa ningú al mig), calculo que cap a les 20 hores, una mica abans. Gran Xavi Alvarez!
Ironman Lanzarote
live.ironmanlive.com

20:00 Víctor: Ya llegó
Lo viste?
20:01 Jo: Lo ví, con Ruth! 12 clavadas!
20:03 Víctor: Sí jajaja qué bien!

El Guillem mirant l'arribada del Xavi, ja és IronMan, amb 11.59.48 i una natació espectacular. FELICITATS!!!! Quina gran abraçada!!!

Cursa de Collserola 2011: Per fi!!

Atletisme Cerdanyola

Si l'any passat deia que havia millorat un minut la meva millor marca per res, o millor dit per tornar a quedar quart, aquesta vegada, i encara 2 minuts per sota del què havia fet, sí he aconseguit el meu objectiu, per fi podi a l'interempreses, segona posició que m'alegra més que mai.

En el Garmin, de nou el recorregut del 2009, però aquesta vegada sí arribava bé, cosa que s'ha traduit en una cursa rodona. Com em va passar en Bombers, sortida molt ràpida que té un problema, i és que la fatiga arriba molt d'hora però també una virtud i és que em permet viure molta cursa de rentes.

I poc rotllo més, molt bon companyerisme dels companys de la Universitat, amb un rival de luxe, el Xavi Vilajosana, un fantàstic ciclista que només certes molèsties musculars l'han privat de fer un temps estratosfèric però sí poder puntuar (acabant en tercera posició), a l'igual que el Nacho. Els altres s'han quedat a les portes però també val la pena felicitar-los i donar-los les gràcies per tants entrenaments compartits, especialment amb el Marc.

Pau Cortadas 13.6km

Posició: 47 de 745 acabats

Temps: 56.33

Primer classificat 46.43 (el segón més de 49)

Josef Ajram a l’EPIC5

Aquesta vegada no ho veia clar, fins i tot jo, entrenant, em veuria capaç de fer un Ultraman, però nois, 5 Ironmans en 5 dies és molt heavy, i aquest és el darrer repte que ha superat en Josef Ajram.
Amb tot el rebombori mediàtic, desconec el temps que té per entrenar i imaginava que menys del què habitualment. Aquesta impressió, juntament amb la duresa de durant 5 dies recuperar en només una nit i afrontar un nou IM, és el què em feia tenir certs dubtes. Sense conèixer els detalls el que sí està clar és que ho ha aconseguit i amb èxit.
Felicitats Josef!
http://josefajram.es/

Diarios de una bicicleta

Per Bea

El dissabte vaig tornar a néixer, “bicicletairement” parlant, clar... I és que feia ben bé 2 anys o més que no agafava la bici de carretera, només comptant embaràs (9 mesos) i edat del Guillem (casi 9 mesos més), i això pensant que la vaig deixar just al quedar-me embarassada, que no seria exacte. Per tant, el diari de la meva MINALI, ha estat més aviat escàs (ple de fulles en blanc) en aquests últims anys. Sort d’alguna escapada amb algun amic triatleta i amb el Pau, que si no, pobreta. Amb la canya que li havia pegat el Nico!!!
El Pau, com sempre, generós, escolta la meva petició que vull sortir en bici de carretera. Ell queda amb els pro del Club a les 8h, però convoca una sortida SARGANTANA (o DRAGONTANA, va, que estem en ratxa) a les 11h. Ell, ni corto ni perezoso, fa doblete: toma ya!!! Surto de casa cagada: la posició, les cales, l’alçada del manillar per frenar... PUF, ja no me’n recordo. Em sento tant “pato” que baixo Verdi caminant, no sigui cas que m’estreni de veritat. Un cop a General Mitre, ja em vaig familiaritzant. Sort que hi ha coses que no s’obliden. Cap a Kennedy!
Al final s’animen uns quants: l’Anna, que sempre està a totes i té molta energia, el Carlos que casi estrena bici i prepara la seva tri de Vandelló al dia següent, i el Roger, que ve en BTT, i això no l’atura. Encara que el temps no acompanya i mentre esperem a l’Anna cauen quatre gotes, decidim tirar igualment, confiant en que aguantarà. Retrobats tots, tirem cap a la Carretera de Vallvidriera. La idea és arribar al Tibidabo. Quan començo a pujar Vallvidriera, em sento bé. Pensava trobar-me més fluixa, però vaig tirant a bon ritme (perdoneu-me, bloggeros pro, a bon ritme per mi). Sóc feliç!!! Això li dic al Pau, que somriu. Imagineu quan alguna cosa així li digui el Guillem: caurà de la bici de l’emoció.
I, a partir d’aquí, em dedico a gaudir del recorregut i del moment. Quan de temps! Quines ganes! Em venen al cap algunes de les últimes sortides abans d’aparcar la MINALI: una amb el Robert i el Pau, una altra amb el Raül, el Carles, l’Albert, el Xavi i el Pau... Penso en quan el Guillem ens podrà acompanyar, encara que sigui en cadireta. M’il•lumino i se m’acut el regal que li vull fer al Pau el proper aniversari de noces. Passo pel trajecte que va des de la rotonda final de la carretera de Vallvidriera que porta la Tibidabo i em sorprèn veure el carril “peatonal” per corredors i caminants; no sé quan porta allà, però jo no l’havia vist. Passo per La Florida, a veure si veig algun WAKAPETÓ (:-)). I en arribar casi a l’entrada del Parc, una altra novetat: el terra amb llambordes. Llavors ja em flipo, i em sento com el ciclistes de la Paris – Roubaix!!!

Foto tots junts, envoltats de guiris i teenagers, i cap a baix. Amb tranquil•litat, que fa vent!!!. Arribem a casa, una miqueta menys de 20 km, i sospiro. Us he dit que vaig ser feliç???

Sense final, no té sentit

Això és cert per la vida, en general, si més no a mi em serveix acotar les coses per a organitzar-me i motivar-me i arribar a un objectiu, un target que diu els americans.
L'any passat, cap el mes d'abril m'autocompremetia a fer 100 flexions al dia durant sis setmanes, i, més enllà de les crítiques rebudes en algun vídeo, dient que alló no eren flexions, que havia de tocar amb el pit a terra... m'ho vaig passar molt bé, vaig complir i a més em vaig posar força catxes, jiji
La merda és que ho vaig fer massa d'hora i en arribar l'estiu ja no quedava res, ja m'havia desinflat. Vaig provar vàries vegades de tornar a començar, amb flexions, abdominals, el què fos, però entre que no ho explicava via bloc (que sempre compromet una mica) i sobretot que no tenia un dia en què s'acabaria, vaig ser incapaç de mantenir-ho.
Ara he tornat, m'he posat unes normes i una data límit. Les normes són 100 abdominals, flexions o séries de màquines cada dia i el límit, dos mesos, és a dir maig i juny.
Aquí penjo un vídeo de les flexions fetes durant el creuer familiar, total freak.
http://youtu.be/bx0U9gsJmQQ

Triatló del Prat

Simplement adjuntar l'enllaça a la crònica publicada en el bloc dels Dragons, i aprofitar per dir que va ser un triatló excel·lentment organitzat i que em va permetre viure una experiència molt amena i divertida. Felicitats a tots els components, l'any que ve hi tornem!

http://bcndragons.blogspot.com/2011/05/drac-team-cronica-de-la-triatlo-del.html

Les dades

Barcelona Dragons 1h27'07''
Posició 55 de 66 equips masculins
Parcials
Natació: 31.00 Parcial 64 de 70 Quin desastre!!! jiji
Bici: 37.12 Parcial 44 de 66 (pensava que ens havia anat millor però aquí cada segon és una posició, vam anar ràpids però per estones, ens va faltar un pèl de conjuntció, ja arribarà)
Run: 18.55 Parcial 18 Tócate los huevos, olé!!!!!

BATMAN RETURNS

Per Bea

“Batman”, en homenatge al meu mini Batman preferit, a la foto, en pla intel•lectual i romàntic rodejat de les roses de Sant Jordi a la Cerdanya, i “returns” perquè vull parlar de la meva tornada i dels ànims que m’ha donat el Pau per començar amb força.
Si recordeu, era “la pupes”, amb la meva lesió de maluc. Això que un amic del blog, el Ferran, tant bé va definir: sobrecàrrega de la fàcia lata... Quin orgull tenir la mateixa lesió que el Ferran, un pro de veritat del món del running... Doncs, sí, una mindundi com jo amb aquesta lesió.
Després de 2 sessions de rehabilitació vaig cometre l’error de fer la Cursa del Corte, i el mal va empitjorar molt. Així ho vaig explicar a la meva última entrada. Des de llavors, he fet bondat de veritat. Vaig decidir fer repòs total. He complert amb les 8 sessions restants, que vaig acabar just abans de la Setmana Santa. Semblava que no sentia dolor, ni tant sols lleu, per tant, estava feliç. Estava i estic... El diumenge 24/04, vaig acompanyar al Pau (ell corrent) durant 14 km en BTT per La Cerdanya. A destacar el bon ritme del Pau, molt a tope (com ell ja ha expressat amb entusiasme a la seva entrada “MOOOOOOLA”, és el PUTO AMO, ji,ji), i les meves bones sensacions, inclús posant-me dempeus sobre la bici en trams més empinats, o amb més pedres i fang.

Com el Pau em coneix molt, aprofitant el meu optimisme i sense perdre temps, la mateixa tarda després de la sortida, ja va dissenyar el meu pla d’entrenament de cara a poder fer la TRI SPRINT de Les Angles el 10 de juliol. Dic que em coneix molt, perquè si ho hagués fet abans, ja sap que m’hauria angoixat molt, i si ho feia molt després, hi havia el perill d’oblidar el moment d’eufòria i relaxar-me massa. Així que, com ja tinc el EXCEL guardat al ordinador amb el meu nom gravat, doncs ja tinc l’objectiu, ja tinc el gusanillo de tornar a tenir un petit repte a la meva mida... Sóc feliç.
El mes de maig el dedicaré sobretot a entrenar. El 12 de juny em fa molta gràcia l’stage dels Dragons a l’Escala, on penso copiar els trucs que em puguin explicar els professionals. El cap de setmana de Sant Joan, quina millor manera de celebrar el meu cumple que participant a la TRI (SUPER SPRINT) DE LA MUJER a Donosti i acompanyada d’altres Dragones, la Sheila i la Ruth, segur, i altres que puguem engrescar d’aquí fins a la data senyalada. Pensar que puc tornar a debutar en el TRI SPRINT després de ser mamà em fa molta il•lusió.
Ara, haig d’admetre que un raconet meu estant les pors... dues en concret:
1) em farà mal el maluc quan torni a córrer? Aquesta setmana he fet natació i spinning, però amb el running encara no m’he iniciat. Uishhhh
2) Serè capaç de tornar a agafar el ritme de la bici de carretera? Ara, amb el Guille, em fa més por caure i tinc menys temps per fer sortides. A més entrenar bici de carretera sense el Pau o prendre la iniciativa de sortir sola si que em costa més.
No sé... Us aniré explicant. Propera entrada, exposició de les meves noves armes. De moment, lluint “palmito” de Dragona.

Moooola!

Estic bé! És una constant que els atletes en general ens queixem: estic cansat, no tiro, em fan mal les cames, tinc molèsties... De tant en tant, però cal explicar que estem bé. I així és com em trobo.
Feta la marató em vaig posar a nedar i anar en bici. El simple fet de passar per la piscina ja em va suposar una fatiga important i em va recordar que ampliar de una a tres disciplines era dur. Durant un mes vaig anar forçat, en running aguantava però em costava anar a la piscina i qualsevol volta en bici em deixava baldat (encara recordo la primera volta fins a Gelida, de 50 o 60km que va provocar que acabés fent la migdiada!!! Jo això ni quan la marató jijiji).
El cas és que de seguida he agafat la forma, estic en un moment força dolç, on més enllà de si estic fort o no, els entrenaments no em suposen desgast algun, vaig a gust a la piscina, no em costa córrer i tinc moltes ganes d’agafar la bici, i el millor de tot, de seguida estic recuperat. No sé quant durarà, però ara cal gaudir-ho.
Esportivament parlant ja ho vaig comentar la darrera vegada, començaré per curta i acabaré fent llarga distància. De moment, però, m’ho estic passant teta amb una disciplina que no és la meva, la velocitat. Sóc conscient que sóc més resistent que ràpid, però tampoc m’hi dedico professionalment, i per tant no he de fer allò que millor se’m dóna sinó el que puc o vull. I ara puc i vull fer entrenaments curts però de qualitat, al cap tinc només les distàncies Sprint o Olímpiques, i per tant no em rateja fer un bon entrenament de 5kms de running, o li veig el què a fer 10 séries de 100 a la piscina a tope.
Xavi Llobet, comença a mirar enrere, que ve la bala Cortadas!!!!!!!
Adjunto aquesta foto perquè és una constatació del què explico. Sense fer cap entrenament de llarga i gràcies al Xavi, em vaig cascar 170km de pujada i a bon ritme, amb un resultat sorprenent (he d’admetre que fins i tot se’m va passar tirar-me a la piscina i anar a l’Ironcat jiji, però la resposta de la Bea al dir-li que quan vaig arribar em veia capaç de fer una marató va ser “Però no ho faràs”...)

Del run al tri (Calendari)

Com si del meu debut es tractés he plantejat aquesta temporada de manera progressiva, des de fer un parell de triatlons esprints ara fins a acabar-la amb dos HALFs.
Concretament la temporada començarà aquest dissabte a el Prat amb el triatló per equips. Em fa força il•lusió tant perquè serà força divertit debutar amb els Dragons i a més fer-ho en equip com perquè em servirà per veure com estic. Un mes després les circumstàncies han fet que repetís en un sprint, el de Mataró, que vull fer bé, intentar millorar la natació per fer d’una vegada un paper digne, me la prendré seriosament. A partir d’aleshores, dues competicions més abans de l’estiu, l’olímpic de Donosti per segona vegada i, en principi, el HALF de Les Angles.
Amb el temps que em donarà l’estiu, i que ara no tinc, prepararé bé alguna prova de llarga pel setembre o l’octubre; a hores d’ara té molts números, Berga, fent prèviament Banyoles (no pot passar un any sencer sense fer-hi cap competició).

Incongruències de l’Ironman

M’hagués agradat que aquest títol fos perquè malgrat no tenir temps per entrenar un pot fer un Ironman, però com això no és així, si més no de manera digne, doncs no us puc explicar que aquest any repetiré en la distància. M’havia passat pel cap, especialment l’Ironcat: m’havia informat, fet un pla d’entrenament, calculat que tindria temps de complir-lo, però ni de conya. Si ara mateix que m’estic centrant en la velocitat i no en el volum ja em dóna la sensació que abandono la família, veig inviable entrenar per res que s’assembli a un Ironman. Però no us vull avorrir que sinó no arribeu al què vaig a explicar que, sense que serveixi de precedent, és interessant. L’altre dia el Sergi de SBR penjava al facebook un espectacular vídeo resum de l’Ironman de Kona 2010. Tot i ser un resum dura hora i mitja així que us recomano veure’l, però en la intimitat, i més si la vostra parella no comparteix la passió pel triatló, o pensarà que sou uns freaks. Incongruència 1: Estan “flacos”. Quan el 2007 debutava en Marató i la Bea veia tots aquells escanyolits corrent com a llebres em deia “no et quedis així eh!”. Jo tampoc ho volia, però per sort la passió pel triatló em permetia també treballar el tronc superior. Només cal veure certs triatletes de la “èlit” catalana per arribar a la conclusió que s’ha d’estar catxes per competir. Però si veieu el vídeo i en especial el duel Macca – Raelert, veureu un conjunt d’ossos, que no óssos, nedant, pedalejant i sobretot corrent com a bèsties.

(Els que volgueu mirar el vídeo i no sabeu qui guanya, no llegiu aquest peu de foto) Per cert, bon moment aquest, ells mateixos, en competició, comenten "és com l'"IrnonWar", a més just on la foto el Raelert li dóna la mà al Macca, i s'ha interpretat com donar-li les gràcies perquè prèviament aquest li havia deixat una esponja amb aigua, o felicitant-lo perquè es sabia perdedor d'aquesta batalla de dos.

Incongruència 2: Com a freak que sóc em vaig fixar en les wambes que calçaven, no sé perquè m’agraden les que són de diferent color de la part interior a l’exterior, dóna la sensació que vas amb wambes diferents i és molt graciós. Doncs bé l’Andreas Raelert, segon classificat, i molts d’altres atletes de K-swiss portaven les K- Ruuz. Penso “em pillo aquestes, em molen i a més serveixen per fer una marató”. Busco per internet i tot són coses de l’estil “adecuada para distancias cortas, 1500 - 3000 y 5000 mt. Como máximo para usar en 10.000 mt si el corredor pesa 75 o menos kg.” Què fort, o sigui que a risc de lesionar-se, aquesta penya porten unes wambes superlleugeres, sense amortiguació i per gent molt poc pesada. Realment és un detall que demostra que porten el cos al límit.

Resultats pendents

Això és més per tenir-ho jo, a vegades busco aquesta info i m'agrada tenir-la. Per la primera prova que tenia pendent, els resultats no sé si tenen gaire sentit, ja que més enllà de la regularitat de de clavar els 3.45 fent de llebre, la classificació no té gaire sentit. Sigui com sigui no deixa de ser la meva sisena marató. Pau Cortadas Guasch Posició: 5402 (15075 INSCRITS) Temps total: 3h44’36’’ Primer classificat: 2h07’31’’ La següent és la de la Bea, Mussols, que va fer un temps de 1h32’50’’ per fer els 11.8km nocturns de trail i amb uns kms extra gràcies a la pèrdua. http://cursadelsmussols.comyr.com/GEN005.htm Després tots dos vam anar a Montornès, la Bea va acabar fent els 6km amb 36, lesió inclosa, i jo la Mitja amb el Guillem. Pau Cortadas Guasch Posició: 856 (2466 acabats) Temps total: 1h34’21’’ Primer classificat: 1h07’32’’ Després va venir el Corte Inglés, on el Coke em va fer patir de valent per a fer un temps de 46.11 en els 11km. La Bea per la seva banda la va córrer amb el Guillem i tota la família Rocamora, intentant córrer quan podien però havent de caminar de tant en tant per la gentada que hi havia. I la darrera ha estat Bombers on he consolidat el sub40 Pau Cortadas Guasch (alies Xavi Garcia) Posició: 622 (17677 acabats) Temps total : 39’37’’ Primer classificat: 30’02’’

Bombers 2011

Aquesta crònica és diferent, ja que tot va ser improvisat. Començant perquè fins divendres no pensava ni córrer-la. Al final el Dragons Presi em deixa la seva samarreta i la de la dona. De seguida penso en el Bernat, que està per aquí aquest cap de setmana i li feia il·lusió córrer-la. Així doncs el panorama era córrer amb una S de dona i a uns 5min/km. Però el Bernat està mig lesionat i prefereix no forçar. Així doncs passo a samarreta talla XL de noi i amb ganes de córrer amb el Xavi a 4.20 el km. Amb ell m’ho passo bé i serà un ritme prou ràpid com per forçar però suficient per gaudir de la festa. Descarto acompanyar al Carles o al Coke a pels seus sub40 fins on aguanti perquè no tinc calaix, i perquè a priori em fa mandra. Però amb el Xavi no ens trobem (com sempre arriba tard), ens veiem jo a dins i ell a fora, anant cap al seu calaix. Concretem possible trobada i surto sol. Tot i entrar des del final, he anat serpentejant gent i tinc un lloc, no ideal però prou bo (a més com estic entrenat a esquivar amb el croozer, avui serà xupat). Sortida i “a l’esprint”, em mantinc ben obert a la dreta i per sota de 3.50 per pillar el Xavi quan abans millor, però a Colón veig el cul de l’Oriol, gran corredor i amb qui havíem estat xerrant una estona abans. Ja tinc companyia, però de la dura. Mantenim un ritme bo que ens permet acostar-nos mica en mica al globus i a part per fi corro amb ell que ja en tenia ganes. Cap el 2.5 veig el Coke i mica en mica m’hi acosto. Trigo un quilometret en arribar a la seva alçada, just per oferir-li l’ampolla que he agafat a l’habituallament, penso que aquesta és la seva cursa, així que ell a seguir recte i jo a recollir l’aigua. Sprint fins a arribar a la seva alçada i en general una maniobra perfecte per a buidar de gent el bus dels 40 minuts. Tot plegat, sortida ràpida, sprints constants..., em deixen tocat, així que li dono l’aigua però de seguida em deixo anar uns metres. Al passar pel km5 tinc 20 segons de marge i certs dubtes de mantenir-los, això sí, sé que si vaig a quatre ja ho tinc fet així que aquest ha passat a ser el meu objectiu, un sub40 “por los pelos”. Toca reduir una mica el ritme i estabilitzar marcadors, no estic fi i no vull patir en excés. Aconsegueixo fer-ho: redueixo la fatiga, deixo de forçar l’estomac, i sobretot baixo de pulsacions. Només les cames no em responen, massa tralla el dia abans i massa tralla en la sortida. El meu objectiu és no perdre el globus de 40 (bona feina) i a la vegada vaig veient el Coke que m’ha tret uns metres. Cap el 8, però, em poso a la seva alçada, no sé quan ha sortit i per tant no sé el marge que té sobre la llebre de 40, no veig clar que pugui baixar d’aquest temps. Coneixedor del recorregut, passat el 8 i a punt d’arribar a Laietana li dic que és el seu moment, cal donar-ho tot abans de començar a baixar, d’aquesta manera la baixada es converteix en un semidescans. Veig que ara sí es distancia de nou, jo a la meva, calculant des del 7 i mantenint els 20 segons. per sota de 28, per sota de 32, passo pel km 9 amb 35.40 i per tant ja ho tinc. Veig entrar el Coke pocs metres davant meu, passo la línia d’arribada i el busco, quins nervis, ho haurà fet? Quan el veig té el polze cap amunt, està content, jo també, ara té la marca que es mereix, o millor dit, com comentem pujant amb el bicing ara tenim les marques que ens pertoquen: sub 40 en els 10, al voltant de 1.25 en la Mitja i al voltant de 3.10 en marató, considerem que els nostres néts estaran orgullosos del què feien els seus avis de joves, ara a gaudir de les curses, ja no hi ha pressió! L’Oriol arriba poc després i mica en mica ens anem trobant, de manera casual molts dels Dragons, uns amb millors cares que d’altres. També puc saludar a molts amics i amigues, és el millor que té bombers, que tot i ser 18.000 inscrits sempre et trobes amb amics i comparteixes impressions.

No tenia fotos d'aquest any, així que aquí teniu la foto del meu debut a Bombers i de fet del meu debut en curses populars en el 2006. Tots els que surten a la foto són en major o menor mesura especials, així que em fa molta il·lusió penjar-la.

Inauguraci​ó circuit DiR-Collse​rola

Mica en mica, i no sé per quin misteriós fenòmen, les marques quilomètriques de la carretera de les aigües han anat desapareixent, a partir del 2.5 ja n'hi ha molt poques. Ara el DIR les ha posat de nou, completant el circuit amb zones de musculació. És d'agrair, per tant, que tornin a haver referències en una zona fantàstica d'entrenament.

Envio la propaganda, si no m'equivoco no és un acte només per socis DIR i per tant tothom hi està convidat, el lloc és al Pàrking dels Maduixers.

Aquest dissabte 9 d´abril a les 10h del matí, inaugurarem el nou Circuit DiR-Collserola, a la Carretera de les Aigües, un circuit de 9km d´anada i 9km de tornada, senyalitzat cada 500m. Tanmateix s´han habilitat una sèrie de panells informatius amb consells abans de practicar esport, així com 2 zones amb barres paral.leles d´exercici, per poder treballar el tronc superior.

En l´acte d´inauguració, que tindrà lloc en el parking de la carretera de les aigües, tindrem la presència del Sr. Ivan Tibau (secretari general de l´esport a la Generalitat de Catalunya), Sr. Ramon Canela (Director General del DiR) i d´altres personalitats, així com del triatleta XAVI LLOBET, olímpic a Atenas 2004 i un dels top ten del campionat del món de triatlons durant més de 10 anys.

El Xavi Llobet farà l´entrenament juntament amb els nostres 3 tècnics del Run with Us desplaçats a l´acte. L´entrenament s´enfocarà amb 3 nivells diferents (alt/mig/bàsic) per tal de que tothom pugui disfrutar d´un entrenament al seu nivell. Es regalarà la nova samarreta técnica del Run with Us-Dir als primers 150 corredors així com beguda al acabar l´entrenament.

CARROS DE FUEGO

Per Bea Amb el títol vull fer un homenatge al CARRO, perquè va ser la meva primera cursa amb el Guille en cotxet i al FUEGO, pel ritme de la cursa. Recordeu la idíl·lica imatge de la peli dels atletes creuant la meta a camera lenta, fent l’últim esforç per arribar els primers, amb la música típica i mítica de fons? Doncs aquesta va ser la imatge de la nostra cursa, però sense alentir la moviola. Tal qual: 11 km per un dels recorreguts més macos que et pot donar la ciutat, amb el meravellós temps de vertigen de 1h32min. Toma ja!!! I en el meu cas, amb trencament muscular definitiu en els 250 metres finals.

Com tots els anys que he fet la cursa, el punt de trobada és la porta del FNAC del TRIANGLE. Allà quedem una colla: Robert, Ana, Tico, María, Elsa, Toni, Marta i Pat (que junt amb mi i el Guille són una representació de luxe dels Rocamora), Jordi i Albert, fidels acompanyants durant tota la cursa (o casi tota, je,je), juntament amb la Sheila, que deixa ben alt el pavelló femení dels Dragons, i finalment (els deixo els últims per que al menys estiguin a la cua de l’escrit) els Dragons PRO : Coke, Albert, Andrei i Pau. D’ells ja teniu la crònica del Pau, sensiblement diferent. Ens col·loquem en la sortida, bastant darrera i diem adéu als PRO, que, com a tal, prenen posicions. Des de ja comencem a patir. Quina gentada!!! Encara que cada any és el mateix, impressiona la marea humana de corredors/caminadors de tota mena i condicions amb tota mena de gadgets. Ai, ai Guille, què farem tu i jo entre tanta gent. On t’he ficat!!! Però nois, estic salvada. Recordeu al Kevin Costner al Guarespaldas o al Clint Eastwood a En la Línia de Fuego, doncs així em sento jo, encara que està clar que la personalitat oficial és el Guille, que és qui va al cotxet. El Jordi i la Sheila es situen un a cada costat i ens obren pas, no sense dificultat. Quasi tothom ens deixa passar, però algú s’enfada. Jo no entenc que passi això, però imagino que tothom vol fer la seva cursa. Està clar que tots tenim dret! Fins la pujada cap a l’estadi aquesta és la nostra història: intentar no deixar de córrer, fent esses per esquivar entre “perdons, ojos, cuidaos, atencions, i gràcies. I la visió? La de “esos locos con sus locos cacharrros”: bebés, gossos, patinets, patins, bicis i tricicles, bastons de muntanya, parelles de la mà que no es poden separar per si s’acaba l’amor, grups de 8 persones caminant de punta a punta del carrer, una mena de gall tipus gegants i capgrossos, disfresses, nudistes, animadores d’ESPORT3, bombers que ens mullen al passar, etc... i matats com nosaltres que encara volen intentar córrer i amb un cotxet. A la family l’atrapem al començar a pujar i ara ja no ens separarem, encara que anem fent grupets diferents en funció del moment. L’Albert se’ns despista un moment a l’avituallament d’abans a l’estadi, però gràcies a la cua rotllo inauguració de la Sagrada Família per travessar la pista d’atletisme, el tornem a trobar. Salvats! Reagrupem i després d’una parada de quasi 15 min, continuem. Ara bé la baixada! Sembla que es pot córrer una mica més i ens animem. Els 4 últims km es fan curts, comparativament amb la resta. Anem tirant, però ai, just al veure els 300 últims metres, sento una punxada molt bèstia al maluc i sento que no puc continuar corrent. Li demano al Jordi que passi ell per la meta al Guille. Vull que el peque acabi la cursa corrent. Així ho fem i jo acabo xino-xano. Quina epopeia! Dilluns rehabilitació i decisió definitiva: setmana de repòs total, i segona setmana a veure-les venir, que això sembla que va en serio. Bombers, aquest any no! Els puretes hauran de guanyar als pipiolos sense mi.

Necessitava un cap de setmana així!

Necessitava una mica de canya per a canviar el chip, i què millor per això que tenir amics amb qui picar-se i que treguin de tu una mica més del què donaries en un entrenament en solitari. No començava bé el cap de setmana després d’un “chiquen” amb ChampSys que fèia que el temps destinat a la piscina es convertís en un mirar i remirar excels i mails per tancar d’una vegada el trisuit dels Dragons. El cas és que arribava al DIR amb el temps just per canviar-me, fer quatre màquines (ho he de fer més sovint això) i anar cap al Cervantes a l’entrenament del divendres. Com sempre la sessió del Cervantes va ser molt bona, cadascú a la seva vam poder exprimir-nos al màxim en les 8 rampes que vam fer en quatre voltes. Per part meva donant-ho tot per mantenir el ritme del Coke i amb mal de panxa des de la segona volta. I si divendres em picava amb el Coke, dissabte tocava el mateix però amb les dues rodes. Després d’una volteta a bon ritme per Collserola vam encarar la pujada de Molins a Vallvidrera, i com si algú hagués donat la sortida, el ritme va canviar. Estava clar que tocava “apretar” les dents, la guerra havia començat. No diré noms, però de seguida ens vam quedar tres que “a cual peor”, així que el David amb la frase “què, fem un canvi de ritme?” es va aixecar i amb el seu ball sobre la bici va començar a distanciar-se, el Mikel em va agafar per sorpresa i va anar rere seu com una exhalació. Jo, com sempre, vaig guardar les armes per quan les cames estiguessin una mica gastades i sobretot per aprofitar el tros més pla per, com marquen els cànons (bé, els meus cànons), baixar més pinyons que la resta i contraatacar guardant-me una frase de vacil·leta al superar als meus dos contrincants. Donant més del què tenia i aprofitant que coneixia perfectament la pujada, vaig controlar-los fins a dalt de tot. Havia dit que no donaria noms, no? Ja cap el Tibidabo, el David anava molt sobrat, “però aleshores ja no s’hi valia jiji” Al final una molt bona sortida i amb molt bona companyia, espero que repetim, però ara ja em vigilaran més... I per diumenge, una altra vegada a perseguir el Coke. M’explico. Ens vam trobar una bona colla de Dragons, també amb els de la família. S’esperava una jornada lúdico-esportiva. La part lúdica va ser l’esquivar gent durant els dos o tres primers kms, i quan dic gent considero: persones de totes les edats i condicions, bicis, patinets, estàtues, gossos, i alguna sorpresa més. Aquesta la vam compartir els quatre Dragons que havíem decidit sortir junts. el Coke, l’Albert, l’Andrei i jo mateix. Però a partir de la pujada ja va ser el Coke qui va marcar el ritme i mica en mica vam anar quedant enrere. Va tenir el detall d’esperar-me per creuar junts l’estadi, però de baixada i a Floridablanca em va treure uns 20 metres que ja van ser insuperables, així que per segon dia em tocava veure-li el cul tot i passar a rodar per sota dels 4min/km.En definitiva, com he dit, un fantàstic cap de setmana de piques, que segur tindrà més capítols.

Mitja de Montornès

El meu debut en les curses rendibles ha tingut molts blancs i negres. Ja per començar la nostra actuació va ser correcte per part meva, bones sensacions i ritme prou ràpid, però trista per part de la Bea, que va acabar fent la cursa de 5.5km per culpa d’una lesió. Per altra banda, i això és el què ens ocupa, la caixa de regal de Henkel és poc menys que impressionant: la típica samarreta de regal queda diluïda entre sabons de tota mena, des de corporals fins als de roba, sumat a algun altre complement cortesia de Henkel. La inscripció ens va sortir gratis gràcies a les gestions del David i l’Alberto, així que més rendible impossible. La putada és que ja veurem com acaba el tema, perquè potser em cau una multa per rodar a la “espelusnant” velocitat de 80km/h a la ronda. Em vaig despistar en un tram de 60. En quant a la cursa en sí, doncs val força la pena, com he sentit a dir, molt semblant a Granollers, de seguida em va venir al cap, i també té un punt equivalent a la de Vilafranca, per si algú l’ha fet. Molt recomanable! I la pròxima... a pel pernil de la Garrotxa?