Mizuno wave ascend talla 44//9,5UK//10.5US en venta

Un Dragó ven les Mizuno Wave Ascend 6 de Trail running talla 44//9,5UK//10.5US S'ha equivocat amb la talla i estan per estrenar. Preu 70 euros. Entreu al web i cliqueu sobre el canvi de color, són Dragons total. http://www.mizuno.eu/sports/running/products/footwear/18729/wave-ascend-6

Doncs sí Salomon, i les XA Pro

Quan un decideix comprar-se unes Salomon per córrer i més si son les XA Pro surten els detractors de sota les pedres. Oju que ho dic de bon rotllo eh, que tots els que me les van criticar no només són bons corredors sinó que grans amics. I perquè les he comprat aleshores:

1) Perquè quan un es fixa en els peus de la gent que córrer per muntanya molts porten Salomon, alguns les XT wings i d'altres les XA Pro.
2) Perquè l'únic defecte que els hi trobo és que són un pel "tochón" i per tant pesades, però això és gràcies a una cosa que trobo important i és que tenen una important protecció, especialment en la punta, contra les pedres. En el Trail contínuament vas xutant o et reboten pedres i està bé anar protegit.
3) Perquè a diferència d'altres més lleugeures, aquestes porten una membrana que evita que entri massa sorra a dins.
4) Perquè repeteixo i les que he tingut fins ara m'han anat de conya, i això que al menys un 20% dels kms han estat per carretera. http://www.ironpanic.com/2010/09/saucony-triupmh-7-i-salomon-xa-pro-ben.html
5) Perquè trobo bones ofertes i per tant una relació qualitat-preu immillorable.
6) I perquè no dir-ho, són molt guapes.
Dit això, a no ser que aconsegueixi un patrocini per part de Salomon, no sóc una persona gaire fidel a marques i per tant qui sap si per les pròximes, canvio.
Parlant de fidelitat, he tornat a una de les marques que més content he quedat, amb unes New Balance vaig fer l'Ironman i de fet va ser la marca escollida per les primeres wambes de running que vaig tenir. Com que no està "l'horn per bolls" he decidit comprar-me unes de gamma mitja-alta però a molt bon preu (ja veieu que sóc un expert en fer estudis de mercat). Encaixa perfectament amb les meves característiques i necessitats, i les utilitzaré per a sumar kms. Com a "voladores" (d'això en vull parlar) continuaré amb les Precision, que em van molt bé per competir.
New Balance MR870

http://www.gadgetsparacorrer.com/2011/01/10/new-balance-mr870/

http://www.youtube.com/watch?v=XzubmboY6Zg

La cursa de la Dona

Si acabo de convèncer a la Bea (ho he de fer abans de demà que és el darrer dia), aquest diumenge al Canal Olímpic viuré la meva particular cursa de la dona. Per un costat en principi la Bea correrà un 10mil després de força temps, a més, aprofitant que és plana, ho farà amb el Guillem i el croozer. Per altra banda el Rafa i jo intentarem que l'Ana només es preocupi de córrer.
Ara que he perdut una mica la motivació aquest tipus de coses m'omplen molt. M'encanta anar a córrer una cursa amb la Bea de nou, després de la del Corte Inglés, veure-la amb ganes de fer una competició, i també m'agrada poder "ajudar" a l'Ana a aconseguir un repte espectacular. De fet espero estar a l'alçada, últimament de cap vaig molt sobrat, no em fa por fer una mitja en 1.29, però després ho converteixo a min/km, rodar durant una hora i mitja a 4.15, i ja em fa més respecte.

Sumat a aquest dubte de poder rodar als ritmes de l'Ana (avui faré un test a veure què), hi ha el tema de les wambes. Estic fet un cagadubtes (a part de poques ganes i possibilitats de gastar-me més pasta) i no sé què comprar-me, o sigui que arrossego les Precision 11 durant tota la temporada. Diumenge faran la seva darrera prova.

A mi me daban dos

Després de confirmar-me que el temps que faré a la MCD serà de 3.45, crec que em puc permetre fer el què tenia previst. És a dir a la Marató de la Costa Daurada, sumar-li una altra marató el cap de setmana següent: la Rupit Taradell. La veritat és que aquesta segona competició del 20 de novembre encara no la tinc confirmada. La faré només si algú m'acompanya, ja que es tracta d'un "tute" important: sortir a dos quarts de cinc de Barcelona per arribar a Taradell una hora més tard, agafar el bus per arribar dels primers a Taradell i realitzar el trail al 80%, és a dir, corrent, però gaudint de la cursa. Algú m'acompanya?
Per altra banda el proper diumenge suposo que faré la Mitja del Mediterrani per a agafar de nou les sensacions de cursa. Faré sub 1.30.

Després d’una de ties, una de tios

Ho admeto, vaig estar una època enganxat a Hombres, mujeres y viceversa, y allí no parava de sentir, entre les ties: “me gustan los hombres deportistas” meeeeng, error.

Aquest és un esportista, el Chema Martínez, l’actual millor maratonià espanyol, més esportista que ell n’hi ha pocs, també en el seu dia publicava una foto de l’Ironman de Kona, el Macca és esportista no?, i més o menys està com el Chema.

El què a les ties d'aquests programes (a qui els Catarres han dedicat una cançó) els hi mola no són “deportistas” són tios que es passen el dia al gimnàs. Vaja a elles especialment, però en general un tio cachetes triomfa més que un esportista, però sisplau, no malinterpretem el concepte de “deportista”.

I si tinguessis una filla?

Mai he entès aquesta pregunta? La gent m’ho comenta com dient, si tens una filla no la podràs portar a fer esport, ni anirà al teu nivell... Però per mi encara seria més genial. M’encanten les dones que fan esport, penso que genèticament estan tan predisposades a fer-ne com els homes. Aquest perjudici és només cultural i com sempre dic si una dona és bona pot aspirar a tot en una cursa, mentre que jo puc aspirar a quedar el 1.000 a la Marató de Barcelona.

La Bea feia esport abans de conèixer-la, principalment gràcies al seu germà, havia practicat l’esquí, el padel, el running, la bici... jo només vaig proposar-li la constància, la rutina, les competicions, i d’aquí ha passat a ser una bona esportista i fins i tot, per exemple, s’ha convertit en una ciclista destacable (proveu de seguir-la en una recta!)


En els Dragons, el número de dragones augmenta dia rere dia, i cada vegada hi ha més nivell. Nedant, per exemple, m’és literalment impossible anar al ritme d’algunes de les amigues que tinc, i per sobre de tot, les ganes que hi posen són dignes d’admirar.


I ja que estem en un bloc us faig dues propostes, la d’una Dragona que va debutar en triatló el juliol, i que va decidir compartir les seves aventures trionfire.blogspot.com i la d’una altra Ana però aquesta vegada amb una sola n, que ha passat de ser bona a ser espectacular: més enllà de les marques i els podis, el tema està en què quedar amb ella per entrenar vol dir, sí o sí, anar a tope http://anonimaana.blogspot.com/


Per extensió, parlo de totes les que us heu sentit eludides, i és que estic pensant en moltes amigues, algunes que tot just s’han estrenat, d’altres que fan podis però també les que realitzeu esport única i exclusivament per passar-s’ho bé, per “rodar” una estona. És fantàstic, tant de bo si mai tinc una filla, sigui esportista!

Dragonitzant la bici

Petits detalls per substituir les pinzellades de vermell que tenia la Merida pel groc dels Dragons.
El seient:
El dragonet groc

I les cobertes.

Nova temporada, nova filosofia

Més enllà dels canvis estètics del bloc, aquest any el què hi haurà és un canvi de filosofia en la manera de veure l’esport. No me n’he amagat, de seguida em canso de les coses: quan era petit esquiava, i me’n vaig cansar, va aparèixer l’snow i ho vaig provar, però al cap d’un temps ja no m’aportava res, i aleshores els esquís van començar a ser carving i vaig recuperar els “palillos”, ara ja ni una cosa ni l’altre (hauria de fer esquí de muntanya, però sóc un cagat, i tampoc tinc temps suficient).
Amb l’esport em passa una mica el mateix, per sort, però, acumulo i no substitueixo. Vaig començar cap el 2006 corrent: 10mil, Mitja Marató i Marató. Assolit aquest primer repte em vaig passar al triatló: sprint, olímpic, Half i Ironman. I ara què? Doncs cap a la muntanya s’ha dit.
Acumulo, per tant seguiré corrent i no deixaré el triatló però els meus reptes es basaran en el trail running. El que més m’agrada és que amb aquests nous objectius he recuperat la il•lusió que havia perdut, i que és clau per dedicar-li tantes hores a un hobby.
Paral•lelament, i això ha de ser l’edat, tant real com esportiva, la meva filosofia ha anat evolucionant de flipat a amant de l’esport. Tot i que em passo el dia picant a la gent, fent-me el xulo o dient que sóc el millor, la realitat és que cada vegada sóc més amant de divertir-me entrenant i no competint, cada vegada tinc menys “necessitat” de demostrar res, ni a mi ni a ningú. Sembla evident, però no ho és. Tres frases han presidit el meu bloc, frases que en algun moment he escrit i he pensat que explicaven molt bé el què sentia en cada moment, i en elles es pot veure aquesta evolució, he passat de buscar els límits a qualsevol preu a gaudir del camí.
"Si els objectius estan més enllà dels límits, el plaer d'arribar-hi és infinit, però el sol fet de buscar-los és suficient". 2009
“La dificultat no està en la duresa de la prova sinó en la capacitat d’entrenament”.2010
“Una cosa és que jo decideixi fins on vull patir i l'altre és que el patiment decideixi fins on puc arribar”. 2011
Com veieu estic canviant l’estètica del bloc, m’agradava negre, però era més difícil de llegir, especialment des del mòbil, així que torno al blanc. També estic pensant en una nova capçalera, i com no podia ser d’una altra manera, la Bea seguirà sent la convidada ja que li dóna un bon contrapunt al bloc.

Recull de portades antigues.

Per anar fent boca

El resum de la UTMB 2010, no em digueu que en alguns moments no sembla The lord of the rings.

Gestionar les caminates

Juliol del 2009, Half de les Garotxes, Les Angles, França. Realitzo la mitja marató en 1 hora 35. Content d’haver-la aguantat tota sense caminar. Comento la jugada amb el Nacho, ell ha arribat fa una bona estona, ha fet una mitja, si no recordo malament, per sota de l’hora trenta, i em comenta que ha caminat en tots i cadascun dels 6 avituallaments.

Aquell dia vaig rebre una lliçó, vaig créixer una mica més com a triatleta. Caminar no és símbol de feblesa en la llarga distància sinó que pot ser molt productiu. Vaig aplicar els nous coneixements en la darrera volta de l’Ironman al setembre i va funcionar, les quatre caminades mentre bevia tranquil·lament durant els avituallaments dels últims 10kms em van permetre fer la Marató en 3.45, acabar a bon ritme i sobretot donar descansos parcials al meu cervell.

Ara ho tinc molt recent, parcial 29 de quasi 400 en el sector del running. Més enllà de la marca o de la posició (probablement una bici més agressiva hagués suposat un pitjor parcial però un millor temps final), crec que la Mitja va ser rodona, i tot gràcies a les caminades. La primera volta va ser complerta, corrent, la més dura de totes. En la segona ja vaig decidir que beuria bé en els tres avituallaments: començava a caminar agafant els dos gots, un l’anava bevent, mentre amb l’altre em refrescava el cap. Un cop acabats, de nou a córrer. No us enganyo si us dic que no trigava ni 200 metres en avançar de nou als dos o tres corredors que m’havien passat en aquest breu decans. En aquesta segona volta fins i tot vaig caminar els 5 metres finals de la pujada més empinada i una vegada més en 100 o 200 metres veia que havia pres la decisió encertada.

La volta final també va tenir un parell de caminades en els avituallaments però aleshores ja anava llençat. Gestionar bé aquestes caminades és, per mi, la clau de l’èxit, i ara més que mai, si vull començar a fer ultratrail, hauré d’aprendre a decidir quan val la pena caminar, i quan córrer.

I quina millor manera d'explicar el què dic que mostrar-vos el pas pels avituallaments del Nacho, que va acabar fent la Marató en 3.33 i l'Ironman per sota de les 10 hores.