Curses pendents

Com que un dels motius del bloc és fer un recull de l’activitat competitiva que realitzo, tenia pendent quatre dades de les darreres competicions.

Cursa del Corte Inglés: Sé que anomenar-li competició a aquesta cursa és molt dir, però per la companyia (Albert, Jordi i Anna) i pel fet que les lesions recents féssin d’aquells 11km un repte, vull deixar constància de la nostra espectacular actuació:

Primer: 32.43

Temps: 1.13.30 (i això que no vam passar per l’estadi, calculo, però, que vam estar més de 5 min. en poder entrar de l’aglomeració que hi havia, de fet pel 10mil passava amb una hora exacta).

Intermón Trailwalker (100km): La crònica ja està feta.

Classificació: 7ens amb un temps de 14h38’

Primer classificat: 10h43’

295 inscrits i 270 acabats

http://trailwalker.intermonoxfam.org/es/que-es-tw/ediciones-anteriores

Cursa de Can Mercader (10km): Doncs una inseperada trucada del Sergi va fer que un diumenge qualsevol, es convertís en l’esglaó que tan em costava pujar. I és que entre la meva actuació als 10km (com el fet d’aguantar-li la roda al Nacho durant una fulminant pujada a Vallromane avui), han fet que pugui pensar ja en millorar i no en aconseguir la forma. Arribava amb menys referències que mai, les maxacades del Mikel al Cervantes sumades a la sensació que anar a 4.30 era un esprint em feien ser prudent, el running amb el Coke el divendres on, Croozer i Willy inclosos, vam fer varis kms a 4.30 presagiaven quelcom millor. Volia fer un sub45 i anar sense mirar el Garmin. De seguida totes dues coses se’n van anar a la merda, una sortida rapidíssima i el fet de poder aguantar ritmes de 4min/km i sobretot l’ajuda de la llebre sub40, van fer que per moments, i de manera sorprenent, pensés que podia fer un 39. No va poder ser, sembla mentida com de cruels són els 10mil, que no et deixen baixar els 5 segons per km que necessites, però gent, estic contentíssim pels 40 minuts i mig, ja he tornat.

El primer va fer 31.23 i jo (amb el dorsal del Sergi, jijiji)  40.26 en la posició 94, ni idea de quants érem, tampoc molts. 

Gràcies Sergi, recupera't aviat.

Relax

No diré la xorrada aquella de "sal i disfruta", això només serveix pel futbol i d'altres esports d'esbarjo. En un Half es gaudeix després, i si gaudeixes durant és que no has donat prou de sí, i mai sabràs el plaer que dóna haver acabat alguna cosa després del punt de patiment necessari. Està clar que es pot escollir una cosa o l'altre, però us asseguro que la segona és molt millor.

El que sí és important és d'amagar els nervis, no sempre es pot, no és un acte voluntari, però com deia el Víctor: "el què has fet ja està fet i el que no, ja no hi ets a temps". Vull compartir a mode d'ànims aquesta foto just en el mateix punt en què molts estareu aquest diumenge. Us ho cregueu o no, no hi havia nervis sinó la ment en blanc... El què anava a fer era tan llarg que el meu cervell era incapaç de processar-ho i va optar per desconnectar, aïllar-se, en aquests moments era simplement una persona asseguda a la platja mirant com sortia el sol, com tantes i tantes altres vegades havia fet.

I en particular per aquells que feu el Half com un pas intermig cap a un IM, no deixeu de valorar el què fareu, un Half és prou important per si sol, d'aquí a dues setmanes ja pensareu en futurs reptes, ara sereu capaços de competir durant 5 hores i això ja ha de ser un objectiu digne de ser apreciat.

Salomon XT wings 5

Sóc molt proSalomon, acostumen a cobrir totes les meves necessitats i amb una estètica impecable. Per exemple a mi m'agrada córrer les distàncies llargues amb malles perquè s'empapen molt menys de suor, però per contra estèticament no m'agraden, doncs Salomon treu unes malles amb un lleu short que sembla de seda, l'única funció del qual és (si no m'equivoco) estètica. Perfecte! Si no fos pel preu. http://www.salomon.com/sp/product/twin-skin-exo-s-lab-short-m.html
Però amb la darrera compra no he acabat gens content. En contra dels meus principis decideixo gastar-me una pasta en la motxilla, sé que n'hi ha que valen el doble, però per mi, que fins ara havia passat amb decathlon, gastar-me 75 euros en una motxilla ho trobo car. Però penso: aposta segura. En concret em compro la XT wings de 5 litres, ja en tinc una de 20 i per tant em decanto per la petita. Escullo bidons laterals ja que el camelback no m'agrada per córrer (massa pressió a l'esquena, s'escalfa, dificultat de recàrrega...).

http://www.salomon.com/sp/product/xt-wings-5.html
Sent motxilla petita i sense camelback vaig pensar que ni la notaria. Doncs res més lluny de la realitat: és una motxilla extremadament ample, que s'ajusta malament a l'esquena, la subjecció de la cintura és simple i a més difícil d'apretar. Li falta alguna butxaca exterior per portar el mapa, el DNI el mòbil o la targeta de control, sempre cal tenir coses a ma. Algunes d'aquestes coses ja les hauria d'haver vist, però vaig confiar en excés en la marca, i en tot cas el que menys m'agrada, i això no se sap fins que corres, és que es mou molt i molesta.
En definitiva que aquesta vegada no l'he encertat, no és ni de bon troç millor que les decathlon i estic molt insatisfet amb la meva compra. Una putada, perquè l'hauré d'amortitzar igualment.

Tot el que es pot arreglar amb diners...

Ahir em robaven la cartera, em molesta el fet d'haver-ho notat però no haver processat la informació, vaig ser un il·lús. Fa uns dies li donava un bon cop a la llanta del cotxe perquè una persona em va tancar i vaig topar amb la borera. El fet de no admetre que em poden passar coses per estudidesa fa que li doni moltes voltes al tema, em menjo el coco. Però precisament explicant-li aquest segon cas a un amic, em deia "jo cada any vaig a un lloc a portar les llantes i me les deixen com a noves" i concloia "tot el que es pugui arreglar amb diners..." La meva primera reacció va ser "clar cabrón, tu que en tens", però realment el cert és que: tot el que es pot arreglar amb diners, amb més o menys dificultats ho podrem solucionar, i per tant n'hem de minimitzar el drama.
Però no sempre els diners poden amb tot, hi ha problemes, contratemps, juguesques que ens posa la vida i aleshores cal tenir fè, esperança i sempre pensar que ho podem superar, que serà difícil, però ser positius és important, no perdre mai l'esperança que les coses poden anar bé.

Alta mèdica

Segueixo amb les meves neures però he d'admetre que ja estic al menys al 90%, després de la darrera visita al Cardiòleg per presentar-li unes molt completes proves d'esforç tinc definitivament l'alta mèdica. Molts pensareu que després de 100km aquesta entrada no té sentit, però no té res a veure, em va semblar llegir de l'Arcadi Alivés que les màximes pulsacions que havia arribat el dia de la Trailwalker havien estat 140ppm. Jo no crec que arribés ni a això, o sigui que el meu cor amb prou feines va començar a treballar. Sigui com sigui ara ja tinc l'alta mèdica, ara sóc més propens a recaure i a més he de veure si hi ha quelcom més, però el millor és que el cor ja està a tope.
He de recuperar la forma, estic molt lluny d'els amics amb els que normalment feia esport, però no he de tenir pressa, sé que aquest any, si més no durant els pròxims mesos estaré per sota del meu nivell, però i què? Mira, tots aquells que sempre han volgut guanyar-me, ara ho podran fer ;-)  El calendari aquest any és molt simple: Sprint de Banyoles, Olímpic de Les Angles i Cavalls del Vent, sent conscient que només arribaré bé a aquesta darrera competició (sempre i quan el Víctor i el Guillem no em consumeixin totes les hores).
A tothom li agrada estar bé, però ja he après a gaudir del què hi ha, del què em toca.

Seb Montaz

Primer flipava amb el Kilian i el vídeo Slow motion, però després encara al·lucinava més amb el càmera, que havia de fer el mateix però darrera, corrent i amb una càmera a la mà.

Doncs aquest tio sembla que realment està més boig que el Kilian, després de realitzar una prova de 100m de descens skyrunners de l'alçada del Kilian o l'Anton Kupricka, va i se li acut al Seb fer una carrera amb el propi Kilian i un altre, atenció a què fot quan ensopega, és espectacular.
https://www.facebook.com/photo.php?v=329672340440027
Aquí teniu també tot el vídeo, mola com s'ho monten i les coses que preparen.

L'objectiu era superar el récord dels 100 metros llisos
http://www.irunfar.com/2012/05/100-meter-world-record-attempts-on-la-palma.html

La Junta

 

La feina ben feta no té fronteres. Quan una cosa m’agrada hi dedico el 100%, normalment m’excedeixo, i aleshores m’estresso. Ara fa dos anys tres amics començàvem els Dragons. La feinada va ser brutal, hi vaig dedicar hores i hores, estava a sobre de tot i tot estava sobre meu. Vaig arribar a desgastar amb raó la infinita paciència de la Bea. Veient que hi havia gent que ens oferia ajuda al Presi i a mi, vam optar per una decisió que aquest cap de setmana s’ha vist que ha estat clau, crear una Junta. Mica en mica vaig començar a opinar però no decidir sobre el disseny, ja que vaig trobar en el Nacho l’artista que necessitava. Mica en mica vaig començar a opinar però no decidir sobre els temes econòmics, el meu excel de merda s’ha convertit en un triangulat excel complet on no hi falten detalls i perfectament quadrat per l’Espriu. Mica en mica vaig començar a opinar però no decidir sobre l’entrenament i la comunicació, i és que el Mikel domina les xarxes molt més que jo i el que és més important, mai falla en els entrenaments, podia estar tranquil, ja no hi havia de ser sempre. Mica en mica vaig començar a opinar però no decidir en els patrocinadors i ONGs, una mica de rebot vam atorgar aquesta tasca a l’Albert (crec que és la primera vegada que no va dir que no hi estava d’acord), i ell ha revolucionat el tema, entre els seus contactes i els que teníem la resta hem trobat el recolzament de moltes empreses.

Més tard es van incorporar a la Junta el Carles i l’Anna, el primer va poder deslliurar de tasques al Presi perquè aquest es dediqués precisament a exercir com a tal i a controlar els nous socis, tots sabeu que no hi ha millor benvinguda que la que us fa el Xavi. I què direm de l’Anna?, doncs que mica en mica vaig començar a opinar però no decidir en com engrescar a les noies per a què es sentissin còmodes amb els Dragons (quin millor nexe d’unió entre sexes...).

Encara opino i encara decideixo, però com va dir un dia el Guille “Tinc la sensació Pau, que al club ja se li pot treure la respiració assistida”. Potser serà veritat... El Fòrum treu fum amb competicions, entrenaments, temes... en què jo no pinto res. Quedades de varis Dragons com les del Cap de Creus, on tot es va organitzar per iniciativa popular fa que el nadó surti ja de la incubadora.

Però no vull que llegiu aquestes línies com un agraïment a la Junta, que també, sinó com una manera de fer. No som un Club personalista, el Club és de tots, i si som 8 preparant un stage, l’stage surt de pel·lícula.

I si surt de conya, és perquè aquest grup de 8 ha aconseguit que el Club s’omplís de gent meravellosa, capaç de competir fins a la sacietat, de riure, de passar-s’ho bé, de compartir entrenaments abans de les 8 del matí i gintònics passades les 4 de la matinada.

 

Volia escriure sobre l’stage i m’he enrotllat massa, així que ho deixaré per una futura entrada, de moment us deixo la crònica de l’Anna i al del Carles, però ja que parlo del Club aprofito per animar a què compartiu competicions, entrenaments, Estrelles (DAMM), clínics o sopar amb nosaltres a tots aquells que ja sou Dragons però que per timidesa, por o temps, no veniu sovint. I encara més a aquells que no ho sigueu a què us incorporeu al nostre Club, vingueu sols o sigueu un grup d’amics, sereu benvinguts, fa un any la majoria no ens coneixíem i ara vivim un cap de setmana fantàstic com si fóssim amics de tota la vida.

Entrenament de multitransicions

A falta de penjar tota la info de l'exitós stage dels Dragons a Puigcerdà, penjo de moment el vídeo de l'entrenament de transicions on es veu el bon rotllo que hi va haver.

Estem d'Stage Dragonil

Vídeo TRAILWALKER 2012

Fantàstica feina del Toni i de la Txell... No calen més paraules.

TRAILWALKER 2012 = UOC SOLIDÀRIA CHALLENGE

No cal dir que aquí hi falta la Bea (que anava perfectament equipada), el Toni i la Meritxell, però és el què té fer de càmeres, que no surten mai.

Últimament ja no faig cròniques, però aquesta és especial. I ho és perquè és la primera edició (en aquest circuit) i per tant serà interessant per les properes, també perquè molta gent ha col·laborat per a poder recaptar els diners i sobretot perquè per A o per B, no li dono tanta importància com a un Ironman, però no deixa de ser dur de nassos.

A més aquesta crònica és la meva manera d’agrair-vos-ho a tots però en especial a la resta de l’equip i sobretot a l’equip de suport (Toni, Meritxell, Bea, Anna i Marc), sense vosaltres hagués estat diferent. Em quedo amb la imatge del primer avituallament, és increïble arribar i veure els biquinis preparats, tots ben posats i corrent cap amunt i avall per tot el què us anàvem demanant. De veritat, més enllà de paisatges, temes esportius o moments difícils, jo em quedo amb aquesta escena, és la que sempre recordaré.

 

A nivell físic vaig anar molt bé, ja de ben d’hora se’m va carregar la part de darrera del genoll dret (com si vingués del bessó), però el primer iboprufè el va anular del tot i el segon va aconseguir reduir-lo quan tornava a aparèixer a partir del km 60. Després reflex i a tirar. Curiosament era un dolor que em venia al caminar i em reduïa fins a quasi no notar-lo al córrer i per tant trotava una estona, normalment amb el Nacho però també amb el Prieto, i esperàvem per reagrupar-nos. Sigui com sigui i malgrat haver anat més o menys bé, crec que l’endemà era el què estava pitjor, poques vegades, per no dir mai, he estat tant cascat el dia després d’una competició, sort que tinc qui em cuida.

A nivell moral estic pletòric. L’entrenament realitzat per aquesta prova no va ser l’adequat, vaig començar molt tard, tot i que és cert que les dues o tres últimes setmanes han estat molt bé. M’ho vaig currar molt i això va tenir la seva recompensa. Fa tres setmanes estava clarament per sota dels meus companys, i no volia que fos així, tocava entrenar, perquè senyors, aquí no hi ha secrets, la genètica ajuda, però l’entrenament és la clau. Aquest dissabte, per tant, vaig estar a l’alçada de l’equip. Però això em posaria simplement content, el què em fa estar pletòric és que després de 100km amb 0 dolor al cor, però sobretot ni pisca d’una periostits que em feia molta por, puc dir que tinc l’alta mèdica, que ja és tot cosa del passat.

Emotivament ha estat fantàstic. Sabeu que sóc competitiu, no és fàcil formar part d’un equip amb mi, i per tant no va ser tot flors i violes, però crec que puc parlar per tot l’equip quan dic que van ser 14 hores fantàstiques. Cap al km 65 va arribar el moment important: tot és subjectiu, però la meva incomoditat física (pel genoll) i moral (em negava a caminar tant i que se’ns fes etern), va fer que considerés que calia girar una mica més la torca. Penso que a partir d’aleshores l’equip ho va donar TOT, que la cursa va canviar i que aconseguiríem el nostre objectiu de manera brillant, competitiva però sobretot de manera conjunta, crec que a partir d’allí vam ser 4 en 1. El resultat ho diu tot: 7ens de 300 equips I ARRIBANT ELS 4, ABRAÇATS.

A nivell informatiu, crec que la clau està el tram entre Anglés i Cassà de la Selva. En els 30 primers kms, l’estat físic i el paisatge et porten sols, i els darrers 30 en baixada són agraïts (si s’arriba bé a Cassà, és un tram molt rodador que es pot fer de conya). No sé dir si és millor parar més o menys temps als avituallaments, a mi no m’agrada, em refreda en excés i els minuts passen volant, però també és cert que és un descans que pot venir molt bé. En aquest sentit, al ser un equip cal buscar un equilibri entre totes les necessitats, i crec que ho vam aconseguir prou bé, vam estar massa temps a Girona o a Llagostera, però per contra vam anar prou ràpid a la majoria, especialment al final.

I l’anècdota va ser que ens vam despistar i vam perdre ben bé un quart d’hora per recuperar el camí. Entre una cosa i l’altra (parada tècnica, s’havia fet de nit i estar escoltant el Barça) ens vam equivocar en un trencall. El cert, però, és que vam tenir la calma necessària i la intuïció suficient per, amb la inestimable ajuda de l’Iphone, recuperar el camí.

Serà suficient?

En aquest tipus de competicions, 100km i per equips, no cal estar gaire nerviós, jo crec que la probabilitat d'imprevistos està propera a l'infinit, si no són les rampes d'un serà l'equena de l'altre i sinó la periostitis, o butllofes, ungles... Sóm molts i molta estona.
Sigui com sigui esperem que el cost de la competició no sigui alt, perquè la part positiva la tenim assegurada, entre el propi equip, l'entorn i l'ambient de la cursa, ens ho passarem genial.

Què és córrer sol?

Hi ha a qui li agrada, encara me'n recordo d'un dia en què la Bea es va acabar cabrejant amb mi perquè li buscava companyia per fer un running, concretament em va dir "sóc una Rocamora, també m'agrada córrer sola!!"
A mi no, és més, rarament em costarà modificar el ritme d'un entrenament perquè "em toca" córrer a tants minuts el km. Prefereixo adaptar-me, després seré més lent en competició? i què, a mi el què em mola és petar la xerrada.
I en això el WAPP ha estat la meva salvació, gràcies als Dragons he conegut molta gent i he afiançat l'amistat amb d'altres, o sigui que sempre tinc una llista gran d'amics a qui "enganyar" quan vull fer esport. El resultat: no recordo la darrera vegada que vaig córrer o anar en bici sol.
Sóc un ardilla, sí! Però de pacotilla, i és que m'agrada guanyar, però em fa mandra entrenar dur i sol per a fer-ho.

PD: Merda, he recuperat un dels kilos perduts, però encara estic per sota de 80, jaja.

CANSAT!!!!

Quina alegria, quines ganes d'escriure aquesta paraula!, i és que encara combino la bici amb el running per por a la periostitis, però el cert és que en els darrers 15 dies n'he entrenat 13, i sobretot acumulant molts kms de running l'última setmana. En especial la sortida del divendres em deixava baldat. Era un entrenament de muntanya amb l'equip de la TRAILWALKER i em van maxacar, però vaig aguantar sense dolors excessius. El dia abans em cascava 10 series de 0.5k amb el Marcos, el retrobat Nacho i l'Espriu. En definitiva, dijous amb les series posava a prova el cor i "TOT OK" i el divendres amb les tres hores de run forçava la tíbia amb un resultat 90% satisfactori.

Falta el Nacho, però algú havia de fer la foto (a l'entrada del bloc de l'quip, sortim tots)

A tot això li sumo uns 10 dies de, per fi, règim sever però equilibrat (és a dir menjo de tot però poc) i per fi he vist de nou el número 7 a la balança.

Amb el temps just per la TRAILWALKER, però millor tard que mai. Aquesta setmana toca superar els 70kms.

Stage dels Dragons a Puigcerdà

Just després de la Trailwalker es presenta un cap de setmana tant o més dur a la Cerdanya amb els meus amics Dragons.
Hem organitzat un Stage on no faltaran els riures, però també entrenarem de valent. Una bona feina d'equip ens ha permès una organització excel·lent, grans col·laboracions per part de les marques, però sobretot la presència de 30 amics. No sabem si hi haurà més places, però en tot cas per demanar que no quedi, així que si a algú li interessa que escrigui a bcndragons@gmail.com

Teniu tota la info a: http://www.bcndragons.com/p/primer-stage-dels-dragons-la-cerdanya.html

Macca vs Normann IM KONA 2006/ Pau vs Guille HALF BERGA 2011

Tinc alguns amics lesionats de certa durada, tenia ganes de dedicar-los alguna entrada, especialment a aquells amb qui tantes hores d’entrenament havia compartit però que ara estan parats. De moment aquesta és pel Guille. Ja us queda menys nens!

Foto fantàstica de la Luchy

Setembre 2011 Half Sailfish Berga

Després de les males sensacions a Les Angles arribava a Berga amb ganes de competir. Un bon grup de Dragons ens trobàvem xerrant a la línea de sortida, i quan dic bon grup no em refereixo només al nombre, excepte algun dels cracks, allí estàvem els que aleshores érem els “peces gordos” dels Dragons. Tots pensàvem que el primer lloc estava adjudicat al Nacho, però a partir d’allí la guerra seria dura. Al final el Nacho no va tenir un bon dia, i és que fins i tot els millors punxen, però em vaig trobar una sorpresa.

Sortia de l’aigua dels últims però a poca distància, cap novetat. Després dels 4 kms inicials de pujada començava la meva persecució, aquesta vegada havia fet força bici a la Cerdanya i per tant em veia capaç de posar un bon ritme. El circuit, amb poc pendent, permetia prendre la decisió entre apretar o controlar. Després de la ràpida baixada i passat Puigreig em deien les primeres referències, tenia per davant el Nacho, el Guille i el Capi. El primer ni m’interessava, estava més fort que jo tant en bici com corrent, res a fer. Anava reduint prou les distàncies amb el Capi i el considerava controlat, així que la meva guerra era amb el Guille.

Ho tenia clar: “pujaré controlant i en la segona volta li recuperaré temps baixant”. Sabia que seria més lent que jo corrent, ho havia estat fins aleshores i a més degut a una lesió no havia pogut entrenar el sector. Simplement em calia mantenir les distàncies. Acabada la pujada, el que jo considerava control, feia que la distància hagués augmentat de 2 a 5 min. Em preocupa, però quedava la baixada on podia apretar de nou. La diferència final acabava sent d’uns 8 o 10 minuts. La meva bici controlada i estratègica havia trontollat una mica, però sabia que per contra havia arribat amb les cames més fresques i ara em tocava a mi.

Començava a córrer i ho feia ràpid, mai porto GARMIN, però vaig fer alguns kms propers o per sota dels 4min/km. La primera vegada que ens vam creuar amb el Guille (de les 3) li vaig veure bona cara. Ens saludem, ens animem, però també agafo bé la referència del punt de creuament. No està a prop, però tard o d’hora defallirà. Demano al David i a l’Óscar si li fa mal la lesió i em diuen que no, que va molt fort, això m’alegra, el volia guanyar, però no que fos per la lesió. Segon creuament, li havia retallat, però tot just una mica i ni de bon tros es veia el possible defalliment.

A la tercera volta la retallada va ser més important, però insuficient per a guanyar-lo. Ell es va deixar anar una mica, probablement al veure que ja ho tenia, jo vaig seguir fotent-li perquè aquesta vegada volia anar al límit (a més, probablement mai més guanyaré al Nacho, un IM sub10hores jijiji), i no és fins a falta de 2 o 3 km que veient unes estrelletes decideixo que ja ha arribat l’hora de tornar a controlar. Vaig acabar fent un parcial fantàstic, 29è, poc més d’una hora trenta i ara no em feu dir les xifres exactes, crec que li vaig retallar 5 dels 8 minuts, no ho podrem saber perquè per una gilipollada de la Federació el Guille no surt a les classificacions.

I perquè ho explico tot això, doncs perquè gràcies al Charly estic llegint el fantàstic llibre “I’m Here to win” del Macca (ja en parlaré) i salvant totes les distàncies, la seva història de l’IM de KONA del 2006 m’ha fet reviure aquest duel amb el Guille a Berga.

Aquí teniu el capítol (McCormack, Chirs (2011) I’m Here to WIN, Center Street , New York)

https://docs.google.com/open?id=0Bwoun0IqD17KelZRb2lFcGxaVE0

PD: L’endemà el Normann i el Macca es porten a matar, no cal dir que no va passar el mateix amb el Guille. De fet en cursa m’hagués agradat pillar-lo, però estava encantat de malgrat els seus darrers problemes li hagués sortit un Half tant fantàstic (ell em va ajudar molt a Les Angles)

Vídeo de la UOC SOLIDÀRIA CHALLENGE

Cada vegada que em veig en aquest vídeo, penso que he de claudicar, definitivament he de deixar d'utilitzar la talla M per la L. Còpio aquí l'entrada realitzat al bloc de la TRAILWALKER
El passat dilluns ens vam reunir l'Equip UOC Solidària Challenge per filmar un vídeo amb un doble objectiu. El primer era entrar en un concurs de DKV que serveix per cobrir la totalitat de la donació en cas de guanyar. El segon i més important, ja que de fet ara ja quasi hem arribat als 1.500, era donar-nos a conèixer.
Així doncs amb l'ajuda del Toni Marín vam dedicar-hi una estona i aquest és el resultat. El Toni ens acompanyarà també durant el 5 de maig, garantitzant-nos per tant un reportatge final post repte.

Trailwalker 2012 UOC from Antoni on Vimeo.

Per donacions:  https://www.intermonoxfam.org/es/trailwalker/dona-a-tu-equipo/equipo?team_nid=10645
I si us ha agradat el vídeo, voteu-nos http://apps.facebook.com/easypromos-premium/voteme/5880/613649928 

De compres

Compra 1: http://www.novadry.com/ES/chaqueta-forclaz-400-170488560/ Ja he portat fins ara una membrana QUECHUA, està clar que no és una GORE, però prefereixo pagar 80 euros i anar renovant que 500 i amortitzar-la durant 10 anys.

Compra 2: http://www.newbalance.es/component/nbproduct/product/m1080v2.html?colorcode=2 Aquestes són el què són, però crec que em serviran per no tenir periostitis. De totes les wambes que he tingut han estat les més còmodes, tenien un parell de defectes que ja han solucionat: amplada i pes. Ara volia tendir a wambes més lleugeres, les Precision m'han anat de conya, però penso que les NB1080v2 seran les ideals per superar la lesió. De fet, últimament i mentre no arribaven les noves, estava corrent amb les 1063, les àvies d'aquestes, que tenia tirades per casa.

Pronador, supinador... o froilanador

Boníssima aquesta foto trobada al facebook.

I també l'anunci de Decathlon!

Bici vs Periostitis

Per una tonteria per part meva des del cap de setmana de la marató tinc de nou Periostitis, així que he tornat al gel i al descans de running, de totes maneres no hi ha problema perquè ho supleixo amb un bon inici de la temporada de bici amb 5 sessions en la darrera setmana.
Agafaré el fons per les proves de llarga distància com la Trail WALKER pedalejant, al menys una setmaneta o 10 dies més. I parlant de la TRAILWALKER moltes gràcies a tots els que n'heu fet difusió i especialment als que heu col·laborat, ja hem superat el 75%!

De moment amb pelacos a les cames i és que les meves actuacions, especialment la del divendres, no em permeten anar de "pro"

El meu diumenge “Soy feliz corriendo, soy feliz así”

Em vaig aixecar nerviós, no ens enganyem Jaume, la teva principal virtut és la capacitat de patiment i això ja sabia que suposava veure’t al límit a la línia de meta, però estava ansiós de veure’t acabar. La meva idea era anar en bici un tram seguint-te, però em sap greu deixar la Bea (embarassada) sola i decideixo que anirem cap a la meta i allí veure el gran final.

Sigui com sigui tinc un “enviat Dragó” que et va seguint. De sobte rebo un wapp “km 27 Leiva ha despenjat al Chema que va sol” i penso “bién”. Però de sobte escolto per megafonia que el Chema s’ha retirat, i això ja no m’agrada, ni per ell, ni per tu. Rebo un altre wapp “km 32 Jaume va despenjat sol, acaba de dir: no puedo más!”. Em preocupa, però sé que tu ho pots aguantar. Tercer wapp “massa calor”, merda, les condicions són massa extremes, a més faig càlculs i no em quadren, sé que vas 3 minuts per darrera dels primers que calculen que arribaran amb 2.11. Però mantinc l’esperança.

Tinc molta enveja del Coke, l’amic que et segueix, voldria estar allà veient què passa i més quan van passant els minuts i no arribes, patim tots, el Sergi, la Bea, l’Anna i jo, crec que fins i tot el Guillem. No ens estem però de cridar quan arribes, d’animar-te, d’agrair-te el simple fet d’haver-nos fet viure una nova sensació, d’estar esperant a un amic que està lluitant pels llocs capdavanters.

Sortim de seguida de la grada i anem cap a les carpes dels corredors, vull saber com estàs, però no surts i comença l’hora dels Dragons, ara cal animar-los a ells.

Tinc sensació de buit, no tant per la plaça per Londres sinó perquè per alguna raó no has pogut fer una bona marató. Però dic i penso que bona part de l’èxit ja l’has assolit, ja ningú més demanarà qui és Jaume Leiva. Sempre t’he dit que hi hauria un abans i un després de la Marató de Barcelona i crec que és així. Esportivament no t’ha sortit bé la jugada, però mica en mica trobaràs els beneficis d’haver-la corregut, “Jaume, la gent et segueix, les marques acabaran lluitant per tu!”

Tens 28 anys, ets un nen!

Molts Dragons em pregunten de seguida pel teu resultat, és increïble com has calat en alguns membres del Club (bé, no és increïble, no en tenia cap dubte des del moment en que vaig pensar en tu pel Clínic), i veig la seva cara de decepció.

A mitja tarda busco la foto corrent amb tu i amb l’Óscar per posar-la al FB i és que més que mai, vull que sàpigues que I run with Leiva. Llegeixo la teva crònica i m’emociono. No és fàcil treure’m les llàgrimes i aguanto, però se’m posa la pell de gallina veient com afrontes les coses, com vas sempre de cara i em quedo amb la darrera frase “Soy feliz corriendo, soy feliz así.”

De seguida arriba la Bea i també s’ha de reprimir les llàgrimes en llegir la crònica. L’acaba i diu “ell sí que és un exemple”. Quantes vegades hem discutit per abandonaments dels Pros, ella té la teoria que són un referent i que passi el que passi haurien d’acabar perquè hi ha molta gent que els està seguint, jo dic que s’hi juguen molt i que el desgast d’acabar és un risc massa gran. Tu, Jaume, em desmuntes els arguments, acabes, i ho fas perquè t’agrada córrer, perquè ets feliç així, i això és molt gran. De seguida comença a escriure’t un comentari.

Bea Rocamora

No sé si popular o no, Jaume Leiva, pero para mí un héroe. Cuantas veces he repetido que para mí muchos mitos del deporte me caen del pedestal por retirarse en una carrera por el mínimo obstáculo... Ánimos, para mí eres un ejemplo a seguir. Eres muy joven y tendrás más oportunidades. Recúperate bien, déjate arropar por los tuyos y a por el siguiente reto. Estoy segura que volveremos a sufrir/disfrutar contigo con los aros olímpicos de fondo, aunque no sea en Londres!!!!

A les tantes em connecto de nou i veig la crònica d’en Juanan i et torno a veure patir, encara més, i superar-te, encara més... I la Bea la llegeix al matí, i et torna a veure patir, i es torna a emocionar.

I com ella i com jo, molts, així que tu que pots despertar aquests sentiments en la gent, segueix lluitant, perquè nosaltres sempre hi serem.

Ara més que mai I run with Leiva.

New balance RC1600

Hauré d'esperar al juliol...

Sort Dragonetis

Especialment per tots aquells que debuteu, 2 consells que no vaig seguir la primera vegada que vaig córrer la Marató:
1) Encara que aneu sobrats al principi, no us passeu en el ritme (alguna vegada m'ha sortit bé, però el 2007 amb 0 experiència va ser una errada anar massa ràpid al principi). L'Espriu s'encarrega de trencar aquesta teoria cada any, ell surt a saco per tenir coixí de cara al mur, és una altra manera de fer, però més dura.
2) Hidrateu-vos molt, molt i molt. Especialment amb isotònic, farà calda, així que caldrà reposar els liquids i les sals perdudes. I mengeu, encara que sigui una miqueta.
Jo no vaig fer cap de les dues coses i vaig acabar amb el careto que veieu en el vídeo, i fent entre 5 i 10 minuts més del què havia calculat. Sigui com sigui, vaig acabar pletòric, segur que va ser un dels dies més feliços de la meva vida, esprotivament parlant.

Adjunto una petita anègdota per què estigueu atents, i és que sempre heu d'estar guapos.
http://www.ironpanic.com/2008/03/ja-sc-meditic.html

Ànims Jaume Leiva

Com ja li vaig dir a ell, l'única cosa que em consola de no poder córrer la Marató de Barcelona és que podré viure un duel espectacular, i amb un premi dels grans. Aquest any, més que mai, darrera dels negres hi haurà dos blanquets lluitant per una plaça a Londres. L'un el Jaume Leiva, de 28 anys, i que sigui com sigui crec que ja ha guanyat, l'altre el Chema Martinez de 40 i que busca el seu darrer bitllet olímpic.

Per raons personals espero que sigui el Jaume qui ho aconsegueixi, així que des d'aquí li envio tota l'energia que no gastaré jo!!!

Per cert, duel encobert Adidas vs Nike, per una vegada seré proAdidas

 Sigui com sigui debem molt al Chema Martínez, així que és un honor tenir-lo a Barcelona!

Funambulista

Em sento com si fos un funambulista, porto ja una setmana corrent, a ritmes moderats però fent kms, i segueixo sense trobar les sensacions de salut que tant enyoro, i és que tinc l'alta mèdica, però el pit em segueix "molestant", l’esquinç el noto quan trepitjo malament una pedra (tot i que és el menor dels meus problemes), i la periostitis no es presenta però un pessigolleig a la zona em fa estar tens.
Sigui com sigui també he de dir que mica en mica es va teixint la xarxa, aquella que em recollirà si caic, per tant de moment seguiré per, algun dia, recuperar la confiança en la meva salut.

Foto del retorn al running

Entrevista per la TRAILWALKER

L'altre dia un amic posava en el FB que no creia en això de les curses solidàries, si no m'equivoco deia que el córrer era un acte egocèntric, egoïsta i ególatre. La seva frase va ser "si vull ser solidari, dono pasta i ja està".
Crec que cal respectar tots els punts de vista, tot i que no el comparteixo. Donar pasta no és incompatible en demanar-ne i sobretot crec que l'error és caure en el fet que com que m'ho passo bé corrent, no és un acte solidari.
Jo no he fet els Dragons només per a ajudar a les fundacions amb les què col·laborem ni he fet la Trailwalker exclusivament pel tema solidari, però sí que en ambdós casos, la solidaritat ha estat una raó preferent. Amb els Dragons ens acostarem als 800 euros de donació en una sola temporada, amb la Trailwalker arribarem (si ens ajudeu) als 1.500, és a dir 2.300 euros fent el què m'agrada.
Explico tot això i més en l'entrevista que em van fer per la Intermón OXFAM Trailwalker que a continuació us adjunto.

Entrevista als protagonistes: Pau Cortadas

Moltes gràcies, qualsevol col·laboració serà benvinguda, però evidentment, que ningú se senti coaccionat!

Tots tres!

A vegades parlo de l’Eneko Llanos com el millor triatleta de la Península, i la gent que no està tant ficada en el “mundillu” em contesta, “però i el Gómez Noya?”. “També!”.

Volia titular aquesta entrada com qui és el millor dels tres?, però he preferit donar ja la resposta, i és que un tri olímpic no és el mateix esport que un Ironman i fins i tot podria dir que Kona no té res a veure amb Niça. I no és que una distància sigui més o menys dura que l’altra, són diferents i totes elles igual d’exigents.

El mateix podria dir de la Virginia Berasategui i de l’Ainhoa Murúa, però en aquest cas potser és cert que, de moment, la Vir està una mica per sobre.

En tot cas des d’aquí donar molts ànims a la temporada que comença a l’Eneko llanos, al Marcel Zamora, al Javier Gómez Noya a la Vir Berasategui i a l’Ahinoa Murúa (per cert 4 d’ells, bascos o catalans), estic segur que ho faran de conya.

STAGE DRAGONS A PUIGCERDÀ

Diria que a hores d'ara tothom sap que sóc Dragó i probablement ja heu vist tota la info al Bloc, però permeteu-me que us enllaci a la pestanya on anirem penjant la info referent a l'stage i us reprodueixi aquí el text referent a l'entrada.
És un estage que hem preparat des dels Dragons i pels Dragons, però ja sabeu que la meva teoria és que com més millor, i l'allotjament que hem escollit ens ho permet, així que si algú vol venir i no és del Club serà molt benvingut, com veureu fins i tot el preu per no socis és molt competitiu.
http://www.bcndragons.com/p/primer-stage-dels-dragons-la-cerdanya.html

DIVENDRES 11 DE MAIG

Arribada a l'Hotel de concentració.

Running suau entre els que hagin arribat.

Sopar.

DISSABTE 12 DE MAIG

Esmorzar

Natació en piscina amb gravació en video a càrrec de USKTiM.

Sortida en bicicleta de carretera (circuit d'uns 85 kilometres).

Hi haura la possibilitat de fer només mitja volta (40km, la part que coincideix amb el circuit del triatlón de Les Angles)

Dinar

Xerrada tècnica a càrrec de USKTiM.

Running amb dos grups: de 10 i de 21 km (circuit de la Mitja Marató de Puigcerdà)

Spa

Sopar

Visionat de la natació + correcció d'errades

DIUMENGE 13 DE MAIG

Esmorzar

Natació en piscina supervisasa per USK Team.

Sortida en bicicleta de carretera (circuit d'uns 40 kilometres).

Entrenament de multi-transicions a carrec d'USK TEAM

Running amb opció, de qui vulgui, de fer la pujada a la Tossa (proposta exclusiva de Pau)

Dinar                                                                                                                                 

Sorteig de productes a càrrec dels Patrocinadors...

Comiat 


Més info a bcndragons@gmail.com

Canvio GINTONIC per aigua

Fa cosa de dos mesos (Albert ho sento, però sempre t'ho recordarem) vaig pagar 14 euros per un Gintònic d'allò més corrent. He d'admetre que estava bo, però l'elaboració era nul·la i entre la Bastús i jo vam pagar l'ampolla sencera de Citadelle.

Doncs us proposo que ens ajudeu amb el nou projecte que hem començat amb una donació equivalent a un gintònic i és que el principal objectiu de la Intermón TRAILWALKER és fer arribar l'aigua a aquells que més la necessiten. Canvieu un GINTONIC vostre per un got d'aigua a Etiopia. Un dels projectes és el Banc d'Aigua a Etiòpia, un país on les dones i nenes poden destinar fins a cinc hores al dia a anar a buscar aigua, que a més no sempre està en bones condicions.
Si voleu fer una donació cliqueu aquí.
I en tot cas podeu seguir aquesta aventura de dos mesos a través del bloc i de la pàgina al FACEBOOK (poseu que us agrada i així ens ajudareu a fer-ne difusió)

Hi haurà temps millors

Sí, ja sé, he de tenir paciència, recuperar-me i no sé quantes coses més. Però després de la rajada d’ahir no volia que el bloc quedés tan negatiu i per tant ara toca parlar de la temporada que estic segur que m’espera. I a mig termini són tres les paraules/frases que m’esperen.

100km

Duatló per equips

Stage Dragons a la Cerdanya

Deixeu-me que reservi el tema dels 100kms per la setmana que ve, tot just acaba de néixer el projecte i el vull explicar bé ja que necessitaré la vostra ajuda.

El Duatló per equips no té secret i és que crec que aquest any hi ha potencial als Dragons (tant que ja veurem si no em quedo fora de l’equip A), així que tinc ganes de preparar-lo. Crec que serà divertit i així ja tinc excusa per fotre-li canya a la natació i a la bici. Com que per la periostitis van millor aquestes dues disciplines que el córrer, doncs de seguida que el meu cor m’ho permeti, al lío!

I finalment l’stage, oficialment també acaba de néixer però ja fa dies o setmanes que l’estem treballant amb l’Óscar i el Mikel. Us puc assegurar que ens complementem molt bé i serà una estada espectacular.

El peatge de l'esport

Hauria d'estar positiu, no amb mi mateix, però si amb els companys, he rebut moltes mostres d'afecte, de comprensió, tots em desitgen ànims, paciència... Us ho agraeixo a tots, però avui toca una entrada crítica. Ala jo estic fotut, doncs fotu als demès. En tot cas qualsevol coincidència amb la realitat és pura coincidència.

Dedico l'entrada a tots aquells que, com posa en el títol, l'esport és un peatge per poder tenir l'entorn. Crec que n'he parlat altres vegades però les xarxes socials fan molt mal a l'esport, explicar el què fas es converteix en més important que fer-ho. El cas és que l'important és dir que ets triatleta, maratonià, corredor d'ultradistància, ensenyar les wambes, quedar guapo a les fotos, fins i tot tenir lesions mola, explicar les agonies en els entrenaments, parlar de les marques, dels objectius (sovint exagerats), dir que t'agrada patir... omplir, en definitiva, FB, blocs, twitters, converses de tot el que significa l'espectacular món de l'entorn, i tot amb un únic i petit preu, fer esport de tant en tant.
Molts pensareu que m'estic descrivint a mi mateix (no tinc twitter, però no callo ni al Bloc ni al FB), vale. Alguns us sentireu al·ludits, si és així que ningú s'ho quedi, em discutiu o pregunteu el què vulgueu, no m'agradaria que algú s'ofengués i no fos la meva intenció. No és una entrada dirigida a ningú en concret, però tinc els meus "herois mediàtics".
He dit!

PD: Que ningú s'ho prengui com una crítica ferotge, simplement estic xafadot i ho trec així, jijiji. És que ara que jo no puc fer esport aquest tipus de gent em carrega més. Mireu, parlant l'any passat amb l'organitzador de les llebres de la Marató em deia que mogollón de gent s'apuntava, recollia el material i després no es presentava el dia de la Marató. Per mi això és incomprensible, córrer la marató és espectacular, és de les millors coses que hi ha, però en fi, existeix qui prefereix l'entorn...

Errades comeses

Abans que res agraïr al Jaume el gran i especial Clinic que ens va donar pels Dragons

No corro y lucho para llegar al triunfo...busco la felicidad y así encontraré el éxito. "Leiva"

I ara, "al trapo"

El blau que m’ha sortit finalment al turmell per la caiguda en la foto de NB el deixarem a banda d’aquesta entrada perquè ja ho vaig explicar i perquè no ho considero una errada, simplement una tonteria que com vaig explicar era més còmica que cap altra cosa.

El que no és per riure ha estat el cúmul d’errades que he fet, especialment per caure en una periostitis i no tant per la pericarditis.

Comencem per la inflamació de la membrana externa del cor. Un mai es pot culpar d’una cosa que agafes a partir d’un fort constipat, i segueixo pensant que ho vaig fer tot bé i que vaig tenir paciència. És més aquesta recaiguda el cardiòleg l’ha valorat com a possible, però el que sí he d’admetre és que les ganes de poder arribar a les llebres de la Mitja i la Marató van fer que tornés amb un cert neguit mental i físic per a recuperar la forma. Vaig fer els primers dies controlat i sempre amb pulsòmetre, però m’agrada entrenar amb gent i per tant de seguida vaig voler anar amb els amics i seguir un ritme lleugerament superior al què podia.

Aquesta és de totes maneres una de les errades que va provocar la Periostitis, la primera. La pressa per tornar pot ser-ne un causant. L’altre, menys greu ja que sempre ho havia fet i mai m’havia passat res, va ser la de l’entrenament amb desnivell, tant les rampes del Cervantes com els entrenaments per Collserola també podrien explicar la lesió. Però per sobre de tot hi ha les wambes.

A vegades el barat surt car. I aquest és un bon exemple, ja que amb el què m’he gastat en fisio podria haver comprat qualsevol wamba. El cas és que les Mizuno estaven una mica al límit i tenia la previsió de renovar calçat en pocs mesos. Ara necessitava unes de manera més o menys urgents de cara a la MCD, a més buscava un calçat una mica més senzill per a acumular kms d’entrenament. El cas és que buscant i buscant vaig trobar les NB MR870 amb un descompte brutal, o el que és el mateix unes wambes bones a un preu immillorable. Vaig veure que eren pronadores i jo sóc universal, però també ho eren les Asics GEL Kayano i tot i que no em van agradar gaire, mai vaig notar cap molèstia. Mirant per Internet vaig veure que també eren vàlides per corredor universal.

Doncs des del primer dia vaig notar molèsties a la part interior de la tíbia. De totes maneres les vaig considerar psicològiques pel fet de saber que portaven el control de pronació. No eren constants, però sí regulars.

I ara just en la zona que em va molestar des del primer dia tinc una Periostitis tibial. Serveixi aquest error de novato per comentar a tots aquells que teniu molèsties que mireu bé quin tipus de trepitjada teniu i adapteu el calçat a les vostres característiques.

He dit!

Aprimar-se, si és que el Cervantes és ideal

Ho reconec, no ho estic fent de manera gaire exigent, però m'he comprat un pot de KOT. Es traca d'uns batuts que acompanyats d'una certa dieta, ajuden a aprimar. La veritat és que estava una mica desesperat i cansat de veure un 8 en la balança i per tant he optat per això, ja us diré com funciona (tot i que com dic no sóc un bon exemple, el segueixo així, així), de moment em sembla que en una setmana he consolidat els 81kg i per tant camí de perdre'n un.
Tot això ús ho explico perquè en el web de RunnersWorld he trobat un artícle que m'ha cridat l'atenció. Deixa clar que la velocitat és la manera d'aprimar, i no la distància, cosa que vaig aprendre del Manuel. i un dels entrenaments és clavat al què fem al Cervantes.
Us enllaço aquí l'artícle de Runnersworld i l'entrada que vaig fer al seu dia. Crec que és un tema interessant.
Entrada bloc: http://www.ironpanic.com/2010/09/tirades-llargues-o-series.html
Artícle RW: http://www.runners.es/perder-peso-corriendo

Media de Orihuela 2012

Una rera l'altra, van caient les competicions que tenia previstes aquest any. Una d'elles era la Mitja d'Orihuela, on m'hagués agradat fer-la ràpida. Res més lluny de la realitat, el passat cap de setmana més lesionat no podia estar.
De totes maneres sí hi va anar un representant de la família i li he demanat al Robert que em deixés publicar la seva crònica.
Gracias y Felicidades.

Pues de nuevo acudo a la cita con mis raíces y al pequeño homenaje anual a Antoñico,año 2012,3º edición.

Me despierto a las 6,10 hrs después de haber dormido poco y mal,en una cama muy cómoda pero con ruido de fondo,campanas y ascensor,que me impiden el sueño seguido.

Al levantarme compruebo que estoy bien,que me encuentro con ganas de correr y gastar las calorías que acumulé ayer,ensaladilla de 10,calamares romana de 7,5 y sopa de cocido con pelota que sin llegar al nivel de Mamá,ahí estaba.Para completar el menú de etíope,me metí una muestra de tortada que me subió la glucemia a niveles de crisis diabética.

Cumplo con las obligaciones de atleta aficionado pero veterano,desayuno tostadas y café,un poco de lectura,me enfundo mi equipo XL, mi dorsal 1341 y salgo a la calle.Consumo 10´acompañando a la tita Conchita y a Mamá en su desayuno.

Caminando hacia la salida pasó un frio tremendo,he decidido correr con manga corta pensando en el clima benigno de la Vega Baja y dudo si me he equivocado.Al llegar a la salida,coincido con el mítico Jesús Flashman que ha venido con un amigo suyo.Patricio,que pretende rodar los últimos 10 kms como entrenamiento.Departo con ellos un ratito y me dirijo a la salida con Flashman en un duelo de titanes.Ya quedo con él que tiraré a mi ritmo,cosa que entiende ya que no sabe si acabará.

Salida puntual a las 10,30 hrs,somos 1400 corredores de los cuales veo a priori unos 30-40 discapacitados físicos de mi categoría,los demás,con pinta de gacelas.Paso por al lado de mis animadoras de lujo a las que saludo raudo y veloz entre vítores espectaculares.Confirmo que estoy bien,enciendo mi mp3 con la selección de temas heterogéneos, empiezo a rodar a sensaciones y decido no consultar el Garmin hasta el km 5.Poco a poco se va estirando la carrera y los claros se hacen más acusados;cuando paso el km 5 tras el avituallamiento veo que voy bien, 26 ´,me animo y decido seguir hasta el km 10 para comprobar mi estado.No acabo de encontrar un grupo donde encajar, voy adelantando y siendo adelantado sin mucho orden.Paso por Jesús y María y enfilo para iniciar el bucle de las dos vueltas, por el casino voy bastante sobrado y de nuevo mi club de fans estalla en gritos y gestos de ánimo,cosa que me da fuerza para seguir sin dudar.Paso el km 10 en 54´,joder qué bien voy,me digo a mi mismo.Allí en la recta del palmeral me doy cuenta que puedo hacer buena marca y enfilo el cambio de sentido de la 1º vuelta,a la vez que alcanzo a un grupo de 4 del club pasico a pasico a los que decido engancharme un rato.Enfilamos la parte antigua y principal de Orihuela,entre calles estrechas y múltiples Iglesias.De nuevo mis dos supporters se hacen notar y les prometo que llegaré enseguida.Es en el km 14 más o menos cuando mis dos cuádriceps deciden hacerse notar de manera educada pero clara y les digo que se esperen un poco para desfallecer,sigo a mi ritmo y paso de nuevo por el casino y hotel esta vez sin ser animado,enfilo de nuevo el palmeral bastante entero y al dar la vuelta en casa corro empiezo a notar el cansancio.Aún así mi Garmin me dice que voy a 5´50´´ ,cosa que me parece sorprendente.En ese punto ya voy sólo con gente por delante y por detrás pero manteniendo la distancia.Llego al 19 muy,muy tocado y bajo el ritmo sin poder reaccionar,he pasado en 1h 45´y sé que puedo bajar de las 2 horas.Mantengo como puedo pero voy siendo adelantado,especialmente del 20 al 21,creo que me pasan al menos 10 corredores.Llego a la Glorieta y al enfilar los últimos 100 mts veo el crono a 1h 58´,Flashman saca la cabeza entre el público y me anima,aprieto el paso y subo los brazos.

Conseguido.

Robert.