dilluns, 3 de setembre del 2007
dissabte, 11 d’agost del 2007
Montesquiu i Camino
Dos fotos que va fer la Lola de Montesquiu, molt xules.
I primeres fotos de Santiago, al setembre tot el reportatge.
I primeres fotos de Santiago, al setembre tot el reportatge.
dijous, 26 de juliol del 2007
RHAIN DAVIS al Manchester United
El David m'ha passat aquesta notícia, suposo que per què vegi com es fan les bicicletes.
RHAIN DAVIS DESTACABA EN LAS LIGAS ALEVINES DE AUSTRALIA
El Manchester ficha a un fenómeno de nueve años por un vídeo en YouTubeEl Manchester United ha reforzado su prolífica cantera con un fenómeno australiano de 9 añitos.
Un familiar del chaval colgó en la popular página de internet YouTube un vídeo del niño jugando un partido que llegó a los ojeadores del equipo británico.Ni cortos ni perezosos los ojeadores del Manchester United contactaron con la madre Rhain Davis y la convencieron para fichar el fenómeno, que con nueve años pasará a formar parte de la escuela del laureado equipo inglés.
La veritat és que el nen és un crack, sembla que les imatges són només d'un parell de partits. Però jo hagués fitxat al porter (heu vist la mida de les porteries?!?!)
RHAIN DAVIS DESTACABA EN LAS LIGAS ALEVINES DE AUSTRALIA
El Manchester ficha a un fenómeno de nueve años por un vídeo en YouTubeEl Manchester United ha reforzado su prolífica cantera con un fenómeno australiano de 9 añitos.
Un familiar del chaval colgó en la popular página de internet YouTube un vídeo del niño jugando un partido que llegó a los ojeadores del equipo británico.Ni cortos ni perezosos los ojeadores del Manchester United contactaron con la madre Rhain Davis y la convencieron para fichar el fenómeno, que con nueve años pasará a formar parte de la escuela del laureado equipo inglés.
La veritat és que el nen és un crack, sembla que les imatges són només d'un parell de partits. Però jo hagués fitxat al porter (heu vist la mida de les porteries?!?!)
dilluns, 23 de juliol del 2007
El bulli, tornaré
Quan un paga prop de 250 euros per sopar i surt amb la idea d’haver de tornar, és perquè l’experiència ha estat molt positiva.
Aquest any ha estat ple de noves experiències, començava el mes de març posant el meu cos al límit en la marató, continuava descobrint la triatló a Salou i he continuat experimentant els sabors que proporciona el Bulli. El més curiós de tot és que a l’igual que abans d’una cursa et fa mal el genoll, abans del bulli em va sortir una mena d’angines que no em deixaven tragar bé.
Tot va passar arribant al restaurant, molt més bonic i elegant del què m’havien explicat: el pàrking és sobri però modern, la situació inigualable, i la finestra que dona a la cuina espectacular. Ja des de fora es veu l’interior amb els mils i mils de cuiners, i el Ferran Adrià donant voltes per allí.
Un cop a dins ens demanen si volem entrar a veure la cuina, “sens dubte!”, allí el Ferran Adrià et saluda i de seguida el moviment dels cuiners et fa dirigir la mirada cap a ells, la cuina no l’arribes a veure, només l’espai on acaben de muntar els plats, però l’emoció ja és prou gran. Ja a taula comença el ball, molta gent pendent però ningú agobiant, primer arriben uns aperitius on hi destaquen un cub de parmesà i les olives esfèriques (com seran sinó). Els primers plats són combinacions on les textures i els colors són les principals protagonistes, res sembla el què és i res és el què sembla. És un moment molt divertit, alguns plats te’ls has de menjar ràpid, d’altres lent, d’una mossegada, amb dos... Destacar la flor d’ortxata, el suc d’ostres o el cuscus de tomàquet amb cava de parmesà. Potser, i posats a buscar una crítica hi ha massa plats dolços. I ja en la recta final, plats una mica més elaborats, navalles es escabetx amb espuma de llimona, un brou de llebre espectacular, i els postres, el millor la Llana 2007. No explico amb més detall perquè és important trobar-s'ho.
Un parell de vegades en Juli Soler passa per la taula a demanar-nos si estem bé. Molt amable i sabent en cada moment quan pot venir. Em sap greu perquè no el reconec. L’havia sentit a la radio, i fins i tot quan ens diu qui és de seguida hi caus, però en el moment...
Abans de sortir veig al Ferran Adrià i aprofito per despedir-me des de la distància i donar-li les gràcies. Molt amable es mig aixeca i ens respon la salutació. La sensació al sortir imagino que és semblant a la de saltar des d’un avió en paracaigudes, que quan acabes vols tornar-ho a viure però ja amb coneixement de causa. A veure si algun dia hi puc tornar, serà difícil.El millor de tot és que es confirmen totes i cadascuna de les crítiques que fa la gent (tant els que hi ha anat com els que no). “És que els plats que et posen són minúsculs”, “res té el gust que t’esperes”, “jo no pagaria mai per menjar unes coses tan rares”, “on posin un bon filet”... Prou m’hagués cabrejat jo si m’haguessin posat un bon filet. Al Bulli has de saber què vas a buscar, i ho trobes, i no ho sap fer ningú més, i és fantàstic.
Aquest any ha estat ple de noves experiències, començava el mes de març posant el meu cos al límit en la marató, continuava descobrint la triatló a Salou i he continuat experimentant els sabors que proporciona el Bulli. El més curiós de tot és que a l’igual que abans d’una cursa et fa mal el genoll, abans del bulli em va sortir una mena d’angines que no em deixaven tragar bé.
Tot va passar arribant al restaurant, molt més bonic i elegant del què m’havien explicat: el pàrking és sobri però modern, la situació inigualable, i la finestra que dona a la cuina espectacular. Ja des de fora es veu l’interior amb els mils i mils de cuiners, i el Ferran Adrià donant voltes per allí.
Un cop a dins ens demanen si volem entrar a veure la cuina, “sens dubte!”, allí el Ferran Adrià et saluda i de seguida el moviment dels cuiners et fa dirigir la mirada cap a ells, la cuina no l’arribes a veure, només l’espai on acaben de muntar els plats, però l’emoció ja és prou gran. Ja a taula comença el ball, molta gent pendent però ningú agobiant, primer arriben uns aperitius on hi destaquen un cub de parmesà i les olives esfèriques (com seran sinó). Els primers plats són combinacions on les textures i els colors són les principals protagonistes, res sembla el què és i res és el què sembla. És un moment molt divertit, alguns plats te’ls has de menjar ràpid, d’altres lent, d’una mossegada, amb dos... Destacar la flor d’ortxata, el suc d’ostres o el cuscus de tomàquet amb cava de parmesà. Potser, i posats a buscar una crítica hi ha massa plats dolços. I ja en la recta final, plats una mica més elaborats, navalles es escabetx amb espuma de llimona, un brou de llebre espectacular, i els postres, el millor la Llana 2007. No explico amb més detall perquè és important trobar-s'ho.
Un parell de vegades en Juli Soler passa per la taula a demanar-nos si estem bé. Molt amable i sabent en cada moment quan pot venir. Em sap greu perquè no el reconec. L’havia sentit a la radio, i fins i tot quan ens diu qui és de seguida hi caus, però en el moment...
Abans de sortir veig al Ferran Adrià i aprofito per despedir-me des de la distància i donar-li les gràcies. Molt amable es mig aixeca i ens respon la salutació. La sensació al sortir imagino que és semblant a la de saltar des d’un avió en paracaigudes, que quan acabes vols tornar-ho a viure però ja amb coneixement de causa. A veure si algun dia hi puc tornar, serà difícil.El millor de tot és que es confirmen totes i cadascuna de les crítiques que fa la gent (tant els que hi ha anat com els que no). “És que els plats que et posen són minúsculs”, “res té el gust que t’esperes”, “jo no pagaria mai per menjar unes coses tan rares”, “on posin un bon filet”... Prou m’hagués cabrejat jo si m’haguessin posat un bon filet. Al Bulli has de saber què vas a buscar, i ho trobes, i no ho sap fer ningú més, i és fantàstic.
Adjunto l'enllaç del reportatge del magazine de la Vanguardia, arrel del Documenta de Kassel, és molt fidel a la realitat: http://www.magazinedigital.com/reportaje.php?cat_id=41
dijous, 19 de juliol del 2007
Cavalls del vent, nou repte temporada 2007-2008
Cavalls del Vent no és només una travessa que engloba els dos vessants de les serres del Cadí i del Moixeró, Cavalls del Vent te molts més aspectes associats. Coneixeràs indrets de la Cerdanya i el Berguedà que mai te’ls imaginaries tan espectaculars i únics, trepitjaràs refugis, coneixeràs gent de muntanya, trobaràs mamífers i veuràs aus volar. A la nit quan es faci fosc, tot et semblarà més feréstec i misteriós, cada soroll diferent et farà sentir que estàs en plena natura.
No deixis de viure aquesta experiència.............. t’esperem!!!!
El punt de sortida i el sentit per realitzar-ho és lliure. Tot el recorregut està senyalitzat. La marca utilitzada és un punt taronja.La travessa es desenvolupa en unes alçades d’entre els 910 metres fins els 2.510 metres. El desnivell total positiu es d’aproximadament uns 5.200 metres, i el recorregut d’uns 97 km.
http://www.cavallsdelvent.com/
No deixis de viure aquesta experiència.............. t’esperem!!!!
El punt de sortida i el sentit per realitzar-ho és lliure. Tot el recorregut està senyalitzat. La marca utilitzada és un punt taronja.La travessa es desenvolupa en unes alçades d’entre els 910 metres fins els 2.510 metres. El desnivell total positiu es d’aproximadament uns 5.200 metres, i el recorregut d’uns 97 km.
http://www.cavallsdelvent.com/
Material Camino de Santiago
Material duro:
Bicicleta / Alforjas / Bolsa delantera / Botas bicicleta / 2 bidones
Herramientas:
2 cámaras / Allens / Herramientas varias (llave inglesa, tronchacadenas…)
Ropa:
2 camisetas / 2 culots / 1 pantalón chándal / 1 camiseta manga larga / 2 calcetines / 1 calzoncillo / Impermeable / Chanclas / Saco fino y cojinera / Toalla
Extras:
Billetero / Móvil / Libreta y boli / Guía / Carnet de caminante / Cámara de fotos / Isostar en pastillas / Gel muscular / Botiquín / Candado / Jabón / Pinzas de tender / Gafas de sol
Bicicleta / Alforjas / Bolsa delantera / Botas bicicleta / 2 bidones
Herramientas:
2 cámaras / Allens / Herramientas varias (llave inglesa, tronchacadenas…)
Ropa:
2 camisetas / 2 culots / 1 pantalón chándal / 1 camiseta manga larga / 2 calcetines / 1 calzoncillo / Impermeable / Chanclas / Saco fino y cojinera / Toalla
Extras:
Billetero / Móvil / Libreta y boli / Guía / Carnet de caminante / Cámara de fotos / Isostar en pastillas / Gel muscular / Botiquín / Candado / Jabón / Pinzas de tender / Gafas de sol
dimecres, 18 de juliol del 2007
Slow motion
Una passada, als que correm les primeres imatges de la cama impactant amb el terra són efereidores.
http://thespeedyfiles.blogspot.com/2007/07/slow-motion.html
http://thespeedyfiles.blogspot.com/2007/07/slow-motion.html
dilluns, 16 de juliol del 2007
Bici pel Ripollès
Com diria l'Anibal de l'equipo A: "m'encanta que los planes salgan bien".
No començava bé el dissabte amb la putada de la Renfe de no deixar-nos pujar a l'autocar en el tram Ripoll - Ribes, i amb l'òstia que em vaig fotre, però a partir d'aleshores tot va sortir de conya. Llàstima la pàjara del Bernat, però amb una sola paradeta a Bruguera per repondre forces i menjar barretes energètiques vam arribar al Coll d'en Jou amb més facilitat de l'esperada. Després, baixadeta molt divertida, trobant-nos un bateig amb ase català inclòs en una ermita perduda camí de Sant Joan de les abadesses. Arribats a Ripoll i amb 60 km de BTT a les cames, ens quedaven els darrers 10 per carretera però no es van fer gaire pesats, ja que hi havia molts trencalls cap a la carretera antiga. La darrera pujada fins a l'hotel va servir per viure el gran atac de l'Àlvar, que es reservava forces "pels últims 2km" (la sortida de la cadena va acabar amb les seves il·lusions).
L'hotel força recomenable, és la Casa Nova del Castell de Montesquiu, i per 40 euros per persona, sopes, dorms i esmorzes molt bé.
L'endemà pujada fins a Santa Maria de Besora, per començar una forta pujada de pedres que va mermar les cames d'alguns que van decidir amotinar-se. Sigui com sigui ja n'hi havia prou, per tant cap aball de nou, per dinar a Sant quirze de Besora i arribar a Barcelona a mitja tarda.
Jo m'ho vaig passar teta, molt bon cap de setmana.
No començava bé el dissabte amb la putada de la Renfe de no deixar-nos pujar a l'autocar en el tram Ripoll - Ribes, i amb l'òstia que em vaig fotre, però a partir d'aleshores tot va sortir de conya. Llàstima la pàjara del Bernat, però amb una sola paradeta a Bruguera per repondre forces i menjar barretes energètiques vam arribar al Coll d'en Jou amb més facilitat de l'esperada. Després, baixadeta molt divertida, trobant-nos un bateig amb ase català inclòs en una ermita perduda camí de Sant Joan de les abadesses. Arribats a Ripoll i amb 60 km de BTT a les cames, ens quedaven els darrers 10 per carretera però no es van fer gaire pesats, ja que hi havia molts trencalls cap a la carretera antiga. La darrera pujada fins a l'hotel va servir per viure el gran atac de l'Àlvar, que es reservava forces "pels últims 2km" (la sortida de la cadena va acabar amb les seves il·lusions).
L'hotel força recomenable, és la Casa Nova del Castell de Montesquiu, i per 40 euros per persona, sopes, dorms i esmorzes molt bé.
L'endemà pujada fins a Santa Maria de Besora, per començar una forta pujada de pedres que va mermar les cames d'alguns que van decidir amotinar-se. Sigui com sigui ja n'hi havia prou, per tant cap aball de nou, per dinar a Sant quirze de Besora i arribar a Barcelona a mitja tarda.
Jo m'ho vaig passar teta, molt bon cap de setmana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)