¡Qué bello es vivir!

Per BEA

No me busques en la gran ciudad,
su bullicio me aterra.
Búscame en mi pueblo,
allí estoy esperando que vengas

Pues papá, como nos esperabas, allá fuimos, a dedicarte nuestra marca. ¿Qué mejor estreno en esta distancia después de ser mamá que correr la Media Maratón de Orihuela? ¿Qué mejor excusa para que Guille conociera tu pueblo, tu gente, nuestros orígenes?
Todo pintaba bien: Robert, Pau, Guille y yo lo teníamos todo preparado desde hacía tiempo. El viernes salimos los cuatro, con el CROOZER encajado a presión en el maletero del coche.
El sábado lo dedicamos a la familia oriolana y a mi padre. Guille conoce una parte muy importante de la mi vida. Papá, sé que te ha gustado que así fuera.
La comida del sábado viene marcada por otra efeméride: conocemos a Jesús y a María José, o, lo que es lo mismo, a Flashman y a Hachacitos, y a su súper Javi. ¡Qué buen rato pasamos! Robert nos unió en una amistad bloggera y el círculo se cerró compartiendo unos arrocicos y otras exquisiteces de la tierra de Flashman. El próximo encuentro será en Barcelona. Tenemos algunas deudas pendientes y los peques se tienen que seguir conociendo para ir perfilando un poco más esas apuestas. Está claro que Javi ha encontrado su motivación en el mundo de los crustáceos.!Un crack, Javi! Otros grandes fichajes – amigos que nos ha dado el deporte.

Todo el team con equipación BCN DRAGONS

Y llega el día de la verdad. Me despierto prontito pero habiendo descansado. Desayuno en el mismo hotel, completo pero con medida. Guille me deja cumplir con todos los previos, y después de hacer 10 km antes, Pau nos recoge a Robert, a Guille y a mí. Estamos listos. Vamos andando hacia la salida. El CROOZER causa sensación. Conocemos a una pareja de guiris residentes en la Costa del Sol, corredores expertos. Él corre con su hija, de unos 5 o 6 años. Ya tiene práctica y nos explica su experiencia. Últimas fotos, y despedida de Guille y Pau. ¡Qué nervios! Robert y yo nos deseamos también suerte, pero cruzada la meta, empezamos a rodar juntos. ¡Cuántas emociones me recorren! Estar corriendo en Orihuela me hace tener los sentimientos a flor de piel. En la primera recta grande, Los Andenes veo a mis primos, Victor y Maite, a mi tía Teresa, con su perrito Pincho. Dios mío, cómo se parece a mi padre. Son iguales. Puf! Ojalá hubieran estado los 2 allá, animando. Seguimos y enseguida vemos a Flashman que nos anima, y como un fotógrafo profesional, empieza su reportaje de la carrera. Gracias a él tenemos grandes fotos y mejores recuerdos. A los 5 km, todavía la primera vuelta, Robert me dice que tire, y aunque creo que va muy bien y podría ir conmigo, tiro.

Foto hecha por Flashman. Gracias.

A partir de aquí, me concentro en las sensaciones y recuerdo las 3 recomendaciones de Pau: recuerda que son 3 vueltas, una de 8 km y dos de 6,5; la meta no acaba en la salida, sino en giro y añadiendo unos cuantos metros; las dos primeras vueltas hazlas por sensaciones, y la última mirando más el crono, pero en ningún caso por debajo de los 5:30 el km. Bien, pues, aunque le hago caso, me doy cuenta de que mis sensaciones son muy buenas. Me siento fuerte y mis tiempos están muy por debajo de los 5:30. Hago los primeros 10km mejorando la marca de la San Silvestre. Me siento fuerte, y muy animada. Me voy cruzando con Pau y con Robert, que va detrás de mí con muy poca distancia. Flashman va apareciendo y se multiplica para llegar a Pau y a nosotros: una máquina! Voy pensando en ti, papá, y siento muchas cosas muy profundas, mucho más de lo que me hubiera imaginado. El primer paso por El Palmeral en segunda vuelta se me hace largo, pero al pasar por Santo Domingo, tu cole, tengo una subida de adrenalina. Visualizo el km 18 que veré en segunda vuelta, justo delante del cole. Eso me anima.
Lo tengo todo controlado, y aunque voy bebiendo en cada avituallamiento, echo de menos algo de bebida isotónica y algo de frutita a partir del km.15, pero mantengo una buena media por debajo de 5:30. La segunda vuelta por el Palmeral se me hace muy larga, pero ya casi al final de la recta (km.17 +/-) me cruzo por Robert que me grita: “Va Bea, que vas muy bien; que bajas de las 2h, por papá!”. Los ojos se me humedecen, pero a la vez, es una inyección de energía. Los últimos 3 km son los peores de la carrera, pero voy calculando, que por muy mal que vaya cumplo mi reto y con buena marca. La meta en curva y más lejos de lo que esperaba, me complica el sprint (por decirle algo) y me siento floja. Veo a Pau y a Guille antes de la meta. Pau, pobre, me ofrece coger a Guille y cruzar meta con él. Hubiera sido chulo, pero no proceso a tiempo la información, y cruzo la meta sin el peque. Una pena!!!

Pero el crono marca un fantástico 1h57’!!! Qué feliz me siento!!! Qué gran debut!!! A Pau y a Guille también les ha ido muy bien. Hay que ver que poco respeto que me tiene mi hijo, que a la primera de cambio y con 6 meses ya ha cruzado la meta antes que yo, mucho antes que yo. Robert también acaba feliz, superando su marca del año pasado y con mejores sensaciones.

El viaje de vuelta se hace corto. ¡Qué gran finde! ¡Qué bello es vivir!.

El futuro está asegurado

I sino mirad esta foto, qué veis en la mirada del Guillem? Yo veo un “Cuando me levante te reto a una carrera” y Javi le contesta “¡pues ya tardas!”
Fantástica comida junto al gran Flashman, que es tan divertido e interesante como en el mundo virtual, and family, y donde los arroces de la zona hicieron las delicias de los presentes, o sea nosotros…

Si no hiciéramos deporte o no tuviéramos bloc, no nos habríamos conocido, así que sólo por eso vale la pena.
Os esperamos en Barcelona.

Un any més repetiré com a llebre a la Marató de Barcelona

Ja tinc tot el material, les noves Precision 11 m'agraden menys a nivell estètic, però jo crec que ha millorat alguns detalls com la malla externa, es veuen de qualitat. El model groc m'hagués anat de conya amb l'equipació dels Dragons, però són blaves com la resta d'equipació.

Aquesta vegada aniré un quart d'hora més ràpid, en concret 3.45. Serà un ritme que tot i no sé el què prefereixo, rodo més cómode a 5 min/km, al menys és més natural que els 5.40 min/km de l'any passat.

El que sí tinc clar és que em ve molt de gust repetir i que m'ho passaré de conya. En aquest sentit agraeixo a l'organització que hagi tornat a confiar en mi.

Per a preparar-me, estic fent un pla de xoc, forçant la màquina ràpidament per a arribar sobrat. A nivell de velocitat he recuperat de seguida, ara falta acumular quilómetres, així que abans de la mitja d'Orihuela aniré a fer 8 o 10km per a acumular la trentena. En un futur post explicaré com de bé m'ha anat formar part dels Dragons per a recuperar la forma.

Supergirl!!!???

Per Bea

Aquí ho varem deixar, no? A l’entrada dels Nassos us deia que em feia por poder-ho combinar tot, una vegada hagués començat a treballar, i em preguntava si existia el famós mite de la SUPERWOMAN. Doncs bé, ara ja sé que NO.


L’any 2011 va començar d’una manera estranya. No estàvem a casa nostra, i encara que la meva mare ens va cuidar molt, no estàvem al nostre habitat natural; el pis estava en obres i fins el 20 de gener no ens hi varem poder instal•lar; tots dos enganxem la monstruosa grip de moda, jo lleu i el Pau greu (quines febrades!), l’Àlex... Tot això va fer que començar a treballar l’11 de gener fos una miqueta més dur del que m’havia imaginat.
La gent més gran, amb més experiència, t’avisa que, en el transcurs de la teva vida, cauràs en molts paranys que caracteritzen a cada generació, però tu vas de “guais” i penses: “a mi això no em passarà”. Jo pensava que era una bussiness woman. M’agrada molt la meva feina i la visc bastant, per tant, estava convençuda que mai em costaria tornar a treballar després d’una baixa per maternitat. Doncs us puc assegurar que costa, costa molt. T’has acostumat a estar amb el teu fill tot el dia, i a més, el Guillem m’ha limitat molt poc. La primera setmana, marxar i deixar-lo va ser molt dur. I per més inri, com intentes acabar puntual a la feina, també la vius diferent, et sents una mica culpable. Per tant, doble sentiment de culpabilitat: cap al Guille i cap a la feina.
Marxar a fer esport també era més fàcil estant de baixa... Bé, estava més desentrenada, però marxava sense problemes de consciència: no abusava de cangur, perquè l’havia cuidat jo, i no em feia pena deixar-lo perquè l’havia vist durant tot el dia. Això també canvia: si la meva mare ha estat tot el dia amb ell, dir-li que es quedi una horeta més també per la tarda per anar a fer un running, em sembla tenir molta cara, i és que, a més, em ve de gust estar amb el meu peque: tinc mono!!!
Però com tot a la vida (d’això també t’avisen els grans) “todo vuelve a su cauce”, i cada dia et fa una miqueta menys de pena marxar. Veus que el seu papi s’espavila d’allò més bé amb el Guillem i que les cangurs, sobre tot les àvies, són uns sols i et porten uns anys d’avantatge en això de cuidar nens. A més, quan arribes a casa, el teu fillet et rep amb un somriure d’orella a orella, que et fa oblidar tot un matí de feina estressant, i et mors de ganes de jugar amb ell i menjar-te’l a petons.
Després d’estar un ratet amb ell, cap al final de la tarda (moltes vegades nit), i prèvia combinació d’horaris PAPÀ - MAMÀ amb antelació, treus temps per a complir amb el teu entrenament, deixant la tirada llarga pel cap de setmana. A més, amb el CROOZER, sortim a córrer els tres, i això ja és una passada... Ahir, sense anar més lluny, amb un dia de nassos, vam gaudir amb la Sheila i la Ruth, sparrings d’excepció sobre la seva bici, d’un matí xulíssim a les Aigües.
Per tant, amb un compliment quasi del 85% del meu pla d’entrenament per a la Mitja d’ Orihuela, i amb una miqueta de respecte, això sí, me’n vaig ja el proper cap de setmana a intentar assolir el meu repte: baixar de les dues hores o una marca digna.
Sigui com sigui, marxar a córrer amb el Robert, el Pau i el Guille, sabent el que això significaria pel meu pare, ja és tot un regal per mi. Papá, coge un buen sitio, que desde arriba lo verás todo muy bien.

Croozer KID 2 = Willy + running

La roda de davant no és la "oficial", ara he muntat una de la mida de les altres, +-

Avui, per tercera vegada he corregut amb el Guillem. Finalment i després d’un canvi de decisió d’última hora, optava per escollir el Croozer Kid2 en comptes de l’individual. Els meu germans me’l regalaven i no sé si en previsió de ficar els seus futurs fills, em recomanaven el doble. Així ho vaig fer i ara busco nens per posar al costat del Guillem. La veritat és que el cotxet és una passada, però al menys aquest doble és gegant fins i tot plegat, i amb això no hi vaig pensar. Quasi no cap al cotxe, no passa per les portes i avui he descobert que per les voreres també és complicat.


Però superat el problema de la mida va de conya. Debutàvem en una petita sortideta amb la Bea, la setmana passada ja ens cascàvem 14km a la carretera de les Aigües i a ritmes de 5min/km, avui n’he fet 7 més per Barcelona, principalment per la Diagonal.
Tenia dubtes respecte a Orihuela, no sabia si fer la Mitja tots tres junts o anar a la meva bola, però veient que puc anar ràpid, ho faré.

La Bea ja és una corredora professional i per tant no necessita ningú que li faci de llebre o li marqui el ritme, a més li deixaré a ella el Garmin. Jo, com menys estona corri menys forçaré l’esquena i el Guillem també sortirà guanyant com menys trigui, a més li encanta anar ràpid.
Així que decidit, a tope s’ha dit!

Hiperactivitat dels Dragons

Com que la feina, l'entrenament, el Guillem i els Dragons no em donen marge per escriure aquí, penjo la darrera entrada dels Dragons, amb moltes notícies i novetats.
http://bcndragons.blogspot.com/2011/02/noticies-de-la-setmana.html

Coses per explicar, però, en tinc un munt, així que aviat tornaré, us he de parlar del periode d'inactivitat degut a la grip i les sensacions de la tornada (blancs i negres), del nou i flamant Croozer i, com no, de la futura mitja d'Orihuela.

Esperem també, que la Bea ens dediqui un dels seus escrit explicant les peripècies que ha de fer per treure temps sota les pedres i poder sortir a córrer de tant en tant.

Casualitat o el destí?

Suposo que és un costum força freqüent quan et neix un fill és començar a buscar fotos de petit per buscar similituds. En el nostre cas les recents àvies van fer a la perfecció aquesta tasca. Imagineu quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure aquest àlbum on podia constatar tres coses: que era molt lleig, que per sort el Guillem no s'assembla gens a mi i la tercera era que l'hora de naixement m'era coneguda.
De seguida vaig trobar la relació, resulta que l'hora que vaig néixer coincideix exactament amb la meva marca a l'Ironman 10 hores i 48 minuts. Casualitat o el destí? Si és el destí ja podia haver nascut un parell d'horetes abans.

Desconfiant de Michelin…

Deixeu-me un kit-kat entre tant esport (“tant” per dir alguna cosa, perquè últimament…). El cas és que en el darrer més hem visitat dos restaurants amb dues històries diferents.
El primer d’ells va ser gràcies a una escapada a Girona just abans de cap d’any, rebuscant per internet vaig trobar el Restaurant Albereda i dues coses em van cridar de seguida l’atenció: un web molt treballat i un menú degustació perfecte al nostre paladar (és a dir, que ens agradava tot). Ja a taula, no ens va defraudava res, es tracta d’una cuina amb tocs de modernitat però sense riscos, mantenint l’essència de la cuina catalana i cuidant molt la matèria prima i presentació. El local és rústic i elegant amb arcs de volta catalana i només un detall va fer que la Bea i jo divergíssim: a ella no li agradaven les cadires, per mi quadraven perfectament amb la resta de local.
Acabat l’àpat vam tenir oportunitat de parlar amb la cap del restaurant i entre altres coses relacionades amb la cuina i la restauració, ens va explicar que any rere any des de fa més de quinze, venien els crítics de Michelin, però no hi havia manera de passar de la menció. Sembla que especialment la decoració no els acabava de fer el pes.
Contràriament a l’Albereda, el Moments de l’Hotel Mandarin Oriental sembla fet i pensat per aconseguir aquesta estrella que li han atorgat en menys d’un any d’experiència. Però ja des del principi m’ha cridat l’atenció la falta d’un web propi i el menú degustació llegit per internet: car i sota el meu gust (tot i que això és subjectiu) sense oferir els millors plats de la carta. Començàvem malament. El local evidentment és espectacular, modern i atractiu i oferint la visió de la cuina als comensals. El personal molt nombrós i com sempre correcte, tot i que la carta de vins no ens va arribar fins a reclamar-la i vam haver d’acabar d’escollir mentre ja ens portaven els aperitius. La cuina oberta és fantàstic per algú com a mi a qui apassionen aquests rituals, però s’ha d’anar en compte i escenificar bé l’obra. No em va semblar que el seu Chef ho fes, no entraré en detalls, però la meva impressió, potser equivocada, és que el Raül Balam està allí per posar-hi el nom (el de la seva mare, perquè el seu tampoc diu res), i que més aviat el què ha d’aconseguir és no fer nosa.

Encara tenia l’esperança que el menjar salvés tot allò i he de dir que en bona mesura vaig encertar, si hi voleu anar, les espadenyes i els peus de porc són una bona elecció, però vaig provar plats que fins i tot podria catalogar de mediocres. I és que amb la matèria prima no es pot estalviar, per molt frescos que siguin els pèsols i molt de la casa que sigui la botifarra, no pot valer 40 euros el plat, els raviolis tofonats podrien tenir una mica d’aroma (ja no dic de gust) a tòfona, per no dir el brou que l’acompanyava que no tenia gust a res. Els segons: una mandonguilla estèticament mal presentada acompanyada de tres pures (dits parmentiers que queda millor), i les dues carns que vaig provar estaven prou bones però fredes.
Aquesta crítica tant negativa no és al restaurant, és car però tampoc és una experiència tant negativa com descric (els postres i especialment els formatges estaven molt bé), sinó que és una crítica fruit de l’indignació cap a uns crítics que tant renom tenen i que per a mi havien estat referència però que ara que tinc més criteri començo a divergir. És més, ara em ve de gust anar a l’Hispània, a qui aquest any després de molts, han decidit treure’ls l’Estrella els de Michelin.Sé que després d’això no m’agafaran, però aprofito per demanar que si els responsables de la Guia em volen donar feina, m’encantaria treballar provant restaurants i donant l’opinió, ha de ser una feina magnífica no?

Temporada 2010, any running

Després de centrar tot el 2009 a l’Ironman, tenia molt clar que aquest el dedicaria a petits objectius sobre la marxa, coses que em vinguessin de gust en el moment concret. Començava l’any amb un primer objectiu molt clar: tenir una bona marca de Mitja Marató, la distància que considero més amena. Així doncs una mica de canya, entrenaments de qualitat i aconseguint un temps just per sobre de l’hora i vint i cinc minuts a Granollers, un circuit per mi ideal. De seguida vam coincidir amb el Marcel amb qui vam parlar de fer la Marató de la Costa Daurada “perquè no? Tinc ganes de millorar ara la meva marca de Marató, ha quedat obsoleta...”, però això havia d’esperar, abans sumava una altra marató a Barcelona, fent de llebre, i complia el petit somni de fer un tram del Camino de Santiago corrent: més d’una marató diària per completar 200km amb el Xavi. Més dur però més divertint i interessant del què havia previst.
I com que no hi ha dos sense tres, sense buscar-ho massa acabava l’any rebaixant també la marca dels 10km per deixar-la en 39 minuts.
Pel què fa a les wambes, ja que ho he anat apuntant, el desgast ha estat el següent:
Temporada 2009 (no vaig comptabilitzar des del principi)
Assics Gel Kayano: 214km
NB 1063: 594.5km
Puma : 417km
NB trail: 274km
Altres: 70km
Temporada 2010:
Mizuno: 568.5km
NB 1063: 584km
ON running: 56km
Puma: 148.5km
Salomon PRO: 319km
NB trail: 270km
Saucony Triumph: 321km
Altres: 84.5km


A nivell de Triatló, al juny vaig repetir Balaguer, sens dubte el Half més dur que hi ha, com a mínim a Catalunya, i, per A o per B, em va costar tant o més que l’IM, això sí, em va sortir prou bé, així que no em puc queixar.
A nivell personal també ha estat un bon any, nous amics, noves peripècies matrimonials i sobretot l’aparició d’un ser meravellós que m’està privant de moltes coses, però me n’està oferint moltes més; a veure com ens ho muntarem tots tres per encabir els nostres objectius, 100% oberts, del 2010.
Una abraçada a tots.
PD: Pels amants de les dades, a més dels 2442km de running he fet 2488km de bici (concentrats en 4 o 5 mesos), i 895piscines de 50 metres, també quasi exclusivament per entrenar Balaguer. Aquest any serà més triatlètic.

Ara que li començava a donar una vida millor

Va i se li acaba... quina merda!

Per mi no ho facis

Vaig fer la Cursa dels Nassos sense ganes ni entrenaments però amb la pressió d’estar en forma i la necessitat d’anar ràpid per aprofitar-ho. És això el que li vaig explicar a l’SlowPepe, àlies Josep, just abans de la sortida a la qual cosa ell em va contestar “per mi no ho facis”.
Gràcies al germà de la Bea tenia dorsal, però era dels negres i per tant no ens podíem col•locar davant, sí que ens vam col•lar a la meitat del mogollón. A partir d’aleshores poca història. Esquivant molta gent al principi, rodant cómode fins el 7, on vaig canviar el ritme però de seguida em va desaparèixer la motivació. Del 8 al 9 i ja fins acabar, lluitant contra el Garmin per a veure un 3.53 de mitjana i baixar dels 39. Cosa que no vaig aconseguir (el 3.53 sí, però els sub 39 no ja que els dos darrers kms van ser un pèl més llargs sumant més de 100 metros extres).
Al final baixo quasi un minut una marca que en el seu dia em va costar molt, i ho faig un dia en què no tenia ganes de córrer, força tós i sortint de darrera, però no ho gaudeixo, ni ho valoro. Penso que tinc cames per a anar més ràpid i em quedo amb aquesta idea. És lamentable no gaudir del què fem, del què aconseguim amb esforç. Però això és l’asfalt i especialment les curses ràpides on l’objectiu és patir quasi des del minut 1 (per no dir les séries de setmanes anteriors) per a, al cap de 40 minuts, poder saber que podem córrer ràpid. No m’hi apunto, ja ho entrenaré quan tingui ganes, però no ho vull fer sense valorar el camí, no em motiva. Potser els bombers..., però ja ho veurem, aleshores, si m’ho puc permetre, estaré entrenant el Triatló de Llarga Distància, allò que omple el simple fet de creuar la meta. En tot cas passo de Sant Antoni, no em permeto anar a buscar millor marca.

Cursa dels nassos 2010: La mano que mece la cuna

El títol de la peli deia “la mano que mece la cuna es la mano que domina el mundo”. Per mi ahir la meva peli de la cursa s’hauria de dir “la mano que mece la cuna consigue la marca soñada”. I és que baixar de 55’ en la meva primera cursa de 10km després d’haver estat mamà em va fer molt feliç. De fet, el pla d’entrenament que estic seguint és l’objectiu que em marcava. Però les sortides dels últims dies, el constipat que porto i la mandra que el Pau m’havia encomanat, em feien estar una mica desanimada. Per tant, sóc feliç!

Haig de dir que la cursa em va agradar molt. La data fa gràcia i mai, per un motiu o per un altre, l’havia pogut córrer. Hi ha molt ambient i molt quòrum. El Pau, el Xavi A., jo i un parell d’amics més vam ser bastant espavilats i ens varem col•locar bastant al principi, seguint el ritme del WAKA-WAKA. Vaig creuar l’arc de sortida quan només havien passat 45” al crono general, i a més rodejada de gent més ràpida que jo. Problema: el meu crono del NIKE no funciona (Ai, GARMIN, si te hubiera conocido antes... Enganxa, eh?), per tant hauré de controlar tot amb l’hora normal. Veig que els primers 2 km vaig a un ritme de 5:15 encomanada per la gent que m’avança. Després regulo una mica amb una cadència més baixa, però mantenint bons temps fins creuar els 5km, que els supero en poc més de 26’. La pujada de Marina i la parada durant un minutet al avituallament per beure caminant (tenia set des de que havia sortit), fa que el ritme de la segona part de la cursa empitjori una mica. La Diagonal, amb tendència a baixar, fa que m’animi una altra vegada, torni a pujar el ritme, tot xocant mans de nens, que al estar de vacances estan fent de públic i animen molt. No veig el km.8 i m’ angoixo, però tinc bones sensacions, per tant penso que me l’he saltat. Al arribar al km.9 ja estic segura: baixo dels 55’. Visca!!!
Comentar que, encara que estic animada de cara a la Mitja de Orihuela, l’11 de gener començo a treballar. Se m’acaba la bona vida!!! Tot i que tinc ganes de començar, ja que m’agrada la meva feina, deixar al Guille, i la por a no poder-ho combinar tot, entre altres coses, l’esport, em fan estar una mica deprimida. En la meva propera crònica intentaré explicar com ho porto i si realment existeix el mite aquest de la Superwoman.
Bon any 2011, bloggeros!!!

Com una patada als ous

Fèia temps que no em venia tant poc de gust córrer una cursa, i és que no hi trobo gaires al·licients: recorregut conegut i rasca es compensaven amb la possibilitat d'acumular els 2.500km o de fer bona marca, però la tonteria del genoll, més un encostipat també lleu però suficient per deixar-me tocadet fan que arribi desganat i a sobre amb deficiènca muscular a les cames, per tant ni un repte ni l'altre.

En fi, que no em queixaré més, aprofitaré per acompanyar a la Bea, al Xavi i a d'altres amics i ja que baixo doncs començaré ràpid i segons com em trobi...

Quina mandra!

Pròxima quedada dels Dragons: A la Cursa dels Nassos
QUAN: DIVENDRES 31 de desembre
HORARI: 5.10
LLOC: A l'alçada de Runnersworld però a l'altra banda del lateral. I ha un espai entre el lateral i la ronda on poder escalfar.
MODALITAT: Running, si voleu aneu de blanc, així ens trobarem.

Eritema prerotulià

Sona malament però és una tonteria, si no hagués anat a la mútua per descartar res més greu la meva petita lesió al genoll no tindria ni nom.
El cas és que la parada obligatòria de dos dies (per què més no puc estar sense córrer) i unes sensacions no del tot bones, compliquen els dos reptes que tenia fins a final d'any: els 2.500 i els 10mil (ja veieu, en cada entrada canvio d'opinió), i en tot cas el més complicat és assolir els dos a l'hora.
D'aquí al 31 aniré decidint.
Entrenament amb els Dragons.

ON running + DIR + Dragons, tornem als 10mil ràpids

Tal qual vaig decidir provar-ho, com abandonar el repte per ara recuperar-lo per una série de circumstàncies. Concretament tres

Provar les ON: Trienjoy m'ha deixat les ON per a provar-les, i quin millor alicient que fer-ho en cursa. De moment no vull llegir ni que m'expliquin res sobre elles, i descobrir sense prejudicis les seves qualitats i virtuds. Després d'haver fet algunes sortides ja tinc algunes conclusions: el primer és que no són pitjors que les altres, que ja és molt tenint en compte que el sistema és radicalment diferent. Em semblen millors en l'impuls que en la recepció, suposo que és el què busquen. Per altra banda la part de la wamba pròpiament dita és molt flexible i per tant s'ajusta bé al peu. Tot plegat fa que s'aconsegueixi el mateix que amb una altra banda però de manera més lleugera. Ja li he trobat un defecte, però, i és que són única i exclusivament per asfalt, no traccionen bé amb sorra, i veig el perill que una pedra entri en el sistema d'amortiguació. Seguiré provant-les a veure com evoluciona.

Entrenament del DIR: En dues sessions, la primera va ser l'entrenament conjunt que va organitzar el gimnàs a les Aigües ara fa dos diumenges. Després d'uns exercicis vam fer 40 minuts de carrera contínua i xerrant amb un del Prat em vaig anar animant per córrer els darrers km per sota de 4 i fent 41 minuts els 10. Però és que això no és res, dilluns anant a la cinta m'autoconvencia que he d'aprofitar el remanent de l'entrenament de la marató. Em cascava en la cinta 5 series d'un km a 3.50 més un altre "de descans" a 4! Tot i que he defallit una miqueta, he fet el meu récord en els 10km amb un temps de 39.18. què fort!

Entrenaments dels Dragons, cada vegada més canyero: també el fet d'entrenar amb els Dragons fa que ens anem picant, i l'altre dia al Cervantes vam haver de treure el fetge alguns per poder vacil·lar-nos en les curtes però empinades rampes del Parc.

Així doncs aniré, després de les pressions matrimonials, a la cursa dels Nassos i veuré fins on arribo.

Debut en “Canicross” a la Riera de Gaia, part 1

Des que vaig sentir la paraula Canicròs per primera vegada, em va cridar l’atenció; com diu la Bea, poques coses em quedaven per provar. Mica en mica, he anat descobrint que és un esport molt minoritari, m’ha donat la sensació que en bona mesura és una manera de fer pretemporada per Trineu amb gossos, no en va si entreu a la federació catalana d’esports d’hivern hi trobareu informació.
El cas és que tot plegat em feia anar bastant perdut, no hi ha botigues presencials, només n’hi ha dues de virtuals, i un necessita molta informació davant d’una disciplina aparentment molt rígida (crec que massa, ja us ho avanço). L’ajuda del Kike i del David (que fins i tot em va oferir un arnés de regal) va ser imprescindible per a poder fer la primera prova.
Les primeres complicacions, ja he dit que no era fàcil, van començar dissabte provant el material. No us podeu imaginar el què em va costar posar-li l’arnés a un gos que és tot nervi, que no està acostumat a que li posin coses. Després d’alguna ajuda i molta paciència ho vaig aconseguir. Ara calia provar-ho.
Primer element a destacar. Per debutar i estalviar-te uns calerons el cinturó que em vaig comprar està molt bé, porta dos complements interessants com són per portar bidonet i un petit estoig per les claus o el mòbil, però també és cert que vaig trobar una deficiència de seguida. En les fotos que havia vist de cinturons més bons, aquests anaven totalment arrapats a la cintura i dels laterals hi sortien unes cintes que és on es lligava la corda de tir, en el meu cas, tot el cinturó és elàstic i té directament un ganxo al mig. Això fa que el gos estiri directament el cinturo i estigui tota l’estona separat del meu cos, això fa que es mogui molt més. En tot cas és una compra molt correcte, i el cert és que la corda de tir és prou llarga.
El problema més greu va arribar diumenge, i a més no el tenia previst. Des de fa quasi cinc anys, quan el Carles va portar l’Àlex cap a casa en el cotxe, no recordo que hi hagués tornat a pujar mai, així que no cal que us expliqui l’odissea que va suposar desplaçar-me amb ell al costat fins a la Riera, van ser escassos 20 minuts, però em van passar molt més lents que els darrers 20 minuts d’una marató. He de millorar el tema logístic.
Finalment em presentava a la Riera, saludava al Juanan de Runnersworld Tarragona i li agraïa que m’haguessin deixat competir. M’havia compromès a no molestar així que vaig decidir sortir uns segons després. Gran errada, amb tots els respectes, la gent de darrera va molt lenta i a més en grup. Això, sumat als estrets camins van suposar que tingués la primera i única queixa d’un corredor (comprensible però exagerada, tenint en compte que anava quasi caminant), quan l’Àlex parava de cop a olorar no sé què. La pròxima vegada em poso on em toqui. Sigui com sigui vaig flipar veient com sense que ningú li ensenyés i de forma natural, corria perfectament, corrent en línia recta i superant corredors pel lateral, estava emocionat.
La qualitat del cinturó (l’arnés també em van dir que millor si era de tir, que són uns que s’allarguen fins a l’alçada del cul), el fet de no sortir darrera de tot ja que així molesto menys i la necessitat de portar un bol per a què l’Àlex pogués veure a l’avituallament van ser els tres elements que vaig aprendre en el meu debut. Ja vaig parlar de la competició.
Al migdia penjaré una foto per il·lustrar el tema, de momtnt aquí va un vídeo del Canicròs de Campredó que es farà el proper 16 de gener. A veure si m'ho puc arreglar per anar-hi.
Per cert en el vídeo veig molts corredors tirant del gos, cosa que en teoria és il·legal...

Reportaje - Canicross 2010 (campredó) from German Machi / Audiovisual on Vimeo.

Com a Dragó

Això penso:
Aquestes dues frases que algun dia vaig escriure resumeixen bastant bé les meves idees:
"Si els objectius estan més enllà dels límits, el plaer d'arribar-hi és infinit, però el sol fet de buscar-los és suficient."

“La dificultat no està en la duresa de la prova sinó en la capacitat d’entrenament.”
Penso que encaixen bé en la filosofia dels Dragons.

Això sóc:
1. Com et dius? Pau Cortadas Guasch
2. Quina edat tens? 33
3. Tens Bloc? Sí, http://www.ironpanic.com/
4. Ciutat de residència: Barcelona
5. Quan vas iniciar a fer esport? No me’n recordo, suposo que quan vaig sortir de dins de la meva mare ja tenia ganes de fer-ne.
6. Quina és la teva pràctica favorita: triatló, duatló, running, ciclisme o natació? Triatló, tant en competició perquè és més divertit, com entrenant ja que puc escollir el que més de gust em ve en cada moment.
7. En quina distància o modalitat et trobes més a gust? Sens dubte corrent, i com més llarga sigui la distància millor, que això d’anar ràpid no és cosa meva.
8. Explica’ns com entrenes: ets disciplinat, tens entrenador, segueixes algun pla d’entrenament? Porto anys entrenant, així que si no tinc cap objectiu nou, m’autodisciplino jo mateix. Però quan he de debutar en alguna distància o millorar marca em va molt bé seguir un pla d’entrenament.
9. Quants dies i hores entrenes de mitjana per setmana? Sempre descanso com a mínim un dia y entreno entre 7 i 15 hores segons l’època de la temporada.
10. Quants i quins objectius et proposes per aquesta temporada? Vols preparar un objectiu comú amb la resta del Club, quin? Quants? ni idea, quins? els què em deixi el Guillem. Tinc tres IM diferents al cap, a veure si arribo a algun d’ells i m’agradaria fer curses de muntanya. Objectiu comuns? Depèn de qui i quants siguem, però de moment Marató de Barcelona, Cursa Bombers, Tri Sprint de Barcelona al juliol, i perquè no buscar un objectiu més ambiciós i que suposi un viatget (jo m’ho vaig passar teta a l’olímpic de San Sebastià al juny)
11. Quins són els teus punts febles i virtuts pel què fa a l’esport? Punts febles jo? No els penso explicar, i punts forts... doncs que si vull aconseguir un objectiu tinc prou disciplina i constància per a preparar-lo.
12. Quina és la teva millor marca en la disciplina que practiques? No acostumo a parlar de millor marques en triatló, no les sé, el que sí és graciós és que vaig fer l’Ironman en 10hores i 48 minuts, i que vaig néixer un dia de gener a les 10hores i 48minuts.
13. Alguna competició que no et perdis mai? Perquè? M’agrada provar noves disciplines, noves proves i noves distàncies, de totes maneres penso que a la Marató de Barcelona s’hi ha de ser, ja sigui corrent o de públic.
14. Tens alguna mena de ritual en competició? Per llarga distància sóc molt metòdic des del diumenge anterior, tant en hores de son, alimentació, entrenaments, rutines... però em costa sacrificar-me abans.
15. Quina és l’errada més gran que has comès en una competició? En el meu segon Half vaig repetir el nombre de barretes respecte al primer, però la densitat de tres barretes Decathlon no seria la mateix que de tres MuleBar i quan vaig començar a córrer semblava que vingués del sopar de Nadal.
Si voleu conèixer a la resta, aquí teniu els què ja s'han presentat.
DRAGONS

"Canicross" de la Riera de Gaià 2

I direu, on està la primera part? Doncs no ho sé, tenia escrit tota la prèvia, errades i coses apreses en aquesta primera cursa amb l’Àlex però ara no ho trobo. Així doncs em limitaré a la crònica pròpiament dita.

Foto de Kufuuza, cap el final.

Prenc la decisió d’esperar uns segons després de la sortida ja que així no molesto a la gent i de passada em va bé, ja que passejo una mica amb l’Àlex que està nerviós. Així doncs amb uns trenta segons de retard i passant per sota la cinta de sortida de la cursa de 16km començo a córrer. L’Àlex no va tant boig com normalment però manté la corda tivada, perfecte. De seguida veig que l’he cagat, que el grup de darrera és molt lent i que tant el gos com jo tenim massa energia per quedar-nos a ritme. Amb alguna dificultat però sempre pel marge vaig passant a corredors. És en aquest moment quan rebo l’única queixa d’un que li passa el gos massa a prop i s’espanta (el crit que em dóna, fora de lloc, però en aquest món hi ha d’haver de tot). Al ser una cursa poc nombrosa de seguida s’estira el bloc i és quan comencem a córrer còmodes, m’emociona veure com un gos, amb qui corro molt de tant en tant, que no té per costum trobar-se amb gent i que debuta en canicross, ho fa de conya. Va sempre en línia recta, pel marge de la carretera, sense creuar-se i fins i tot escollint sempre el bon camí.
Al cap de dos kms comença el circuit de dues voltes on pujarem i baixarem un turó supervertical, per les dues bandes. Aquí els corredors ja estem estabilitzats. I durant els 3kms següents ja som l’Àlex i jo, normalment ell va per davant però sense tirar, i en algun moment sóc jo qui va davant però sense forçar-lo. Els corredors que m’envolten són molt amables, si senten el gos em deixen passar i per contra quan l’Àlex va més justet, sóc jo qui m’aparto.

Us puc assegurar que era molt més heavy del què sembla.

Cometo una petita errada i és no insistir en què l’Àlex begui del got en la primera volta, noto que baixa molt el seu rendiment. Acabada la segona em trobo de nou l’avituallament i m’hi passo més d’un minut, omplint bé el got i, ara si, aconsegueixo que begui una bona estona, tenia set. Agraeixo aquí a l’Àlex, en aquest cas un noi, i suposo que el seu pare, la seva col·laboració.

Foto de J.Sanvisens:Àlex, noi.

I ja només queden els dos kms plans fins a la meta. L’Àlex torna a estar fort i va per davant, em permet portar un ritme prou bo, al voltant dels 4.30 o 4.40 i de nou recuperem algunes de les places perdudes en l’avituallament. Ja arribant es distreu una mica amb el fotògraf i la gent i deixa de tirar, però de totes maneres entra trotant, al meu costat i acompanyats del Ferran, que després d’haver quedat tercer, ha retrocedit uns metres per venir-me a buscar.

Foto de J.Sanvisens: Arribada

Les dades de la MCD són:

Pau i Àlex Cortadas Guasch
Posició: 36 (127 arribats), no està malament eh!
Temps total: 44’’59’’ Mínim 2 minuts de pèrdua entre la sortida i l’avituallament per tant calulo 42’49’’
Primer classificat: 33’10’’

Beita Jones, en busca de la marca perdida

Per Bea

Bé, continuo on ho vaig deixar… El meu calendari continua en peu. L'única novetat que m’ha refredat és que a Perpinyà aquest any no hi ha Marató: ooooooohhhhhh!!! Aquest fet m’ha desanimat una mica, perquè era una marató que s’adaptava perfectament al que estava buscant pel meu debut en aquesta modalitat: una marató popular, en la data perfecta a efectes de timming d’entrenament, amb un recorregut maquíssim i que coneixia al haver-ho fet en bici amb el Pau i una excusa perfecte per passar un cap de setmana especial fora de casa amb amics que ja m’havien comentat que es volien apuntar. Bé, espero trobar alguna cosa similar que em motivi. El Pau m’està ajudant a buscar.
Respecte a l’entrenament, porto 3 setmanes reals, 2 de les quals ja estan dintre d’un pla d’entrenament oficial de cara a la Mitja de Orihuela. El Pau m’ha adaptat el pla a les meves condicions actuals amb l’objectiu de baixar de 1:59. Després d'uns quants dies de running haig de dir que ho veig difícil. Us explicaré una anècdota que reflecteix la realitat. El pla consta de 3 dies de running a la setmana: un de distància curta, un de distància mitja i/o amb sèries i un altre de tirada llarga a un ritme còmode. El Pau em va lliurar una primera versió on hi havia ritmes de 6:15 o 6:30 i li vaig dir que on anava, que això era anar a pas de tortuga i que podia anar més ràpid. La realitat és que quan vaig sortir amb el Robert per la Cerdanya el diumenge 5/12 a fer la tirada de 11km, em vaig clavar molt; tant que inclús vaig caminar en algun tros amb desnivell, acabant amb un RM de 6:40... PUUUUUUUFFFFFF!!!! Quan vaig arribar a casa el pobre Pau s’havia passat tot el matí corregint el pla per rebaixar ritmes!!!

Haig de dir que de totes formes la marca objectiu la veig difícil, però no impossible. Les sortides posteriors a la del diumenge 5/12 em fan ser més optimista. Aquest divendres vaig fer les meves primeres sèries i encara que a la segona no vaig complir els 2km en 10:30 sí que ho vaig fer en la primera i em vaig sentir millor del que em pensava... A més que va ser el meu primer entrenament com Dragona, i això sempre anima molt.
Dos cosetes més: estic súper contenta amb les meves NIKE LUNAR (ara ja les he provat en tots els terrenys, inclús en neu) i ahir vaig descobrir el GARMIN del Pau. Em va molar molt! És molt fàcil de llegir i et dóna tota la informació que necessites sense haver de pitjar botons. Em sembla que li robaré més vegades quan sortim separats!
Rescato una foto de la Mitja de Valls 2009 on vaig fer una mica més de 1:55 i estava enfadada: “quién los pillara”

Abandono...

... el repte dels 10mil. I és que no em va bé ni per calendari, ni per possibilitats d'entrenar però sobretot no en tinc ganes. Així que queda posposat un repte que vull fer però que no m’obsessiona.
Ara vull centrar els meus esforços en els Dragons i les seves sessions d'entrenaments, en arribar als 2.500km aquest 2010 i sobretot en ajudar a la Bea en el seu pla d'entrenament (ja veurem fins on arribarà, però va bé).