Josef Ajram a l’EPIC5

Aquesta vegada no ho veia clar, fins i tot jo, entrenant, em veuria capaç de fer un Ultraman, però nois, 5 Ironmans en 5 dies és molt heavy, i aquest és el darrer repte que ha superat en Josef Ajram.
Amb tot el rebombori mediàtic, desconec el temps que té per entrenar i imaginava que menys del què habitualment. Aquesta impressió, juntament amb la duresa de durant 5 dies recuperar en només una nit i afrontar un nou IM, és el què em feia tenir certs dubtes. Sense conèixer els detalls el que sí està clar és que ho ha aconseguit i amb èxit.
Felicitats Josef!
http://josefajram.es/

Diarios de una bicicleta

Per Bea

El dissabte vaig tornar a néixer, “bicicletairement” parlant, clar... I és que feia ben bé 2 anys o més que no agafava la bici de carretera, només comptant embaràs (9 mesos) i edat del Guillem (casi 9 mesos més), i això pensant que la vaig deixar just al quedar-me embarassada, que no seria exacte. Per tant, el diari de la meva MINALI, ha estat més aviat escàs (ple de fulles en blanc) en aquests últims anys. Sort d’alguna escapada amb algun amic triatleta i amb el Pau, que si no, pobreta. Amb la canya que li havia pegat el Nico!!!
El Pau, com sempre, generós, escolta la meva petició que vull sortir en bici de carretera. Ell queda amb els pro del Club a les 8h, però convoca una sortida SARGANTANA (o DRAGONTANA, va, que estem en ratxa) a les 11h. Ell, ni corto ni perezoso, fa doblete: toma ya!!! Surto de casa cagada: la posició, les cales, l’alçada del manillar per frenar... PUF, ja no me’n recordo. Em sento tant “pato” que baixo Verdi caminant, no sigui cas que m’estreni de veritat. Un cop a General Mitre, ja em vaig familiaritzant. Sort que hi ha coses que no s’obliden. Cap a Kennedy!
Al final s’animen uns quants: l’Anna, que sempre està a totes i té molta energia, el Carlos que casi estrena bici i prepara la seva tri de Vandelló al dia següent, i el Roger, que ve en BTT, i això no l’atura. Encara que el temps no acompanya i mentre esperem a l’Anna cauen quatre gotes, decidim tirar igualment, confiant en que aguantarà. Retrobats tots, tirem cap a la Carretera de Vallvidriera. La idea és arribar al Tibidabo. Quan començo a pujar Vallvidriera, em sento bé. Pensava trobar-me més fluixa, però vaig tirant a bon ritme (perdoneu-me, bloggeros pro, a bon ritme per mi). Sóc feliç!!! Això li dic al Pau, que somriu. Imagineu quan alguna cosa així li digui el Guillem: caurà de la bici de l’emoció.
I, a partir d’aquí, em dedico a gaudir del recorregut i del moment. Quan de temps! Quines ganes! Em venen al cap algunes de les últimes sortides abans d’aparcar la MINALI: una amb el Robert i el Pau, una altra amb el Raül, el Carles, l’Albert, el Xavi i el Pau... Penso en quan el Guillem ens podrà acompanyar, encara que sigui en cadireta. M’il•lumino i se m’acut el regal que li vull fer al Pau el proper aniversari de noces. Passo pel trajecte que va des de la rotonda final de la carretera de Vallvidriera que porta la Tibidabo i em sorprèn veure el carril “peatonal” per corredors i caminants; no sé quan porta allà, però jo no l’havia vist. Passo per La Florida, a veure si veig algun WAKAPETÓ (:-)). I en arribar casi a l’entrada del Parc, una altra novetat: el terra amb llambordes. Llavors ja em flipo, i em sento com el ciclistes de la Paris – Roubaix!!!

Foto tots junts, envoltats de guiris i teenagers, i cap a baix. Amb tranquil•litat, que fa vent!!!. Arribem a casa, una miqueta menys de 20 km, i sospiro. Us he dit que vaig ser feliç???

Sense final, no té sentit

Això és cert per la vida, en general, si més no a mi em serveix acotar les coses per a organitzar-me i motivar-me i arribar a un objectiu, un target que diu els americans.
L'any passat, cap el mes d'abril m'autocompremetia a fer 100 flexions al dia durant sis setmanes, i, més enllà de les crítiques rebudes en algun vídeo, dient que alló no eren flexions, que havia de tocar amb el pit a terra... m'ho vaig passar molt bé, vaig complir i a més em vaig posar força catxes, jiji
La merda és que ho vaig fer massa d'hora i en arribar l'estiu ja no quedava res, ja m'havia desinflat. Vaig provar vàries vegades de tornar a començar, amb flexions, abdominals, el què fos, però entre que no ho explicava via bloc (que sempre compromet una mica) i sobretot que no tenia un dia en què s'acabaria, vaig ser incapaç de mantenir-ho.
Ara he tornat, m'he posat unes normes i una data límit. Les normes són 100 abdominals, flexions o séries de màquines cada dia i el límit, dos mesos, és a dir maig i juny.
Aquí penjo un vídeo de les flexions fetes durant el creuer familiar, total freak.
http://youtu.be/bx0U9gsJmQQ

Triatló del Prat

Simplement adjuntar l'enllaça a la crònica publicada en el bloc dels Dragons, i aprofitar per dir que va ser un triatló excel·lentment organitzat i que em va permetre viure una experiència molt amena i divertida. Felicitats a tots els components, l'any que ve hi tornem!

http://bcndragons.blogspot.com/2011/05/drac-team-cronica-de-la-triatlo-del.html

Les dades

Barcelona Dragons 1h27'07''
Posició 55 de 66 equips masculins
Parcials
Natació: 31.00 Parcial 64 de 70 Quin desastre!!! jiji
Bici: 37.12 Parcial 44 de 66 (pensava que ens havia anat millor però aquí cada segon és una posició, vam anar ràpids però per estones, ens va faltar un pèl de conjuntció, ja arribarà)
Run: 18.55 Parcial 18 Tócate los huevos, olé!!!!!

BATMAN RETURNS

Per Bea

“Batman”, en homenatge al meu mini Batman preferit, a la foto, en pla intel•lectual i romàntic rodejat de les roses de Sant Jordi a la Cerdanya, i “returns” perquè vull parlar de la meva tornada i dels ànims que m’ha donat el Pau per començar amb força.
Si recordeu, era “la pupes”, amb la meva lesió de maluc. Això que un amic del blog, el Ferran, tant bé va definir: sobrecàrrega de la fàcia lata... Quin orgull tenir la mateixa lesió que el Ferran, un pro de veritat del món del running... Doncs, sí, una mindundi com jo amb aquesta lesió.
Després de 2 sessions de rehabilitació vaig cometre l’error de fer la Cursa del Corte, i el mal va empitjorar molt. Així ho vaig explicar a la meva última entrada. Des de llavors, he fet bondat de veritat. Vaig decidir fer repòs total. He complert amb les 8 sessions restants, que vaig acabar just abans de la Setmana Santa. Semblava que no sentia dolor, ni tant sols lleu, per tant, estava feliç. Estava i estic... El diumenge 24/04, vaig acompanyar al Pau (ell corrent) durant 14 km en BTT per La Cerdanya. A destacar el bon ritme del Pau, molt a tope (com ell ja ha expressat amb entusiasme a la seva entrada “MOOOOOOLA”, és el PUTO AMO, ji,ji), i les meves bones sensacions, inclús posant-me dempeus sobre la bici en trams més empinats, o amb més pedres i fang.

Com el Pau em coneix molt, aprofitant el meu optimisme i sense perdre temps, la mateixa tarda després de la sortida, ja va dissenyar el meu pla d’entrenament de cara a poder fer la TRI SPRINT de Les Angles el 10 de juliol. Dic que em coneix molt, perquè si ho hagués fet abans, ja sap que m’hauria angoixat molt, i si ho feia molt després, hi havia el perill d’oblidar el moment d’eufòria i relaxar-me massa. Així que, com ja tinc el EXCEL guardat al ordinador amb el meu nom gravat, doncs ja tinc l’objectiu, ja tinc el gusanillo de tornar a tenir un petit repte a la meva mida... Sóc feliç.
El mes de maig el dedicaré sobretot a entrenar. El 12 de juny em fa molta gràcia l’stage dels Dragons a l’Escala, on penso copiar els trucs que em puguin explicar els professionals. El cap de setmana de Sant Joan, quina millor manera de celebrar el meu cumple que participant a la TRI (SUPER SPRINT) DE LA MUJER a Donosti i acompanyada d’altres Dragones, la Sheila i la Ruth, segur, i altres que puguem engrescar d’aquí fins a la data senyalada. Pensar que puc tornar a debutar en el TRI SPRINT després de ser mamà em fa molta il•lusió.
Ara, haig d’admetre que un raconet meu estant les pors... dues en concret:
1) em farà mal el maluc quan torni a córrer? Aquesta setmana he fet natació i spinning, però amb el running encara no m’he iniciat. Uishhhh
2) Serè capaç de tornar a agafar el ritme de la bici de carretera? Ara, amb el Guille, em fa més por caure i tinc menys temps per fer sortides. A més entrenar bici de carretera sense el Pau o prendre la iniciativa de sortir sola si que em costa més.
No sé... Us aniré explicant. Propera entrada, exposició de les meves noves armes. De moment, lluint “palmito” de Dragona.

Moooola!

Estic bé! És una constant que els atletes en general ens queixem: estic cansat, no tiro, em fan mal les cames, tinc molèsties... De tant en tant, però cal explicar que estem bé. I així és com em trobo.
Feta la marató em vaig posar a nedar i anar en bici. El simple fet de passar per la piscina ja em va suposar una fatiga important i em va recordar que ampliar de una a tres disciplines era dur. Durant un mes vaig anar forçat, en running aguantava però em costava anar a la piscina i qualsevol volta en bici em deixava baldat (encara recordo la primera volta fins a Gelida, de 50 o 60km que va provocar que acabés fent la migdiada!!! Jo això ni quan la marató jijiji).
El cas és que de seguida he agafat la forma, estic en un moment força dolç, on més enllà de si estic fort o no, els entrenaments no em suposen desgast algun, vaig a gust a la piscina, no em costa córrer i tinc moltes ganes d’agafar la bici, i el millor de tot, de seguida estic recuperat. No sé quant durarà, però ara cal gaudir-ho.
Esportivament parlant ja ho vaig comentar la darrera vegada, començaré per curta i acabaré fent llarga distància. De moment, però, m’ho estic passant teta amb una disciplina que no és la meva, la velocitat. Sóc conscient que sóc més resistent que ràpid, però tampoc m’hi dedico professionalment, i per tant no he de fer allò que millor se’m dóna sinó el que puc o vull. I ara puc i vull fer entrenaments curts però de qualitat, al cap tinc només les distàncies Sprint o Olímpiques, i per tant no em rateja fer un bon entrenament de 5kms de running, o li veig el què a fer 10 séries de 100 a la piscina a tope.
Xavi Llobet, comença a mirar enrere, que ve la bala Cortadas!!!!!!!
Adjunto aquesta foto perquè és una constatació del què explico. Sense fer cap entrenament de llarga i gràcies al Xavi, em vaig cascar 170km de pujada i a bon ritme, amb un resultat sorprenent (he d’admetre que fins i tot se’m va passar tirar-me a la piscina i anar a l’Ironcat jiji, però la resposta de la Bea al dir-li que quan vaig arribar em veia capaç de fer una marató va ser “Però no ho faràs”...)

Del run al tri (Calendari)

Com si del meu debut es tractés he plantejat aquesta temporada de manera progressiva, des de fer un parell de triatlons esprints ara fins a acabar-la amb dos HALFs.
Concretament la temporada començarà aquest dissabte a el Prat amb el triatló per equips. Em fa força il•lusió tant perquè serà força divertit debutar amb els Dragons i a més fer-ho en equip com perquè em servirà per veure com estic. Un mes després les circumstàncies han fet que repetís en un sprint, el de Mataró, que vull fer bé, intentar millorar la natació per fer d’una vegada un paper digne, me la prendré seriosament. A partir d’aleshores, dues competicions més abans de l’estiu, l’olímpic de Donosti per segona vegada i, en principi, el HALF de Les Angles.
Amb el temps que em donarà l’estiu, i que ara no tinc, prepararé bé alguna prova de llarga pel setembre o l’octubre; a hores d’ara té molts números, Berga, fent prèviament Banyoles (no pot passar un any sencer sense fer-hi cap competició).

Incongruències de l’Ironman

M’hagués agradat que aquest títol fos perquè malgrat no tenir temps per entrenar un pot fer un Ironman, però com això no és així, si més no de manera digne, doncs no us puc explicar que aquest any repetiré en la distància. M’havia passat pel cap, especialment l’Ironcat: m’havia informat, fet un pla d’entrenament, calculat que tindria temps de complir-lo, però ni de conya. Si ara mateix que m’estic centrant en la velocitat i no en el volum ja em dóna la sensació que abandono la família, veig inviable entrenar per res que s’assembli a un Ironman. Però no us vull avorrir que sinó no arribeu al què vaig a explicar que, sense que serveixi de precedent, és interessant. L’altre dia el Sergi de SBR penjava al facebook un espectacular vídeo resum de l’Ironman de Kona 2010. Tot i ser un resum dura hora i mitja així que us recomano veure’l, però en la intimitat, i més si la vostra parella no comparteix la passió pel triatló, o pensarà que sou uns freaks. Incongruència 1: Estan “flacos”. Quan el 2007 debutava en Marató i la Bea veia tots aquells escanyolits corrent com a llebres em deia “no et quedis així eh!”. Jo tampoc ho volia, però per sort la passió pel triatló em permetia també treballar el tronc superior. Només cal veure certs triatletes de la “èlit” catalana per arribar a la conclusió que s’ha d’estar catxes per competir. Però si veieu el vídeo i en especial el duel Macca – Raelert, veureu un conjunt d’ossos, que no óssos, nedant, pedalejant i sobretot corrent com a bèsties.

(Els que volgueu mirar el vídeo i no sabeu qui guanya, no llegiu aquest peu de foto) Per cert, bon moment aquest, ells mateixos, en competició, comenten "és com l'"IrnonWar", a més just on la foto el Raelert li dóna la mà al Macca, i s'ha interpretat com donar-li les gràcies perquè prèviament aquest li havia deixat una esponja amb aigua, o felicitant-lo perquè es sabia perdedor d'aquesta batalla de dos.

Incongruència 2: Com a freak que sóc em vaig fixar en les wambes que calçaven, no sé perquè m’agraden les que són de diferent color de la part interior a l’exterior, dóna la sensació que vas amb wambes diferents i és molt graciós. Doncs bé l’Andreas Raelert, segon classificat, i molts d’altres atletes de K-swiss portaven les K- Ruuz. Penso “em pillo aquestes, em molen i a més serveixen per fer una marató”. Busco per internet i tot són coses de l’estil “adecuada para distancias cortas, 1500 - 3000 y 5000 mt. Como máximo para usar en 10.000 mt si el corredor pesa 75 o menos kg.” Què fort, o sigui que a risc de lesionar-se, aquesta penya porten unes wambes superlleugeres, sense amortiguació i per gent molt poc pesada. Realment és un detall que demostra que porten el cos al límit.

Resultats pendents

Això és més per tenir-ho jo, a vegades busco aquesta info i m'agrada tenir-la. Per la primera prova que tenia pendent, els resultats no sé si tenen gaire sentit, ja que més enllà de la regularitat de de clavar els 3.45 fent de llebre, la classificació no té gaire sentit. Sigui com sigui no deixa de ser la meva sisena marató. Pau Cortadas Guasch Posició: 5402 (15075 INSCRITS) Temps total: 3h44’36’’ Primer classificat: 2h07’31’’ La següent és la de la Bea, Mussols, que va fer un temps de 1h32’50’’ per fer els 11.8km nocturns de trail i amb uns kms extra gràcies a la pèrdua. http://cursadelsmussols.comyr.com/GEN005.htm Després tots dos vam anar a Montornès, la Bea va acabar fent els 6km amb 36, lesió inclosa, i jo la Mitja amb el Guillem. Pau Cortadas Guasch Posició: 856 (2466 acabats) Temps total: 1h34’21’’ Primer classificat: 1h07’32’’ Després va venir el Corte Inglés, on el Coke em va fer patir de valent per a fer un temps de 46.11 en els 11km. La Bea per la seva banda la va córrer amb el Guillem i tota la família Rocamora, intentant córrer quan podien però havent de caminar de tant en tant per la gentada que hi havia. I la darrera ha estat Bombers on he consolidat el sub40 Pau Cortadas Guasch (alies Xavi Garcia) Posició: 622 (17677 acabats) Temps total : 39’37’’ Primer classificat: 30’02’’

Bombers 2011

Aquesta crònica és diferent, ja que tot va ser improvisat. Començant perquè fins divendres no pensava ni córrer-la. Al final el Dragons Presi em deixa la seva samarreta i la de la dona. De seguida penso en el Bernat, que està per aquí aquest cap de setmana i li feia il·lusió córrer-la. Així doncs el panorama era córrer amb una S de dona i a uns 5min/km. Però el Bernat està mig lesionat i prefereix no forçar. Així doncs passo a samarreta talla XL de noi i amb ganes de córrer amb el Xavi a 4.20 el km. Amb ell m’ho passo bé i serà un ritme prou ràpid com per forçar però suficient per gaudir de la festa. Descarto acompanyar al Carles o al Coke a pels seus sub40 fins on aguanti perquè no tinc calaix, i perquè a priori em fa mandra. Però amb el Xavi no ens trobem (com sempre arriba tard), ens veiem jo a dins i ell a fora, anant cap al seu calaix. Concretem possible trobada i surto sol. Tot i entrar des del final, he anat serpentejant gent i tinc un lloc, no ideal però prou bo (a més com estic entrenat a esquivar amb el croozer, avui serà xupat). Sortida i “a l’esprint”, em mantinc ben obert a la dreta i per sota de 3.50 per pillar el Xavi quan abans millor, però a Colón veig el cul de l’Oriol, gran corredor i amb qui havíem estat xerrant una estona abans. Ja tinc companyia, però de la dura. Mantenim un ritme bo que ens permet acostar-nos mica en mica al globus i a part per fi corro amb ell que ja en tenia ganes. Cap el 2.5 veig el Coke i mica en mica m’hi acosto. Trigo un quilometret en arribar a la seva alçada, just per oferir-li l’ampolla que he agafat a l’habituallament, penso que aquesta és la seva cursa, així que ell a seguir recte i jo a recollir l’aigua. Sprint fins a arribar a la seva alçada i en general una maniobra perfecte per a buidar de gent el bus dels 40 minuts. Tot plegat, sortida ràpida, sprints constants..., em deixen tocat, així que li dono l’aigua però de seguida em deixo anar uns metres. Al passar pel km5 tinc 20 segons de marge i certs dubtes de mantenir-los, això sí, sé que si vaig a quatre ja ho tinc fet així que aquest ha passat a ser el meu objectiu, un sub40 “por los pelos”. Toca reduir una mica el ritme i estabilitzar marcadors, no estic fi i no vull patir en excés. Aconsegueixo fer-ho: redueixo la fatiga, deixo de forçar l’estomac, i sobretot baixo de pulsacions. Només les cames no em responen, massa tralla el dia abans i massa tralla en la sortida. El meu objectiu és no perdre el globus de 40 (bona feina) i a la vegada vaig veient el Coke que m’ha tret uns metres. Cap el 8, però, em poso a la seva alçada, no sé quan ha sortit i per tant no sé el marge que té sobre la llebre de 40, no veig clar que pugui baixar d’aquest temps. Coneixedor del recorregut, passat el 8 i a punt d’arribar a Laietana li dic que és el seu moment, cal donar-ho tot abans de començar a baixar, d’aquesta manera la baixada es converteix en un semidescans. Veig que ara sí es distancia de nou, jo a la meva, calculant des del 7 i mantenint els 20 segons. per sota de 28, per sota de 32, passo pel km 9 amb 35.40 i per tant ja ho tinc. Veig entrar el Coke pocs metres davant meu, passo la línia d’arribada i el busco, quins nervis, ho haurà fet? Quan el veig té el polze cap amunt, està content, jo també, ara té la marca que es mereix, o millor dit, com comentem pujant amb el bicing ara tenim les marques que ens pertoquen: sub 40 en els 10, al voltant de 1.25 en la Mitja i al voltant de 3.10 en marató, considerem que els nostres néts estaran orgullosos del què feien els seus avis de joves, ara a gaudir de les curses, ja no hi ha pressió! L’Oriol arriba poc després i mica en mica ens anem trobant, de manera casual molts dels Dragons, uns amb millors cares que d’altres. També puc saludar a molts amics i amigues, és el millor que té bombers, que tot i ser 18.000 inscrits sempre et trobes amb amics i comparteixes impressions.

No tenia fotos d'aquest any, així que aquí teniu la foto del meu debut a Bombers i de fet del meu debut en curses populars en el 2006. Tots els que surten a la foto són en major o menor mesura especials, així que em fa molta il·lusió penjar-la.

Inauguraci​ó circuit DiR-Collse​rola

Mica en mica, i no sé per quin misteriós fenòmen, les marques quilomètriques de la carretera de les aigües han anat desapareixent, a partir del 2.5 ja n'hi ha molt poques. Ara el DIR les ha posat de nou, completant el circuit amb zones de musculació. És d'agrair, per tant, que tornin a haver referències en una zona fantàstica d'entrenament.

Envio la propaganda, si no m'equivoco no és un acte només per socis DIR i per tant tothom hi està convidat, el lloc és al Pàrking dels Maduixers.

Aquest dissabte 9 d´abril a les 10h del matí, inaugurarem el nou Circuit DiR-Collserola, a la Carretera de les Aigües, un circuit de 9km d´anada i 9km de tornada, senyalitzat cada 500m. Tanmateix s´han habilitat una sèrie de panells informatius amb consells abans de practicar esport, així com 2 zones amb barres paral.leles d´exercici, per poder treballar el tronc superior.

En l´acte d´inauguració, que tindrà lloc en el parking de la carretera de les aigües, tindrem la presència del Sr. Ivan Tibau (secretari general de l´esport a la Generalitat de Catalunya), Sr. Ramon Canela (Director General del DiR) i d´altres personalitats, així com del triatleta XAVI LLOBET, olímpic a Atenas 2004 i un dels top ten del campionat del món de triatlons durant més de 10 anys.

El Xavi Llobet farà l´entrenament juntament amb els nostres 3 tècnics del Run with Us desplaçats a l´acte. L´entrenament s´enfocarà amb 3 nivells diferents (alt/mig/bàsic) per tal de que tothom pugui disfrutar d´un entrenament al seu nivell. Es regalarà la nova samarreta técnica del Run with Us-Dir als primers 150 corredors així com beguda al acabar l´entrenament.

CARROS DE FUEGO

Per Bea Amb el títol vull fer un homenatge al CARRO, perquè va ser la meva primera cursa amb el Guille en cotxet i al FUEGO, pel ritme de la cursa. Recordeu la idíl·lica imatge de la peli dels atletes creuant la meta a camera lenta, fent l’últim esforç per arribar els primers, amb la música típica i mítica de fons? Doncs aquesta va ser la imatge de la nostra cursa, però sense alentir la moviola. Tal qual: 11 km per un dels recorreguts més macos que et pot donar la ciutat, amb el meravellós temps de vertigen de 1h32min. Toma ja!!! I en el meu cas, amb trencament muscular definitiu en els 250 metres finals.

Com tots els anys que he fet la cursa, el punt de trobada és la porta del FNAC del TRIANGLE. Allà quedem una colla: Robert, Ana, Tico, María, Elsa, Toni, Marta i Pat (que junt amb mi i el Guille són una representació de luxe dels Rocamora), Jordi i Albert, fidels acompanyants durant tota la cursa (o casi tota, je,je), juntament amb la Sheila, que deixa ben alt el pavelló femení dels Dragons, i finalment (els deixo els últims per que al menys estiguin a la cua de l’escrit) els Dragons PRO : Coke, Albert, Andrei i Pau. D’ells ja teniu la crònica del Pau, sensiblement diferent. Ens col·loquem en la sortida, bastant darrera i diem adéu als PRO, que, com a tal, prenen posicions. Des de ja comencem a patir. Quina gentada!!! Encara que cada any és el mateix, impressiona la marea humana de corredors/caminadors de tota mena i condicions amb tota mena de gadgets. Ai, ai Guille, què farem tu i jo entre tanta gent. On t’he ficat!!! Però nois, estic salvada. Recordeu al Kevin Costner al Guarespaldas o al Clint Eastwood a En la Línia de Fuego, doncs així em sento jo, encara que està clar que la personalitat oficial és el Guille, que és qui va al cotxet. El Jordi i la Sheila es situen un a cada costat i ens obren pas, no sense dificultat. Quasi tothom ens deixa passar, però algú s’enfada. Jo no entenc que passi això, però imagino que tothom vol fer la seva cursa. Està clar que tots tenim dret! Fins la pujada cap a l’estadi aquesta és la nostra història: intentar no deixar de córrer, fent esses per esquivar entre “perdons, ojos, cuidaos, atencions, i gràcies. I la visió? La de “esos locos con sus locos cacharrros”: bebés, gossos, patinets, patins, bicis i tricicles, bastons de muntanya, parelles de la mà que no es poden separar per si s’acaba l’amor, grups de 8 persones caminant de punta a punta del carrer, una mena de gall tipus gegants i capgrossos, disfresses, nudistes, animadores d’ESPORT3, bombers que ens mullen al passar, etc... i matats com nosaltres que encara volen intentar córrer i amb un cotxet. A la family l’atrapem al començar a pujar i ara ja no ens separarem, encara que anem fent grupets diferents en funció del moment. L’Albert se’ns despista un moment a l’avituallament d’abans a l’estadi, però gràcies a la cua rotllo inauguració de la Sagrada Família per travessar la pista d’atletisme, el tornem a trobar. Salvats! Reagrupem i després d’una parada de quasi 15 min, continuem. Ara bé la baixada! Sembla que es pot córrer una mica més i ens animem. Els 4 últims km es fan curts, comparativament amb la resta. Anem tirant, però ai, just al veure els 300 últims metres, sento una punxada molt bèstia al maluc i sento que no puc continuar corrent. Li demano al Jordi que passi ell per la meta al Guille. Vull que el peque acabi la cursa corrent. Així ho fem i jo acabo xino-xano. Quina epopeia! Dilluns rehabilitació i decisió definitiva: setmana de repòs total, i segona setmana a veure-les venir, que això sembla que va en serio. Bombers, aquest any no! Els puretes hauran de guanyar als pipiolos sense mi.

Necessitava un cap de setmana així!

Necessitava una mica de canya per a canviar el chip, i què millor per això que tenir amics amb qui picar-se i que treguin de tu una mica més del què donaries en un entrenament en solitari. No començava bé el cap de setmana després d’un “chiquen” amb ChampSys que fèia que el temps destinat a la piscina es convertís en un mirar i remirar excels i mails per tancar d’una vegada el trisuit dels Dragons. El cas és que arribava al DIR amb el temps just per canviar-me, fer quatre màquines (ho he de fer més sovint això) i anar cap al Cervantes a l’entrenament del divendres. Com sempre la sessió del Cervantes va ser molt bona, cadascú a la seva vam poder exprimir-nos al màxim en les 8 rampes que vam fer en quatre voltes. Per part meva donant-ho tot per mantenir el ritme del Coke i amb mal de panxa des de la segona volta. I si divendres em picava amb el Coke, dissabte tocava el mateix però amb les dues rodes. Després d’una volteta a bon ritme per Collserola vam encarar la pujada de Molins a Vallvidrera, i com si algú hagués donat la sortida, el ritme va canviar. Estava clar que tocava “apretar” les dents, la guerra havia començat. No diré noms, però de seguida ens vam quedar tres que “a cual peor”, així que el David amb la frase “què, fem un canvi de ritme?” es va aixecar i amb el seu ball sobre la bici va començar a distanciar-se, el Mikel em va agafar per sorpresa i va anar rere seu com una exhalació. Jo, com sempre, vaig guardar les armes per quan les cames estiguessin una mica gastades i sobretot per aprofitar el tros més pla per, com marquen els cànons (bé, els meus cànons), baixar més pinyons que la resta i contraatacar guardant-me una frase de vacil·leta al superar als meus dos contrincants. Donant més del què tenia i aprofitant que coneixia perfectament la pujada, vaig controlar-los fins a dalt de tot. Havia dit que no donaria noms, no? Ja cap el Tibidabo, el David anava molt sobrat, “però aleshores ja no s’hi valia jiji” Al final una molt bona sortida i amb molt bona companyia, espero que repetim, però ara ja em vigilaran més... I per diumenge, una altra vegada a perseguir el Coke. M’explico. Ens vam trobar una bona colla de Dragons, també amb els de la família. S’esperava una jornada lúdico-esportiva. La part lúdica va ser l’esquivar gent durant els dos o tres primers kms, i quan dic gent considero: persones de totes les edats i condicions, bicis, patinets, estàtues, gossos, i alguna sorpresa més. Aquesta la vam compartir els quatre Dragons que havíem decidit sortir junts. el Coke, l’Albert, l’Andrei i jo mateix. Però a partir de la pujada ja va ser el Coke qui va marcar el ritme i mica en mica vam anar quedant enrere. Va tenir el detall d’esperar-me per creuar junts l’estadi, però de baixada i a Floridablanca em va treure uns 20 metres que ja van ser insuperables, així que per segon dia em tocava veure-li el cul tot i passar a rodar per sota dels 4min/km.En definitiva, com he dit, un fantàstic cap de setmana de piques, que segur tindrà més capítols.

Mitja de Montornès

El meu debut en les curses rendibles ha tingut molts blancs i negres. Ja per començar la nostra actuació va ser correcte per part meva, bones sensacions i ritme prou ràpid, però trista per part de la Bea, que va acabar fent la cursa de 5.5km per culpa d’una lesió. Per altra banda, i això és el què ens ocupa, la caixa de regal de Henkel és poc menys que impressionant: la típica samarreta de regal queda diluïda entre sabons de tota mena, des de corporals fins als de roba, sumat a algun altre complement cortesia de Henkel. La inscripció ens va sortir gratis gràcies a les gestions del David i l’Alberto, així que més rendible impossible. La putada és que ja veurem com acaba el tema, perquè potser em cau una multa per rodar a la “espelusnant” velocitat de 80km/h a la ronda. Em vaig despistar en un tram de 60. En quant a la cursa en sí, doncs val força la pena, com he sentit a dir, molt semblant a Granollers, de seguida em va venir al cap, i també té un punt equivalent a la de Vilafranca, per si algú l’ha fet. Molt recomanable! I la pròxima... a pel pernil de la Garrotxa?

¿Y para qué se dopan si lo que quieren es robar?

Encara he d'escriure sobre la Mitja de Montornès com a primera experiència en curses rendibles (ja veurem si ho serà tant tenint en compte que crec que em van fotre una multa anant cap allí), però d'entrada, i per mantenir el bon moment literari que hi ha al bloc des que hi escriu la Bea, us recomano la lectura de la darrera entrada del Gran Flashman.

http://flashman8034.blogspot.com/2011/03/triatletas-malvados-guionistas-tarugos.html

Si voleu saber més d'aquest "triatleta corazoncito de colchonero" no us perdeu dos crónicas estelars.

NO TE OLVIDES LA TOALLA CUANDO VAYAS A LA PLAYA: Setembre 2008

písalo!, písalo! (Triatlón de Águilas): Mayo 2008

Bienvenidos al Norte… o era al sur???

Per Bea

Aquest cap de setmana ha estat feliç, però d’èxits esportius, del què es diu “èxits esportius” no podríem parlar...
La Cursa dels Mussols em va encantar. El Robert i jo sortíem de casa dissabte cap a les 18h, arribant a Sant Quirze quan encara era de dia. Ja veiem que la cosa promet. Encara que tothom era molt “campechano”, es veia una organització molt currada. Recollim la bossa dels regals i sobretot, la nostra samarreta amb llum, xulíssima, que serà l’enveja de molts que en el seu dia em van criticar per comprar-la (i no miro a ningú!!!). Ens anem situant sota l’arc de sortida, i entenem el perquè de limitar l’aforament a 375 corredors: tots el nostres companys eren molt PRO (frontals de marca, calentadors, bambes de trail, roba especialitzada etc...). Bé, estem amb molts ànims igual.

Total, un recorregut maquíssim amb un molt bon ambient de cursa, i uns joves voluntaris d’exempció: quins nens més macos. Els primers 8 km de pujada assequible, entre arbres per caminets estrets i molt ben marcats. El fet de veure la renglera de llums cap a la muntanya em va recordar a la baixada amb torxes per pistes a la Cerdanya. Algun repechón de pujada més dura, i uns últims 250 metres amb molt desnivell. El Robert i jo varem anar tota l’estona junts, de vegades ell davant i de vegades jo, però sempre a prop i contrastant com anàvem. El maluc s’està comportant i el genoll del Robert també. Portem bon ritme. Acaba la pujada. Només queden 4 km, però comencen els nostres problemes. Amb l’impacte de la baixada, per camins amples, però plens de rierols desiguals i arrels fan que el maluc em comenci a fer mal. Està clar que tinc molt a aprendre de la tècnica de trail i més en baixada. El moviment MESSI de maluc no és el meu fort, però vaig fent. El gran problema arriba quan al Robert se li entelen les ulleres i pateix una mica perquè no veu bé el terreny. Això fa que un per l’altre baixem el ritme, però anem tirant. Ara arriba el desenllaç desastrós. Com el Robert té molt poca visibilitat, es va fixant molt en el terra i jo vaig davant : craso error!!!. Quan ens faltaven 900 m inexplicablement tiro cap a l’esquerra, quan el camí ens portava cap a la dreta, sense tenir referència de res. Fem molta estona d’un camí paral•lel al correcte en diagonal, que també ens portarà al poble, però per dalt de l’arc de meta. Quina merda! Desfem el camí, remugant, i entrem sols, quan tots començaven a recollir. Acabem fent 1km 400m més, i tanquem la carrera. Lloc 373 i 374 respectivament. Quina putada!!! Flashman, prometo que esta vez no buscaba ninguna marca concreta, si no salir a disfrutar, pero claro, esto no! Calculem que hauríem acabat en 1h 23’ cap al lloc 323... Repeteixo: quina putada!!! El Sr. Tom Tom tenia una dona com jo i va inventar l’aparell. PUUUF! De totes formes, la cursa em va encantar. Robert, la repetiremos y prometo no hacer de guía, y evitar un final de película NO ME CHILLES QUE NO TE VEO.
Diumenge, Montornés... Dia de pluja i mal de maluc, però suportable: així m’aixeco. Penso en que vull fer la Mitja, encara que sigui passant de les 2 hores. Trobem un pollo brutal a l’entrada de Montornés, i arribem justíssims, sense dorsal, havent de donar de menjar al Guille i muntar el seu cotxet. Arribem a la sortida, patint, uns segons abans de començar. El Pau i el Guille de seguida m’abandonen, i començo animada i amb musiqueta. Primer km, vaig bé, però amb una miqueta de mal... “Va, faig la Mitja”. Vaig avançant a molta gent, però a partir del 1,5km, em començar a fer molt mal, i començo a notar el genoll contrari, suposo que fruit de l’esforç de Mussols per compensar. Del 3 al 4, amb molt de mal, continuo dubtant: potser si calento i intento millorar trepitjada, aguanto. Però no, intento ser cerebral i menjant-me l’orgull, em desvio cap a la cursa de 5,5km. El ritme que porto és molt lent, i hauria passat de les 2h potser trencant-me del tot. Al parar, noto una punxada brutal al maluc, i em costa caminar. Em millora una mica, però em fa mal. Amb el xip, recullo una caixa gegant de regals, sobretot productes de neteja. Decideixo anar cap al cotxe, i trucar després a la Ruth. Quin horror! Em costa caminar, i carregar la caixa se’m fa una odisea. Faig al voltant de 6 parades, deixant la caixa al terra, per donar descans al maluc. Quina passada!, sort que he parat. El Xavi, el Pau i el Guille i alguns amics més, fan la seva Mitja, acaben contents i passem un dia més d’esports en família.

Ara, com us deia, no podríem parlar de cap efemèride esportiva, oi? Què li farem, tot no es pot tenir.

¿Qué me pasa doctor?

Per Bea

No titulo la meva entrada així perquè la mida del meu nas es sembli al de la Barbara Streisand, la prota, que també, si no perquè tinc un mal estrany i afecta al meu running.
Vaig complir el meu repte de la Media de Orihuela molt contenta i feliç. Fins llavors vaig entrenar i competir amb les meves NIKE LUNAR. L’últim cap de setmana de febrer vaig pujar a La Cerdanya i vaig reprendre un altre dels esports oblidats per culpa de la “panxeta”: l’esquí. Vaig gaudir molt, la veritat! El diumenge després de l’ esquiada vaig sortir a córrer amb el Pau, recuperant les meves ASICS (pobres, les tenia oblidades), i van començar les molèsties. Durant el running vaig sentir petites molèsties al costat dret del maluc, just a l’engranatge del maluc amb la cama... Com si la “visagra” estigués rovellada! No era un mal brutal, però si que molestava molt. Vaig pensar que era un mal gest o una mala compenetració de running after ski. Ibuprofeno, mimitos del Pau i del Guille i es va diluir (com l’aspirina efervescent!).

Però no. Cada running posterior va ser el mateix. Als 5 minuts de començar, un mal bastant punyent, i després de 15 minuts corrent, suposo que pel fet d’haver escalfat, un mal lleuger però continuat que s’accentua en baixada, suposo que per l’impacte. Algun dels compis de running en miren córrer i em diuen que vaig forçada, suposo que per compensar el dolor.
Conclusió: ahir vaig anar al fisio, el Dr. Abellán, traumatòleg especialitzat en medicina esportiva. Ja em va agradar molt la primera vegada que vaig anar per molèsties al genoll. Diagnòstic: no relaciona directament la lesió amb un post part, però si amb el fet de portar sense practicar running un cert temps, i a una sèrie de canvis corporals, i inclús possibles per canvi de calçat esportiu. Em diu que baixi el ritme durant uns dies. Quan li dic que aquest finde “només” faig la Cursa dels Mussols i la Mitja de Montornés, riu molt. Em diu que escalfi molt abans de començar i em recepta 10 sessions de rehabilitació en un centre especialitzat.
Per tant, “así son las cosas, y así se las hemos contado”. Aquest finde, semilesionada, dues competicions: Mussols, programa des de l’inici, em fa molta il•lusió perquè és amb el Robert, de muntanya, i nocturna amb frontal; Montornés, sorpresa, amb inscripció de Dragona, amb el Pau, el Guille i altres Dragons, pinta bé. Espero no acabar caminant com el ROBOCOP (... uno, el crusaíto, dos, el Robocó...).
En la propera entrada, us explicaré què tal el weekend hiperactiu, quin són els meus propers reptes i quines han estat les meves últimes adquisicions esportives.

Marató de Barcelona

Estic al despatx, amb molta feina pendent, intentant escriure un article en anglès patatero i vull descansar. Com? Doncs escrivint d’una vegada quatre línies referents a la Marató de Barcelona. Tampoc sé molt bé perquè ho faig, la gran majoria dels què em llegiu em coneixeu i escolteu les meves històries a diari, i per tant ja sabeu com em va anar, què vaig sentir, què vaig pensar... Però un dia voldré recuperar les sensacions de la Marató de Barcelona 2011 i tornaré enrere i ho llegiré i pensaré, beneit el dia que vaig decidir començar el bloc, un recull de vivències que ja mai oblidaré. Esportivament parlant, poca història, el meu cos ja està habituat a rebre 42km i a fer-ho amb dignitat. Si bé en cursa vaig notar força desgast articular i en les plantes dels peus, a nivell muscular no vaig patir més que en un entrenament i la recuperació va ser quasi immediata. Molt content en aquest sentit. Sé que rebré moltes crítiques per aquest comentari. Micheal?, Flashman? Bea?

Però la meva marató no és un repte esportiu, tinc la sort d’haver pogut, per segon any consecutiu fer de llebre i per tant com ja he dit vàries vegades viure la marató des de dins. A més el poder anar xerrant amb gent com el Marc o el Toni, fa que cremem kms sense pensar-hi. Però el 2011 o millor dit els 3.45 van ser diferents. Qui va a buscar 3.45? Doncs està molt clar, gent que creu que pot baixar de 4 hores però per voluntat o per risc intenta sortir a pels 3.45 a veure què passa, o corredors que han anat a pels 3.30 i punxa. Total, que sempre hi ha algú que de lluny et controla i dura tota la cursa, però la nostra impressió és que els que ens envoltaven van anar caient com a mosques i per tant no vam poder ajudar a un grup principal a fer una marató constant. A la vegada, els darrers kms van ser un constant eslàlom de cadàvers i semicadàvers mentre manteníem els 5.20min/km que ens havíem marcat. Aquest gust agredolç d’haver fet la feina bé però que pocs l’haguessin aprofitat, es va convertir en alegria per l’abraçada d’un corredor francès, que va debutar en marató, i a qui vaig estar animant durant els dos o tres darrers kms. Només per aquestes aquest tipus de fets, ja val la pena. Coses de la xarxa, ens hem conegut via facebook i qui sap si el Charly i jo correrem alguna altra cursa junts.

Montornès

Tot i no parlar-ne, encara tinc present el meu "repte" de córrer les 5 curses que he considerat més rendibles, és a dir, per aquest ordre: Mitja d'Olot, Mitja de Montornès, Cursa de l'amistat, Mitja de Mataró i córrer per córre de Manlleu. Per dates, tant la de l'amistat com sobretot la de Mataró, estan molt complicades, ja que es corren en dies festius o ponts i acostumem a aprofitar-los. També és per a això que no he pogut complir aquest any.

A Montornès, i gràcies a l'oferta de Henkel va fer als Dragons, sí hi aniré, així que ja tinc una de les cinc grans al sac. Ja us explicaré com ha anat, la idea serà córrer-la amb el Guillem, algú que l'hagi feta, sabeu si és gaire ondulada?

La Presa, el què val, val

Quan un és un inútil total, artísticament parlant, encara valora més quan un amic arriba tant amunt en un món difícil com el del teatre, així que què menys que dedicar-li quatre paraules al Ferran Utzet i recomenar-vos l'obra que dirigeix.

El Ferran és un amic del cole (d'aquests que tens des dels 3 anys), els meus pares li deien el Ferran del yogurt, perquè amb tres o quatre anys, quan jo només era capaç de treure'm un moc, fer una bola perfecte i enganxar-lo en algun lloc, ell que estava de convidat a dinar a casa meva es va dedicar a llegir la composició del yogurt davant dels meus pares. Realment vist ara, aquell podia haver estat el final de la nostra amistat, m'estava deixant en ridícul, però amb aquella edat ni ell tenia malícia ni jo rencor (aquestes gilipollades arriben més tard), així que hem continuat sent amics fins ara. Després va ser un alumne tan brillant que ni a l'Aula el van saber entendre i el van deixar escapar. Ja d'universitari va tenir "l'evolució lògica", va estudiar matemàtiques per acabar convertint-se en un gran actor i director de teatre. Ara ha arribat a dalt de tot, i sinó mireu a qui dirigeix. Estic segur que tindrà molt èxit, perquè com ell n'hi ha molt pocs.

Benvolguts espectadors,
Us escrivim per anunciar-vos que LA PRESA de Conor McPherson és el proper muntatge que podreu veure a la Biblioteca.
Del 24 de març al 17 d'abril. De dimecres a dissabtes a les 21h, diumenges a les 19h.
A La presa no hi ha històries d'amor, xantatges, venjances, bons i dolents. Però passa quelcom meravellós: que captura un tros de vida. I entre fantasmes i cerveses, descobrim una cosa que massa sovint oblidem: que, encara que ens ho sembli, mai estem sols. I que en el lloc més inesperat podem trobar allò que busquem. La Valerie ho troba a la regió de Sligo, en un pub ple de gent entranyable.
Dirigida per: Ferran Utzet.
Amb: Montse Germán, Jordi Coromina, Ramon Vila, Armand Villén i Òscar Intente.
Entades ja a la venda a Catalunya Caixa 902 10 12 12 / www.telentrada.com
Comptem amb vosaltres!! Fins aviat!!
Ens podeu seguir a través del web laperla29.cat, el blog larevistilladelaperla.blogspot.com o el Facebook La Perla Cia.