Comencem amb l’autocrítica
o millor dit amb les coses que depenen de mi. És cert que vaig acceptar un
repte gran per les meves capacitats, si fos un sub 3 hores en marató tot el que
va passar no m’hagués afectat suficient, però no és el cas, havia de fer de
llebre d’una marca que només és 7 minuts més lenta que la meva MMP. És poc,
però sincerament penso que suficient, si vaig acceptar el 3.15 és perquè creia
que ho faria.
Per altra banda
també és cert que tal com he anat explicant, em sentia relativament còmode amb les sortides llargues, molt bé en les series de velocitat però encara no sé ben
bé perquè això no es traduïa en la capacitat de tenir un ritme creuer de 4.30
com tantes i tantes altres vegades havia tingut. Després de fer dues mitges
relativament còmodes entre 4.15 i 4.20, no assimilava del tot bé els
entrenaments.
Tot això era fins
diumenge passat, la meva esperança era que la setmana de descans actiu serviria
precisament per això, per a què el cos descansés i assimilés els entrenaments,
però tot ha anat malament. Crec que era dilluns amb la Fisio que li comentava
que els meus papers en les curses em feien estar “segur” en la meva
planificació prèvia, descans, alimentació..., ja que quasi sempre havia rendit
més en cursa que en entrenaments.
Dilluns i dimarts
vaig descansar pel massatge, dimecres vaig notar ja mal de coll i em vaig
començar a medicar per precaució, el dia va transcórrer normalment fins la nit
en què de sobte, en 20 minuts vaig passar de trobar-me relativament bé a voler
morir. Vaig decidir tornar a casa, per sort en cotxe ja que tenia molt de fred.
Des d’aleshores si bé el mal de cap va remetre en un parell de dies, la
mucositat, la tos, les nits dolentes, el malestar i sobretot les nules ganes de
menjar han anat treballant per debilitar-me.
I després d’una nit amb molta tos (que el pobre Marcel, pacer de 3.45, va patir ja que dormia a casa) arribava diumenge al
matí. No em llevo malament, la tos em fa mal al pit però és menys abundant i a
més penso que el fet de no haver tingut febre ha estat un bon senyal.
Aguantaré, com a mínim fins a paral·lel.
Ja la sortida és
un mal presagi, alguns organitzadors mentre estem a la línia de sortida en el
calaix 3.15 3.30 ens fan sortir a
nosaltres amb una empenta, literalment, però frenen tot el calaix. De seguida parem,
i decidim tornar ja que ens havien comentat que nosaltres havíem d’estar amb
aquella gent, no amb els de sub3.15. Tornem a la línia, cronos i garmins a 0 i
esperem fins que un minutet més tard sortim tots.
Els primers 10 kms
vaig, simplement això, vaig. Crec que les llebres no gestionem del tot bé la
pujada i perdem quasi 40 segons fins més o menys el km 7. El Carles i jo intentem
que no augmenti aquesta diferència així que decidim mantenir el ritme, tot i
que les altres dues llebres, els dos Roberts, s’han quedat enrere en un avituallament.
Al començar a baixar intentem recuperar una mica, però no sé ben bé perquè perdo també el Carles, sort del Roger que em dóna conversa fins el km 13 en
què, per tercera vegada, para a pixar.
Just cap el 10 em quedo sol, però no vull afluixar, no només penso que
porto el ritme correcte, sinó que encara portem 30 segons de pèrdua després de
la baixada. Els corredors que m’envolten m’animen a seguir, cal mantenir el
ritme i retallar alguns segons km a km. Sé que sóc més fluix que els altres
tres, així que tampoc té sentit esperar-los, ja m’agafaran.
Però els senyals
que m’envia el cos no són bons, no vaig i és molt d’hora, definitivament estic
dèbil.
Curiosament els
següents 20kms són els més durs i a la vegada dels més gratificants que he fet
com a llebre en una marató, m’he de quedar amb això. Són kms en què el cos no
va però mantinc el ritme, aprofitant a les baixades per recuperar una mica i
amb la sensació que el grup que porto és gran i va bé amb mi. Passem per la
Mitja amb el temps clavat, ara cal recuperar el 4.37. Sé des del 17 o 18 més o menys que no acabaré, però
decideixo donar-ho tot per aquella gent, fins que les tres llebres de darrera
no recuperin el temps perdut no afluixaré, no vull que la feina realitzada
quedi en va. És a partir del 26 quan tot s’accentua, lo positiu i lo negatiu: les males sensacions meves i les bones de la
gent que m’envolta, estem clavant els kms i sento que estan contents amb la
meva “feina”. Però jo no puc més, estic temptat de, no sé ben bé com, avisar al
Robert Tarragó (el que considero la llebre més forta de 3.15) que faci un
sprint i vingui fins a mi. Els meus desitjos es fan realitat quan giro en el
punt més alt de la Diagonal, estan arribant, i en aquells moments ja estic
tranquil, buit, però tranquil. M’agafen, els hi dic que fins aquí he arribat i
m’aparto com puc per treurem la banderola. Molta sort llebres!!! Sé que ho
faran bé.
La sensació
aleshores és de decepció, però necessito acabar per mi i pel Guillem, ja li he
aconseguit dir a la Bea que no patís, això em fa quedar més tranquil, però per
davant tinc més de 12kms, amb una bandera de dos metros i després d’haver-me
buidat totalment.
El “bajón” moral
realment no arriba fins a creuar la meta, fins aleshores el què necessito es
trobar un al·licient que no tinc per a mantenir un ritme correcte, fer una
marató sense gasolina i sense un ritme objectiu et porta a caminar, acosegueixo
un ritme al voltant de 5.10 que em m’arrossegarà fins la meta. Em preocupa que
no em passin alguns dels Dragons, el Mikel, el Borja o el Joako, penso que si
volien estar al voltant de 3.20 haurien d’haver-me passat, també el Charly, el
vaig veure que anava bé, tot i que ell tenia en ment un sub3.25 que era la meva
marca així que ho trobava més normal. Per fi al 38 em passava el Borja, bona
marca, el Mikel i el Charly també ho van fer però no ens vam veure.
Aquí acaba la
història d’aquesta Marató, on he tornat a patir més que mai, on res ha sortit
bé.
