A veure com ens va. Dissabte em cascaré dues horetes de running per Collserola a primera hora del matí (9 o 9.30) per si algú s'apunta.
dimecres, 29 de setembre del 2010
Triatló de Calafell
Mentre uns fant, l'ironman a Calella (molta sort!), aquí els mendes d'aquest bloc (o sigui el Xavi i jo) estarem "deixant-nos la pell" en una sprint. He introduït en les darreres dues setmanes un parell de sessions de bici i natació per poder aguantar les distàncies amb un cert nivell.
A veure com ens va. Dissabte em cascaré dues horetes de running per Collserola a primera hora del matí (9 o 9.30) per si algú s'apunta.
A veure com ens va. Dissabte em cascaré dues horetes de running per Collserola a primera hora del matí (9 o 9.30) per si algú s'apunta.
dilluns, 27 de setembre del 2010
Saucony Triumph 7 i Salomon XA Pro Ben calçat
Fa ja alguns dies que vull fer aquesta entrada perquè més enllà de les cròniques i demés gilipollades que em passen (que ja em cansen fins i tot a mi), penso que això sí que és interessant. I ho és perquè sempre és bo saber quan un compra material de qualitat i a bon preu.
De qualitat perquè de moment les Salomon m'estan anant molt bé, encara no he fet una tirada de 20km però si n'he fet de 15 i l'altre dia rodava a 4.30min/km per les aigües sense més dificultats que les estomacals que van derivar en la Grip d'aquests dies. Fins i tot he deixat de notar les molèsties que em van provocar, de ben segur, el fet d'haver allargat massa la vida de les NB; en aquest sentit em permeto donar-vos el consell de jubilar les wambes abans que siguin elles les que acabin amb vosaltres, penso que el que m'han fet a la part interior del peu ho arrossegaré durant molt de temps, i és una pena.
De qualitat perquè de moment les Salomon m'estan anant molt bé, encara no he fet una tirada de 20km però si n'he fet de 15 i l'altre dia rodava a 4.30min/km per les aigües sense més dificultats que les estomacals que van derivar en la Grip d'aquests dies. Fins i tot he deixat de notar les molèsties que em van provocar, de ben segur, el fet d'haver allargat massa la vida de les NB; en aquest sentit em permeto donar-vos el consell de jubilar les wambes abans que siguin elles les que acabin amb vosaltres, penso que el que m'han fet a la part interior del peu ho arrossegaré durant molt de temps, i és una pena.
El què passa, és que fins que no rebés les Triumph calia un calçat per les tirades llargues i em vaig decidir una mica tard. Aquestes encara no les he provat gaire, però el poc que he fet és molt esperançador, i en tot cas la foto és prou definitiva: amb les NB els cordons apretats a tope, amb les Saucony, molt més naturals. A veure si per fi hauré trobat les wambes per llarga distància.
Però com he dit aquesta entrada és interessant, i ho és perquè els preus d'ambdues han estat molt competitius:
Les Salomon les vaig trobar a la web de Corre Caminos, una botiga de Mallorca que té unes ofertes molt interessants i que el tracte va ser molt amable i professional, en menys de tres dies les tenia a casa. Aneu mirant.
Les Saucony també van ser una autèntica ganga ja que per 100euros les ofereixen a la cada vegada més coneguda Wiggle, que s'aprofiten de la la baixa valoració de la lliura respecte a l'euro per a oferir uns preus inmillorables, com dirien per certs països africans "más barato que en Andorra".
dijous, 23 de setembre del 2010
Ni series ni tirades llargues
Fa poc discutíem de què aprimava més si les séries o les tirades llargues, doncs resulta que hi havia una altra opció, una Grip intestinal que en poc més d'un dia ha fet que perdés més de dos kilos.
La putada és que m'ha deixat molt xafat, però en fi, ara toca mantenir els 75 o 76kg.
Penjo aquesta foto de l'arribada de la Mercè, xerrant amb el Dennis, ell ha aconseguit rebaixar pes sense Grip intestinal.
La putada és que m'ha deixat molt xafat, però en fi, ara toca mantenir els 75 o 76kg.
Penjo aquesta foto de l'arribada de la Mercè, xerrant amb el Dennis, ell ha aconseguit rebaixar pes sense Grip intestinal.
dimarts, 21 de setembre del 2010
42+42
Com que la Mercè té poca història, la crònica no va més enllà que la següent: veure molts amics, poder córrer amb alguns d'ells, amb l'ajuda del Coke i el Xavi fer els 42 minuts que tenia previst però un pelet alt de pulsacions (173ppm de mitja), i completar el dia amb quasi 20km recorreguts.
Una petita mostra dels amics que ens vam convocar a la zona, però realment sembla que tots haguéssim escollit la Mercè per trobar-nos.
El vídeo de l'arribada, amb el Xavi al costat i el Coke "trepitjant-nos els talons".
http://www.corriendovoy.com/video.php?id=266&video=16900
Ara la meva idea és en un mes aconseguir mantenir aquest ritme, però en una mitja, i l'escollida serà la de Puigcerdà el 15 o 16 d'octubre. A seguir entrenant.
Una petita mostra dels amics que ens vam convocar a la zona, però realment sembla que tots haguéssim escollit la Mercè per trobar-nos.El vídeo de l'arribada, amb el Xavi al costat i el Coke "trepitjant-nos els talons".
http://www.corriendovoy.com/video.php?id=266&video=16900
Ara la meva idea és en un mes aconseguir mantenir aquest ritme, però en una mitja, i l'escollida serà la de Puigcerdà el 15 o 16 d'octubre. A seguir entrenant.
dimarts, 14 de setembre del 2010
La Mercè ens obligarà a matinar
Tot i que jo ja no sé què és matinar o no matinar. La meva vida i en especial la nit s'ha convertit en parcials de 2 o 3 hores, és a dir des que acaba de menjar el Guillem fins que torna a tenir gana. El cas és que la cursa comença a les 9.30 així que caldrà ser-hi abans i més amb la quantitat de gent que ens hem de trobar. Com que som molts i de diferents costats proposo quedar escalfant des de les 8.55 a les 9.15 al voltant de la font i pel jardí que hi ha pujant a mà dreta. En tot cas si algú vol ser més concret ja intentaré adaptar-me i passar per on sigui. Per cert, alguns baixarem corrent des de Gràcia.
En quant a l'entrenament després de no estar del tot content amb els ritmes, dissabte passat, corrent amb el Nacho i el Xavi durant dues hores, vaig fer un bon pas endavant. De totes maneres ja arrossegava unes molèsties a la part interna del peu que han fet que pari cinc o sis dies.
Crec que la lesió ha vingut per apurar massa amb les NB1063 o per fer alguna tirada llarga amb les Precision, en tot cas ja tinc les Triumph a casa o sigui que espero que tot hagi estat una falsa alarma. M'ha costat parar, he començat molt tard la preparació i en dos mesos m'he de posar a tope, però crec que és millor fer-ho ara i poder afrontar la part central amb garanties.
Segueixo però, atacant els 42 minuts, encara que siguin 42 i 59 segons.
Fins diumenge.
En quant a l'entrenament després de no estar del tot content amb els ritmes, dissabte passat, corrent amb el Nacho i el Xavi durant dues hores, vaig fer un bon pas endavant. De totes maneres ja arrossegava unes molèsties a la part interna del peu que han fet que pari cinc o sis dies.Crec que la lesió ha vingut per apurar massa amb les NB1063 o per fer alguna tirada llarga amb les Precision, en tot cas ja tinc les Triumph a casa o sigui que espero que tot hagi estat una falsa alarma. M'ha costat parar, he començat molt tard la preparació i en dos mesos m'he de posar a tope, però crec que és millor fer-ho ara i poder afrontar la part central amb garanties.
Segueixo però, atacant els 42 minuts, encara que siguin 42 i 59 segons.
Fins diumenge.
dimecres, 8 de setembre del 2010
Tirades llargues o series?
Volia haver titulat aquesta entrada "Com una entrenament de merda es pot convertir en una millora del coneixement" i no és per què la sortida de 100 minuts arrossegant-me del diumenge servís d'alguna cosa, sinó per què quan ja acabava em vaig trobar al Manuel, un tio de 45 anys totalment rapat que no perdona ni una sessió del migdia a la carretera de les aigües i que sempre va a tope.
Tot xerrant em va soprendre que digués que per perdre pes el què feia eren séries i no tirades llargues com pensava jo. El raonament que va sorgir va ser que amb les tirades llargues, un arriba a casa amb sensació de gana, i de seguida recupera les calories perdudes, mentre que amb les séries la panxa es tanca i només volem beure.
Li vaig treure la teoria al Xavi A. i no hi va estar d'acord, així que vam començar a discutir, aleshores li vaig dir, escriu-ho i ho penjarem al bloc, a veure què opina la gent. Això és el què m'ha enviat:
Quan es queda per correr junts un sempre repassa mentalment els dos o tres temes que es poden comentar mentre es fan treballar les cames. Avui ha estat així i el Pau ha tret un tema que ens ha dut a avançar crec que prop de 4-5km, dels 12.5km totals, sense pensar gaire en els quadríceps.
Comenta que un amic, corredor experimentat i maratonià amb bons registres, deia que havia perdut bastant pes i després de comentar que ell feia moltes series tots dos havien arribat a la conclusió o teoria que quan es fan series no t’invaeix la gana al finalitzar l’entrenament i és més fàcil arribar al següent apat sense haver endrapat res, es a dir el cos no t’ho demana tant.. Al contrari del que pasaria després d’un rodatge ràpid, on la gana si truca a la porta i a partir del km X penses mes en l’esmorzar que t’espera o el plat de pasta que cuinaràs tot just arribis a casa. Després del rodatge et deixes dur per la gana i, segons ells, recuperes calories i per tant no perds pes tant ràpid com fent series. Comenta també que això potser portaria a donar un motiu més al perquè l’spinning aprima. La meva postura es totalment contraria i resumeixo:
Series
- Implica potència que a la llarga es tradueix en volum muscular
- Implica % de pulsacions més alt (segurament per sobre 75-80% i més) Per a un treball de capacitat aeròbica alta hi ha necessitats energètiques més inmediates i per tant l’energia s’obté en gran part de les reserves energètiques en forma de glucògen, de fetge i muscular.
Rodatges llargs
- Transformació muscular enfocat a la resistència i s’obté disminució del volum muscular.
- A la llarga comporta disminució del % de pulsacions, Treball aeròbic (65-75% de capacitat cardíaca)
Energia en aquest treball aeròbic baix s’obte pricipalment de reserves de greixos, via metabòlica més eficient però també més lenta i que per tant no ens aporta prou energia en series pero si en rodatges llargs on n’es la principal via de donar energia als músculs.
En definitiva, per a mi rodatges llargs impliquen major pèrdua de pes, primer per la durada de l’exercici, després perque a més aquest pes es perd de les reserves de greixos. Paral·lelament sempre recomano l’aportació d’hidrats de carboni abans de 45minuts després de l’exercici, i si ha estat entrenament de qualitat (series) també aportar algo de proteines. Així doncs al no ingerir res després d’un treball de qualitat estem descartant o no aprofitant be tots els beneficis que ens aportaria la sessió.
En resum, tot i que estem d’acord en que si després de l’exercici un “frena” una mica l’impuls (que per altra banda cal dir que exiteix per alguna necessitat del cos) de menjar, evidentment l’equació calories gastades – calories ingerides surt més negativa, sigui treball de series o rodatge llarg; en igualtat de condicions rodatges llargs comporten per a mi major perdua de pes, tot i que un treball de series que a priori es menys temps comporti tenir menys sensació de gana.
Ahhh, i per cert, l’spinning aprima com tota activitat esportiva, es d’intensitat elevada i es cremen calories, però té un component extra i és que si t’agrada repeteixes i es més fàcil ser constant i per tant més sovint cremes calories… a la llarga aprima més que fer una altra activitat en la que costa més ser constant i que potser a més a més per a la mateixa estona crema menys calories. Després quan un correr sol troba a faltar aquestes xerrades que fan que un avanci metres sense adonar-se’n…
Jo tinc més coses a dir, però ja les posaré en forma de comentari, com ho veieu, séries o rodatges llargs per aprimar?
Tot xerrant em va soprendre que digués que per perdre pes el què feia eren séries i no tirades llargues com pensava jo. El raonament que va sorgir va ser que amb les tirades llargues, un arriba a casa amb sensació de gana, i de seguida recupera les calories perdudes, mentre que amb les séries la panxa es tanca i només volem beure.
Li vaig treure la teoria al Xavi A. i no hi va estar d'acord, així que vam començar a discutir, aleshores li vaig dir, escriu-ho i ho penjarem al bloc, a veure què opina la gent. Això és el què m'ha enviat:
Quan es queda per correr junts un sempre repassa mentalment els dos o tres temes que es poden comentar mentre es fan treballar les cames. Avui ha estat així i el Pau ha tret un tema que ens ha dut a avançar crec que prop de 4-5km, dels 12.5km totals, sense pensar gaire en els quadríceps.
Comenta que un amic, corredor experimentat i maratonià amb bons registres, deia que havia perdut bastant pes i després de comentar que ell feia moltes series tots dos havien arribat a la conclusió o teoria que quan es fan series no t’invaeix la gana al finalitzar l’entrenament i és més fàcil arribar al següent apat sense haver endrapat res, es a dir el cos no t’ho demana tant.. Al contrari del que pasaria després d’un rodatge ràpid, on la gana si truca a la porta i a partir del km X penses mes en l’esmorzar que t’espera o el plat de pasta que cuinaràs tot just arribis a casa. Després del rodatge et deixes dur per la gana i, segons ells, recuperes calories i per tant no perds pes tant ràpid com fent series. Comenta també que això potser portaria a donar un motiu més al perquè l’spinning aprima. La meva postura es totalment contraria i resumeixo:
Series
- Implica potència que a la llarga es tradueix en volum muscular
- Implica % de pulsacions més alt (segurament per sobre 75-80% i més) Per a un treball de capacitat aeròbica alta hi ha necessitats energètiques més inmediates i per tant l’energia s’obté en gran part de les reserves energètiques en forma de glucògen, de fetge i muscular.
Rodatges llargs
- Transformació muscular enfocat a la resistència i s’obté disminució del volum muscular.
- A la llarga comporta disminució del % de pulsacions, Treball aeròbic (65-75% de capacitat cardíaca)
Energia en aquest treball aeròbic baix s’obte pricipalment de reserves de greixos, via metabòlica més eficient però també més lenta i que per tant no ens aporta prou energia en series pero si en rodatges llargs on n’es la principal via de donar energia als músculs.
En definitiva, per a mi rodatges llargs impliquen major pèrdua de pes, primer per la durada de l’exercici, després perque a més aquest pes es perd de les reserves de greixos. Paral·lelament sempre recomano l’aportació d’hidrats de carboni abans de 45minuts després de l’exercici, i si ha estat entrenament de qualitat (series) també aportar algo de proteines. Així doncs al no ingerir res després d’un treball de qualitat estem descartant o no aprofitant be tots els beneficis que ens aportaria la sessió.
En resum, tot i que estem d’acord en que si després de l’exercici un “frena” una mica l’impuls (que per altra banda cal dir que exiteix per alguna necessitat del cos) de menjar, evidentment l’equació calories gastades – calories ingerides surt més negativa, sigui treball de series o rodatge llarg; en igualtat de condicions rodatges llargs comporten per a mi major perdua de pes, tot i que un treball de series que a priori es menys temps comporti tenir menys sensació de gana.
Ahhh, i per cert, l’spinning aprima com tota activitat esportiva, es d’intensitat elevada i es cremen calories, però té un component extra i és que si t’agrada repeteixes i es més fàcil ser constant i per tant més sovint cremes calories… a la llarga aprima més que fer una altra activitat en la que costa més ser constant i que potser a més a més per a la mateixa estona crema menys calories. Després quan un correr sol troba a faltar aquestes xerrades que fan que un avanci metres sense adonar-se’n…
Jo tinc més coses a dir, però ja les posaré en forma de comentari, com ho veieu, séries o rodatges llargs per aprimar?
dimarts, 31 d’agost del 2010
Mercè 42
Amb la inscripció a la cursa de la Mercè reprenc el bloc i a la vegada dono el tret de sortida de cara a la MCD, i curiosament l'objectiu dels 42 kquilòmetres el començo amb la mateixa xifra com a referència, ja que em plantejo fer els 10km amb 42 minuts, xifra llunyana als meus millors registres, però també al meu estat actual.
En fi, que després d'un estiu parat, esportivament parlant, m'enganxo ara al pla d'entrenament que ofereix la mateixa web de la marató per a aconseguir l'objectiu de preparar la copmetició de manera seriosa i específica.
Ja detallaré més endavant quins són els meus objectius i com penso compaginar-los amb la meva actual vida, una mica més complicadeta.
En fi, que després d'un estiu parat, esportivament parlant, m'enganxo ara al pla d'entrenament que ofereix la mateixa web de la marató per a aconseguir l'objectiu de preparar la copmetició de manera seriosa i específica.
Ja detallaré més endavant quins són els meus objectius i com penso compaginar-los amb la meva actual vida, una mica més complicadeta.
dilluns, 30 d’agost del 2010
La Camarga
Camino a una boda en Antibes, por cierto fantástica, buscamos un posible destino para hacer una parada a medio trayecto. La primera opción fue repetir La Provenza, ya que siempre hay cosas para ver, pero nos recomendaron completar la zona dando una vuelta por la Camarga. Esta es la crónica de lo que se puede hacer durante 24 horas por el Delta del Roina, aunque realmente la zona da para mucho más, especialmente si se dispone de tiempo y ganas de rodar en bicicleta.
Llegábamos a media tarde al hotel elegido El Inter-Hotel Royal, se trataba de una opción para pasar la noche, sin pretenciones pero correcto, recomendable para aquellos que no son exigentes pero que se conforman con una habitación límpia. Nos dio tiempo a dirigirnos ya a Aigues Mortes, a cinco minutos escasos del hotel, para dar los primeros paseos por la ciudad enmurallada. No sabíamos bien lo que esperábamos, pero la verdad es que la belleza y pulcritud de sus casas nos sorprendió gratamente, se trata de una ciudad pequeña, cerrada al tráfico y, eso sí, fuertemente dirigida al turismo. Después de callejear un poquito elegimos uno de los muchos restaurantes de la plaza principal y tomar dos platos típicos La Gardianne de Toro y las Moules frites.
Al día siguiente volvíamos para desayunar algo y posteriormente empezar nuestro trayecto en coche.
Dirigidos por un mapa con información acerca de las características de las carreteras, llegamos primero a Saintes Maries de la Mer, donde volteamos un poco y comimos y después hacía uno de los extremos más al sur del Delta, haciendo dos paradas de enorme interés paisajístico: L`Étang du Fangassier y las salinas de Salin de Giraud.
Llegábamos a media tarde al hotel elegido El Inter-Hotel Royal, se trataba de una opción para pasar la noche, sin pretenciones pero correcto, recomendable para aquellos que no son exigentes pero que se conforman con una habitación límpia. Nos dio tiempo a dirigirnos ya a Aigues Mortes, a cinco minutos escasos del hotel, para dar los primeros paseos por la ciudad enmurallada. No sabíamos bien lo que esperábamos, pero la verdad es que la belleza y pulcritud de sus casas nos sorprendió gratamente, se trata de una ciudad pequeña, cerrada al tráfico y, eso sí, fuertemente dirigida al turismo. Después de callejear un poquito elegimos uno de los muchos restaurantes de la plaza principal y tomar dos platos típicos La Gardianne de Toro y las Moules frites.
Al día siguiente volvíamos para desayunar algo y posteriormente empezar nuestro trayecto en coche.
Dirigidos por un mapa con información acerca de las características de las carreteras, llegamos primero a Saintes Maries de la Mer, donde volteamos un poco y comimos y después hacía uno de los extremos más al sur del Delta, haciendo dos paradas de enorme interés paisajístico: L`Étang du Fangassier y las salinas de Salin de Giraud.
Aquí tenéis algunas fotos más:
 |
| La Camarga |
dimarts, 10 d’agost del 2010
A mode de resum del Camino de Santiago
Per concloure l'experiència 2010 del Camino de Santiago i aprofitar per donar una mica de vacances al bloc penjo aquí els enllaços referents al realitzat aquest estiu.
Primeres idees i calçat: http://www.ironpanic.com/2010/07/200km-del-camino.html Tot i que al final no vaig anar amb les de muntanya.
Planificació inicial: http://www.ironpanic.com/2010/07/camino-o-costa-brava.html La reducció de dies es podia solucionar amb més canya o buscar una alternativa.
Material: http://www.ironpanic.com/2010/07/preparant-el-material-i-ultimes.html A part d'alguna cosa d'última hora, aquestes van ser les coses que portàvem a la motxilla, per arribar a un pes lleugerament superior als 3kg (en el meu cas, una mica menys el Xavi), més l'aigua del camelback.
Durant el trajecte: http://www.ironpanic.com/2010/07/ens-anem-i-ho-anirem-axplicant-aqui.html A mode de comentari vam penjar algunes impressions in situ.
Les primeres idees a l'arribar: http://www.ironpanic.com/2010/07/camino-compartido.html
I les dades finals.
Etapa 1: Roncesvalles-Saint Jean_Roncesvalles 48km 360minuts
Etapa 2: Roncesvalles-Uterga 54.5km 388minuts
Etapa 3: Uterga-Los Arcos 48km 312minuts
Etapa 4: Los Arcos - Logronyo 27km 166minuts
Etapa 1: Roncesvalles-Saint Jean_Roncesvalles 48km 360minuts
Etapa 2: Roncesvalles-Uterga 54.5km 388minuts
Etapa 3: Uterga-Los Arcos 48km 312minuts
Etapa 4: Los Arcos - Logronyo 27km 166minuts
dissabte, 7 d’agost del 2010
595+468=1063
Just amb el realitzat durant el 2009 (595km) més el que he fet durant aquest 2010 (468km) coincideix amb el model de les NB 1063 i pensant de cara a la MCD cal renovar la wamba per llarga distància, però com sempre tinc uns dubtes de collons.
Les NB1063 m'han anat molt bé i especialment després del realitzat al Camino no puc més que estar molt satisfet del resultat, prop de 200km amb un calçat que quasi arribava als 1.000km i cap molèstia destacable, però la forma que tenen no m'acaba de satisfer, són molt amplotes i jo tinc el peu estret (la qual cosa es tradueix amb les constants queixes del Carles i la manera de cordar-me les sabates "si les portes tant apretades és que no són les que et convenen"). El problema és que la web de New Balance és molt dolenta i no permet buscar una alternativa més estreta segons les característiques que tinc i busco. Aquestes són les tres finalistes.
Les Saucony Triumph potser serien l'alternativa més racional, però tinc por que s'assemblin massa a les NB i per això, prefereixo no canviar de marca. Em costarien poc més de 100 euros. Vull estudiar una mica a veure si Saucony té alguna alternativa que també se m'adaptin.
També podria donar una nova oportunitat a Nike, al contrari de NB té una web prou bona on pots discriminar fins a arribar a la wamba que necessites, en el meu cas seria la Nike Zoom Structure Triax Plus 13 que és especialment estreta, i per 90 euros.
Però la veritat és cap d'elles em convencen, i per tant puc aprofitar per comprar-me d'una vegada les ZOOT, en totes les webs he vist que són unes wambes perfectament preparades per a fer una marató, amb amortiguació suficient, a més en cas de no estar convençut del tot, podria seguir la idea inicial de fer la marató amb les Precision, són per gent més lleugera que jo, però també és molt possible que arribi al novembre per sota dels 75kg. L'únic problema de les ZOOT és si les vols fer servir amb mitjons, ja que al sumar el mitjó a la membrana per anar sense, donen calor. Qualsevol m'agrada, penso que començaria per la ZOOT Energy, però també m'agrada la Zoot Advantage. El que em tira enrere a hores d'ara és que la compro per Internet i no estic segur de la talla.
Per cert si sou uns cagadubtes com jo, no podeu deixar de visitar http://www.gadgetsparacorrer.com/tag/zoot/
Les NB1063 m'han anat molt bé i especialment després del realitzat al Camino no puc més que estar molt satisfet del resultat, prop de 200km amb un calçat que quasi arribava als 1.000km i cap molèstia destacable, però la forma que tenen no m'acaba de satisfer, són molt amplotes i jo tinc el peu estret (la qual cosa es tradueix amb les constants queixes del Carles i la manera de cordar-me les sabates "si les portes tant apretades és que no són les que et convenen"). El problema és que la web de New Balance és molt dolenta i no permet buscar una alternativa més estreta segons les característiques que tinc i busco. Aquestes són les tres finalistes.
Les Saucony Triumph potser serien l'alternativa més racional, però tinc por que s'assemblin massa a les NB i per això, prefereixo no canviar de marca. Em costarien poc més de 100 euros. Vull estudiar una mica a veure si Saucony té alguna alternativa que també se m'adaptin.
També podria donar una nova oportunitat a Nike, al contrari de NB té una web prou bona on pots discriminar fins a arribar a la wamba que necessites, en el meu cas seria la Nike Zoom Structure Triax Plus 13 que és especialment estreta, i per 90 euros.
Però la veritat és cap d'elles em convencen, i per tant puc aprofitar per comprar-me d'una vegada les ZOOT, en totes les webs he vist que són unes wambes perfectament preparades per a fer una marató, amb amortiguació suficient, a més en cas de no estar convençut del tot, podria seguir la idea inicial de fer la marató amb les Precision, són per gent més lleugera que jo, però també és molt possible que arribi al novembre per sota dels 75kg. L'únic problema de les ZOOT és si les vols fer servir amb mitjons, ja que al sumar el mitjó a la membrana per anar sense, donen calor. Qualsevol m'agrada, penso que començaria per la ZOOT Energy, però també m'agrada la Zoot Advantage. El que em tira enrere a hores d'ara és que la compro per Internet i no estic segur de la talla.
Per cert si sou uns cagadubtes com jo, no podeu deixar de visitar http://www.gadgetsparacorrer.com/tag/zoot/
divendres, 6 d’agost del 2010
Crònica del Xavi A. del Camino
Després d’una nit on intentant dorminr a l’autubús vaig tornar a descubrir que com a contorsionista no m’hagués guanyat la vida, l’arribada a Pamplona va ser tot una explosió de sensacions. Sobretot emoció per l’inminent inici de la nostra aventura i nerviosisme per l’espera fins ser a Roncesvalles. A l’inici de l’etapa estava preocupat per no saber que ens esperava, haviem llegit que era la més dura, i a mesura que la boira en engolia em preocupava poder fer tranquils els km restants. Finalment vaig poder tranquilitzar-me seguint els peus del Pau i disfrutar moltíssim del paissatge. Els km van passar sense adonar-me’n i tot i que a la darrera baixada tenia les cames bastant carregades, vaig acabar molt millor del que pensava. A la nit van començar les molèsties al tibial, en aquell moment no sabia que seria 40 hores més tard el que em faria abandonar.
El segon dia vaig llevar-me com mai, descansat, havent dormit prop de 10 hores nonstop i després de testejar la cama vaig pensar que les molèsties havien estat una falsa alarma.
Vàrem començar a correr i els primers 15 km vaig trobar-me de nou molt be. Els entrenaments per collserola amb el Pau semblava havien servit per algo i podiem correr a ritmes relativament ràpids durant uns quants quilòmetres. Abans de la parada a Zubiri, km 21, el tibial va començar a fer de les seves i a les baixades començava a caminar, només podia correr als plans. De Zubiri a Pamplona va arribar a assolir-se un dels meus objectius, patir un xic, en un terreny molt més pla vaig poder correr a ritme constant però apretant un xic les dents, fent fugir el cap de la cama per no pensar en el dolor.
De Pamplona a Los Arcos, el pitjor, començant amb una pujada on tot i correr a estones el Pau em va treure un bon tros que ja no vaig poder remuntar i acabant amb una baixada desmoralitzadora. Així doncs, després de la pujada la baixada i si normalment les baixades és el que ens agrada, en aquest cas va se’m van apretar tots els orificis corporals, tots. Vaig poder baixar poc a poc, de costat, d’esquena, fent esglaons, parant a fer alguna foto, apretant més no poder les dents i deixant anar alguna llàgrima pel dolor. Pensant en que s’havia de patir vaig avançar, moooolt lentament i finalment vaig arribar a l’alberg. Després de curar-me els peus i les úngles, la conversa amb els altres pelegrins, una mica de gel, i dormir em van permetre recarregar d’optimisme tot i que proporcionalment a la coixera que tenia cada cop tenia més por a no poder acabar.
Una experiència molt maca, no canviaria res del que vaig/vàrem fer, que per motius de lesió i d’objectius molt propers (pròxim octubre) no vaig poder disfrutar del tot però que, en qualsevol cas, recordo i recordaré amb un somriure d’orella a orella.
El segon dia vaig llevar-me com mai, descansat, havent dormit prop de 10 hores nonstop i després de testejar la cama vaig pensar que les molèsties havien estat una falsa alarma.Vàrem començar a correr i els primers 15 km vaig trobar-me de nou molt be. Els entrenaments per collserola amb el Pau semblava havien servit per algo i podiem correr a ritmes relativament ràpids durant uns quants quilòmetres. Abans de la parada a Zubiri, km 21, el tibial va començar a fer de les seves i a les baixades començava a caminar, només podia correr als plans. De Zubiri a Pamplona va arribar a assolir-se un dels meus objectius, patir un xic, en un terreny molt més pla vaig poder correr a ritme constant però apretant un xic les dents, fent fugir el cap de la cama per no pensar en el dolor.
De Pamplona a Los Arcos, el pitjor, començant amb una pujada on tot i correr a estones el Pau em va treure un bon tros que ja no vaig poder remuntar i acabant amb una baixada desmoralitzadora. Així doncs, després de la pujada la baixada i si normalment les baixades és el que ens agrada, en aquest cas va se’m van apretar tots els orificis corporals, tots. Vaig poder baixar poc a poc, de costat, d’esquena, fent esglaons, parant a fer alguna foto, apretant més no poder les dents i deixant anar alguna llàgrima pel dolor. Pensant en que s’havia de patir vaig avançar, moooolt lentament i finalment vaig arribar a l’alberg. Després de curar-me els peus i les úngles, la conversa amb els altres pelegrins, una mica de gel, i dormir em van permetre recarregar d’optimisme tot i que proporcionalment a la coixera que tenia cada cop tenia més por a no poder acabar.
A mitja nit em vaig despertar i vaig escriure al blog del Pau explicant breument les sensacions. Vaig decidir que intentaria llevar-me aviat i sortir deixant al Pau dormint, necessitava testejar la cama i avançar km per no ser una càrrega per a ell.
Em vaig llevar i la cama havia millorat, vaig començar a correr i vaig poder seguir quasibé sense parar fins el km 10. Allí el Pau va donar senyals d’haver-se llevat i que en breu sortia a la meva “captura”. Les sensacions eren bones i així li ho vaig dir a la meva costella, tranquilitzant-la dient que la cosa tenia bona pinta. Al km 18 el Pau em va caçar, just quan una pujada i baixada havien fet augmentar el mal a la cama, el Pau va anar fent via i vàrem quedar en veure’ns a Estella… No vaig arribar-hi.
Després de parar a una farmacia en un poblet a mig camí d’Estella, em van recomanar visitar el metge, no tenia a ningú esperant i al cap de 5 minuts s’acabava la meva aventura. Dos pensaments, dos sms i 20 minuts esperant l’autubús donant voltes i més voltes al cap. Vaig arribar a Estella i després de descarregar al Pau de pes innecessari vàrem fer via a Los Arcos, jo ja per una via alternativa. Van ser moments durs, coix, caminant buscant l’estació d’autobusos preguntant-me quan trigaria a estar bé de nou i poder correr.
Un alberg realment confortable i hospitalari i xerrar amb el Pau em va fer veure les coses una mica més positivament, pero seguia estant bastant preocupat.
L’endemà es va repetir la història, el Pau corrents, jo en autobús, capbaix, pensant en si havia estat imprudent intentant fer aquesta petita aventura. En aquell moment vaig pensar que si. Ara una setmana més tard penso que potser si vaig ser un xic inconcient (a dia d’avui puc rodar en bicicleta, nedar i sembla que en breu podré tornar a correr amb normalitat) però també penso que necessitava desconectar dels entrenaments diaris continuats durant 39 setmanes seguides i sobretot necessitava patir una mica, potser hagués preferit patir per distància i no per lesió però ja m’està be així.
Una experiència molt maca, no canviaria res del que vaig/vàrem fer, que per motius de lesió i d’objectius molt propers (pròxim octubre) no vaig poder disfrutar del tot però que, en qualsevol cas, recordo i recordaré amb un somriure d’orella a orella. Aquí teniu la crònica del Pau i totes les fotos.
dijous, 5 d’agost del 2010
Crònica del Camino corrent (la meva)
Ja uns dies més tard, una petita crònica del què vam fer, per si a algú li interessa la informació i anar-hi.
Dia 1: Gràcies a la possibilitat d’agafar un taxi des de Pamplona a Roncesvalles arribem relativament d’hora al punt de sortida i per tant amb temps suficient per a fer el què teníem previst. La motxilla ha acabat tenint un pes lleugerament superior als 3kg, una mica més que la del Xavi, més l’aigua del camelback. De seguida trobem el camí, de fet no és més que seguir carretera amunt fins que arribem a un tram amb una carretera secundària que puja muntanya amunt serpentejant (nosaltres decidim seguir les marques del GR i per tant tallar en línia recta, de baixada anirem combinant ja que és realment empinat. El temps és insegur i fred, amb molta boira però no prou espessa per privar-nos de certa visibilitat, aquesta inseguretat ens acompanyarà tota l’estona.
Un cop arribat al cim, la baixada es divideix en tres parts: una primera boscosa, de poca pendent i en trams correm literalment sobre vint centímetres de fulles, una sensació diferent. Després una baixada ja més empinada durant varis quilòmetres per un camí asfaltat que creua un paisatge verd i amb pocs arbres (suposem que les vistes han de ser espectaculars, però seguim sense veure més enllà de 10 metres). Aquí ens creuem ja amb els primers pelegrins que venen de Saint Jean i van en màniga curta, tenint en compte el fred que fa està clar que la baixada serà de mort. A falta d’uns 10km comencem a perdre metres de manera exagerada, cal baixar uns 1.000 metres de desnivell, això vol dir un pendent mig del 10%. Finalment arribem a Saint Jean Pied de Port, poble magnífic des d’on tots els pelegrins haurien de començar. Fem una mica de turisme, segellem i decidim fer els 8km que separen el poble del Refugi Orrisson per superar bona part de la pujada abans de dinar.
Bocata, cocacola i cap a Roncesvalles s’ha dit. Hi arribem passades les 3, amb unes 6 hores de running per a fer els prop de 50km i havent superat un desnivell brutal. Aconseguim sense problemes plaça a l’Alberg on passem una prou bona estància (si no considerem que només hi havia 2 dutxes per uns 60 tios i una mica de rasca que vam passar per no haver vinguts preparats per aquestes temperatures.
Dia 2: Sortim encara amb fred, però ens queden pocs kms així, de seguida el sol serà el nostre inseparable acompanyant. Ens espera aparentment una jornada senzilla, amb quasi 500 metres de desnivell negatiu fins a Pamplona, però en canvi serà la jornada més complicada. En el meu cas perquè des del km 10 al 35 patiré per primera i darrera vegada un gran dolor muscular al quàdriceps (sensacions extremadament semblants a les de la marató de l’Ironman), però el pitjor és que de nou l’adductor esquerra em comença a donar pel cul. Per sort el tema no anirà a més, els quadris els tindré “presents” durant tots els kms fins a Logronyo, però el dolor a l’adductor literalment desapareix (no sé si per la crema muscular, els estiraments, l’alimentació o la beguda, però deixa de ser un problema, quina sort!). Pel Xavi, però comença l’agonia de la part inferior de la cama, acompanyat pels primers problemes a les ungles dels dits.
En quant a l’etapa fem uns primers 20km fins a Zubiri abans d’esmorzar, allí, passat el pont a mà esquerra, trobem una xarcuteria amb unes taules i ens partim una megaxapata, ens fem tallar pernil salat i ho acompanyem d’una fantàstica xocolata de Roncesvalles (a l’oli d’oliva). 10 km més i trobem la segona alegria del dia, un petit llac sota un pont on no dubtem en fer una paradeta de 15 o 20 minuts i remullar-nos una mica.
Arribant a Pamplona el Xavi es revifa una mica i com ha anat passant m’arrossega una mica en el tros pla (jo ho faig quan hi ha desnivell). Després d’un gelat d’arròs amb llet al carrer Estafeta i de passejar una mica per la ciutat, decidim guanyar uns quants kms a l’etapa de l’endemà i superar l’Alto del Perdón. En aquest punt agraeixo al Xavi que em permeti anar a la meva bola, penso que una de les causes del dolor muscular i especialment de l’adductor és el fet d’anar parant, així que decidim trobar-nos a dalt. Des d’aquest punt, quatre fotos i cap a Uterga, cadascú al seu ritme.
Malgrat la companyia i la qualitat de l’alberg (en quant a netedat i la mida de les habitacions) jo recomano seguir fins als següents pobles o fins a Puente de la Reina. Tot i les bones referències de l’Alberg, no vam trobar un tracte gaire agradable i a més els preus, tant per dormir com sobretot per sopar eren excessius, el fet de ser l’únic lloc per sopar fa que se n’aprofitin i cobrin 12 euros pel menú.
Dia 3: Al mirar l’hora pel matí em llevo d’un sobresalt, són passades les 8 i a més em trobo que el Xavi ha marxat, vol provar si pot seguir corrent, i no vol fer-me esperar més. Malgrat que intento anar ràpid no és fins les 9 que començo a caminar (dominguero total). L’etapa és preciosa, tant pels paisatges, els pobles com el camí en si, i aquesta vegada bona part del temps el dedico a córrer. Excepte trams puntuals ja no hi ha grans rampes que m’obliguin a caminar, i la mitja s’acosta als 6 min/km (faig parcials cada 5km). No és fins quasi el 20 que em trobo al Xavi, que ha anat de més a menys i que ja fa estona ha superat el límit. Descansem una estoneta mentre bevem, ens mullem i reomplim el camelback a Lorca i quedem en trobar-nos de nou a Estella on repetirem l’operació d e xarcuteria (és a dir: pa, embotit, xocolata i fruita). Ell ja no hi podrà arribar, 5 kms abans i després de visitar el metge del poble decideix que ja n’hi ha prou. Per sort acabarà l’aventura amb mi, així que decidim trobar-nos a Arcos i després farà la darrera etapa fins a Logronyo en autocar.
Des d’Estella comencen els 20kms esportivament parlant més durs. Quan hi havia passat en bici ni ho recordava, però corrent se’m fant llargs i complicats. Tinc força, així que sempre que no hi hagi un excessiu pendent decideixo córrer durant els primers 10kms de pujada, però és en la baixada, per unes llargues rectes, en un ambient molt sec i amb poques fonts, on el cap comença a fallar-me, se’m fa dura la comparació bici-córrer, penso que és fantàstic el fet de poder deixar-se anar i rodar, però ara no, ara cal segur prement el motor, pugi, baixi o sigui pla i quan un està entre les dues o les tres del migdia, caminar no serveix per res, és encara pitjor.
Dia 1: Gràcies a la possibilitat d’agafar un taxi des de Pamplona a Roncesvalles arribem relativament d’hora al punt de sortida i per tant amb temps suficient per a fer el què teníem previst. La motxilla ha acabat tenint un pes lleugerament superior als 3kg, una mica més que la del Xavi, més l’aigua del camelback. De seguida trobem el camí, de fet no és més que seguir carretera amunt fins que arribem a un tram amb una carretera secundària que puja muntanya amunt serpentejant (nosaltres decidim seguir les marques del GR i per tant tallar en línia recta, de baixada anirem combinant ja que és realment empinat. El temps és insegur i fred, amb molta boira però no prou espessa per privar-nos de certa visibilitat, aquesta inseguretat ens acompanyarà tota l’estona.
Un cop arribat al cim, la baixada es divideix en tres parts: una primera boscosa, de poca pendent i en trams correm literalment sobre vint centímetres de fulles, una sensació diferent. Després una baixada ja més empinada durant varis quilòmetres per un camí asfaltat que creua un paisatge verd i amb pocs arbres (suposem que les vistes han de ser espectaculars, però seguim sense veure més enllà de 10 metres). Aquí ens creuem ja amb els primers pelegrins que venen de Saint Jean i van en màniga curta, tenint en compte el fred que fa està clar que la baixada serà de mort. A falta d’uns 10km comencem a perdre metres de manera exagerada, cal baixar uns 1.000 metres de desnivell, això vol dir un pendent mig del 10%. Finalment arribem a Saint Jean Pied de Port, poble magnífic des d’on tots els pelegrins haurien de començar. Fem una mica de turisme, segellem i decidim fer els 8km que separen el poble del Refugi Orrisson per superar bona part de la pujada abans de dinar.Bocata, cocacola i cap a Roncesvalles s’ha dit. Hi arribem passades les 3, amb unes 6 hores de running per a fer els prop de 50km i havent superat un desnivell brutal. Aconseguim sense problemes plaça a l’Alberg on passem una prou bona estància (si no considerem que només hi havia 2 dutxes per uns 60 tios i una mica de rasca que vam passar per no haver vinguts preparats per aquestes temperatures.
Dia 2: Sortim encara amb fred, però ens queden pocs kms així, de seguida el sol serà el nostre inseparable acompanyant. Ens espera aparentment una jornada senzilla, amb quasi 500 metres de desnivell negatiu fins a Pamplona, però en canvi serà la jornada més complicada. En el meu cas perquè des del km 10 al 35 patiré per primera i darrera vegada un gran dolor muscular al quàdriceps (sensacions extremadament semblants a les de la marató de l’Ironman), però el pitjor és que de nou l’adductor esquerra em comença a donar pel cul. Per sort el tema no anirà a més, els quadris els tindré “presents” durant tots els kms fins a Logronyo, però el dolor a l’adductor literalment desapareix (no sé si per la crema muscular, els estiraments, l’alimentació o la beguda, però deixa de ser un problema, quina sort!). Pel Xavi, però comença l’agonia de la part inferior de la cama, acompanyat pels primers problemes a les ungles dels dits.
En quant a l’etapa fem uns primers 20km fins a Zubiri abans d’esmorzar, allí, passat el pont a mà esquerra, trobem una xarcuteria amb unes taules i ens partim una megaxapata, ens fem tallar pernil salat i ho acompanyem d’una fantàstica xocolata de Roncesvalles (a l’oli d’oliva). 10 km més i trobem la segona alegria del dia, un petit llac sota un pont on no dubtem en fer una paradeta de 15 o 20 minuts i remullar-nos una mica.
Arribant a Pamplona el Xavi es revifa una mica i com ha anat passant m’arrossega una mica en el tros pla (jo ho faig quan hi ha desnivell). Després d’un gelat d’arròs amb llet al carrer Estafeta i de passejar una mica per la ciutat, decidim guanyar uns quants kms a l’etapa de l’endemà i superar l’Alto del Perdón. En aquest punt agraeixo al Xavi que em permeti anar a la meva bola, penso que una de les causes del dolor muscular i especialment de l’adductor és el fet d’anar parant, així que decidim trobar-nos a dalt. Des d’aquest punt, quatre fotos i cap a Uterga, cadascú al seu ritme.
Malgrat la companyia i la qualitat de l’alberg (en quant a netedat i la mida de les habitacions) jo recomano seguir fins als següents pobles o fins a Puente de la Reina. Tot i les bones referències de l’Alberg, no vam trobar un tracte gaire agradable i a més els preus, tant per dormir com sobretot per sopar eren excessius, el fet de ser l’únic lloc per sopar fa que se n’aprofitin i cobrin 12 euros pel menú.Dia 3: Al mirar l’hora pel matí em llevo d’un sobresalt, són passades les 8 i a més em trobo que el Xavi ha marxat, vol provar si pot seguir corrent, i no vol fer-me esperar més. Malgrat que intento anar ràpid no és fins les 9 que començo a caminar (dominguero total). L’etapa és preciosa, tant pels paisatges, els pobles com el camí en si, i aquesta vegada bona part del temps el dedico a córrer. Excepte trams puntuals ja no hi ha grans rampes que m’obliguin a caminar, i la mitja s’acosta als 6 min/km (faig parcials cada 5km). No és fins quasi el 20 que em trobo al Xavi, que ha anat de més a menys i que ja fa estona ha superat el límit. Descansem una estoneta mentre bevem, ens mullem i reomplim el camelback a Lorca i quedem en trobar-nos de nou a Estella on repetirem l’operació d e xarcuteria (és a dir: pa, embotit, xocolata i fruita). Ell ja no hi podrà arribar, 5 kms abans i després de visitar el metge del poble decideix que ja n’hi ha prou. Per sort acabarà l’aventura amb mi, així que decidim trobar-nos a Arcos i després farà la darrera etapa fins a Logronyo en autocar.
Des d’Estella comencen els 20kms esportivament parlant més durs. Quan hi havia passat en bici ni ho recordava, però corrent se’m fant llargs i complicats. Tinc força, així que sempre que no hi hagi un excessiu pendent decideixo córrer durant els primers 10kms de pujada, però és en la baixada, per unes llargues rectes, en un ambient molt sec i amb poques fonts, on el cap comença a fallar-me, se’m fa dura la comparació bici-córrer, penso que és fantàstic el fet de poder deixar-se anar i rodar, però ara no, ara cal segur prement el motor, pugi, baixi o sigui pla i quan un està entre les dues o les tres del migdia, caminar no serveix per res, és encara pitjor.
Per sort totes aquestes agonies no van acompanyades de problemes físics així que, a bon ritme, arribo a Los Arcos (aquesta vegada sí que em veia incapaç d’haver seguit).
Ens allotgem a La Casa de Austria i aquesta vegada estem més bé que mai: gran ambient, habitacions petites, una magnífica cuina, molts serveis... Feu-hi parada, val la pena.
Dia 4: Per davant, els darrers 30kms que com havia llegit i es va complir es tradueixen en: 8km de rodar agradable per pistes amples, 11km de constants puja i baixa realment inclinats per petits corriols i envoltats de vinyes, i els 10 últims on el terreny torna a ser bo per entrar a Logronyo per una zona industrial. Un cop a la ciutat el Xavi ja s’ho ha currat tot, tenim confirmada la sortida del bus de tornada, marcada en el mapa la zona de pintxos i finalment l’Alberg privat, on per 3 euros em prenc una dutxa a l’acabar, cosa que em senta molt bé i que en tot cas els companys de bus agairan.
Ens allotgem a La Casa de Austria i aquesta vegada estem més bé que mai: gran ambient, habitacions petites, una magnífica cuina, molts serveis... Feu-hi parada, val la pena.
Dia 4: Per davant, els darrers 30kms que com havia llegit i es va complir es tradueixen en: 8km de rodar agradable per pistes amples, 11km de constants puja i baixa realment inclinats per petits corriols i envoltats de vinyes, i els 10 últims on el terreny torna a ser bo per entrar a Logronyo per una zona industrial. Un cop a la ciutat el Xavi ja s’ho ha currat tot, tenim confirmada la sortida del bus de tornada, marcada en el mapa la zona de pintxos i finalment l’Alberg privat, on per 3 euros em prenc una dutxa a l’acabar, cosa que em senta molt bé i que en tot cas els companys de bus agairan.
Totes les fotos i demà la crònica del Xavi.
dimecres, 4 d’agost del 2010
La rajada D'angel David Rodríguez
En la línia del què dèia en el darrer post, atenció a la rajada de l'Angel David Rodríguez. Des que el vam conèixer a l'Estadi per l'anunci, m'ha semblat un tio molt sensat, que diu les coses clares i sap el què vol. Chapeau!
Davant del clamor popular, afegeixo a la Blanka Vlasic en la llista feta a principis de setmana.
dilluns, 2 d’agost del 2010
No em sento del tot orgullós dels Europeus de Barcelona
Sembla que el crèdit que ens va donar organitzar “els millors jocs olímpics de la història” ja hagués estat suficient per que els Europeus sortissin bé, i això s’ha traduït en tres grans defectes:
El més greu de tot, és el lamentable interès de la federació d’atletisme en la promoció de l’esport. Estic cansat de sentir le dificultats dels esportistes d’elit per trobar beques i subvencions. Està claríssim que no s’hi dediquen prous recursos o aquests no estan ben invertits (m’agradaria comparar el sou del Lissavetzky o de l’Odriozola amb el del Chema Martínez, la Marta Domínguez o la Natàlia Rodríguez). Segur que en aquest sentit hi ha opinions per tot, hi haurà qui no hi dedicaria ni un duro, però aquesta és la meva i jo valoro molt l’esport.
També penso que alguna cosa ha fallat en l’organització. Probablement la pròpia competició ha fet que mica en mica creixés l’interès, però la promoció no ha estat suficient. Malgrat penso que la campanya de “no és tan fàcil, vine a l’estadi” ha estat prou bona i original, s’hauria d’haver parlat també directament d’atletisme, potser haver fet un míting portant a algun esportista d’elit, potser haver fet una web millor (és una merda), potser buscant uns altres patrocinadors (no crec que SPAR o Joma siguin grans reclams publicitàris) o lligat amb l’anterior, haver intentat arribar a aquesta cita amb més nivell per part dels esportistes d’aquí (i que cadascú entengui l’aquí com vulgui, no estic parlant de política). Feu un exercici, molts consideren que els preus eren molt cars, aneu a comprovar-ho, per menys del què val anar a veure un Eibar-Barça a tercera graderia gol sud, es podien veure totes les jornades a l’Estadi.
I finalment, ja n’hi ha prou de la fura dels baus. No vaig veure la inauguració i per tant parlo del què m’han explicat, però el què considerava una originalitat, que era fer-ho al carrer, es va convertir en un “más de lo mismo”, i a sobre acompanyat de Nacho Cano (només faltava això), el resultat, una inauguració avorrida, previsible i trista, i que es va traduir en la lamentable clausura, sense públic ni esportistes. Ara a pels jocs olímpics d’hivern.
Però com que no em vull quedar aquí i per premiar aquells que han llegit el text em quedo amb les millors esportistes dels europeus (i quan dic millors no em refereixo com a atletes, que per això ja hi ha les medalles). La veritat és que el dissabte amb el Jag a l’estadi no donàvem a l’abast, i ahir per la tele encara es sumaven més noms, així que em quedaré amb 5, que es sumen als dels clàssics com la increïble Blanka Vlasic, i que són només una representació de les moltes que hi havia (segur que m’oferireu noves propostes).
Snezana Rodic: Mira que la vam animar eh! Però no hi va haver manera que es classifiqués entre les tres primeres.
Anna Alminova: No sé si és de les millors, però a mi em molava.
Emma Green: Com he dit la Vlasic és molt Vlasic, però les tres finalistes tenien el seu què.
Alina Talai: Per trencar una mica entre tanta rossa, aquesta Bielorusa, es va quedar fora de la final per ensopegar amb una tanca, doncs que no es quedi fora d’aquest TOP5. Potser la millor?
Relleu 4*100 femení: Semblen les tres una mica chonis, però ja sabeu el meu fetitxisme i la veritat és que són uns bons pivons i grans representants de la multiplicitat de cossos brutals de les curses de curta distànica.
PD: Pels que els hi ha agradat la darrera part de l'entrada i segueixen el bloc de fa poc recordo que a principis d'any vaig fer una recerca semblant, penjo aquí els tres enllaços: Primera selecció, del 10 al 5 i top 5.
El més greu de tot, és el lamentable interès de la federació d’atletisme en la promoció de l’esport. Estic cansat de sentir le dificultats dels esportistes d’elit per trobar beques i subvencions. Està claríssim que no s’hi dediquen prous recursos o aquests no estan ben invertits (m’agradaria comparar el sou del Lissavetzky o de l’Odriozola amb el del Chema Martínez, la Marta Domínguez o la Natàlia Rodríguez). Segur que en aquest sentit hi ha opinions per tot, hi haurà qui no hi dedicaria ni un duro, però aquesta és la meva i jo valoro molt l’esport.
També penso que alguna cosa ha fallat en l’organització. Probablement la pròpia competició ha fet que mica en mica creixés l’interès, però la promoció no ha estat suficient. Malgrat penso que la campanya de “no és tan fàcil, vine a l’estadi” ha estat prou bona i original, s’hauria d’haver parlat també directament d’atletisme, potser haver fet un míting portant a algun esportista d’elit, potser haver fet una web millor (és una merda), potser buscant uns altres patrocinadors (no crec que SPAR o Joma siguin grans reclams publicitàris) o lligat amb l’anterior, haver intentat arribar a aquesta cita amb més nivell per part dels esportistes d’aquí (i que cadascú entengui l’aquí com vulgui, no estic parlant de política). Feu un exercici, molts consideren que els preus eren molt cars, aneu a comprovar-ho, per menys del què val anar a veure un Eibar-Barça a tercera graderia gol sud, es podien veure totes les jornades a l’Estadi.
I finalment, ja n’hi ha prou de la fura dels baus. No vaig veure la inauguració i per tant parlo del què m’han explicat, però el què considerava una originalitat, que era fer-ho al carrer, es va convertir en un “más de lo mismo”, i a sobre acompanyat de Nacho Cano (només faltava això), el resultat, una inauguració avorrida, previsible i trista, i que es va traduir en la lamentable clausura, sense públic ni esportistes. Ara a pels jocs olímpics d’hivern.
Però com que no em vull quedar aquí i per premiar aquells que han llegit el text em quedo amb les millors esportistes dels europeus (i quan dic millors no em refereixo com a atletes, que per això ja hi ha les medalles). La veritat és que el dissabte amb el Jag a l’estadi no donàvem a l’abast, i ahir per la tele encara es sumaven més noms, així que em quedaré amb 5, que es sumen als dels clàssics com la increïble Blanka Vlasic, i que són només una representació de les moltes que hi havia (segur que m’oferireu noves propostes).
Snezana Rodic: Mira que la vam animar eh! Però no hi va haver manera que es classifiqués entre les tres primeres.
Anna Alminova: No sé si és de les millors, però a mi em molava.
Emma Green: Com he dit la Vlasic és molt Vlasic, però les tres finalistes tenien el seu què.
Alina Talai: Per trencar una mica entre tanta rossa, aquesta Bielorusa, es va quedar fora de la final per ensopegar amb una tanca, doncs que no es quedi fora d’aquest TOP5. Potser la millor?
Relleu 4*100 femení: Semblen les tres una mica chonis, però ja sabeu el meu fetitxisme i la veritat és que són uns bons pivons i grans representants de la multiplicitat de cossos brutals de les curses de curta distànica.
PD: Pels que els hi ha agradat la darrera part de l'entrada i segueixen el bloc de fa poc recordo que a principis d'any vaig fer una recerca semblant, penjo aquí els tres enllaços: Primera selecció, del 10 al 5 i top 5.
divendres, 30 de juliol del 2010
Camino compartido
Les primeres impressions de l'experiència viscuda vull que passin per aquesta foto:Per començar destacar la canellera i el simbolisme que representa. Fa dos anys quan vaig realitzar la meva primera cursa d'ultradistància vaig voler portar-la en record a un ser molt estimat, aquesta vegada i més realitzant un recorregut que ell va voler fer però no hi va ser a temps, no podia fallar. D'alguna manera m'ha acompanyat.
Per altra banda la polsera del Camino que per mi ja s'ha convertit en un lloc recorrent, on cada dos anys hi he d'estar i durant el qual em van passar pel cap records de passades edicions, totes elles diferents però sempre molt positives. Gràcies per en alguna ocasió haver-me acompanyat: Bea, Marta, Gio, Nico, Ivan o Xavi.
La suor marca la duresa de l'objectiu que ens vam proposar, i és que hem passat de temperatures properes als 10 graus a uns més de 30 sota un sol de justícia arribant a Los Arcos sobre les 4 del migdia.
El benvingut a Logronyo marca la superació d'un repte que m'ha costat més del previst, sense problemes físics excessius, moralment crema molt el realitzar jornades entre 5 i 6 hores de constant esforç, de saber que pugi, sigui pla o baixi un ha d'avançar, i deixar-se anar no és una opció. En fi, podria haver fet més, però tampoc calia.
I finalment el fet d'arribar sol també és significatiu. I és que com ja he escrit, després d'haver fet uns 60 o 70 kms sol, valoro encara més si cap el fet d'haver pogut compartir els primers amb el Xavi, a qui una acumulació de circumstàncies prèvies (tipologia d'entrenament), durant (problemes físics insuperables) i posteriors (objectius molt importants) van fer reconsiderar l'objectiu inicial d'arribar a Logronyo.
dijous, 29 de juliol del 2010
Moltes santissitats
Com que encara no estic per Barcelona, et desitjo Bea, moltes santissitats, i de passada et dono el regal virtualment (demà l'anem a buscar).
Per cert jo tinc previst comprar-me la versió de tio, però no m'acabo de veure amb marcapaquet així que encara m'he de decidir.
Per cert jo tinc previst comprar-me la versió de tio, però no m'acabo de veure amb marcapaquet així que encara m'he de decidir.
dissabte, 24 de juliol del 2010
Ens anem i ho anirem axplicant aquí
Dema a la nit sortim ja cap a Pamplona, en la mesura del possible intentarem anar explicant amb quatre línies les diferents etapes. Ho farem mitjançant comentaris a aquesta mateixa entrada. A caminar que són dos dies!
Per cert, recordeu que podeu anar votant les entrades una per una.
dijous, 22 de juliol del 2010
Cagadet per la primera etapa
Si bé els darrers dies seran durs per l'acumulació de kms i pels problemes als peus, l'etapa que a priori em fa més por és la primera (de Roncesvalles a Saint Jean i tornada). Té quatre factors que seran dusos de superar:
El primer és que vindrem d'haver viatjat per la nit, i jo no sóc gaire de dormir assegut, dubto per tant que hagi descansar prou. Sigui com sigui això tampoc és el que més em preocupa, quants de nosaltres ha pogut dormir bé abans d'una competició important?
El segon és que a Roncesvalles no hi ha albergs privats, i per tant ens ha estat impossible reservar. Jo sóc dels què m'agrada planejar-ho tot i en aquest cas el neguit de no poder arribar a temps per a tenir plaça serà present al llarg del recorregut.
El tercer i ja més important és que els primers 25km els farem al revés, és a dir que haurem d'estar més atents a les senyalitzacions que estan pensades pels caminants que venen en sentit contrari. Caldrà anar ben documentats i fins i tot podem utilitzar els Garmin i baixar-nos el track.
I finalment, la gran dificultat d'aquesta etapa és el desnivell que ens trobarem. A l'anada pujarem 300metros per baixar des de 1450 a 150, menjarem quelcom i a desfer el camí, així doncs, de tornada, poc caminarem.
Si aconseguim superar això, crec que mentalment ens ajudarà a afrontar els tres dies que ens quedin, on les dificulatats seran menors.
El primer és que vindrem d'haver viatjat per la nit, i jo no sóc gaire de dormir assegut, dubto per tant que hagi descansar prou. Sigui com sigui això tampoc és el que més em preocupa, quants de nosaltres ha pogut dormir bé abans d'una competició important?
El segon és que a Roncesvalles no hi ha albergs privats, i per tant ens ha estat impossible reservar. Jo sóc dels què m'agrada planejar-ho tot i en aquest cas el neguit de no poder arribar a temps per a tenir plaça serà present al llarg del recorregut.
El tercer i ja més important és que els primers 25km els farem al revés, és a dir que haurem d'estar més atents a les senyalitzacions que estan pensades pels caminants que venen en sentit contrari. Caldrà anar ben documentats i fins i tot podem utilitzar els Garmin i baixar-nos el track.
I finalment, la gran dificultat d'aquesta etapa és el desnivell que ens trobarem. A l'anada pujarem 300metros per baixar des de 1450 a 150, menjarem quelcom i a desfer el camí, així doncs, de tornada, poc caminarem.
Si aconseguim superar això, crec que mentalment ens ajudarà a afrontar els tres dies que ens quedin, on les dificulatats seran menors.
dimecres, 21 de juliol del 2010
Ja arriben els Europeus d'atletisme Barcelona 2010
Suposo que molts de vosaltres ja haureu vist els anuncis televisius o fotos dels Europeus d'atletisme 2010, nosaltres hi vam col·laborar passant-nos tota una tarda a l'estadi olímpic. Ja sabíem que en aquest tipus de coses filmen molt i després surts molt poc, però en el nostre cas, ni un segon, bé millor dit en el meu, perquè fixant-hi bé en alguna versió sí que el Xavi, el Raül o l'Oriol crec que hi surten.
El cas és que tampoc va ser una tarda desaprofitada, ja que ens va tocar l'Angel David Rodríguez i vam tenir la sort que ens va oferir un clínic de molta qualitat, amb consells tècnics i pràctics i tots en vam quedar molt contents.
Adjunto la seqüència que va filmar la Luchy, molt xula.
Sortida
A mitja cursa.
El cas és que tampoc va ser una tarda desaprofitada, ja que ens va tocar l'Angel David Rodríguez i vam tenir la sort que ens va oferir un clínic de molta qualitat, amb consells tècnics i pràctics i tots en vam quedar molt contents.Adjunto la seqüència que va filmar la Luchy, molt xula.
Sortida
A mitja cursa.
dilluns, 19 de juliol del 2010
Preparant el material i últimes gestions
Ja tenim els bitllets d'anada i tornada i el transport en Taxi fins a Roncesvalles. Com que hi arribarem d'hora i el desnivell fins a Saint Jean és molt pronunciat, quasi 1.500 metres de baixada els primers 25km, hem decidit avançar la tornada cap a Roncesvalles pel primer dia, així es repartiran uns 50+45+65+30.
La llista inicial està composada del següent:
Bàsic
Unes malles i uns shorts de córrer (un d'ells posats)
Dues samarretes tècniques
Dos parells de mitjons
Un llençol Decathlon petitó (i coixinera)
Desodorant i respall de dents petit
Una bossa de plàstic per privar de la suor la roba de la motxilla.
Tovallola
Ulleres
Gorra
Wambes (en principi les de carretera NB 1063)
Sumaré una samarreta i uns mitjons que utilitzaré el primer dia però que deixaré al final de la primera etapa.
A compartir
Llanterna
Vaselina
Botiquin (voltaren, crema muscular, vaselina, una vena, una agulla i compeed)
Pastilles isostar + bidó sense omplir
Extra
Mòbil (amb telf albergs)
Garmin
Necessari
Credencial
DNI
Targeta de Crèdit
Pasta
Sabó
2 pinces per estendre
Subscriure's a:
Missatges (Atom)