Casualitat o el destí?

Suposo que és un costum força freqüent quan et neix un fill és començar a buscar fotos de petit per buscar similituds. En el nostre cas les recents àvies van fer a la perfecció aquesta tasca. Imagineu quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure aquest àlbum on podia constatar tres coses: que era molt lleig, que per sort el Guillem no s'assembla gens a mi i la tercera era que l'hora de naixement m'era coneguda.
De seguida vaig trobar la relació, resulta que l'hora que vaig néixer coincideix exactament amb la meva marca a l'Ironman 10 hores i 48 minuts. Casualitat o el destí? Si és el destí ja podia haver nascut un parell d'horetes abans.

Desconfiant de Michelin…

Deixeu-me un kit-kat entre tant esport (“tant” per dir alguna cosa, perquè últimament…). El cas és que en el darrer més hem visitat dos restaurants amb dues històries diferents.
El primer d’ells va ser gràcies a una escapada a Girona just abans de cap d’any, rebuscant per internet vaig trobar el Restaurant Albereda i dues coses em van cridar de seguida l’atenció: un web molt treballat i un menú degustació perfecte al nostre paladar (és a dir, que ens agradava tot). Ja a taula, no ens va defraudava res, es tracta d’una cuina amb tocs de modernitat però sense riscos, mantenint l’essència de la cuina catalana i cuidant molt la matèria prima i presentació. El local és rústic i elegant amb arcs de volta catalana i només un detall va fer que la Bea i jo divergíssim: a ella no li agradaven les cadires, per mi quadraven perfectament amb la resta de local.
Acabat l’àpat vam tenir oportunitat de parlar amb la cap del restaurant i entre altres coses relacionades amb la cuina i la restauració, ens va explicar que any rere any des de fa més de quinze, venien els crítics de Michelin, però no hi havia manera de passar de la menció. Sembla que especialment la decoració no els acabava de fer el pes.
Contràriament a l’Albereda, el Moments de l’Hotel Mandarin Oriental sembla fet i pensat per aconseguir aquesta estrella que li han atorgat en menys d’un any d’experiència. Però ja des del principi m’ha cridat l’atenció la falta d’un web propi i el menú degustació llegit per internet: car i sota el meu gust (tot i que això és subjectiu) sense oferir els millors plats de la carta. Començàvem malament. El local evidentment és espectacular, modern i atractiu i oferint la visió de la cuina als comensals. El personal molt nombrós i com sempre correcte, tot i que la carta de vins no ens va arribar fins a reclamar-la i vam haver d’acabar d’escollir mentre ja ens portaven els aperitius. La cuina oberta és fantàstic per algú com a mi a qui apassionen aquests rituals, però s’ha d’anar en compte i escenificar bé l’obra. No em va semblar que el seu Chef ho fes, no entraré en detalls, però la meva impressió, potser equivocada, és que el Raül Balam està allí per posar-hi el nom (el de la seva mare, perquè el seu tampoc diu res), i que més aviat el què ha d’aconseguir és no fer nosa.

Encara tenia l’esperança que el menjar salvés tot allò i he de dir que en bona mesura vaig encertar, si hi voleu anar, les espadenyes i els peus de porc són una bona elecció, però vaig provar plats que fins i tot podria catalogar de mediocres. I és que amb la matèria prima no es pot estalviar, per molt frescos que siguin els pèsols i molt de la casa que sigui la botifarra, no pot valer 40 euros el plat, els raviolis tofonats podrien tenir una mica d’aroma (ja no dic de gust) a tòfona, per no dir el brou que l’acompanyava que no tenia gust a res. Els segons: una mandonguilla estèticament mal presentada acompanyada de tres pures (dits parmentiers que queda millor), i les dues carns que vaig provar estaven prou bones però fredes.
Aquesta crítica tant negativa no és al restaurant, és car però tampoc és una experiència tant negativa com descric (els postres i especialment els formatges estaven molt bé), sinó que és una crítica fruit de l’indignació cap a uns crítics que tant renom tenen i que per a mi havien estat referència però que ara que tinc més criteri començo a divergir. És més, ara em ve de gust anar a l’Hispània, a qui aquest any després de molts, han decidit treure’ls l’Estrella els de Michelin.Sé que després d’això no m’agafaran, però aprofito per demanar que si els responsables de la Guia em volen donar feina, m’encantaria treballar provant restaurants i donant l’opinió, ha de ser una feina magnífica no?

Temporada 2010, any running

Després de centrar tot el 2009 a l’Ironman, tenia molt clar que aquest el dedicaria a petits objectius sobre la marxa, coses que em vinguessin de gust en el moment concret. Començava l’any amb un primer objectiu molt clar: tenir una bona marca de Mitja Marató, la distància que considero més amena. Així doncs una mica de canya, entrenaments de qualitat i aconseguint un temps just per sobre de l’hora i vint i cinc minuts a Granollers, un circuit per mi ideal. De seguida vam coincidir amb el Marcel amb qui vam parlar de fer la Marató de la Costa Daurada “perquè no? Tinc ganes de millorar ara la meva marca de Marató, ha quedat obsoleta...”, però això havia d’esperar, abans sumava una altra marató a Barcelona, fent de llebre, i complia el petit somni de fer un tram del Camino de Santiago corrent: més d’una marató diària per completar 200km amb el Xavi. Més dur però més divertint i interessant del què havia previst.
I com que no hi ha dos sense tres, sense buscar-ho massa acabava l’any rebaixant també la marca dels 10km per deixar-la en 39 minuts.
Pel què fa a les wambes, ja que ho he anat apuntant, el desgast ha estat el següent:
Temporada 2009 (no vaig comptabilitzar des del principi)
Assics Gel Kayano: 214km
NB 1063: 594.5km
Puma : 417km
NB trail: 274km
Altres: 70km
Temporada 2010:
Mizuno: 568.5km
NB 1063: 584km
ON running: 56km
Puma: 148.5km
Salomon PRO: 319km
NB trail: 270km
Saucony Triumph: 321km
Altres: 84.5km


A nivell de Triatló, al juny vaig repetir Balaguer, sens dubte el Half més dur que hi ha, com a mínim a Catalunya, i, per A o per B, em va costar tant o més que l’IM, això sí, em va sortir prou bé, així que no em puc queixar.
A nivell personal també ha estat un bon any, nous amics, noves peripècies matrimonials i sobretot l’aparició d’un ser meravellós que m’està privant de moltes coses, però me n’està oferint moltes més; a veure com ens ho muntarem tots tres per encabir els nostres objectius, 100% oberts, del 2010.
Una abraçada a tots.
PD: Pels amants de les dades, a més dels 2442km de running he fet 2488km de bici (concentrats en 4 o 5 mesos), i 895piscines de 50 metres, també quasi exclusivament per entrenar Balaguer. Aquest any serà més triatlètic.

Ara que li començava a donar una vida millor

Va i se li acaba... quina merda!

Per mi no ho facis

Vaig fer la Cursa dels Nassos sense ganes ni entrenaments però amb la pressió d’estar en forma i la necessitat d’anar ràpid per aprofitar-ho. És això el que li vaig explicar a l’SlowPepe, àlies Josep, just abans de la sortida a la qual cosa ell em va contestar “per mi no ho facis”.
Gràcies al germà de la Bea tenia dorsal, però era dels negres i per tant no ens podíem col•locar davant, sí que ens vam col•lar a la meitat del mogollón. A partir d’aleshores poca història. Esquivant molta gent al principi, rodant cómode fins el 7, on vaig canviar el ritme però de seguida em va desaparèixer la motivació. Del 8 al 9 i ja fins acabar, lluitant contra el Garmin per a veure un 3.53 de mitjana i baixar dels 39. Cosa que no vaig aconseguir (el 3.53 sí, però els sub 39 no ja que els dos darrers kms van ser un pèl més llargs sumant més de 100 metros extres).
Al final baixo quasi un minut una marca que en el seu dia em va costar molt, i ho faig un dia en què no tenia ganes de córrer, força tós i sortint de darrera, però no ho gaudeixo, ni ho valoro. Penso que tinc cames per a anar més ràpid i em quedo amb aquesta idea. És lamentable no gaudir del què fem, del què aconseguim amb esforç. Però això és l’asfalt i especialment les curses ràpides on l’objectiu és patir quasi des del minut 1 (per no dir les séries de setmanes anteriors) per a, al cap de 40 minuts, poder saber que podem córrer ràpid. No m’hi apunto, ja ho entrenaré quan tingui ganes, però no ho vull fer sense valorar el camí, no em motiva. Potser els bombers..., però ja ho veurem, aleshores, si m’ho puc permetre, estaré entrenant el Triatló de Llarga Distància, allò que omple el simple fet de creuar la meta. En tot cas passo de Sant Antoni, no em permeto anar a buscar millor marca.

Cursa dels nassos 2010: La mano que mece la cuna

El títol de la peli deia “la mano que mece la cuna es la mano que domina el mundo”. Per mi ahir la meva peli de la cursa s’hauria de dir “la mano que mece la cuna consigue la marca soñada”. I és que baixar de 55’ en la meva primera cursa de 10km després d’haver estat mamà em va fer molt feliç. De fet, el pla d’entrenament que estic seguint és l’objectiu que em marcava. Però les sortides dels últims dies, el constipat que porto i la mandra que el Pau m’havia encomanat, em feien estar una mica desanimada. Per tant, sóc feliç!

Haig de dir que la cursa em va agradar molt. La data fa gràcia i mai, per un motiu o per un altre, l’havia pogut córrer. Hi ha molt ambient i molt quòrum. El Pau, el Xavi A., jo i un parell d’amics més vam ser bastant espavilats i ens varem col•locar bastant al principi, seguint el ritme del WAKA-WAKA. Vaig creuar l’arc de sortida quan només havien passat 45” al crono general, i a més rodejada de gent més ràpida que jo. Problema: el meu crono del NIKE no funciona (Ai, GARMIN, si te hubiera conocido antes... Enganxa, eh?), per tant hauré de controlar tot amb l’hora normal. Veig que els primers 2 km vaig a un ritme de 5:15 encomanada per la gent que m’avança. Després regulo una mica amb una cadència més baixa, però mantenint bons temps fins creuar els 5km, que els supero en poc més de 26’. La pujada de Marina i la parada durant un minutet al avituallament per beure caminant (tenia set des de que havia sortit), fa que el ritme de la segona part de la cursa empitjori una mica. La Diagonal, amb tendència a baixar, fa que m’animi una altra vegada, torni a pujar el ritme, tot xocant mans de nens, que al estar de vacances estan fent de públic i animen molt. No veig el km.8 i m’ angoixo, però tinc bones sensacions, per tant penso que me l’he saltat. Al arribar al km.9 ja estic segura: baixo dels 55’. Visca!!!
Comentar que, encara que estic animada de cara a la Mitja de Orihuela, l’11 de gener començo a treballar. Se m’acaba la bona vida!!! Tot i que tinc ganes de començar, ja que m’agrada la meva feina, deixar al Guille, i la por a no poder-ho combinar tot, entre altres coses, l’esport, em fan estar una mica deprimida. En la meva propera crònica intentaré explicar com ho porto i si realment existeix el mite aquest de la Superwoman.
Bon any 2011, bloggeros!!!

Com una patada als ous

Fèia temps que no em venia tant poc de gust córrer una cursa, i és que no hi trobo gaires al·licients: recorregut conegut i rasca es compensaven amb la possibilitat d'acumular els 2.500km o de fer bona marca, però la tonteria del genoll, més un encostipat també lleu però suficient per deixar-me tocadet fan que arribi desganat i a sobre amb deficiènca muscular a les cames, per tant ni un repte ni l'altre.

En fi, que no em queixaré més, aprofitaré per acompanyar a la Bea, al Xavi i a d'altres amics i ja que baixo doncs començaré ràpid i segons com em trobi...

Quina mandra!

Pròxima quedada dels Dragons: A la Cursa dels Nassos
QUAN: DIVENDRES 31 de desembre
HORARI: 5.10
LLOC: A l'alçada de Runnersworld però a l'altra banda del lateral. I ha un espai entre el lateral i la ronda on poder escalfar.
MODALITAT: Running, si voleu aneu de blanc, així ens trobarem.

Eritema prerotulià

Sona malament però és una tonteria, si no hagués anat a la mútua per descartar res més greu la meva petita lesió al genoll no tindria ni nom.
El cas és que la parada obligatòria de dos dies (per què més no puc estar sense córrer) i unes sensacions no del tot bones, compliquen els dos reptes que tenia fins a final d'any: els 2.500 i els 10mil (ja veieu, en cada entrada canvio d'opinió), i en tot cas el més complicat és assolir els dos a l'hora.
D'aquí al 31 aniré decidint.
Entrenament amb els Dragons.

ON running + DIR + Dragons, tornem als 10mil ràpids

Tal qual vaig decidir provar-ho, com abandonar el repte per ara recuperar-lo per una série de circumstàncies. Concretament tres

Provar les ON: Trienjoy m'ha deixat les ON per a provar-les, i quin millor alicient que fer-ho en cursa. De moment no vull llegir ni que m'expliquin res sobre elles, i descobrir sense prejudicis les seves qualitats i virtuds. Després d'haver fet algunes sortides ja tinc algunes conclusions: el primer és que no són pitjors que les altres, que ja és molt tenint en compte que el sistema és radicalment diferent. Em semblen millors en l'impuls que en la recepció, suposo que és el què busquen. Per altra banda la part de la wamba pròpiament dita és molt flexible i per tant s'ajusta bé al peu. Tot plegat fa que s'aconsegueixi el mateix que amb una altra banda però de manera més lleugera. Ja li he trobat un defecte, però, i és que són única i exclusivament per asfalt, no traccionen bé amb sorra, i veig el perill que una pedra entri en el sistema d'amortiguació. Seguiré provant-les a veure com evoluciona.

Entrenament del DIR: En dues sessions, la primera va ser l'entrenament conjunt que va organitzar el gimnàs a les Aigües ara fa dos diumenges. Després d'uns exercicis vam fer 40 minuts de carrera contínua i xerrant amb un del Prat em vaig anar animant per córrer els darrers km per sota de 4 i fent 41 minuts els 10. Però és que això no és res, dilluns anant a la cinta m'autoconvencia que he d'aprofitar el remanent de l'entrenament de la marató. Em cascava en la cinta 5 series d'un km a 3.50 més un altre "de descans" a 4! Tot i que he defallit una miqueta, he fet el meu récord en els 10km amb un temps de 39.18. què fort!

Entrenaments dels Dragons, cada vegada més canyero: també el fet d'entrenar amb els Dragons fa que ens anem picant, i l'altre dia al Cervantes vam haver de treure el fetge alguns per poder vacil·lar-nos en les curtes però empinades rampes del Parc.

Així doncs aniré, després de les pressions matrimonials, a la cursa dels Nassos i veuré fins on arribo.

Debut en “Canicross” a la Riera de Gaia, part 1

Des que vaig sentir la paraula Canicròs per primera vegada, em va cridar l’atenció; com diu la Bea, poques coses em quedaven per provar. Mica en mica, he anat descobrint que és un esport molt minoritari, m’ha donat la sensació que en bona mesura és una manera de fer pretemporada per Trineu amb gossos, no en va si entreu a la federació catalana d’esports d’hivern hi trobareu informació.
El cas és que tot plegat em feia anar bastant perdut, no hi ha botigues presencials, només n’hi ha dues de virtuals, i un necessita molta informació davant d’una disciplina aparentment molt rígida (crec que massa, ja us ho avanço). L’ajuda del Kike i del David (que fins i tot em va oferir un arnés de regal) va ser imprescindible per a poder fer la primera prova.
Les primeres complicacions, ja he dit que no era fàcil, van començar dissabte provant el material. No us podeu imaginar el què em va costar posar-li l’arnés a un gos que és tot nervi, que no està acostumat a que li posin coses. Després d’alguna ajuda i molta paciència ho vaig aconseguir. Ara calia provar-ho.
Primer element a destacar. Per debutar i estalviar-te uns calerons el cinturó que em vaig comprar està molt bé, porta dos complements interessants com són per portar bidonet i un petit estoig per les claus o el mòbil, però també és cert que vaig trobar una deficiència de seguida. En les fotos que havia vist de cinturons més bons, aquests anaven totalment arrapats a la cintura i dels laterals hi sortien unes cintes que és on es lligava la corda de tir, en el meu cas, tot el cinturó és elàstic i té directament un ganxo al mig. Això fa que el gos estiri directament el cinturo i estigui tota l’estona separat del meu cos, això fa que es mogui molt més. En tot cas és una compra molt correcte, i el cert és que la corda de tir és prou llarga.
El problema més greu va arribar diumenge, i a més no el tenia previst. Des de fa quasi cinc anys, quan el Carles va portar l’Àlex cap a casa en el cotxe, no recordo que hi hagués tornat a pujar mai, així que no cal que us expliqui l’odissea que va suposar desplaçar-me amb ell al costat fins a la Riera, van ser escassos 20 minuts, però em van passar molt més lents que els darrers 20 minuts d’una marató. He de millorar el tema logístic.
Finalment em presentava a la Riera, saludava al Juanan de Runnersworld Tarragona i li agraïa que m’haguessin deixat competir. M’havia compromès a no molestar així que vaig decidir sortir uns segons després. Gran errada, amb tots els respectes, la gent de darrera va molt lenta i a més en grup. Això, sumat als estrets camins van suposar que tingués la primera i única queixa d’un corredor (comprensible però exagerada, tenint en compte que anava quasi caminant), quan l’Àlex parava de cop a olorar no sé què. La pròxima vegada em poso on em toqui. Sigui com sigui vaig flipar veient com sense que ningú li ensenyés i de forma natural, corria perfectament, corrent en línia recta i superant corredors pel lateral, estava emocionat.
La qualitat del cinturó (l’arnés també em van dir que millor si era de tir, que són uns que s’allarguen fins a l’alçada del cul), el fet de no sortir darrera de tot ja que així molesto menys i la necessitat de portar un bol per a què l’Àlex pogués veure a l’avituallament van ser els tres elements que vaig aprendre en el meu debut. Ja vaig parlar de la competició.
Al migdia penjaré una foto per il·lustrar el tema, de momtnt aquí va un vídeo del Canicròs de Campredó que es farà el proper 16 de gener. A veure si m'ho puc arreglar per anar-hi.
Per cert en el vídeo veig molts corredors tirant del gos, cosa que en teoria és il·legal...

Reportaje - Canicross 2010 (campredó) from German Machi / Audiovisual on Vimeo.

Com a Dragó

Això penso:
Aquestes dues frases que algun dia vaig escriure resumeixen bastant bé les meves idees:
"Si els objectius estan més enllà dels límits, el plaer d'arribar-hi és infinit, però el sol fet de buscar-los és suficient."

“La dificultat no està en la duresa de la prova sinó en la capacitat d’entrenament.”
Penso que encaixen bé en la filosofia dels Dragons.

Això sóc:
1. Com et dius? Pau Cortadas Guasch
2. Quina edat tens? 33
3. Tens Bloc? Sí, http://www.ironpanic.com/
4. Ciutat de residència: Barcelona
5. Quan vas iniciar a fer esport? No me’n recordo, suposo que quan vaig sortir de dins de la meva mare ja tenia ganes de fer-ne.
6. Quina és la teva pràctica favorita: triatló, duatló, running, ciclisme o natació? Triatló, tant en competició perquè és més divertit, com entrenant ja que puc escollir el que més de gust em ve en cada moment.
7. En quina distància o modalitat et trobes més a gust? Sens dubte corrent, i com més llarga sigui la distància millor, que això d’anar ràpid no és cosa meva.
8. Explica’ns com entrenes: ets disciplinat, tens entrenador, segueixes algun pla d’entrenament? Porto anys entrenant, així que si no tinc cap objectiu nou, m’autodisciplino jo mateix. Però quan he de debutar en alguna distància o millorar marca em va molt bé seguir un pla d’entrenament.
9. Quants dies i hores entrenes de mitjana per setmana? Sempre descanso com a mínim un dia y entreno entre 7 i 15 hores segons l’època de la temporada.
10. Quants i quins objectius et proposes per aquesta temporada? Vols preparar un objectiu comú amb la resta del Club, quin? Quants? ni idea, quins? els què em deixi el Guillem. Tinc tres IM diferents al cap, a veure si arribo a algun d’ells i m’agradaria fer curses de muntanya. Objectiu comuns? Depèn de qui i quants siguem, però de moment Marató de Barcelona, Cursa Bombers, Tri Sprint de Barcelona al juliol, i perquè no buscar un objectiu més ambiciós i que suposi un viatget (jo m’ho vaig passar teta a l’olímpic de San Sebastià al juny)
11. Quins són els teus punts febles i virtuts pel què fa a l’esport? Punts febles jo? No els penso explicar, i punts forts... doncs que si vull aconseguir un objectiu tinc prou disciplina i constància per a preparar-lo.
12. Quina és la teva millor marca en la disciplina que practiques? No acostumo a parlar de millor marques en triatló, no les sé, el que sí és graciós és que vaig fer l’Ironman en 10hores i 48 minuts, i que vaig néixer un dia de gener a les 10hores i 48minuts.
13. Alguna competició que no et perdis mai? Perquè? M’agrada provar noves disciplines, noves proves i noves distàncies, de totes maneres penso que a la Marató de Barcelona s’hi ha de ser, ja sigui corrent o de públic.
14. Tens alguna mena de ritual en competició? Per llarga distància sóc molt metòdic des del diumenge anterior, tant en hores de son, alimentació, entrenaments, rutines... però em costa sacrificar-me abans.
15. Quina és l’errada més gran que has comès en una competició? En el meu segon Half vaig repetir el nombre de barretes respecte al primer, però la densitat de tres barretes Decathlon no seria la mateix que de tres MuleBar i quan vaig començar a córrer semblava que vingués del sopar de Nadal.
Si voleu conèixer a la resta, aquí teniu els què ja s'han presentat.
DRAGONS

"Canicross" de la Riera de Gaià 2

I direu, on està la primera part? Doncs no ho sé, tenia escrit tota la prèvia, errades i coses apreses en aquesta primera cursa amb l’Àlex però ara no ho trobo. Així doncs em limitaré a la crònica pròpiament dita.

Foto de Kufuuza, cap el final.

Prenc la decisió d’esperar uns segons després de la sortida ja que així no molesto a la gent i de passada em va bé, ja que passejo una mica amb l’Àlex que està nerviós. Així doncs amb uns trenta segons de retard i passant per sota la cinta de sortida de la cursa de 16km començo a córrer. L’Àlex no va tant boig com normalment però manté la corda tivada, perfecte. De seguida veig que l’he cagat, que el grup de darrera és molt lent i que tant el gos com jo tenim massa energia per quedar-nos a ritme. Amb alguna dificultat però sempre pel marge vaig passant a corredors. És en aquest moment quan rebo l’única queixa d’un que li passa el gos massa a prop i s’espanta (el crit que em dóna, fora de lloc, però en aquest món hi ha d’haver de tot). Al ser una cursa poc nombrosa de seguida s’estira el bloc i és quan comencem a córrer còmodes, m’emociona veure com un gos, amb qui corro molt de tant en tant, que no té per costum trobar-se amb gent i que debuta en canicross, ho fa de conya. Va sempre en línia recta, pel marge de la carretera, sense creuar-se i fins i tot escollint sempre el bon camí.
Al cap de dos kms comença el circuit de dues voltes on pujarem i baixarem un turó supervertical, per les dues bandes. Aquí els corredors ja estem estabilitzats. I durant els 3kms següents ja som l’Àlex i jo, normalment ell va per davant però sense tirar, i en algun moment sóc jo qui va davant però sense forçar-lo. Els corredors que m’envolten són molt amables, si senten el gos em deixen passar i per contra quan l’Àlex va més justet, sóc jo qui m’aparto.

Us puc assegurar que era molt més heavy del què sembla.

Cometo una petita errada i és no insistir en què l’Àlex begui del got en la primera volta, noto que baixa molt el seu rendiment. Acabada la segona em trobo de nou l’avituallament i m’hi passo més d’un minut, omplint bé el got i, ara si, aconsegueixo que begui una bona estona, tenia set. Agraeixo aquí a l’Àlex, en aquest cas un noi, i suposo que el seu pare, la seva col·laboració.

Foto de J.Sanvisens:Àlex, noi.

I ja només queden els dos kms plans fins a la meta. L’Àlex torna a estar fort i va per davant, em permet portar un ritme prou bo, al voltant dels 4.30 o 4.40 i de nou recuperem algunes de les places perdudes en l’avituallament. Ja arribant es distreu una mica amb el fotògraf i la gent i deixa de tirar, però de totes maneres entra trotant, al meu costat i acompanyats del Ferran, que després d’haver quedat tercer, ha retrocedit uns metres per venir-me a buscar.

Foto de J.Sanvisens: Arribada

Les dades de la MCD són:

Pau i Àlex Cortadas Guasch
Posició: 36 (127 arribats), no està malament eh!
Temps total: 44’’59’’ Mínim 2 minuts de pèrdua entre la sortida i l’avituallament per tant calulo 42’49’’
Primer classificat: 33’10’’

Beita Jones, en busca de la marca perdida

Per Bea

Bé, continuo on ho vaig deixar… El meu calendari continua en peu. L'única novetat que m’ha refredat és que a Perpinyà aquest any no hi ha Marató: ooooooohhhhhh!!! Aquest fet m’ha desanimat una mica, perquè era una marató que s’adaptava perfectament al que estava buscant pel meu debut en aquesta modalitat: una marató popular, en la data perfecta a efectes de timming d’entrenament, amb un recorregut maquíssim i que coneixia al haver-ho fet en bici amb el Pau i una excusa perfecte per passar un cap de setmana especial fora de casa amb amics que ja m’havien comentat que es volien apuntar. Bé, espero trobar alguna cosa similar que em motivi. El Pau m’està ajudant a buscar.
Respecte a l’entrenament, porto 3 setmanes reals, 2 de les quals ja estan dintre d’un pla d’entrenament oficial de cara a la Mitja de Orihuela. El Pau m’ha adaptat el pla a les meves condicions actuals amb l’objectiu de baixar de 1:59. Després d'uns quants dies de running haig de dir que ho veig difícil. Us explicaré una anècdota que reflecteix la realitat. El pla consta de 3 dies de running a la setmana: un de distància curta, un de distància mitja i/o amb sèries i un altre de tirada llarga a un ritme còmode. El Pau em va lliurar una primera versió on hi havia ritmes de 6:15 o 6:30 i li vaig dir que on anava, que això era anar a pas de tortuga i que podia anar més ràpid. La realitat és que quan vaig sortir amb el Robert per la Cerdanya el diumenge 5/12 a fer la tirada de 11km, em vaig clavar molt; tant que inclús vaig caminar en algun tros amb desnivell, acabant amb un RM de 6:40... PUUUUUUUFFFFFF!!!! Quan vaig arribar a casa el pobre Pau s’havia passat tot el matí corregint el pla per rebaixar ritmes!!!

Haig de dir que de totes formes la marca objectiu la veig difícil, però no impossible. Les sortides posteriors a la del diumenge 5/12 em fan ser més optimista. Aquest divendres vaig fer les meves primeres sèries i encara que a la segona no vaig complir els 2km en 10:30 sí que ho vaig fer en la primera i em vaig sentir millor del que em pensava... A més que va ser el meu primer entrenament com Dragona, i això sempre anima molt.
Dos cosetes més: estic súper contenta amb les meves NIKE LUNAR (ara ja les he provat en tots els terrenys, inclús en neu) i ahir vaig descobrir el GARMIN del Pau. Em va molar molt! És molt fàcil de llegir i et dóna tota la informació que necessites sense haver de pitjar botons. Em sembla que li robaré més vegades quan sortim separats!
Rescato una foto de la Mitja de Valls 2009 on vaig fer una mica més de 1:55 i estava enfadada: “quién los pillara”

Abandono...

... el repte dels 10mil. I és que no em va bé ni per calendari, ni per possibilitats d'entrenar però sobretot no en tinc ganes. Així que queda posposat un repte que vull fer però que no m’obsessiona.
Ara vull centrar els meus esforços en els Dragons i les seves sessions d'entrenaments, en arribar als 2.500km aquest 2010 i sobretot en ajudar a la Bea en el seu pla d'entrenament (ja veurem fins on arribarà, però va bé).

Camí de la marató de Nova York

Però amb la calma... Tenia sis anys per escriure aquesta entrada, però amb el regal que li va portar el JAG al Guillem, he trobat l'excusa perfecte per a explicar les meves o nostres intencions de cara a la Marató de Nova York.

Havia sentit que hi havia unes marques que garantitzaven places i volia esperar als 35 per canviar de categoria i poder aconseguir-les. Resulta que el canvi és cada 10 anys i per tant han retardat el viatge als meus 40. Aleshores la mínim de marató passa de 2.55 a 3.10 (complicat), però la de la Mitja de 1.23 a 1.30 i aquí sí que m'hi veig capaç, penso que amb 30 anys, si tot va bé, encara podré atacar el sub 1.30 a la mitja.

No cal dir que la Bea també la voldrà córrer, així que ella haurà de fer 1.44.

Esperar tant està bé ja que el Guillem tindrà 7 anyets (i qui sap quants el seu germà o germana jiji), edat suficient per a conèixer la ciutat.

Ja estic preparat per debutar en Canicross

Pendent de veure quin arnés he de comprar (els de passeig no valen, han de ser de tir, i jo no sé distingir-los), estic preparat per debutar en Canicross, o millor dit en simulació de canicross, ja que faré una cursa de muntanya però amb l'Àlex. Es tracta de la cursa de la Riera de Gaià, on fan una prova de 16km i una altra de 7. Com que per un gos la distància llarga és massa, he decidit fer la curta (amb el permís dels de Running Solutions, que molt amablement m'hi han deixat córrer).

El cinturó al final serà el de la foto del post anterior, senzill però suficient, la corda és curta però ja miraré d'allargar-la d'alguna manera. Ho compro tot al Centre Caní de Córsega, han estat molt amables. En total 50 euros.

La merda és que ja només queda una prova al calendari i coincidirà amb la Cursa de Sant Antoni, que volia fer com a 10mil ràpid (en comptes de la Sant Silvestre)

Preparant-me per córrer amb l'Àlex

No m'està sent fàcil això de preparar-me per fer canicross, estic tenint problemes logístics per entrenar amb l'Àlex, problemes en buscar el calendari addient (per la cursa de muntanya del dia 12 encara no m'han contestat si puc córrer amb el gos, i el calendari de curses de canicross és molt limitat i em costa organitzar-me).

Però el meu major problema és el material, ja que és car i no trobo res de segona mà. Si tingués a l'Àlex a Barcelona compraria el què fos, però estant a Tarragona no sé fins a quin punt podré dedicar-li les hores necessàries per a amortitzar el material. El preu mínim oficial ronda els 70 euros, però si vull una corda de 2 metros arriba als 80. Les dues principals webs són http://www.speedogs.com/ i http://www.windogmushing.com/. A la botiga presencial de BCN Cuatro Patas he trobat un conjunt per 75 euros (però també amb corda de 1.5m). Buscant i rebuscant he aconseguit un kit cutre, amb corda de 1.5m per menys de 50 euros. Jo crec que té tot el necessàri per a competir, és a http://www.nuestroperro.es/canicros-paseo-c-48_53.html, i els hi he enviat un mail amb aquests dubtes.

Finalment a Córsega tenen un kit sencer per poc més de 30 euros. Hi aniré i miraré si és vàlid (serà difícil valorar-ho ja que de fet no en tinc ni idea).
Segueixo investigant, però amb el temps just, si algú que en sàpiga del tema em vol donar consells, endavant.

Més del meu entrenament de 10km

Avui no escriuré jo sinó que em limitaré a copiar el què posa a la web de http://www.runners.es/ sobre els entrenaments de les curses de 10km.
Abans però explico com interpretar el què vaig penjar ahir, per exemple què vol dir:
25’ + 8 x 500 + 15’ rec: 1’ 1’55’’ a 1’42’’
Doncs 25 minuts de carrera contínua després 8 séries de 500 metres i després 15 minuts més de carrera contínua (En el meu cas la carrera contínuua serà entre 4.25 i 4.35). La recuperació entre séries serà d'un sol minut, i les hauré de fer entre 1.55 i 1.42 segons (no sé si és un marge o que he de començar la primera amb 1.55 i la darrera amb 1.42, o sigui a 3.24 min/km.
I ara sí copio el què he llegit:
Cuestiones básicas para realizar bien los planes de entrenamiento
Los 10 km. Consejos generales

Al acabar cada entrenamiento hay que realizar tres ejercicios de abdominales (de 15 a 25 repeticiones en cada uno), dos de lumbares (10 repeticiones) y de seis a ocho ejercicios de estiramientos (más concentrado, forzando y durante unos 15’’ o 20’’ en cada uno).
Los ritmos de los rodajes deben ser tranquilos, salvo el del progresivo del domingo que hay que acabarlo fuerte, al ritmo próximo al de competición..
Se puede cambiar el orden de los días para realizar los entrenamientos, pero no hacer más de dos seguidos.
Las pesas son fundamentales en la preparación y se pueden sustituir por gomas. Es muy importante trabajar muy específicamente los cuadriceps (tanto en excéntrico como en concéntrico), los abductores, los aductores, los gemelos, los soleos, el psoas y el bíceps femoral. Rendiréis mucho más y os lesionaréis mucho menos. En la semana de la competición no se realizan pesas.
Es importante hacer ejercicios de tobillos todas las semanas. Con ellos no sólo fortaleceréis los tobillos, además mejoraréis la eficiencia y la eficacia de vuestra zancada y disminuiréis mucho el riesgo de lesión de fascitis, de tendinitis y de periostitis.

Objectiu 10km a la Sant Silvestre

Buf, què abandonat tinc el bloc!, i no és per falta d'idees, ni d'activitat, és la suma de la feinada que ens està donant els Barcelona Dragons més la pròpia activitat laboral que no em deixa temps per explicar coses al bloc. Sort que la Bea em supleix a la perfecció.
He de parlar de les 5 curses més rendibles ja que hi ha hagut 5 clares finalistes, però ara vull explicar el meu pla actual: preparar un 10mil ràpid sense pressió i fins i tot sense les idees clares de si al final ho provaré o no. L'objectiu és doble, cobrir el buit que suposa el fet d'haver acabat la marató i la seva preparació dirigida i precisament aprofitar la forma adquirida en aquests dos mesos.

Exret de runners world, explicació aquí

Serà un pla curt, tot just 5 setmanes, però intentaré complir-lo al peu de la lletra. Potser l'única excepció serà la competició del dia 12, que a hores d'ara tinc previst fer amb l'Àlex (el meu gos) i no penso fer-lo rodar a 4min/km. M'agrada perquè m'obliga a fer peses i això m'anirà bé per soplir una carència important en els meus entrenaments.

Si les diferents obligacions m'ho permeten, afegiré alguna sessió de natació i BTT d'ara al 2011.

Armas de mujer

Per Bea

En relació a l’entrada anterior i seguint la línea del Pau, volia explicar-vos petites novetats que acompanyaran el meu entrenament.
El 24 de juny, el Jordi i el Lluis en van regalar pel meu cumple unes bambes xulíssimes, per animar-me a començar a reprendre l’esport amb ganes després del meu embaràs, encara que fos empenyent el cotxet del Guille: unes NIKE LUNARGLIDE +. Aquesta setmana ja les estreno, i seran les que m’acompanyaran durant la temporada 2011.

La setmana passada, pel PRIVALIA, vaig veure un bikini molt xulo de SPEEDO. Pa mi saco! Estrenar-lo serà un motiu per fer les paus amb la natació, que com va ser l’únic esport que vaig practicar amb panxeta, el tinc una mica oblidat, i l’haig de reprendre.

I per últim, un gadget nou que no és del tot esportiu, però que ha de significar un altre dels meus objectius del 2011: aprendre a anar en moto. Fins ara no havia estat per mi una prioritat, però ara amb el Guille necessitaré optimitzar al màxim el temps, sobretot quan comenci a treballar. Vaig obligar al pobre Pau a comprar una moto que jo pogués portar amb el carnet de cotxe i encara no l’he estrenat. M’haig de posar! Adjunto una foto del meu casc nou de nena de 16 anys que m’encanta. És un regal del Pau que en un atac de responsabilitat, suposo que influenciat pel fet de ser pare, substitueix un altre BULTACO que no era integral i que varem vendre casi nou.