M'avanço

La Bea va de cul. Entre feina, entrenaments, actes socials i el Guillem no té temps quasi ni de dormir. De fet estic escrivint això des del llit, esperant-la.
Ella ja escriurà quan pugui sobre l'stage de l'Escala (té un títol cinematògrafic boníssim), sobre el material nou (casc, sabates de bici, bici...) i sobre el seu redebut en triatló, però jo d'entrada volia expressar el què vaig sentir a Donosti. Sempre és difícil valorar el que tens i per tant no sempre sóc conscient que estar al costat d'algú que no només enten el què faig sinó que ho comparteix, és increïble. També és una putada, ja que en el darrer mes les nostres hores d'entrenament han estat una autèntica gimcana: ara vas tu al gimnàs a fer natació i spinning i quedem a la porta per a donar-te el Guillem i segueixo jo amb una mica de running i natació, ara li portem el Guillem als avis per a poder escapar-nos una horeta i fer una mica de bici junts... en fi un autèntic Tetris vital.
Ja fos aquesta dificultat, el saber que els dos sacrifiquem una mica en favor de l'altre o el simple fet de veure-la vestida dels Dragons preparant el box, van fer que de sobte m'emocionés, fins el punt de tenir aquella sensació estranya de voler plorar. Se'm va passar ràpid perquè sóc un "macho" però em va fer il·lusió passar aquell moment, involucrar-me en el que ella estava fent, emocionar-me per veure-la de nou competint.
Després en competició em va agradar veure-la sortir en una posició més o menys correcte de natació, però sobretot no vaig poder reprimir un crit d'orgull en veure-la arribar de la bici, molt forta i a prop de les de davant. En el tram de running va sortir el Pau entrenador i em vaig posar nerviós perquè no va començar bé, però la veritat és que en el segon km ho va donar tot.
Com no podia ser d'una altra manera quan ja va arribar em vaig dedicar a corregir-li els quatre errors que havia comès, una altra vegada l'entrenador jiji, però també vaig aconseguir expressar-li el bon moment que vaig passar i que he volgut descriure aquí per reviure'l en uns mesos.

Triatlón Memorial Onditz 2011

Els que m’envolteu sabeu que aquest any tinc poc temps per entrenar, he anat mica en mica, augmentant els volums però partint sempre de poques hores a la setmana d’entrenament. El truc ha sigut fer sempre qualitat, ha estat una temporada en la qual no he pogut rodar a ritmes còmodes, sortides de xerrar i arribar a casa tranquil. El punt màxim, fins el moment, d’aquesta tàctica, va arribar la setmana passada en la qual em vaig trobar amb “l’obligació” de fer uns 12 o 13kms a ritme ràpid (tenia els 41minuts de l’any passat al cap) i sobretot fer una tirada mitja en bici, ja no només perquè em donés marge per Donosti sinó pensant també amb Les Angles. Passats aquests dos dies als quals vaig sumar un entrenament al mar amb TFswim a les 7 del matí i per tant dormint poc, vaig reduir als mínims la meva gasolina. Els havia fet de manera correcte, complint els objectius, però a un preu massa alt, vaig acabar deshidratat i amb insolació, i amb unes sensacions que em feien perdre confiança de cara a la Tri.

Així arribava al diumenge, a tots els factors s’hi sumava una calor inusual al País Basc i per tant les condicions que menys m’afavorien. Fos com fos, la nit anterior ja m’havia obligat a gaudir de la prova i per tant els nervis tampoc eren alts.

Preparem amb els Xavis els box i sense pressa ni pausa anem cap a la sortida al mig de la Kontxa. A partir d’aquí no us fotré el rotllo, una natació còmode però llarga, més enllà del pas per bolles, la resta va ser més o menys factible. Surto bé, amb gent davant però molts darrera i en quant als Dragons, com era previsible entre els Xavis. La bici irregular, les dures rampes inicials ja em demostren que no vaig prou bé, però els altres tampoc van gaire millor així que en general amb un esforç final aconsegueixo que se m’escapin pocs, conec el recorregut i sé que és clau no despenjar-se en aquest tram inicial perquè després n'arriba un de ràpid on cal anar amb grup. La resta bla, bla, bla (ho podria explicar però em fa mandra) el cas és que coincideixo amb l’Àlvarez i rodem molta estona junts.

Pel què fa al running l’extranya sensació d’anar parat, però rodant per sota de 4.30 (són aquells misteris de la competició) i que fa que el patiment sostingut per com a mínim mantenir el ritme es converteixi en un gran parcial. He sentit queixes per posar l’avituallament en un extrem del circuit i no al mig, però és que en teoria, i més a Donsoti, cada 3km ja ha de ser suficient.

En definitiva el fet d’entrenar poc però bé m’està permetent tenir bones actuacions, però sempre amb un plus de patiment. És difícil d’explicar-ho i hi hauria de dedicar una entrada, però realment no va ser el mateix que l’any passat, quan venia de fer Balaguer la setmana anterior i per tant l’olímpic em va ser relativament còmode. Per contra, crec que en global la meva actuació aquest any ha estat millor i la classificació així ho demostra.

Pau Cortadas Guasch 2h35'55''
Posició 122 de 742 inscrits i 525 acabats (atenció al número d’abandons! És el que té córrer a 40º)

Temps primer: 2h06’40’’
Parcials
Natació: 31’11’’ Parcial 211 T1:2.14
Bici: 1h22’01’’ Parcial 190 a 29.26km/h (sembla mentida) t2: 1.30
Run: 42’43’’ Parcial 76 (pitjor temps i millor parcial que l’any passat, significatiu!)

Us adjunto aquí la crònica de l’edició 2010. El conjunt de fotos les publicaré amb l’entrada de la Bea, l'autèntica protagonista del cap de setmana.

Running, eating and working in València

Com que el tema del working ens el podem saltar, anem al bo.
Comencem pel running i és que València és una ciutat prou bona per córrer, té grans avingudes i sobretot han remodelat tot el que era la riba del riu per a fer un Parc on poder fer kms. Tots dos dies l’objectiu era arribar a la Ciutat de les Arts, per mi un conjunt d’edificis difícilment igualable. Pels amants de l’arquitectura moderna és un lloc emblemàtic que li ha donat un plus a la ciutat i a la vegada com dic jo, són uns edificis que quan els veus dius “València” com passa amb la Sagrada Família a Barcelona, la Tour Eiffel a París o les Torres Kio a Madrid (per cert cert ciutat que fins ara, no tenia aquest tipus d’edificació). El dissabte sortia a les 7 del matí amb la intenció de rodar a 4 però directament no vaig poder, mentre corria pensava: em falta un pel d’entrenament, he de fer més sortides al matí (amb el Guillem impossible) i sobretot he de tornar a perdre els dos o tres quilets que he recuperat en el darrer mes. L’endemà corríem amb la Bea i el Guillem, a un ritme més còmode.

I en quant a l’eating un cap de setmana perfecte. Entre coneixements propis i recomanacions, vam fer un cap de setmana gastronòmic brutal. Aquí van els noms:
Divendres sopàvem a la Cervecería Erajoma, un bar de tapes d’aquells que hi ha dos guiris i la resta Valencians. Està una mica apartat del centre, tocant a Mestalla, però de les 6 o 7 tapes que vam prendre, totes valien la pena, una materia prima immillorable i servei força agradable. Com deien en algunes crítiques si vols tenen material per deixar-t’hi una pasta (al costat uns s’estaven prenent uns escamarlans que tenien una pinta...) però si es prenen tapes “normals” el sopar surt per uns 20 euros.

Dissabte repetíem tapes, però aquesta vegada al casc antic, en un bar, La Pilareta, on hi havia anat feia tres o quatre anys i ens havia agradat molt. En aquest cas algunes tapes estaven excepcionals, especialment les Clotxines o músclos, i en general vam sopar molt bé, potser ens va fallar l’emperador, esperàvem un altre tipus de plat i era un tall a la planxa i sec. La resta, molt recomanable. També per uns 20 euros.

Diumenge anàvem directament al cor de la Ortxata, segurament al bar més emblemàtic on serveixen aquesta beguda, el Daniel, que es troba ni més ni menys a l’Avinguda de la Ortxata 41 (més autèntic impossible) a la ciutat d’Alboraya, als afores de València.

I per dinar, no podíem passar pel delta sense fer-hi una paradeta i si bé aquesta vegada no vam fer la típica migdiada a la platja dels Eucalíptus sí vam anar al restaurant Ida Can Machino a Els Muntells per fer una boníssima Paella d’ànec.

Tritraining Stage a l’Escala 2011

Ja ha passat una setmana però les sensacions són igual de positives en tots els sentits. Amb permís de l'Igor penjo aquesta foto amb la seva bici, la dels meus somnis i a més tunnejada a la Dragons.

Què dir de la Organització?, la planificació era, sota el meu parer, molt encertada, ni excessiva ni poc exigent. Ens va permetre entrenar i a la vegada descansar i gaudir de la zona, corregint els innevitables problemes de timming quan hi ha tanta gent i tantes casuístiques. Potser l’únic però era que tots hauríem d’haver gravat el telèfon del Xavi de Tritraining i així evitar petits desajustos puntuals.

També es va crear un grup molt maco de gent. Està clar que això no sempre es pot aconseguir, però si es fusionen tres grups com el Gavà, els Dragons i els Tritrainings, tens molts números que hi hagi bon rotllo, com va ser, tant per part dels triatletes com dels acompanyants.

I finalment tant per mi com per molts va ser un entrenament genial. Per mi 100% efectiu, si bé el primer dia va ser més una volta turística on ens vam anar adaptant als ritmes de la majoria i vam anar reagrupant el grup, l’endemà ja vam fer una tirada més llarga, amb moments de tensar la corda i per tant fent per fi uns quants kms de qualitat (quantes hores de bici em falten, déu!!).

I sobretot el fitxatge de darrera hora li va donar un plus a l’stage realment espectacular, i és que poder fer un entrenament teoricopràctic el dissabte i una tirada de 3.5km de natació diumenge amb la Tere Fullana i recolzat amb el propi Xavi, és una cosa que pocs stage poden tenir, i per mi un salt qualitatiu important, especialment en la meva confiança.

Crec que va ser bo per molts altres triatletes, uns perquè van compartir bons moments, altres perquè van entrenar de valent, anant a ritmes forts, i d’altres perquè van aprendre a rodar en grup. En definitiva, que malgrat hi va haver absències dragones importants i que es van trobar a faltar, ens ho vam passar de conya i ja s’està demanant una segona edició.

Moltes gràcies a tots i especialment als organitzadors!

PD: Si la Tere va ser un plus, no va ser menys el Roberto, quiromasatgista que ens dedicar a tots uns minutets, i que a mi em va anar de conya per poder fer la tirada de 3.5km de natació ja que el dia abans havia tingut unes rampes molt desagradables degut al fet d’estar massa temps parat a l’aigua.

Participació de la UOC en els Jocs Interempreses

Vull dedicar aquest dissabte per mi laboral a parlar del gran Stage de Tritraining a l'Escala, però de moment i seguint amb la línia mediàtica de les darreres entrades us penjo el vídeo de la participació en l'edició 2011 dels Jocs solidaris intermpreses on s'han recaudat més de 15.00o euros per a tres ONG: la Fundació Innovació per l'Acció Social, la Fundació Enriqueta Villavecchia i la Fundació Arrels. Moltes felicitats als organitzadors i a les empreses participants.

A veure si acabaré sent tant mediàtic com el Josef Ajram?

Després del meu salt en el món mediàtic amb el reportatge sobre les llebres a la Marató de Barcelona (he de buscar la versió de Teledeporte perquè en la de TV3 no van posar la meva entrevista), ara he aparegut en la revista del DIR.Dono gràcies a l'Óscar i a la Carlota per haver-ho gestionat, digueu-me tonto però a mi aquestes coses em fan il·lusió, així que de seguida vaig dir que sí. També dono les gràcies a tots els que m'heu contactat després de la sorpresa d'haver trobat el meu careto tot llegint la revista del DIR.

M'agrada el títol "Inquietud".

Documents gràfics

Tenia pendents alguns documents gràfics, i com que sóc molt despistat, dedico una entrada a recopilar-ho tot.

Vídeo Sortida de l’aigua a la Triatló (aquatló) de Mataró 20011
http://www.youtube.com/watch?v=ov9upMdP6pM

Vídeo natació Aquatló interempreses 2011
Versió pròpia
http://www.youtube.com/watch?v=INWsjuK9QPQ
Versió oficial
http://www.youtube.com/watch?v=rjv6yZy8PPc&feature=share


Vídeo arribada Aquatló Interempreses 2011
http://www.youtube.com/watch?v=jrnDZk6OD-w


Fotos Cursa de Collserola 2011
https://picasaweb.google.com/pcortadas/CursaCollserola2011?feat=directlink
Fotos Triatló del Prat 2011 (aquí en falten les hauré de buscar)
https://picasaweb.google.com/pcortadas/TriatloElPratPerEquips2011?feat=directlink
Fotos Aquatló Mataró i Interempreses 2011-06-10
https://picasaweb.google.com/pcortadas/AquatloInterempresesIAquatloDeMataro2011?feat=directlink

Aquatló de Mataró

Malgrat la meva amistat amb alguns dels que ho organitzen i que va ser una decisió presa de manera conjunta, no vull deixar de mostrar el meu desacord davant la supressió del segment ciclista en el Tri de Mataró. I no tant per l’eliminació en sí, sinó per la falta d’alternatives. El fet de posar un temps de tall per agafar la bici, denota que no tenien gaire marge per a realitzar la prova i especialment imagino que, per tancar la NII, així doncs, la possibilitat de retardar mitja hora la sortida (cosa que hagués estat suficient per a eixugar una mica el terreny ) era inviable, i això és el que critico.
També podem parlar de la perillositat del terreny, però no crec que ho fos més en mullat que en sec, ja se sap que les tris sprints multitudinàries són una bogeria, gent que quasi no ha agafat la bici de carretera rodant amb d’altres que s’acosten a 50km/h.En fi, que em va saber greu, no tant per mi, sinó pel Marcel, a qui havia regalat la inscripció per a què debutés en Triatló, i ara ja no ho podria fer. Al final, un cop nedant li agreujava una lesió muscular i havia d’abandonar, així que no va poder fer ni el sector corrent.
Per part meva, sensacions dolentes nedant, amb la impressió que em passava tot quisqui, però al final veient la posició de sortida, el temps (jo crec que no hi havia mil metres) i la relació respecte als companys d’entrenament, tampoc va ser desastrós. Transició regular, no m’acabo de treure ràpid el neo , i running més que correcte baixant de 4min/km, recordant el gran entrenament amb el Nacho del dijous, i aconseguint avançar el Mikel (1 a 0 chaval!)

Pau Cortadas 39’40’’

Posició 152 de 694 acabats

Parcials

Natació: 17’22’’ Parcial 214 Fins el chip 18’00’’

transició 2’43’’’
Run: 19’35’’

Moltes gràcies a tots els acompanyants (i la Viqui?), va ser clau per la logística! I bona tornada amb el Mikel i el Victor.

Demà fotos i vídeos dels dos Aquatlons

Aquatló Interempreses 2011

Amb l’Enric, l’Anna (que cada vegada s’atreveix amb més coses), el Nacho i l’Ignacio Quiles de Novartis.

Si l’any passat érem 4 gats en sentit figurat, aquest ho érem en sentit real, quatre gats i una gata. És una pena que sigui així, i la veritat espero que l’any que ve facin més promoció entre les empreses i podem fer una edició més popular.
Sigui com sigui, i com no podia ser d’altra manera, va ser molt amè. La meva intenció era fer un test de cara a la tri de l’endemà, però sempre vigilant de no excedir-me. En la natació, especialment en els primers 200 metres el Nacho em va apretar així que no em va deixar relaxar-me. Ja de tornada vaig agafar més distància.
Aquesta vegada sortia ja primer de l’aigua, però tenia ganes de fer un bon parcial de running, i per tant vaig anar alt de pulsacions ben bé fins a l'inici del darrer km, on em vaig deixar anar una mica (no gaire) per no cremar-me. Temps final 19.30, per uns parcials de 9.00 de natació (sens dubte era més llarga que l’any passat i que 400 metres), 34 segons de transició i 9.56 de running (és a dir a 3.40 de mitja).

M’agrada aquesta foto, amb el Nacho darrera trepitjant-me els talons.

EL OTRO LADO DE LA CAMA

Per Bea

Aquesta entrada està dedicada a les dones, a les que dormen a l’altre costat del llit. I és una crida i un “ vinga noies!!!” Perquè el cap de setmana de Sant Joan, que per cert és el meu cumple, marxem a Donosti perquè els nois volien fer el TRI Olímpic d’allà. Però el dia d’abans hi ha la Triatló de la Dona (250mSWIM 8kmBIKE 2Km RUN), més senzilla que una SÚPER SPRINT, però no sense emoció per fer un debut, o una reconciliació després de casi dos anys d’inactivitat amb la TRI, com és el meu cas.

L’any passat vaig acompanyar al Pau, amb el Guille a la panxa. Vaig veure la TRI de la DONA i vaig dir: “L’any que ve participo”. Varem decidir que el Pau convenceria a uns quants amics i jo arrossegaria unes quantes noies, i aprofitaríem el finde a lo grande, festiu i esportiu a la vegada, tot amanit amb uns bons pintxos, txacolí, passejadeta per la contxa i sospir profund al Peine de los Vientos.

La segona part ja la tenim. La reserva d’hotel ja està feta i marxem un grup maco. El Pau ha complert la seva part, i ja està inscrit amb els dos Xavis, un trio de DRAGONS de luju.
Però jo la meva part no l’acabo de tenir lligada i al sac. Vaig reclutar unes quantes noies, però els esdeveniments ens ho estan posant difícil. La Ruth està apuntada però té dubtes i la Sheila ha hagut de deixar en stand by inclús la reserva. I jo em pregunto, no creieu que les pròpies sigles del triatló que han inspirat tant logos, marques, il•lustracions, etc... ens volen dir alguna cosa? No creieu que les famoses sigles S B R són un senyal? Són S de SWIM o de Sheila? B de BIKE o de Bea? R de RUN o de RUTH? Penseu, jo crec que és el destí...

I de sobte, comentem el tema amb l’Anna, una altra Dragona amb ganes, i quan diu que sí, no va poder tancar el tema vacances... Però jo encara així, no perdo l’esperança... Així que “mujeres DRAGONAS, UNÍOS”. Donosti ens necessita!!! El club vol que per fi llancem la secció femenina al èxit més total i absolut en debut oficial. Va, és factible i serà molt divertit...

Anar les 4 seria un gran regal de cumple... Funciona el xantatge emocional? Va, porfi, porfi!!!

Evidentment, si alguna noia s’anima, serà molt benvinguda!!! Las chicas son guerreras!!!

Record de la Tri de Donosti 2010

Inscrits a Donosti

Si l’any passat vibrava a Donosti aquest repeteixo però a lo grande, acompanyat dels Xavis que tant m’han i m’acompanyaran en els entrenaments, i de les respectives que participaran el dia abans a la Triatlón de la Mujer. Ja estem tots inscrits, no tinc cap dubte que serà un gran cap de setmana, d’esport, turisme i menjar!!!

Inèrcia solidaria + La Casa dels Xuclis + Xavi

= Projecte molt maco.

Aprofitant que en la darrera entrada parlava del Xavi, ara que ha superat la prova esportiva més important que pot realitzar un triatleta, es centra en un nou repte però que no farà sol, sinó acompanyat d'un entorn solidari. Ha creat Inèrcia Solidaria i ha contactat amb els Xuclis, una fundació per nens amb càncer, per a poder col•laborar a través de la seva participació en les 24 hores de Calaf.
No calen més explicacions, simplement és un pretext per poder donar a conèixer el projecte de la Casa dels Xuclis, un lloc d'acollida de nens amb càncer i que necessita finançament per anar-se construïnt, per tant us animo a col•laborar-hi.

http://www.inerciasolidaria.com/
Aquest dibuix li ha fet la Roser Capdevila, l'autora de Les Tres bessones, però no acabo de veure que conegui gaire al Xavi, amb tanta "pelambrera" ;-)

Molt bona iniciativa, Xavi, Felicitats!

Crònica de l'Ironman de Lanzarote, vivint-la com si fóssim allí

Quina millor manera d’homenatjar al Xavi pel seu Ironman que explicant com vaig o vam viure la tarda del dissabte, que començava connectat al mòbil ja al migdia, fent el maleducat en un dinar familiar. Transcric aquí un IM viscut a nivell virtual, la primera part via facebook, seguint els comentaris en el mur del Xavi, i consultant els parcials al web oficial de carrera. La segona part, la que jo considero més interessant, comentant la jugada amb el Víctor, vivint en directe els parcials i el vídeo de l’arribada (amb alguna entrada al facebook).
De mica en mica també seguia al Jose, que ens va fer patir una mica més però que superava també la competició convertint-se en un Ironman!!! Felicitats!
Un moment únic veure juntament amb la Bea i el Guillem (que jo crec que estava estudiant com fer un IM de cara al futur), com entraven el Xavi i la Ruth i es fonien, literalment, en una abraçada.
En blau: facebook
En negre: Víctor
En vermell: Jo

Pau Cortadas Guasch Millor pluja que vent!
Ahir a les 12:49 •

Ruth Alavedra Va bastant be, de fet inclus q diria q massa rapid!
Ahir a les 13:55 •

Pau Cortadas Guasch Ja funciona el tracker! Quin temps de natacio! Jo de gran vull nedar com ell. Pero ha acabat la bici? Quant ha fet?
Ahir a les 14:54

Pau Cortadas Guasch La bici en 6.30 i els primers 6km de run a 4.30,, és massa ràpid, però vol dir que ha acabat bé la bici.
Ahir a les 16:44

Pep Sanchez Delgado A 4:30??? Uff!! Calmeu-lo!!!
Ahir a les 16:46

Ruth Alavedra L'he vist fa 2 minuts i diu q va be, q encara no ha parat a caminar. Crec q encara li queda corda pero la calor esta apretant.
Ahir a les 17:08

Pep Sanchez Delgado Digali que parar a caminar a caminar no es una opció, que baixi el ritme i no camini....
Animeu-lo a muerteeeeeee!!!!!
Ahir a les 17:10

Ruth Alavedra Ja li he dit q dosifiqui perq va massa rapid pero diu q es troba be. En una estona us torno a infornmar. Moltes gracies pel suport desde BCN, li he donat anims de part vostre i l'ajudat!
Ahir a les 17:11

Pau Cortadas Guasch Home si camina als avituallaments no passa res, he investigat una mica i crec que els ritmes de la web estan malament, que ni abans anava tan rapid ni ara tan lent. Ruth i la resta ara animar-lo a ell (i al Jose), i si hi ha defalliment, el comodin de la llamada ;-)
Ahir a les 17:18

Ruth Alavedra Jo estic gairebe segura d q parara una mica a caminar o almenys confio q ho faci!. M'he creuat amb el jose i ta be! Ole esos triatletas! No dejare q abandone! Antes lo llevo a caballito jejeje
Ahir a les 17:26

Pau Cortadas Guasch Dos parcials, del 12 al 18 a 5.07 del 18 al 24 a 5.56. I aquests ja són correctes. Ruth, ja tenim Ironman, si ha arribat al km 24 acaba segur!!!!
Ahir a les 18:21


18:37 Jo: Estoy siguiendo a Xavi en el Ironman
Víctor: Sí, yo igual lo ando viendo...
Jo: Ha hecho una natación espectacular!
Aunque yo creo que ahora va un pelín clavado, creo que hará una maratón entre 4 y 4.30
Víctor: Sí, en 58 es increíble... es su fuerte sin duda
Vi que bajó mucho el ritmo en el maratón, la bici ha de haber estado muy difícil
Jo: En todo caso esta vez acaba seguro, a ver si lo hace en más o en menos de 12 horas
Víctor: Pero después recuperó ritmo, no sé ahora que tal...
Jo: El último a 5.56
18:41 Víctor: Pues yo creo que para ser el primero está muy bien... es un tiempo bastante buenopara el primero y para lanzarote que es muy difícil
Jo: Algo pronto para ir a 6 min/km.
Sin duda, está de coña!
18:44 Víctor: Bien, que mantenga el ritmo abajo de 6 y terminará bien
Pero ante esa situación yo creo que está bajando el ritmo porque duda si llegará con un ritmo más fuerte...
Cuando estás cansado y te falta tanto no hay nada como guardar por si acaso...
18:45 Jo: Lo que pasa es que está empezando a andar un poco, en un IM no decides bajar el ritmo, lo bajas "por la ley de la gravedad" o sea porque no puedes más.
18:46 Víctor: Es que haber hecho 6:36 en la bici es porque ahí estaba muy dura...
Jo: La cosa está en que en principio irá bajando el ritmo o sea que en principio el siguiente ya será por encima de 6.
18:47 Víctor: Pues esperemos lo mantenga en 6 por lo menos... que no baje tanto... en fin... como sea, terminar es excelente
Jo: 6.05 en el último parcial y a falta de 12km, esto está hecho!
18:51 No ha bajado mucho y eso está bien
18:54 Víctor: Sí, yo creo que se guardo un poco y ahora tratará de mantener los 6 hasta el final... porque hubo un parcial que hize más de 6 no?
19:06 Jo: Sólo el último ha hecho más de 6 ahora viene el parcial clave pero baja de 12 horas seguro lo cual está de coña
19:07 o casi seguro jiji
19:30 Jo: 6.47
Víctor: Uff
Jo: Lo que te dije, en un IM uno no se reserva para el final, uno va a lo que puede, le quedan 5km 19:32 Si hace el último en 6 baja de las 12, sino justito.

Segur que está al límit però només li queden 5km (és a dir com si fos una tri Spint) JA TENIM IRONXAVI!!!!!

19:35 Jo: Aquí puedes ver el final de Xavi http://live.ironmanlive.com/Event/Ironman_Lanzarote
Víctor: Sí lo ando viendo justo
Jo: Alrededor de las 20 horas!
19:36 Víctor: Con que no se atraviese el fotógrafo ese de verde jaja
Jo: jaja

Per veure com arriba (si no es posa ningú al mig), calculo que cap a les 20 hores, una mica abans. Gran Xavi Alvarez!
Ironman Lanzarote
live.ironmanlive.com

20:00 Víctor: Ya llegó
Lo viste?
20:01 Jo: Lo ví, con Ruth! 12 clavadas!
20:03 Víctor: Sí jajaja qué bien!

El Guillem mirant l'arribada del Xavi, ja és IronMan, amb 11.59.48 i una natació espectacular. FELICITATS!!!! Quina gran abraçada!!!

Cursa de Collserola 2011: Per fi!!

Atletisme Cerdanyola

Si l'any passat deia que havia millorat un minut la meva millor marca per res, o millor dit per tornar a quedar quart, aquesta vegada, i encara 2 minuts per sota del què havia fet, sí he aconseguit el meu objectiu, per fi podi a l'interempreses, segona posició que m'alegra més que mai.

En el Garmin, de nou el recorregut del 2009, però aquesta vegada sí arribava bé, cosa que s'ha traduit en una cursa rodona. Com em va passar en Bombers, sortida molt ràpida que té un problema, i és que la fatiga arriba molt d'hora però també una virtud i és que em permet viure molta cursa de rentes.

I poc rotllo més, molt bon companyerisme dels companys de la Universitat, amb un rival de luxe, el Xavi Vilajosana, un fantàstic ciclista que només certes molèsties musculars l'han privat de fer un temps estratosfèric però sí poder puntuar (acabant en tercera posició), a l'igual que el Nacho. Els altres s'han quedat a les portes però també val la pena felicitar-los i donar-los les gràcies per tants entrenaments compartits, especialment amb el Marc.

Pau Cortadas 13.6km

Posició: 47 de 745 acabats

Temps: 56.33

Primer classificat 46.43 (el segón més de 49)

Josef Ajram a l’EPIC5

Aquesta vegada no ho veia clar, fins i tot jo, entrenant, em veuria capaç de fer un Ultraman, però nois, 5 Ironmans en 5 dies és molt heavy, i aquest és el darrer repte que ha superat en Josef Ajram.
Amb tot el rebombori mediàtic, desconec el temps que té per entrenar i imaginava que menys del què habitualment. Aquesta impressió, juntament amb la duresa de durant 5 dies recuperar en només una nit i afrontar un nou IM, és el què em feia tenir certs dubtes. Sense conèixer els detalls el que sí està clar és que ho ha aconseguit i amb èxit.
Felicitats Josef!
http://josefajram.es/

Diarios de una bicicleta

Per Bea

El dissabte vaig tornar a néixer, “bicicletairement” parlant, clar... I és que feia ben bé 2 anys o més que no agafava la bici de carretera, només comptant embaràs (9 mesos) i edat del Guillem (casi 9 mesos més), i això pensant que la vaig deixar just al quedar-me embarassada, que no seria exacte. Per tant, el diari de la meva MINALI, ha estat més aviat escàs (ple de fulles en blanc) en aquests últims anys. Sort d’alguna escapada amb algun amic triatleta i amb el Pau, que si no, pobreta. Amb la canya que li havia pegat el Nico!!!
El Pau, com sempre, generós, escolta la meva petició que vull sortir en bici de carretera. Ell queda amb els pro del Club a les 8h, però convoca una sortida SARGANTANA (o DRAGONTANA, va, que estem en ratxa) a les 11h. Ell, ni corto ni perezoso, fa doblete: toma ya!!! Surto de casa cagada: la posició, les cales, l’alçada del manillar per frenar... PUF, ja no me’n recordo. Em sento tant “pato” que baixo Verdi caminant, no sigui cas que m’estreni de veritat. Un cop a General Mitre, ja em vaig familiaritzant. Sort que hi ha coses que no s’obliden. Cap a Kennedy!
Al final s’animen uns quants: l’Anna, que sempre està a totes i té molta energia, el Carlos que casi estrena bici i prepara la seva tri de Vandelló al dia següent, i el Roger, que ve en BTT, i això no l’atura. Encara que el temps no acompanya i mentre esperem a l’Anna cauen quatre gotes, decidim tirar igualment, confiant en que aguantarà. Retrobats tots, tirem cap a la Carretera de Vallvidriera. La idea és arribar al Tibidabo. Quan començo a pujar Vallvidriera, em sento bé. Pensava trobar-me més fluixa, però vaig tirant a bon ritme (perdoneu-me, bloggeros pro, a bon ritme per mi). Sóc feliç!!! Això li dic al Pau, que somriu. Imagineu quan alguna cosa així li digui el Guillem: caurà de la bici de l’emoció.
I, a partir d’aquí, em dedico a gaudir del recorregut i del moment. Quan de temps! Quines ganes! Em venen al cap algunes de les últimes sortides abans d’aparcar la MINALI: una amb el Robert i el Pau, una altra amb el Raül, el Carles, l’Albert, el Xavi i el Pau... Penso en quan el Guillem ens podrà acompanyar, encara que sigui en cadireta. M’il•lumino i se m’acut el regal que li vull fer al Pau el proper aniversari de noces. Passo pel trajecte que va des de la rotonda final de la carretera de Vallvidriera que porta la Tibidabo i em sorprèn veure el carril “peatonal” per corredors i caminants; no sé quan porta allà, però jo no l’havia vist. Passo per La Florida, a veure si veig algun WAKAPETÓ (:-)). I en arribar casi a l’entrada del Parc, una altra novetat: el terra amb llambordes. Llavors ja em flipo, i em sento com el ciclistes de la Paris – Roubaix!!!

Foto tots junts, envoltats de guiris i teenagers, i cap a baix. Amb tranquil•litat, que fa vent!!!. Arribem a casa, una miqueta menys de 20 km, i sospiro. Us he dit que vaig ser feliç???

Sense final, no té sentit

Això és cert per la vida, en general, si més no a mi em serveix acotar les coses per a organitzar-me i motivar-me i arribar a un objectiu, un target que diu els americans.
L'any passat, cap el mes d'abril m'autocompremetia a fer 100 flexions al dia durant sis setmanes, i, més enllà de les crítiques rebudes en algun vídeo, dient que alló no eren flexions, que havia de tocar amb el pit a terra... m'ho vaig passar molt bé, vaig complir i a més em vaig posar força catxes, jiji
La merda és que ho vaig fer massa d'hora i en arribar l'estiu ja no quedava res, ja m'havia desinflat. Vaig provar vàries vegades de tornar a començar, amb flexions, abdominals, el què fos, però entre que no ho explicava via bloc (que sempre compromet una mica) i sobretot que no tenia un dia en què s'acabaria, vaig ser incapaç de mantenir-ho.
Ara he tornat, m'he posat unes normes i una data límit. Les normes són 100 abdominals, flexions o séries de màquines cada dia i el límit, dos mesos, és a dir maig i juny.
Aquí penjo un vídeo de les flexions fetes durant el creuer familiar, total freak.
http://youtu.be/bx0U9gsJmQQ

Triatló del Prat

Simplement adjuntar l'enllaça a la crònica publicada en el bloc dels Dragons, i aprofitar per dir que va ser un triatló excel·lentment organitzat i que em va permetre viure una experiència molt amena i divertida. Felicitats a tots els components, l'any que ve hi tornem!

http://bcndragons.blogspot.com/2011/05/drac-team-cronica-de-la-triatlo-del.html

Les dades

Barcelona Dragons 1h27'07''
Posició 55 de 66 equips masculins
Parcials
Natació: 31.00 Parcial 64 de 70 Quin desastre!!! jiji
Bici: 37.12 Parcial 44 de 66 (pensava que ens havia anat millor però aquí cada segon és una posició, vam anar ràpids però per estones, ens va faltar un pèl de conjuntció, ja arribarà)
Run: 18.55 Parcial 18 Tócate los huevos, olé!!!!!

BATMAN RETURNS

Per Bea

“Batman”, en homenatge al meu mini Batman preferit, a la foto, en pla intel•lectual i romàntic rodejat de les roses de Sant Jordi a la Cerdanya, i “returns” perquè vull parlar de la meva tornada i dels ànims que m’ha donat el Pau per començar amb força.
Si recordeu, era “la pupes”, amb la meva lesió de maluc. Això que un amic del blog, el Ferran, tant bé va definir: sobrecàrrega de la fàcia lata... Quin orgull tenir la mateixa lesió que el Ferran, un pro de veritat del món del running... Doncs, sí, una mindundi com jo amb aquesta lesió.
Després de 2 sessions de rehabilitació vaig cometre l’error de fer la Cursa del Corte, i el mal va empitjorar molt. Així ho vaig explicar a la meva última entrada. Des de llavors, he fet bondat de veritat. Vaig decidir fer repòs total. He complert amb les 8 sessions restants, que vaig acabar just abans de la Setmana Santa. Semblava que no sentia dolor, ni tant sols lleu, per tant, estava feliç. Estava i estic... El diumenge 24/04, vaig acompanyar al Pau (ell corrent) durant 14 km en BTT per La Cerdanya. A destacar el bon ritme del Pau, molt a tope (com ell ja ha expressat amb entusiasme a la seva entrada “MOOOOOOLA”, és el PUTO AMO, ji,ji), i les meves bones sensacions, inclús posant-me dempeus sobre la bici en trams més empinats, o amb més pedres i fang.

Com el Pau em coneix molt, aprofitant el meu optimisme i sense perdre temps, la mateixa tarda després de la sortida, ja va dissenyar el meu pla d’entrenament de cara a poder fer la TRI SPRINT de Les Angles el 10 de juliol. Dic que em coneix molt, perquè si ho hagués fet abans, ja sap que m’hauria angoixat molt, i si ho feia molt després, hi havia el perill d’oblidar el moment d’eufòria i relaxar-me massa. Així que, com ja tinc el EXCEL guardat al ordinador amb el meu nom gravat, doncs ja tinc l’objectiu, ja tinc el gusanillo de tornar a tenir un petit repte a la meva mida... Sóc feliç.
El mes de maig el dedicaré sobretot a entrenar. El 12 de juny em fa molta gràcia l’stage dels Dragons a l’Escala, on penso copiar els trucs que em puguin explicar els professionals. El cap de setmana de Sant Joan, quina millor manera de celebrar el meu cumple que participant a la TRI (SUPER SPRINT) DE LA MUJER a Donosti i acompanyada d’altres Dragones, la Sheila i la Ruth, segur, i altres que puguem engrescar d’aquí fins a la data senyalada. Pensar que puc tornar a debutar en el TRI SPRINT després de ser mamà em fa molta il•lusió.
Ara, haig d’admetre que un raconet meu estant les pors... dues en concret:
1) em farà mal el maluc quan torni a córrer? Aquesta setmana he fet natació i spinning, però amb el running encara no m’he iniciat. Uishhhh
2) Serè capaç de tornar a agafar el ritme de la bici de carretera? Ara, amb el Guille, em fa més por caure i tinc menys temps per fer sortides. A més entrenar bici de carretera sense el Pau o prendre la iniciativa de sortir sola si que em costa més.
No sé... Us aniré explicant. Propera entrada, exposició de les meves noves armes. De moment, lluint “palmito” de Dragona.

Moooola!

Estic bé! És una constant que els atletes en general ens queixem: estic cansat, no tiro, em fan mal les cames, tinc molèsties... De tant en tant, però cal explicar que estem bé. I així és com em trobo.
Feta la marató em vaig posar a nedar i anar en bici. El simple fet de passar per la piscina ja em va suposar una fatiga important i em va recordar que ampliar de una a tres disciplines era dur. Durant un mes vaig anar forçat, en running aguantava però em costava anar a la piscina i qualsevol volta en bici em deixava baldat (encara recordo la primera volta fins a Gelida, de 50 o 60km que va provocar que acabés fent la migdiada!!! Jo això ni quan la marató jijiji).
El cas és que de seguida he agafat la forma, estic en un moment força dolç, on més enllà de si estic fort o no, els entrenaments no em suposen desgast algun, vaig a gust a la piscina, no em costa córrer i tinc moltes ganes d’agafar la bici, i el millor de tot, de seguida estic recuperat. No sé quant durarà, però ara cal gaudir-ho.
Esportivament parlant ja ho vaig comentar la darrera vegada, començaré per curta i acabaré fent llarga distància. De moment, però, m’ho estic passant teta amb una disciplina que no és la meva, la velocitat. Sóc conscient que sóc més resistent que ràpid, però tampoc m’hi dedico professionalment, i per tant no he de fer allò que millor se’m dóna sinó el que puc o vull. I ara puc i vull fer entrenaments curts però de qualitat, al cap tinc només les distàncies Sprint o Olímpiques, i per tant no em rateja fer un bon entrenament de 5kms de running, o li veig el què a fer 10 séries de 100 a la piscina a tope.
Xavi Llobet, comença a mirar enrere, que ve la bala Cortadas!!!!!!!
Adjunto aquesta foto perquè és una constatació del què explico. Sense fer cap entrenament de llarga i gràcies al Xavi, em vaig cascar 170km de pujada i a bon ritme, amb un resultat sorprenent (he d’admetre que fins i tot se’m va passar tirar-me a la piscina i anar a l’Ironcat jiji, però la resposta de la Bea al dir-li que quan vaig arribar em veia capaç de fer una marató va ser “Però no ho faràs”...)