En tenia moltes ganes, en tinc moltes, però no ha estat una bona setmana: una gastrointeritis m'ha deixat baldat i sobretot amb el dubte de menjar i recuperar forces o no menjar i cuidar l'estòmac. En fi, malgrat la pluja (quina pena) demà serà un gran dia, serà un dia dur però en molt bona companyia i això és el que més m'agrada.
Tindrem dues baixes importants de darrera hora, Sheila i Anna, trobarem a faltar el vostre "cachondeo", però hi haurà altres ocasions i és que demà és l'inici de moltes, que això enganxa tan o més que el triatló.
I seguint els consells del Kilian, "Nutella i Pizza"
dissabte, 19 de novembre del 2011
divendres, 18 de novembre del 2011
Ja hem fet un any
Dibuix del Xaxa, estàs fet un artista.
Quan un decideix crear un Club no és conscient del què suposarà, de temps, d'esforç, de responsabilitat, fins i tot gent amb la qual acostumava a entrenar ja no els veig (curiositats de la vida). A més recordo que amb el Xavi calculàvem el possible número de socis, i us hem d'admetre que vam pensar en 40 o 50. Però érem uns inconscients, Barcelona està ple de Clubs, la majoria ofereixen molt més que el nostre i a sobre nosaltres fem pagar.
Però hi vam arribar, fins a 55 en la temporada 2011, dels quals el cert és que uns 15 no he arribat a conèixer. Però el número és el de menys: l'ambient, els amics que he fet, el veure que després d'una temporada el projecte s'ha consolidat, el tenir uns 15 socis a l'espera que comencés la temporada 2012 per a inscriure's, tot plegat, supera les nostres expectatives i sobretot compensa l'esforç dedicat.
I ara tots dos tenim més ajuda, centralitzem molts temes, però hi ha un equip directiu de 6 dragons que han començat amb moltes ganes i sobretot molts socis actius que ja van a la seva bola i que simplement utilitzen les eines del Club per organitzar-se, quedar, parlar, discutir...
Hi ha aspectes que hem de millorar per a aquest 2012, i la veritat no sé si depenen de mi o dels socis. M'agradaria una mica més de presència, potser sóc un somiatruites, però em molaria que en les sortides fóssim la tira (som 50 socis), o repetir i ampliar jornades com les de Les Angles, on quasi una quarta part del Club vam arribar a competir. Estic segur que millorant la qualitat dels entrenaments i els recursos per les competicions ho aconseguirem.
Felicitats Dragons, no ens enganyem, som el millor Club del món!
dimarts, 15 de novembre del 2011
"odio que los planes salgan mal"
foto de la Eva, gràcies
Per mi tot el què faig relacionat amb l'esport ha de ser perquè em fa il·lusió, sinó apaga y vamonos. A més si m'ofereixo per a fer de llebre, vull fer-ho bé. No vull entrar en altres detalls, simplement em basaré en la carrera.
D'entrada, canvi a darrera hora, no serem dues llebre per temps sinó només una i a més em toca fer 4 hores. És un ritme massa allunyat del meu, però l'experiència a Barcelona fa que l'accepti amb ganes, els que volen ser sub 4 hores són bona gent.
Després de dos intents, passo dissabte per la tarda tal com m'havien dit per a recollir l'equipació però em diuen que vagi diumenge una hora i mitja abans, resulta que no en tindrem. Em fastigueja doblement, primera perquè sempre fa gràcia que et donin coses, no ens enganyem, però segona perquè veig molt difícil que ens detectin sense globus ni una equipació diferent.
No tinc bones sensacions, m'he llevat molt d'hora, he fet córrer a la Bea, no he deixat dormir al meu fill i tot per res. Però les ganes de fer una marató i d'ajudar als demés sempre hi és. Anem a la crònica.
Primera part de la marató. Malgrat costa de trobar-me, el Joan ho fa de seguida, així que la meva solitud dura pocs metres. Li ho agraeixo enormement, no només perquè ja no m'avorriré sinó perquè amb la seva alçada algú més ens trobarà. Muntem un grupet de més menys 8 o 9 persones, veig grups davant i d'altres darrera, però clar no crec que facin cap esforç per anar amb nosaltres, no saben que faig de llebre. D'entrada segueixo el Garmin, però a l'altra canell porto el TIMEX amb un compte enrere de 5.39, si sona just quan passo per cada km quadrarà. El Garmin em marca els 5.39, el TIMEX em diu que anem guanyant uns segons km a km, però la baixada ha estat llarga. Cada vegada el guany és més gran, malgrat mantenir el ritme, així que en el km 12 o 13 decideixo passar del Garmin i baixo uns segons el ritme, comença a anar a 5.42 o 5.43 i així s'estabilitza el guany de 2 minutets respecte al quilometratge. En el 18 o 19 comença la pujada, decideixo baixar una mica més el ritme cap als 5.45 o 5.50 per no cremar el grup i viure de renta.
Però de sobte tot comença a desquadrar, passem per la Mitja Marató no entre 1 o 2 minuts més ràpids sinó que 2 minuts massa lent. Merda! què passa! El km senyalat com a 22 coincideix amb el meu 23.5 del Garmin, el Timex ja no em serveix de res perquè no coincideix en res.
Aprofitem la baixada per recuperar una mica de temps. Explico la situació al grup, parlem, pot ser que no sigui la Mitja Marató però m'asseguren que les voltes són idèntiques i penso que ha de ser així perquè el chip està al final, a més sigui com sigui el desfassament Garmin-kms és brutal. Alguns decideixen tirar més per no arriscar el sub 4 hores, d'altres es queden amb mi. Baixem a 5.30 i una vegada a la platja i a més veient que a partir del 25 comencen a quadrar els kms amb el Garmin (o miracle) retorno als 5.39. Fins al 30 tot anirà bé Garmin i marques kms em van avisant, anem bé. La gent, però, comença a caure. Finalment ens quedem 3 però m'avisen que per poc temps i en el mur em quedo sol. Aprofito per pixar, agafar de nou als dos i ajudar-los un tram més, però definitivament cauen. A partir d'aquí comença el moment més bonic de la marató i coincideix amb la tornada. El vent de cara dificulta molt aquests darrers kms, però animo a cadascun que passo a enganxar-se al bus, rodar en grup és clau. El Marc dura molts kms i arribem a ser de nou 5 o 6, alguns cauen, d'altres s'enganxen.
Jo vaig desorientat, faci el què faci no puc arribar després de les 4 hores, no puc demanar un esforç a la gent i que no tingui recompensa. Oscilo sempre entre els 5.35 i els 5.39, els últims 2.5km són de pujada i allí la gent no podrà mantenir els 5.40 ni de conya, cal tenir un minut. I així començo la pujada, tenim cert marge, tot i que no molt, però de sobte torna a no quadrar-me res, com pot ser que quedin només dos kms, i és que o sorpresa, han decidit anul·lar una part, "segui recte cap a l'hotel", ens diuen, i jo veig el 41 a la recta que ara no ens fan fer, uns 700 o 800 metres de menys que no sé on ficar. Estic arribant amb 3 o 4 minuts de marge.
Arribo cabrejat, he estat forçant a gent per a què poguessin aconseguir el sub 4 hores i ara tenen marge de 2 o 3 minuts, quina merda, em sap greu. Després parlo amb ells i estan encantats, especialment aquells que havien assimilat que ja no ho aconseguirien al veure'm marxar i que de sobte veuen el 3 al marcador.
Però no puc acabar així, si puc prefereixo no fer de llebre de 4 hores, en casos com els d'ahir no puc anar per sensacions ja que no les tinc, no rodo mai a 5.40, per tant he de forçar en excés per fer-ho bé. En aquest sentit potser havia d’haver tingut més sang freda, però era massa arriscat.
Segon tot això ha valgut la pena per a poder veure en directe com el Nacho aconseguia el seu gran repte, però això ja ho explicarà ell.
D'entrada, canvi a darrera hora, no serem dues llebre per temps sinó només una i a més em toca fer 4 hores. És un ritme massa allunyat del meu, però l'experiència a Barcelona fa que l'accepti amb ganes, els que volen ser sub 4 hores són bona gent.
Després de dos intents, passo dissabte per la tarda tal com m'havien dit per a recollir l'equipació però em diuen que vagi diumenge una hora i mitja abans, resulta que no en tindrem. Em fastigueja doblement, primera perquè sempre fa gràcia que et donin coses, no ens enganyem, però segona perquè veig molt difícil que ens detectin sense globus ni una equipació diferent.
No tinc bones sensacions, m'he llevat molt d'hora, he fet córrer a la Bea, no he deixat dormir al meu fill i tot per res. Però les ganes de fer una marató i d'ajudar als demés sempre hi és. Anem a la crònica.
Primera part de la marató. Malgrat costa de trobar-me, el Joan ho fa de seguida, així que la meva solitud dura pocs metres. Li ho agraeixo enormement, no només perquè ja no m'avorriré sinó perquè amb la seva alçada algú més ens trobarà. Muntem un grupet de més menys 8 o 9 persones, veig grups davant i d'altres darrera, però clar no crec que facin cap esforç per anar amb nosaltres, no saben que faig de llebre. D'entrada segueixo el Garmin, però a l'altra canell porto el TIMEX amb un compte enrere de 5.39, si sona just quan passo per cada km quadrarà. El Garmin em marca els 5.39, el TIMEX em diu que anem guanyant uns segons km a km, però la baixada ha estat llarga. Cada vegada el guany és més gran, malgrat mantenir el ritme, així que en el km 12 o 13 decideixo passar del Garmin i baixo uns segons el ritme, comença a anar a 5.42 o 5.43 i així s'estabilitza el guany de 2 minutets respecte al quilometratge. En el 18 o 19 comença la pujada, decideixo baixar una mica més el ritme cap als 5.45 o 5.50 per no cremar el grup i viure de renta.
Però de sobte tot comença a desquadrar, passem per la Mitja Marató no entre 1 o 2 minuts més ràpids sinó que 2 minuts massa lent. Merda! què passa! El km senyalat com a 22 coincideix amb el meu 23.5 del Garmin, el Timex ja no em serveix de res perquè no coincideix en res.
Aprofitem la baixada per recuperar una mica de temps. Explico la situació al grup, parlem, pot ser que no sigui la Mitja Marató però m'asseguren que les voltes són idèntiques i penso que ha de ser així perquè el chip està al final, a més sigui com sigui el desfassament Garmin-kms és brutal. Alguns decideixen tirar més per no arriscar el sub 4 hores, d'altres es queden amb mi. Baixem a 5.30 i una vegada a la platja i a més veient que a partir del 25 comencen a quadrar els kms amb el Garmin (o miracle) retorno als 5.39. Fins al 30 tot anirà bé Garmin i marques kms em van avisant, anem bé. La gent, però, comença a caure. Finalment ens quedem 3 però m'avisen que per poc temps i en el mur em quedo sol. Aprofito per pixar, agafar de nou als dos i ajudar-los un tram més, però definitivament cauen. A partir d'aquí comença el moment més bonic de la marató i coincideix amb la tornada. El vent de cara dificulta molt aquests darrers kms, però animo a cadascun que passo a enganxar-se al bus, rodar en grup és clau. El Marc dura molts kms i arribem a ser de nou 5 o 6, alguns cauen, d'altres s'enganxen.
Jo vaig desorientat, faci el què faci no puc arribar després de les 4 hores, no puc demanar un esforç a la gent i que no tingui recompensa. Oscilo sempre entre els 5.35 i els 5.39, els últims 2.5km són de pujada i allí la gent no podrà mantenir els 5.40 ni de conya, cal tenir un minut. I així començo la pujada, tenim cert marge, tot i que no molt, però de sobte torna a no quadrar-me res, com pot ser que quedin només dos kms, i és que o sorpresa, han decidit anul·lar una part, "segui recte cap a l'hotel", ens diuen, i jo veig el 41 a la recta que ara no ens fan fer, uns 700 o 800 metres de menys que no sé on ficar. Estic arribant amb 3 o 4 minuts de marge.
Arribo cabrejat, he estat forçant a gent per a què poguessin aconseguir el sub 4 hores i ara tenen marge de 2 o 3 minuts, quina merda, em sap greu. Després parlo amb ells i estan encantats, especialment aquells que havien assimilat que ja no ho aconseguirien al veure'm marxar i que de sobte veuen el 3 al marcador.
Però no puc acabar així, si puc prefereixo no fer de llebre de 4 hores, en casos com els d'ahir no puc anar per sensacions ja que no les tinc, no rodo mai a 5.40, per tant he de forçar en excés per fer-ho bé. En aquest sentit potser havia d’haver tingut més sang freda, però era massa arriscat.
Segon tot això ha valgut la pena per a poder veure en directe com el Nacho aconseguia el seu gran repte, però això ja ho explicarà ell.
divendres, 11 de novembre del 2011
2 bons runnigs 2 amics i 2 objectius
running 1: 8km al Parc Guell amb 440m de desnivell positiu.
amic 1: Mikel
objectiu 1 i 2: Rodar les NB per la MCD i preparar la Rupit Taradell
running 2: 21.5km per Collserola amb 765m de desnivell positiu.
amic 2: Guille (i part dels dragons en 5km)
objectiu 1 i 2: Rodar les NB per la MCD i preparar la Rupit Taradell
amic 1: Mikel
objectiu 1 i 2: Rodar les NB per la MCD i preparar la Rupit Taradell
running 2: 21.5km per Collserola amb 765m de desnivell positiu.amic 2: Guille (i part dels dragons en 5km)
objectiu 1 i 2: Rodar les NB per la MCD i preparar la Rupit Taradell
divendres, 4 de novembre del 2011
Velocitat vs tortuga
Velocitat perquè gràcies a l’Oscar i al propi Jaume he pogut gaudir d’un running-tertúlia molt amè, parlant de temes relacionats amb l’atletisme i les seves interioritats. El Jaume Leiva és ja un atleta de primera categoria, però estic segur que aquest any serà el seu. Una bona actuació en la Marató de Barcelona farà que tots parlem d’ell i el coneguem. A partir d’aquí tot anirà rodat. A part de ser bon atleta és bona persona, la primera pregunta que m’ha fet avui és quins objectius tenia, molts mindundis no s’han preocupat per mi ni pels meus objectius quan els he conegut i ell m’ho pregunta abans d’haver fet doscents metres.
Precisament la tortuga entra dins dels meus objectius immediats i és que al final no faré 3,45 sinó de llebre de 4 hores a la MCD. Per un costat és un ritme complicat per mi, i més ara que porto kms però poques tirades de 3 hores, però per l’altra sempre he defensat que hi ha més gent amb ganes de baixar d’aquesta marca que de 3.45 així que em fa tanta o més il·lusió. El grup que busca baixar de 4 hores és molt agraït així que el plaer d’aconseguir-ho és molt gran.
Dos comentaris finals.
Atenció a l’amplada de les cames entre el Leiva i l’Óscar o jo, i us puc assegurar que dins del món de l’atletisme és un tio gran, ens explicava que han arribat a dir en una retransmissió que tenia cos de triatleta (així que nosaltres aleshores el devem tenir de lluitador de sumo).
I l’altre és que si bé és d’admirar que sàpiga rodar a ritmes superiors a 5min/km per adaptar-se a nosaltres (Jordi Vázquez això va per tu, jijiji), curiosament segueix corrent de puntes i amb el cos endavant. Moraleja: la tècnica es té o no es té...
dijous, 3 de novembre del 2011
Tot llest, quines ganes!
Ja està en marxa, després d’acumular en 4 dies quasi 60km ja tinc el volum suficient per afrontar les dues maratons seguides que m’esperen en els pròxims caps de setmana, les dues molt diferents però que em fan la mateixa il·lusió. Per un costat la Marató Costa Daurada, on finalment marcaré el ritme de 5.19, i per l’altra la Rupit – Taradell, que amb la quantitat de gent que ens hem apuntat, segur que ens ho passarem de conya. Tot i la matinada! 
Així doncs el cap de setmana de 12 i 13 de novembre anirem cap al sud, acompanyats del Nacho (que també hi participa) i de l’Anna, segur que seran dos dies guapos. Un altre dragó, el Víctor, també provarà de fer els 42km. La Bea s’està plantejant fer la cursa de 10km que es corre a la vegada i en el mateix circuit, així que si algú la vol acompanyar i passar el cap de setmana amb nosaltres serà molt benvingut! Déu ni do també ella: 6 de novembre, 6km cursa de la dona; 13 de novembre, 10km MCD; 20 de novembre 43km a la Rupit Taradell i 27 de novembre 10km Jean Bouin.
Ara es tracta de fer tants kms com pugui tant a les noves NB com amb a les Salomon i és que estan una mica noves per a realitzar aquestes tirades, espero que això no suposo un problema.
dimecres, 2 de novembre del 2011
Un autèntic truño a Tossa
Aquesta rotonda amb un truño gegant es troba pràcticament a l'entrada de Tossa de Mar venint des de Blanes.
Localització
Av. Ferran Aguiló amb GI682
divendres, 28 d’octubre del 2011
BABY BOOM, BROOOOM, BROOOOOM
Per Bea
Quantes cròniques tinc pendents!!! El Pau no em fa fora com a convidada, perquè després em té a casa i clar, li sap greu... Puf!!! La meva última crònica va ser el 7 de setembre, prèvia a l’ AQUATLÓ organitzada per TFSWIM a Gavà. No us vaig explicar que vaig punxar, perquè feia molt que no nedava al mar (passar l’agost als Pirineus és el que té) i el mar estava molt mogut, molt... Vaig poder arribar a fer entre 500 i 600 metres del primer tram dels 800, vaig sortir corrent, vaig completar el 2.000 de run, i vaig nedar els 300 del tram final. M’ho vaig passar molt bé, encara que he de reconèixer que al mar em vaig angoixar. Em va agradar compartir aquesta experiència amb la Tere i el Tino i amb la resta d’amics. Em van donar diploma i tot, mesurant els meus temps. Poso la meva foto preferida de la jornada. Molt artística.
Després d’això venia el Camino de Santiago. No vull fer una crònica ràpida, si no intentar, sense allargar-me gaire, fer un resum que ho englobi tot. Va ser un viatge genial, molt emotiu i molt intens, a nivell “exaltació de l’amistat”. Sona cursi, però el que és, és. Próximamente en sus pantallas!!!Després del Camino i Formentera (puf, què bé Formentera!!!) hi ha hagut jornades d’orgull Dragons, però cap competició al meu palmarès. Haig de reconèixer que estar rodejada de tants cracks em coarta una mica. Ara ja no tinc l’excusa de que sempre entreno rodejada de nois, i que cap noia amiga es fica en el món del triatló... Això s’ha acabat!!! Em rodegen noies que competeixen amb uns objectius molt respectables i que entrenen amb una disciplina espartana... Espartana???!!! He dit això??? Espartana, no, volia dir amb una disciplina Dragona!!! Bromes apart, nenes, el tema de la tri femenina està ON FIRE. Catalans, catalanes, homes que menyspreeu el nivell triatlètic de les fèmines: NO VEIS QUE ASÍ NO???
Per tant decideixo deixar-me caure per alguna competi i anar provant el què. Com sempre, el Pau em convenç (com no caure als seus peus després d’una entrada tant maca com la de la Cursa de la Dona???) i m’apunto a fer els 10.000 de la Cursa del Mediterrani. Em motiva el fet de fer-la amb el Willy, provar com estic respecte al running, veure com la súper Ana supera el seu repte, i anar acompanyada d’una de les meves Dragones preferides: dale gas, Anni, ya le doy.
I així, com el que no vol la cosa, ens plantem al Canal Olímpic. L’Ana i les seves llebres marxen cap a la part guanyadora de la sortida, i l’Anna, el Willy i jo ens situem entre la resta dels mortals. Tot va bé, fins que, 1 minut abans de sortir, al Willy li agafa una crisi de plorera històrica de les que fan època. Quin agobio!!! Quin sentiment de mala mare!!! Sort que l’Anna em fa de manager i fa veure que tenim la situació controlada!!! Sort que quan ens comencem a moure, el Guille es relaxa, deixa de plorar i gaudeix del viatge, fins a convertir ¾ de seva cursa en una migdiada de les mítiques.
De seguida noto que estic bé, que la cursa m’agradarà. Decideixo intentar anar a un ritme “viu” respecte als ritmes dels pocs entrenaments que havia fet, a veure si aguanto. Li comunico a l’Anna que no podré parlar gaire. Com sempre que vas amb el carret, tothom t’anima un munt. Casi cada 200 metres algú es dirigeix a tu amb admiració, o fent una broma o animant-te. Dir que em va sorprendre no tenir cap ensurt o cap mala cara al avançar a la gent, i això que des del minut 1, vaig estar avançant de vegades per la dreta i de vegades per l’esquerra, intentant anar sempre per un lateral.
Amb l’Anna ens separem i ens anem retrobant per temes de causa major, però sempre noto la seva presència a prop. Avanço i em creuo amb un munt d’amics, i cada crit d’aquests amics és un subidón!!!
Creuo la meta amb un temps molt poc superior a 57 minuts, feliç i amb molt bones sensacions. De seguida puc fer l’abraçada Dragona de rigor amb l’Anna, que també està contenta. El Guille també somriu i sembla que estigui en la seva salsa (quin remei, pobret!!!).
Només ens queda veure com l’Ana compleix el seu somni. Estic nerviosa, perquè vaig comptant el temps i veig que la cosa va justeta, però en cap moment dubto que ho aconseguiran. Els veiem girar la corba, rotllo Reservoir Dogs patroncinats per NIKE, i l’Anna (el Willy) i jo cridem com bojos. Ana, olé tú, olé tú!!!
Veieu el que deia??? Visc rodejada de cracks.
Quantes cròniques tinc pendents!!! El Pau no em fa fora com a convidada, perquè després em té a casa i clar, li sap greu... Puf!!! La meva última crònica va ser el 7 de setembre, prèvia a l’ AQUATLÓ organitzada per TFSWIM a Gavà. No us vaig explicar que vaig punxar, perquè feia molt que no nedava al mar (passar l’agost als Pirineus és el que té) i el mar estava molt mogut, molt... Vaig poder arribar a fer entre 500 i 600 metres del primer tram dels 800, vaig sortir corrent, vaig completar el 2.000 de run, i vaig nedar els 300 del tram final. M’ho vaig passar molt bé, encara que he de reconèixer que al mar em vaig angoixar. Em va agradar compartir aquesta experiència amb la Tere i el Tino i amb la resta d’amics. Em van donar diploma i tot, mesurant els meus temps. Poso la meva foto preferida de la jornada. Molt artística.
Després d’això venia el Camino de Santiago. No vull fer una crònica ràpida, si no intentar, sense allargar-me gaire, fer un resum que ho englobi tot. Va ser un viatge genial, molt emotiu i molt intens, a nivell “exaltació de l’amistat”. Sona cursi, però el que és, és. Próximamente en sus pantallas!!!Després del Camino i Formentera (puf, què bé Formentera!!!) hi ha hagut jornades d’orgull Dragons, però cap competició al meu palmarès. Haig de reconèixer que estar rodejada de tants cracks em coarta una mica. Ara ja no tinc l’excusa de que sempre entreno rodejada de nois, i que cap noia amiga es fica en el món del triatló... Això s’ha acabat!!! Em rodegen noies que competeixen amb uns objectius molt respectables i que entrenen amb una disciplina espartana... Espartana???!!! He dit això??? Espartana, no, volia dir amb una disciplina Dragona!!! Bromes apart, nenes, el tema de la tri femenina està ON FIRE. Catalans, catalanes, homes que menyspreeu el nivell triatlètic de les fèmines: NO VEIS QUE ASÍ NO???
Per tant decideixo deixar-me caure per alguna competi i anar provant el què. Com sempre, el Pau em convenç (com no caure als seus peus després d’una entrada tant maca com la de la Cursa de la Dona???) i m’apunto a fer els 10.000 de la Cursa del Mediterrani. Em motiva el fet de fer-la amb el Willy, provar com estic respecte al running, veure com la súper Ana supera el seu repte, i anar acompanyada d’una de les meves Dragones preferides: dale gas, Anni, ya le doy.I així, com el que no vol la cosa, ens plantem al Canal Olímpic. L’Ana i les seves llebres marxen cap a la part guanyadora de la sortida, i l’Anna, el Willy i jo ens situem entre la resta dels mortals. Tot va bé, fins que, 1 minut abans de sortir, al Willy li agafa una crisi de plorera històrica de les que fan època. Quin agobio!!! Quin sentiment de mala mare!!! Sort que l’Anna em fa de manager i fa veure que tenim la situació controlada!!! Sort que quan ens comencem a moure, el Guille es relaxa, deixa de plorar i gaudeix del viatge, fins a convertir ¾ de seva cursa en una migdiada de les mítiques.
De seguida noto que estic bé, que la cursa m’agradarà. Decideixo intentar anar a un ritme “viu” respecte als ritmes dels pocs entrenaments que havia fet, a veure si aguanto. Li comunico a l’Anna que no podré parlar gaire. Com sempre que vas amb el carret, tothom t’anima un munt. Casi cada 200 metres algú es dirigeix a tu amb admiració, o fent una broma o animant-te. Dir que em va sorprendre no tenir cap ensurt o cap mala cara al avançar a la gent, i això que des del minut 1, vaig estar avançant de vegades per la dreta i de vegades per l’esquerra, intentant anar sempre per un lateral.
Amb l’Anna ens separem i ens anem retrobant per temes de causa major, però sempre noto la seva presència a prop. Avanço i em creuo amb un munt d’amics, i cada crit d’aquests amics és un subidón!!!
Creuo la meta amb un temps molt poc superior a 57 minuts, feliç i amb molt bones sensacions. De seguida puc fer l’abraçada Dragona de rigor amb l’Anna, que també està contenta. El Guille també somriu i sembla que estigui en la seva salsa (quin remei, pobret!!!).
Només ens queda veure com l’Ana compleix el seu somni. Estic nerviosa, perquè vaig comptant el temps i veig que la cosa va justeta, però en cap moment dubto que ho aconseguiran. Els veiem girar la corba, rotllo Reservoir Dogs patroncinats per NIKE, i l’Anna (el Willy) i jo cridem com bojos. Ana, olé tú, olé tú!!!Veieu el que deia??? Visc rodejada de cracks.
dijous, 27 d’octubre del 2011
BANYOLES SERÀ UNA DE LES SEUS DE LA COPA DEL MÒN A L'ANY 2012
Segons el web de la Federació Catalana de Triatló
El proper de 17 de juny de 2012 , Banyoles serà capital mondial del triatló.
Després de l'èxit en l'organització i acollida de la Copa d'Europa Premium de Triatló el passat mes de juliol, Banyoles ha estat escollida per la Federació Internacional de Triatló (ITU) per acollir la Copa del Món de Triatló a Banyoles 2012.
En vàries entrades he parlat de la idoneitat de la zona per a fer triatlons, estic segur que si tingués una millor infraestructura hotelera s'hi podria fer un Ironman. En tot cas per mi Banyoles té un no sé què especial i per tant no m'ho perdo! http://www.ironpanic.com/2009/09/banyoles-1989.html
dimecres, 26 d’octubre del 2011
Qüestio d'equilibri a Olot
Us puc assegurar que la foto no és capaç de refectir tota la "bellesa" d'aquesta rotonda, però especialment per la mida i la poca coherència amb el seu entorn és digne d'estar en aquesta llista.
Localització
Av. de Santa Coloma amb C152
dilluns, 24 d’octubre del 2011
¡Grande Ana, grande!
Sempre he elogiat la gent que entrena i aquest diumenge en vaig tenir una bona dosi. Deixo per la Bea la seva particular crònica dels 10mil perfectament acompanyada, elles també són bons exemples d’esforç i sacrifici, però em permetreu que centri aquesta crònica en l’Ana. De fet simplement us diré que per part meva hi havia una mica de cangueli, en teoria havia de fer tirada llarga per la MCD però no em vaig atrevir a cascar-me 10km abans no fos que després fallés.
El Rafa, el Juanjo i jo, curiosament de manera força diferent, vam acompanyar, repeteixo, ACOMPANYAR, a l’Anna per a què assolís el seu repte de baixar de 1.30 en Mitja. Puc donar fe que va patir, que va donar una mica més del què tenia. A falta d’un km calia apretar, hi havia marge però no podia adormir-se ja que havia fet algun km a 4.30 i aquest ritme no era suficient. Em va venir al cap el meu darrer km als Bombers 2008 (crec) quan ja al límit veia un 39 al marcador final i donava el 110% per fer el sub40. Mai m’havia esforçat tant en una cursa, però mai havia acabat tant satisfet, com diu el lema de Fisiorutpujol, “El dolor es pasajero, el orgullo es para siempre”. I parlant d’orgull, torno a l’Anna, al Willy i a la Bea i és que és fantàstic com un món que podria estar ple d’enveges, només ofereix generositat: com cridaven animant a l’Ana en els darrers metres!, un granet més que va empènyer a aquesta campiona a rodar a 4 i a menys en el darrer km per assolir el seu repte.
Felicidades!
Aquí teniu la seva crònica.
http://anonimaana.blogspot.com/2011/10/cronica-mitja-marato-del-mediterrani.html
El Rafa, el Juanjo i jo, curiosament de manera força diferent, vam acompanyar, repeteixo, ACOMPANYAR, a l’Anna per a què assolís el seu repte de baixar de 1.30 en Mitja. Puc donar fe que va patir, que va donar una mica més del què tenia. A falta d’un km calia apretar, hi havia marge però no podia adormir-se ja que havia fet algun km a 4.30 i aquest ritme no era suficient. Em va venir al cap el meu darrer km als Bombers 2008 (crec) quan ja al límit veia un 39 al marcador final i donava el 110% per fer el sub40. Mai m’havia esforçat tant en una cursa, però mai havia acabat tant satisfet, com diu el lema de Fisiorutpujol, “El dolor es pasajero, el orgullo es para siempre”. I parlant d’orgull, torno a l’Anna, al Willy i a la Bea i és que és fantàstic com un món que podria estar ple d’enveges, només ofereix generositat: com cridaven animant a l’Ana en els darrers metres!, un granet més que va empènyer a aquesta campiona a rodar a 4 i a menys en el darrer km per assolir el seu repte.
Felicidades!
Aquí teniu la seva crònica.
http://anonimaana.blogspot.com/2011/10/cronica-mitja-marato-del-mediterrani.html
Per part meva molt bones sensacions, com sempre dic, i agraeixo, el meu cos ja s’ha acostumat, al menys pel què fa al running a donar-me tot el que li demano.
diumenge, 23 d’octubre del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)