Em vaig aixecar nerviós, no ens enganyem Jaume, la teva principal virtut és
la capacitat de patiment i això ja sabia que suposava veure’t al límit a la
línia de meta, però estava ansiós de veure’t acabar. La meva idea era anar en
bici un tram seguint-te, però em sap greu deixar la Bea (embarassada) sola i
decideixo que anirem cap a la meta i allí veure el gran final.
Sigui com sigui tinc un “enviat Dragó” que et va seguint. De sobte rebo un
wapp “km 27 Leiva ha despenjat al Chema que va sol” i penso “bién”. Però de
sobte escolto per megafonia que el Chema s’ha retirat, i això ja no m’agrada,
ni per ell, ni per tu. Rebo un altre wapp “km 32 Jaume va despenjat sol, acaba
de dir: no puedo más!”. Em preocupa, però sé que tu ho pots aguantar. Tercer
wapp “massa calor”, merda, les condicions són massa extremes, a més faig
càlculs i no em quadren, sé que vas 3 minuts per darrera dels primers que
calculen que arribaran amb 2.11. Però mantinc l’esperança.
Tinc molta enveja del Coke, l’amic que et segueix, voldria estar allà
veient què passa i més quan van passant els minuts i no arribes, patim tots, el
Sergi, la Bea, l’Anna i jo, crec que fins i tot el Guillem. No ens estem però
de cridar quan arribes, d’animar-te, d’agrair-te el simple fet d’haver-nos fet
viure una nova sensació, d’estar esperant a un amic que està lluitant pels
llocs capdavanters.
Sortim de seguida de la grada i anem cap a les carpes dels corredors, vull
saber com estàs, però no surts i comença l’hora dels Dragons, ara cal
animar-los a ells.
Tinc sensació de buit, no tant per la plaça per Londres sinó perquè per
alguna raó no has pogut fer una bona marató. Però dic i penso que bona part de
l’èxit ja l’has assolit, ja ningú més demanarà qui és Jaume Leiva. Sempre t’he
dit que hi hauria un abans i un després de la Marató de Barcelona i crec que és
així. Esportivament no t’ha sortit bé la jugada, però mica en mica trobaràs els
beneficis d’haver-la corregut, “Jaume, la gent et segueix, les marques acabaran
lluitant per tu!”
Tens 28 anys, ets un nen!
Molts Dragons em pregunten de seguida pel teu resultat, és increïble com
has calat en alguns membres del Club (bé, no és increïble, no en tenia cap
dubte des del moment en que vaig pensar en tu pel Clínic), i veig la seva cara
de decepció.
A mitja tarda busco la foto corrent amb tu i amb l’Óscar per posar-la al FB
i és que més que mai, vull que sàpigues que I run with Leiva. Llegeixo la teva
crònica i m’emociono. No és fàcil treure’m les llàgrimes i aguanto, però se’m
posa la pell de gallina veient com afrontes les coses, com vas sempre de cara i
em quedo amb la darrera frase “Soy feliz corriendo, soy feliz así.”
De seguida arriba la Bea i també s’ha de reprimir les llàgrimes en llegir
la crònica. L’acaba i diu “ell sí que és un exemple”. Quantes vegades hem
discutit per abandonaments dels Pros, ella té la teoria que són un referent i
que passi el que passi haurien d’acabar perquè hi ha molta gent que els està
seguint, jo dic que s’hi juguen molt i que el desgast d’acabar és un risc massa
gran. Tu, Jaume, em desmuntes els arguments, acabes, i ho fas perquè t’agrada
córrer, perquè ets feliç així, i això és molt gran. De seguida comença a
escriure’t un comentari.
No sé si
popular o no, Jaume Leiva, pero para mí un héroe. Cuantas veces he repetido que
para mí muchos mitos del deporte me caen del pedestal por retirarse en una
carrera por el mínimo obstáculo... Ánimos, para mí eres un ejemplo a seguir.
Eres muy joven y tendrás más oportunidades. Recúperate bien, déjate arropar por
los tuyos y a por el siguiente reto. Estoy segura que volveremos a
sufrir/disfrutar contigo con los aros olímpicos de fondo, aunque no sea en
Londres!!!!
A les tantes em connecto de nou i veig la crònica d’en Juanan i et torno a
veure patir, encara més, i superar-te, encara més... I la Bea la llegeix al
matí, i et torna a veure patir, i es torna a emocionar.
I com ella i com jo, molts, així que tu que pots despertar aquests
sentiments en la gent, segueix lluitant, perquè nosaltres sempre hi serem.
 |
| Ara més que mai I run with Leiva. |
