Curses pendents

Com que un dels motius del bloc és fer un recull de l’activitat competitiva que realitzo, tenia pendent quatre dades de les darreres competicions.

Cursa del Corte Inglés: Sé que anomenar-li competició a aquesta cursa és molt dir, però per la companyia (Albert, Jordi i Anna) i pel fet que les lesions recents féssin d’aquells 11km un repte, vull deixar constància de la nostra espectacular actuació:

Primer: 32.43

Temps: 1.13.30 (i això que no vam passar per l’estadi, calculo, però, que vam estar més de 5 min. en poder entrar de l’aglomeració que hi havia, de fet pel 10mil passava amb una hora exacta).

Intermón Trailwalker (100km): La crònica ja està feta.

Classificació: 7ens amb un temps de 14h38’

Primer classificat: 10h43’

295 inscrits i 270 acabats

http://trailwalker.intermonoxfam.org/es/que-es-tw/ediciones-anteriores

Cursa de Can Mercader (10km): Doncs una inseperada trucada del Sergi va fer que un diumenge qualsevol, es convertís en l’esglaó que tan em costava pujar. I és que entre la meva actuació als 10km (com el fet d’aguantar-li la roda al Nacho durant una fulminant pujada a Vallromane avui), han fet que pugui pensar ja en millorar i no en aconseguir la forma. Arribava amb menys referències que mai, les maxacades del Mikel al Cervantes sumades a la sensació que anar a 4.30 era un esprint em feien ser prudent, el running amb el Coke el divendres on, Croozer i Willy inclosos, vam fer varis kms a 4.30 presagiaven quelcom millor. Volia fer un sub45 i anar sense mirar el Garmin. De seguida totes dues coses se’n van anar a la merda, una sortida rapidíssima i el fet de poder aguantar ritmes de 4min/km i sobretot l’ajuda de la llebre sub40, van fer que per moments, i de manera sorprenent, pensés que podia fer un 39. No va poder ser, sembla mentida com de cruels són els 10mil, que no et deixen baixar els 5 segons per km que necessites, però gent, estic contentíssim pels 40 minuts i mig, ja he tornat.

El primer va fer 31.23 i jo (amb el dorsal del Sergi, jijiji)  40.26 en la posició 94, ni idea de quants érem, tampoc molts. 

Gràcies Sergi, recupera't aviat.

Relax

No diré la xorrada aquella de "sal i disfruta", això només serveix pel futbol i d'altres esports d'esbarjo. En un Half es gaudeix després, i si gaudeixes durant és que no has donat prou de sí, i mai sabràs el plaer que dóna haver acabat alguna cosa després del punt de patiment necessari. Està clar que es pot escollir una cosa o l'altre, però us asseguro que la segona és molt millor.

El que sí és important és d'amagar els nervis, no sempre es pot, no és un acte voluntari, però com deia el Víctor: "el què has fet ja està fet i el que no, ja no hi ets a temps". Vull compartir a mode d'ànims aquesta foto just en el mateix punt en què molts estareu aquest diumenge. Us ho cregueu o no, no hi havia nervis sinó la ment en blanc... El què anava a fer era tan llarg que el meu cervell era incapaç de processar-ho i va optar per desconnectar, aïllar-se, en aquests moments era simplement una persona asseguda a la platja mirant com sortia el sol, com tantes i tantes altres vegades havia fet.

I en particular per aquells que feu el Half com un pas intermig cap a un IM, no deixeu de valorar el què fareu, un Half és prou important per si sol, d'aquí a dues setmanes ja pensareu en futurs reptes, ara sereu capaços de competir durant 5 hores i això ja ha de ser un objectiu digne de ser apreciat.

Salomon XT wings 5

Sóc molt proSalomon, acostumen a cobrir totes les meves necessitats i amb una estètica impecable. Per exemple a mi m'agrada córrer les distàncies llargues amb malles perquè s'empapen molt menys de suor, però per contra estèticament no m'agraden, doncs Salomon treu unes malles amb un lleu short que sembla de seda, l'única funció del qual és (si no m'equivoco) estètica. Perfecte! Si no fos pel preu. http://www.salomon.com/sp/product/twin-skin-exo-s-lab-short-m.html
Però amb la darrera compra no he acabat gens content. En contra dels meus principis decideixo gastar-me una pasta en la motxilla, sé que n'hi ha que valen el doble, però per mi, que fins ara havia passat amb decathlon, gastar-me 75 euros en una motxilla ho trobo car. Però penso: aposta segura. En concret em compro la XT wings de 5 litres, ja en tinc una de 20 i per tant em decanto per la petita. Escullo bidons laterals ja que el camelback no m'agrada per córrer (massa pressió a l'esquena, s'escalfa, dificultat de recàrrega...).

http://www.salomon.com/sp/product/xt-wings-5.html
Sent motxilla petita i sense camelback vaig pensar que ni la notaria. Doncs res més lluny de la realitat: és una motxilla extremadament ample, que s'ajusta malament a l'esquena, la subjecció de la cintura és simple i a més difícil d'apretar. Li falta alguna butxaca exterior per portar el mapa, el DNI el mòbil o la targeta de control, sempre cal tenir coses a ma. Algunes d'aquestes coses ja les hauria d'haver vist, però vaig confiar en excés en la marca, i en tot cas el que menys m'agrada, i això no se sap fins que corres, és que es mou molt i molesta.
En definitiva que aquesta vegada no l'he encertat, no és ni de bon troç millor que les decathlon i estic molt insatisfet amb la meva compra. Una putada, perquè l'hauré d'amortitzar igualment.

Tot el que es pot arreglar amb diners...

Ahir em robaven la cartera, em molesta el fet d'haver-ho notat però no haver processat la informació, vaig ser un il·lús. Fa uns dies li donava un bon cop a la llanta del cotxe perquè una persona em va tancar i vaig topar amb la borera. El fet de no admetre que em poden passar coses per estudidesa fa que li doni moltes voltes al tema, em menjo el coco. Però precisament explicant-li aquest segon cas a un amic, em deia "jo cada any vaig a un lloc a portar les llantes i me les deixen com a noves" i concloia "tot el que es pugui arreglar amb diners..." La meva primera reacció va ser "clar cabrón, tu que en tens", però realment el cert és que: tot el que es pot arreglar amb diners, amb més o menys dificultats ho podrem solucionar, i per tant n'hem de minimitzar el drama.
Però no sempre els diners poden amb tot, hi ha problemes, contratemps, juguesques que ens posa la vida i aleshores cal tenir fè, esperança i sempre pensar que ho podem superar, que serà difícil, però ser positius és important, no perdre mai l'esperança que les coses poden anar bé.

Alta mèdica

Segueixo amb les meves neures però he d'admetre que ja estic al menys al 90%, després de la darrera visita al Cardiòleg per presentar-li unes molt completes proves d'esforç tinc definitivament l'alta mèdica. Molts pensareu que després de 100km aquesta entrada no té sentit, però no té res a veure, em va semblar llegir de l'Arcadi Alivés que les màximes pulsacions que havia arribat el dia de la Trailwalker havien estat 140ppm. Jo no crec que arribés ni a això, o sigui que el meu cor amb prou feines va començar a treballar. Sigui com sigui ara ja tinc l'alta mèdica, ara sóc més propens a recaure i a més he de veure si hi ha quelcom més, però el millor és que el cor ja està a tope.
He de recuperar la forma, estic molt lluny d'els amics amb els que normalment feia esport, però no he de tenir pressa, sé que aquest any, si més no durant els pròxims mesos estaré per sota del meu nivell, però i què? Mira, tots aquells que sempre han volgut guanyar-me, ara ho podran fer ;-)  El calendari aquest any és molt simple: Sprint de Banyoles, Olímpic de Les Angles i Cavalls del Vent, sent conscient que només arribaré bé a aquesta darrera competició (sempre i quan el Víctor i el Guillem no em consumeixin totes les hores).
A tothom li agrada estar bé, però ja he après a gaudir del què hi ha, del què em toca.

Seb Montaz

Primer flipava amb el Kilian i el vídeo Slow motion, però després encara al·lucinava més amb el càmera, que havia de fer el mateix però darrera, corrent i amb una càmera a la mà.

Doncs aquest tio sembla que realment està més boig que el Kilian, després de realitzar una prova de 100m de descens skyrunners de l'alçada del Kilian o l'Anton Kupricka, va i se li acut al Seb fer una carrera amb el propi Kilian i un altre, atenció a què fot quan ensopega, és espectacular.
https://www.facebook.com/photo.php?v=329672340440027
Aquí teniu també tot el vídeo, mola com s'ho monten i les coses que preparen.

L'objectiu era superar el récord dels 100 metros llisos
http://www.irunfar.com/2012/05/100-meter-world-record-attempts-on-la-palma.html

La Junta

 

La feina ben feta no té fronteres. Quan una cosa m’agrada hi dedico el 100%, normalment m’excedeixo, i aleshores m’estresso. Ara fa dos anys tres amics començàvem els Dragons. La feinada va ser brutal, hi vaig dedicar hores i hores, estava a sobre de tot i tot estava sobre meu. Vaig arribar a desgastar amb raó la infinita paciència de la Bea. Veient que hi havia gent que ens oferia ajuda al Presi i a mi, vam optar per una decisió que aquest cap de setmana s’ha vist que ha estat clau, crear una Junta. Mica en mica vaig començar a opinar però no decidir sobre el disseny, ja que vaig trobar en el Nacho l’artista que necessitava. Mica en mica vaig començar a opinar però no decidir sobre els temes econòmics, el meu excel de merda s’ha convertit en un triangulat excel complet on no hi falten detalls i perfectament quadrat per l’Espriu. Mica en mica vaig començar a opinar però no decidir sobre l’entrenament i la comunicació, i és que el Mikel domina les xarxes molt més que jo i el que és més important, mai falla en els entrenaments, podia estar tranquil, ja no hi havia de ser sempre. Mica en mica vaig començar a opinar però no decidir en els patrocinadors i ONGs, una mica de rebot vam atorgar aquesta tasca a l’Albert (crec que és la primera vegada que no va dir que no hi estava d’acord), i ell ha revolucionat el tema, entre els seus contactes i els que teníem la resta hem trobat el recolzament de moltes empreses.

Més tard es van incorporar a la Junta el Carles i l’Anna, el primer va poder deslliurar de tasques al Presi perquè aquest es dediqués precisament a exercir com a tal i a controlar els nous socis, tots sabeu que no hi ha millor benvinguda que la que us fa el Xavi. I què direm de l’Anna?, doncs que mica en mica vaig començar a opinar però no decidir en com engrescar a les noies per a què es sentissin còmodes amb els Dragons (quin millor nexe d’unió entre sexes...).

Encara opino i encara decideixo, però com va dir un dia el Guille “Tinc la sensació Pau, que al club ja se li pot treure la respiració assistida”. Potser serà veritat... El Fòrum treu fum amb competicions, entrenaments, temes... en què jo no pinto res. Quedades de varis Dragons com les del Cap de Creus, on tot es va organitzar per iniciativa popular fa que el nadó surti ja de la incubadora.

Però no vull que llegiu aquestes línies com un agraïment a la Junta, que també, sinó com una manera de fer. No som un Club personalista, el Club és de tots, i si som 8 preparant un stage, l’stage surt de pel·lícula.

I si surt de conya, és perquè aquest grup de 8 ha aconseguit que el Club s’omplís de gent meravellosa, capaç de competir fins a la sacietat, de riure, de passar-s’ho bé, de compartir entrenaments abans de les 8 del matí i gintònics passades les 4 de la matinada.

 

Volia escriure sobre l’stage i m’he enrotllat massa, així que ho deixaré per una futura entrada, de moment us deixo la crònica de l’Anna i al del Carles, però ja que parlo del Club aprofito per animar a què compartiu competicions, entrenaments, Estrelles (DAMM), clínics o sopar amb nosaltres a tots aquells que ja sou Dragons però que per timidesa, por o temps, no veniu sovint. I encara més a aquells que no ho sigueu a què us incorporeu al nostre Club, vingueu sols o sigueu un grup d’amics, sereu benvinguts, fa un any la majoria no ens coneixíem i ara vivim un cap de setmana fantàstic com si fóssim amics de tota la vida.

Entrenament de multitransicions

A falta de penjar tota la info de l'exitós stage dels Dragons a Puigcerdà, penjo de moment el vídeo de l'entrenament de transicions on es veu el bon rotllo que hi va haver.

Estem d'Stage Dragonil

Vídeo TRAILWALKER 2012

Fantàstica feina del Toni i de la Txell... No calen més paraules.

TRAILWALKER 2012 = UOC SOLIDÀRIA CHALLENGE

No cal dir que aquí hi falta la Bea (que anava perfectament equipada), el Toni i la Meritxell, però és el què té fer de càmeres, que no surten mai.

Últimament ja no faig cròniques, però aquesta és especial. I ho és perquè és la primera edició (en aquest circuit) i per tant serà interessant per les properes, també perquè molta gent ha col·laborat per a poder recaptar els diners i sobretot perquè per A o per B, no li dono tanta importància com a un Ironman, però no deixa de ser dur de nassos.

A més aquesta crònica és la meva manera d’agrair-vos-ho a tots però en especial a la resta de l’equip i sobretot a l’equip de suport (Toni, Meritxell, Bea, Anna i Marc), sense vosaltres hagués estat diferent. Em quedo amb la imatge del primer avituallament, és increïble arribar i veure els biquinis preparats, tots ben posats i corrent cap amunt i avall per tot el què us anàvem demanant. De veritat, més enllà de paisatges, temes esportius o moments difícils, jo em quedo amb aquesta escena, és la que sempre recordaré.

 

A nivell físic vaig anar molt bé, ja de ben d’hora se’m va carregar la part de darrera del genoll dret (com si vingués del bessó), però el primer iboprufè el va anular del tot i el segon va aconseguir reduir-lo quan tornava a aparèixer a partir del km 60. Després reflex i a tirar. Curiosament era un dolor que em venia al caminar i em reduïa fins a quasi no notar-lo al córrer i per tant trotava una estona, normalment amb el Nacho però també amb el Prieto, i esperàvem per reagrupar-nos. Sigui com sigui i malgrat haver anat més o menys bé, crec que l’endemà era el què estava pitjor, poques vegades, per no dir mai, he estat tant cascat el dia després d’una competició, sort que tinc qui em cuida.

A nivell moral estic pletòric. L’entrenament realitzat per aquesta prova no va ser l’adequat, vaig començar molt tard, tot i que és cert que les dues o tres últimes setmanes han estat molt bé. M’ho vaig currar molt i això va tenir la seva recompensa. Fa tres setmanes estava clarament per sota dels meus companys, i no volia que fos així, tocava entrenar, perquè senyors, aquí no hi ha secrets, la genètica ajuda, però l’entrenament és la clau. Aquest dissabte, per tant, vaig estar a l’alçada de l’equip. Però això em posaria simplement content, el què em fa estar pletòric és que després de 100km amb 0 dolor al cor, però sobretot ni pisca d’una periostits que em feia molta por, puc dir que tinc l’alta mèdica, que ja és tot cosa del passat.

Emotivament ha estat fantàstic. Sabeu que sóc competitiu, no és fàcil formar part d’un equip amb mi, i per tant no va ser tot flors i violes, però crec que puc parlar per tot l’equip quan dic que van ser 14 hores fantàstiques. Cap al km 65 va arribar el moment important: tot és subjectiu, però la meva incomoditat física (pel genoll) i moral (em negava a caminar tant i que se’ns fes etern), va fer que considerés que calia girar una mica més la torca. Penso que a partir d’aleshores l’equip ho va donar TOT, que la cursa va canviar i que aconseguiríem el nostre objectiu de manera brillant, competitiva però sobretot de manera conjunta, crec que a partir d’allí vam ser 4 en 1. El resultat ho diu tot: 7ens de 300 equips I ARRIBANT ELS 4, ABRAÇATS.

A nivell informatiu, crec que la clau està el tram entre Anglés i Cassà de la Selva. En els 30 primers kms, l’estat físic i el paisatge et porten sols, i els darrers 30 en baixada són agraïts (si s’arriba bé a Cassà, és un tram molt rodador que es pot fer de conya). No sé dir si és millor parar més o menys temps als avituallaments, a mi no m’agrada, em refreda en excés i els minuts passen volant, però també és cert que és un descans que pot venir molt bé. En aquest sentit, al ser un equip cal buscar un equilibri entre totes les necessitats, i crec que ho vam aconseguir prou bé, vam estar massa temps a Girona o a Llagostera, però per contra vam anar prou ràpid a la majoria, especialment al final.

I l’anècdota va ser que ens vam despistar i vam perdre ben bé un quart d’hora per recuperar el camí. Entre una cosa i l’altra (parada tècnica, s’havia fet de nit i estar escoltant el Barça) ens vam equivocar en un trencall. El cert, però, és que vam tenir la calma necessària i la intuïció suficient per, amb la inestimable ajuda de l’Iphone, recuperar el camí.

Serà suficient?

En aquest tipus de competicions, 100km i per equips, no cal estar gaire nerviós, jo crec que la probabilitat d'imprevistos està propera a l'infinit, si no són les rampes d'un serà l'equena de l'altre i sinó la periostitis, o butllofes, ungles... Sóm molts i molta estona.
Sigui com sigui esperem que el cost de la competició no sigui alt, perquè la part positiva la tenim assegurada, entre el propi equip, l'entorn i l'ambient de la cursa, ens ho passarem genial.

Què és córrer sol?

Hi ha a qui li agrada, encara me'n recordo d'un dia en què la Bea es va acabar cabrejant amb mi perquè li buscava companyia per fer un running, concretament em va dir "sóc una Rocamora, també m'agrada córrer sola!!"
A mi no, és més, rarament em costarà modificar el ritme d'un entrenament perquè "em toca" córrer a tants minuts el km. Prefereixo adaptar-me, després seré més lent en competició? i què, a mi el què em mola és petar la xerrada.
I en això el WAPP ha estat la meva salvació, gràcies als Dragons he conegut molta gent i he afiançat l'amistat amb d'altres, o sigui que sempre tinc una llista gran d'amics a qui "enganyar" quan vull fer esport. El resultat: no recordo la darrera vegada que vaig córrer o anar en bici sol.
Sóc un ardilla, sí! Però de pacotilla, i és que m'agrada guanyar, però em fa mandra entrenar dur i sol per a fer-ho.

PD: Merda, he recuperat un dels kilos perduts, però encara estic per sota de 80, jaja.

CANSAT!!!!

Quina alegria, quines ganes d'escriure aquesta paraula!, i és que encara combino la bici amb el running per por a la periostitis, però el cert és que en els darrers 15 dies n'he entrenat 13, i sobretot acumulant molts kms de running l'última setmana. En especial la sortida del divendres em deixava baldat. Era un entrenament de muntanya amb l'equip de la TRAILWALKER i em van maxacar, però vaig aguantar sense dolors excessius. El dia abans em cascava 10 series de 0.5k amb el Marcos, el retrobat Nacho i l'Espriu. En definitiva, dijous amb les series posava a prova el cor i "TOT OK" i el divendres amb les tres hores de run forçava la tíbia amb un resultat 90% satisfactori.

Falta el Nacho, però algú havia de fer la foto (a l'entrada del bloc de l'quip, sortim tots)

A tot això li sumo uns 10 dies de, per fi, règim sever però equilibrat (és a dir menjo de tot però poc) i per fi he vist de nou el número 7 a la balança.

Amb el temps just per la TRAILWALKER, però millor tard que mai. Aquesta setmana toca superar els 70kms.

Stage dels Dragons a Puigcerdà

Just després de la Trailwalker es presenta un cap de setmana tant o més dur a la Cerdanya amb els meus amics Dragons.
Hem organitzat un Stage on no faltaran els riures, però també entrenarem de valent. Una bona feina d'equip ens ha permès una organització excel·lent, grans col·laboracions per part de les marques, però sobretot la presència de 30 amics. No sabem si hi haurà més places, però en tot cas per demanar que no quedi, així que si a algú li interessa que escrigui a bcndragons@gmail.com

Teniu tota la info a: http://www.bcndragons.com/p/primer-stage-dels-dragons-la-cerdanya.html

Macca vs Normann IM KONA 2006/ Pau vs Guille HALF BERGA 2011

Tinc alguns amics lesionats de certa durada, tenia ganes de dedicar-los alguna entrada, especialment a aquells amb qui tantes hores d’entrenament havia compartit però que ara estan parats. De moment aquesta és pel Guille. Ja us queda menys nens!

Foto fantàstica de la Luchy

Setembre 2011 Half Sailfish Berga

Després de les males sensacions a Les Angles arribava a Berga amb ganes de competir. Un bon grup de Dragons ens trobàvem xerrant a la línea de sortida, i quan dic bon grup no em refereixo només al nombre, excepte algun dels cracks, allí estàvem els que aleshores érem els “peces gordos” dels Dragons. Tots pensàvem que el primer lloc estava adjudicat al Nacho, però a partir d’allí la guerra seria dura. Al final el Nacho no va tenir un bon dia, i és que fins i tot els millors punxen, però em vaig trobar una sorpresa.

Sortia de l’aigua dels últims però a poca distància, cap novetat. Després dels 4 kms inicials de pujada començava la meva persecució, aquesta vegada havia fet força bici a la Cerdanya i per tant em veia capaç de posar un bon ritme. El circuit, amb poc pendent, permetia prendre la decisió entre apretar o controlar. Després de la ràpida baixada i passat Puigreig em deien les primeres referències, tenia per davant el Nacho, el Guille i el Capi. El primer ni m’interessava, estava més fort que jo tant en bici com corrent, res a fer. Anava reduint prou les distàncies amb el Capi i el considerava controlat, així que la meva guerra era amb el Guille.

Ho tenia clar: “pujaré controlant i en la segona volta li recuperaré temps baixant”. Sabia que seria més lent que jo corrent, ho havia estat fins aleshores i a més degut a una lesió no havia pogut entrenar el sector. Simplement em calia mantenir les distàncies. Acabada la pujada, el que jo considerava control, feia que la distància hagués augmentat de 2 a 5 min. Em preocupa, però quedava la baixada on podia apretar de nou. La diferència final acabava sent d’uns 8 o 10 minuts. La meva bici controlada i estratègica havia trontollat una mica, però sabia que per contra havia arribat amb les cames més fresques i ara em tocava a mi.

Començava a córrer i ho feia ràpid, mai porto GARMIN, però vaig fer alguns kms propers o per sota dels 4min/km. La primera vegada que ens vam creuar amb el Guille (de les 3) li vaig veure bona cara. Ens saludem, ens animem, però també agafo bé la referència del punt de creuament. No està a prop, però tard o d’hora defallirà. Demano al David i a l’Óscar si li fa mal la lesió i em diuen que no, que va molt fort, això m’alegra, el volia guanyar, però no que fos per la lesió. Segon creuament, li havia retallat, però tot just una mica i ni de bon tros es veia el possible defalliment.

A la tercera volta la retallada va ser més important, però insuficient per a guanyar-lo. Ell es va deixar anar una mica, probablement al veure que ja ho tenia, jo vaig seguir fotent-li perquè aquesta vegada volia anar al límit (a més, probablement mai més guanyaré al Nacho, un IM sub10hores jijiji), i no és fins a falta de 2 o 3 km que veient unes estrelletes decideixo que ja ha arribat l’hora de tornar a controlar. Vaig acabar fent un parcial fantàstic, 29è, poc més d’una hora trenta i ara no em feu dir les xifres exactes, crec que li vaig retallar 5 dels 8 minuts, no ho podrem saber perquè per una gilipollada de la Federació el Guille no surt a les classificacions.

I perquè ho explico tot això, doncs perquè gràcies al Charly estic llegint el fantàstic llibre “I’m Here to win” del Macca (ja en parlaré) i salvant totes les distàncies, la seva història de l’IM de KONA del 2006 m’ha fet reviure aquest duel amb el Guille a Berga.

Aquí teniu el capítol (McCormack, Chirs (2011) I’m Here to WIN, Center Street , New York)

https://docs.google.com/open?id=0Bwoun0IqD17KelZRb2lFcGxaVE0

PD: L’endemà el Normann i el Macca es porten a matar, no cal dir que no va passar el mateix amb el Guille. De fet en cursa m’hagués agradat pillar-lo, però estava encantat de malgrat els seus darrers problemes li hagués sortit un Half tant fantàstic (ell em va ajudar molt a Les Angles)

Vídeo de la UOC SOLIDÀRIA CHALLENGE

Cada vegada que em veig en aquest vídeo, penso que he de claudicar, definitivament he de deixar d'utilitzar la talla M per la L. Còpio aquí l'entrada realitzat al bloc de la TRAILWALKER
El passat dilluns ens vam reunir l'Equip UOC Solidària Challenge per filmar un vídeo amb un doble objectiu. El primer era entrar en un concurs de DKV que serveix per cobrir la totalitat de la donació en cas de guanyar. El segon i més important, ja que de fet ara ja quasi hem arribat als 1.500, era donar-nos a conèixer.
Així doncs amb l'ajuda del Toni Marín vam dedicar-hi una estona i aquest és el resultat. El Toni ens acompanyarà també durant el 5 de maig, garantitzant-nos per tant un reportatge final post repte.

Trailwalker 2012 UOC from Antoni on Vimeo.

Per donacions:  https://www.intermonoxfam.org/es/trailwalker/dona-a-tu-equipo/equipo?team_nid=10645
I si us ha agradat el vídeo, voteu-nos http://apps.facebook.com/easypromos-premium/voteme/5880/613649928 

De compres

Compra 1: http://www.novadry.com/ES/chaqueta-forclaz-400-170488560/ Ja he portat fins ara una membrana QUECHUA, està clar que no és una GORE, però prefereixo pagar 80 euros i anar renovant que 500 i amortitzar-la durant 10 anys.

Compra 2: http://www.newbalance.es/component/nbproduct/product/m1080v2.html?colorcode=2 Aquestes són el què són, però crec que em serviran per no tenir periostitis. De totes les wambes que he tingut han estat les més còmodes, tenien un parell de defectes que ja han solucionat: amplada i pes. Ara volia tendir a wambes més lleugeres, les Precision m'han anat de conya, però penso que les NB1080v2 seran les ideals per superar la lesió. De fet, últimament i mentre no arribaven les noves, estava corrent amb les 1063, les àvies d'aquestes, que tenia tirades per casa.

Pronador, supinador... o froilanador

Boníssima aquesta foto trobada al facebook.

I també l'anunci de Decathlon!

Bici vs Periostitis

Per una tonteria per part meva des del cap de setmana de la marató tinc de nou Periostitis, així que he tornat al gel i al descans de running, de totes maneres no hi ha problema perquè ho supleixo amb un bon inici de la temporada de bici amb 5 sessions en la darrera setmana.
Agafaré el fons per les proves de llarga distància com la Trail WALKER pedalejant, al menys una setmaneta o 10 dies més. I parlant de la TRAILWALKER moltes gràcies a tots els que n'heu fet difusió i especialment als que heu col·laborat, ja hem superat el 75%!

De moment amb pelacos a les cames i és que les meves actuacions, especialment la del divendres, no em permeten anar de "pro"