Pocs però ben avinguts

Gràcies a la presència del Lluís, els 4 dragons que vam sortir a correr el passat dijous vam tenir cobertura mediàtica.

I’m here to win

M’encanta guanyar, però no m’agraden els sacrificis per a aconseguir-ho, per tant si guanyo bé, sinó també. Aquest esperit competitiu, que penso que ha de tenir qualsevol que vulgui ser un bon esportista (encara que sigui competir fent un esprint en un entrenament, o competir contra un mateix posant-se reptes cada vegada més complicats), aquest esperit és l’eix filosòfic del llibre del Macca, un guanyador com pocs he vist.

Fa uns mesos el Charly havia de venir a casa per a poder disputar la Marató de Barcelona, al final no va poder ser però igualment em va enviar un regalet. Jo li vaig dir que no calia i per sort no em va fer cas. Últimament he llegit molts llibres relacionats amb l’esport, el del Marcel mateix és molt bo, millor del què pensava, però el del Macca els supera a tots en escreix. Hi ha trucs, maneres de pensar, vivències, opinions i sobretot descripcions perfectes de les seves experiències a Kona. Sempre ho he dit, no em preocupa no poder córrer una marató per sota de les 3 hores, però sí m’encantaria poder tenir el nivell per a aconseguir un slot per Kona. Una utopia en el meu cas.

El Chris McCormack és un autèntic follonero, no posaria la mà al foc per ell, la majoria de triatletes que el coneixen l’odien, i ho fan perquè és un tio que diu coses que els altres no volen sentir, que li agrada utilitzar la besant psicològica per a guanyar les curses, tant pot dir que guanyarà segur com que els favorits són els altres, i ho fa pensant en les frases que més mal faran als seus rivals. Se’n riu de la filosofia Ironman, ell està a les competicions per guanyar, a qualsevol preu dins de les normatives, no ho comparteixo a nivell amateur, però si ho entenc a nivell professional.

A mi una persona així m’agrada, no m’agrada la hipocresia, no m’agraden aquests que diuen que només volen acabar una prova, o que els és igual com ho facin o que l’important és participar. No dic que no sigui així, però ho sento, no em crec que dins de cadascú de nosaltres no hi hagi aquell punt competitiu, aquelles ganes de fer una competició en 12.59 en comptes de 13, aquelles ganes de superació tant bonica. A més això enganxa, i qui ha fet una cursa de 5km després l’ha volgut fer de 10, i després ha volgut baixar dels 50 min, dels 45 i provar el triatló...

Així doncs, a tots aquells que tingueu un nivell mig d’anglès (s’entén bastant bé) i tingueu ganes de llegir sobre algú que ha estat un dels punters del triatló en els darrers 10 anys, us recomano el llibre on el Macca escriu sobre la seva vida triatlètica, va molt de sobrat, ja us ho avanço.

Explica des de coses tan humanes com que en guanyar el segon mundial a Kona va parar atenció a l'imatge traient-se les esponges i cordant-se la cremallera, perquè en la primera edició es veia com si tingués pits, fins a d'altres tant i tant interessants com com va conseguir evitar la deshidratació als Lava fields.

Més info a:  http://triatlon.com.uy/triatlon/2011/05/im-here-to-win-estoy-aqui-para-ganar-chris-mc-cormack/

I sobretot aprofito aquesta entrada per agrair-li el regal al Charly Triballeau a qui vaig conèixer patint en una marató, però que en un any ha anat millorant i millorant el seu nivell i que com mots d’altres s’ha aficionat al triatló. Merci beaucoup.

PD: I també dir que sóc un fan total de l'ANDREAS RAELERT.

NEWTON sense CHI o CHI sense NEWTON no funciona

Ens estem tornant uns fantasmes... Jo el primer. Veig els pros caient de puntes i vull fer com ells, llegeixo el llibre correr Chi i vull provar de fer-ho, però compte, com tot amb treball es pot aconseguir, però no ens hem d'obsessionar. Els pros porten des dels 5 anys entrenant la tècnica, la seva musculatura s's'h adaptat a un running treballat moltes vegades sobre el tartan, utilitzant les puntes. Nosaltres, portem anys i anys, des de la infantesa, corrent d'una manera, a aquestes alçades (al menys a les meves) el cos ja està molt atrofiat i canviar-lo és difícil per no dir impossible.
Des de fa poc que ha sortit una marca, NEWTON, que reforça la part frontal de la sola per a amortiguar aquest impacte frontal dels bons corredors. Fins i tot en les versions més Pro, el taló està literalment 0 reforçat.
Sóc molt fan de NEWTON, he vist gent al meu voltant a qui els hi han solucionat problemes, molèsties vàries, però aquestes molèsties venien precisament de l'impacte amb el terra. Encara recordo una conversa amb el Víctor: "el pódologo me ha dicho que no corra de puntas que me irá bien para la rodilla", vaig pensar, no te fastidia, un que corre bé i l'intenten corregir. De seguida em van venir al cap les NEWTON i senyors, ja se n'ha comprat dues en 3 mesos. Els problemes han desaparegut.
Però en el meu cas no té cap sentit, una errada habitual, que vaig cometre, és pensar que les NEWTON fan que corris cap endavant, amb les puntes, i no és en absolut així, la relació no és bidireccional: si corres amb les puntes, no ho dubtis, utilitza NEWTON, però sinó, no pensis que les NEWTON faran les coses per tu.
Dit això, us animo a probar-les i també a llegir el llibre correr CHI, bona part del què explica són coses sabudes, però també té algun capítol molt interessant.
www.newtonrunning.com
Correr Chi

ZOOT KIAWE

Quantes vegades he escrit en aquest bloc que volia comprar unes ZOOT, però no trobava el model ni el moment. De fet fins i tot ja havia parlat de les KIAWE.
I aquesta vegada coincideixen tots els factors, per fi unes ZOOT realment voladores (pensades pel Gómez Noya), colors Dragons, i disseny espectacular. Aquest cap de setmana a l'estand de SBR les tenien i les vaig trobar espectaculars. No hi ha més, me les compro!!!!

Aquí tota la info http://triatlonblog.es/?p=2815

Triatló Sprint Banyoles 2012

No podria parlar d’un triatló lamentable, però no va ser bo. Quan quasi faig el mateix parcial corrent que nedant és que alguna cosa no ha funcionat. Puntualment, quan havia estat bé, ho podria haver justificat amb una bona natació, o amb una bici agressiva, però no em vull enganyar, no va ser el cas.

No arribava en les millors condicions ni físiques ni sanitàries, però un xute de Flumil, Couldina i Licipaina feia que a l’hora de sortida estigués més o menys bé. La llarguíssima natació es podria resumir amb el pensament que em rondava pel cap tota l’estona “perquè he escollit un tri amb natació a llac i sense neo?”. Al final va ser menys dolenta del què m’esperava. De fet pitjor va anar la transició on em vaig ficar per un passadís que no em tocava, 30 segons extres i ja estic. Però merda, començaven les males sensacions, vaig ràpid però no suficient, tinc un grupet de 3 o 4 ciclistes a qui no retallo.

No és fins a la primer pujada que m’agafen uns altres tres o quatre i aleshores sí que ho he de donar tot.  El desgast dels primers kms ha estat estúpid però ara no em puc lamentar, o ho dono tot o em quedo i a la merda la tri. Poc més endavant ja ve un grup més gran, liderat per dos o tres veterans que han sortit 6 minuts per darrera nostre. És aquest el moment clau. Sempre dic que les tris curtes i amb drafting són una loteria, però cal comprar molts números, a mi els que donen en el primer segment se m’escapen tots i per tant n’he d’anar replegant a la bici. Però no regalen res: cal patir per agafar grups, cal patir per aguantar el ritme, les estrebades, anar davant costi el què costi, i saber quan regular i quan descansar. Tot i el meu moment trist de forma vaig gestionar bé les poques energies que tenia, però he d’estar millor per anar un punt més ràpid.

A diferència d’altres vegades els meus relleus van ser testimonials, m’hagués agradat tirar, crec que s’anava massa lent baixant, però no em veia capaç. Amb bones cames, haguéssim reduït un minut fàcil.

L’agonia, jo crec que fruit de falta de running però sobretot de bici (m’havia esforçat més del què tocava), va començar des dels primers metres de running. Un sempre s’oblida del patiment, sinó ja ho hagués deixat fa temps, però us puc assegurar que no recordo un tercer sector tant dur com el primer km i mig. Quines ganes de parar, de vomitar, em va tornar de cop la delicadesa física dels últims dies. Quina debilitat! Dit això també és cert que un circuit de dues voltes de 2.5 (per cert clarament més curt, perquè no crec que rodés per sota de 4min/km), fa que de seguida vegis el final, i a la segona vaig recuperar sensacions i vaig poder anar si més no, còmode.

Detall: Vaig córrer amb les Diadora, no m’agraden perquè la sensació és que no m’agafa bé el peu, però es nota que són de tri, al tirar-me aigua per sobre em van quedar xopes i en poc menys de 150 metres ja estaves eixutes.

Detall d’avui: He de parar, porto massa dies arrossegant la faringitis,  i he d’anar en compte amb els processos virals. El meu gran metge particular m’ha dit que millor repòs i com a molt iboprufè. També m’ha recomanat que m’oblidés d’anar amb ties durant uns dies. La veritat és que no fer esport serà duríssim però el segon tema ja el tinc molt entrenat.

Dades: CORTADAS GUASCH, PAU BARCELONA DRAGONS TRIATH 0:16:43 (276) 0:35:39 (147) 0:19:51 (207) 1:12:13
http://www.triatlon.org/competiciones_12/sites/triatlon_banyoles/resultados.asp

Sabatilles de TRAIL RUNNING

Bon resum de les principals sabatilles de trailrunning, tot i que trobo a faltar les Brooks Cascadia, que segur que està entre les tres més utilitzades al circuit. També em fa gràcia el coneixement dels corredors de trail que hi ha "lo que seria los keniatas del trail running como Kilian Jornet, Kilian Jornet o Kilian Jornet..."

Per amor a l'art

Cal competir? Ahir sortia amb una colla de cracks a fer una mica de running nocturn per la muntanya, si bé he vist molts culs en aquest retorn, ara portava uns dies trobant-me millor (en porto dos que no, però això és una altra història que ara no vull explicar). Malgrat estar bé, ahir dilluns ja m'havien advertit que em preparés, que m'esperava un d'aquells dies en que mentre uns van per davant xerrant, uns altres (per no dir jo) anem darrera traient el fetge. Les circunstàncies no m'eren favorables, però malgrat tot, res hagués pogut fer contra els meus companys de batalla.
Més enllà d'això, i si bé hi havia de tot, alguns d'aquests superdotats no competien, ho feien per amor a l'art. De seguida em van venir dues reflexions: "és curiós poder fer un top10 a les curses i dedicar-se a saltar per les muntanyes" i "Sort que molts d'aquests no competeixen perquè els que flipem per estar entre els 5 o 10% primers en una comptició passaríem a estar molt més enrere."
Parlant amb un d'ells li explicava que de fet a mi no m'agrada competir, però que ho necessito per aixecar-me del sofà. Moltes vegades sortiria a fer una mica d'esport, però sincerament sense aquell plus que et demana la competició mai arribaria a fer tots aquells entrenaments tan durs i horribles que et permeten 1) ser competitiu en una cursa, i 2) (I més important) gaudir dels entrenaments. I és que això també és cert, m'agrada sacrificar-me per, sobretot, poder ser capaç de córrer o anar en bici amb l'única preocupació de gaudir del camí (sense pensar en les cames, les pulsacions, l'aigua...).
En el meu cas el triatló és la màxima expressió de la necessitat de competir, m'encanta entrenar les tres disciplines, m'encanta com et posen en forma, el fons que et dóna la bici, el volum que et dóna la natació i una vegada més el fet de gaudir quan ja estàs bé, però em costa. Em costa anar a nedar, em costa pensar que em passaré hores a sobre la bici i que hauré d'aforontar rampes dures i fins i tot, malgrat la meva passió pel running, em costa desenganxar-me de de la mandra, de la casa, de la família... per anar a córrer.
Dit això, ahir no hagués sortit a córrer si no m'hagués sorgit l'Evasion Spirit Trail, i tot i que no em va agradar deixar a la Bea i el Guillem de 9 a 11 (i més sabent la nit que ens esperava), va ser un running espectacular amb gent molt bona i molt maca i dels quals sé que n'aprendré molt, en tots els sentits.

Canvi de plans

Doncs tenia una entrada pensada referent a com plantejava els entrenaments per aquesta temporada però gràcies a l’Edu i a www.runningway.net he canviat els plans. La meva idea era fer una planificació treiatlètica d’aquí a Les Angles, entrenant per igual les tres disciplines o fins i tot ponderant més la bici i la natació. Després una setmana de semirelax i a fer kms i kms de running fins a Cavalls del Vent.

Però resulta que a finals de juny podré participar a part de la Evasion Spirit Trail, concretament a la tercera etapa, de 53.5kms http://www.spirittrailevasionrunning.com/ Ja ho explicaré amb més detalls, però el cas és que ara, sense deixar la bici ni la natació esbiaixaré les meves hores d’esport cap el running, a més estic gaudint com mai de la muntanya, així que no serà difícil. Sé que serà un handicap per les dues tris, però com sempre dic, són distàncies on tu hi poses el grau de patiment que vols, així que serà qüestió de ser més conservador (i fer el darrer parcial a tope!)...

Us deixo aquí el vídeo de la prova, atenció a l'eslogan final!!!

Cavalls del Vent 2012

Què fàcil era quan podia explicar el dia a dia, ara tinc tantes coses a dir que no sé mai per on començar, però aniré al més important i és que torno a Cavalls del Vent. Si bé els arguments per fer-la s’han anat una mica en orris, tinc moltes ganes de realitzar una bona competició en una temporada en què he perdut les ganes de fer triatló, només el fet de pertànyer a un Club i poder compartir moments divertits amb els meus companys han fer que m’apunti a dues tris, surtin com surtin.

El cas és que m’havia plantejat fer Cavalls del Vent perquè molts del Club hi anàvem, vaig pensar que tant de groc per les muntanyes estaria guai, però en el sorteig hi vam entrar només 3 de 10 (això sí, aniré ben acompanyat del Mikel i sobretot de la passió del Pressi). L’altre argument era puntuar per l’UTMB, però crec que saltarà un any, tenint en compte l’any que m’espera amb l’arribada del Víctor prefereixo dedicar el 2013 a puntuar i el 2014 a atacar el Mont Blanc, aquell any ja podrem fer un desplaçament familiar cap a França.

Malgrat aquests contratemps, el fet de ser l’únic objectiu de la temporada fa que creixi el meu interès per aquesta competició i fa que per fi hagi trobat les ganes de tornar a córrer, tornar a exprimir-me. Segueixo sense perdre pes i no he superat del tot les lesions, però en sortides curtes per la muntanya em començo a trobar bé. Els entrenaments amb el pesat del Nacho, que no vol ni trepitjar la carretera de les Aigües fan que els migdies del Marc i meus siguin una hora de muntanya constant, pujant i baixant a saco.

Si m’agrada l’últratrail és perquè et permet competir mentre vas xerrant, i en aquest sentit el Mikel és la companyia ideal, no perquè sigui molt xerrador ;-) sinó perquè estic segur que podrem fer molts i molts kms junts i que no em frenarà gens, ans el contrari, que m’exigirà especialment en les pujades, on jo sóc més diesel. La pena és que comptava també amb el Coke, qui ens hagués fet baixar a saco, crec que tots tres haguéssim fet un equip perfecte i compensat.

En fi, ja aniré parlant del tema, que hi ha temps, m’estic mirant unes wambes més lleugeres que les XA PRO i tinc actualment dues o tres candidates. Ara de moment toca centrar-me en la triatló de Banyoles, estic intentant nedar a tope, perquè arribo molt peix (mai pitjor dit).

Per cert, indignant que no hi hagi acord amb la Federació de Triatló i em facin pagar l'assegurança.