I’m here to win

M’encanta guanyar, però no m’agraden els sacrificis per a aconseguir-ho, per tant si guanyo bé, sinó també. Aquest esperit competitiu, que penso que ha de tenir qualsevol que vulgui ser un bon esportista (encara que sigui competir fent un esprint en un entrenament, o competir contra un mateix posant-se reptes cada vegada més complicats), aquest esperit és l’eix filosòfic del llibre del Macca, un guanyador com pocs he vist.

Fa uns mesos el Charly havia de venir a casa per a poder disputar la Marató de Barcelona, al final no va poder ser però igualment em va enviar un regalet. Jo li vaig dir que no calia i per sort no em va fer cas. Últimament he llegit molts llibres relacionats amb l’esport, el del Marcel mateix és molt bo, millor del què pensava, però el del Macca els supera a tots en escreix. Hi ha trucs, maneres de pensar, vivències, opinions i sobretot descripcions perfectes de les seves experiències a Kona. Sempre ho he dit, no em preocupa no poder córrer una marató per sota de les 3 hores, però sí m’encantaria poder tenir el nivell per a aconseguir un slot per Kona. Una utopia en el meu cas.

El Chris McCormack és un autèntic follonero, no posaria la mà al foc per ell, la majoria de triatletes que el coneixen l’odien, i ho fan perquè és un tio que diu coses que els altres no volen sentir, que li agrada utilitzar la besant psicològica per a guanyar les curses, tant pot dir que guanyarà segur com que els favorits són els altres, i ho fa pensant en les frases que més mal faran als seus rivals. Se’n riu de la filosofia Ironman, ell està a les competicions per guanyar, a qualsevol preu dins de les normatives, no ho comparteixo a nivell amateur, però si ho entenc a nivell professional.

A mi una persona així m’agrada, no m’agrada la hipocresia, no m’agraden aquests que diuen que només volen acabar una prova, o que els és igual com ho facin o que l’important és participar. No dic que no sigui així, però ho sento, no em crec que dins de cadascú de nosaltres no hi hagi aquell punt competitiu, aquelles ganes de fer una competició en 12.59 en comptes de 13, aquelles ganes de superació tant bonica. A més això enganxa, i qui ha fet una cursa de 5km després l’ha volgut fer de 10, i després ha volgut baixar dels 50 min, dels 45 i provar el triatló...

Així doncs, a tots aquells que tingueu un nivell mig d’anglès (s’entén bastant bé) i tingueu ganes de llegir sobre algú que ha estat un dels punters del triatló en els darrers 10 anys, us recomano el llibre on el Macca escriu sobre la seva vida triatlètica, va molt de sobrat, ja us ho avanço.

Explica des de coses tan humanes com que en guanyar el segon mundial a Kona va parar atenció a l'imatge traient-se les esponges i cordant-se la cremallera, perquè en la primera edició es veia com si tingués pits, fins a d'altres tant i tant interessants com com va conseguir evitar la deshidratació als Lava fields.

Més info a:  http://triatlon.com.uy/triatlon/2011/05/im-here-to-win-estoy-aqui-para-ganar-chris-mc-cormack/

I sobretot aprofito aquesta entrada per agrair-li el regal al Charly Triballeau a qui vaig conèixer patint en una marató, però que en un any ha anat millorant i millorant el seu nivell i que com mots d’altres s’ha aficionat al triatló. Merci beaucoup.

PD: I també dir que sóc un fan total de l'ANDREAS RAELERT.