Miro i remiro aquest vídeo, l'escolto, penso... Tantes reflexions, tantes coses a aprendre. Tantes frases…
Gordy Ainsleigh
és el pioner d’una de les curses més mítiques, sinó la que més, dels Estats
Units. Cursa que recorre 100 milles (160km) per Califòrnia i que estava pensada
per fer-se a cavall. La Western States.
En Gordy es va
quedar sense cavall, i ell hi volia ser…
Quants no entenen
que quan ens lesionem seguim obsessionats en fer la Marató de Barcelona,
Cavalls del vent o l’Ironman de Zurich. Quants ens diuen: “l’any que ve hi
tornarà a ser”… Però nosaltres no hi volem ser l’any que ve, hi volem ser
sempre.
“En el 74, no
vaig trobar cavall, així que vaig córrer” Amb aquesta decisió es creava l’Ultrarunning.
Com diu ell mateix, un nou esport.
Per saber com li
va anar només heu de veure el vídeo, jo ara em vull detenir en les primeres
paraules, tot i que sé que me’n vaig una mica de tema.
“I’m totally
unprepared for ageing”
Ningú està
preparat per fer-se vell, jo sóc el primer que vull tornar als 25, aquella edat
sense preocupacions, sense problemes, amb salut, sense responsabilitats. Des
dels 30 que m’agobia fer anys, veure que em cau el cabell, que el pes va creant
una frontera creixent i irrecuperable, que em lesiono constantment, que no
recupero els excessos. Des dels 30 que no m’agrada fer anys.
Tonteries.
Fer anys és un
luxe. Perquè no fer-ne és la ruïna.
Jo, tothom, hem
de valorar fer anys. Hem de gaudir de cada minut que passa, perquè és un minut
més que se’ns ha regalat. Els minuts que tenim estan donats, com viure’ls depèn
de nosaltres.
I jo proposo
fer-ho a full, sense deixar res pel camí.
Un dia escrivia: No em penedeixo de res del que he fet, però
sí del que he deixat de fer.
Crec que aquest
és un bon lema, una reflexió que ens convida a actuar, a gaudir i a agrair
tenir un minut, una hora, un any més.
5 comentaris:
Totally agree! Excepte pel pèl, la resta és qüestió d'organització, planificació, voluntat, sumar un dia darrere l'altre i gaudir mentrestant, molt, del camí.
Ferran
Cert, Ferran, en la línia del que dius hi ha aquella dita de la vida és tot allò que passa quan esperes no sé què ;-)
100% d'acord Pau! Fer anys és un regal i un privilegi que hem de saber administrar amb responsabilitat. A més, l'edat no sempre et "pren" coses, sinó que l'edat també te'n "regala" moltes altres, i una d'elles és l'habilitat de saber llegir millor les persones (per lo bo, i per lo dolent, tot i que sempre te la poden colar, perquè, malauradament, aquesta "habilitat" no és infalible). Però sigui com sigui, jo no canvio els meus 46 pels 26. Que abans corria més depressa? si. I que em cansava menys? també. Però ara em miro molt menys el melic que als 26, i sobre tot, me la porta molt fluixa que algú es pugui fotre amb el meu melic :)) Una abraçada!
wooow, quantes veritats dites en poques paraules, Pau,Ferran 100% d'acord amb tot això, llàstima que ho vaig començar a entendre fa poquet.
Ferran, em mola això de "me la porta fluixa que algú es pugui fotre amb el meu melic"
Martí, és cert que costa d'entendra-ho, jo insisteixo en què estic en procés, encara em costa.
Publica un comentari a l'entrada