Després de les
dues duatlons dels Dragons Kids arribava la tercera competi pel Guillem, tot i
que a efectes pràctics era la primera seria.
La Family run és
una cursa fantàstica que espero es pugui consolidar en les properes
edicions. Es tracta de poder córrer, literalment, en família. Primer tots els
pares fan un 5mil, després, per categories van sortint els nens que fan des de
2kms els més grans fins a mig els més petits, i finalment mig km extra tots dos
junts.
Un grup d’amic
ens hi vam presentar, el Josep amb la seva filla, el Capi i l'Arnau, la Vera i el Ronan amb els
seus i nosaltres amb el Guillem. Mola veure com gaudeixen, des dels “entrenaments
previs” (o el que és el mateix tenir una excusa perquè corrin quan es té
pressa), fins a la cursa en sí, passant per la preparació del material.
No us enganyaré,
alguns dubtes tenia amb el Guillem, però des de fa setmanes la seva actitud és
molt positiva així que aniria bé! I així va ser, fins al punt que acostant-nos
a la línia de sortida em diu, “papà, no m’acompanyis, vull anar sol”,
evidentment a l’hora de la veritat i envoltat de nens tan alts em buscava amb
la mirada com dient “no m’abandonis eh!” I és que la diferència d’edats i mides
era substancial, a ell li tocava categoria 4 a 6 anys, però amb els seus 3 anys
llargs se’l veia petit petit.
Per endavant 1km
100 però moltes ganes, en el vídeo em fa gràcia la mirada de nervis i
concentració.
Tret de sortida i entre tanta torre el veig un pèl desorientat així que l’agafo i endavant, però de seguida el deixo sol i córrer per lliure, a ràfegues, amb cara de cansament, però anar fent.
Als 500 metres arribem a la
Bea, el pobre està desorientat perquè no la veu però de seguida la localitzem
i a pels següents 600, a mig recorregut descobreix per primera vegada el què és
el flato, així que redueix el ritme i arriba a un acord amb la Bea “ara paro de
córrer però a la línia de meta hi torno, Vale?”
I així és com
creuen la meta els tres, la Bea, el Guillem i el Vic, que s’apunta per a fer
els darrers metres. A mi, evidentment se’m cau la baba. Més enllà de fer-ho bé
o malament, hem aconseguit que els nostres fills tinguin passió per l’esport, i
axò m’omple, perquè l’esport és un món ple de gent maca.
Adjunto els
resultats, posició 40 de gairebé 100, o sigui de la meitat cap endavant, com ha
de ser ;-)
I després a tope als inflables amb el Yann i el Mat
2 comentaris:
Sí Pau, buena iniciativa!
A ver si puedo convencer a la familia el año que viene!
Gracias por la crónica!
Molt bona! amb l'energia que tenen, pocs nens hi deu haver que no els hi vaig això del córrer.
El meu Arcadi quan el traiem al parc, més que caminar, córrer. Aviat haurem de buscar alguna cursa per ell...
Publica un comentari a l'entrada