Platja + arquitectura + família = inauguracions

Divendres a darrera hora ens arribàvem al Prat on el Carles juntament amb el seu despatx B01 inauguraven el complex de tres edificis connectats per una sèrie de camins i ponts ciclables. L’edifici al què vam anar, la Granja de la Ricarda, ens van explicar que era una granja que va crear un ric de no sé on i que després va tenir diferents amos i funcions fins que amb la construcció de la tercera pista de l’aeroport AENA la va fer derruir guardant-ne les “peces”. Ara n'ha encarregat la reconstrucció i serà un museu dedicat a la fauna i flora del Delta del Llobregat. La veritat és que em vaig quedar amb les ganes d’agafar una de les bicis que llogàven per anar a fer el recorregut, així que hi haurem de tornar algun dia. Tenia bona pinta, un bon lloc per a rodar en família. Aquesta és l’explicació del projecte.

UN PASSEIG PEL DELTA DEL LLOBREGAT...
La naturalesa, el lloc, els camps, la platja, la llum i el mar han anat integrant certs elements (hortes, regs, llacunes artificials, construccions...) constituïnt un “paisatge nou” no estrictament natural.
El Semàfor (la casa de Senyals) és un edifici històric construït a finals del segle XIX a la zona del Prat de Llobregat coneguda amb el nom de l'Albufera.
Aquesta casa va ser edificada amb la finalitat de regular el trànsit marítim per la costa i reduir el nombre d'accidents. Això s'aconseguia mitjançant la instal·lació d'uns semàfors dotats d'uns telègrafs òptics que, seguint un codi preestablert, permetien la comunicació amb els vaixells que navegaven per la costa.
La Caserna dels Carrabiners va tenir com a antecedent un cos de voluntaris que vetllava per la seguretat de la costa, ja que eren lluny de la influència del castell de Montjuïc. El 1829 es va crear el cos de carrabiners del Prat i es va instal·lar a la caserna, on hi van arribar a viure 150 persones, ja que els guardes vivien amb les seves famílies. Fins al 1940 van vigilar sobretot el contraban de productes com ara l'alcohol i el tabac, que estaven gravats amb un tribut alt.La Granja de la Ricarda, era un edifici modernista amb una estructura singular de Joan Torras i Guardiola, construït l’any 1909. Va ser creada per Manel Bertrand a la producció lletera, va ser modèlica en el seu temps.

www.b01arquitectes.com

La Mònica, que treballa per la MMAMB (mancomunitat de municipis de l'Area Metropolitana de Barcelona), hi havia arribat a primera hora ja que portaven una bona estona per la zona, ella també inaugurava el què seran els nous xiringuitos de platja de l'Area Metropolitana de Barcelona.
Com explica: la idea és que a partir d'aquest mòdul quadrat és puguin anar fent tots els equipaments necessaris (primers auxilis, wc, magatzems, bar) agrupant-los com calgui i utilitzant un color per cada ús. És busca un muntatge fàcil, que afecti el mínim possible al paisatge i que sigui homogeni per totes les platges.

El projecte ha estat supervisat pel Grup Claudi Aguiló Riu però el dissenyador és Marius Quintana amb Microarquitectura.

79kilos

Així és com he acabat després del cap de setmana. És curiós, una de les coses que molen d'entrenar tant és que es pot menjar a saco y de tot, o millor dit, pel què sembla, a saco o de tot. I és que sense quasi ni avisar he pujat 4 o 5 kilos respecte al pes ideal que tenia fa tan sols una setmaneta i pico. Veient-ho ara potser el baix rendiment de la sortida de dijous va venir per aquí, o al menys aquest ha estat un dels factors juntament amb una lleu saturació d'entrenaments.
Saturat és com afrontava el cap de setmana, però amb la idea clara que el dilluns em tocava fisio i després setmana de descans i per tant que ara calia apretar les dents. Divendres rodàvem per Collserola i feia una transició ràpida al running per a acostumar una mica les cames. La sortida important era dissabte amb els de SBR per Mataró i per sort vaig aguantar. Sortíem amb el Nico en tren per trobar-nos a les 9 a la botiga, allí començàvem juntament amb el grup de triatló de Mataró un rodatge més o menys suau cap a Calella. Vaig aprofitar per xerrar amb l'Antonio, el gran organitzador, que tenia el Triatló de les Medes l'endemà. De tornada, per Matas, ens vam quedar sols el Víctor, el Nico i jo i vam rodar una mica més ràpid però també vam poder xerrar. Finalment tornada rapideta cap a Barcelona.
A la tarda, a darrera hora, i tal i com li havia promès a la Bea vam fer 7km de trail running per la part de Collserola propera a Sant Just. Diumenge i dilluns els vaig completar amb un total de 5km i per fi el desitjat descans.

Crec que ara haurem de fer cas al tòpic de "millor no fer res, encara que sembli que es perden entrenaments" i a la vegada fer un tappering complert però molt equilibrat i sa. Objectiu: arribar amb 2 o 3 kilets menys i no saturat a Balaguer, vull passar-m'ho bé, i no lesionar-me, els adductors i la musculatura en general m’està enviant senyals.

Cada vegada em mola més New Balance

No pensava posar res avui, especialment perquè no tenia les fotos que vam fer mentre corríem amb la Bea i esperava a demà per fer la crònica del cap de setmana, però remenant pel facebook he trobat un parell de vídeos de New Balance interessants: el primer és un anunci amb un missatge molt encertat ja que parla del balanç entre l'odi i l'amor cap al running, balanç que sempre surt positiu a la llarga però que es va acostar cap a l'odi aquest dijous mentre rodava a 6 per la carretera de les aigües perquè el cos no donava més de sí... L'altre és una mica llarg, però mola veure el procés de fabricació de les wambes i com es fan en bona part a mà.

En breu cauràn dues New Balance: les 1063 per running per substituir les Assics que tindran el seu darrer moment de glòria a Balaguer i unes de carrer (em moro de ganes).

L'anunci:

El de la visita a la fàbrica de Manchester:

New Balance from Frontlineshop.com on Vimeo.

Finalment he posat en el frame esquerra un altre clac de la factoria triatló del Prat, el Richard Calle, i m'he fixat en la manera de portar els gels.

Em preguntava si estrenar el mono de 2XU a Balaguer malgrat ser half, però una de les coses que em tirava enrere és que no té butxaques pels Gels. Tot i que ja veieu que hi ha sistemes, aniré amb el de dos peces, que de fet també estreno, i que a més de les butxaques té millor badana.

Restaurants 35 a 45 euros

Sis propostes del què per desgràcia val un dinar o sopar amb petits luxes, ja sigui en el local, en el menjar o en el servei. És el típic pressupost que per segons qui és inevitable si es vol un mínim de qualitat i per d’altres es reserva per petites celebracions. Jo sóc més dels segons, però per sort els meus ascendents (també anomenats pares) tendeixen a anar-hi de tant en tant i com a bon fill, els acompanyo. Els dos darrers, Hofmann i Ca la Maria, poden pujar fàcilment d’aquests 45 euros per persona, però a nosaltres ens va costar el què poso i tampoc ens vam estar gaire de res.

La Bodega
Jo ho trobo un pelet car, però els meus pares són uns assidus. És un restaurant simpàtic, a plaça Molina i amb una terraceta genial. El menjar es basa en una bona matèria prima i plats tradicionals: des de la chuleta a la pedra a callos o calamarçons passant per una extensa llista de bacallás. De tota manera el millor del restaurant és la presentació dels plats del dia i dels postres, mostrats per una important manada de cambrers molt divertits. No deixeu de saludar el jefe que no dubtarà en perdre uns minutets en xerrar del què sigui. Cal provar-lo.
Preu: 50 euros (pax) amb vins http://www.labodegapmolina.com/
Loidi
Tot i que sembla mentida pagar 45 euros a Barcelona no és sinònim de menjar bé. L'altre dia sopava al Tragaluz un menú molt més car i el peix era deplorable. El Loidi sí passa l'examen, si més no vam encertar amb els plats: un menú fixe de 35 euros (n'hi ha un altre de més car) i tres plats i postre. El local és poc íntim però tot força bo. Els 10 euros i pico de més surten de l'aigua, una Evian molt fashion que es fa pagar, i del vi, que no era baratet. Val la pena provar-lo.
Preu: 47euros (per pax) http://www.loidi.com/

Alba Granados

Menjar=8, servei=5 i tracte=8. Com es tradueix això en paraules. Els plats de l’Alba estan molt bons, la matèria prima és excel·lent i els preus correctes (les mitges racions són generoses), però van anar lents, no teníem cap pressa, però es va traduir en què alguns plats estiguessin freds. El tracte va ser excel·lent, ja que en tot moment van demanar si estava tot bé, i van intentar corregir, a vegades amb èxit, a vegades no, aquests problemes. Aneu-hi.

Preu: 40 euros (pax) amb vi (Luis Cañas 2005) http://www.albagranados.com/

Vinya-roel

Tot i ser un restaurant gran és simpàtic, de bon tracte (tot i que no parlen gaire català), amb una decoració original i envoltat d'ampolles. Ideal pels amants del vi ja que només afegeixen tres euros al preu oficial de venta i et donen totes les facilitats per si et vols endur l'ampolla. Tot el què vam provar ens va agradar força. Bon restaurant de preu mig-alt, concretament i sense estar-nos de res vam pagar 90 euros la parella. Per cert, té pàrking http://www.vinya-roel.com/

Hofmann

95% Tot i que els meus companys van quedar més contents, en el meu cas hi ha un no sé què que no em deixa donar-li un 10. El lloc està molt bé i amb facilitats per poder fer sopars privats. El servei bé, però amb algunes llacunes, i el menjar excel·lent però pel meu gust els plats eren poc elavorats i una mica pobres. En especial destacar que si es cobra més de 40 euros no es pot posar un sol tall de Foie (per cert fret) amb unes figues o un filet al nivell del del Vinya-roel. Aquests restaurants han de donar un toc més. Això sí els postres ho superen en escreix, genials de presentació i gust.

Preu: 90 euros (per pax) http://www.hofmann-bcn.com/

Ca la Maria Mas Ruscalleda.

Un bon restaurant a la carretera que va cap a Platja d'aro. Vam demanar tres plats amb foie (poc originals nosaltres), i els tres boníssims. Tan la Masia, com el servei molt agradables. La idea era dinar als Tinars, però estava ple, ells mateixos ens van recomenar aquest restaurant que està tot just al costat.

Preu: 87 euros + vi i propina (2) http://www.restaurantcalamaria.com/

Inscrits al B de Balaguer

O al Half, ja que per distàncies és més un mig Ironman que un doble olímpic. En concret dos voltes al llac que sumen 1.9km (Bea ara podré comprovar si el tema de les algues era veritat), 90km de bici que passen pel recorregut de la tri de muntanya però per les carreteres (Monestir de les Avellanes i tal) i 21km plans i combinant gespa, sorra i asfalt.

Algun dia vull anar acoplat així!!
Després d’una setmana molt positiva, després de la marató, ara m’han entrat els dubtes i el baixón físic. Arrossego des de fa dies mal al coll, em sento cansat a l’hora d’entrenar i el pitjor, l’adductor m’està donant algunes senyals dient que ja en té prou. Cap de les tres coses són molt exagerades, però tampoc agradables. No cal dir que ara he de tirar endavant, em queden quatre dies d’aquesta setmana en la qual mantindré els volums d’entrenament (sense forçar), però estic esperant amb candeletes la següent, amb fisio el dilluns i reducció d’entrenaments de cara a la Tri.
Aprofitaré per treballar una mica la transició d’un esport a l’altre perquè potser és el què tinc més dèficit respecte l’any passat, he d’adaptar la musculatura als canvis de bici a córrer. Avui faré una horeta de running i em reservaré per fer mitja hora després de la sessió de carretera del divendres i mitja més per la del dissabte.

Resum de maig

El mes de maig ha estat un mes 100% entrenament pel Challenge, ja he tingut dies en què no m'arribaven les hores, en què arribava baldat a casa i dies en què feia poc i tenia el mono. Ja he fet fricades d'aquestes dels triatletes, i més dels de llarga distància, de competir i entrenar després, de repartir les 24 hores del dia amb 8 per dormir, 8 per treballar 7 per entrenar i tot just una per dinar. Ja menjo com un porc perquè tot ho cremo, que si em passo el dia prenent fastucs, que si ara em ve de gust menjar xocolata, o mig litro d'ortxata, que si una torrada amb kilos de sobrassada... aquesta és sens dubte la part que més m'agrada, tot i que és cert que potser ho he de començar a controlar i menjar una mica millor al menys fins a Vitoria.
Adjunto les dades, en què hi destaquen les tres competicions: Remences el 10, Collserola + bike el 17 i la marató el 31. És un entrenament més basat en volum que en potència, tot i que mica en mica vaig fent séries. Les xifres fins ara són:
Natació: Maig 19.8km, total 48km (menys que l'any passat a aquestes èpoques, però jo crec que de més qualitat)
Bici: Maig 790km, total 2140km (molt mé que l'any passat, que a finals de maig portava 1187km)
Córrer: Maig 186km, total 737km (Bastant anivellat, en porto una mica menys però perquè em vaig estar parat per l'adductor, segur que acabo amb més km que al 2008)
Tot i haver fet alguna sessió de gimnàs, segur que em quedo curt.

Ja tinc la bici-taxi quasi acabada, en breu posaré fotos del procés de transformació.

Boltaña, Mallorca...quién da más?

Tenia pendent la crònica del nostre cap de setmana a Huesca, més concretament al Monasterio de Boltaña, cap de setmana que em va servir per relaxar-me a la vegada que mantenia el nivell esportiu.
L’Eva ens proposava una estància de dues nits en aquest fantàstic hotel i a més proposava una excursió en raquetes de neu, així que m’estrenava en el tema. L’excursió va ser a càrrec de l’empresa Solomonte i la veritat és que ens va sortir tot rodó. Malgrat les dolentes previsions de temps, el dissabte s’aixecava assolellat, i després d’un esmorzar brutal (no exagero), el Juanjo ens recollia amb el seu Land Rover i cap amunt. L’apropament a la zona no és un simple desplaçament sinó que el Juanjo ens anava explicant les particularitats geogràfiques i de la fauna i flora de la zona. La petita carretera s’estrenyia i es convertia en pista forestal per acabar el darrer tram (i tots una mica cagats) per neu. Raquetes als peus vam fer una passejada, lleugerament frenada per les condicions climàtiques que durant una mitja horeta ens va fer la gitza, moment que vam aprofitar per fer un aperitiu de productes típics de la zona.

Amb la panxa plena vam fer un petit ascens al cim més pròxim. Tornàvem a l’hotel just a temps per la sessió d’spa, veure el Barça guanyar i sopar.

L’endemà em llevava d’hora i aprofitava la bici per visitiar els fantàstics poblets de la zona: Guaso, la Torrecilla, Sieste, i després ja tots junts vam fer una bonica ruta d’anada i tornada a Aínsa. El cap de setmana s’acabava amb la visita al museu ornitològic d’Aínsa.
Gastronòmicament vam fer un chuletón i altres plats fantàstics a Fiscal, just a les afores al costat d’un pàrking, recordo que es deia el Asador o algo així. També vam sopar correctament (sense més) al mateix hotel.

Les fotos: http://picasaweb.google.es/pcortadas/FindeBoltana?feat=directlink

Però els caps de setmana “cool” made in Eva no s’acabaven aquí i aquest anàvem a veure-la a Mallorca, i també va ser rodó. Mentre que a Barcelona feia uns dies complicats, nosaltres ens torràvem a les fantàstiques platges de l’illa, dissabte a Cala Llombards (al costat de la impressionant casa de la Sheila) i diumege a Silicon Beach o el que és el mateix a Portals Nous (diguéssim que tant tios com ties tenien uns pectorals impressionants). Em pillava el cap de setmana en plena sessió d’entrenament, així que vaig acumular molta bici durant la setmana i vaig deixar el running i la natació per Mallorca amb dues sessions cada dia, 15.5km run i 3km swim dissabte i la meitat diumenge.

No m’acaba de fer el pes el neoprè, encara em molesta en masses punts, suposo que és qüestió d’anar-lo provant.

El primer sopar el vam fer a la Taverna del Caracol on vam prendre unes tapes magnífiques acompanyades per Viña sol. Dissabte anàvem al restaurant el Paraíso, ideal si et vols sentir ric: italià en un palauet fantàstic i bones vistes, amb totes les atencions possibles, inclòs aparcacotxes i gent que semblava rica; després el menjar irregular: alguns plats molt bons i d’altres menys. Car pel què es menja, barato per l’entorn. Després anàvem a fer una copa a la zona del port i acabar al Buda, un bar musical prou guapo que em va divertir malgrat les ganes d’anar a dormir. En definitiva dos caps de setmana megaaprofitats, megadivertits i megatot.

Les fotos: http://picasaweb.google.es/pcortadas/MallorcaJuny#

Començarem on ho vam deixar

La temporada passada va tenir un gran objectiu, que va ser fer el B de Banyoles, vam estar preparant durant uns tres mesos aquella triatló i acabar-la va suposar una gran alegria i la culminació d’un bon entrenament. Aquest any, un altre B, no serà més que l’inici d’aquesta temporada, una part més de l’entrenament cap al Challenge, curiosament doncs, comencem on vam acabar l’any passat. I estic confiat, és una temporada de volums per sobre la potència, ja arribarà l’època d’anar a fer marques, (o no), però ara l’important és que aquest tipus de proves no afectin a l’entrenament marcat per Fink, és a dir que la setmana prèvia a les proves no poden ser de tappering total, ni es pot arribar baldat en la posterior i no poder fer res. Precisament en aquestes dues setmanes si comparo amb la Marató del 2007 i la d’ara la diferència seria: en running igual, de 45 a 45km de run (sense comptar la marató), de 18 a 181km de bici i de 750 metres a quasi 13km de natació. I el que he de vigilar ara és de no sobreentrenar-me, de tenir cura de la malauradament delicada musculatura que portem sempre al límit. El què faig és si noto la més mínima molèstia baixar el ritme, però seguiré amb els volums durant la següent setmana per a recuperar una mica de cara a la tercera de juny, en què tenim Balaguer.
I això és tot, sembla que mica en mica va arribant l’estiu i per tant els entrenaments a mar obert, les caloroses sessions de running al migdia, les terrassetes al vespre, les ortxates del Sirvent, i la temporada de triatló (per cert, Xavi, sort en el teu debut aquest any, i sort a la resta d’amics que feu Salou).
I si arriba l'estiu, arriben els records de la setmana a Formentera de l'any passat, on com veieu no vaig perdre l'oportunitat de nedar una miqueta. Records que s'han accentuat veient tots els recons on vam estar a l'anunci d'Estrella Damm http://www.youtube.com/watch?v=1VRZlSSIrwY

Marathon de Perpignan

... o la “Marató de Po et Nicoló” o “Casal run”, tornant de Perpinyà valoràvem qualsevol d’aquests noms per a la crònica, i la veritat és que ja anireu veient que qualsevol d’ells seria escaient. La crònica tindrà tres parts, una comú del viatge i una crònica de cadascú ja que evidentment cada cursa, i més cada marató, és un món.
Sortíem tots quatre: la Bea, la Vero, el Nico i jo el dissabte de bon matí cap a Perpinyà, havíem decidit carregar les bicicletes i així ens podrien acompanyar durant tot el recorregut. Ja arribant a la ciutat la calor ens espanta una mica, revirant una mica arribem a l’hotel de la Loge que per un costat té certes virtuts: per ser cutre està net i és prou correcte i està molt ben situat, tant del centre com de la sortida (a un minut), però també té un defecte important, que és l’home de recepció, molt desagradable i poc transigent (el diumenge no ens donava ni mitja hora de marge). Ja instal·lats dediquem tot el dissabte a fer volts per una ciutat de carrers petits i peatonals i plena de vida. La recollida del dorsal ja comença a dibuixar com serà la cursa, un grup de gent, la majoria d’ells d’avançada edat, que flipen quan els hi ensenyo el xip, i que molt amablement i de manera animada ens donen la flamant samarreta. Per dinar carreguem proteïnes al restaurant L’Aragó (menú l’Entrecot) i per sopar entre càntics i botzines per l’accés a la final de l’USAP, acabem a la pizzeria Roma i evidentment toca hidrats de carboni. Un darrer gelat en una plaça molt animada i tot preparat.
Segueixo sense estar excessivament nerviós i tot i que he de fer les pertinents i no molt compactes visites al lavabo, puc dormir bé. Diumenge matí ens aixequem plovent, la veritat és que no m’ho imaginava pas, però tampoc em preocupa massa, esmorzo un bocata de Bimbo amb pernil dolç, mitja mule bar, un plàtan i un suc de taronja, també vaig bevent isostar. Malgrat les reiterades crítiques em poso la samarreta verda ja que és la que faré servir a l’Ironman i a més té butxaques i els pantalons del Barça (si la Mireia Canalda compleix la seva promesa, jo també).

I marxem tots quatre cap a la sortida.
Anem tant just de temps que pràcticament només ens dóna temps de xerrar amb tres terrassencs que després veuré en cursa, últimes tonteries, petons i a córrer. Fem els cinc primers quilòmetres junts, ja sense ploure però amb el terra mullat, i complim el ritme. M’he posat el Garmin perquè em soni cada 3km i intentar fer parcials de 15 minuts. Podem xerrar i ens alegrem molt de veure les respectives companyes que arriben amb les bicis (segur que més d’un també se n’alegra d’anar-les veient). Coincideix aquest moment amb el començament de la cursa en solitari, cadascú a la seva i al seu ritme, i entrem ja en un continuo de pujades plans i baixades típiques del camp. No pararà fins a la mitja marató. Tinc des de massa d’hora els adductors carregats, i em crea algun dubte, però el ritme no baixa. De seguida les cares comencen a ser conegudes, ja som els quatre o cinc mateixos que ens anem passant un a l’altre i la Bea fent fotos i companyia.

Li vaig demanant pel Nico i va bé, estic segur que ho farà, i que és dels pocs capaç de córrer després de la Titan i després d’haver tingut poc temps de readaptar el seu cos. Passo la mitja amb tres preocupacions: la musculatura més carregada del normal, els pantalons del Barça que em cauen pel pes del suor i que tinc gana. Soluciono les dues darreres coses lligant-me bé els pantalons i menjant mitja Mule Bar. Al km 25 comença potser el pitjor moment, però segueixo baixant del quart d’hora així que estic tranquil. En la multitud d’avituallaments que he anat trobant prenc aigua i moltes taronges.

I a partir del 28 o 29 comença la ingesta, primer un pastilla d’isostar, a més aprofito que tinc a la Bea en bici per a què em vagi donant Recuperaction, i calculo, al km 31 primer gel, el de la butxaca dreta, un Powergel de Vainilla correcte i que entra de seguida. La Bea es preocupa per mi “Com vas?” jo li dic que “ptse, les cames carregades, però el ritme segueix bo” i em comfirma “la teva cara no té res a veure amb la Marató de Barcelona” i això m’anima. El mur no arriba, ara ja som un parell que anem sempre a la par, fins i tot xerrem una miqueta, el mur no arriba. Són 10km fantàstics: combinant una carretera secundària amb carrils bicis i ja amb una única direcció: Perpinyà.

Al 36 o 37 segon gel, de fresa, asquerós. Em costa una mica digerir-los però un bon rotet, amb la conseqüent crítica de la Bea, ho soluciona. Faig calculs a falta de 5km i li dic a la Bea que no arribo a baixar de les 3.30, però internament no ho entenc, “si anant sempre a menys de 5 no es baixa de les 3.30, què s’ha de fer?”. Poc a poc veig que el què falla és el meu cap i que tinc més d’un minut de marge, així que mantinc la constància. I el mur no arriba, el que sí que ve és ja un esgotament definitiu de la musculatura, especialment del bessó dret que em comença a tibar de tant en tant. La Bea en el 39 se’n va i em pregunta si estic bé, “perfecte, sempre que el bessó no me la jugui”. I tiro, i encara tinc temps de passar algun corredor més serpentejant els carrers de Perpinyà tot palpant l’arribada i ja amb les dues cames fent estrevades, M’encantaria apretar més, moral i aeròbicament puc, però no me la jugo, les cames em demanen conservació, que he d’entrenar aquesta setmana. I arribo, saludant, aplaudint i agraint al públic i content, no només per haver baixat de marca (crec que podria fer-ho millor, però m’és igual), sinó per la manera que ho he fet, sense nervis previs, controlant la carrera i acabant feliç, i és que la paraula que podria definir la marató de Perpinyà és entranyable: pel recorregut, pels camps que es crueuen, per la gent dels avituallaments, perquè la iaia que m’havia donat el dorsal i que m’hi havia posat una creu tot dient-me “ara aniràs més ràpid” és la primera persona que veig quan arribo, pel buffet final, perquè els fotògrafs són un grup de voluntaris que ofereixen la seva feina i no una empresa que cobra 20 euros la foto, pel massatge, perquè la Bea m’ha acompanyat bona part del recorregut... Per tot, és entranyable.Xerro amb la Bea, em poso la samarreta d’SBR i tiro una mica enrere a esperar el Nico, em fa molta il·lusió que l’acabi i ho farà, sé que ha patit perquè la Vero ens ha anat passant “el parte”, però també que li queden només tres o quatre kms. I entre els arbres, pel passeig el veig, i faig els darrers metros amb ell, i el felicito, i ens animem. Prova superada.

Finalment, acabem un cap de setmana rodó amb una jornada de platja amb el Jordi i la Sílvia. No hi ha final millor per una marató, i per deixar que la musculatura es vagi recuperant, caldran dos o tres dies però estic bé, res a veure amb la de Barcelona, tot rutlla.

Teniu totes les fotos aquí:

Marató de Perpinyà

Detalls: He de vigilar amb el rossament de la samarreta en la part de l’aixella, i la classificació final és:
57
CORTADAS GUASCH PAU
CLUB SBR
3h27'42"

primer 2h43'39"

Marató de Perpinyà - La Primera "Oficial" (i sense entrenar!) - Nic

Doncs sí, tot i que la distància no m'espantava gaire ja que abans era aficionat a estar-me hores i més hores corrents per muntanya, mai havia fet cap Marató en cursa. I us asseguro que és més fàcil estar-se 5 o 6 hores de caco (CAminar-CÓrrer) per la muntanya, que els 42,195 km d'una Marató en cursa! Bé, clar que suposo que el problema venia pel fet que aquesta temporada amb prou feines he sortit a córrer, i quasi tot l'entrenament s'ha basat en la bici. De novembre a maig (la Titan) uns 130 km, i des de la Titan fins la Marató... no crec que sumi 120 km! Un desastre!

En fi, en el fons la cosa no va anar tan malament. Per les sensacions del dia abans, podia fallar en tres coses: (i) la panxa (incontrolable), que me la notava estranya des de meitat de la setmana, però que crec que era del mal rollo de la p**a guàrdia; (ii) la musculatura (mitjanament controlable), ja que tanta bici i tan poc córrer, segur que no la tinc acostumada al traume de córrer; i (iii) una pàjara (controlable), amb el temut "mur", que quan t'agafa fent al canelo per la muntanya, menjes, pares, descanses, i tires.


Per sort en sortir de l'hotel ja havia detectat que la panxa no seria problema, de manera que em centrava en aguantar de cames, i en dur el safareig ple de: 1 barreta Isostar Long Energy, 2 gels Isostar, i 3 pastilles de glucosa isostar. Mai m'ha costat ni anar "carregat" ni menjar en cursa, per tant sempre prefreixo sobrealimentar-me. En aquest cas, i per l'experiència de la bici, pensava menjar una mica cada hora, començant per un troç de barreta, després el gel, i finalment tirar de pastilles, tot ben remullat amb isotònic. Com m'acostuma a passar, al final em va sobrar menjar, que és un indicatiu que no em van faltar les forces :P

En Pau i jo vam anar cap a la sortida mentre plovia moltíssim, acompanyats per la Vero i la Bea. Per sort, dos minuts abans de les 8 del matí va deixar de ploure, i tant la sortida com tota la resta de la cursa es va fer sense pluja i amb un ambient fresquet i agradable. Els primers km anava amb el Pau a un ritme de 5 min/km i em semblava correcte, però no gaire conservador. Cap el km 7 ja ens havíem separat lleugerament i va ser quan vaig decidir fer la meva, perquè ja sabia que ell anava molt millor preparat que jo. El paisatge en aquell moment era fabulós, amb conreus i vinyes per tot arreu i acabat de mullar per la pluja. Quins colors! A més, la Vero anava al meu costat amb la bici, i quina millor companyia podia tenir? Per ara, tot pintava força bé, tot i que cap el km 15, que el vaig passar al voltant de 1:15h, ja em marcaven una mica els quadris...

Arribat a la Mitja Marató, estava molt bé d'ànims i d'energies, però no de quadris. La vaig passar a 1:46'48h, o sigui a 5'05 el km, tranquil, menjant i bevent a gust, i gaudint tant de la companyia de la Vero com del paisatge. Si més no, a partir d'aleshores els meus quàdriceps van dir que ja estaven tips i que feien la seva. Cap el km 33, just 65 minuts després de passar el km 21, se'm va clavar el quadri dret per la part de dalt i exterior, i l'esquerre per la part de baix i interior, així que vaig decidir aturar-me durant 5 minuts, estirar una mica, i mirar d'acabar dignament.

Després de la mini-pausa, vaig anar fent amb més calma, fins i tot algun troç caminant per estirar bessons i alleugerir quadris. Els 9 km que em quedaven des que havia fet la paradeta els vaig completar, apretant les dents, en 60 minuts; just per acabar per sota les 4 hores sense morir en l'intent. En aquest punt he de dir que la meitat dels meus quadris estaven trencats, i l'altre meitat els movia la Vero animant des de la bici... jo no feia res. Mil gràcies!!!!!!

L'entrada la vaig fer amb el Pau (que m'esperava a l'arribada), amb petó a la Senyera inclòs, en 3:57'27 en la posició 115 d'un total de 215. Definitivament em faltava entrenament de córrer!!!

Preparats per la Marató de Perpinyà

O si més no anem cap allí. Al Nico li han faltat km com era de preveure, ja que la Titan estava molt a prop, però els pocs entrenaments que ha fet han estat de qualitat i la base la té, mentre no tingui cap problema amb els peus, aguantarà bé. En el meu cas em sento preparat, confiat en poder fer-la a un ritme correcte fins que el cos aguanti, he pogut descansar una mica aquesta setmana fent només el 80% de bici i natació que em tocava, i vaig fer el test de 30km, les cartes estan sobre la taula. He d’admetre que tinc poca pressió, fins i tot massa poca, suposo que quan un té l’objectiu de fer un Ironman, fer un terç ja no li dóna tanta importància, però espero que el meu subconscient mantingui el respecte que ha de tenir recórrer els 42km d’una marató. Patiré, no ho dubto, però espero que poc, i sobretot crec que no hauria d’arribar com en el 2007 ja que la setmana que ve he de seguir entrenant, és preferible perdre 10 minuts, un quart d’hora, el què sigui.
En fi, demà al matí sortim cap a Perpinyà amb la Bea i la Vero, anirem a la Fira i farem una mica de turisme, l’endemà totes dues ens acompanyaran amb les bicis, espero que no sigui temptador i els les hi demanem per fer algun km ;-)

L’any TRI

Sembla que tres és el número d’aquest any, perquè triatló m’acompanyarà durant els pròxims quatre mesos i perquè tres són els títols que ha guanyat el Barça. La frase que ja a partir de mitja temporada s’anava repetint de “i si aquest any fem el triplet?” ha anat agafant cos i cada vegada ho veiem més a prop i ahir es complia, i a més ho feia “a lo grande”, jugant bé tota la temporada, sense fer-nos patir, amb set jugadors del planter, amb onze cracks... I és que tothom sap que el Messi és el millor jugador del món, però més per trajectòria que per destacar per sobre de Tourés, Eto’os, Inisetas i els 14 jugadors que han anat circulant i maxacant en tots i cadascun dels partits de la temporada més televisiva de la història. És que tot ha sortit bé, l’any que el Barça ens deleita amb moments brillants en cada partit els donen en obert. Com han dit a la ràdio, hem canviat l’ ”aquest any sí”, per l’ ”aquest any tot”. I no em vull oblidar del Guardiola: quan el van fitxar n’era escèptic, o millor dit pensava que podia ser una bona aposta, però no tenia prous arguments per opinar, havia fet una bona temporada amb el Barça B, però encara recordava la seva proposta del Lillo com a entrenador quan es presentava com a Director tècnic amb el Bassat (per déu!). On no tenia dubtes era en que no volia al Mourinho, i estic segur que després d’aquest any ens hem oblidat del resultadisme per sempre. Guardiola ha estat capàs de convertir els defectes en virtuts, canviaríem els laterals de la final pels titulars? A mi contra el Manchester el Puyol parant al Ronaldo (per cert, el veig perfecte pel Madrid) i el Sílvinho pujant a l’atac em va semblar de perfecte.
Escriuria 10 pàgines més, tinc tantes coses a dir: comparar un Barça amb cantera amb un ManU que roba (i sinó el cas Piqué), les tres finals (comptant el Barça Madrid) que el Barça ha guanyat sense fer-nos patir i amb un total de 12 a 3, del Sílvinho parlant en català, de la gentada que hi havia per Canaletes, del futur d’un equip en cracks per sota dels 25 anys, del moment Iniesta, del Yayardo de Touré, del gran rival a la final de Copa, de la quantitat de samarretes del Barça...

Restaurants 25-35 euros (I)

Curiosament potser aquest és el sector més complicat, especialment a Barcelona, i en canvi és un dels que generalment més es busca: anar a menjar bé però sense deixar-s’hi un pressupost propi d’una celebració. Les referències són especials: restaurants fora de Barcelona o exòtics, opció que acostumem a considerar sovint. De totes maneres tinc pendent tornar a 4 restaurants que jo crec que podran estar en aquesta categoria: el DO a Verdi, on serveixen bones i originals tapes i vins ben seleccionats (tot i que hi falla que deixin fumar), la Panxa del Bisbe, també de tapes però amb tocs més exòtics, prop del carrer Escorial, una tercera proposta a Gràcia és el Samsara, hi vam anar fa molt i en tinc un record prou bo, menges en pufs i la matèria prima és excel·lent. Finalment, i com a representant de la cadena de Les Quinze nits iniciada a Palamós, em quedo amb el Balthazar per l’arròs amb sèpia i ceps i el foie a la planxa. Quan hi torni, crònica detallada, i una entrada nova amb 4 més.

Pequeña Isla
L'aspecte, més aviat humil del local contrasta amb el servei, la qualitat i la presentació d'aquest restaurant a la Mola, a Formentera. S'hi poden provar plats típics d'Eivissa, embotits, amanida de peix sec, xai i com no arrossos, peixos i altres carns. Les racions són abundants, especialment els arrossos i el preu molt correcte tenint en compte que la Illa és cara.
Preu: 28 euros (pax) amb vi (Fra Guerau) www.pequenaisla.com
Thaï Gardens
L’eterna discussió, la Bea prefereix el Thaï Gardens i jo l’Indochine. Una cosa està clara, el Thaï ha aconseguit un ambient molt selecte, molt fashion (serà per això que li agrada?). És un restaurant on, segons els entesos, es pot degustar autèntica cuina thailandesa, de fet nosaltres vam demanar el menú degustació, i tot i que no està tot superbo proves moltes coses. Val la pena anar-hi, en particular amb gent de fora.
Preu: 70 euros (2 pax) www.thaigardensgroup.com

La Bota
En aquest restaurant, que es troba just al costat de Roda de Barà a Tarragona, es fa cuina tradicional, però amb molt de gust, presentació i bon servei. Si hi esteu a prop no dubte en passar-hi. A més vaig provar un Montsant molt bo, Fra Guerau.
Preu: 30 euros pp .web
Indochine
No és la primera vegada que anem a aquest restaurant tant peculiar i autèntic. S’ha creat un ambient totalment oriental, amb la cuina vista i on la carta es distingeix per plats thailandesos, cambotjants, vietnamites... Nosaltres després d'uns aperitius, vam prendre un plat cadascú (força abundants) i una mica d'arròs blanc (khano). Cal reservar-se pels postres, el Khao Niao Mumuang espectacular: arròs amb llet de coco i mango.
Preu: 22 euros pp. Tot i que normalment surt entre 4 i 7 euros més si s'hi va amb més gana. www.indochinebarcelona.com

Depilació, cuernos i cap al Challenge...

... a empapar-me del triatló.

Tenint la marató el pròxim cap de setmana he dedicat aquest a rodar en bici, a acumular km per a poder descansar i fer tappering ara. De fet ha estat la més dura de totes acumulant 200km de bici, 50 de running i 7 de natació.
Comencem per la depilació. No sé si és normal explicar això però potser a algú li pot ser útil, i jo em vaig deixar aconsellar. El procés ha estat el següent:
- Anar al Caprabo
- Comprar-me la crema, marca TAKY per homes (com jo) i que per cert vaig trobar que era careta (més de 5 euros)
- Despilotar-me i quedar-me en gallumbos tipus slip, no fos que em caigués crema en certes parts i em depilés més del compte.
- Crema en una cama, crema en l’altra.
- 10 minuts i, sota la atenta i flipada mirada de la Bea que no ho veu gaire clar, començo a treure els pèls rascant una miqueta.
- Al principi queden bastants pèls, però amb l’ajuda de l’aigua i fregant les cames en cercles amb les mans, van caient.
- Finalment a la part dels bessons he de fer una segona passada.
Definitivament estic moníssim, al final comparem les cames amb les de la Bea, costa trobar la diferència, jiji. Preparat per rebre la sessió de fisio el dilluns.
El següent pas per convertir-me en aspirant a triatleta va ser instal·lar els “cuernos” a la bici. Un cop fet a rodar de nou cap a Llorenç a celebrar l’aniversari de la Mònica. Nota: en la part posterior del genoll, quan pedalo em molesta una mica el fet d’anar depilat, suposo que hi ha més rossament.

Rodant ja pel Penedès em poso primer de la Volta Catalunya i a les rotondes la gent m’aplaudeix, finalment em paren perquè tinc el grup a punt d’arribar, i just casualitats de la vida, em trobo allí a dos dels companys que ens vam conèixer a el Raurell fent Remences.

Gran àpat, malgrat que ens robessin la taula, jiji.

L’endemà toca anar a fer deures, arribar-me a Calella a veure el Half i estudiar com són els boxers, el recorregut de running... Ja des del tren veig que han tallat la nacional sencera, per tant la meva idea d’anar fins a Mataró i acabar arribant a Calella en bici, impossible. També flipo amb els constants grups de 50 ciclistes o més (“però no era prohibit el drafting?”). Arribat a Calella em trobo amb l’Antonio i un altre SBR i em comenten d’anar a l’estadi a veure el final. El recorregut de running és parcialment de sorra i la pujada final brutal (a mi m’és igual perquè aniré caminant a aquelles alçades). Veiem arribar als primers classificats, tant en homes, Clemente Alonso, com en dones Virginia Berasategui i em fa il·lusió veure com arriba gent tipus Xavi Llobet, el Melcior Mauri o una mica més tard el Sergio Garcia (mireu-ne les cròniques, fa molta gràcia com coneix a tothom). Poc després arriben el Robert Mayoral, el Peyo Ruiz Cabestany i el Luis Enrique, grans actuacions.

Finalment tornada ràpida però xerrant amb l’Antonio tot aprofitant que la NII encara estava tancada. Ens creuem amb el Nacho (una mica tard, tio!). Dilluns: natació, running i cap a la Montse Dominguez que tot xerrant de triatlons, em fa un massatge per descarregar-me les cames, quin mal!!!!!

Divendres tornava a néixer...

I per desgràcia crec que no estic exagerant. Com cada divendres tocava volta de carretera, aquesta vegada, i a fi d’arribar a la flamant inauguració del DVi (www.dvi.cat), teníem un temps limitat així que anada i tornada a Sant Cugat i a beure vi. Decidim anar per Vallvidrera i fer la volta de la setmana anterior però al revés, mira que havia fet vegades aquesta carretera però mai en aquest sentit. Ja en la primera baixada em noto distret i fins i tot li comento al Xavi de la perillositat de la bici de carretera i del poc marge d’error que ens deixa. El punt tràgic arriba a la Floresta, vaig baixant tranquil·lament i just es posa el semàfor vermell, miro endavant i el que ve de cara no tira, per l’esquerra tampoc avança, així que passo totalment inconscient que de la dreta també podien venir. En mil·lèsimes de segon em veig pensant mentre veig el cotxe enganxat a 10cm del meu genoll i clavant els frens (“et donarà, ara has de caure bé”), però passo, em giro i demano perdó i de seguida penso: “la Bea venia darrera, espero que no ho hagi vist i així m’estalvio que hagi patit i que em foti una merescuda bronca”. I sí ho ha vist, però no em cau bronca (gràcies) sinó que em demana si estic espantat, “encara no, però ja arribarà” i mica en mica recreant la situació i amb la part esquerra del cos contracturada, començo a tremolar una mica i no se’m passa fins a la dutxa. No vull pensar-hi més, però m’ha de servir de lliçó a mi i a tots els que anem en bici de carretera ja que ens la juguem contínuament.

Moltes vegades ens lamentem de la mala sort que tenim, però estic segur que la sort sempre està anivellada i simplement quan és bona no ho notem. Anant en moto a vegades un cotxe obre la porta just quan hem passat, mil·lèssimes abans hagués estat mala sort, just després bona, però ni ens enterem, així és la vida.
I aprofitant el positivisme vull dir que cada vegada em sento més fort i més a gust no solament fent esport sinó exprimint-me. El tema de la mandíbula no se m’ha solucionat i aquesta setmana em fan una ontopantomografia de control, però he après a conviure-hi, ja sé que durant dues hores després de nedar tinc la mandíbula desencaixada. Però el més important és que puc dir que, malgrat que se’m carreguen molt i que un gest inesperat encara em fa estrebada, els adductors ja són història.
I seguim amb el bon rotllo per parlar de les futures generacions i la bona temporada que han fet els Rocamora junior, acabant en els llocs capdavanters en els seus campionats i guanyant algunes curses. Tenim relleu.

Restaurants 20-25 euros

A més de l’esport una de les meves passions és la cuina, tant fer-la com degustar-la. És per això que alguns dels primers posts hi estaven relacionats i guardo un espai en el frame esquerre dedicat als restaurants més significatius que he anat provant.
He ordenat i buscat fotos de la trentena de referències que hi ha i els aniré penjant en les següents entrades. Dedicat al Nuñez del Crackovia, començo aquí per 5 dels restaurants que ronden els 20 euros, sempre poden sortir més cars depenent dels plats i dels vins, però “ens ho podem permitir, no?”
Si algú els prova ja podrà opinar, així que endavant, servirà per tenir els comentaris actualitzats.

Margarita Blue
Si es vol menjar mexicà amb bona música i prendre els millors mojitos de Barcelona no hi ha dubte que el Margarita Blue és el local ideal. El millor és començar amb unes tapes on no hi poden faltar els nachos, el chip and dip o els tomàquets verds fregits, i de segon un bon plat. De postres els coctails poden ser l'inici de les copes. De la mateixa cadena hi ha el Rita blue i el Rita Rouge, en aquest segon vem pendre un rissoto molt bo i unes espectaculars fajites de vadella i foie. Preu: al voltant de 22 euros pp. però molt variable. www.margaritablue.com
La Maison du Foie-gras (aquest restaurant va tancar)
És un petit restaurant d’aquells que ara ja costa reservar (sense fer cap publicitat) i en el qual pots degustar, com en pocs altres llocs, la cuina francesa. L’origen és una petita xarcuteria de foies, formatges, productes relacionats amb l’ànec i vins on hi ha cinc o sis taules i on Thierry Moger ofereix, a més d’una gran carta, menús de Foie+formatges+Plat principal per uns 15 euros. Nosaltres vam degustar magret i confit acompanyat per unes ostres d’aperitiu i un Bordeus.Preu: 20 euros

En aquest blog també se’n parla http://tbfe.blogspot.com

Taktika Berri

Hi ha llocs de pintxos que estan bé, el Lizarrán, el Sagardi... però els més genuïns són els del taktika berri. No busquen originalitat i el seu fort és la materia prima. Truita de patates, cranc, morcilla o espectacular el de lluç. I sempre acompanyat d'un Txacolí. També té restaurant i amb molt bona fama, però no hi he anat.Preu: variable entre 16 i 22 euros pp.web

Centfoncs

És un restaurant correcte, sense masses pretencions però on es pot anar a fer un bon àpat sense passar dels 20 euros per persona. Jo vaig encertar més que la Bea, i la lasagna d'esberginia amb formatge de cabra estava excel·lent. Tipus Botiga o Mamasita. Preu: 40 euros (2) Tot i que hi ha una carta de vins molt extensa i de diferents preus.http://www.centfocs.com

La Botiga

Ja fa uns anys vam descobrir aquest restaurant a l’avinguda Tarradelles. S’assembla als de la cadena de la Mamasita, Quinze nits... és a dir menjar prou bo, en part precuinat, però sempre molt ben presentat i d’una qualitat preu immillorable. Ideal per sopars en què un no es vol gastar molta pasta i sopar com a casa. Aquesta vegada vam provar el nou local a prop del Corte inglés, i també correcte (estaria bé que parlessin català però ja se sap...). El millor, el pa amb tomàquet. Preu: 36 euros sense vi (2).web

I com porto els gels? + Ironcat

Perpinyà no deixa de ser un test de cara al Challenge, vull, en certa manera, recrear les situacions que m’hi puc trobar, i una d’elles és l’alimentació, però si corro amb una samarreta normal, com pensava fer, on porto els gels? El tema ronyoneres prefereixo evitar-lo, ni m’agraden ni les trobo còmodes, l’altre cosa és utilitzar el portadorsal de la Bea que té per portar gels en format bidonet, però segueixo pensant que el millor és una samarreta amb butxaques, i aquí entre el problema estètic. Tinc tres opcions:
1) Utilitzar un maillot de bici, ja sigui el de SBR, el de la Triatló del Prat o el de Cabrils, però la goma que porten a baix és incòmode, a Collserola em vaig passar la cursa baixant-me la samarreta.
2) Posar-me una samarreta normal i buscar algun sistema per portar-los, però quin?
3) Portar una de les samarretes de Triatló. Descartat, per raons obvies, el mono blau, me’n queden dues, la 2XU és molt radical, em va molt apretada, deixa molt braç al descobert i és curta, en definitiva per una tri genial, però fora de context? L’alternativa és la samarreta verda utilitzada a Banyoles, seria genial si no fos perquè m’he compromès a portar els pantalons del Barça si guanyem la champions, i resulta que a vista d’experts en el món de la moda (entenguis per Xavi i Bea) no quadra. Jo els hi vaig dir que penso que són dos colors que el Custo combina, però també és cert que no em veia a mi mateix. Pel challenge no hi hauria problema ja que els pantalons seran negres.
Ja veieu, aquests són els meus dubtes a una setmana de la prova. I per combinacions us ensenyo la fila que feia l’endemà de la final de la copa que vaig decidir sortir a córrer (malgrat la pluja) amb la samarreta del Barça i els pantalons del Bilbao.

I aprofito el post per parlar de l’Ironcat, és un Ironman que tenim al costat de casa i que per alguna raó no acaba de créixer (i més li costarà ara amb el Challenge). A mi, he de reconèixer que tampoc em tirava gaire, ja sigui per la voluntat de debutar en alguna gran, per la por al vent, per l’època de la temporada... pel què fos no l’havia considerada. Les cròniques d’aquest any en què la meteorologia ha respectat són realment temptadores i m’han despertat “el gusanillo”, qui sap si algun dia. Aprofito per felicitar als Ironcats d’aquest any, tots ells aconseguint marca personal: Robert, Carles, i en especial Josep Maria, llegiu-ne la crònica.

Les agulletes passen corrent

Aquesta era la frase que deia el profe de gimnàs del cole, el Vilarroya, quan la gent no volia córrer i posava les agulletes com a excusa. Jo el diumenge vaig fer una errada de novato, vaig acabar de la suma Cursa de Collserola + bici força baldat però no suficient com per fer bé els estiraments, així doncs només arribar va ser saludar a tothom, dutxa ràpida i aperitiu. Dilluns els dos bessons i l’adductor bo es van anar carregant i ahir no havia millorat malgrat la sessió d’estiraments i massatges (electrònics) al DIR.
Amb tot tocava la tirada 30km i com que eren agulletes i no lesions (al fer estiraments no em feia mal) he decidit no trencar la rutina. Carregat de cames sortia de la feina cap a la carretera de les aigües a ritme escalfament per a recuperar bé la musculatura. La veritat és que agafat el ritme el dolor es redueix, però especialment l’adductor em fa por i no em permet augmentar el ritme malgrat que arribo tard al punt de trobada amb el Xavi i la Bea al DIR. M’acompanyen en la volta cap al Cervantes i a l’alçada de Via Augusta amb General Mitre segueixo fins a completar els 30 km.
Les sensacions han estat prou bones malgrat que és clar, m’he quedat a les portes del mur. He seguit un ritme al voltant dels 5.30. Al final, com no, uns bons estiraments.

Cerdanyola - Llorenç

Aquest diumenge hem fet el primer entrenament-sortida-xerrada amb el Nico. Però parlant de bicis, el primer és el primer, i en aquest cas és el restyling de la Rieju. Vaig pensar que durant aquests quatre mesos recuperar-la és una bona opció ja que és més polivalent que la Dahon, i si un matí per exemple vull fer una Rabassada abans d’anar a treballar, doncs ho faig. El cas és que dissabte anàvem amb la Bea i compràvem els colors per transformar-la en un Taxi de Barcelona, el Nico està enamorat de la Specialized Langster NY que va disfressada de Taxi de Nova York, i jo no seria menys. Colors en mà ahir vaig aprofitar que estava a Tarragona per dedicar-me a la pintura i a falta d’acabar certs detallets, aquest ha estat el resultat final. Ara falta muntar-li un manillar nou i fet.

La Rieju abans

En quan a la sortida, doncs acabada la cursa de Collserola truco al Nico i ens trobem prop del Papiol, a la recta on havíem entrenat altres vegades. Just a l’entrada de Martorell i abans de creuar el pont hi ha el trencall a l’esquerra cap a Gelida. Anem xerrant de les nostres coses, feia molt que no ens vèiem i els dos ens enrotllem per les persianes. Parlem de la Triatló de Les Angles però a ell li és impossible fer-la, així que sembla que definitivament farem Vitòria i ho haurem de deixar per l’any que ve (potser la olímpica si queden places la mateixa setmana i tinc forces).
Passat Gelida ja comencem a tirar, o millor dit tira ell i jo a roda: Sant Sadurní, Vilafranca, Sant Jaume i fins a Llorenç. Hem combinat xerrar de tant en tant amb trams de rodar ràpid i la veritat és que el vent en contra ha estat dur i jo he acabat baldat. Molt bon entrenament i en total més de 90km amb tres hores i tres quarts (més la Cursa de Collserola).
La Langster