Marathon de Perpignan

... o la “Marató de Po et Nicoló” o “Casal run”, tornant de Perpinyà valoràvem qualsevol d’aquests noms per a la crònica, i la veritat és que ja anireu veient que qualsevol d’ells seria escaient. La crònica tindrà tres parts, una comú del viatge i una crònica de cadascú ja que evidentment cada cursa, i més cada marató, és un món.
Sortíem tots quatre: la Bea, la Vero, el Nico i jo el dissabte de bon matí cap a Perpinyà, havíem decidit carregar les bicicletes i així ens podrien acompanyar durant tot el recorregut. Ja arribant a la ciutat la calor ens espanta una mica, revirant una mica arribem a l’hotel de la Loge que per un costat té certes virtuts: per ser cutre està net i és prou correcte i està molt ben situat, tant del centre com de la sortida (a un minut), però també té un defecte important, que és l’home de recepció, molt desagradable i poc transigent (el diumenge no ens donava ni mitja hora de marge). Ja instal·lats dediquem tot el dissabte a fer volts per una ciutat de carrers petits i peatonals i plena de vida. La recollida del dorsal ja comença a dibuixar com serà la cursa, un grup de gent, la majoria d’ells d’avançada edat, que flipen quan els hi ensenyo el xip, i que molt amablement i de manera animada ens donen la flamant samarreta. Per dinar carreguem proteïnes al restaurant L’Aragó (menú l’Entrecot) i per sopar entre càntics i botzines per l’accés a la final de l’USAP, acabem a la pizzeria Roma i evidentment toca hidrats de carboni. Un darrer gelat en una plaça molt animada i tot preparat.
Segueixo sense estar excessivament nerviós i tot i que he de fer les pertinents i no molt compactes visites al lavabo, puc dormir bé. Diumenge matí ens aixequem plovent, la veritat és que no m’ho imaginava pas, però tampoc em preocupa massa, esmorzo un bocata de Bimbo amb pernil dolç, mitja mule bar, un plàtan i un suc de taronja, també vaig bevent isostar. Malgrat les reiterades crítiques em poso la samarreta verda ja que és la que faré servir a l’Ironman i a més té butxaques i els pantalons del Barça (si la Mireia Canalda compleix la seva promesa, jo també).

I marxem tots quatre cap a la sortida.
Anem tant just de temps que pràcticament només ens dóna temps de xerrar amb tres terrassencs que després veuré en cursa, últimes tonteries, petons i a córrer. Fem els cinc primers quilòmetres junts, ja sense ploure però amb el terra mullat, i complim el ritme. M’he posat el Garmin perquè em soni cada 3km i intentar fer parcials de 15 minuts. Podem xerrar i ens alegrem molt de veure les respectives companyes que arriben amb les bicis (segur que més d’un també se n’alegra d’anar-les veient). Coincideix aquest moment amb el començament de la cursa en solitari, cadascú a la seva i al seu ritme, i entrem ja en un continuo de pujades plans i baixades típiques del camp. No pararà fins a la mitja marató. Tinc des de massa d’hora els adductors carregats, i em crea algun dubte, però el ritme no baixa. De seguida les cares comencen a ser conegudes, ja som els quatre o cinc mateixos que ens anem passant un a l’altre i la Bea fent fotos i companyia.

Li vaig demanant pel Nico i va bé, estic segur que ho farà, i que és dels pocs capaç de córrer després de la Titan i després d’haver tingut poc temps de readaptar el seu cos. Passo la mitja amb tres preocupacions: la musculatura més carregada del normal, els pantalons del Barça que em cauen pel pes del suor i que tinc gana. Soluciono les dues darreres coses lligant-me bé els pantalons i menjant mitja Mule Bar. Al km 25 comença potser el pitjor moment, però segueixo baixant del quart d’hora així que estic tranquil. En la multitud d’avituallaments que he anat trobant prenc aigua i moltes taronges.

I a partir del 28 o 29 comença la ingesta, primer un pastilla d’isostar, a més aprofito que tinc a la Bea en bici per a què em vagi donant Recuperaction, i calculo, al km 31 primer gel, el de la butxaca dreta, un Powergel de Vainilla correcte i que entra de seguida. La Bea es preocupa per mi “Com vas?” jo li dic que “ptse, les cames carregades, però el ritme segueix bo” i em comfirma “la teva cara no té res a veure amb la Marató de Barcelona” i això m’anima. El mur no arriba, ara ja som un parell que anem sempre a la par, fins i tot xerrem una miqueta, el mur no arriba. Són 10km fantàstics: combinant una carretera secundària amb carrils bicis i ja amb una única direcció: Perpinyà.

Al 36 o 37 segon gel, de fresa, asquerós. Em costa una mica digerir-los però un bon rotet, amb la conseqüent crítica de la Bea, ho soluciona. Faig calculs a falta de 5km i li dic a la Bea que no arribo a baixar de les 3.30, però internament no ho entenc, “si anant sempre a menys de 5 no es baixa de les 3.30, què s’ha de fer?”. Poc a poc veig que el què falla és el meu cap i que tinc més d’un minut de marge, així que mantinc la constància. I el mur no arriba, el que sí que ve és ja un esgotament definitiu de la musculatura, especialment del bessó dret que em comença a tibar de tant en tant. La Bea en el 39 se’n va i em pregunta si estic bé, “perfecte, sempre que el bessó no me la jugui”. I tiro, i encara tinc temps de passar algun corredor més serpentejant els carrers de Perpinyà tot palpant l’arribada i ja amb les dues cames fent estrevades, M’encantaria apretar més, moral i aeròbicament puc, però no me la jugo, les cames em demanen conservació, que he d’entrenar aquesta setmana. I arribo, saludant, aplaudint i agraint al públic i content, no només per haver baixat de marca (crec que podria fer-ho millor, però m’és igual), sinó per la manera que ho he fet, sense nervis previs, controlant la carrera i acabant feliç, i és que la paraula que podria definir la marató de Perpinyà és entranyable: pel recorregut, pels camps que es crueuen, per la gent dels avituallaments, perquè la iaia que m’havia donat el dorsal i que m’hi havia posat una creu tot dient-me “ara aniràs més ràpid” és la primera persona que veig quan arribo, pel buffet final, perquè els fotògrafs són un grup de voluntaris que ofereixen la seva feina i no una empresa que cobra 20 euros la foto, pel massatge, perquè la Bea m’ha acompanyat bona part del recorregut... Per tot, és entranyable.Xerro amb la Bea, em poso la samarreta d’SBR i tiro una mica enrere a esperar el Nico, em fa molta il·lusió que l’acabi i ho farà, sé que ha patit perquè la Vero ens ha anat passant “el parte”, però també que li queden només tres o quatre kms. I entre els arbres, pel passeig el veig, i faig els darrers metros amb ell, i el felicito, i ens animem. Prova superada.

Finalment, acabem un cap de setmana rodó amb una jornada de platja amb el Jordi i la Sílvia. No hi ha final millor per una marató, i per deixar que la musculatura es vagi recuperant, caldran dos o tres dies però estic bé, res a veure amb la de Barcelona, tot rutlla.

Teniu totes les fotos aquí:

Marató de Perpinyà

Detalls: He de vigilar amb el rossament de la samarreta en la part de l’aixella, i la classificació final és:
57
CORTADAS GUASCH PAU
CLUB SBR
3h27'42"

primer 2h43'39"