Cavalls del vent 2012

Amb el Mikel i el Xavi, què guapos estem tots igualets...

Després de 5 hores, havia agonitzat pujant al Niu de l’Àliga, el fred, la boira i la pluja sumades a unes cames que no anaven com havia previst en van ser la causa. Però encara havia patit més baixant, la pluja no donava treva i el nivell de fang feia que els peus estiguessin plens de pedretes i aigua, les patinades eren constants, 5 o 6 caigudes, el calçat pesava... En aquell moment vaig saber que acabaria, ho tenia clar, quedaven més de 10 hores, però aquelles 5 primeres no haurien estat en va.

Sortíem a les 9 en punt, si bé la previsió era pujar amb el Mikel i el Xavi, de seguida es va trencar el grup i el Xavi em comentava que anés cap amunt... Fua quin pal escriure una crònica sencera, pal per mi i per vosaltres, si voleu conèixer el recorregut segur que en trobareu d’altres, jo prefereixo l’estil “moments” de cròniques anteriors, aquesta vegada per apartats

Encerts:

Arribar amb confiança: En la majoria d’ultres i proves de llarga distància si es dubte no l’acabes... Jo ja vaig ensenyar les meves cartes, em sentia preparat (no puc negar però que si l’haguessin reduït a 60km tampoc m’hagués semblat malament ;-) ).

Equipació: El fet de poder deixar una bossa a Prat d’Aguiló solucionava tots els meus dubtes, en concret quines Salomon portar (les dues, primer SLAB i després XA Pro) i no haver de traginar amb l’impermeable durant el dia.

Salvat aquest detall, crec que vaig encertar, durant el dia samarreta de màniga curta, manguitos que anava pujant i baixant, i l’armilla tallavent (sabia que suaria de valent i per tant la pluja no m’importava). Per la nit samarreta gruixuda de màniga llarga i impermeable GoreTex, a partir de les 8 ja vaig suar poc i la samarreta ho xuclava.

Ritme: Molta gent em va passar pujant, jo al principi no tenia cames, però en la segona part vaig recuperar-me i vam poder volar baixant. La mateixa tàctica que el Krupicka, m’ha fet gràcia que va tenir la mateixa sensació que jo, que la gent pujava cap al Niu de l’Àliga volant i va decidir que ell anava amb la calma.

Aquesta foto és sortint del Serrat, ja prou enmerdat, quan la compri la canvio ;-)

Errades:

Guants: Me’ls vaig oblidar, acabi fent o no mal temps, per la nit no estan de més, tot i que amb pluja millor no dur-ne

Musculatura: Potser va ser el clima, o qui sap si un ritme excessiu al principi, però el cert és que em vaig notar la musculatura extremadament carregada, especialment en la primera part del recorregut. Una causa podia ser l’entrenament de 45km per la zona, només una setmana abans. Mai ho sabré.

Edició 2012 Cavalls del Vent:

Extrema: Alguns no van ni sortir, aquests no van conèixer el fred, la boira i la pluja. D’altres no van arribar al Serrat i no van poder saber la quantitat de fang i aigua que hi havia baixant. D’altres van arribar a Prat d’Aguiló, aquests van viure una etapa amb pluja constant, roques mullades i prats totalment enfangats i pràcticament inexpugnables. Fins a 10 o més caigudes entre aquest dos trams i la baixada a Gresolet. Els que no van arribar a Estasen no van viure el Pas dels Gosolans nevat i nevant i el vent gèlid que per desgràcia es va endur la Teresa (nosaltres ho vam aconseguir passar de dia, de nit havia de ser horrible). I finalment els que no van pujar a Sant Jordi no van haver de ficar cap peu a l’aigua d’un riu que baixava tres vegades el seu caudal.

Heroica: Heroica d’entrada pels què van sortir, provar-ho amb la perspectiva de pluja ja era una proesa. Encara més pels què vam acabar, el fet de fer la segona part amb millors sensacions físiques, morals i climàtiques fa que no recordem tant la primera, quasi inhumana. I per sobre de tots dos noms, els de dos catalans, que malgrat tot van fer récord de la prova, el Kilian i la Núria; us ho puc assegurar, ells i els que els acompanyen al podi són d’una altra galàxia. Segur que van trobar menys fang, no és el mateix passar per un lloc per primera o desena vegada que després de 150, però les condicions eren igualment molt negatives.

Companyia: Anava a escriure amics, però malgrat ser aquesta la sensació em sembla agosarat per part meva considerar amic a algú amb qui només has coincidit un dia (encara que sigui durant 10 hores i en condicions difícils). El cas és que conèixer al Raül al Cortals em va anar de conya, vam cremar kms mentre ens coneixíem, desconnectant ment i físic, i sobretot vam actuar com un equip: jo marcava el ritme pujant i ell baixant, i als refugis els dos anàvem per feina. El complement del Santi, amic del Raül amb qui ens vam trobar a partir de Sant Martí va acabar de donar-nos l’empenta per fer un final a molt bon ritme. Molt difícilment hagués trobat algú millor que ell, ens ho vam passar realment de conya volant en els darrers 30kms, jo crec que va ser arriscat i tot anar tant ràpid baixant, però bé ens mereixíem tenir bons moments després del què havíem superat.

Marca: M’era absolutament igual, volia arribar quan abans millor, fos quina fos la marca, però de sobte ens vam trobar amb 20 minuts per fer entre 3 i 4 kms i baixar de les 17 hores i vam decidir provar-ho així que en comptes de gaudir d’un final tranquil, vam vibrar amb un sprint de 4km brutal, costava saber d’on sortia aquella força, però per 30 segons ho vam aconseguir, això sí, abans d’entrar havia de picar les mans amb el Xavi, el primer que vaig veure en arribar a Bagà!

Amb el Raul a l'esquerra i el Sant a la dreta, quina sort haver-los trobat. La cara de freak és perquè tenia la boca plena de cacahuets.

Problemes concrets: Perquè els generals ja estan prou explicats. Se’m van carregar molt els ja quasi oblidats adductors, amb alguna estrebada guapa, per sort he après a “controlar-los”. També recurrent és el dolor del genoll, no em preocupa en el sentit que sé que és un dolor que està allí però no anirà a més, i segons el metge és de difícil solució.

Dades:

Menjar: Vaig tirar poc de productes “químics”, no tenia ganes d’obrir la motxilla així que ni gominoles, ni gels (només un Roctane de GU a Gresolet), ni barretes. El pà amb tomàquet, la pasta i les ametlles dels Refugis.

Voluntaris: Un 10 per ells, tant els voluntaris oficials, com els dels refugis, com els del públic. Aquesta cursa serà molt i molt gran a l’estil Zegama. Segur.

Pau Cortadas Guasch

Posición: 132 (+11 comptant noies) de 1033 inscrits i 226 acabats

Dorsal: 307

Categoría: M

(Clt): 96 de categoria)

Tiempo total 16:59:33 (1er 8.42.17)

Temps de pas:

Rebost 01:20:46 (1 min de parada)

Niu d'Àliga 02:48:34 (entre 5 i 10 min)

Serrat   05:18:24 (entre 5 i 10 min)

Prat d'Aguiló 08:45:40 (entre 20 i 30min)

Estasen 11:16:54 (entre 5 i 8 min)

Gresolet 12:16:05 (entre 5 i 10 min)

St. Jordi 15:20:39 (entre 2 i 5 min)

Emocions:

Abans de fer-la li deia a la Bea que aquestes coses sense ella tenien menys sentit, i és que es fa molt més dur si fer una competició suposa separar-me de la meva família durant dos dies, així que imagineu-vos la il·lusió que em va fer que el Xavi em portés fins a la webcam, em passés el telèfon i em digués, “pots parlar i saludar a la Bea”, que t’està veient. Puntazo Xavi!!!

Deixeu-me que repliqui aquí el que he posat al FB:

Quan dissabte (o diumenge) vaig arribar a casa a les 4, després de passar-me una hora netejant de fang la roba, em vaig instal·lar el llit a repassar com havia anat la jornada virtualment. Entre wapps i FB no em va ser difícil imaginar a la Bea i als meus pares patint, a molts de vosaltres estan, al menys en algun moment, pendents, al Xavi pujant i baixant de Barcelona o al Mikel plegant abans d'hora per poder veure el Barça (o no va ser per això que vas deixar-ho?). Això em va superar i em va caure alguna llagrimeta (jo no ploro mai, però deuria ser del cançament). Amb aquestes paraules us vull donar sincerament les gràcies i fins i tot demanar perdó a tots aquells a qui vaig fer patir, dir-vos que anava sobrat ;-)

PD: No cal que em torneu a felicitar ;-) si fos un tio inestable, amb el què em dieu quasi em creuria capaç d'estar lluitant amb el Kilian i el Krupicka al 2013

Artícle sobre les ZOOT KIAWE

Hola us adjunto aquí un artícle que vaig escriure sobre les ZOOT KIAWE a www.zonafinisher.com, espero que us agradi

http://zonafinisher.com/2012/09/zoot-kiawe-las-hemos-probado/

Ja està tot el peix venut

Abans que comenci el cangueli i dubtes precompetició escric que sóc optimista. Que em trobo bé, sembla pedant dir això, però com que sempre ens estem queixant, doncs aquesta vegada no.

Més que arguments és un tema de feeling, la qual cosa no sempre és cap garantia d’èxit. El feeling es basa en bons entrenaments amb desnivell, tant pujant com sobretot baixant, en un record del 2008 que vaig superar la prova amb menys dificultat que un IM i fins i tot que alguna marató, i sobretot es basa en què m’ho estic passant bé corrent i especialment per la muntanya.

El volum d’entrenament és relatiu, si miro setmanalment o fins i tot mensualment no és res de l’altre món, hi ha qui fa prop de 100km per una cursa de 42, i jo n’he fet al voltant de 55 setmanals per una cursa de 85. No sé pas què diuen d’això els llibres, els meus objectius eren haver arribat a aquests 85 però les meves circumstàncies vitals no m’ho han permès. Crec que l’entrenament d’ahir tampoc surt als llibres, fer 45km el cap de setmana en què ja hauria d’estar descansant potser no és l’ideal, però a mi m’ha servit de molt, tant per reconèixer el terreny com per suplir aquesta falta de tirades llargues. Per contra penso que sí he aconseguit volum d’acumulació, “gràcies” a la pericarditis la meva temporada va començar més tard del normal i per tant arribo a aquestes alçades amb moltes hores d’entrenament acumulat i sense la fatiga física i mental habitual d’aquestes èpoques.

També he de dir que a hores d’ara no tinc cap mena de pressió, fa temps que deixo els nervis pels minuts o hores abans, però en aquest cas la sensació aparent és que aniré a passar una llarga jornada a la muntanya.

Això no vol dir que no tingui dubtes: em va mandra córrer de nit, i m’esperen moltes hores de foscor. Em sap greu no haver tingut algú amb qui compartir la majoria de kms d’aquell dia. I sobretot tinc molts dubtes amb els peus, no és tant per les possibles ampolles sinó per una sensació de saturació, de dolor a la planta del peu. A partir del 30 ja ho notava, els meus peus eren els que més patien i si han d’aguantar 55 més ja veurem com acaben.

No vull acabar sense agrair l’esforç dels què em van acompanyar ahir tot i que sé que s’ho van passar bé, i és que va ser genial!

Cròniques de Cavalls del vent

Ara fa 4 anys ja vaig fer aquesta cursa, en aquell cas la vam fer en modalitat "quan i com vulguis" la Travessia es pot fer escollint l'hora de sortida i el punt. Aleshores estava a tope i em va semblar senzilla, el proper dia 29 serà una altra història, començant pel fet que vull fer-la molt més ràpid.

Aquesta és la crònica d'aquell dia http://www.ironpanic.com/2008/07/cavalls-del-vent-crnica.html

Per altra banda, un bon amic, el Dennis fa uns anys també la va fer en menys de 36 hores. Quan jo el vaig conèixer era un gordete que s'arrossegava per la muntanya, ara es un fideu de 1.90 que si fa un 10mil en més de 37 minuts es cabreja. Com vibrarem quan torni al seu passat, serà un bon company de trail.

A destacar al jovenet que va conèixer.

El viernes por la tarde salí a las 5 de la tarde, directamente del
trabajo, hacia el refugio Cortals de l'Ingla, desde donde saldría
el día siguiente para iniciar la travessa.
Es una ruta entre 8 refugios del Cadí-Moixeró, que tienen una
altitud entre 1280 y 2510 metros y el recorrido total es de 90 kms
y 4760 metros de subida y los mismos de bajada.

Llegué sobre las 08:00 en el refugio y resultó que el guarda era
el mismísimo récordman de Cavalls del Vent, Kilian Jornet, que
hace 2 años (ahora está a punto de cumplir 18 años!!!) acabó todo
el recorrido en 9:48....... Es un fuera de serie sin igual. Además
sabe cocinar muy bien!
Las previsiones del tiempo eran de las más negativas, y podía
haber sido la causa de que estaba TOTALMENTE SOLO en el refugio.
Nunca he dormido tan ancho...22 camas a mi entera disposición. Así
que, cenar y puntualmente a las 22:00 a dormir. Truenos y
relámpagos hacían temer lo peor para el sábado.

El sábado a las 07:00 en punto salgo del refugio para hacer la
primera mitad. No quería empezar demasiado pronto, más que nada
para tener más margen para acabar el día siguiente en menos de 36
horas. Tenía hasta el domingo a las 19:00.
Intento tranquilizar a mi mujer con un mensaje, pero no hay forma.
Tengo un móvil AMENA y en la montaña es totalmente inútil. La
falta de cobertura hace que se me agota la batería enseguida.......

Ahora los detalles de la travessa:

ETAPA 1: CORTALS DE L'INGLA 1610m. - PRAT D'AGUILÓ 2010m.
Al salir del refugio me adentro en un bosque y la subida se hace
por un barranco complicado hasta llegar en media hora al Collado
de Vimboca (1848m)
Sigo subiendo, ahora muy suave por una cresta hasta el pas del Bou
(2253).
En la bajada tengo el primero de los dos encuentros desagradables
con las vacas... no intentes ir por el camino se ya está ocupado...
Finalmente llego trotando por un prado largo en 2 horas y 31
minutos.
(La organización considera que el recorrido es de 25,5 horas,
siendo esta etapa de 4,5 horas. En vez de disfrutar de la
travessa, ya empiezo a hacer números e incluso me hago la promesa
de que si llego antes de las 15:00 (8 horas) en Sant Jordi (la
mitad de la travessa) que seguiría a hacerlo en 24 horas. Aunque
sea totalmente irrazonable, porque la segunda mitad no tiene nada
que ver con la primera, seguramente estaba influenciado por el
Kilian y por su facilidad de hacerlo incluso en menos de 10 horas).

ETAPA 2: PRAT D'AGUILÓ 2010m. - LLUIS ESTASES 1640m.
Al sellar en mi primer refugio veo por fin a otro excursionista.
También hace CdV en 36 horas, pero al hacerlo en dirección
contrario se queda en un "Bon dia". Algo es algo.
Veo que lleva palos, y me doy cuenta de que me haya dejado los
míos en el coche....
Esta etapa es bastante agradable, porque se trata de una subida
muy fuerte y directa al Pas de Gasolans (desde allí se sube al
Comabona) en poco menos de 40 minutos. Después se baja por prados
muy confortables y luego por una larga pista forestal.
Por fin veo más humanos, un grupo grande, y tras 30 "bon dia"-s
sigo corriendo.
Tardo poco más de 2 horas en esta etapa.

ETAPA 3: LLUIS ESTASES 1640m. - GRESOLET 1280m.
Es una bajada muy rápida, bosque hacia abajo, realmente muy
peligroso, sobre todo sin palos, y me resbalo varias veces,
afortunadamente sin consecuencias mayores.
Llego en 37 minutos a las 12:15 tras un total de 5:15 horas (en
vez de las 9 horas de la organización) Aun tengo la impresión de
que puedo llegar antes de las 15:00 en Sant Jordi.

ETAPA 4: GRESOLET 1280m. - SANT JORDI 1565m.
Ya en la primera subida de esta etapa noto que no voy muy fino.
Tampoco no llevo tantos metros de subida, pero seguramente las
bajadas rápidas de las anteriores etapas me han afectado. Me
cuesta muchísimo hacer los 300 metros de desnivel atajando las
curvas de una pista forestal. Finalmente tardo casi 40 minutos en
un tramo que se puede hacer tranquilamente en 25. Ahora viene una
bajada suave hasta la carretera de Coll de Pal, y luego sigo el
círculo de color naranja (indicación de la ruta de Cavalls del
Vent) durante muchos kilómetros (1 hora trotando) en una pista
forestal hasta el punto más bajo de la travessa. Es Cal Cerdanyola
a 910 metros. No quiero perder tiempo para llenar el camelbag, lo
que después me va a costar muy caro.

La subida de Cal Cerdanyola a Sant Jordi es sin duda el tramo más
espectacular de la travessa, "els Empedrats".
Primero se sigue un camino al lado del río, pero poco después
empiezas a cruzar varias veces este mismo río para después incluso
subir el mismo barranco por las piedras extremadamente
resbaladizas. Aquí se nota que mis Asics Trabucos (Trail) no se
agarren ni mucho menos como las botas. Tras dos casi-caídas la
tercera y la cuarta vez no puedo evitarlo. Con muchísima suerte
caigo bien y solamente me mojo hasta los tobillos, pero faltaba
muy poco.
Al cabo de un rato salgo del peligro y el camino sigue subiendo
muy fuerte. Llevo ya 2000 metros de desnivel en las piernas, y me
he quedado sin agua. De repente me entran unas rampas enormes en
las piernas que casi me impiden seguir. Faltan solamente 200
metros de desnivel, pero me cuesta más de media hora. (Tuve la
suerte de que me adelantara un chico de Manresa que me animara a
seguirle, aparte de darme conversación). Finalmente llego a Sant
Jordi a las 15:43, incapaz de hacer un paso más. Tiempo total
8:43. Totalmente olvidado ya el tema de las 24 horas.
Otro sello, 1 hora de descanso y por el coll del Pendís de vuelta
al refugio de inicio (debido a la cercanía de St. Jordi y Cortals,
45 minutos, podía hacer este "ocho").

Una ducha, una cena de puta madre (Kilian no cena....me parece que
vive del aire. Me comentó que cuando hizo el récord no llevaba ni
camelbag. Solo se tomo 1 botellita de Acuarius y 1 de agua en un
refugio ?!?)

Por la noche llovió de nuevo con relámpagos, con lo que puedo
decir que he tenido muchísima suerte. Solamente me cayeron cuatro
gotas el primer día!!!

El día siguiente desayuno a las 06:00 y a las 06:33 salgo hacia
Sant Jordi.
Paso de nuevo por el coll del Pendís (24 minutos "propina" de
subida + 11 de bajada).
Noto que mis piernas me pesan mucho y no quiero pensar más en el
reloj.
ACABAR es el objetivo. Las rampas de mis cuádriceps no me han
desaparecido todavía del todo, pero esta vez sí llevo los palos.

ETAPA 5: SANT JORDI 1565m. - REBOST 1640m.
Por el bosque hay una suave bajada de 20 minutos por un camino
agradable. Esta bajada me siente muy bien como precalentamiento y
se me quitan las rampas. Subo en 15 minutos un tramo muy empinado
de 200 metros de desnivel (Coll d'Escriu) para después bajar por
un camino ancho hasta la carretera de Coll de Pal (1000 m).
Aquí empieza la subida de 1 hora y 20 minutos al refugio Rebost,
primero suave pero el último tramo bastante empinado. En 2:31
llego finalmente en el refugio.

ETAPA 6: REBOST 1640m. - NIU DE L'ÀLIGA 2510m.
Esta etapa consiste prácticamente de subir lo más directo posible
a la Tosa d'Alp. Es una subida constante pero bastante dura
(no 'suave' como dice la organización) que me lleva hacia arriba.
Los primeros 50 minutos por el bosque y luego por ambientes de
roca sin vegetación que da una sensación de alta montañada. Es
pronto todavía pero empieza a apretar fuerte el sol. Tras una hora
larga llego al Coll de Comafloriu (2184m) y desde aquí ya no hay
camino. Se sube directamente montaña hacia arriba, hasta llegar al
Serrat Gran (2402m). Por fin veo el refugio, pero primero tengo
que bajar 70 metros para luego remontar y hacer los últimos 200
metros de subida. Estoy muy cansado de piernas, pero llego
contento al refugio a las 11:45. Me tomo una coca-cola, disfruta
de la vista y me doy cuenta que no he visto un alma en todo el
día.

ETAPA 7: NIU DE L'ÀLIGA 2510m. - ESPOSES 1510m.
Los ya más de 2000 metros de subida me han agotado, pero en este
punto ya nada me puede pasar. Solamente me quedan tres subidas
pequeñas y 1000 metros más de bajada. Primero hay una bajada muy
rápida de 500 m. que en poco más de media hora me lleve al Coll de
Jou 2024m. Aquí empieza una suave subida de media hora, para
después hacer una última subida muy dura al Pic de Moixeró (les
Penyes Altes), punto geodésico de 2279m. Saludo a un grupo de 6
excursionistas, los primeros de hoy.

Ahora ya todo es bajada, y trotando bajo primero al prat de
Moixeró (un prado maravilloso, idóneo para pasar el día con la
familia), y luego , después de pasar por el Coll de Moixeró
(1972m) hay una bajada realmente alucinante.
Es una bajada de 400 impresionantes metros de desnivel, barranco
hacia abajo, a mucha velocidad. Yo bajo muy mal, pero aun así hago
la bajada en 30 metros de bajada por minuto!!!! Luego la pista me
lleva sin problemas en 2:48 al refugio Serrat de les Esposes.

ETAPA 8: ESPOSES 1510m. - CORTALS DE L'INGLA 1610m.
Esta etapa de una hora es la más aburrida.
Primero se ataja una lazada larga de pista semi-asfaltada por una
subida fuerte de 100 metros, y luego se sigue subiendo por la
misma pista durante 3 kms hasta 1725 metros. Finalmente el camino
se adentra en un bosque, y por tercera vez este fin de semana veo
unas instalaciones de Pick-Nick en medio del bosque, con
instalación de BARBACOA y todo?!?!?!? Pero como es posible que en
un Parque natural se permite hacer fuego??
Al cabo de 20 minutos bajando por el bosque llego finalmente a
Cortals, a las 15:50, tras 8 horas y 42 minutos.

LO HE HECHO!!!! POR FIN EL TAN DESEADO "BUFF BLAU - 36H".
Tiempo total 8:43+8:42 = 17:25. Total horas: 32:50.

Pregunto a Kilian como narices es capaz de hacerlo en 9:48, y me
comenta que todo el mundo lo puede hacer con un mínimo esfuerzo en
menos de 16 horas. Hasta su madre (45 años) lo ha hecho en 16
horas........sin comentarios......



Los tiempos de la travessa:

Día 1:
CORTALS DE L'INGLA (1610) 0:00
Coll Vimboca (1848) 0:29
Pas del Bou (2253) 1:41
PRAT D'AGUILÓ (2010) 2:31 -2:34
Pas dels Gasolans (2430) 3:12
LLUIS ESTASEN (1640) 4:35 -4:38
GRESOLET (1280) 5:15 -5:20
Coll de la Bauma (1577) 5:59 -6:06
Coll de la Bena (1439) 6:32
Cal Cerdanyola (910) 7:24 -7:28

SANT JORDI (1565) 8:43

Desnivel +2390 m - Tiempo día 1 8:43
Sant Jordi-Cortals por Pendís (1786) 0:49 hecho pedazos

Día 2:
Cortals-Sant Jordi por Pendís (1786) 0:35 algo mejor

SANT JORDI (1565) 0:00
Coll d'Escriu (1509) 0:34
Crta Coll de Pal (1010) 1:11
Casa Millarés (1230) 1:34
REBOST (1640) 2:31 -2:38
Comafloriu (2184) 3:45
NIU DE L'ÀLIGA (2510) 4:37 -4:52
Coll de Jou (2024) 5:27
Les Penyes Altes (2279) 6:15
Coll de Moixeró (1972) 6:54
SERRAT dl ESPOSES (1510) 7:40 -7:44
CORTALS DE L'INGLA 8:42

Desnivel +2370 m - Tiempo día 2 8:42

TOTAL Travessa : 17:25 horas (sin contar enlaces).
TOTAL horas: 07:00 - 14:50 = 32:50.

Ara sí que sí Cavalls del vent a tope

No he explicat res, però fa dies i setmanes que tinc Cavalls del Vent al cap: apretant al Mikel per a què entrenés, parlant amb el Presi o buscant companys per fer runnings per la muntanya (ahir vaig sortir sol, després de moooooolt temps).
Tampoc acabo de decidir-me pel calçat, la roba la tinc controlada, crec. Shorts i samarreta per les 4 o 5 primeres hores, que deixaré en algún refugi (Serrat de les Esposes, suposo). Malles i samarreta Magic oficials dels Dragons per la part central de la prova, i samarreta tècnica de màniga llarga més armilla Dragons, shorts Taymory per la part nocturna i protector dels bessons com a la Trailwalker (podrem deixar bossa a Prat d'Aguiló).
El que no tinc clar i de fet és el més important són les Salomon. Una molèstia, que ja us explicaré, més dubtes amb la talla, fan que em repensi anar amb les SLAB tot i que són la canya. El fet de caminar tant i entre tanta pedra fa que les XAPRO2 siguin unes bones wambes per fer Cavalls i de fet fins la setmana passada m'havia decantat per elles. Per "culpa" del Jag, que l'altre dia em va donar una mena de vaselina per posar-me en la part que em pessigaven les SLAB i que va anar de conya, crec que em torno a decidir per aquestes.
La prova final la faré aquest divendres-dissabte quan farem amb el Víc la mitja volta que teníem pensat fer la setmana passada i que no vam poder.

Serà la volta dreta del recorregut de Cavalls del Vent, pujant des de l'ermita a Sant Martí a Sant Jordi, allí sortir del recorregut i agafar el GR 107 (camí dels bons homes) fins el Coll del pendís, on recuperaríem la ruta de Cavalls del vent per anar cap a Prats d'Aguiló, pas dels Gosolans, Estassen Gresolet i Sant martí de nou. Crec que serien uns 50kms max (si no ens perdem poc més de 40)

 

Si algú ens acompanya, serà molt benvingut. 

Primera Jornada de Dragons KIDs, per Guillem

Com els protagonistes eren els nens deixo que sigui el Guillem qui faci la crònica, no va ser senzill per ell, tenint en compte que la mamà estava donant el pit al Víctor i el papà estressat ajudant en  la organització.

Per Guillem

Jo sentia que era una duatló, però la meva bici no la veia per enlloc. Una mica despistat em poso a la línia de sortida, a esquerra i a dreta les bessones, l’Aina i la Clara. El papà dona la sortida i començo a córrer, dos metres després, i ja que segueixo sense veure la bici per enlloc, aprofito que el Pau (sí, sí m’he après el nom del papà) està per allí i decideixo fer la T1. Primera transició rapidíssima: em paro, això els braços i m’agafa. Comença el segon sector, la meva especialitat, recorrem pràcticament tot el circuit i fins i tot avanço a l’Aitana, que no s’ha enterat que s’ha d’anar a coll i encara va corrent amb el Joako. 

Arribant ja a la meta el papà em deixa a terra, segona transició, després del run-arms ara toca de nou run, són només dos metres fins la meta així que m’hi poso però de sobte sento una senyora que es diu Anna que crida “VINGA WILLYYYYYYYYY!!!!!!!” i m’espanto (sóc molt poruc, jo crec que és culpa del Pau que quan vaig néixer estava constipat i cada vegada que tossia m’espantava). El cas és que paro de nou, una mica ofuscat, però recupero els “arms” del papà i entro. Em donen la medalla de finisher i els caramels, i la mamà m’abraça, ella sempre m’abraça quan ho necessito...

Quin gran dia, la meva primera competi.

Víctor

He començat aquesta entrada tres o quatre vegades però no hi ha millor manera d'explicar-ho que aquesta foto.

Què hi podem veure:
1) El Víctor ja està amb nosaltres (és el ser petitó, just al mig de la foto, xafat pel seu germà)
2) El Guillem necessita de tota la nostra atenció (és el petitó que ja no ho és tant des de fa un mes, el que s'està tirant sobre nostre)
3) Intento entrenar tan com puc (es pot veure dels shorts dels Dragons)
4) Sóc immensament feliç (no cal cap detall que ho indiqui i la feinada que se'ns ha girat és brutal, però qui no ho seria amb la gran família que m'ha tocat)
5) La Bea està a pocs dies de tornar (i és que si el Víc està a la foto ja no està dins seu, i em moro de ganes de veure-la de nou fent allò que tant li agrada i que tant necessita, esport)

El Vic esta que se lo lleva la ching...

En la darrera entrada escrivia, “la feina ben feta no té fronteres” aquesta va ser la part del Víctor, però la frase sencera venia precedida de “la feina mal feta no té futur”. No vull dedicar aquesta entrada a dir el què penso però sí vull deixar clar que, una vegada més, els que prenen les decisions cada vegada en saben menys del terreny, tenim consellers o ministres de sanitat que mai han tocat un hospital, de defensa que no saben ni de què parlen i les darreres decisions entorn al triatló em fa pensar que també existeix aquesta barrera entre els que decideixen i els que competeixen.

No fer l’IM de Vichy pot arribar a ser prudent, les sabies paraules de la Pati així ho demostren, però va ser un error garrafal. Primer perquè jo vaig ser-hi i la calor era molt alta, però les condicions no eren gaire pitjors que les patides en alguna edició de Calella ni les de moltes altres competicions. Segon perquè si tu organitzes un triatló al mig de França a l’agost, si no preveus altes temperatures és que ets un il·lús i tercer perquè l’anul·lació ha de ser l’últim recurs (Vichy comptava amb un bosquet on fàcilment s’hi hauria pogut muntar un recorregut de 4 o 5km d’ombra molt més fresca de la que podem trobar a Catalunya, on sumats a uns altres 2 o 3 de sol es podia aconseguir un circuit de 6 voltes de 7km amb totes les condicions de seguretat necessàries).

Tot això ho dic perquè la decisió d’anular segur que no va ser de l’organització del Challenge, de fet han cavat la seva tomba, qui es posarà a preparar una prova 6 mesos abans sabent que si fa calor extrema a l’agost a Vichy te la poden anul·lar i tot a la merda?, però la falta d’alternatives sí va ser seva (el circuit de bici era relativament fresc, i les cares dels participants així ho demostraven).

Víctor, estoy hecho polvo, por suerte he gozado de muchas horas de charlas y entrenos contigo, y lo que es peor muchas ausencias a nuestros entrenos porque preparabas el IM. Lo que te ha pasado es una injusticia deportiva muy grande, hasta surrealista. Pero a diferencia de otras hostias que nos da la vida esta tiene solución, y lo que más me gustó es que te las estás planteando ya. Las dos que propones son validas y todas tienen sus pros y sus contras, ya te di mi opinión: Calella me mola más para poder estar, pero con este criterio tendrías que hacer Cozumel, con tu familia; pero deportivamente Calella es óptimo, puedes llegar a esa prueba tanto o mejor que ahora, Cozumel te queda demasiado lejos, el crédito no te llegaría y la temporada se te haría más larga. Tienes que hacerlo, has demostrado que puedes entrenar como un IM, pero no nos engañemos, lo importante, al menos en esta ocasión, es la prueba, quítate la espina cuanto antes y te ayudará a valorar lo de ahora.

Y entonces, en frío y viéndolo desde más lejos, veremos que esta jornada ha sido increíble. No ha sido el gran día que querías, o queríamos: qué grande hubiese sido darte la sorpresa de aparecer en vez de los dolores de cabeza intentando localizarnos, qué grande hubiese sido que esos ánimos, esa salida, esas fotos fueran viendo a un crack haciendo un IM, qué grande hubiese sido que esos abrazos y lloros finales fueran de ilusión y no de rabia. No pudo ser, pero hemos y has crecido mucho, y sobre todo nos has demostrado que eres un crack, que en apenas año y medio te has hecho querer como nadie es capaz de hacerlo, nos has permitido conocer a los tuyos, nos has unido más al resto.

No eres un IM, pero eres un gran tío, un AMIGO! Y lo bueno es que tener tu personalidad o tu carácter es innato y no se puede cambiar, y en cambio lo de no ser un IM tendrá rápida solución.

Tío, que Bea me permita abandonar a mi hijo el día de su cumple para venirte a ver, que tengas a muchos de los dragons en vilo, que algunos de los que nos escapamos nos peguemos 700km de noche para verte y otros tantos para volver, que todo esto no sirva para verte hacer la prueba que tanto deseabas y que no nos importe es por algo, es porque te lo has ganado y eso mola mucho. Suerte que no nos localizaste a tiempo, para nosotros fue precioso estar contigo y tu padre (y excepto que a algunos les dio por emular a Loeb en las curvas de los Pirineos ;-) todo fue un placer).

Ánimos Víctor

Com diem a Catalunya, "la feina ben feta no té fronteres", así que estoy seguro que te irá bien!

Brutal l’Handbol femení

No és una entrada política, els que em coneixeu ja sabeu què penso respecte a Catalunya i Espanya, però volia parlar de l’equip espanyol femení, i és que admeto que no acostumo a seguir-lo, és més confesso que penso que en molts esports col·lectius, per a o per b, encara hi ha un món entre els dos sexes, tant a nivell individual (només cal comparar la Marta brasilenya amb el Messi, els dos millors jugadors del món) com a nivell col·lectiu, on hi ha quelcom, penso que tàctic, que fa que les noies no arribin al nivell. De la mateixa manera dic que probablement mai arribarem els nois a fer o entrenar un esport com la sincro, o que si bé el triatló masculí va ser espectacular, el femení va estar com a mínim a l’alçada.

Dit tot això ahir vaig al·lucinar amb el partit contra Japó, el nivell d’handbol va ser sublim en tots els nivells, la potència, la tàctica, la intensitat va ser de 10, i per part dels dos equips, un espectacle digne de veure i molt lluny del què hi havia fa ara uns anys. Moltes felicitats als dos equips i a la feina realitzada segur que des de fa temps.

El meu millor enemic

Com m'agrada aquest concepte del "millor enemic" i és que especialment en els entrenaments de muntanya es millora molt perseguint o sent perseguit. Intentar pujar seguint l'estela dels que són millors que jo, donar aquell punt de més, córrer riscos baixant per arribar als ritmes suicides d'alguns dels meus "enemics", així és com estic millorant i sobretot com estic trobant l'esència del trail running.

Cap de setmana 100% natació

Com a mi m’agrada… És una mica irònic, sabeu que en general la natació no és el meu fort, però per contra fer petites travessies sense cap pressió és quelcom molt agradable. Res a veure amb una piscina o amb el segment aquàtic d’un triatló. Tant en el seu moment quan vaig fer travessies “llargues” com les de Sitges o l’Ampolla, com aquest cap de setmana són moments que recordo amb “carinyu”. El divendres perquè vam poder compartir bons moments entre amics, provant material, sóc un fanàtic de poder testar les coses abans de comprar-les i realment els neos ZOOT actuals no tenen res a veure amb el meu FUZION del 2009, que em va costar 300 euros i era l’equivalent a l’actual 1.0 que no arriba als 200.

I què us diré del diumenge, la jugada que ens van fer els de l’ajuntament i els del departament de costes prohibint-nos nedar a Begur no va poder eclipsar el bon dia passat a la platja de Vilassar, on vam poder gaudir d’una travessia de mes de 1.000 els primers 9 nedadors i de 2.000 els altres 9, sempre acompanyats d’unes simpàtiques i gegants meduses. Per a més inri, ens vam trobar nedant juntament amb el Víctor amb el qual vaig coincidir en ritme i vam poder anar comentant la jugada.

Olímpic de Les Angles, moments

Moment 1) Dissabte passades 8 de la tarda el Mikel intentant arreglar la seva bici. Fidel a la seva fama tot va ser un desastre, punxem tres càmeres per un problema mecànic i acabem trucant al Carles qui li salva la vida (això sí, el Mikel s’ha convertit en un expert en canviar càmeres)

Moment 2) La mandra encara hi és però els nervis no.

Moment extra) Bastús, penso que tens prou nivell de natació com perquè se’t faci una muntanya nedar 750 metres, però estic molt content per com et va anar i per això ens vam abraçar al veure’ns.

Moment 3) Primer tram de natació horrible, moltes vegades he escrit que el pitjor, però crec que com diumenge mai. Si un no fica el cap a l’aigua en les primeres braçades ja no hi ha volta enrere, la respiració s’accelera, augmenta l’agobio, i ja és impossible recuperar el ritme pausat que et dóna una bona natació. Per sort meva eren tres voltes curtes, així que només calia esperar a sortir de l’aigua i refer les coses. De totes maneres mala natació.

Moment 4) Mai m’havia costat tant treure’m la part de dalt del neo, no ho entenc. Em xoca veure al Marcos sortint de la T1, després m’explica el perquè, diguem que no havia fet tots els deures abans de començar.

 

Moment 5) Surto en bici i res a veure amb Banyoles, aquesta vegada les cames responen.

Moment 6) Després de passar i xerrar amb alguns dragons arribo al Mikel, li demano si tot bé perquè està baixant molt lent, tema de confiança. Sigui com sigui jo vaig ràpid i recuperant posicions però no considero que me l’estigui jugant.

Moment 7) Primeres rampes i zascas el pinyó del 28 em salta i es surt la cadena. Al marge del temps perdut que és poc, se’m presenten dos problemes, tornar a engegar en una rampa del 15% i no poder posar el pinyó gran. Fer els 3kms aquells amb un 39.26 va ser una agonia que encara avui estic pagant amb dolor als ronyons i més desgast muscular del considerat. Pels que hi aneu en un futur, és una pujada de compact.

Moment 8) Arriba el Mikel a la meva alçada, és millor pujador i ell sí porta una bona cadència. Xerrem mentre seguim pujant, em diu que no ha vist encara al Joako i li ensenyo que el tenim al davant a uns metres, porto quasi tota la pujada veient-lo sense poder retallar res.

Moment 9) Xerrant mentre pugem em diu "què cabrón, jo aquí amb tu i després em fotràs l'hachazo a la baixada" Penso que és un exagerat perquè ja no queda quasi baixada, però tenia raó.

Moment 10) Subidon del gel GU ENERGY Roctane (no em paguen, però realment juntament amb Nutriesport són els que més subidon em donen), més arribar per fi al meu terreny (fals pla) fa que m’acceleri i faci un molt bon final. Quan el supero xerrem una estona amb el Joako, em comenta que té problemes amb la cala. L’animo. Hay que rebajar esos nervios!!!

 

Moment 11) Segon subidon. Arribada a boxes amb tots els Dragons literalment cridant. La Bea diu que una de les raons més grans per les que vol tornar a competir és per notar la sensació que es té al rebre aquests crits. Quan ella era Dragona activa no teníem tanta claca.

Moment 12) Començo a baixar per la rampa del circuit de run, més menys en el km 6 o 7, he corregut ràpid però m'he reservat per, una vegada arribi a baix, fer l'sprint final per la presa i el bosc (2kms i pico). Només aleshores puc tenir referència dels que venen darrere, ja que ens creuem. Veig al Mikel pujant, vaig còmode i calculo 4 min de diferència i no puc evitar dir-li "4 minuts, no tens res a fer" mentre piquem de mans. Ell ja no ho veu però aleshores rampote a l'isquio i començar a calcular si amb els 2 o 3 que em queden em podrà retallar els 4 min (m'havia avançat amb la vacil·lada, jajaja), per sort, modificant la manera de córrer i ja en el pla, la cosa amaina, no puc fer l'spint final, però al menys sé que no em retallarà. Un plaer competir amb tu, si no haguéssis baixat com una iaia i no haguéssin retallat la natació hagués estat molt renyit!

 

Moment 13) Seguit del Mikel, el Joako i després el Víctor del qual no havia sabut res des de la T1 i veig que ha recuperat amb el seu running elegant i ara està fent un bon parcial, normal, ell és “de llarga” i ara és quan es comença a trobar bé.

Moment 14) Amb la feina feta arribo al punt de sortida i començo a rebre els primers ànims, li faig un gest a la Isa que és la que primer s’ha col·locat. I vaig veient a la resta, l’sprint de la Bea per donar-me el Guillem i poder entrar amb ell és millor que el meu. Gràcies a ella valoro molt més el què faig i tinc ganes de tornar-li tot el que m’està donant.

 

Moment 15) Em quedo amb les abraçades entre tots nosaltres mentre anem arribant. Sé que són sinceres. I en especial veure arribar al Martí, i amb bona cara...

Només part dels que estàvem allí, alguns havien competit el dia abans i d'altres encara ho estaven fent...

Dades:
Pau Cortadas Guasch 53è (de 205)
Temps total: 3.20.42
Primer classificat 2.49.26
Natació (més curta): 26.13 (97)
Bici (55km): 2.02.34 (58)
Run: 47.25 (24)

Clínic TEST de ZOOT

Comparteixo aquí una proposta dragona pel proper divendres 13 de juliol, crec que val molt la pena.

 

Més info a:

Clínic/Test de neoprens i wambes ZOOT