Jo he sumat 150km en 5 hores i mitja i després 8 km a més de 5min/km però amb la sensació que l'entenament d'avui era una bona simulació de l'Ironman i que les sensacions eren bones, si més no em veia capaç d'acabar una marató ajudat per l'adrenalina que suposa aconseguir un repte com aquest.
dimecres, 26 d’agost del 2009
Tres nacions
Potser de les voltes que es poden fer per la Cerdanya, aquesta és de les més mítiques i a la vegada en les que més es pot rodar, ja que pràcticament podríem dir que hi ha una gran pujada, d'Andorra la Vella a Envalira, i la resta és per rodar ràpid. I així ho hem fet el Carlos, el Javier i jo. Com a triatletes que som, el Javier i jo hem porat el pes en fins a la Seu i a partir de Porte, i el Carlos, més escalador, ha marcat el ritme pujant. Al final hem completat la volta en poc més de 5 hores, un gran temps que demostra el ritme mantingut.
Jo he sumat 150km en 5 hores i mitja i després 8 km a més de 5min/km però amb la sensació que l'entenament d'avui era una bona simulació de l'Ironman i que les sensacions eren bones, si més no em veia capaç d'acabar una marató ajudat per l'adrenalina que suposa aconseguir un repte com aquest.
Jo he sumat 150km en 5 hores i mitja i després 8 km a més de 5min/km però amb la sensació que l'entenament d'avui era una bona simulació de l'Ironman i que les sensacions eren bones, si més no em veia capaç d'acabar una marató ajudat per l'adrenalina que suposa aconseguir un repte com aquest.
dissabte, 22 d’agost del 2009
270 km!
Si la primera setmana a Palamós va servir per millorar la natació, aquesta darrera a la Cerdanya ha estat perfecte per a rodar molt en bicicleta. Tin pendent una sortida llarga ja que la màxima que he fet ha estat de 125km, però en una setmana n'he acumulat 270 (el meu màxim), i mantenint els entrenaments de natació (en una piscina de 24metres) i el running. A tope!!!
Sempre ben acompanyat
Sempre ben acompanyatdimarts, 18 d’agost del 2009
Fotos Delta
Quan ho trobi, entraré en aquest post les classificacions i temps oficials, de moment penjo l'enllaç amb moltes de les fotos que vam fer.
 |
| Travessia de l'Ampolla |
dilluns, 17 d’agost del 2009
Travessia de l'Ampolla
Hi ha dies en què un pensa què collons està fent entrenant hores i hores per un objectiu tant dur, moments en què fa molta mandra sortir a entrenar, dies dolents... però n'hi ha d'altres en què agraeixes ser un bon esportista, ser capaç d'estar gaudint quan tens dos km de natació per davant fins un punt, referenciat per un edifici de sis o set plantes que tot just és un punt a l'horitzó. Aquesta és la sensació que tenia mentre nedava camí de l'Ampolla, em sentia afortunat de poder fer braçades en unes aigües tranquiles, a ritme de competició (mediocre per alguns però molt millor del què mai hauria imaginat), i sobretot gaudint del què al final seria un gran dia al Delta en bona companyia. I és que al final als tres que ja teníem previst, se'ns va unir el Pepelu, que ens trobem a tot arreu, el Carles i l'Albert que malgrat la manca d'entrenament en llarga distància s'apuntaven als 3km, i com no la Vero i la Bea. Al final tots fèiem uns grans temps, des del Nico que ja tenia l'aquarius quan vaig arribar, al Carles i l'Albert que arribaven molt abans i millor de l'esperat, passant pel Raül i jo que vam acabar com a Sitges amb uns tres minuts de diferència i el Pepelu que em va estar veient fins a pocs metres del final.
Agafàvem la barca cap a la punta del Fangar i quan ja estàvem arribant ens deixaven a l'aigua i a nedar. A falta d'un km augmentava el ritme i ja cap al final esprintava i tot. Al final pel temps realitzat (al voltant de 46 minuts, i el primer 29:24) no ens quadrava amb la distància, es parlava de 2km siscents... potser una mica més, però en tot cas probablement menys dels 3,3km i per tant a nivell d'entrenament per l'Ironman una oportunitat perduda. No enteníem gaire bé perquè aquesta diferència en una prova que es repeteix anualment.
Acabant
Comentant la jugada amb elPepelu i el Raül
Molt marcapaquet veig jo!
Ja de relax. He hagut de posar aquesta foto en què tots estem pitjor però la Bea surt bé (ja sabeu, pressió femenina).
L'esmorzar del Parador, segur que ous ferrats no serien ideals abans d'una competi.
Agafàvem la barca cap a la punta del Fangar i quan ja estàvem arribant ens deixaven a l'aigua i a nedar. A falta d'un km augmentava el ritme i ja cap al final esprintava i tot. Al final pel temps realitzat (al voltant de 46 minuts, i el primer 29:24) no ens quadrava amb la distància, es parlava de 2km siscents... potser una mica més, però en tot cas probablement menys dels 3,3km i per tant a nivell d'entrenament per l'Ironman una oportunitat perduda. No enteníem gaire bé perquè aquesta diferència en una prova que es repeteix anualment.
Acabant
Comentant la jugada amb elPepelu i el Raül
Molt marcapaquet veig jo!
Ja de relax. He hagut de posar aquesta foto en què tots estem pitjor però la Bea surt bé (ja sabeu, pressió femenina).
L'esmorzar del Parador, segur que ous ferrats no serien ideals abans d'una competi. Després alguns ens dirigíem cap els Muntells per fer un arrós negre i una paella d'ànec a Can Machino, excel·lents, i acabar la tarda a la magnífica platja dels Eucalíptus. El running al vespre amb la Bea es va veure truncat per una plaga de mosquits que m'han deixat un mínim de sis o set picades al cos.
En breu penjaré totes les fotos.
divendres, 14 d’agost del 2009
Mini stage de natació
Espero que es vegin els resultats demà, que em toca nedar 3,3km al Delta i en mar obert.
He dividit l'agost en fases i la primera va ser de natació: gràcies al Jordi i la Sílvia, la Bea i jo ens vam poder instal·lar a Torrevalentina on he pogut nedar quasi a diari i fer el què tenia pendent "abans d'un Ironman has d'haver nedat al menys 4km alguna vegada", doncs això, xino xano, vestit de triatleta i amb el neoprè em vaig posar a nedar a les tranquiles i clares aigües de Palamós i la veritat és que va ser un plaer i no pas un suplici. En menys d'una setmana he totalitzat més de 10km, això sí sempre a ritmes tranquils, buscant més les sensacions d'estar molta estona a l'aigua acostumant-me al mar que la de fer grans marques.
I així és com espero que em vagi a la travessia de demà, sense grans marques però nedant a plaer durant els més de 3km, i per tant hora i pico, que estaré a l'aigua. Desitjo també que l'exigent entrenament de bici i running d'aquesta segona setmana no m'afecti en excés.
He dividit l'agost en fases i la primera va ser de natació: gràcies al Jordi i la Sílvia, la Bea i jo ens vam poder instal·lar a Torrevalentina on he pogut nedar quasi a diari i fer el què tenia pendent "abans d'un Ironman has d'haver nedat al menys 4km alguna vegada", doncs això, xino xano, vestit de triatleta i amb el neoprè em vaig posar a nedar a les tranquiles i clares aigües de Palamós i la veritat és que va ser un plaer i no pas un suplici. En menys d'una setmana he totalitzat més de 10km, això sí sempre a ritmes tranquils, buscant més les sensacions d'estar molta estona a l'aigua acostumant-me al mar que la de fer grans marques.
I així és com espero que em vagi a la travessia de demà, sense grans marques però nedant a plaer durant els més de 3km, i per tant hora i pico, que estaré a l'aigua. Desitjo també que l'exigent entrenament de bici i running d'aquesta segona setmana no m'afecti en excés. 
Aquesta vegada el Xavi no ha pogut venir, però el Raül no ha fatllat i com estava previst, el Nico també ens acompanyarà.
dimarts, 11 d’agost del 2009
De Rieju a Bici-taxi
Tenia pendent el procés de transformació de la Rieju que tenia novament abandonada a Tarragona per una mítica i fashion bici-taxi. Per l'entrenament de l'Ironman m'era útil tenir una bici una mica més polivalent que la Dahon plegable per a fer alguns quilòmetres tant sortint ciom sobretot abans d'entrar a la feina. A la Rieju no li pots demanar gaires meravelles, especialment baixant, un pateix per si salta algún tornillo, però si serveix per fer voltetes de 10 o 30km.
Així doncs, una vegada desmuntades les rodes baix protegir canvi, manetes, manillar i a pintar. Havia comprat dos sprais (negra i groc) especials per bicicleta al Servicio Estación del carrer Aragó. Primer una cap de negra, i després amb el celo de paper vaig protegir certes parts per pintar els detalls en groc. Finalment escriure Ironpanic al quadro i tornar a muntar la bici.
El detall final a fi de renovar els frens i aconseguir una posició lleugerament més còmode vaig canviar el manillar i finalment vaig instal·lar el compte km. 
Així doncs, una vegada desmuntades les rodes baix protegir canvi, manetes, manillar i a pintar. Havia comprat dos sprais (negra i groc) especials per bicicleta al Servicio Estación del carrer Aragó. Primer una cap de negra, i després amb el celo de paper vaig protegir certes parts per pintar els detalls en groc. Finalment escriure Ironpanic al quadro i tornar a muntar la bici.
El detall final a fi de renovar els frens i aconseguir una posició lleugerament més còmode vaig canviar el manillar i finalment vaig instal·lar el compte km. 
dijous, 6 d’agost del 2009
El fotut de tenir un loft...
... és que el menjador té diverses funcions, i una d'elles és la de guardar les meves nenes. No les tinc totes allí, només les de carretera, al safareig hi ha les dues BTT, en un raconet la plegable i al pàrking lligada la Bici-Taxi. No seria com el Josef, ni per qualitat ni per quantitat, però per qualsevol mortal, tenir 6 bicis per dues persones no deixa de ser una exageració.
M'ha fet gràcia juntar-les totes i fer una foto:
M'ha fet gràcia juntar-les totes i fer una foto:
1) Kona Blast de la Bea, una bici més que correcte i totalment amortitzada. L'ha acompanyat al Camino de Santiago i en quilòmetres i quilòmetres per Catalunya, especialment Collserola i la Cerdanya. L'altre dia la va lligar al carrer i dels seus comentàris deduïa que si li robaven no passava res, que així se la canviava. L'any que ve comencem a buscar.
2) Kona Caldera. De posició còmode, no n'he acabat d'estar mai 100% satisfet, tot i que el cert és que els màxims problemes me'ls ha donat el canvi i desviador. Ja l'he renovat pràcticament tota, casset de pinyons, canvi de XT per XT, desviador de Deore a XT i de frens de disc Hayes mecànics a Deore hidràulics. Ara la veritat és que va prou fina així que potser li dono una mica més de corda.
3) Minalli. La de carretera de la Bea està lluny de les actuals bicicletes, però té tot el necessàri per gaudir a sobre d'una "flaca": pes acceptable, canvis a les manetes de frens, posició prou aerodinàmica... I la Bea n'està molt contenta. Potser hi haurà un canvi en el futur, però serà més per ganes de renovar que per necessitat. Haurem d'escollir: carretera o muntanya?
4) La Merida, comprada fa poc més d'un any i element imprescinidble per les tris. No en tinc cap queixa, de moment m'ha anat perfecte, no m'ha fallat mai i la sencació és que és una bici molt ràpida sense haver de portar una pocició agressiva. N'estic encantat i m'ha sorgit la possibilitat de repetir marca amb la BTT i em sembla una molt bona opció, potser l'any que bé Merida a la carretera i a la muntanya.
5) Bici taxi. O el que és el mateix Rieju tunejada. De petit quan encara quasi no existien les BTT els meus pares em van regalar aquesta bici. Vaig començar doncs rodant i rodant pel Penedès als estius (aleshores fer 15km era una bona volta), després la vaig recuperar per desplaçar-me a la Universitat amb el Gio, però em vaig carregar la biela i la vaig abandonar de nou. I quan vaig començar en això de les tris, la vaig arreglar i em va servir per entrenar. El tunejat queda pendent per un altre post.
6) Dahon. Va ser un regal de la Bea potser fa ja tres anys, al principi no li vaig veure el què, jo aleshores em desplaçava amb una BTT cutre que aparcava a tot arreu i segur que no me la robarien. El cert, és que és còmode i tot i que el bicing l'ha deixat una mica a banda la segueixo utiltzant bastant. Pel preu que té, trobo que se m'ha cascat una mica massa d'hora, el canvi, que no és gaire bo, mai s'ha ajustat del tot, i la roda del darrera està força desviada.
7)I per si faltava res, la Bea va a un anticuari i compra una bici de decoració...
dimarts, 4 d’agost del 2009
Resum Juny i Juliol
Aquests dos mesos han estat ja totalment centrats en triatló, augmentant significativament els metros de natació, mantenint unes xifres raonables de bici i running. El juny va ser un mes complicat, en que vaig entrenar força hores i en certs moments em vaig trobar saturat, no arribant del tot descansat a Balaguer. Un juliol més relaxat en quant a volums però compensant amb més qualitat i competicions m'ha servit per recuperar el to i guanyar una mica de potència.
Les xifres són:
Juny
Natació: 29.800metres, per mi unes xifres prou bones i en tot cas amb clara progressió respecte els mesos anteriors. han faltat però sessions d'exercicis.
Bici: 642.5km Després de dos mesos superant els 700km he baixat una mica el ritme ja que els grans reptes ciclistes de la temporada ja estaven assolits.
Rnning: 193km. Crec que per estar-ne orgullós ja que he pogut mantenir els 40km setmanals.
En general un mes de grans volums i per tant creant una bona base.
Com ja vaig anunciar el juliol seria diferent, per un costat he tingut dues tris (més la travessia el 2 d'agost) i per tant ha estat molt irregular, i he volgut tancar un cicle i compaginar els entrenaments amb dies de relax i festa.
Natació: 23.250 metres. Aquí és on m'he penjat massa, m'estic quedant enrera amb el tema natació i l'agost ha de ser clau per recuperar les mancances. També és cert, però, que no crec que afecti gaire al meu rendiment, però m'he d'acostumar a fer tirades més llarges.
Bici: 695km Correcte i amb entrenaments de potència gràcies a la preparació de Barcelona.
Rnning: 146.5km. Menys km però més efectius.
I ara l'agost sí serà canyero.
Les xifres són:
Juny
Natació: 29.800metres, per mi unes xifres prou bones i en tot cas amb clara progressió respecte els mesos anteriors. han faltat però sessions d'exercicis.
Bici: 642.5km Després de dos mesos superant els 700km he baixat una mica el ritme ja que els grans reptes ciclistes de la temporada ja estaven assolits.
Rnning: 193km. Crec que per estar-ne orgullós ja que he pogut mantenir els 40km setmanals.
En general un mes de grans volums i per tant creant una bona base.
Com ja vaig anunciar el juliol seria diferent, per un costat he tingut dues tris (més la travessia el 2 d'agost) i per tant ha estat molt irregular, i he volgut tancar un cicle i compaginar els entrenaments amb dies de relax i festa.Natació: 23.250 metres. Aquí és on m'he penjat massa, m'estic quedant enrera amb el tema natació i l'agost ha de ser clau per recuperar les mancances. També és cert, però, que no crec que afecti gaire al meu rendiment, però m'he d'acostumar a fer tirades més llarges.
Bici: 695km Correcte i amb entrenaments de potència gràcies a la preparació de Barcelona.
Rnning: 146.5km. Menys km però més efectius.
I ara l'agost sí serà canyero.
dilluns, 3 d’agost del 2009
Travessia de Sitges
Sempre m’agraden els nous reptes, i tot i que amb l’entrenament que porto, fer 2.250 metres nedant ja no és ninguna proesa, com diria la cançó de Manel “ens ha costat tant arribar fins aquí!”. I és que realment fa uns anys hagués estat un suïcidi i no fa tant, el risc de quedar l’últim en una competició com aquesta no era falsa modèstia.Però ara ja vaig tranquil, és una distància amb la qual em sento còmode i m’ho passo bé, especialment en mar obert. Un cop aparcats, arribem al passeig de Sitges just al mig, a la dreta l’hotel Terramar, a l’esquerra l’església, entre un edifici i l’altre, el nostre recorregut: una bona tirada a la qual s’hi ha d’afegir les fortes onades. No em desanima, penso que com més dificultats trobi en els test pre-Ironman millor. Números pintats a l’esquena i cap a la sortida.
A vegades a la dreta, a vegades a l’esquerra, sobre la onada o sota, primer més acompanyat i després més sol, gaudeixo molt nedant i de seguida, després de ser avançat per alguns estabilitzo la posició. A la meitat del recorregut ja veig l’església i m’oblido de les bolles grogues que teníem com a referència, és aleshores quan progressivament intento anar millorant el ritme, més a través de brassades més efectives que ràpides i d’aquesta manera fins i tot em dóna la sensació de passar gent i arribar molt content a la darrera platja de Sitges. 
Temps final 45.55. En el xip em marca 46.22 ja que vaig haver de fer cua per passar-hi, la veritat és que no entenc gaire, comprovaven a través dels números pintats la classificació i es va crear una cua de collons abans de l’alfombreta, només que ho fessin un parell de metres després ja hagués quedat ben registrat. En 42 i mig havia arribat el Raül i un parell de minuts després meu, el Xavi, fent els tres un gran paper i personalment rodant quasi sobre el minut els 50 metres, i ara sense neoprè. 
Potser la primera foto del PUTRICLUB?
Al Raül li neguiteja la distància, però estic segur que no serà cap problema per ell, com no ho serà pel Xavi, que ens espera amb la Luchy just abans de partir. En pocs minuts comença la festa i cap a l’església, la Bea, la Luchy, el Carles i l’Albert a peu, el Xavi, el Raül i jo per l’aigua. Com era d’esperar, el recorregut perpendicular a la platja fins a la primera bolla és caòtic, especialment degut a les onades de prop de 2metros, però de seguida ens posem paral·lel a la costa i a rodar.
A vegades a la dreta, a vegades a l’esquerra, sobre la onada o sota, primer més acompanyat i després més sol, gaudeixo molt nedant i de seguida, després de ser avançat per alguns estabilitzo la posició. A la meitat del recorregut ja veig l’església i m’oblido de les bolles grogues que teníem com a referència, és aleshores quan progressivament intento anar millorant el ritme, més a través de brassades més efectives que ràpides i d’aquesta manera fins i tot em dóna la sensació de passar gent i arribar molt content a la darrera platja de Sitges. 
Temps final 45.55. En el xip em marca 46.22 ja que vaig haver de fer cua per passar-hi, la veritat és que no entenc gaire, comprovaven a través dels números pintats la classificació i es va crear una cua de collons abans de l’alfombreta, només que ho fessin un parell de metres després ja hagués quedat ben registrat. En 42 i mig havia arribat el Raül i un parell de minuts després meu, el Xavi, fent els tres un gran paper i personalment rodant quasi sobre el minut els 50 metres, i ara sense neoprè. 
Quina ràbia fa que el més avi sigui el més catxes i el que té més cabells
Per estirar una mica les cames i abans de fer platgeta i un gran arròs negre, uns 5 o 6km de running a bon ritme amb el trio maravillas i la Bea i que em serveixen per corroborar amb el Garmin que la distància feta nedant està ben mesurada.
En fi, molt content perquè entrenar en piscina em fa molta mandra i aquesta és una gran manera de fer natació i un previ per la travessa de l’Ampolla. Ens veiem allí d’aquí a dues setmanes?
En fi, molt content perquè entrenar en piscina em fa molta mandra i aquesta és una gran manera de fer natació i un previ per la travessa de l’Ampolla. Ens veiem allí d’aquí a dues setmanes?
Potser la primera foto del PUTRICLUB?Totes les fotos
Primer classificat: 31:26
Temps total: 46:22:00
Ritme dels 500m: 10:17
Temps total: 46:22:00
Ritme dels 500m: 10:17
divendres, 31 de juliol del 2009
De cagarros, sortides i regals
Si una cosa no estic complint són els entrenaments de natació, a aquestes alçades hauria d'estar fent tres sessions de 3.5km a la setmana i no arribo als 6 o 7km en total. I és que em costa, no és que no m'agradi nedar, però les tirades llargues en piscina se'm fan eternes, especialment abans de començar. És per això que com tantes vegades, ahir anava amb mandra cap al DIR per fer al menys 2.500, a més s'hi sumava l'encostipat encara present en forma de tos i una mica de mal de coll, però el pitjor estava per arribar. Estant ja a la recepció, veig una tia que baixa en banyador i els hi comenta "podeu avisar a algú de neteja, és que hi ha un cagarro a la piscina". Us prometo que vaig estar a punt de marxar plorant a casa, i en tot cas no explicaré si al final vaig nedar o no, em fa vergonya...
Pel matí vam fer la primera sortida de la UOC amb el Xavi, el Josep i el Marc i va estar molt bé. A destacar que vam descobrir la veritable Font Groga de Collserola, i que hi va haver molt nivell, alguns baixant i altres pujant.
Ja vaig parlar de les wambes i ara li toca el torn al casc, algú ho vol? A totes dues peces els hi he donat molt ús, però encara tenen corda i no ho vull pas llençar, especialment el casc. Sinó, potser a algún lloc de beneficiència especialitzat en aquest tipus de coses, alguna recomenació?
Gràcies.
Pel matí vam fer la primera sortida de la UOC amb el Xavi, el Josep i el Marc i va estar molt bé. A destacar que vam descobrir la veritable Font Groga de Collserola, i que hi va haver molt nivell, alguns baixant i altres pujant.
Ja vaig parlar de les wambes i ara li toca el torn al casc, algú ho vol? A totes dues peces els hi he donat molt ús, però encara tenen corda i no ho vull pas llençar, especialment el casc. Sinó, potser a algún lloc de beneficiència especialitzat en aquest tipus de coses, alguna recomenació?Gràcies.
dimecres, 29 de juliol del 2009
Se aceptan los mocos como animal de compañía
Aquest és el careto que portava sortint de l'aigua i el què tenia ahir per la tarda. Crec que l'orígen del costipat va ser el diumenge al vespre: començava a córrer cap a les 8 amb molta calor, però tornant de nit, ja passades les 9.30 tenia la samarreta xopa i havia refrescat una mica. El cas és que vaig començar a trobar-me malament i encara dura. Al malestar general, mocs, mal de coll i tos li he de sumar que tot plegat no em deixa dormir i estic fet pols. Dilluns encara em resistia fent una sessió doble d'spinning però ahir la Bea em va convèncer que em quedés a casa, que m'oblidés dels 20km que volia fer de running i tot i que m'hi vaig resistir al final, com sempre, va guanyar ella.Adjunto aquesta foto que vaig trobar al blog del Marcel Zamora i és del Clemente Alonso a Niça portant la mateixa samarreta que em vaig comprar, la Specialized que SBR ha escollit com a samarreta del club, evidentment la seva va més ràpida.
dimarts, 28 de juliol del 2009
Doble inscripció
Segueixo deixant-me la pasta en les diferents competicions cap al Challenge Aquesta vegada, però, no em puc queixar ja que l'olímpic de Banyoles del 6 de setembre no és gaire car (poc més de 30 euros) i la travessa de Sitges tampoc, uns 10.
La veritat és que aquí el Raül m'ha liat una mica, què faig jo entre tants nedadors?, però al veure que era a les 11.30 del diumenge i que de fet em venia de gust sortir a nedar en aigües obertes, he acceptat la proposta. Espero que no hi hagi gaire nivell, o el kayak m'anirà fotent cops perquè vagi més ràpid.
La veritat és que aquí el Raül m'ha liat una mica, què faig jo entre tants nedadors?, però al veure que era a les 11.30 del diumenge i que de fet em venia de gust sortir a nedar en aigües obertes, he acceptat la proposta. Espero que no hi hagi gaire nivell, o el kayak m'anirà fotent cops perquè vagi més ràpid.
Així doncs si algú vol passar el diumenge a Sitges, el Raül, el Xavi i jo hi serem competint i després juntament amb qui s'apunti farem dia de platgeta. Podríem aprofitar també per fer uns km de running, no?
dilluns, 27 de juliol del 2009
Triatló de la Vila (Barcelona)
Baixant cap a les torres Mapfre amb la Bea, portava més coses a la motxilla ella que jo, i és que a mi només em feia falta: tovalloleta, les ulleres, el gorro de natació i les wambes per córrer. Quin relax! De seguida tenia el box muntat i ja em podia dedicar a buscar gent coneguda que en el fons era l’objectiu número 1 de la cursa. Estava tranquil, però això no m’havia evitat dormir malament (4 o 5 horetes) i durant la setmana no havia anat sobrat de son, la meva única preocupació era fer de pro i treure’m les sabates de bici abans de baixar o ser tradicional i fer-ho com sempre.Petita caminata cap a la zona de sortida amb la Cris, la Bea, el Xavi i el Borja. Arribem tot just cinc minuts abans però em fico a l’aigua per estirar una miqueta.
Em col·loco en un lateral, a tercera fila i amb deu minuts de retard donen la sortida. Pim, pam, patades, cops de braços, gent creuant-se... això serà la tònica de quasi tot el recorregut. De seguida em veig enrere i amb la sensació que més aviat segueix avançant-me gent. En els pocs moments de tranquil·litat agafo el ritme i recupero posicions, però em tanquen i una altra vegada el perdo. M’agafen del peu i em quedo tant flipat que no puc ni tornar-m’hi. Així doncs, conscient que no ho estava fent bé surto de l’aigua en 16 minuts, molt pitjor que en els Halfs, on amb l’ajuda del neoprè i la tranquil·litat de nedar còmode i amb triatletes “més professionals” aconsegueixo rodar per sota dels 2 minuts els 100 metres. En la rampa de pujada el Robert em crida “¡Muy bien Pau, eres un campeón!” i per un moment m’ho crec, però no és així la meva natació no és de campió.
Transició ràpida malgrat perdo les referències i em costa una estona trobar la bici. Aigua als peus per treure la sorra, sabates, casc, ulleres, bici i a rodar. De seguida m’acoplo i a tirar. Vaig molt ràpid i passo a grupets que no poden enganxar-se, i el ritme dels quals no m’interessa. Abans d’arribar al fòrum per fi em passa un ciclista, i m’hi enganxo, en porta algun més a roda, però ja veig que ell fa tota la feina. Em poso segon, descanso una mica i li faig un petit relleu. Finalment, i tot i que de tant en tant tenim algú més a roda, ens quedem un grup de tres: el Santi Collell que fa el 70% dels relleus, jo que faig el 30% i el Gerard, que simplement es queda a roda (ara semblo una mica el Sergio Garcia, amb això dels noms; per cert vaig estar xerrant amb ell al final de la cursa i em va comentar coses molt interessants). 
La veritat és que és una pena no haver tirat els tres, perquè a falta de més de 10km teníem un grup gegant que amb una mica d’esforç haguéssim agafat i tots tres haguéssim sortit beneficiats. M’ho passo molt bé sobre la bici, vaig a fons, sempre per sobre de 40 km/h i amb el pensament que 20km a tope no tindrà greus repercussions sobre les meves cames. És divertit fer relleus, donar-ho tot durant uns minuts i després passar la feina a un altre, també és lícit anar a roda, però no hi veig l’al·licient més enllà del competitiu, i la veritat en la sprint de Barcelona, i un júnior... 
M'encanta aquesta foto, amb la iaia. I en general magnífic reportatge de la Bea.
Em col·loco en un lateral, a tercera fila i amb deu minuts de retard donen la sortida. Pim, pam, patades, cops de braços, gent creuant-se... això serà la tònica de quasi tot el recorregut. De seguida em veig enrere i amb la sensació que més aviat segueix avançant-me gent. En els pocs moments de tranquil·litat agafo el ritme i recupero posicions, però em tanquen i una altra vegada el perdo. M’agafen del peu i em quedo tant flipat que no puc ni tornar-m’hi. Així doncs, conscient que no ho estava fent bé surto de l’aigua en 16 minuts, molt pitjor que en els Halfs, on amb l’ajuda del neoprè i la tranquil·litat de nedar còmode i amb triatletes “més professionals” aconsegueixo rodar per sota dels 2 minuts els 100 metres. En la rampa de pujada el Robert em crida “¡Muy bien Pau, eres un campeón!” i per un moment m’ho crec, però no és així la meva natació no és de campió.
Transició ràpida malgrat perdo les referències i em costa una estona trobar la bici. Aigua als peus per treure la sorra, sabates, casc, ulleres, bici i a rodar. De seguida m’acoplo i a tirar. Vaig molt ràpid i passo a grupets que no poden enganxar-se, i el ritme dels quals no m’interessa. Abans d’arribar al fòrum per fi em passa un ciclista, i m’hi enganxo, en porta algun més a roda, però ja veig que ell fa tota la feina. Em poso segon, descanso una mica i li faig un petit relleu. Finalment, i tot i que de tant en tant tenim algú més a roda, ens quedem un grup de tres: el Santi Collell que fa el 70% dels relleus, jo que faig el 30% i el Gerard, que simplement es queda a roda (ara semblo una mica el Sergio Garcia, amb això dels noms; per cert vaig estar xerrant amb ell al final de la cursa i em va comentar coses molt interessants). 
La veritat és que és una pena no haver tirat els tres, perquè a falta de més de 10km teníem un grup gegant que amb una mica d’esforç haguéssim agafat i tots tres haguéssim sortit beneficiats. M’ho passo molt bé sobre la bici, vaig a fons, sempre per sobre de 40 km/h i amb el pensament que 20km a tope no tindrà greus repercussions sobre les meves cames. És divertit fer relleus, donar-ho tot durant uns minuts i després passar la feina a un altre, també és lícit anar a roda, però no hi veig l’al·licient més enllà del competitiu, i la veritat en la sprint de Barcelona, i un júnior... 
M'encanta aquesta foto, amb la iaia. I en general magnífic reportatge de la Bea.Al final decideixo que faré de pro, així que a la recta final ja em trec les sabates i baixo descalç, bona decisió. Em poso paral·lel al Santi, el felicito i piquem de mans (bona feina).
El tram de running sense gaire història, saludo al Raül i a l’Albert que em fan un crit i em poso a rodar ràpid, el circuit se’m fa llarg, però intento portar una cursa estable, sense defalliments. Ho aconsegueixo i em permet recuperar més posicions, especialment fins a falta de dos km i mig en que ja mantinc la posició, algú em passa però de seguida en recupero una. M’hagués agradat rodar a quatre, però no porto l’entrenament adequat, així que em limito a fer-ho tant ràpid com puc.
I com passa en aquest tipus de curses als tres o quatre minuts d’arribar ja he recuperat les pulsacions i per tant torno a estar bé.
Les dades són (demà posaré les pulsacions):
De 1372 participants
El tram de running sense gaire història, saludo al Raül i a l’Albert que em fan un crit i em poso a rodar ràpid, el circuit se’m fa llarg, però intento portar una cursa estable, sense defalliments. Ho aconsegueixo i em permet recuperar més posicions, especialment fins a falta de dos km i mig en que ja mantinc la posició, algú em passa però de seguida en recupero una. M’hagués agradat rodar a quatre, però no porto l’entrenament adequat, així que em limito a fer-ho tant ràpid com puc.
I com passa en aquest tipus de curses als tres o quatre minuts d’arribar ja he recuperat les pulsacions i per tant torno a estar bé.Les dades són (demà posaré les pulsacions):
De 1372 participants
Posició: 183
Temps total: 1:09:26
Primer classificat: 54:27
Parcial natació 0:17:07 (16 + 1 d’arribada al xip) posició 477 (163ppm)
Parcial bici: 0:31:22 (38,26km/h) posició 130 Em van sortir 18.5km però la mitjana més o menys ja que en els 31.22 hi ha les dues transicions, que van ser ràpides però vaig tenir algun problemet. (156ppm)
Parcial running: 0:20:57 posició 183 (174ppm)
Com dic em va agradar veure molta gent i participar per fi en una triatló junts: Borja, Xavi (amb qui tant he entrenat últimament), Natàlia, Pepelu... o d’altres que no vaig veure: Míriam, Jaume, Montse i tants d’altres que em deixo. I perquè no dir-ho estic molt content de la posició final i del parcials de bici, per rodar tant ràpid, i running per fer el 193 malgrat la majoria que m’envoltaven havien pogut descansar més en la bici.
Totes les fotos
Com dic em va agradar veure molta gent i participar per fi en una triatló junts: Borja, Xavi (amb qui tant he entrenat últimament), Natàlia, Pepelu... o d’altres que no vaig veure: Míriam, Jaume, Montse i tants d’altres que em deixo. I perquè no dir-ho estic molt content de la posició final i del parcials de bici, per rodar tant ràpid, i running per fer el 193 malgrat la majoria que m’envoltaven havien pogut descansar més en la bici.
Totes les fotos
Vídeo de l'arribada de la Triatló de la Vila a Barcelona (baixada de www.strands.com que me’n va parlar el Roger Roca, que estava a l’arribada)
diumenge, 26 de juliol del 2009
Segon premi de Solidaritat
M'agrada més la llarga distància, no hi ha dubte, però avui m'ho he passat teta. Baixant cap la Torre Mapfre i pujant després, xerrem amb la Bea sobre les diferències entre una sprint i la llarga distància. Ella és més radical que jo i penso que deu ser perquè ha vist des de la barrera les cares a l'arribada d'ambdues distàncies. Tot i que considera que un triatleta mereix tot el respecte pel sol fet d'afrontar-se al repte d'entrenar i competir en tres disciplines (i s'ho aplica a sí mateixa), pensa que un bon triatleta ha de provar la llarga distància. Bea, si no és així ja ho puntualitzaràs.
Personalment també penso que si un estima el triatló I TÉ TEMPS, en algun moment de la seva vida ha de provar la llarga distància, no dic pas un Ironman, però sí un B, un Half, posar-s’ho com a objectiu d’una temporada i és que estic segur que no oblidarà mai les sensacions viscudes.
Però admeto que les spints són divertides, i com he sentit tantes vegades: quan et comences a cansar de la natació ja surts de l’aigua, quan les cames et demanen que baixis el ritme en bici, de seguida arriba la transició i patint una miqueta... estàs creuant la meta, baixant les pulsacions i comentant amb els amics que potser podries haver anat una mica més ràpid.
Són dos esports diferents, en la llarga un es converteix en el centre del món, o millor dit en l’únic habitant de la terra i que s’enfronta a un monstre anomenat Half, però que sap que per molt que costi, l’acabaras tombant. És una lliuta en solitari, contra un mateix, començant per una preparació exhaustiva de tot el material i detalls previs i acabant per intentar no sentir al petit dimoni que va dient “i si parem, mira aquells banyant-se, o aquests jugant a futbol, no és més divertit?”. També hi entra el control, el domini d’una prova tant llarga, el saber que un pot anar més de pressa amb la bici, però que després ho pagarà, menjar correctament... En fi, ho he escrit mil vegades.
En la curta, quasi no hi ha res d’això, ni gels, ni vaselines, ni mitjons, ni un esmorzar important, ni oblidar-se la manxa i pensar que tot se n’anirà a la merda si punxes. No, simplement un relax total, wambes de córrer, botes de bici, casc i les ulleres de nedar, amb això ja n’hi ha prou. En res tenia el box muntat. Això és el millor juntament amb l’ambient que es crea en aquestes curses tan populars i especialment a Barcelona. Però després les sensacions no són mai plenes del tot. Al feeling que un té rodant a més de 40km/h al llarg de quasi tota la bici o al d’intentar córrer prop de 4min/km (cosa que no he aconseguit perquè no he entrenat prou potència), se li afegeix dos aspectes negatiu però relacionats. No nedo bé (això és un problema meu), però és que a sobre la picaresca és present al llarg de tota la competició: no m’ha agradat rebre hòsties fora de lloc, gent que se’m tirava a sobre sense contemplacions, fins i tot un agafant-me el peu per avançar-me (cutre total si pensem que era per a fer 16 minuts a l’aigua i no dels primers), no m’acaba de fer el pes el tema del drafting, veure com els que han nedat bé poden crear grans grups on treballa el 10% o el que és pitjor, veure com hem fet un grup de tres on només dos ens hem rellevat, quina gràcia té això? Jo m’ho he passat teta amb el dorsal 2001 anant a roda de tant en tant, però oferint-li també relleus en els que m’exprimia al màxim, però i el 1192 només volia fer bon temps a costa nostra i després arribar més descansat al running? No ho entenc gaire. En fi, que hi ha elements que van més enllà de l’esport o de l’entrenament i això és el què em frena a fer més triatlons curtes. És només una opinió, no sé si la compratiu?
Això és el més a prop que ha estat de rellevar: anar segón.
El títol no és coherent amb el què acabo d’escriure, però és que m’he animat i m’han anat sortint les paraules, demà la crònica. El cas és que una vegada acabats ens anunciaven per megafonia que havia quedat segon al premi de la Solidaritat, quina gràcia, no m’ho esperava gens, i vull agrair-vos molt sincerament a tots els que heu col·laborat amb donacions tant generoses. M’han regalat una bossa amb diferents coses que em ve de gust repartir-vos, són xorradetes, però no m’ho quedaré tot jo, és per vosaltres. Després d’una trucada per part del meu germà, a casa han entès que havia quedat segon de la categoria, i han posat un Moët Chandon per brindar, els hi he explicat que no era així, però hem arribat a la conclusió que recollir diners per una bona causa també és digne de celebrar-ho.
Personalment també penso que si un estima el triatló I TÉ TEMPS, en algun moment de la seva vida ha de provar la llarga distància, no dic pas un Ironman, però sí un B, un Half, posar-s’ho com a objectiu d’una temporada i és que estic segur que no oblidarà mai les sensacions viscudes.
Però admeto que les spints són divertides, i com he sentit tantes vegades: quan et comences a cansar de la natació ja surts de l’aigua, quan les cames et demanen que baixis el ritme en bici, de seguida arriba la transició i patint una miqueta... estàs creuant la meta, baixant les pulsacions i comentant amb els amics que potser podries haver anat una mica més ràpid.
Són dos esports diferents, en la llarga un es converteix en el centre del món, o millor dit en l’únic habitant de la terra i que s’enfronta a un monstre anomenat Half, però que sap que per molt que costi, l’acabaras tombant. És una lliuta en solitari, contra un mateix, començant per una preparació exhaustiva de tot el material i detalls previs i acabant per intentar no sentir al petit dimoni que va dient “i si parem, mira aquells banyant-se, o aquests jugant a futbol, no és més divertit?”. També hi entra el control, el domini d’una prova tant llarga, el saber que un pot anar més de pressa amb la bici, però que després ho pagarà, menjar correctament... En fi, ho he escrit mil vegades.
En la curta, quasi no hi ha res d’això, ni gels, ni vaselines, ni mitjons, ni un esmorzar important, ni oblidar-se la manxa i pensar que tot se n’anirà a la merda si punxes. No, simplement un relax total, wambes de córrer, botes de bici, casc i les ulleres de nedar, amb això ja n’hi ha prou. En res tenia el box muntat. Això és el millor juntament amb l’ambient que es crea en aquestes curses tan populars i especialment a Barcelona. Però després les sensacions no són mai plenes del tot. Al feeling que un té rodant a més de 40km/h al llarg de quasi tota la bici o al d’intentar córrer prop de 4min/km (cosa que no he aconseguit perquè no he entrenat prou potència), se li afegeix dos aspectes negatiu però relacionats. No nedo bé (això és un problema meu), però és que a sobre la picaresca és present al llarg de tota la competició: no m’ha agradat rebre hòsties fora de lloc, gent que se’m tirava a sobre sense contemplacions, fins i tot un agafant-me el peu per avançar-me (cutre total si pensem que era per a fer 16 minuts a l’aigua i no dels primers), no m’acaba de fer el pes el tema del drafting, veure com els que han nedat bé poden crear grans grups on treballa el 10% o el que és pitjor, veure com hem fet un grup de tres on només dos ens hem rellevat, quina gràcia té això? Jo m’ho he passat teta amb el dorsal 2001 anant a roda de tant en tant, però oferint-li també relleus en els que m’exprimia al màxim, però i el 1192 només volia fer bon temps a costa nostra i després arribar més descansat al running? No ho entenc gaire. En fi, que hi ha elements que van més enllà de l’esport o de l’entrenament i això és el què em frena a fer més triatlons curtes. És només una opinió, no sé si la compratiu?
Això és el més a prop que ha estat de rellevar: anar segón.El títol no és coherent amb el què acabo d’escriure, però és que m’he animat i m’han anat sortint les paraules, demà la crònica. El cas és que una vegada acabats ens anunciaven per megafonia que havia quedat segon al premi de la Solidaritat, quina gràcia, no m’ho esperava gens, i vull agrair-vos molt sincerament a tots els que heu col·laborat amb donacions tant generoses. M’han regalat una bossa amb diferents coses que em ve de gust repartir-vos, són xorradetes, però no m’ho quedaré tot jo, és per vosaltres. Després d’una trucada per part del meu germà, a casa han entès que havia quedat segon de la categoria, i han posat un Moët Chandon per brindar, els hi he explicat que no era així, però hem arribat a la conclusió que recollir diners per una bona causa també és digne de celebrar-ho.
divendres, 24 de juliol del 2009
Hauré d’anar molt ràpid?
Aquest diumenge Triatló de la Vila. Per preparar-la, aquesta setmana he fet pocs entrenaments però curts i intensos, però i la competició com l’he d’afrontar? Ni tan sols recordo la darrera sprint que vaig fer. La primera premissa és escalfar una mica, tant amb la bici com dins l’aigua ja que normalment els primers 500 metres de natació vaig amb dolor a la musculatura i després ja agafo el ritme. Si són 2km cap problema, però 750...
Si surto bé de l’aigua, la bici a tope i en un bon grup, però realment ho dubto, ja que segueixo sense nedar ràpid.
Osti quin pal que estic fotent, bé que aniré allí a saco, i a passar-ho bé i a saludar tota la gent que van fent triatlons esprints i amb qui mai coincideixo ja que aquest any em toca llarga distància. Ja veurem com estic diumenge a les 8 perquè avui he dormit menys de tres horetes. La festa començava al camp nou amb un soparet i acabava arribant a les tantes i després “d’algun” gintònic, a casa. No seria l’ideal per preparar un Ironman (al llibre del Fink no ho he trobat), però ja vaig dir que el juliol me l’agafava lliure abans dels dos mesos claus.
Si surto bé de l’aigua, la bici a tope i en un bon grup, però realment ho dubto, ja que segueixo sense nedar ràpid.
Osti quin pal que estic fotent, bé que aniré allí a saco, i a passar-ho bé i a saludar tota la gent que van fent triatlons esprints i amb qui mai coincideixo ja que aquest any em toca llarga distància. Ja veurem com estic diumenge a les 8 perquè avui he dormit menys de tres horetes. La festa començava al camp nou amb un soparet i acabava arribant a les tantes i després “d’algun” gintònic, a casa. No seria l’ideal per preparar un Ironman (al llibre del Fink no ho he trobat), però ja vaig dir que el juliol me l’agafava lliure abans dels dos mesos claus.
Amb el Carlos, sopant a Tribuna
dijous, 23 de juliol del 2009
Temitas: Casc, entrenament i Real Dreams
Al final valdrà la pena haver-me casat amb la Bea!!!!!
Fa uns dies escrivia un post referent als dos cascs que tenia previst comprar-me i de passada posava el meu preferit, recalcant que no el voldria ni regalat (per si les mosques). Doncs resulta que les mosques han volat i ahir em trobava a casa l'Spceialized S-Works amb els colors de la copa del món. Ara no podré caure, patiré quan deixi el casc a boxes, no podré suar... sóc un desgraciat.
Fa uns dies escrivia un post referent als dos cascs que tenia previst comprar-me i de passada posava el meu preferit, recalcant que no el voldria ni regalat (per si les mosques). Doncs resulta que les mosques han volat i ahir em trobava a casa l'Spceialized S-Works amb els colors de la copa del món. Ara no podré caure, patiré quan deixi el casc a boxes, no podré suar... sóc un desgraciat.Per altra banda segueixo la meva setmana de preparació, o millor dit d'adaptació, al Triatló de la Vila, dimarts feia una serie de 700 o 800 metres ràpida a la piscina del DIR i ahir bons canvis de ritme en bici i transició cap a 6km de running pel Parc Güell rodant prop dels 4.30 amb relativa facilitat.
Aprofito també per donar-vos les gràcies per participar en el projecte solidari que començava fa tot just una setmana i que detallaré per a aquells que m'heu demanat que ho expliqui una mica millor (o literalment "el teu post no s'entenia gens"). Real Dreams és una ONG que col·labora amb la Federació Catalana de Triatló, i un dels mètodes que té per recaptar diners és a traves dels participants en les diferents proves del calendari. Un cop inscrit a la Tri de Barcelona m'arribava un mail per si volia crear una petita web que servís per rebre donacions per algun dels seus projectes i em va semblar interessant. Vaig navegar per la pàgina web perquè desconeixia Real Dreams i volia saber a què es dedicaven i quin tipus d'ONG eren. Com ja vaig escriure el fet que sortís el nom de la meva escola era un element de prou garantia. Així doncs amb el pretext de la Triatló de la Vila, creava la web, que era el mateix que posar una foto, un petit text i escollir un projecte. La Bea em comentava que potser hagués estat millor algun més estandard, tipus crear una escola a Àfrica o ajudar a al desenvolupament de Perú, però vaig escollir el de Gestión de excedentes perquè beneficiava a un sector més gran de la humanitat. La Gestión de excedentes és una eina creada per Real Dreams que a mode de subhasta on-line relaciona les empreses que tenen material que no utilitzen amb les Entitats sense ànims de lucre que el poden repartir entre els més necessitats. Aquesta eina necessita un pressupost de 3.900 euros per implementar-se, i aquí aniran tots els diners que m'ajudeu a recol·lectar.
Dir-vos que estic gratament al·lucinat amb la resposta obtinguda, pensava que les xifres es mourien entre 2 i 5 euros, però d'entrada alguns de vosaltres "heu trencat el mercat", sou una canya! Estic gestionant amb Real Dreams perquè sóc conscient que hi ha algunes donacions que no apareixen, com a mínim la meva i la de la Mònica que vam fer el primer dia no consten, però sembla que ja han detectat el problema. Si algú vol comentar-me que hi va participar i no hi és que m'ho digui. Sense sumar els diners que encara no surten ja portem 160 euros, moltes, moltes gràcies. Fins el diumenge encara hi sou a temps així que si la meva explicació us ha convençut ja sabeu...
dilluns, 20 de juliol del 2009
Triathlon des Garotxes (Les Angles)
Collons, mira que són complicades les triatlons! A Les Angles feia el meu tercer Half i crec que és el què vaig cometre més errors logístics, per sort sense greus conseqüències. També va servir, però, per polir temes d'alimentació, control de cursa i créixer una mica més com a triatleta.
Dissabte, i després que el Nacho ens abandones per anar a collir bolets, el Nico i jo sortíem a rodar una mica ja per la Cerdanya, el sol picava, però feia fred: 30 km a ritme còmode i que em van anar bé per estirar les cames. Per la tarda ens trobàvem tots a la zona de recollida dels dorsals, els quatre que competiríem l'endemà (Nacho, Nico, Antoni i jo) i amb el Josep Maria i família que aprofitant que estaven passant el cap de setmana a Oceja, havia vingut a "espiar" l'altriman. Parlem de la seva propera adquisició, ens explica una mica com és el terreny i com sempre em diu que estic molt bé (posant-me pressió). Molt bé no sé si estic, sempre hi ha camí per recórrer, però el que sí és cert és que en relació a Balaguer tinc més confiança, he perdut una mica de pes i les dues setmanes prèvies han estat molt més satisfactòries (especialment els 25km de running amb el Xavi).
És aquest punt de presentar-me amb els deures fets el què em fa estar tranquil el matí del diumenge. Arribem al llac i fa fred, són dos quarts de nou i en poc més d'una hora hi haurà la sortida, temps que ajudarà al sol a escalfar la terra i aconseguir una temperatura més que agradable. Els boxes són una mica caòtics i falta lloc, de totes maneres trobo un raconet i començo a preparar les coses detingudament. La primera errada la detecto ja abans de sortir: el bidonet que he posat al congelador s'ha deformat i no tanca del tot.
Dissabte, i després que el Nacho ens abandones per anar a collir bolets, el Nico i jo sortíem a rodar una mica ja per la Cerdanya, el sol picava, però feia fred: 30 km a ritme còmode i que em van anar bé per estirar les cames. Per la tarda ens trobàvem tots a la zona de recollida dels dorsals, els quatre que competiríem l'endemà (Nacho, Nico, Antoni i jo) i amb el Josep Maria i família que aprofitant que estaven passant el cap de setmana a Oceja, havia vingut a "espiar" l'altriman. Parlem de la seva propera adquisició, ens explica una mica com és el terreny i com sempre em diu que estic molt bé (posant-me pressió). Molt bé no sé si estic, sempre hi ha camí per recórrer, però el que sí és cert és que en relació a Balaguer tinc més confiança, he perdut una mica de pes i les dues setmanes prèvies han estat molt més satisfactòries (especialment els 25km de running amb el Xavi).
És aquest punt de presentar-me amb els deures fets el què em fa estar tranquil el matí del diumenge. Arribem al llac i fa fred, són dos quarts de nou i en poc més d'una hora hi haurà la sortida, temps que ajudarà al sol a escalfar la terra i aconseguir una temperatura més que agradable. Els boxes són una mica caòtics i falta lloc, de totes maneres trobo un raconet i començo a preparar les coses detingudament. La primera errada la detecto ja abans de sortir: el bidonet que he posat al congelador s'ha deformat i no tanca del tot.
No estic còmode amb el neoprè, no sé si és la marca, la qualitat del model o simplement que tothom està igual i jo em queixo, el cas és que un cop enfundats aprofitem per comentar les darreres impressions i el "pistoletasso" ens pilla despistats. Crono, ulleres i cap a l'aigua, intento buscar el meu espai, sempre en algun dels laterals i començo una natació relativament còmode i a ritme correcte. La temperatura i la qualitat de l'aigua són perfectes i el recorregut senzill i visible: una volta de 1.900 amb moments de bones brassades i d'altres més despistat i on tot i no anar pitjor que a Balaguer em dóna la sensació que m'estic quedant una mica enrere.La sortida és agredolça, no tinc tanta gent darrera com en el pantà de Sant Llorenç, però en canvi repeteixo la marca de 35 minuts que per mi està més que bé, és el què hi ha.
Transició ràpida (aquesta vegada sí, malgrat m'he de treure de nou els mitjons per posar vaselina, però m'estalvio la crema solar, la vaselina al cul i ho faig tot una mica més concentrat). De totes maneres l'excursió cap a la sortida és llarga de collons.
Osti, volia fer una crònica curta i tot just només he nedat. Continuo.
La seqüència d'aquesta foto és: surto de boxes, em cau el comptekm, el recullo, el giro i sento a l'Anna animant, la il·lusió la demostra el meu careto.
Després de sortir de la zona del llac per un asfalt patètic, cap al km 4 comença el primer port de 5km, pujo, però el comptekm em marca 13km/h, i aquest és el ritme que em demana el cervell. Mantinc la prudència del llarg recorregut, el problema és que no he sortit bé a natació i en canvi per cada un que avanço jo, tres nous em passen a mi. El bidó que no tancava se m'obra cada vegada que bec i en l'altre m'hi he deixat de posar les dues pastilles d'Isostar que m'havia donat el Nico, així que 90km a aigua: segona errada. La primera baixada és trepidant, carretera estreta, velocitat entre 60 i 70 km/h, asfalt irregular i corbes ràpides. Tot això seria genial si no fos perquè estava oberta al trànsit, s'hauria d'haver tallat durant 4 horetes, era molt secundària. De sobte, de nou rampes de pujada, i una altra vegada els 13km/h, encara em passa algú però s’estabilitza la situació. Segment pla que no sé amb quina marxa afrontar i 5km més cap amunt. No puc dir que vagi sobrat o conservador, estic tirant però més no em surt i noto molèsties als adductors des de bon principi, sigui com sigui aquí ja vaig mantenint la posició. Busco explicacions: "no he sortit tant malament de l'aigua", "el patiment de Balaguer m'està fent ser conservador involuntàriament", "la bici va frenada" tot això no era, la més possible "els francesos són molt bons ciclistes i jo en canvi avui no tinc tant bones cames".
El darrer tram són ondulacions i asfalt patètic i no és fins els darrers 7 o 8km en què la carretera és acceptable i de sobte veig uns "acoples" al manillar i em dic ara és la meva. I sí, acoplat sí vaig, i passo gent, i em sento de nou com una moto. Acabant la primera volta hi ha el primer avituallament i "se lia parda": veig que donen bidons i em començo a beure a saco l'aigua del trencat per tirar-lo i agafar-ne un, em paro i la senyora en comptes de canviar-lo em comença a reomplir el trencat, li dic que no, que en vull un de nou i no em fa cas, al final cabrejada me'l dóna. Encara no entenc perquè es va liar la situació però d'agafar un bidonet sense parar a què em passin 5 o 6 ciclistes mínim. Però el pitjor estava per arribar, posant el bidó miro cap avall i "o déu meu no he agafat la manxa!" Us puc assegurar que si en una tri és fàcil punxar és en la de Garotxes, l'asfalt és horrible, de totes maneres decideixo baixar a fons, tinc risc de punxar, però no vull que una cagada així em faci perdre temps.
Per la segona volta no m'enrotllo més, aconsegueixo rodar igual o millor que en la primera, i això té dues conseqüències: la psicològica que és anar més satisfet amb el ritme i la física, recuperar algunes posicions. Abans d'acabar "pollo" de nou amb els bidonets: tiro el què m'havien donat, agafo un d'aigua, sento "énergetique", així que el llenço de nou i per fi una mica d'isotònic, però clar, estem a França així que el gust és de... maduixa.
Temps correcte però millorable, no gaire superior a Balaguer sent un circuit molt més exigent, però amb algun km de menys. Per descarregar musculatura, intento estirar els quadris, però se'm contractura l'isquio així que res, cap a box i de nou bona transició, una mica més de vaselina als peus, agafo l'ampolla d'aquarius que tenia a mitges i a córrer.
En els primers metres ja em vaig adonar de dues coses: "avui vaig bé, però sóc un empanat", les ulleres s'han quedat a boxes i els guants de la bici a les mans...
El running d'una triatló sempre és especial: en el primer quilòmetre un es veu malament, carregat, i això és dur quan s'ha de fer una mitja, però de seguida s'agafa un ritme que estabilitza el dolor. Així és com durant la primera volta, en què ens van estalviar la pujada i per tant jo crec que prop d'un km de cursa, vaig anar avançant gent, rodant clarament per sota dels 5min/km i pensant “aquest sí que sóc jo”. Els escassos tres avituallaments els vaig suplir amb l'aquarius (a tenir en compte per altres ocasions). El recorregut combinava un primer segment amb alguna arrel pel bosc, creuar la presa i part del lateral del llac per asfalt, un o dos km per pedres (literalment) i pista ondulant fins el darrer km en què ens acostàvem de nou al llac per asfalt i de baixada. Després de guanyar ja poques posicions en la segona volta em vaig estabilitzar rodant amb un Barceloní (Gustau de Triatelite) i perdent una mica de ritme però molt satisfet de la cursa realitzada i de l'esprint final, malgrat estar fet pols, encara em quedava una mica d'energia. Finalment els quatre finishers vam comentar la jugada mentre fèiem una fideuà amb l'Anna i la Vero. No cal dir que vaig trobar a faltar a la Bea, omnipresent en les meves tris i tant necessària abans, després però sobretot durant, de totes maneres el fet de portar la samarreta d'SBR va fer que molts catalans del públic m’animessin a crit de "Mataró!", era genial. I entre els seguidor de la cursa em va fer il·lusió veure al Marcel Zamora, no en va era el mateix país que l'ha vist ser 4 vegades seguides Ironman.
Faig una mica de cara tonto amb la gorra torçada, però la veritat és que mola que et regalin aquest muntatge.
Les dades són:
De 259 participants 217 van acabar
CORTADAS GUASCH Pau
Posició: 99
Temps total: 5:37:53,4
Primer classificat: 4:34:40
Parcial natació 0:36:13 (01:54min/100m) posició 150 Transició 1: 0:04:30
Parcial bici: 3:19:32 (27,06km/h) posició 131 Transició 2 0:02:33
Parical running: 1:35:05 (13,31km/h) posició 67
El parcial de natació és correcte, quedar el 150 és una mica enrere però les diferències són mínimes, el desè per exemple va fer 28 minuts. La transició correcte, tot i que no sé ben bé des d’on la comptaven, veient altres parcials potser encara hauria de baixar un minutet entre la T1 i la T2. En el parical de bici hauria d’haver baixat uns 5 minutets i haver fet el parcial 110, crec que és el meu potencial. Finalment res a dir de com vaig córrer, haver baixat aquest temps m’hagués suposat més esforç en la segona volta i ja estava satisfet amb el ritme.
Alimentació:
Mitja hora abans de la cursa: mitja barreta i una mossegada de plàtan.
Durant la bici: Mule bar de Mango, Power bar de no sé què, L-Carnitina, una pastilla de glucosa i un Iboprufè (això no ho hauria d’explicar, “no lo hagan en sus casas”)
En el running: mossegada al plàtan més 2 gels.
divendres, 17 de juliol del 2009
Ens ajudeu?
Si ahir posava en una balança els pros i contres d'apuntar-me a la Tri de Barcelona, poc després descobria una raó que val molt la pena. I és aprofitar l'esport per a ser solidari.
Fa cosa de dos anys em vaig posar en contacte amb el Pau Rojas ja que tenia una idea que em rondava pel cap i volia comentar-li com a ex-treballador d'Unicef. Vaig veure que un corredor habitual (o ciclista, o triatleta) al llarg de l'any feia un mínim de dues o tres inscripcions, i totes elles per internet. Si en el moment de fer-la t'oferissin la possibilitat de donar per exemple un euro a beneficència probablement molta gent acceptaria. En aquells moments pensava en la Cursa dels bombers, i només que un 10% digués que sí es recol·lectarien 1.000 euros.
Dues coses em van fer enrere, la primera és que cal trobar el moment per engegar-ho, anar a parlar amb els d'Unicef per a què em recolzessin i després amb les organitzacions de les diferents competicions. La segona és que, al menys en aquell moment, amb quantitats petites, les donacions no podien anar a un projecte en particular, per exemple temes esportius (no donaríeu un euro per a què la gent pogués fer esport?).
Ara la fundació Real Dreams i amb la Triatló de la Vila com a pretext, dóna les eines per tirar endavant projectes solidaris i m'ha semblat una idea genial. Cada vegada hi ha més gent que segueix el bloc, ja sigui de manera anònima o comentada, de fet hem passat les 25.000 visites, i m'agradaria que aquest seguiment fos útil per una causa així, a més si al final fem una bona recol·lecta, em comprometo a reprendre les converses amb el Pau i a veure si podem fer alguna cosa.
Real Dreams és una fundació amb molt de renom, he vist per exemple que la meva escola hi va col·laborar per a organitzar una recollida de material per un parvulari a Burundi. El projecte pel qual farem les donacions és el següent:
Fa cosa de dos anys em vaig posar en contacte amb el Pau Rojas ja que tenia una idea que em rondava pel cap i volia comentar-li com a ex-treballador d'Unicef. Vaig veure que un corredor habitual (o ciclista, o triatleta) al llarg de l'any feia un mínim de dues o tres inscripcions, i totes elles per internet. Si en el moment de fer-la t'oferissin la possibilitat de donar per exemple un euro a beneficència probablement molta gent acceptaria. En aquells moments pensava en la Cursa dels bombers, i només que un 10% digués que sí es recol·lectarien 1.000 euros.
Dues coses em van fer enrere, la primera és que cal trobar el moment per engegar-ho, anar a parlar amb els d'Unicef per a què em recolzessin i després amb les organitzacions de les diferents competicions. La segona és que, al menys en aquell moment, amb quantitats petites, les donacions no podien anar a un projecte en particular, per exemple temes esportius (no donaríeu un euro per a què la gent pogués fer esport?).
Ara la fundació Real Dreams i amb la Triatló de la Vila com a pretext, dóna les eines per tirar endavant projectes solidaris i m'ha semblat una idea genial. Cada vegada hi ha més gent que segueix el bloc, ja sigui de manera anònima o comentada, de fet hem passat les 25.000 visites, i m'agradaria que aquest seguiment fos útil per una causa així, a més si al final fem una bona recol·lecta, em comprometo a reprendre les converses amb el Pau i a veure si podem fer alguna cosa.
Real Dreams és una fundació amb molt de renom, he vist per exemple que la meva escola hi va col·laborar per a organitzar una recollida de material per un parvulari a Burundi. El projecte pel qual farem les donacions és el següent:
Gestión de Excedentes
Ref. Localización: Allí donde las ENL lo necesiten. Presupuesto: 3.900 Euros. Beneficiarios: todas las ENL colaboradoras con Fundación real dreams.
Moltes vegades mirem a Àfrica o Amèrica, que està molt bé, però ens oblidem dels del costat. Amb la Gestión de Excedentes els recursos aniran allí on es necessitin.
Ref. Localización: Allí donde las ENL lo necesiten. Presupuesto: 3.900 Euros. Beneficiarios: todas las ENL colaboradoras con Fundación real dreams.
Moltes vegades mirem a Àfrica o Amèrica, que està molt bé, però ens oblidem dels del costat. Amb la Gestión de Excedentes els recursos aniran allí on es necessitin.
I per fer la vostra aportació, encara que sigui de dos o tres euros, heu d'entrar la pàgina web i clicar a la part esquerra (ESPONSORIZANOS). Jo ja he començat, no em deixeu sol, ens ajudeu?
dijous, 16 de juliol del 2009
Inscrit a la Triatló de la Vila
Fer o no la triatló de la Vila era qüestió de valorar els pros i els contres per acabar de decidir-me. Entre els contres: l'excessiu preu, la "qualitat" de l'aigua a Barcelona, l'horari (8 del matí), que és només una setmana després de Les Angles i sobretot que no estic acostumat a la distància i no sé si em convé gaire fer una cursa tant explosiva amb els músculs sobrecarregats com porto.
Entre els pros, que finalment han guanyat: és a la meva ciutat, molts amics hi participen i per fi podré competir amb ells (o contre ells jiji), em servirà com a entrenament aeròbic i de potència, estrenaré el trajo 2XU en plan pro i que per cert sortia en una de les imatges de la web de la Tri i finalment que pot ser una bona estratègia d'entrenament.
Com vaig comentar el juliol el volia aprofitar per desconnectar de les xifres del llibre de Fink, m'estic prenent aquesta setmana amb relativa calma i per la següent la Triatló de la Vila serà ideal per mantenir aquesta relaxació en quant a volum, però el què faré és dedicar-la a tirades més curtes però dures, séries i damés.
PD: A més flipareu amb la transició...
dimarts, 14 de juliol del 2009
Specialized Propero vs Spiuk Nexion
Porto mooooolt temps amb el mateix casc i a més és molt cutre. Estic movent fils per aconseguir un que m'agrada i que em pot sortir bé de preu, el MET Estro o l'Inferno, de totes maneres si no puc, dubto entre aquests dos: el Propero vs el NEXION world cup.
L'ideal seria la fusió dels dos, és a dir el 2009 S-WORKS HELMET - WORLD CHAMPION de Specialized, però val una pasta, al voltant dels 200 euros, i ja sabeu que a mi aquestes coses tant cares, ni regalades. M'he de contentar, per tant, amb el disseny o amb els colors.
Pel què fa al disseny ho tinc clar. L'Specialized Propero és un casc que des del primer dia no em va agradar jiji (no faré com el típic jugador brasileny que des que va néixer era del Barça). No m'agradava gens la part de darrera, però mica en mica l'estranyesa del disseny es va convertir en originalitat i ara per a mi és el casc més guapo que hi ha al mercat. El propero és estèticament igual que l'S-works i és prou solvent. El seu preu, uns 90 euros.
http://www.specialized.com/us/en/bc/SBCEqProduct.jsp?spid=39400
Si tiro pels color, Spiuk fa servir la imatge de campió del món (o sigui jo) en un casc prou assequible: el Nexion. No és un disseny tant atractiu en quant a formes (sembla que estigui parlant d'una altra cosa), però mola. El seu preu, uns 60 euros.
L'ideal seria la fusió dels dos, és a dir el 2009 S-WORKS HELMET - WORLD CHAMPION de Specialized, però val una pasta, al voltant dels 200 euros, i ja sabeu que a mi aquestes coses tant cares, ni regalades. M'he de contentar, per tant, amb el disseny o amb els colors.
Pel què fa al disseny ho tinc clar. L'Specialized Propero és un casc que des del primer dia no em va agradar jiji (no faré com el típic jugador brasileny que des que va néixer era del Barça). No m'agradava gens la part de darrera, però mica en mica l'estranyesa del disseny es va convertir en originalitat i ara per a mi és el casc més guapo que hi ha al mercat. El propero és estèticament igual que l'S-works i és prou solvent. El seu preu, uns 90 euros.
http://www.specialized.com/us/en/bc/SBCEqProduct.jsp?spid=39400Si tiro pels color, Spiuk fa servir la imatge de campió del món (o sigui jo) en un casc prou assequible: el Nexion. No és un disseny tant atractiu en quant a formes (sembla que estigui parlant d'una altra cosa), però mola. El seu preu, uns 60 euros.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)