Un mes de canya

Això és el què ha estat el febrer, amb 3 mitges i la tirada llarga. La sensació és que cada vegada vaig més lent però l’experiència em diu (o això espero) que és normal ja que ara estic fent càrrega i quan descansi recuperaré l’estat de Granollers millorat. Encara em sobren uns pocs segons en el ritme, el 3.15 a la marató va justet, però m’agradarà intentar-ho.

Sigui com sigui he anat complint el 70% de l’entrenament del Jaume Leiva, especialment pel què fa als entrenaments canyerus, he acumulat kms amb un febrer que superarà els 250km i he fet bones series. Com sempre, i per desgràcia ja comença a ser habitual, no he complert amb el pes, sembla que els 80 estan consolidats i tot i els durs entrenaments no baixo, és més els darrers dies he augmentat i tot. També el nivell de descans és deficitari, i d’alguna manera afecta al meu rendiment.

Les tres Mitges han anat de la següent manera:

Granollers: La meva idea era fer 1.30, no tenia ni idea de l’estat en què em trobava i em volia testar. Al final vaig clavar el ritme, 1.30.03, fent de menys a més i content tenint en compte l’esforç del Duatló el dia abans.

Pel Duatló us deixo la crònica del Joako, ja que millor tampoc ho sé explicar: http://talesfromthepenaltybox.blogspot.com.es/2013/02/fundirse-acto-1-de-2.html

Foto de Triatló Fisiorutpujol

Orihuela: M’ho havia pres com un anar a gaudir de la Mitja, però les bones sensacions em van fer anar prou ràpid. 1.31.44 arrossegant el Croozer amb el Víctor, més d’un minut per sota de fa dos anys amb el Guillem. Content.

Barcelona: D’Orihuela vaig sortir amb molt dolor als bessons, si no fos perquè ja em conec una mica fins i tot pensava que podia ser algun trencament o contractura, per sort a Barcelona no calia forçar la màquina, em vaig estalviar fer tirada d’acumular dissabte i no vaig tenir cap problema a la Mitja, en què juntament amb la Martina i el Nacho vam clavar les dues hores 1.59.49.

Foto de Trienjoy

I la tirada llarga: Si em trobava molt bé aniria a ritme marató durant un bon tram i el que sí volia era un ritme final entre 4.40 i 4.50. Van sortir dues hores i 32 minuts per fer 32 kms (4.45) i unes sensacions prou bones a nivell de mínim desgast. El recorregut va tenir fortes rampes de pujada, puntuals però que em trencaven el ritme, i sobretot molt vent, que em va perjudicar al principi però que em va ajudar a acabar amb bones sensacions. Bona part del recorregut vaig ser acompanyat del Jaume.

Ara toca alguns entrenaments més durs i ja començar a reduir per arribar ben descansat el 17.

2013

Ironpanic, què és això? Ja quasi no me’n recordo.

Plans en tinc per aquest 2013, i de guapus. El primer, i més important, és acompanyar a la Bea en aquests primers dies de la temporada per a què ella assoleixi els seus objectius. Acompanyar-la en el sentiment i en la logística, perquè amb els dos peques, entrenar junts és una utopia. En tot cas aquesta primera part és per ella, amb Granollers, Orihuela i qui sap si quelcom més en quant a running i amb els 90 de Salou en bici.

Després em tocarà a mi. Des de fa mes i mig estic fent la base per a arribar a la llebre de 3.15 de la marató de Barcelona. Un kit kat en forma de duatló per equips ha trencat la línia progressiva, augmentat les series a ritmes ràpids i fent algun dia d’spinning per adequar les cames a la bici. Sembla que, en relació a l’equip, el sector ciclista està més assolit que el de running on puc ser, perfectament, el lastre.

I per la segona part de la temporada què? Doncs finalment farem la Ultra de la Cerdanya. Ja tinc parella oficial en l’Albert, a qui faré patir pujant i qui m’estirarà baixant, i no descarto els mariques, que també ho tenen al cap. Ara no tinc temps, la família m’espera, però en breu faré una nova entrada detallant la temporada (si les lesions m’ho permeten)

Guardiola i Valdés, i ja que hi sóc Amstrong

Penso que el Valdés és molt bon porter i que, o trobem un bon substitut o molts es menjaran les crítiques. Aquesta entrada, però, és més dedicada a la hipocresia de la gent, als prejudicis, que a temes estrictament esportius . Una de les coses que més em molestava de Guardiola és el culebró de la renovació, la tonteria d’allargar sempre el tema, de renovar anualment (quan per cert amb el Bayern ha fitxat per tres temporades), pensava que un NO per part seva suposava un daltabaix important com per no saber-ho amb suficient temps.


Resulta que ara el Víctor Valdés, lluny d’allargar el tema, avisa al Barça amb un any i mig d’antelació. Temps suficient però necessari per buscar un substitut, que no estem parlant d’un lateral!!! Per mi, més professional no es pot ser, i en canvi la gent ara dubte que segueixi exercint la seva professió de la millor manera possible.

I posats a parlar d’hipocresia, deixo per escrit la meva opinió sobre el cas Amstrong i és que trobo al•lucinant la reacció de la gent. El primer mentider ha estat ell, i d’això no hi ha dubte, però quina novetat hi ha en les seves paraules actuals, qui tenia encara dubtes de la seva drogoaddicció particular?


I tant o més sorprenents em semblaven els comentaris que creien en la innocència del ciclista texà com els que ara el critiquen a mort però neguen la culpabilitat d’altres com els propis companys de Tours (del mateix equip o classificació) o de ciclistes com Induráin o Contador (que públicament ha donat positiu, per poc, però ha donat). Les coses com són i el dòping ha estat i és present en el ciclisme, de manera massiva. I no s’hi val allò de “i en el futbol què?!”, primera perquè al meu pare li portava fluixa quan jo li deia que altres amics també havien catejat, el què a ell li preocupava era jo, i segon perquè penso que el futbol és un esport tremendament menys exigent que el ciclisme i per tant la necessitat de complements il•legals, molt menor.

El dissabte sí que vam ser ardilles!!!

Anem corrent per uns corriols de Sant Just, el Nacho i jo primer, el Mikel i l'Espriu després. El Nacho em comenta que li mola molt i que quasi no hi ha ningú, jo li dic que no és normal, i de sobte... Ens trobem un caçador.

I després un altre, i un altre... Com a bons esquirols el què fem és fugir de la zona, i és que estan fent la caça dels senglars.
Independentment del què pensi dels caçadors en general, trobo que organitzar-ho un dissabte i a sobre no tallar els camins és una animalada. En tot cas nosaltres, i més quan vam sentir els trets, ens vam cagar una mica.

Després, i ja a les Aigües van tornar els piques ardillerus de sempre, i aquí, per segona vegada consecutiva aquesta setmana, no vaig aguantar el ritme dels primers. Mica en mica.

No seria el meu millor any

Després de moltes temporades, aquest 2012 no he arribat als 2.000kms corrent, tot just m'he quedat als 1600, i el pitjor és que pràcticament és el mateix que he fet en bici i ja no parlem de natació. La nova etapa de la vida, més dedicada a la família, conjuntament amb un seguit de lesions n'han estat la causa. Em vaig quedar sense la marató de Barcelona però curiosament aquestes reduides xifres en quant a volum es compensen amb dues competicions d'ultradistància: la Trailwalker de 100km i Cavalls del vent de 90, i totes dues amb prou bon rendiment vistes les circunstàncies.
Pel 2013 estic molt indecís, no sé si córrer la Ultra de la Cerdanya o si simplement fer competicions i valorar a final d'any si vaig cap a UTMB 2014... No ho sé, no acabo de veure cap a on anar i és que la meva actual vida no em permet fer previsions a llarg termini.
El què està clar és que sense deixar el triatló de banda (alguna competició faré), em centraré en el trail, és el que ara em motiva i permet entrenar.
Per la http://www.ultrafons.com/vcuf.htm busco amb qui fer-la així que si algú s'anima ja sabeu, passo de fer-la sol. Això sí, hauríem de tenir un ritme similar.

El 2013 a la Cerdanya va començar amb un sorprenent mal estat de forma, però amb ganes de fer esport i sobretot amb molt bona companyia: Ferran, Borja, Bea i Nacho!

Una entrada ràpida que de fet em serveix per demostrar que molt temps per dedicar-li al bloc tampoc tindré.

Where is the limit Kilian Jornet?

No cal, no?

Partim de la premisa que tothom pot fer el que li doni la gana, i el Kilian també. Que no dubto que és un esportista de primera fila al qual admiro. I que fins i tot em fascina el què fa i les imatges que filmen amb el Seb Montaz.

Però si tant estima la muntanya, si no para d'escoltar-la, com és que no sent que probablement aquesta l'està avisant que és més forta que ell? Batre el récord de pujar i baixar el Kilimanjaro és brutal, aprofitar-ho per explicar la vida i cultures de Tanzania i parlar d'un dels seus millors corredors, encara més (tot i que penso que s'hagués pogut fer millor). Però desafiar l'Everest volent anar més enllà del què els propis alpinistes fan, per mi no té sentit.

Potser ho aconseguirà, probablement sí, però i què?

La muntanya no enten de presses.

I jo seguiré sent un dels milions de fans que té aquest prodiji de la naturalesa, admirant el seu estil, la seva habilitat i la seva força al córrer. I espero que aquestes paraules se les endugui el vent...

Estic gordo, però recuperant la forma

Feia molt que no em pesava, està clar que massa.
Ahir la balança em va tornar a la realitat. Després de mesos parat i amb males sensacions per fi tornava a sentir-me millor. Entrenaments sense dolors excessius, ritmes correctes i moments bons de potència. Així doncs ahir em planatava davant la balança amb una idea al cap "firmo un sub 81". Doncs ja feia bé, el número que va sortir va ser un 82.7. És molt!!! I més tenint en compte els objectius a curt i mig termini. Necessito recuperar els 77 o 78 per poder assolir-los sense patir massa. Tornaré a l'asfalt i per uns mesos tocarà mirar el GARMIN, a partir d'abril cap a la muntanya, i amb la base d'una bona pretemporada feta.

Corrent per Viena aquest cap de setmana, a 0º

Trail, trail, trail...

Últimament sóc monotema, trail i/o CdV però és que no tinc gaire més a explicar i una carrera de 17 hores, perdó de 16.59 ;-) dóna molt de sí.
Fa dies que us volia parlar d'un bloc. Amb una d'aquestes promocions que mai em toquen vaig haver de suscriure'm al web www.carrerasdemontana.com, i mai una "obligació" havia estat tan profitosa. Us recomano molt que ho feu. Envie'n molta cosa, són actius a tope, però són artícles molt interessants, m'agrada especialment les proves que fan de material.
També un bon amic m'ha fet arribar les dues últimes edicions d'una gran revista www.revistatrail.com. En el darrer número, llegia tres artícles referents a CdV2012 i tots ells collonuts. Us passo aquí l'editorial de la revista i una foto de l'article on podreu veure com estaven els corriols on, normalment s'hi passa corrent, però aquell dia eren impracticables: peu al corriol era caiguda segura, i la gespa del costat no garantitzava res. La resta no ho penjo, a comprar-la ;-)

Reportatge TVE de Cavalls del vent 2012

Volia compartir aquest reportatge fet per TVE de la Cavalls del Vent 2012 per tres raons.

1) Reflecteix prou bé el què vam viure (llàstima que no haguéssin posat alguna càmera a la baixada cap al Serrat, en punts on TOTS quèiem al fang)
2) Animar a la gent per l'edició 2013 (no crec que hi hagi una cursa semblant a Catalunya)
3) Està molt ben fet i editat (no tingueu en compte alguns noms de pobles i refugis, ni que diguin que la Núria Picas és espanyola jaja, per la resta un 10!)

http://www.youtube.com/watch?v=Ea8MtsQ3mwY&feature=share&list=UUiTA8fpOhXodVrtoLQ7IH7g

http://www.rtve.es/alacarta/videos/programa/carreras-montana-cavalls-del-vent/1575164/

També vull aprofitar-lo per criticar una mica al servei d'esports de TV3, pel futbol cola (hi ha algun presentador lamentable, però és el què hi ha), però a la que busquen quelcom alternatiu és una merda. Ja ho havia criticat alguna vegada, però Temps d'Aventura o Temps de neu són programes que no han evolucionat, que fan gent que o fa temps que no han fet esport o directament no n'han fet mai. I com a prova d'això el reportatge que van fer de la mateixa prova, s'equivoquen amb el desnivell, parlen de positiu quan és acumulat, confonen al Krupicka i a l'Anna Frost, a més d'errades generals. (és curiós pq he estat incapaç de trobar-lo, era tan cutre que l'han borrat, si algú el troba que me l'envii)


Aprofito per penjar un altre reportatge que sí m'ha agradat

http://www.youtube.com/watch?v=igDGWy1w8Jk&feature=related

Salomon Sense Mantra

Crec que ja ha coincidit vàries vegades que parlo de material durant una època de lesió. Ja veurem el preu final, que es pot disparar, però sinó, penso que aquestes Salomon són definitives, no sé si per un ultra però sí fins a una marató. Inspirades en les SENSE però portables, és a dir no només destinades a un 5% de la població, més drop, més reforç, més amortiguació.
Tot i que les blaves i blanques m'agraden més no hi ha dubte que hauré d'escollir aquest color (s'hauran inspirat en el nostre trisuit?)

Teniu aquí un enllaç sobre les novetats de SALOMON pel 2013.
http://alpenglowsports.wordpress.com/2012/07/12/salomon-summer-2013-trail-shoe-preview/
I un vídeo referent a les SALOMON SENSE MANTRA

Més rauxa que seny

No he estat mai de recuperar amb facilitat i firmo que segueixi sent així, fort en les competicions, delicat els dies següents. Però mai havia estat tant complicat superar els dolors articulars d’una competició. El mal al genoll no és nou, si bé era més propi de les tirades llargues en bici i sempre durant períodes curts o fins i tot nuls.

Això és el que m’ha privat de ser pacient, fer dues competicions que em venien de gust (el Raid Roig i la Cursa de l’Amistat), han suposat que definitivament no pugui fer una tercera que tenia al calendari des de principi de temporada, no faré la Rupit Taradell. No em lamento d’haver tallat els períodes de descans per a competir, a priori podria tenir dubtes, però a posteriori, i veient com han anat les dues, estic encantat de la meva decisió. Aquest any la RT pintava molt bé, però la del  2013 serà més i millor.

A l’Amistat corria gràcies al meu patrocinador de curses d’asfalt, el Sergi ;-) i ho feia amb l’Ana. El ritme el marcava ella, jo hagués baixat més fort, m’hagués clavat més en la primera part de la pujada on em va arrossegar i tenia marge pels darrers kms. Tot això era igual, per mi és un honor viure les seves curses, vam xerrar molt i bé i córrer amb l’elit (en aquest cas femenina) és una sensació molt guapa a nivell competitiu. Llàstima dels problemes estomacals i la sortida des de la cua, si no hagués estat així, el podi el tenia més que assegurat.

Arreveure

Fa poc menys de dos anyets, quan el Club quasi no havia ni nascut, va estar a punt de morir. Diferent maneres d’entendre’l i portar-lo van fer que el Xavi i jo tinguéssim una dura i llarga conversa telefònica. Aquelles paraules sinceres van ser la darrera vegada que ell i jo hem estat parlant sense un somriure a la cara. Gràcies a aquella trucada no se’n va anar tot a la merda i ara som el que som, és a dir som el millor Club del món i ell i jo som dos molt bon amics. 

Quantes paraules em deixo per escriure, quantes opinions que no vull fer públiques. Gràcies per l'esforç que has fet tant per seguir amb nosaltres com per deixar-nos.

http://www.bcndragons.com/2012/10/canvi-president.html

Més d’una vegada t’he dit que no sabria entendre els Dragons sense tu com a president, ara m’hi hauré d’acostumar (sort que estic ben acompanyat).

Dades RAID ROIG 2012

Avui hem rebut la classificació del Raid Roig i malgrat que la lesió del Nacho no ens va permetre bonificar els 34 minuts dels equips que ens envoltaven (només vam bonificar 6, és a dir 28 de hadicap) vam aconseguit fer podi, quedant-nos a un quart d'hora dels segons i a 18 dels primers, i per tant la victòria la vam tenir a tocar si tot hagués anat normal. Estic molt content per tant del meu debut en aquest món fins ara nou per mi tot i que també és cert que vaig estar molt ben conduït pel Nacho.
És molt graciós perquè l'esperit de la competi s'adapta molt a la meva filosofia de veure l'esport. Sempre amb bon rotllo entre els equips, però amb tanta puteria (o ardillisme com diem entre els Dragons) com sigui possible. Amb els que crec que han quedat segons vam tenir un moment supercòmic, després de marcar a la vegada una balisa, el Nacho i jo vam sortir pitant perquè no ens pillessin i poguéssin aprofitar la nostra estela, mentrestant ells, van esperar uns segons a què marxéssim i van agafar el bon camí. Resultat, ells partint-se de lliure, i nosaltres perdent ben bé un km per culpa de la nostra errada.
Passo aquí unes fotos i un detall de la classificació.

Raid Roig 2012, per Txis Txas RAID

Les coses no anaven gaire bé quan als 10 minuts de l'etapa pròleg del passat divendres, ja estava calat de cap a peus, ple de fang, ortigat, m'havia carregat la llum vermella que portava darrera i m'havia pegat un ostión per culpa dels cordons Salomon.
El final del Raid encara va ser pitjor, però entremig moltes hores d'esport, diversió i molt bon rotllo. I és que la competició del passat cap de setmana era diferent. El Nacho portava anys dient-me que m'apuntés a un raid, però aquesta vegada m'ho demanava ja que li fallava la parella. Tot i ser només dues setmanes després de CdV li vaig dir que sí. Només una trentena d'equips, 60 competidors, i un grup impressionant d'organitzadors d'aquesta sisena edició. El Raid Roig va començar entre amics i la limitació d'equips fa que segueixi sent una competició molt familiar.
Tornem al divendres. Es tractava d'una etapa pròleg que marcaria l'ordre de sortida, de nou sota la pluja i de nou recordant les relliscades pel fang. L'objectiu, acumular tants punts com poguéssim escollint les balises adequades. Després d'una hora i mitja de batalla, aconseguíem ser segons. Bona notícia? No sé, crec que no és bo sortir tant d'hora en un Raid d'orientació, però sempre mola fer podi.
L'endemà ens dirigim cap a Cantonigrós, un any després recorreria els paratges d'Osona, també enfangats, i seguint un recorregut semblant al de la Rupit Taradell, aquesta vegada combinant la bici i el running. 

Les etapes es van anar succeint de manera trepidant, amb més o menys dificultat vam anar trobant totes les balises i vèiem que tot dependria del temps. Em va saber greu no estar millor però tot no pot ser, encara tenia fatiga, em molestaven els genolls i la bici quasi no l'havia tocada. Amb prou feines vaig aguantar el ritme del Nacho que m'havia d'arrossegar en més d'una ocasió. Sigui com sigui vam aconseguir mantenir sempre un més que bon ritme i vam arribar molt ben situats al moment fatídic.
Cap de nosaltres volia fer l'escalada, jo tinc vèrtic i sóc un patata, a ell tampoc se li dóna gaire bé. L'experiència però va fer que fos ell qui ho provés, i la veritat és que tot anava de conya fins que de cop i volta va dir que no podia seguir que se li havia sortit l'ombro de lloc.
Aquí es va acabar el nostre raid, tant a nivell competitiu com general, en comptes de gaudir de la xerrameca habitual post competició tot menjant uns macarrons, cap a l'Hospital a que el curessin.
Per sort al cap de dos o tres hores l'ombro va tornar a lloc.
Segona competició que comparteixo aquest any amb el Nacho (després de la Trailwalker) i la veritat és que ha estat tan o millor que la primera. Vam fer un molt bon equip!

Passo aquí els tracks, mola molt posar el reproductor i veure les voltes que vam donar per trobar més d’una balisa.
Pròleg http://connect.garmin.com/activity/233286377
http://connect.garmin.com/activity/233350438
http://connect.garmin.com/activity/233350474
http://connect.garmin.com/activity/233350520
http://connect.garmin.com/activity/233350581
http://connect.garmin.com/activity/233350596
http://connect.garmin.com/activity/233350616

De blocs i d'amics

Avui tocava. Fa dies vaig llegir aquest text que el Joako va escriure, i avui toca publicar-lo. Gracias, todos ganaremos con tus palabras.
http://talesfromthepenaltybox.blogspot.com.es/2012/09/a-la-espera-del-dragon.html

Problemes per recuperar

Alguna cosa no he fet bé, però el millor és que ja sé què, i és que com que sóc una persona educada no vaig saber dir que no a canviar dos entrenaments de rodatges suaus per les Aigües i els vam substituir per "una mica" de desnivell.
Aquesta tonteria sumat a la voluntat "i necessitat" de fer una mica de BTT ha provocat que muscularment no acabi de recuperar, que s'accentui una mica el dolor a les plantes dels peus però sobretot que no baixi del tot la inflamació als genolls. Ara em fan mal, a Cavalls, a part d'alguna rampa, l´'unic problema va ser dolor al genoll esquerra a partir del km 60+-, crec que ja ho vaig explicar. Doncs aquest dolor ara està als dos genolls.
De moment aquest dissabte tinc el RAID ROIG 2012 amb el Nacho que faré perquè m'hi vaig comprometre i perquè em fa molta il·lusió, però després hauré de fer una setmaneta de repòs total (o de natació màxim). La necessito i me l'he guanyat.

Tinc ganes ja de passar pàgina de Cavalls del Vent.

Un bon premi final de l'Anton Krupicka, segon classificat a CdV2012

Quan acabes Cavalls del Vent en travessia de menys de 24hores et donen un BUFF (que jo vaig perdre). En aquest cas el que he aconseguit és una signatura que bé val l'esforç d'haver acabat. Thanks Anton Krupicka!

La conversa va anar així: "ah! això és la sortida!" i jo li vaig contestar "sí, però vaig ser un dels 200 que va acabar!" Després vaig especificar que amb 8 hores més!

No estamos locos que sabemos lo que queremos…

… vive la vida igual que si fuera un sueño

Qui m’anava a dir a mi que citaria una cançó de Ketama, però és que m’agradaria deixar clar que els que vam acabar Cavalls del vent, ni som imprudents, ni som d’una raça especial ni estem bojos. És una combinació de molts factors: tan els previs (una bona preparació, motivació, coneixement propi i equipació) com els genètics (aguanto bé el fred, tinc una capeta de greix ;-) i m’agrada prou baixar, siguin quines siguin les condicions) i també els del dia de la cursa (el ritme podia marcar que les condicions més adverses t’agafessin a dalt o a baix i anar acompanyat em sembla clau...)

En cap moment vaig notar que era imprudent, ni vaig passar por com he llegit en moltes cròniques. Tenia ganes que sortís el sol, que parés de ploure al menys, vaig passar fred, estava fart del fang, vaig haver d’anar més lent del què podia i vaig caure moltes vegades. Però no estic boig.

Penso també que l’organització deu estar rebent per tot arreu, i com que crec que hi ha coses a millorar, però ho van fer molt bé, em vaig permetre escriure’ls un email, que molt amablement em van contestar. El volia compartir.

Benvolguts,

La xarxa bull de comentaris respecte a la passada edició 2012 de Cavalls del Vent, i no tots són agradables. Està clar que més de 600 abandonaments impulsen a la reflexió, jo crec que per ambdues parts, la dels corredors i la de l’organització. Pel què fa als corredors, i sé que no és gaire polític això, considero que hi ha massa gent no preparada (i a sobre molt mal equipats, la gent es pensa que un impermeable i aire, jo més aviat opino al contrari, un mal impermeable no t’abriga i a sobre et reté l’aigua de la suor al cos: la pitjor combinació). Com deia el problema és que la gent no està sempre prou preparada i per mi això té una solució, i és demanar acreditacions de participacions prèvies a ultres. No sé si podeu aprofitar el mateix, però podríeu obligar a tenir 1 punt de la classificació per la UTMB abans de fer Cavalls del Vent. En fi, és una opinió.

Per part vostre jo he de ser coherent amb les meves crítiques en cas d’anulacions d’altres competicions. Per un costat o les condicions són molt i molt extremes, de l’estil la Tossa d’Alp amb un pam de neu, o crec que un cop vosaltres enuncieu la difícil climatologia, com ja vau fer, és cada corredor que ha de decidir lliurament. Penso, per altra banda, que un corredor preparat, ben equipat, amb ganes i amb consciència de les condicions del dia podia acabar perfectament, si bé és cert que les condicions eren canviants i no era el mateix que t’enganxés el pic de pluja a Gosolans o a Estasen. Potser alguna cosa més s’hagués pogut fer, no sé si ho feu però podríeu posar corredors de suport que amb un ritme constant que vagin fent el recorregut cada mitja hora per ajudar als participants en cas d’emergència (com les llebres a les maratons, però en comptes de globus, amb menjar, roba d’abric i primers auxilis a la motxilla). També crec que la revisió del material obligatori hauria d’haver estat més exhaustiva en un dia com el passat dissabte, sé que porta molt de temps, però la situació s’ho mereixia.

Dit tot això, penso que la vostra tasca organitzativa, els voluntaris i els refugis vau estar de 10, i les condicions climàtiques van complicar massa un recorregut ja de per sí difícil, probablement totes aquestes mesures ja no seran mai més necessàries.

Pau

www.ironpanic.com

Cavalls del vent 2012

Amb el Mikel i el Xavi, què guapos estem tots igualets...

Després de 5 hores, havia agonitzat pujant al Niu de l’Àliga, el fred, la boira i la pluja sumades a unes cames que no anaven com havia previst en van ser la causa. Però encara havia patit més baixant, la pluja no donava treva i el nivell de fang feia que els peus estiguessin plens de pedretes i aigua, les patinades eren constants, 5 o 6 caigudes, el calçat pesava... En aquell moment vaig saber que acabaria, ho tenia clar, quedaven més de 10 hores, però aquelles 5 primeres no haurien estat en va.

Sortíem a les 9 en punt, si bé la previsió era pujar amb el Mikel i el Xavi, de seguida es va trencar el grup i el Xavi em comentava que anés cap amunt... Fua quin pal escriure una crònica sencera, pal per mi i per vosaltres, si voleu conèixer el recorregut segur que en trobareu d’altres, jo prefereixo l’estil “moments” de cròniques anteriors, aquesta vegada per apartats

Encerts:

Arribar amb confiança: En la majoria d’ultres i proves de llarga distància si es dubte no l’acabes... Jo ja vaig ensenyar les meves cartes, em sentia preparat (no puc negar però que si l’haguessin reduït a 60km tampoc m’hagués semblat malament ;-) ).

Equipació: El fet de poder deixar una bossa a Prat d’Aguiló solucionava tots els meus dubtes, en concret quines Salomon portar (les dues, primer SLAB i després XA Pro) i no haver de traginar amb l’impermeable durant el dia.

Salvat aquest detall, crec que vaig encertar, durant el dia samarreta de màniga curta, manguitos que anava pujant i baixant, i l’armilla tallavent (sabia que suaria de valent i per tant la pluja no m’importava). Per la nit samarreta gruixuda de màniga llarga i impermeable GoreTex, a partir de les 8 ja vaig suar poc i la samarreta ho xuclava.

Ritme: Molta gent em va passar pujant, jo al principi no tenia cames, però en la segona part vaig recuperar-me i vam poder volar baixant. La mateixa tàctica que el Krupicka, m’ha fet gràcia que va tenir la mateixa sensació que jo, que la gent pujava cap al Niu de l’Àliga volant i va decidir que ell anava amb la calma.

Aquesta foto és sortint del Serrat, ja prou enmerdat, quan la compri la canvio ;-)

Errades:

Guants: Me’ls vaig oblidar, acabi fent o no mal temps, per la nit no estan de més, tot i que amb pluja millor no dur-ne

Musculatura: Potser va ser el clima, o qui sap si un ritme excessiu al principi, però el cert és que em vaig notar la musculatura extremadament carregada, especialment en la primera part del recorregut. Una causa podia ser l’entrenament de 45km per la zona, només una setmana abans. Mai ho sabré.

Edició 2012 Cavalls del Vent:

Extrema: Alguns no van ni sortir, aquests no van conèixer el fred, la boira i la pluja. D’altres no van arribar al Serrat i no van poder saber la quantitat de fang i aigua que hi havia baixant. D’altres van arribar a Prat d’Aguiló, aquests van viure una etapa amb pluja constant, roques mullades i prats totalment enfangats i pràcticament inexpugnables. Fins a 10 o més caigudes entre aquest dos trams i la baixada a Gresolet. Els que no van arribar a Estasen no van viure el Pas dels Gosolans nevat i nevant i el vent gèlid que per desgràcia es va endur la Teresa (nosaltres ho vam aconseguir passar de dia, de nit havia de ser horrible). I finalment els que no van pujar a Sant Jordi no van haver de ficar cap peu a l’aigua d’un riu que baixava tres vegades el seu caudal.

Heroica: Heroica d’entrada pels què van sortir, provar-ho amb la perspectiva de pluja ja era una proesa. Encara més pels què vam acabar, el fet de fer la segona part amb millors sensacions físiques, morals i climàtiques fa que no recordem tant la primera, quasi inhumana. I per sobre de tots dos noms, els de dos catalans, que malgrat tot van fer récord de la prova, el Kilian i la Núria; us ho puc assegurar, ells i els que els acompanyen al podi són d’una altra galàxia. Segur que van trobar menys fang, no és el mateix passar per un lloc per primera o desena vegada que després de 150, però les condicions eren igualment molt negatives.

Companyia: Anava a escriure amics, però malgrat ser aquesta la sensació em sembla agosarat per part meva considerar amic a algú amb qui només has coincidit un dia (encara que sigui durant 10 hores i en condicions difícils). El cas és que conèixer al Raül al Cortals em va anar de conya, vam cremar kms mentre ens coneixíem, desconnectant ment i físic, i sobretot vam actuar com un equip: jo marcava el ritme pujant i ell baixant, i als refugis els dos anàvem per feina. El complement del Santi, amic del Raül amb qui ens vam trobar a partir de Sant Martí va acabar de donar-nos l’empenta per fer un final a molt bon ritme. Molt difícilment hagués trobat algú millor que ell, ens ho vam passar realment de conya volant en els darrers 30kms, jo crec que va ser arriscat i tot anar tant ràpid baixant, però bé ens mereixíem tenir bons moments després del què havíem superat.

Marca: M’era absolutament igual, volia arribar quan abans millor, fos quina fos la marca, però de sobte ens vam trobar amb 20 minuts per fer entre 3 i 4 kms i baixar de les 17 hores i vam decidir provar-ho així que en comptes de gaudir d’un final tranquil, vam vibrar amb un sprint de 4km brutal, costava saber d’on sortia aquella força, però per 30 segons ho vam aconseguir, això sí, abans d’entrar havia de picar les mans amb el Xavi, el primer que vaig veure en arribar a Bagà!

Amb el Raul a l'esquerra i el Sant a la dreta, quina sort haver-los trobat. La cara de freak és perquè tenia la boca plena de cacahuets.

Problemes concrets: Perquè els generals ja estan prou explicats. Se’m van carregar molt els ja quasi oblidats adductors, amb alguna estrebada guapa, per sort he après a “controlar-los”. També recurrent és el dolor del genoll, no em preocupa en el sentit que sé que és un dolor que està allí però no anirà a més, i segons el metge és de difícil solució.

Dades:

Menjar: Vaig tirar poc de productes “químics”, no tenia ganes d’obrir la motxilla així que ni gominoles, ni gels (només un Roctane de GU a Gresolet), ni barretes. El pà amb tomàquet, la pasta i les ametlles dels Refugis.

Voluntaris: Un 10 per ells, tant els voluntaris oficials, com els dels refugis, com els del públic. Aquesta cursa serà molt i molt gran a l’estil Zegama. Segur.

Pau Cortadas Guasch

Posición: 132 (+11 comptant noies) de 1033 inscrits i 226 acabats

Dorsal: 307

Categoría: M

(Clt): 96 de categoria)

Tiempo total 16:59:33 (1er 8.42.17)

Temps de pas:

Rebost 01:20:46 (1 min de parada)

Niu d'Àliga 02:48:34 (entre 5 i 10 min)

Serrat   05:18:24 (entre 5 i 10 min)

Prat d'Aguiló 08:45:40 (entre 20 i 30min)

Estasen 11:16:54 (entre 5 i 8 min)

Gresolet 12:16:05 (entre 5 i 10 min)

St. Jordi 15:20:39 (entre 2 i 5 min)

Emocions:

Abans de fer-la li deia a la Bea que aquestes coses sense ella tenien menys sentit, i és que es fa molt més dur si fer una competició suposa separar-me de la meva família durant dos dies, així que imagineu-vos la il·lusió que em va fer que el Xavi em portés fins a la webcam, em passés el telèfon i em digués, “pots parlar i saludar a la Bea”, que t’està veient. Puntazo Xavi!!!

Deixeu-me que repliqui aquí el que he posat al FB:

Quan dissabte (o diumenge) vaig arribar a casa a les 4, després de passar-me una hora netejant de fang la roba, em vaig instal·lar el llit a repassar com havia anat la jornada virtualment. Entre wapps i FB no em va ser difícil imaginar a la Bea i als meus pares patint, a molts de vosaltres estan, al menys en algun moment, pendents, al Xavi pujant i baixant de Barcelona o al Mikel plegant abans d'hora per poder veure el Barça (o no va ser per això que vas deixar-ho?). Això em va superar i em va caure alguna llagrimeta (jo no ploro mai, però deuria ser del cançament). Amb aquestes paraules us vull donar sincerament les gràcies i fins i tot demanar perdó a tots aquells a qui vaig fer patir, dir-vos que anava sobrat ;-)

PD: No cal que em torneu a felicitar ;-) si fos un tio inestable, amb el què em dieu quasi em creuria capaç d'estar lluitant amb el Kilian i el Krupicka al 2013