Cosa de l'es estadístiques

Mirant les estadístiques del bloc, sempre m'ha cridat l'atenció que una de les entrades més vistes és una opinió sobre els europeus a Barcelona del 2010. Ja em feia gràcia que la meva opinió interessés, però revisant l'entrada, em sembla que la gent no arriba al bloc per saber què penso...
http://www.ironpanic.com/2010/08/no-em-sento-del-tot-orgullos-dels.html


Más planos indiscretos olímpicos, Snežana Rodić

Canvi de look

No és que em desagradés l'actual portada, la veritat és que és una imatge espectacular de la prova estrella del 2012. Les meves cames passat el Serrat de les Esposes a Cavalls del Vent, després de portar ja unes 4 o 5 hores lluitant contre el fred, l'aigua i el fang. Aquestes bessoneres mai han tornat a ser blanques.

El cas és que les darreres portades del bloc de la Bastús m'han encantat, així que he decidit encarregar-li la meva. Li he passat unes quantes fotos i a partir d'aquí carta blanca. El resultat excel·lent, en comptes de fer quelcom semblant a les seves ha sabut adaptar-se al meu estil, als meus gustos, a les meves particularitats.

Pensava: què em posarà a mi? un cor, com té ella, unes wambes? Doncs res d'això, una imatge un pèl més sobria, amb el perfil de l'Ultra de la Cerdanya, l'objectiu 2013 perquè el vagi memoritzant mica en mica.
No faig diners amb el bloc, però igual que pago els 10 euros anuals pel domini, ara me n'he volgut gastar uns quants per la portada, són ben merescuts.

Les xifres de la Marató de Barcelona

Les màquines m'han castigat pel meu paper a la Marató de Barcelona i no surto a les classificacions oficials. És per això que, a mode de resum i per tenir un record del què al cap i a la fi va ser una marató, vull penjar el track amb el recorregut, el temps i els parcials.

http://connect.garmin.com/activity/286981958
Aprofito també per opinar una mica sobre aquesta Marató. És cara, ho sabem, però ni més ni menys que les altres grans d'Europa, a partir d'aquí pocs defectes més li trobo. I no només estic parlant bé dels organitzadors, això que ho facin d'altres que jo sóc a dins i seria subjectiu. Parlo també dels corredors, no sé si és un tema del ritme però vaig veure molt pocs retalladors, molt civisme en cursa, pocs problemes per entrar al calaix, poques aglomeracions...
També del públic que només es pot qualificar de 10. Jo puc parlar dels meus Dragons i en especial de la Bea que es va multiplicar i encara estava descontenta per no haver-me vist i animat quan anava petat, però també del públic en general, no recordo moments de solitud, ni tan sols a Meridiana i en canvi sí d'altres amb molta i molta gent, sota la pluja, animant, cridant... De veritat, molt gran el canvi viscut en tan sols 4 o 5 anys.
I ara què? Doncs tinc ganes d'assimilar d'una vegada els entrenaments, sempre he dit, i de veritat crec, que no hi ha cap secret en això del running i que si un entrena, tard o d'hora arriben els resultats. Fer una marató en males condicions és un entrenament boníssim, així que ara tinc ganes de treure-ho tot, de no malgastar tota la feina feta. Segueixo gripós, però amb moltes ganes de canya, un parell de dies.
Aquí hi ha els parcials per km

Marató de Barcelona 2013

És curiós perquè no va ser ni muro ni res. A la primera marató vaig tenir mur, vaig anar perdent ritme sense saber perquè i de sobte tot ennubolat corrent per inercia mig marejat... En aquesta va ser com si fés una mitja marató a tope i a l'acabar em diguessin de córrer 12 kms més. Anava amb molt mala cara, però conscient (la qual cosa és una putada perquè patia per la Bea, pels kms que em quedaven, després perquè no venia cap dels meus colegues i pensava, "han petat tots", estava preocupat).

Pacer a la Marató de Barcelona, fail

Comencem amb l’autocrítica o millor dit amb les coses que depenen de mi. És cert que vaig acceptar un repte gran per les meves capacitats, si fos un sub 3 hores en marató tot el que va passar no m’hagués afectat suficient, però no és el cas, havia de fer de llebre d’una marca que només és 7 minuts més lenta que la meva MMP. És poc, però sincerament penso que suficient, si vaig acceptar el 3.15 és perquè creia que ho faria.

Per altra banda també és cert que tal com he anat explicant, em sentia relativament còmode amb les sortides llargues, molt bé en les series de velocitat però encara no sé ben bé perquè això no es traduïa en la capacitat de tenir un ritme creuer de 4.30 com tantes i tantes altres vegades havia tingut. Després de fer dues mitges relativament còmodes entre 4.15 i 4.20, no assimilava del tot bé els entrenaments.

Tot això era fins diumenge passat, la meva esperança era que la setmana de descans actiu serviria precisament per això, per a què el cos descansés i assimilés els entrenaments, però tot ha anat malament. Crec que era dilluns amb la Fisio que li comentava que els meus papers en les curses em feien estar “segur” en la meva planificació prèvia, descans, alimentació..., ja que quasi sempre havia rendit més en cursa que en entrenaments.

Dilluns i dimarts vaig descansar pel massatge, dimecres vaig notar ja mal de coll i em vaig començar a medicar per precaució, el dia va transcórrer normalment fins la nit en què de sobte, en 20 minuts vaig passar de trobar-me relativament bé a voler morir. Vaig decidir tornar a casa, per sort en cotxe ja que tenia molt de fred. Des d’aleshores si bé el mal de cap va remetre en un parell de dies, la mucositat, la tos, les nits dolentes, el malestar i sobretot les nules ganes de menjar han anat treballant per debilitar-me.

I després d’una  nit amb molta tos (que el pobre Marcel, pacer de 3.45, va patir ja que dormia a casa) arribava diumenge al matí. No em llevo malament, la tos em fa mal al pit però és menys abundant i a més penso que el fet de no haver tingut febre ha estat un bon senyal. Aguantaré, com a mínim fins a paral·lel.

Les llebres tornant enrere, foto robada del Bloc del Robert Mayoral

Ja la sortida és un mal presagi, alguns organitzadors mentre estem a la línia de sortida en el calaix 3.15 3.30 ens fan  sortir a nosaltres amb una empenta, literalment, però frenen tot el calaix. De seguida parem, i decidim tornar ja que ens havien comentat que nosaltres havíem d’estar amb aquella gent, no amb els de sub3.15. Tornem a la línia, cronos i garmins a 0 i esperem fins que un minutet més tard sortim tots.

Els primers 10 kms vaig, simplement això, vaig. Crec que les llebres no gestionem del tot bé la pujada i perdem quasi 40 segons fins més o menys el km 7. El Carles i jo intentem que no augmenti aquesta diferència així que decidim mantenir el ritme, tot i que les altres dues llebres, els dos Roberts, s’han quedat enrere en un avituallament. Al començar a baixar intentem recuperar una mica, però no sé ben bé perquè perdo també el Carles, sort del Roger que em dóna conversa fins el km 13 en què, per tercera vegada, para a pixar.  Just cap el 10 em quedo sol, però no vull afluixar, no només penso que porto el ritme correcte, sinó que encara portem 30 segons de pèrdua després de la baixada. Els corredors que m’envolten m’animen a seguir, cal mantenir el ritme i retallar alguns segons km a km. Sé que sóc més fluix que els altres tres, així que tampoc té sentit esperar-los, ja m’agafaran.

Però els senyals que m’envia el cos no són bons, no vaig i és molt d’hora, definitivament estic dèbil.

Curiosament els següents 20kms són els més durs i a la vegada dels més gratificants que he fet com a llebre en una marató, m’he de quedar amb això. Són kms en què el cos no va però mantinc el ritme, aprofitant a les baixades per recuperar una mica i amb la sensació que el grup que porto és gran i va bé amb mi. Passem per la Mitja amb el temps clavat, ara cal recuperar el  4.37. Sé des del  17 o 18 més o menys que no acabaré, però decideixo donar-ho tot per aquella gent, fins que les tres llebres de darrera no recuperin el temps perdut no afluixaré, no vull que la feina realitzada quedi en va. És a partir del 26 quan tot s’accentua, lo positiu i lo negatiu:  les males sensacions meves i les bones de la gent que m’envolta, estem clavant els kms i sento que estan contents amb la meva “feina”. Però jo no puc més, estic temptat de, no sé ben bé com, avisar al Robert Tarragó (el que considero la llebre més forta de 3.15) que faci un sprint i vingui fins a mi. Els meus desitjos es fan realitat quan giro en el punt més alt de la Diagonal, estan arribant, i en aquells moments ja estic tranquil, buit, però tranquil. M’agafen, els hi dic que fins aquí he arribat i m’aparto com puc per treurem la banderola. Molta sort llebres!!! Sé que ho faran bé.

La sensació aleshores és de decepció, però necessito acabar per mi i pel Guillem, ja li he aconseguit dir a la Bea que no patís, això em fa quedar més tranquil, però per davant tinc més de 12kms, amb una bandera de dos metros i després d’haver-me buidat totalment.

El “bajón” moral realment no arriba fins a creuar la meta, fins aleshores el què necessito es trobar un al·licient que no tinc per a mantenir un ritme correcte, fer una marató sense gasolina i sense un ritme objectiu et porta a caminar, acosegueixo un ritme al voltant de 5.10 que em m’arrossegarà fins la meta. Em preocupa que no em passin alguns dels Dragons, el Mikel, el Borja o el Joako, penso que si volien estar al voltant de 3.20 haurien d’haver-me passat, també el Charly, el vaig veure que anava bé, tot i que ell tenia en ment un sub3.25 que era la meva marca així que ho trobava més normal. Per fi al 38 em passava el Borja, bona marca, el Mikel i el Charly també ho van fer però no ens vam veure.

Aquí acaba la història d’aquesta Marató, on he tornat a patir més que mai, on res ha sortit bé.

Viu la festa de la Marató de Barcelona

Gràcies a la Maria i a l'Héctor vaig poder participar en la campanya que ha fet l'Ajuntament per a aconseguir que la gent a surti a animar el 17 de Març als Maratonians de Barcelona. Després de la curiosa anècdota mediàtica del 2008 (http://www.ironpanic.com/2008/03/ja-sc-meditic.html), és la segona vegada que la meva imatge es barreja amb aquesta Marató de la qual n'estic tan orgullós, i tot i que ara se'm reconeix menys, admeto que em fa molta gràcia saber que estic repartit per tot Barcelona.
Aquí teniu l'enllaç amb la notícia, les cames de noia són de la Maria, que en la sessió de fotos va demostrar que era una autèntica professional ;-) http://reiniciaya.com/?p=1343
I una de les Fotos.

www.zerkowitz.com

En quant al meu estat, doncs no seria l'ideal, des de dimecres estic malalt i no he pogut córrer en tota la setmana. El descans pot ser bo, però no sé com m'afectarà aquesta minigrip que estic tenint. Les meves prediccions juntament amb les drogues mèdiques que estic prenent fan que sigui optimista de cara a la meva recuperació per diumenge. Veurem.

Jaume Leiva - Running Is Our Life

Després sortirà el què sortirà, però si he pogut arribar amb la sensació dels deures fets és gràcies a aquest crack!
Sens dubte és el millor si sumem: passió + qualitat + generositat. I en aquesta línia us convido a participar en el seu repte solidari.
http://migranodearena.org/jaumeleiva1

Debutant en esquí de muntanya

Després d'haver comprat els esquís al Bernat, per fi he pogut debutar en esquí de muntanya. Admeto que sóc una mica cagat i per tant em costarà treure-li tot el suc a un esport tant guapo com aquest, però en tot cas estic segur que passaré bons moments i grans entrenaments.

A més divendres passat vaig passar per Evasion i el destí va fer que em comprés els pantalons del Kilian. Són realment difícils de trobar, així que el fet de veure que en teníen un, rebaixat i en la meva talla em va fer pensar que el destí deia que me'ls quedés. Com que no s'hi pot anar en contre, així ho vaig fer. Són molt guapos, però la primera impressió és que hi ha un parell de detalls que em fan dubtar de que valguin el que costen, que és molt, i que d'altres materials de Salomon ja són suficients. En tot cas els provaré a fons, tinc molts kms per endavant.

En quant a la Marató, confio molt en aquesta darrera setmana de descans, he fet prou bé els deures. El meu actual ritme de vida no em permet tirades entre 20 i 25km i crec que és la causa per la qual tot i haver fet séries més ràpides que mai, em costa rodar a 4.30 com a ritme creuer. El meu paper és una veritable incògnita per mi.

Test de Gavela 2*6000

Una temporada més, repeteixo el test. El volia fer avui o demà, però m'arriba que el passat dissabte l'organització de la Marató ens cita a les pistes d'atletisme del Pavelló de la Mar Bella i que el Joako i l'Anna hi van i decideixo fer els deures aleshores.
Encara me'n recordo com fa dos anys, al veure un 6mil a 3.55 o per sota em va entrar més mandra i pànic que per la pròpia marató. És un test ràpid, probablement en aquest sentit sobrevalora casos de poc volum i de qualitat, i són uns ritmes que s'han utilitzat només en séries inferiors al km.
Curiosament aleshores va sortir, i aquesta vegada també.
Molt despistats pel GARMIN comencem un grupet de corredors amb objectiu 3.15 a rodar al voltant de 4.25, fins i tot una mica per sota ja que sé que el gps marca sempre més kms. Però cap a la volta 7 o 8 veiem que el marge d'error és molt gran (fins a 300 metres en 6kms). Això ens fa rodar una mica més lents del què hauríem (uns 30 segons, acabem fent 27 minuts que seria pel test d'objectiu 3.20).
Pel segon 6mil decideixo passar del GARMIN i em comuniquen que hem d'anar a 1'34'' per volta. Referència clara però molt més exigent, i que clavem a la perfeccció. Temps final 23.39 quan havíem d'haver fet +- 23.36 però en progressiu i bones sensacions.
El resultat es tradueix en un ritme probable de 4.35 i possible de 4.25 tots ells suficients per a fer de llebre de 3.15. Em dóna confiança, si més no d'haver fet els deures.

PD: En el gràfic es veu el perquè de la desviació del Garmin, anant pràcticament sempre per la corda, sembla que hagi ocupat la totalitat de la pista. Si hagués fet cas als reslutats donats amb el GPS estaria per fer sub 3hores jijiji, així que els que no ho facin en pista o en un lloc ben mesurat que no es fiin gaire.
PPD: Com li vaig dir al Joako, GARMIN 0 Polar 1, ell en el seu test va quadrar la distància.
PPPD: Poso aquest enllaç amb la taula, tot i que no sé si durarà http://www.runners.es/rcs/comun/ficheros/371/tabla_254_1.htm

Un mes de canya

Això és el què ha estat el febrer, amb 3 mitges i la tirada llarga. La sensació és que cada vegada vaig més lent però l’experiència em diu (o això espero) que és normal ja que ara estic fent càrrega i quan descansi recuperaré l’estat de Granollers millorat. Encara em sobren uns pocs segons en el ritme, el 3.15 a la marató va justet, però m’agradarà intentar-ho.

Sigui com sigui he anat complint el 70% de l’entrenament del Jaume Leiva, especialment pel què fa als entrenaments canyerus, he acumulat kms amb un febrer que superarà els 250km i he fet bones series. Com sempre, i per desgràcia ja comença a ser habitual, no he complert amb el pes, sembla que els 80 estan consolidats i tot i els durs entrenaments no baixo, és més els darrers dies he augmentat i tot. També el nivell de descans és deficitari, i d’alguna manera afecta al meu rendiment.

Les tres Mitges han anat de la següent manera:

Granollers: La meva idea era fer 1.30, no tenia ni idea de l’estat en què em trobava i em volia testar. Al final vaig clavar el ritme, 1.30.03, fent de menys a més i content tenint en compte l’esforç del Duatló el dia abans.

Pel Duatló us deixo la crònica del Joako, ja que millor tampoc ho sé explicar: http://talesfromthepenaltybox.blogspot.com.es/2013/02/fundirse-acto-1-de-2.html

Foto de Triatló Fisiorutpujol

Orihuela: M’ho havia pres com un anar a gaudir de la Mitja, però les bones sensacions em van fer anar prou ràpid. 1.31.44 arrossegant el Croozer amb el Víctor, més d’un minut per sota de fa dos anys amb el Guillem. Content.

Barcelona: D’Orihuela vaig sortir amb molt dolor als bessons, si no fos perquè ja em conec una mica fins i tot pensava que podia ser algun trencament o contractura, per sort a Barcelona no calia forçar la màquina, em vaig estalviar fer tirada d’acumular dissabte i no vaig tenir cap problema a la Mitja, en què juntament amb la Martina i el Nacho vam clavar les dues hores 1.59.49.

Foto de Trienjoy

I la tirada llarga: Si em trobava molt bé aniria a ritme marató durant un bon tram i el que sí volia era un ritme final entre 4.40 i 4.50. Van sortir dues hores i 32 minuts per fer 32 kms (4.45) i unes sensacions prou bones a nivell de mínim desgast. El recorregut va tenir fortes rampes de pujada, puntuals però que em trencaven el ritme, i sobretot molt vent, que em va perjudicar al principi però que em va ajudar a acabar amb bones sensacions. Bona part del recorregut vaig ser acompanyat del Jaume.

Ara toca alguns entrenaments més durs i ja començar a reduir per arribar ben descansat el 17.

2013

Ironpanic, què és això? Ja quasi no me’n recordo.

Plans en tinc per aquest 2013, i de guapus. El primer, i més important, és acompanyar a la Bea en aquests primers dies de la temporada per a què ella assoleixi els seus objectius. Acompanyar-la en el sentiment i en la logística, perquè amb els dos peques, entrenar junts és una utopia. En tot cas aquesta primera part és per ella, amb Granollers, Orihuela i qui sap si quelcom més en quant a running i amb els 90 de Salou en bici.

Després em tocarà a mi. Des de fa mes i mig estic fent la base per a arribar a la llebre de 3.15 de la marató de Barcelona. Un kit kat en forma de duatló per equips ha trencat la línia progressiva, augmentat les series a ritmes ràpids i fent algun dia d’spinning per adequar les cames a la bici. Sembla que, en relació a l’equip, el sector ciclista està més assolit que el de running on puc ser, perfectament, el lastre.

I per la segona part de la temporada què? Doncs finalment farem la Ultra de la Cerdanya. Ja tinc parella oficial en l’Albert, a qui faré patir pujant i qui m’estirarà baixant, i no descarto els mariques, que també ho tenen al cap. Ara no tinc temps, la família m’espera, però en breu faré una nova entrada detallant la temporada (si les lesions m’ho permeten)

Guardiola i Valdés, i ja que hi sóc Amstrong

Penso que el Valdés és molt bon porter i que, o trobem un bon substitut o molts es menjaran les crítiques. Aquesta entrada, però, és més dedicada a la hipocresia de la gent, als prejudicis, que a temes estrictament esportius . Una de les coses que més em molestava de Guardiola és el culebró de la renovació, la tonteria d’allargar sempre el tema, de renovar anualment (quan per cert amb el Bayern ha fitxat per tres temporades), pensava que un NO per part seva suposava un daltabaix important com per no saber-ho amb suficient temps.


Resulta que ara el Víctor Valdés, lluny d’allargar el tema, avisa al Barça amb un any i mig d’antelació. Temps suficient però necessari per buscar un substitut, que no estem parlant d’un lateral!!! Per mi, més professional no es pot ser, i en canvi la gent ara dubte que segueixi exercint la seva professió de la millor manera possible.

I posats a parlar d’hipocresia, deixo per escrit la meva opinió sobre el cas Amstrong i és que trobo al•lucinant la reacció de la gent. El primer mentider ha estat ell, i d’això no hi ha dubte, però quina novetat hi ha en les seves paraules actuals, qui tenia encara dubtes de la seva drogoaddicció particular?


I tant o més sorprenents em semblaven els comentaris que creien en la innocència del ciclista texà com els que ara el critiquen a mort però neguen la culpabilitat d’altres com els propis companys de Tours (del mateix equip o classificació) o de ciclistes com Induráin o Contador (que públicament ha donat positiu, per poc, però ha donat). Les coses com són i el dòping ha estat i és present en el ciclisme, de manera massiva. I no s’hi val allò de “i en el futbol què?!”, primera perquè al meu pare li portava fluixa quan jo li deia que altres amics també havien catejat, el què a ell li preocupava era jo, i segon perquè penso que el futbol és un esport tremendament menys exigent que el ciclisme i per tant la necessitat de complements il•legals, molt menor.

El dissabte sí que vam ser ardilles!!!

Anem corrent per uns corriols de Sant Just, el Nacho i jo primer, el Mikel i l'Espriu després. El Nacho em comenta que li mola molt i que quasi no hi ha ningú, jo li dic que no és normal, i de sobte... Ens trobem un caçador.

I després un altre, i un altre... Com a bons esquirols el què fem és fugir de la zona, i és que estan fent la caça dels senglars.
Independentment del què pensi dels caçadors en general, trobo que organitzar-ho un dissabte i a sobre no tallar els camins és una animalada. En tot cas nosaltres, i més quan vam sentir els trets, ens vam cagar una mica.

Després, i ja a les Aigües van tornar els piques ardillerus de sempre, i aquí, per segona vegada consecutiva aquesta setmana, no vaig aguantar el ritme dels primers. Mica en mica.

No seria el meu millor any

Després de moltes temporades, aquest 2012 no he arribat als 2.000kms corrent, tot just m'he quedat als 1600, i el pitjor és que pràcticament és el mateix que he fet en bici i ja no parlem de natació. La nova etapa de la vida, més dedicada a la família, conjuntament amb un seguit de lesions n'han estat la causa. Em vaig quedar sense la marató de Barcelona però curiosament aquestes reduides xifres en quant a volum es compensen amb dues competicions d'ultradistància: la Trailwalker de 100km i Cavalls del vent de 90, i totes dues amb prou bon rendiment vistes les circunstàncies.
Pel 2013 estic molt indecís, no sé si córrer la Ultra de la Cerdanya o si simplement fer competicions i valorar a final d'any si vaig cap a UTMB 2014... No ho sé, no acabo de veure cap a on anar i és que la meva actual vida no em permet fer previsions a llarg termini.
El què està clar és que sense deixar el triatló de banda (alguna competició faré), em centraré en el trail, és el que ara em motiva i permet entrenar.
Per la http://www.ultrafons.com/vcuf.htm busco amb qui fer-la així que si algú s'anima ja sabeu, passo de fer-la sol. Això sí, hauríem de tenir un ritme similar.

El 2013 a la Cerdanya va començar amb un sorprenent mal estat de forma, però amb ganes de fer esport i sobretot amb molt bona companyia: Ferran, Borja, Bea i Nacho!

Una entrada ràpida que de fet em serveix per demostrar que molt temps per dedicar-li al bloc tampoc tindré.

Where is the limit Kilian Jornet?

No cal, no?

Partim de la premisa que tothom pot fer el que li doni la gana, i el Kilian també. Que no dubto que és un esportista de primera fila al qual admiro. I que fins i tot em fascina el què fa i les imatges que filmen amb el Seb Montaz.

Però si tant estima la muntanya, si no para d'escoltar-la, com és que no sent que probablement aquesta l'està avisant que és més forta que ell? Batre el récord de pujar i baixar el Kilimanjaro és brutal, aprofitar-ho per explicar la vida i cultures de Tanzania i parlar d'un dels seus millors corredors, encara més (tot i que penso que s'hagués pogut fer millor). Però desafiar l'Everest volent anar més enllà del què els propis alpinistes fan, per mi no té sentit.

Potser ho aconseguirà, probablement sí, però i què?

La muntanya no enten de presses.

I jo seguiré sent un dels milions de fans que té aquest prodiji de la naturalesa, admirant el seu estil, la seva habilitat i la seva força al córrer. I espero que aquestes paraules se les endugui el vent...

Estic gordo, però recuperant la forma

Feia molt que no em pesava, està clar que massa.
Ahir la balança em va tornar a la realitat. Després de mesos parat i amb males sensacions per fi tornava a sentir-me millor. Entrenaments sense dolors excessius, ritmes correctes i moments bons de potència. Així doncs ahir em planatava davant la balança amb una idea al cap "firmo un sub 81". Doncs ja feia bé, el número que va sortir va ser un 82.7. És molt!!! I més tenint en compte els objectius a curt i mig termini. Necessito recuperar els 77 o 78 per poder assolir-los sense patir massa. Tornaré a l'asfalt i per uns mesos tocarà mirar el GARMIN, a partir d'abril cap a la muntanya, i amb la base d'una bona pretemporada feta.

Corrent per Viena aquest cap de setmana, a 0º

Trail, trail, trail...

Últimament sóc monotema, trail i/o CdV però és que no tinc gaire més a explicar i una carrera de 17 hores, perdó de 16.59 ;-) dóna molt de sí.
Fa dies que us volia parlar d'un bloc. Amb una d'aquestes promocions que mai em toquen vaig haver de suscriure'm al web www.carrerasdemontana.com, i mai una "obligació" havia estat tan profitosa. Us recomano molt que ho feu. Envie'n molta cosa, són actius a tope, però són artícles molt interessants, m'agrada especialment les proves que fan de material.
També un bon amic m'ha fet arribar les dues últimes edicions d'una gran revista www.revistatrail.com. En el darrer número, llegia tres artícles referents a CdV2012 i tots ells collonuts. Us passo aquí l'editorial de la revista i una foto de l'article on podreu veure com estaven els corriols on, normalment s'hi passa corrent, però aquell dia eren impracticables: peu al corriol era caiguda segura, i la gespa del costat no garantitzava res. La resta no ho penjo, a comprar-la ;-)

Reportatge TVE de Cavalls del vent 2012

Volia compartir aquest reportatge fet per TVE de la Cavalls del Vent 2012 per tres raons.

1) Reflecteix prou bé el què vam viure (llàstima que no haguéssin posat alguna càmera a la baixada cap al Serrat, en punts on TOTS quèiem al fang)
2) Animar a la gent per l'edició 2013 (no crec que hi hagi una cursa semblant a Catalunya)
3) Està molt ben fet i editat (no tingueu en compte alguns noms de pobles i refugis, ni que diguin que la Núria Picas és espanyola jaja, per la resta un 10!)

http://www.youtube.com/watch?v=Ea8MtsQ3mwY&feature=share&list=UUiTA8fpOhXodVrtoLQ7IH7g

http://www.rtve.es/alacarta/videos/programa/carreras-montana-cavalls-del-vent/1575164/

També vull aprofitar-lo per criticar una mica al servei d'esports de TV3, pel futbol cola (hi ha algun presentador lamentable, però és el què hi ha), però a la que busquen quelcom alternatiu és una merda. Ja ho havia criticat alguna vegada, però Temps d'Aventura o Temps de neu són programes que no han evolucionat, que fan gent que o fa temps que no han fet esport o directament no n'han fet mai. I com a prova d'això el reportatge que van fer de la mateixa prova, s'equivoquen amb el desnivell, parlen de positiu quan és acumulat, confonen al Krupicka i a l'Anna Frost, a més d'errades generals. (és curiós pq he estat incapaç de trobar-lo, era tan cutre que l'han borrat, si algú el troba que me l'envii)


Aprofito per penjar un altre reportatge que sí m'ha agradat

http://www.youtube.com/watch?v=igDGWy1w8Jk&feature=related

Salomon Sense Mantra

Crec que ja ha coincidit vàries vegades que parlo de material durant una època de lesió. Ja veurem el preu final, que es pot disparar, però sinó, penso que aquestes Salomon són definitives, no sé si per un ultra però sí fins a una marató. Inspirades en les SENSE però portables, és a dir no només destinades a un 5% de la població, més drop, més reforç, més amortiguació.
Tot i que les blaves i blanques m'agraden més no hi ha dubte que hauré d'escollir aquest color (s'hauran inspirat en el nostre trisuit?)

Teniu aquí un enllaç sobre les novetats de SALOMON pel 2013.
http://alpenglowsports.wordpress.com/2012/07/12/salomon-summer-2013-trail-shoe-preview/
I un vídeo referent a les SALOMON SENSE MANTRA

Més rauxa que seny

No he estat mai de recuperar amb facilitat i firmo que segueixi sent així, fort en les competicions, delicat els dies següents. Però mai havia estat tant complicat superar els dolors articulars d’una competició. El mal al genoll no és nou, si bé era més propi de les tirades llargues en bici i sempre durant períodes curts o fins i tot nuls.

Això és el que m’ha privat de ser pacient, fer dues competicions que em venien de gust (el Raid Roig i la Cursa de l’Amistat), han suposat que definitivament no pugui fer una tercera que tenia al calendari des de principi de temporada, no faré la Rupit Taradell. No em lamento d’haver tallat els períodes de descans per a competir, a priori podria tenir dubtes, però a posteriori, i veient com han anat les dues, estic encantat de la meva decisió. Aquest any la RT pintava molt bé, però la del  2013 serà més i millor.

A l’Amistat corria gràcies al meu patrocinador de curses d’asfalt, el Sergi ;-) i ho feia amb l’Ana. El ritme el marcava ella, jo hagués baixat més fort, m’hagués clavat més en la primera part de la pujada on em va arrossegar i tenia marge pels darrers kms. Tot això era igual, per mi és un honor viure les seves curses, vam xerrar molt i bé i córrer amb l’elit (en aquest cas femenina) és una sensació molt guapa a nivell competitiu. Llàstima dels problemes estomacals i la sortida des de la cua, si no hagués estat així, el podi el tenia més que assegurat.

Arreveure

Fa poc menys de dos anyets, quan el Club quasi no havia ni nascut, va estar a punt de morir. Diferent maneres d’entendre’l i portar-lo van fer que el Xavi i jo tinguéssim una dura i llarga conversa telefònica. Aquelles paraules sinceres van ser la darrera vegada que ell i jo hem estat parlant sense un somriure a la cara. Gràcies a aquella trucada no se’n va anar tot a la merda i ara som el que som, és a dir som el millor Club del món i ell i jo som dos molt bon amics. 

Quantes paraules em deixo per escriure, quantes opinions que no vull fer públiques. Gràcies per l'esforç que has fet tant per seguir amb nosaltres com per deixar-nos.

http://www.bcndragons.com/2012/10/canvi-president.html

Més d’una vegada t’he dit que no sabria entendre els Dragons sense tu com a president, ara m’hi hauré d’acostumar (sort que estic ben acompanyat).