Transicions a Balaguer

Pensava que no es podia penjar un vídeo tant pesat al youtube, però es veu que sí, així que podreu gaudir de la prova gràfica del gran desastre. És més, penjo també el del Nico per a què veieu com fer i com no fer una transició. Les seqüències les he tallat més o menys cada 30 segons.
Comencem per la del Nico:
1) Arribada amb el neoprè per la cintura, preparat per treure ràpidament les cames.
2) Posant-se la segona sabata.
3) Agafant la bici.

Aquí hi teniu el vídeo sencer: http://www.youtube.com/watch?v=m48WIoXJsOk

I la meva:
1) Intentant que el neoprè passi el xip, el Nico l'havia posat ja per sobre abans de sortir.
2) Eixugant-me els peus amb la tovallola
3) Posant-me el segón mitjó (com que no m'havia eixugat bé, no hi havia manera que entressin)
4) Posant-me vaselina al cul (és el troç més desagradable del vídeo, fins i tot la Vero intenta dissimular gravant cap a un altre lloc).
5) Les sabates.
6) Baixant-me la samarreta després que la Vero en critiqués la talla.
7) Cremita pal sol (això sí que és una tonteria).
8) Mirant enrere, no sigui que després de 4minuts m'hagi deixat quelcom.
Atenció a la quantitat de bicis en la foto 1 i en l'ansència en la 8. Aquí hi teniu el vídeo sencer: http://www.youtube.com/watch?v=AZSTmtaRi6c

Miquel runner

En un cap de setmana de grans notícies (casaments, fills, mascles...), em fa especial il·lusió presentar el blog del Miquel.
http://miquelrunner.blogspot.com/
Juraria que va ser fa uns tres anys quan corrent la primera part de la Sant Silvestre, la que va paral·lela al mar, ens vam saludar amb el Miquel que havia baixat a veure passar els corredors. Va ser una d'aquelles salutacions típiques amb un vell amic que fa temps que no veus, però tant ràpides com pot permetre una situació en què un està parat i l'altre corrent.

Mica en mica, però, hem anat coincidint i ara ja els dos de curts. Recordo la cursa de la Mercè d'aquell mateix any i més recent la de Collserola en què ens vam veure per darrera vegada. Realment mola que el món dels runners vagi creixent i més amb la passiód el Miquel, felicitats!!!

Aprofito per felicitar també als amics que han fet la Tri de Calafell, amb grans marques, i per marques la de l'Àlex a Niça, quina bèstia. i per comentar que he afegit la botiga de bicis Tomás Domingo a la llista de webs, perquè la veritat és que per fi sembla que la BTT va més o menys bé, i m'estan tractant molt bé.

Reebok ERS Racer o NB Legacy

Estic dubtant entre dues wambes pel dia a dia:
Si tiro per l'estètica les que més m'agraden són les Reebok ERS Racer MTL, tant en verd com en vermell, les trobo molt guapes i al Corte Inglés estan per 85 euros.
http://www.reebok.com/ES/#/product?modelId=30035957&articleId=R780346
Si tiro per l'estètica però sumant el valor de la marca, no hi ha color, New Balance em tira més i qualsevol model de les Legacy m'agrada. Avui miraré en un outlet a veure si en trobo alguna guapa.
http://www.newbalance.es/products/classics/legacy/#/M670BNO/

A veure com acaba la història, però una de les dues cau fijo.

Les Angles per Vitòria

Al final ens hem cagat, jiji. La veritat és que tenint l'alternativa de fer un half, proper a casa, una setmana més tard i sobretot unes distàncies més "normals" era difícil caure en la tentació i no anular Vitòria per anar a fer el Triatlon de les Garotxes a Les Angles el 19 de juliol.
Ara estem tramitant l'anulació del triple olímpic (que ja ens han acceptat) i entre avui i dilluns confirmarem el Half. Una vegada inscrits, vull animar a que tants com pugueu hi aneu. Durant un cap de setmana es celebraran les 4 distàncies, si no m'equivoco, dissabte la sprint i l'Ironman i diumenge el Half i una olímpica, així que hi ha per tots els gustos.
El Nico, el Nacho (que ens el vam trobar l'altre dia a la carretera de Molins) i jo mateix hi serem. Us deixo l'enllaç:
http://www.festricap.com/
Només lamento que aquest canvi em suposi anular també un compromís personal que tenia el mateix cap de setmana i a més em quedaré sense supporter/fotògrafa.
Celebrant l'aniversari de la Bea al Pedro Larrumbe de Madrid, el plat es deia (atenció!): Canalón de Buey de mar y Apio Nabo con Huevas de Pez Volador

Triatló half de Balaguer, la crònica

Sense pausa però sense presses anem fent els complicats tràmits previs, preparar el Box 1, anar cap a Sant Llorenç, preparar el box 2, i dinar cap a dos quarts d’una encara sense gana. Vint minutets abans de les tres estem ja enfundant-nos el neoprè i ens fiquem a l’aigua quan ja estan dient quatre indicacions. Xerro amb el meu veí, que me’l trobo entre la multitud de casquets taronges i m’explica el què han dit, i dos o tres minuts abans de les tres ens donen la sortida (quines presses!). Començo a nedar i de seguida em trobo còmode, no porto un ritme forçat, però tampoc vaig de passeig com a Banyoles. A la primera boia es crea una mica d’embús però segueixo sense problemes. En la segona volta em veig tancant un grup, i m’estranya anar tant enrere ja que crec que estic nedant bé, no veig gaire com millorar, si vaig més ràpid de seguida em trobo envoltat de braços i peus i encara no estic acostumat a nedar entre tanta gent. En un moment de la natació, quan portem ja ¾ de cursa arriben els dos “accidents”, el primer és que xoco contra un arbre i se m’enganxa el neoprè per la part de l’aixella, m’hi fa un tall que en aquell moment valoro com a important degut a la quantitat d’aigua que m'entra, però que després serà una petita mossegada. Ja veus Bea, tu vas tenir algues, jo un arbre. Ja acabant rebo una patada important a la cara i em mou les ulleres, no me les treu (val la pena portar-les sota el gorro), i no entra aigua, així que tal qual acabo.

He fet una natació bona (ja era hora),tant per temps com per parcial, i el box està ple de bicis. Però la transició serà patètica, faig masses coses i a sobre massa lentes. Penso que en una competició tan llarga no és molt important, però realment és una pena que vagi millorant la natació i la bici i ho perdi tot al box. Hem fet càlculs i entre la transició 1 i 2 puc haver perdut uns 5 minuts. Això suposa haver perdut de 15 a 20 posicions en el parcial de bici. A mi em surt 3.07 i 91.5km i en el temps oficial 3.15 Hi ha proves del delicte ja que la Vero ho va gravar tot, però no crec que pugui penjar-ho al youtube perquè pesa molt.
Començo doncs una bici dura, la temperatura ens ha donat una treva, tot i que la solana és important, però a canvi ens ha obsequiat amb un important vent en contra. Ja d’un bon principi em trobo còmode, superant triatletes, tant en les parts de pujada, com anant acomplat (això m’estranya més) de tant en tant, un total de tres o quatre, em passa un megacrack de la bici que ha punxat en natació. Vaig menjant, sense gana però preocupat perquè no sé si tinc prous reserves al cos, i bevent. El ritme és bo, fins i tot diria fort, i no les acabo de tenir totes de cara al running ja que estic sent molt exigent amb les meves cames. Decideixo arriscar-me i seguir, amb tres arguments: M’ho estic passant molt bé, el running és la “meva disciplina” i si sóc conservador i després arribo sobrat em faria ràbia.
És realment un circuit genial, bonic, exigent, amb molt de sol, ben senyalitzat i avituallat i com no amb el mur final. Ho supero bé, com no podia ser d’altra manera tenint a la Bea a dalt cridant i animant-me. En total m’he pres una Power bar, i una Mule bar i mitja, la L-Carnitina que tan bé em va anar a Remences i molta aigua isòtònica. Resultat de tot això: l’estómac cruixit des de final de la bici, ja veurem com anirà.
I no hi ha miracle, punxo en la meva disciplina. Tot comença malament, no trobo el box, l’han mogut i no recordo el meu número (anda què!), i rodant no dono de si, necessito el rotet que no arriba, treure el què tinc a la panxa. Durant la primera volta és la meva obsessió i fins i tot tinc por de vomitar provocant-me els eructes. Quan finalment milloro el tema panxa al final de la primera volta ja veig que això era un problema però no l’únic, avui no tiro. Quan no és la panxa són les cames, i quan no, tampoc puc tirar més . Solució: acabar com sigui, descomptar quilòmetres patint molt i intentar canvis de ritme que de seguida veig que es queden en res. Me’n sortiré, ho sé, però no tant bé com hagués volgut. Ja en cursa començo a pensar en les raons, que no excuses, d’aquest defalliment i crec que és important escriure-les per a no repetir-les. Són simplement punts de millora de cara a properes edicions, detalls que em passen pel cap. Què em va passar?
1) El què ja he explicat, una bici arriscada que la vaig pagar en part en el darrer sector. No és però l’argument principal, penso que un altre dia podria haver sortit bé la jugada i que és possible que el temps total dels dos sectors sigui millor que havent estat conservador, però de cara a l’Ironaman he d’anar molt en compte amb aquestes coses.
2) Mala alimentació des del dia abans però sobretot en cursa. Sobredosi d’arròs per sopar, em desperto sense gana i no esmorzo, dino a desgust, i crec que menjo massa en la bici. Tot i que a Banyoles em vaig prendre tres barretes , no són el mateix les de Decathlon que les més tècniques, i amb una i mitja o màxim dos ja n’hi ha prou, després ho he de compensar amb un Gel durant el running que no vaig poder prendre’m. Per cert, posats a experimentar a la tercera volta vaig beure Cocacola (recordava que en Miquel m’havia dit que era l’ideal si no t’entra res) però no sé dir si em va anar bé o no.
3) El sobrepès que ja havia anunciat i que es podia valorar en tres kilos més que a Perpinyà el mateix matí del dissabte. És cert que no m’hi jugo res en aquestes Tri, però no ho vaig passar gens bé corrent i controlar una mica més l’alimentació és un sacrifici que val la pena. Com vaig escriure: menjar molt o de tot, però no molt i de tot a la vegada.
4) Un element aliè a mi és el de la calor, sembla que no em va bé. Fa unes setmanes vaig patir de valent per la carretera de les aigües i porto uns dies fluix, tot plegat es va reflectir en cursa. Considero que em vaig hidratar bé, molta aigua, més hisotònic i em mullava continuament amb les esponges, però no va servir de gaire, em va més la fresca.
5) Les ASICS estan molt al límit, potser les he apurat massa, notava massa l’impacte sobre el terra i no tenia un moviment suau. A més per primera vegada en la meva vida se m’ha enfosquit una ungla. NB 1063 ja!
6) Falta de transions: el volum d’entrenaments d’aquets any són bons, però em falta fer més sessions dobles i seguides, acostumar el cos al què es trobaran en cursa.
7) És possible que em faltés un punt de motivació, o falta de referències. En cursa ho vaig intentar vàries vegades, canviar el ritme, mirar parcials cada 4 kms..., però no podia fer gaire més que arrossegar-me. Vist en fred sempre creus que podria haver donat una mica més, però in situ no m’ho va semblar, i a més el meu pensament era d’acabar, que no tenia el dia runner i que altres ocasions hi haurà. Estic segur d'haver donat el 100%, però no sé si el 120% com en altres ocasions.
Sigui com sigui estic molt content amb la Tri. i acabo amb paraules d’agraïment cap a la Bea i la Vero, d’ànims cap al Nico a qui la panxa li va fer una mala passada i de felicitacions als de Pedala. Tot i que em van explicar que des de fora es vivia un cert nerviosisme (especialment en la rotonda de Balaguer), des de dins la sensació és que tot va anar perfecte: molt bé els avituallaments, amb voluntaris eficients simpàtics i entregats, carreteres en la seva majoria tallades, molt bé el recorregut, els boxes i en general nota alta per aquesta triatló que estic segur que creixerà amb el temps. L’única correcció, i que crec que per ells els hi aniria bé, és de posar un papelera 50 metros després dels avituallaments, especialment en el running, evitaríem així molts gots a terra.
Les dades de la tri són les següents
Posició 90 de 168 que van acabar i més de 200 inscrits
Dorsal (que m’he d’aprendre) 1656
CORTADAS GUASCH, PAU CLUB CICLISTA SBR
Total 05:44:39

Primer classificat: 04:31:37
Natació (93) 00:34:18
Bici (85) 03:14:50 27,72km/h (la bici marcava una mitjana al voltant dels 29km/h)
Running (93) 01:55:31

Entre la banyera d'aigua freda i els massatges he tingut molt bona recuperació, cosa que em va permetre sortir a rodar amb la BTT ahir.

Totes les fotos:

Triatló half de Balaguer

Tri Balaguer: guanyant experiència

Avanço els preparatius i alguns comentaris previs a la crònica de la Triatló de Balaguer. El divendres feia un avanç de com podria anar la Tri i del meu estat d’ànim, però res més lluny de la realitat. Els sectors que havien d’anar justets van anar prou bé i al running que m’ho havia de passar bé,vaig patir com el que més. Ja el divendres per la tarda canviava un cert negativisme per una posició més optimista un cop comprades les barretes a Tomás Domingo i preparat tot, tenia ganes. Per sopar quedàvem en un japonés i em posava les botes a base de sushi, vaig pensar que era una bona manera de prendre hidrats, però em vaig passar una mica i me’n vaig anar al llit amb un cert mal de panxa i curiosament, com em va passar a Remences, despertar-me a pixar cada dues hores.
Ja dissabte arribàvem justets a la reunió informativa, un pel matinera pels que veníem de lluny, però a temps per pillar-ho tot. El Ricard i el Carles de Pedala ens informen dels canvis i altres detalls d’interès: han canviat la ubicació de la natació (una mica més a dalt) per evitar les ja famoses algues, repassem els recorreguts de la bici i del running i com no ens ensenyen el vídeo del Carrer de la Creu, com a element característic d’aquesta Tri tan dura. Ja aquí em passa pel cap (i ho pensaré moltes vegades més durant la competició) la gran diferència entre les Tris a Catalunya: n’hi ha clarament de dos tipus, les recolectores i les que funcionen a través de la il·lusió. El passat més de maig vivíem a Calella un half que valia 150 euros, amb un clar excés de corredors, errades d’organització, falta de jutges, i per què no dir-ho, amb triatletes buscant fer el què fos per fer bons temps i després explicar-ho. Radicalment diferent són les tris més antigues, com Banyoles, l’Ironcat o Balaguer, que només costava 39 euros i que no es sustenta a base d’ampliar la inscripció sinó que la limiten a 200. Fem càlculs:
Calella: 2.500*150=375.000 euros
Balaguer: 200*39=7.800 euros
Seria com si el Cristiano Ronaldo jugués un partit de futbol contra mi, i que a sobre guanyés jo.

Balaguer amb ganes però algun dubte

No és tan un tema de distàncies, ni d'entrenaments, ni fins i tot de ganes, simplement em dóna la sensació que no ho controlo tot, que hi ha alguna cosa que falla. Crec que, en les meves possibilitats, ho puc fer bé: he millorat en la natació, tot i que els meus temps segueixen sent inferiors als de la majoria i a més fer-ho bé té dos handicaps, patir més aeròbiament i anar amb un grup més nombrós. Comparant amb Banyoles, he de sortir una mica més cascat, em vaig acomodar massa en les càlides aigües de l'estany, i crec que el temps va ser dolent.
La bici és la que m'amoïna, no sé molt bé quin ritme he de portar, no tinc referències, però les mitjanes que em ronden són just per sota de 30km/h (o millor dit al voltant de 25km/h veient les mitges de l'olímpic de l'any passat) i no sé si és possible i el que és pitjor, no sé com acabaré per córrer.
En el córrer és on em defenso bé, i no em preocupa, però últimament tampoc estic rodant bé i segueixo en 77 o 78 kilos, així que ja veurem. En tot cas rodaré sense el Garmin i per tant a sensacions.
Suposo que són els típics nervis previs a la primera Tri de l'any i que un cop competint m'ho passaré teta, com sempre, que faci el què faci estaré satisfet. Però és que un Half és molt llarg.
Dimecres rodava uns 40km en bici més 10 de running i ahir feia amb l'Ivan els 1.900 de natació, avui em toca fer "recados": anar a buscar el dorsal a la federació, les barretes i gels i alguna coseta més.
Ahir al Poliorama em queia la baba amb la Irene, la meva fantàstica fillola.

Platja + arquitectura + família = inauguracions

Divendres a darrera hora ens arribàvem al Prat on el Carles juntament amb el seu despatx B01 inauguraven el complex de tres edificis connectats per una sèrie de camins i ponts ciclables. L’edifici al què vam anar, la Granja de la Ricarda, ens van explicar que era una granja que va crear un ric de no sé on i que després va tenir diferents amos i funcions fins que amb la construcció de la tercera pista de l’aeroport AENA la va fer derruir guardant-ne les “peces”. Ara n'ha encarregat la reconstrucció i serà un museu dedicat a la fauna i flora del Delta del Llobregat. La veritat és que em vaig quedar amb les ganes d’agafar una de les bicis que llogàven per anar a fer el recorregut, així que hi haurem de tornar algun dia. Tenia bona pinta, un bon lloc per a rodar en família. Aquesta és l’explicació del projecte.

UN PASSEIG PEL DELTA DEL LLOBREGAT...
La naturalesa, el lloc, els camps, la platja, la llum i el mar han anat integrant certs elements (hortes, regs, llacunes artificials, construccions...) constituïnt un “paisatge nou” no estrictament natural.
El Semàfor (la casa de Senyals) és un edifici històric construït a finals del segle XIX a la zona del Prat de Llobregat coneguda amb el nom de l'Albufera.
Aquesta casa va ser edificada amb la finalitat de regular el trànsit marítim per la costa i reduir el nombre d'accidents. Això s'aconseguia mitjançant la instal·lació d'uns semàfors dotats d'uns telègrafs òptics que, seguint un codi preestablert, permetien la comunicació amb els vaixells que navegaven per la costa.
La Caserna dels Carrabiners va tenir com a antecedent un cos de voluntaris que vetllava per la seguretat de la costa, ja que eren lluny de la influència del castell de Montjuïc. El 1829 es va crear el cos de carrabiners del Prat i es va instal·lar a la caserna, on hi van arribar a viure 150 persones, ja que els guardes vivien amb les seves famílies. Fins al 1940 van vigilar sobretot el contraban de productes com ara l'alcohol i el tabac, que estaven gravats amb un tribut alt.La Granja de la Ricarda, era un edifici modernista amb una estructura singular de Joan Torras i Guardiola, construït l’any 1909. Va ser creada per Manel Bertrand a la producció lletera, va ser modèlica en el seu temps.

www.b01arquitectes.com

La Mònica, que treballa per la MMAMB (mancomunitat de municipis de l'Area Metropolitana de Barcelona), hi havia arribat a primera hora ja que portaven una bona estona per la zona, ella també inaugurava el què seran els nous xiringuitos de platja de l'Area Metropolitana de Barcelona.
Com explica: la idea és que a partir d'aquest mòdul quadrat és puguin anar fent tots els equipaments necessaris (primers auxilis, wc, magatzems, bar) agrupant-los com calgui i utilitzant un color per cada ús. És busca un muntatge fàcil, que afecti el mínim possible al paisatge i que sigui homogeni per totes les platges.

El projecte ha estat supervisat pel Grup Claudi Aguiló Riu però el dissenyador és Marius Quintana amb Microarquitectura.

79kilos

Així és com he acabat després del cap de setmana. És curiós, una de les coses que molen d'entrenar tant és que es pot menjar a saco y de tot, o millor dit, pel què sembla, a saco o de tot. I és que sense quasi ni avisar he pujat 4 o 5 kilos respecte al pes ideal que tenia fa tan sols una setmaneta i pico. Veient-ho ara potser el baix rendiment de la sortida de dijous va venir per aquí, o al menys aquest ha estat un dels factors juntament amb una lleu saturació d'entrenaments.
Saturat és com afrontava el cap de setmana, però amb la idea clara que el dilluns em tocava fisio i després setmana de descans i per tant que ara calia apretar les dents. Divendres rodàvem per Collserola i feia una transició ràpida al running per a acostumar una mica les cames. La sortida important era dissabte amb els de SBR per Mataró i per sort vaig aguantar. Sortíem amb el Nico en tren per trobar-nos a les 9 a la botiga, allí començàvem juntament amb el grup de triatló de Mataró un rodatge més o menys suau cap a Calella. Vaig aprofitar per xerrar amb l'Antonio, el gran organitzador, que tenia el Triatló de les Medes l'endemà. De tornada, per Matas, ens vam quedar sols el Víctor, el Nico i jo i vam rodar una mica més ràpid però també vam poder xerrar. Finalment tornada rapideta cap a Barcelona.
A la tarda, a darrera hora, i tal i com li havia promès a la Bea vam fer 7km de trail running per la part de Collserola propera a Sant Just. Diumenge i dilluns els vaig completar amb un total de 5km i per fi el desitjat descans.

Crec que ara haurem de fer cas al tòpic de "millor no fer res, encara que sembli que es perden entrenaments" i a la vegada fer un tappering complert però molt equilibrat i sa. Objectiu: arribar amb 2 o 3 kilets menys i no saturat a Balaguer, vull passar-m'ho bé, i no lesionar-me, els adductors i la musculatura en general m’està enviant senyals.

Cada vegada em mola més New Balance

No pensava posar res avui, especialment perquè no tenia les fotos que vam fer mentre corríem amb la Bea i esperava a demà per fer la crònica del cap de setmana, però remenant pel facebook he trobat un parell de vídeos de New Balance interessants: el primer és un anunci amb un missatge molt encertat ja que parla del balanç entre l'odi i l'amor cap al running, balanç que sempre surt positiu a la llarga però que es va acostar cap a l'odi aquest dijous mentre rodava a 6 per la carretera de les aigües perquè el cos no donava més de sí... L'altre és una mica llarg, però mola veure el procés de fabricació de les wambes i com es fan en bona part a mà.

En breu cauràn dues New Balance: les 1063 per running per substituir les Assics que tindran el seu darrer moment de glòria a Balaguer i unes de carrer (em moro de ganes).

L'anunci:

El de la visita a la fàbrica de Manchester:

New Balance from Frontlineshop.com on Vimeo.

Finalment he posat en el frame esquerra un altre clac de la factoria triatló del Prat, el Richard Calle, i m'he fixat en la manera de portar els gels.

Em preguntava si estrenar el mono de 2XU a Balaguer malgrat ser half, però una de les coses que em tirava enrere és que no té butxaques pels Gels. Tot i que ja veieu que hi ha sistemes, aniré amb el de dos peces, que de fet també estreno, i que a més de les butxaques té millor badana.

Restaurants 35 a 45 euros

Sis propostes del què per desgràcia val un dinar o sopar amb petits luxes, ja sigui en el local, en el menjar o en el servei. És el típic pressupost que per segons qui és inevitable si es vol un mínim de qualitat i per d’altres es reserva per petites celebracions. Jo sóc més dels segons, però per sort els meus ascendents (també anomenats pares) tendeixen a anar-hi de tant en tant i com a bon fill, els acompanyo. Els dos darrers, Hofmann i Ca la Maria, poden pujar fàcilment d’aquests 45 euros per persona, però a nosaltres ens va costar el què poso i tampoc ens vam estar gaire de res.

La Bodega
Jo ho trobo un pelet car, però els meus pares són uns assidus. És un restaurant simpàtic, a plaça Molina i amb una terraceta genial. El menjar es basa en una bona matèria prima i plats tradicionals: des de la chuleta a la pedra a callos o calamarçons passant per una extensa llista de bacallás. De tota manera el millor del restaurant és la presentació dels plats del dia i dels postres, mostrats per una important manada de cambrers molt divertits. No deixeu de saludar el jefe que no dubtarà en perdre uns minutets en xerrar del què sigui. Cal provar-lo.
Preu: 50 euros (pax) amb vins http://www.labodegapmolina.com/
Loidi
Tot i que sembla mentida pagar 45 euros a Barcelona no és sinònim de menjar bé. L'altre dia sopava al Tragaluz un menú molt més car i el peix era deplorable. El Loidi sí passa l'examen, si més no vam encertar amb els plats: un menú fixe de 35 euros (n'hi ha un altre de més car) i tres plats i postre. El local és poc íntim però tot força bo. Els 10 euros i pico de més surten de l'aigua, una Evian molt fashion que es fa pagar, i del vi, que no era baratet. Val la pena provar-lo.
Preu: 47euros (per pax) http://www.loidi.com/

Alba Granados

Menjar=8, servei=5 i tracte=8. Com es tradueix això en paraules. Els plats de l’Alba estan molt bons, la matèria prima és excel·lent i els preus correctes (les mitges racions són generoses), però van anar lents, no teníem cap pressa, però es va traduir en què alguns plats estiguessin freds. El tracte va ser excel·lent, ja que en tot moment van demanar si estava tot bé, i van intentar corregir, a vegades amb èxit, a vegades no, aquests problemes. Aneu-hi.

Preu: 40 euros (pax) amb vi (Luis Cañas 2005) http://www.albagranados.com/

Vinya-roel

Tot i ser un restaurant gran és simpàtic, de bon tracte (tot i que no parlen gaire català), amb una decoració original i envoltat d'ampolles. Ideal pels amants del vi ja que només afegeixen tres euros al preu oficial de venta i et donen totes les facilitats per si et vols endur l'ampolla. Tot el què vam provar ens va agradar força. Bon restaurant de preu mig-alt, concretament i sense estar-nos de res vam pagar 90 euros la parella. Per cert, té pàrking http://www.vinya-roel.com/

Hofmann

95% Tot i que els meus companys van quedar més contents, en el meu cas hi ha un no sé què que no em deixa donar-li un 10. El lloc està molt bé i amb facilitats per poder fer sopars privats. El servei bé, però amb algunes llacunes, i el menjar excel·lent però pel meu gust els plats eren poc elavorats i una mica pobres. En especial destacar que si es cobra més de 40 euros no es pot posar un sol tall de Foie (per cert fret) amb unes figues o un filet al nivell del del Vinya-roel. Aquests restaurants han de donar un toc més. Això sí els postres ho superen en escreix, genials de presentació i gust.

Preu: 90 euros (per pax) http://www.hofmann-bcn.com/

Ca la Maria Mas Ruscalleda.

Un bon restaurant a la carretera que va cap a Platja d'aro. Vam demanar tres plats amb foie (poc originals nosaltres), i els tres boníssims. Tan la Masia, com el servei molt agradables. La idea era dinar als Tinars, però estava ple, ells mateixos ens van recomenar aquest restaurant que està tot just al costat.

Preu: 87 euros + vi i propina (2) http://www.restaurantcalamaria.com/

Inscrits al B de Balaguer

O al Half, ja que per distàncies és més un mig Ironman que un doble olímpic. En concret dos voltes al llac que sumen 1.9km (Bea ara podré comprovar si el tema de les algues era veritat), 90km de bici que passen pel recorregut de la tri de muntanya però per les carreteres (Monestir de les Avellanes i tal) i 21km plans i combinant gespa, sorra i asfalt.

Algun dia vull anar acoplat així!!
Després d’una setmana molt positiva, després de la marató, ara m’han entrat els dubtes i el baixón físic. Arrossego des de fa dies mal al coll, em sento cansat a l’hora d’entrenar i el pitjor, l’adductor m’està donant algunes senyals dient que ja en té prou. Cap de les tres coses són molt exagerades, però tampoc agradables. No cal dir que ara he de tirar endavant, em queden quatre dies d’aquesta setmana en la qual mantindré els volums d’entrenament (sense forçar), però estic esperant amb candeletes la següent, amb fisio el dilluns i reducció d’entrenaments de cara a la Tri.
Aprofitaré per treballar una mica la transició d’un esport a l’altre perquè potser és el què tinc més dèficit respecte l’any passat, he d’adaptar la musculatura als canvis de bici a córrer. Avui faré una horeta de running i em reservaré per fer mitja hora després de la sessió de carretera del divendres i mitja més per la del dissabte.

Resum de maig

El mes de maig ha estat un mes 100% entrenament pel Challenge, ja he tingut dies en què no m'arribaven les hores, en què arribava baldat a casa i dies en què feia poc i tenia el mono. Ja he fet fricades d'aquestes dels triatletes, i més dels de llarga distància, de competir i entrenar després, de repartir les 24 hores del dia amb 8 per dormir, 8 per treballar 7 per entrenar i tot just una per dinar. Ja menjo com un porc perquè tot ho cremo, que si em passo el dia prenent fastucs, que si ara em ve de gust menjar xocolata, o mig litro d'ortxata, que si una torrada amb kilos de sobrassada... aquesta és sens dubte la part que més m'agrada, tot i que és cert que potser ho he de començar a controlar i menjar una mica millor al menys fins a Vitoria.
Adjunto les dades, en què hi destaquen les tres competicions: Remences el 10, Collserola + bike el 17 i la marató el 31. És un entrenament més basat en volum que en potència, tot i que mica en mica vaig fent séries. Les xifres fins ara són:
Natació: Maig 19.8km, total 48km (menys que l'any passat a aquestes èpoques, però jo crec que de més qualitat)
Bici: Maig 790km, total 2140km (molt mé que l'any passat, que a finals de maig portava 1187km)
Córrer: Maig 186km, total 737km (Bastant anivellat, en porto una mica menys però perquè em vaig estar parat per l'adductor, segur que acabo amb més km que al 2008)
Tot i haver fet alguna sessió de gimnàs, segur que em quedo curt.

Ja tinc la bici-taxi quasi acabada, en breu posaré fotos del procés de transformació.

Boltaña, Mallorca...quién da más?

Tenia pendent la crònica del nostre cap de setmana a Huesca, més concretament al Monasterio de Boltaña, cap de setmana que em va servir per relaxar-me a la vegada que mantenia el nivell esportiu.
L’Eva ens proposava una estància de dues nits en aquest fantàstic hotel i a més proposava una excursió en raquetes de neu, així que m’estrenava en el tema. L’excursió va ser a càrrec de l’empresa Solomonte i la veritat és que ens va sortir tot rodó. Malgrat les dolentes previsions de temps, el dissabte s’aixecava assolellat, i després d’un esmorzar brutal (no exagero), el Juanjo ens recollia amb el seu Land Rover i cap amunt. L’apropament a la zona no és un simple desplaçament sinó que el Juanjo ens anava explicant les particularitats geogràfiques i de la fauna i flora de la zona. La petita carretera s’estrenyia i es convertia en pista forestal per acabar el darrer tram (i tots una mica cagats) per neu. Raquetes als peus vam fer una passejada, lleugerament frenada per les condicions climàtiques que durant una mitja horeta ens va fer la gitza, moment que vam aprofitar per fer un aperitiu de productes típics de la zona.

Amb la panxa plena vam fer un petit ascens al cim més pròxim. Tornàvem a l’hotel just a temps per la sessió d’spa, veure el Barça guanyar i sopar.

L’endemà em llevava d’hora i aprofitava la bici per visitiar els fantàstics poblets de la zona: Guaso, la Torrecilla, Sieste, i després ja tots junts vam fer una bonica ruta d’anada i tornada a Aínsa. El cap de setmana s’acabava amb la visita al museu ornitològic d’Aínsa.
Gastronòmicament vam fer un chuletón i altres plats fantàstics a Fiscal, just a les afores al costat d’un pàrking, recordo que es deia el Asador o algo així. També vam sopar correctament (sense més) al mateix hotel.

Les fotos: http://picasaweb.google.es/pcortadas/FindeBoltana?feat=directlink

Però els caps de setmana “cool” made in Eva no s’acabaven aquí i aquest anàvem a veure-la a Mallorca, i també va ser rodó. Mentre que a Barcelona feia uns dies complicats, nosaltres ens torràvem a les fantàstiques platges de l’illa, dissabte a Cala Llombards (al costat de la impressionant casa de la Sheila) i diumege a Silicon Beach o el que és el mateix a Portals Nous (diguéssim que tant tios com ties tenien uns pectorals impressionants). Em pillava el cap de setmana en plena sessió d’entrenament, així que vaig acumular molta bici durant la setmana i vaig deixar el running i la natació per Mallorca amb dues sessions cada dia, 15.5km run i 3km swim dissabte i la meitat diumenge.

No m’acaba de fer el pes el neoprè, encara em molesta en masses punts, suposo que és qüestió d’anar-lo provant.

El primer sopar el vam fer a la Taverna del Caracol on vam prendre unes tapes magnífiques acompanyades per Viña sol. Dissabte anàvem al restaurant el Paraíso, ideal si et vols sentir ric: italià en un palauet fantàstic i bones vistes, amb totes les atencions possibles, inclòs aparcacotxes i gent que semblava rica; després el menjar irregular: alguns plats molt bons i d’altres menys. Car pel què es menja, barato per l’entorn. Després anàvem a fer una copa a la zona del port i acabar al Buda, un bar musical prou guapo que em va divertir malgrat les ganes d’anar a dormir. En definitiva dos caps de setmana megaaprofitats, megadivertits i megatot.

Les fotos: http://picasaweb.google.es/pcortadas/MallorcaJuny#

Començarem on ho vam deixar

La temporada passada va tenir un gran objectiu, que va ser fer el B de Banyoles, vam estar preparant durant uns tres mesos aquella triatló i acabar-la va suposar una gran alegria i la culminació d’un bon entrenament. Aquest any, un altre B, no serà més que l’inici d’aquesta temporada, una part més de l’entrenament cap al Challenge, curiosament doncs, comencem on vam acabar l’any passat. I estic confiat, és una temporada de volums per sobre la potència, ja arribarà l’època d’anar a fer marques, (o no), però ara l’important és que aquest tipus de proves no afectin a l’entrenament marcat per Fink, és a dir que la setmana prèvia a les proves no poden ser de tappering total, ni es pot arribar baldat en la posterior i no poder fer res. Precisament en aquestes dues setmanes si comparo amb la Marató del 2007 i la d’ara la diferència seria: en running igual, de 45 a 45km de run (sense comptar la marató), de 18 a 181km de bici i de 750 metres a quasi 13km de natació. I el que he de vigilar ara és de no sobreentrenar-me, de tenir cura de la malauradament delicada musculatura que portem sempre al límit. El què faig és si noto la més mínima molèstia baixar el ritme, però seguiré amb els volums durant la següent setmana per a recuperar una mica de cara a la tercera de juny, en què tenim Balaguer.
I això és tot, sembla que mica en mica va arribant l’estiu i per tant els entrenaments a mar obert, les caloroses sessions de running al migdia, les terrassetes al vespre, les ortxates del Sirvent, i la temporada de triatló (per cert, Xavi, sort en el teu debut aquest any, i sort a la resta d’amics que feu Salou).
I si arriba l'estiu, arriben els records de la setmana a Formentera de l'any passat, on com veieu no vaig perdre l'oportunitat de nedar una miqueta. Records que s'han accentuat veient tots els recons on vam estar a l'anunci d'Estrella Damm http://www.youtube.com/watch?v=1VRZlSSIrwY

Marathon de Perpignan

... o la “Marató de Po et Nicoló” o “Casal run”, tornant de Perpinyà valoràvem qualsevol d’aquests noms per a la crònica, i la veritat és que ja anireu veient que qualsevol d’ells seria escaient. La crònica tindrà tres parts, una comú del viatge i una crònica de cadascú ja que evidentment cada cursa, i més cada marató, és un món.
Sortíem tots quatre: la Bea, la Vero, el Nico i jo el dissabte de bon matí cap a Perpinyà, havíem decidit carregar les bicicletes i així ens podrien acompanyar durant tot el recorregut. Ja arribant a la ciutat la calor ens espanta una mica, revirant una mica arribem a l’hotel de la Loge que per un costat té certes virtuts: per ser cutre està net i és prou correcte i està molt ben situat, tant del centre com de la sortida (a un minut), però també té un defecte important, que és l’home de recepció, molt desagradable i poc transigent (el diumenge no ens donava ni mitja hora de marge). Ja instal·lats dediquem tot el dissabte a fer volts per una ciutat de carrers petits i peatonals i plena de vida. La recollida del dorsal ja comença a dibuixar com serà la cursa, un grup de gent, la majoria d’ells d’avançada edat, que flipen quan els hi ensenyo el xip, i que molt amablement i de manera animada ens donen la flamant samarreta. Per dinar carreguem proteïnes al restaurant L’Aragó (menú l’Entrecot) i per sopar entre càntics i botzines per l’accés a la final de l’USAP, acabem a la pizzeria Roma i evidentment toca hidrats de carboni. Un darrer gelat en una plaça molt animada i tot preparat.
Segueixo sense estar excessivament nerviós i tot i que he de fer les pertinents i no molt compactes visites al lavabo, puc dormir bé. Diumenge matí ens aixequem plovent, la veritat és que no m’ho imaginava pas, però tampoc em preocupa massa, esmorzo un bocata de Bimbo amb pernil dolç, mitja mule bar, un plàtan i un suc de taronja, també vaig bevent isostar. Malgrat les reiterades crítiques em poso la samarreta verda ja que és la que faré servir a l’Ironman i a més té butxaques i els pantalons del Barça (si la Mireia Canalda compleix la seva promesa, jo també).

I marxem tots quatre cap a la sortida.
Anem tant just de temps que pràcticament només ens dóna temps de xerrar amb tres terrassencs que després veuré en cursa, últimes tonteries, petons i a córrer. Fem els cinc primers quilòmetres junts, ja sense ploure però amb el terra mullat, i complim el ritme. M’he posat el Garmin perquè em soni cada 3km i intentar fer parcials de 15 minuts. Podem xerrar i ens alegrem molt de veure les respectives companyes que arriben amb les bicis (segur que més d’un també se n’alegra d’anar-les veient). Coincideix aquest moment amb el començament de la cursa en solitari, cadascú a la seva i al seu ritme, i entrem ja en un continuo de pujades plans i baixades típiques del camp. No pararà fins a la mitja marató. Tinc des de massa d’hora els adductors carregats, i em crea algun dubte, però el ritme no baixa. De seguida les cares comencen a ser conegudes, ja som els quatre o cinc mateixos que ens anem passant un a l’altre i la Bea fent fotos i companyia.

Li vaig demanant pel Nico i va bé, estic segur que ho farà, i que és dels pocs capaç de córrer després de la Titan i després d’haver tingut poc temps de readaptar el seu cos. Passo la mitja amb tres preocupacions: la musculatura més carregada del normal, els pantalons del Barça que em cauen pel pes del suor i que tinc gana. Soluciono les dues darreres coses lligant-me bé els pantalons i menjant mitja Mule Bar. Al km 25 comença potser el pitjor moment, però segueixo baixant del quart d’hora així que estic tranquil. En la multitud d’avituallaments que he anat trobant prenc aigua i moltes taronges.

I a partir del 28 o 29 comença la ingesta, primer un pastilla d’isostar, a més aprofito que tinc a la Bea en bici per a què em vagi donant Recuperaction, i calculo, al km 31 primer gel, el de la butxaca dreta, un Powergel de Vainilla correcte i que entra de seguida. La Bea es preocupa per mi “Com vas?” jo li dic que “ptse, les cames carregades, però el ritme segueix bo” i em comfirma “la teva cara no té res a veure amb la Marató de Barcelona” i això m’anima. El mur no arriba, ara ja som un parell que anem sempre a la par, fins i tot xerrem una miqueta, el mur no arriba. Són 10km fantàstics: combinant una carretera secundària amb carrils bicis i ja amb una única direcció: Perpinyà.

Al 36 o 37 segon gel, de fresa, asquerós. Em costa una mica digerir-los però un bon rotet, amb la conseqüent crítica de la Bea, ho soluciona. Faig calculs a falta de 5km i li dic a la Bea que no arribo a baixar de les 3.30, però internament no ho entenc, “si anant sempre a menys de 5 no es baixa de les 3.30, què s’ha de fer?”. Poc a poc veig que el què falla és el meu cap i que tinc més d’un minut de marge, així que mantinc la constància. I el mur no arriba, el que sí que ve és ja un esgotament definitiu de la musculatura, especialment del bessó dret que em comença a tibar de tant en tant. La Bea en el 39 se’n va i em pregunta si estic bé, “perfecte, sempre que el bessó no me la jugui”. I tiro, i encara tinc temps de passar algun corredor més serpentejant els carrers de Perpinyà tot palpant l’arribada i ja amb les dues cames fent estrevades, M’encantaria apretar més, moral i aeròbicament puc, però no me la jugo, les cames em demanen conservació, que he d’entrenar aquesta setmana. I arribo, saludant, aplaudint i agraint al públic i content, no només per haver baixat de marca (crec que podria fer-ho millor, però m’és igual), sinó per la manera que ho he fet, sense nervis previs, controlant la carrera i acabant feliç, i és que la paraula que podria definir la marató de Perpinyà és entranyable: pel recorregut, pels camps que es crueuen, per la gent dels avituallaments, perquè la iaia que m’havia donat el dorsal i que m’hi havia posat una creu tot dient-me “ara aniràs més ràpid” és la primera persona que veig quan arribo, pel buffet final, perquè els fotògrafs són un grup de voluntaris que ofereixen la seva feina i no una empresa que cobra 20 euros la foto, pel massatge, perquè la Bea m’ha acompanyat bona part del recorregut... Per tot, és entranyable.Xerro amb la Bea, em poso la samarreta d’SBR i tiro una mica enrere a esperar el Nico, em fa molta il·lusió que l’acabi i ho farà, sé que ha patit perquè la Vero ens ha anat passant “el parte”, però també que li queden només tres o quatre kms. I entre els arbres, pel passeig el veig, i faig els darrers metros amb ell, i el felicito, i ens animem. Prova superada.

Finalment, acabem un cap de setmana rodó amb una jornada de platja amb el Jordi i la Sílvia. No hi ha final millor per una marató, i per deixar que la musculatura es vagi recuperant, caldran dos o tres dies però estic bé, res a veure amb la de Barcelona, tot rutlla.

Teniu totes les fotos aquí:

Marató de Perpinyà

Detalls: He de vigilar amb el rossament de la samarreta en la part de l’aixella, i la classificació final és:
57
CORTADAS GUASCH PAU
CLUB SBR
3h27'42"

primer 2h43'39"

Marató de Perpinyà - La Primera "Oficial" (i sense entrenar!) - Nic

Doncs sí, tot i que la distància no m'espantava gaire ja que abans era aficionat a estar-me hores i més hores corrents per muntanya, mai havia fet cap Marató en cursa. I us asseguro que és més fàcil estar-se 5 o 6 hores de caco (CAminar-CÓrrer) per la muntanya, que els 42,195 km d'una Marató en cursa! Bé, clar que suposo que el problema venia pel fet que aquesta temporada amb prou feines he sortit a córrer, i quasi tot l'entrenament s'ha basat en la bici. De novembre a maig (la Titan) uns 130 km, i des de la Titan fins la Marató... no crec que sumi 120 km! Un desastre!

En fi, en el fons la cosa no va anar tan malament. Per les sensacions del dia abans, podia fallar en tres coses: (i) la panxa (incontrolable), que me la notava estranya des de meitat de la setmana, però que crec que era del mal rollo de la p**a guàrdia; (ii) la musculatura (mitjanament controlable), ja que tanta bici i tan poc córrer, segur que no la tinc acostumada al traume de córrer; i (iii) una pàjara (controlable), amb el temut "mur", que quan t'agafa fent al canelo per la muntanya, menjes, pares, descanses, i tires.


Per sort en sortir de l'hotel ja havia detectat que la panxa no seria problema, de manera que em centrava en aguantar de cames, i en dur el safareig ple de: 1 barreta Isostar Long Energy, 2 gels Isostar, i 3 pastilles de glucosa isostar. Mai m'ha costat ni anar "carregat" ni menjar en cursa, per tant sempre prefreixo sobrealimentar-me. En aquest cas, i per l'experiència de la bici, pensava menjar una mica cada hora, començant per un troç de barreta, després el gel, i finalment tirar de pastilles, tot ben remullat amb isotònic. Com m'acostuma a passar, al final em va sobrar menjar, que és un indicatiu que no em van faltar les forces :P

En Pau i jo vam anar cap a la sortida mentre plovia moltíssim, acompanyats per la Vero i la Bea. Per sort, dos minuts abans de les 8 del matí va deixar de ploure, i tant la sortida com tota la resta de la cursa es va fer sense pluja i amb un ambient fresquet i agradable. Els primers km anava amb el Pau a un ritme de 5 min/km i em semblava correcte, però no gaire conservador. Cap el km 7 ja ens havíem separat lleugerament i va ser quan vaig decidir fer la meva, perquè ja sabia que ell anava molt millor preparat que jo. El paisatge en aquell moment era fabulós, amb conreus i vinyes per tot arreu i acabat de mullar per la pluja. Quins colors! A més, la Vero anava al meu costat amb la bici, i quina millor companyia podia tenir? Per ara, tot pintava força bé, tot i que cap el km 15, que el vaig passar al voltant de 1:15h, ja em marcaven una mica els quadris...

Arribat a la Mitja Marató, estava molt bé d'ànims i d'energies, però no de quadris. La vaig passar a 1:46'48h, o sigui a 5'05 el km, tranquil, menjant i bevent a gust, i gaudint tant de la companyia de la Vero com del paisatge. Si més no, a partir d'aleshores els meus quàdriceps van dir que ja estaven tips i que feien la seva. Cap el km 33, just 65 minuts després de passar el km 21, se'm va clavar el quadri dret per la part de dalt i exterior, i l'esquerre per la part de baix i interior, així que vaig decidir aturar-me durant 5 minuts, estirar una mica, i mirar d'acabar dignament.

Després de la mini-pausa, vaig anar fent amb més calma, fins i tot algun troç caminant per estirar bessons i alleugerir quadris. Els 9 km que em quedaven des que havia fet la paradeta els vaig completar, apretant les dents, en 60 minuts; just per acabar per sota les 4 hores sense morir en l'intent. En aquest punt he de dir que la meitat dels meus quadris estaven trencats, i l'altre meitat els movia la Vero animant des de la bici... jo no feia res. Mil gràcies!!!!!!

L'entrada la vaig fer amb el Pau (que m'esperava a l'arribada), amb petó a la Senyera inclòs, en 3:57'27 en la posició 115 d'un total de 215. Definitivament em faltava entrenament de córrer!!!