De cagarros, sortides i regals

Si una cosa no estic complint són els entrenaments de natació, a aquestes alçades hauria d'estar fent tres sessions de 3.5km a la setmana i no arribo als 6 o 7km en total. I és que em costa, no és que no m'agradi nedar, però les tirades llargues en piscina se'm fan eternes, especialment abans de començar. És per això que com tantes vegades, ahir anava amb mandra cap al DIR per fer al menys 2.500, a més s'hi sumava l'encostipat encara present en forma de tos i una mica de mal de coll, però el pitjor estava per arribar. Estant ja a la recepció, veig una tia que baixa en banyador i els hi comenta "podeu avisar a algú de neteja, és que hi ha un cagarro a la piscina". Us prometo que vaig estar a punt de marxar plorant a casa, i en tot cas no explicaré si al final vaig nedar o no, em fa vergonya...
Pel matí vam fer la primera sortida de la UOC amb el Xavi, el Josep i el Marc i va estar molt bé. A destacar que vam descobrir la veritable Font Groga de Collserola, i que hi va haver molt nivell, alguns baixant i altres pujant.
Ja vaig parlar de les wambes i ara li toca el torn al casc, algú ho vol? A totes dues peces els hi he donat molt ús, però encara tenen corda i no ho vull pas llençar, especialment el casc. Sinó, potser a algún lloc de beneficiència especialitzat en aquest tipus de coses, alguna recomenació?
Gràcies.

Se aceptan los mocos como animal de compañía

Aquest és el careto que portava sortint de l'aigua i el què tenia ahir per la tarda. Crec que l'orígen del costipat va ser el diumenge al vespre: començava a córrer cap a les 8 amb molta calor, però tornant de nit, ja passades les 9.30 tenia la samarreta xopa i havia refrescat una mica. El cas és que vaig començar a trobar-me malament i encara dura. Al malestar general, mocs, mal de coll i tos li he de sumar que tot plegat no em deixa dormir i estic fet pols. Dilluns encara em resistia fent una sessió doble d'spinning però ahir la Bea em va convèncer que em quedés a casa, que m'oblidés dels 20km que volia fer de running i tot i que m'hi vaig resistir al final, com sempre, va guanyar ella.
Adjunto aquesta foto que vaig trobar al blog del Marcel Zamora i és del Clemente Alonso a Niça portant la mateixa samarreta que em vaig comprar, la Specialized que SBR ha escollit com a samarreta del club, evidentment la seva va més ràpida.

Doble inscripció

Segueixo deixant-me la pasta en les diferents competicions cap al Challenge Aquesta vegada, però, no em puc queixar ja que l'olímpic de Banyoles del 6 de setembre no és gaire car (poc més de 30 euros) i la travessa de Sitges tampoc, uns 10.
La veritat és que aquí el Raül m'ha liat una mica, què faig jo entre tants nedadors?, però al veure que era a les 11.30 del diumenge i que de fet em venia de gust sortir a nedar en aigües obertes, he acceptat la proposta. Espero que no hi hagi gaire nivell, o el kayak m'anirà fotent cops perquè vagi més ràpid.

Així doncs si algú vol passar el diumenge a Sitges, el Raül, el Xavi i jo hi serem competint i després juntament amb qui s'apunti farem dia de platgeta. Podríem aprofitar també per fer uns km de running, no?

Triatló de la Vila (Barcelona)

Baixant cap a les torres Mapfre amb la Bea, portava més coses a la motxilla ella que jo, i és que a mi només em feia falta: tovalloleta, les ulleres, el gorro de natació i les wambes per córrer. Quin relax! De seguida tenia el box muntat i ja em podia dedicar a buscar gent coneguda que en el fons era l’objectiu número 1 de la cursa. Estava tranquil, però això no m’havia evitat dormir malament (4 o 5 horetes) i durant la setmana no havia anat sobrat de son, la meva única preocupació era fer de pro i treure’m les sabates de bici abans de baixar o ser tradicional i fer-ho com sempre.Petita caminata cap a la zona de sortida amb la Cris, la Bea, el Xavi i el Borja. Arribem tot just cinc minuts abans però em fico a l’aigua per estirar una miqueta.
Em col·loco en un lateral, a tercera fila i amb deu minuts de retard donen la sortida. Pim, pam, patades, cops de braços, gent creuant-se... això serà la tònica de quasi tot el recorregut. De seguida em veig enrere i amb la sensació que més aviat segueix avançant-me gent. En els pocs moments de tranquil·litat agafo el ritme i recupero posicions, però em tanquen i una altra vegada el perdo. M’agafen del peu i em quedo tant flipat que no puc ni tornar-m’hi. Així doncs, conscient que no ho estava fent bé surto de l’aigua en 16 minuts, molt pitjor que en els Halfs, on amb l’ajuda del neoprè i la tranquil·litat de nedar còmode i amb triatletes “més professionals” aconsegueixo rodar per sota dels 2 minuts els 100 metres. En la rampa de pujada el Robert em crida “¡Muy bien Pau, eres un campeón!” i per un moment m’ho crec, però no és així la meva natació no és de campió.

Transició ràpida malgrat perdo les referències i em costa una estona trobar la bici. Aigua als peus per treure la sorra, sabates, casc, ulleres, bici i a rodar. De seguida m’acoplo i a tirar. Vaig molt ràpid i passo a grupets que no poden enganxar-se, i el ritme dels quals no m’interessa. Abans d’arribar al fòrum per fi em passa un ciclista, i m’hi enganxo, en porta algun més a roda, però ja veig que ell fa tota la feina. Em poso segon, descanso una mica i li faig un petit relleu. Finalment, i tot i que de tant en tant tenim algú més a roda, ens quedem un grup de tres: el Santi Collell que fa el 70% dels relleus, jo que faig el 30% i el Gerard, que simplement es queda a roda (ara semblo una mica el Sergio Garcia, amb això dels noms; per cert vaig estar xerrant amb ell al final de la cursa i em va comentar coses molt interessants).

La veritat és que és una pena no haver tirat els tres, perquè a falta de més de 10km teníem un grup gegant que amb una mica d’esforç haguéssim agafat i tots tres haguéssim sortit beneficiats. M’ho passo molt bé sobre la bici, vaig a fons, sempre per sobre de 40 km/h i amb el pensament que 20km a tope no tindrà greus repercussions sobre les meves cames. És divertit fer relleus, donar-ho tot durant uns minuts i després passar la feina a un altre, també és lícit anar a roda, però no hi veig l’al·licient més enllà del competitiu, i la veritat en la sprint de Barcelona, i un júnior...

M'encanta aquesta foto, amb la iaia. I en general magnífic reportatge de la Bea.

Al final decideixo que faré de pro, així que a la recta final ja em trec les sabates i baixo descalç, bona decisió. Em poso paral·lel al Santi, el felicito i piquem de mans (bona feina).
El tram de running sense gaire història, saludo al Raül i a l’Albert que em fan un crit i em poso a rodar ràpid, el circuit se’m fa llarg, però intento portar una cursa estable, sense defalliments. Ho aconsegueixo i em permet recuperar més posicions, especialment fins a falta de dos km i mig en que ja mantinc la posició, algú em passa però de seguida en recupero una. M’hagués agradat rodar a quatre, però no porto l’entrenament adequat, així que em limito a fer-ho tant ràpid com puc.

I com passa en aquest tipus de curses als tres o quatre minuts d’arribar ja he recuperat les pulsacions i per tant torno a estar bé.
Les dades són (demà posaré les pulsacions):
De 1372 participants

CORTADAS GUASCH Pau

Posició: 183

Temps total: 1:09:26

Primer classificat: 54:27

Parcial natació 0:17:07 (16 + 1 d’arribada al xip) posició 477 (163ppm)

Parcial bici: 0:31:22 (38,26km/h) posició 130 Em van sortir 18.5km però la mitjana més o menys ja que en els 31.22 hi ha les dues transicions, que van ser ràpides però vaig tenir algun problemet. (156ppm)

Parcial running: 0:20:57 posició 183 (174ppm)

Com dic em va agradar veure molta gent i participar per fi en una triatló junts: Borja, Xavi (amb qui tant he entrenat últimament), Natàlia, Pepelu... o d’altres que no vaig veure: Míriam, Jaume, Montse i tants d’altres que em deixo. I perquè no dir-ho estic molt content de la posició final i del parcials de bici, per rodar tant ràpid, i running per fer el 193 malgrat la majoria que m’envoltaven havien pogut descansar més en la bici.

Totes les fotos

Triatló de la Vila (i alguna de Les Angles)

Vídeo de l'arribada de la Triatló de la Vila a Barcelona (baixada de www.strands.com que me’n va parlar el Roger Roca, que estava a l’arribada)

Segon premi de Solidaritat

M'agrada més la llarga distància, no hi ha dubte, però avui m'ho he passat teta. Baixant cap la Torre Mapfre i pujant després, xerrem amb la Bea sobre les diferències entre una sprint i la llarga distància. Ella és més radical que jo i penso que deu ser perquè ha vist des de la barrera les cares a l'arribada d'ambdues distàncies. Tot i que considera que un triatleta mereix tot el respecte pel sol fet d'afrontar-se al repte d'entrenar i competir en tres disciplines (i s'ho aplica a sí mateixa), pensa que un bon triatleta ha de provar la llarga distància. Bea, si no és així ja ho puntualitzaràs.
Personalment també penso que si un estima el triatló I TÉ TEMPS, en algun moment de la seva vida ha de provar la llarga distància, no dic pas un Ironman, però sí un B, un Half, posar-s’ho com a objectiu d’una temporada i és que estic segur que no oblidarà mai les sensacions viscudes.
Però admeto que les spints són divertides, i com he sentit tantes vegades: quan et comences a cansar de la natació ja surts de l’aigua, quan les cames et demanen que baixis el ritme en bici, de seguida arriba la transició i patint una miqueta... estàs creuant la meta, baixant les pulsacions i comentant amb els amics que potser podries haver anat una mica més ràpid.
Són dos esports diferents, en la llarga un es converteix en el centre del món, o millor dit en l’únic habitant de la terra i que s’enfronta a un monstre anomenat Half, però que sap que per molt que costi, l’acabaras tombant. És una lliuta en solitari, contra un mateix, començant per una preparació exhaustiva de tot el material i detalls previs i acabant per intentar no sentir al petit dimoni que va dient “i si parem, mira aquells banyant-se, o aquests jugant a futbol, no és més divertit?”. També hi entra el control, el domini d’una prova tant llarga, el saber que un pot anar més de pressa amb la bici, però que després ho pagarà, menjar correctament... En fi, ho he escrit mil vegades.
En la curta, quasi no hi ha res d’això, ni gels, ni vaselines, ni mitjons, ni un esmorzar important, ni oblidar-se la manxa i pensar que tot se n’anirà a la merda si punxes. No, simplement un relax total, wambes de córrer, botes de bici, casc i les ulleres de nedar, amb això ja n’hi ha prou. En res tenia el box muntat. Això és el millor juntament amb l’ambient que es crea en aquestes curses tan populars i especialment a Barcelona. Però després les sensacions no són mai plenes del tot. Al feeling que un té rodant a més de 40km/h al llarg de quasi tota la bici o al d’intentar córrer prop de 4min/km (cosa que no he aconseguit perquè no he entrenat prou potència), se li afegeix dos aspectes negatiu però relacionats. No nedo bé (això és un problema meu), però és que a sobre la picaresca és present al llarg de tota la competició: no m’ha agradat rebre hòsties fora de lloc, gent que se’m tirava a sobre sense contemplacions, fins i tot un agafant-me el peu per avançar-me (cutre total si pensem que era per a fer 16 minuts a l’aigua i no dels primers), no m’acaba de fer el pes el tema del drafting, veure com els que han nedat bé poden crear grans grups on treballa el 10% o el que és pitjor, veure com hem fet un grup de tres on només dos ens hem rellevat, quina gràcia té això? Jo m’ho he passat teta amb el dorsal 2001 anant a roda de tant en tant, però oferint-li també relleus en els que m’exprimia al màxim, però i el 1192 només volia fer bon temps a costa nostra i després arribar més descansat al running? No ho entenc gaire. En fi, que hi ha elements que van més enllà de l’esport o de l’entrenament i això és el què em frena a fer més triatlons curtes. És només una opinió, no sé si la compratiu?

Això és el més a prop que ha estat de rellevar: anar segón.

El títol no és coherent amb el què acabo d’escriure, però és que m’he animat i m’han anat sortint les paraules, demà la crònica. El cas és que una vegada acabats ens anunciaven per megafonia que havia quedat segon al premi de la Solidaritat, quina gràcia, no m’ho esperava gens, i vull agrair-vos molt sincerament a tots els que heu col·laborat amb donacions tant generoses. M’han regalat una bossa amb diferents coses que em ve de gust repartir-vos, són xorradetes, però no m’ho quedaré tot jo, és per vosaltres. Després d’una trucada per part del meu germà, a casa han entès que havia quedat segon de la categoria, i han posat un Moët Chandon per brindar, els hi he explicat que no era així, però hem arribat a la conclusió que recollir diners per una bona causa també és digne de celebrar-ho.

Hauré d’anar molt ràpid?

Aquest diumenge Triatló de la Vila. Per preparar-la, aquesta setmana he fet pocs entrenaments però curts i intensos, però i la competició com l’he d’afrontar? Ni tan sols recordo la darrera sprint que vaig fer. La primera premissa és escalfar una mica, tant amb la bici com dins l’aigua ja que normalment els primers 500 metres de natació vaig amb dolor a la musculatura i després ja agafo el ritme. Si són 2km cap problema, però 750...
Si surto bé de l’aigua, la bici a tope i en un bon grup, però realment ho dubto, ja que segueixo sense nedar ràpid.
Osti quin pal que estic fotent, bé que aniré allí a saco, i a passar-ho bé i a saludar tota la gent que van fent triatlons esprints i amb qui mai coincideixo ja que aquest any em toca llarga distància. Ja veurem com estic diumenge a les 8 perquè avui he dormit menys de tres horetes. La festa començava al camp nou amb un soparet i acabava arribant a les tantes i després “d’algun” gintònic, a casa. No seria l’ideal per preparar un Ironman (al llibre del Fink no ho he trobat), però ja vaig dir que el juliol me l’agafava lliure abans dels dos mesos claus.

Amb el Carlos, sopant a Tribuna

Temitas: Casc, entrenament i Real Dreams

Al final valdrà la pena haver-me casat amb la Bea!!!!!

Fa uns dies escrivia un post referent als dos cascs que tenia previst comprar-me i de passada posava el meu preferit, recalcant que no el voldria ni regalat (per si les mosques). Doncs resulta que les mosques han volat i ahir em trobava a casa l'Spceialized S-Works amb els colors de la copa del món. Ara no podré caure, patiré quan deixi el casc a boxes, no podré suar... sóc un desgraciat.

Per altra banda segueixo la meva setmana de preparació, o millor dit d'adaptació, al Triatló de la Vila, dimarts feia una serie de 700 o 800 metres ràpida a la piscina del DIR i ahir bons canvis de ritme en bici i transició cap a 6km de running pel Parc Güell rodant prop dels 4.30 amb relativa facilitat.

Aprofito també per donar-vos les gràcies per participar en el projecte solidari que començava fa tot just una setmana i que detallaré per a aquells que m'heu demanat que ho expliqui una mica millor (o literalment "el teu post no s'entenia gens"). Real Dreams és una ONG que col·labora amb la Federació Catalana de Triatló, i un dels mètodes que té per recaptar diners és a traves dels participants en les diferents proves del calendari. Un cop inscrit a la Tri de Barcelona m'arribava un mail per si volia crear una petita web que servís per rebre donacions per algun dels seus projectes i em va semblar interessant. Vaig navegar per la pàgina web perquè desconeixia Real Dreams i volia saber a què es dedicaven i quin tipus d'ONG eren. Com ja vaig escriure el fet que sortís el nom de la meva escola era un element de prou garantia. Així doncs amb el pretext de la Triatló de la Vila, creava la web, que era el mateix que posar una foto, un petit text i escollir un projecte. La Bea em comentava que potser hagués estat millor algun més estandard, tipus crear una escola a Àfrica o ajudar a al desenvolupament de Perú, però vaig escollir el de Gestión de excedentes perquè beneficiava a un sector més gran de la humanitat. La Gestión de excedentes és una eina creada per Real Dreams que a mode de subhasta on-line relaciona les empreses que tenen material que no utilitzen amb les Entitats sense ànims de lucre que el poden repartir entre els més necessitats. Aquesta eina necessita un pressupost de 3.900 euros per implementar-se, i aquí aniran tots els diners que m'ajudeu a recol·lectar.

Dir-vos que estic gratament al·lucinat amb la resposta obtinguda, pensava que les xifres es mourien entre 2 i 5 euros, però d'entrada alguns de vosaltres "heu trencat el mercat", sou una canya! Estic gestionant amb Real Dreams perquè sóc conscient que hi ha algunes donacions que no apareixen, com a mínim la meva i la de la Mònica que vam fer el primer dia no consten, però sembla que ja han detectat el problema. Si algú vol comentar-me que hi va participar i no hi és que m'ho digui. Sense sumar els diners que encara no surten ja portem 160 euros, moltes, moltes gràcies. Fins el diumenge encara hi sou a temps així que si la meva explicació us ha convençut ja sabeu...

http://frealdreams.org/mihucha/PauCortadas1

Resultat del casc

Triathlon des Garotxes (Les Angles)

Collons, mira que són complicades les triatlons! A Les Angles feia el meu tercer Half i crec que és el què vaig cometre més errors logístics, per sort sense greus conseqüències. També va servir, però, per polir temes d'alimentació, control de cursa i créixer una mica més com a triatleta.
Dissabte, i després que el Nacho ens abandones per anar a collir bolets, el Nico i jo sortíem a rodar una mica ja per la Cerdanya, el sol picava, però feia fred: 30 km a ritme còmode i que em van anar bé per estirar les cames. Per la tarda ens trobàvem tots a la zona de recollida dels dorsals, els quatre que competiríem l'endemà (Nacho, Nico, Antoni i jo) i amb el Josep Maria i família que aprofitant que estaven passant el cap de setmana a Oceja, havia vingut a "espiar" l'altriman. Parlem de la seva propera adquisició, ens explica una mica com és el terreny i com sempre em diu que estic molt bé (posant-me pressió). Molt bé no sé si estic, sempre hi ha camí per recórrer, però el que sí és cert és que en relació a Balaguer tinc més confiança, he perdut una mica de pes i les dues setmanes prèvies han estat molt més satisfactòries (especialment els 25km de running amb el Xavi).
És aquest punt de presentar-me amb els deures fets el què em fa estar tranquil el matí del diumenge. Arribem al llac i fa fred, són dos quarts de nou i en poc més d'una hora hi haurà la sortida, temps que ajudarà al sol a escalfar la terra i aconseguir una temperatura més que agradable. Els boxes són una mica caòtics i falta lloc, de totes maneres trobo un raconet i començo a preparar les coses detingudament. La primera errada la detecto ja abans de sortir: el bidonet que he posat al congelador s'ha deformat i no tanca del tot.

No estic còmode amb el neoprè, no sé si és la marca, la qualitat del model o simplement que tothom està igual i jo em queixo, el cas és que un cop enfundats aprofitem per comentar les darreres impressions i el "pistoletasso" ens pilla despistats. Crono, ulleres i cap a l'aigua, intento buscar el meu espai, sempre en algun dels laterals i començo una natació relativament còmode i a ritme correcte. La temperatura i la qualitat de l'aigua són perfectes i el recorregut senzill i visible: una volta de 1.900 amb moments de bones brassades i d'altres més despistat i on tot i no anar pitjor que a Balaguer em dóna la sensació que m'estic quedant una mica enrere.
La sortida és agredolça, no tinc tanta gent darrera com en el pantà de Sant Llorenç, però en canvi repeteixo la marca de 35 minuts que per mi està més que bé, és el què hi ha.
Transició ràpida (aquesta vegada sí, malgrat m'he de treure de nou els mitjons per posar vaselina, però m'estalvio la crema solar, la vaselina al cul i ho faig tot una mica més concentrat). De totes maneres l'excursió cap a la sortida és llarga de collons.
Osti, volia fer una crònica curta i tot just només he nedat. Continuo.

La seqüència d'aquesta foto és: surto de boxes, em cau el comptekm, el recullo, el giro i sento a l'Anna animant, la il·lusió la demostra el meu careto.

Després de sortir de la zona del llac per un asfalt patètic, cap al km 4 comença el primer port de 5km, pujo, però el comptekm em marca 13km/h, i aquest és el ritme que em demana el cervell. Mantinc la prudència del llarg recorregut, el problema és que no he sortit bé a natació i en canvi per cada un que avanço jo, tres nous em passen a mi. El bidó que no tancava se m'obra cada vegada que bec i en l'altre m'hi he deixat de posar les dues pastilles d'Isostar que m'havia donat el Nico, així que 90km a aigua: segona errada. La primera baixada és trepidant, carretera estreta, velocitat entre 60 i 70 km/h, asfalt irregular i corbes ràpides. Tot això seria genial si no fos perquè estava oberta al trànsit, s'hauria d'haver tallat durant 4 horetes, era molt secundària. De sobte, de nou rampes de pujada, i una altra vegada els 13km/h, encara em passa algú però s’estabilitza la situació. Segment pla que no sé amb quina marxa afrontar i 5km més cap amunt. No puc dir que vagi sobrat o conservador, estic tirant però més no em surt i noto molèsties als adductors des de bon principi, sigui com sigui aquí ja vaig mantenint la posició. Busco explicacions: "no he sortit tant malament de l'aigua", "el patiment de Balaguer m'està fent ser conservador involuntàriament", "la bici va frenada" tot això no era, la més possible "els francesos són molt bons ciclistes i jo en canvi avui no tinc tant bones cames".
El darrer tram són ondulacions i asfalt patètic i no és fins els darrers 7 o 8km en què la carretera és acceptable i de sobte veig uns "acoples" al manillar i em dic ara és la meva. I sí, acoplat sí vaig, i passo gent, i em sento de nou com una moto. Acabant la primera volta hi ha el primer avituallament i "se lia parda": veig que donen bidons i em començo a beure a saco l'aigua del trencat per tirar-lo i agafar-ne un, em paro i la senyora en comptes de canviar-lo em comença a reomplir el trencat, li dic que no, que en vull un de nou i no em fa cas, al final cabrejada me'l dóna. Encara no entenc perquè es va liar la situació però d'agafar un bidonet sense parar a què em passin 5 o 6 ciclistes mínim. Però el pitjor estava per arribar, posant el bidó miro cap avall i "o déu meu no he agafat la manxa!" Us puc assegurar que si en una tri és fàcil punxar és en la de Garotxes, l'asfalt és horrible, de totes maneres decideixo baixar a fons, tinc risc de punxar, però no vull que una cagada així em faci perdre temps.
Per la segona volta no m'enrotllo més, aconsegueixo rodar igual o millor que en la primera, i això té dues conseqüències: la psicològica que és anar més satisfet amb el ritme i la física, recuperar algunes posicions. Abans d'acabar "pollo" de nou amb els bidonets: tiro el què m'havien donat, agafo un d'aigua, sento "énergetique", així que el llenço de nou i per fi una mica d'isotònic, però clar, estem a França així que el gust és de... maduixa.
Temps correcte però millorable, no gaire superior a Balaguer sent un circuit molt més exigent, però amb algun km de menys. Per descarregar musculatura, intento estirar els quadris, però se'm contractura l'isquio així que res, cap a box i de nou bona transició, una mica més de vaselina als peus, agafo l'ampolla d'aquarius que tenia a mitges i a córrer.
En els primers metres ja em vaig adonar de dues coses: "avui vaig bé, però sóc un empanat", les ulleres s'han quedat a boxes i els guants de la bici a les mans...
El running d'una triatló sempre és especial: en el primer quilòmetre un es veu malament, carregat, i això és dur quan s'ha de fer una mitja, però de seguida s'agafa un ritme que estabilitza el dolor. Així és com durant la primera volta, en què ens van estalviar la pujada i per tant jo crec que prop d'un km de cursa, vaig anar avançant gent, rodant clarament per sota dels 5min/km i pensant “aquest sí que sóc jo”. Els escassos tres avituallaments els vaig suplir amb l'aquarius (a tenir en compte per altres ocasions). El recorregut combinava un primer segment amb alguna arrel pel bosc, creuar la presa i part del lateral del llac per asfalt, un o dos km per pedres (literalment) i pista ondulant fins el darrer km en què ens acostàvem de nou al llac per asfalt i de baixada. Després de guanyar ja poques posicions en la segona volta em vaig estabilitzar rodant amb un Barceloní (Gustau de Triatelite) i perdent una mica de ritme però molt satisfet de la cursa realitzada i de l'esprint final, malgrat estar fet pols, encara em quedava una mica d'energia. Finalment els quatre finishers vam comentar la jugada mentre fèiem una fideuà amb l'Anna i la Vero. No cal dir que vaig trobar a faltar a la Bea, omnipresent en les meves tris i tant necessària abans, després però sobretot durant, de totes maneres el fet de portar la samarreta d'SBR va fer que molts catalans del públic m’animessin a crit de "Mataró!", era genial. I entre els seguidor de la cursa em va fer il·lusió veure al Marcel Zamora, no en va era el mateix país que l'ha vist ser 4 vegades seguides Ironman.

Faig una mica de cara tonto amb la gorra torçada, però la veritat és que mola que et regalin aquest muntatge.

Les dades són:
De 259 participants 217 van acabar
CORTADAS GUASCH Pau
Posició: 99
Temps total: 5:37:53,4

Primer classificat: 4:34:40
Parcial natació 0:36:13 (01:54min/100m) posició 150 Transició 1: 0:04:30
Parcial bici: 3:19:32 (27,06km/h) posició 131 Transició 2 0:02:33
Parical running: 1:35:05 (13,31km/h) posició 67

El parcial de natació és correcte, quedar el 150 és una mica enrere però les diferències són mínimes, el desè per exemple va fer 28 minuts. La transició correcte, tot i que no sé ben bé des d’on la comptaven, veient altres parcials potser encara hauria de baixar un minutet entre la T1 i la T2. En el parical de bici hauria d’haver baixat uns 5 minutets i haver fet el parcial 110, crec que és el meu potencial. Finalment res a dir de com vaig córrer, haver baixat aquest temps m’hagués suposat més esforç en la segona volta i ja estava satisfet amb el ritme.

Alimentació:
Mitja hora abans de la cursa: mitja barreta i una mossegada de plàtan.
Durant la bici: Mule bar de Mango, Power bar de no sé què, L-Carnitina, una pastilla de glucosa i un Iboprufè (això no ho hauria d’explicar, “no lo hagan en sus casas”)
En el running: mossegada al plàtan més 2 gels.

Ens ajudeu?

Si ahir posava en una balança els pros i contres d'apuntar-me a la Tri de Barcelona, poc després descobria una raó que val molt la pena. I és aprofitar l'esport per a ser solidari.
Fa cosa de dos anys em vaig posar en contacte amb el Pau Rojas ja que tenia una idea que em rondava pel cap i volia comentar-li com a ex-treballador d'Unicef. Vaig veure que un corredor habitual (o ciclista, o triatleta) al llarg de l'any feia un mínim de dues o tres inscripcions, i totes elles per internet. Si en el moment de fer-la t'oferissin la possibilitat de donar per exemple un euro a beneficència probablement molta gent acceptaria. En aquells moments pensava en la Cursa dels bombers, i només que un 10% digués que sí es recol·lectarien 1.000 euros.
Dues coses em van fer enrere, la primera és que cal trobar el moment per engegar-ho, anar a parlar amb els d'Unicef per a què em recolzessin i després amb les organitzacions de les diferents competicions. La segona és que, al menys en aquell moment, amb quantitats petites, les donacions no podien anar a un projecte en particular, per exemple temes esportius (no donaríeu un euro per a què la gent pogués fer esport?).
Ara la fundació Real Dreams i amb la Triatló de la Vila com a pretext, dóna les eines per tirar endavant projectes solidaris i m'ha semblat una idea genial. Cada vegada hi ha més gent que segueix el bloc, ja sigui de manera anònima o comentada, de fet hem passat les 25.000 visites, i m'agradaria que aquest seguiment fos útil per una causa així, a més si al final fem una bona recol·lecta, em comprometo a reprendre les converses amb el Pau i a veure si podem fer alguna cosa.
Real Dreams és una fundació amb molt de renom, he vist per exemple que la meva escola hi va col·laborar per a organitzar una recollida de material per un parvulari a Burundi. El projecte pel qual farem les donacions és el següent:

Gestión de Excedentes
Ref. Localización: Allí donde las ENL lo necesiten. Presupuesto: 3.900 Euros. Beneficiarios: todas las ENL colaboradoras con Fundación real dreams.
Moltes vegades mirem a Àfrica o Amèrica, que està molt bé, però ens oblidem dels del costat. Amb la Gestión de Excedentes els recursos aniran allí on es necessitin.

I per fer la vostra aportació, encara que sigui de dos o tres euros, heu d'entrar la pàgina web i clicar a la part esquerra (ESPONSORIZANOS). Jo ja he començat, no em deixeu sol, ens ajudeu?

http://frealdreams.org/mihucha/PauCortadas1

GRÀCIES

Inscrit a la Triatló de la Vila

Fer o no la triatló de la Vila era qüestió de valorar els pros i els contres per acabar de decidir-me. Entre els contres: l'excessiu preu, la "qualitat" de l'aigua a Barcelona, l'horari (8 del matí), que és només una setmana després de Les Angles i sobretot que no estic acostumat a la distància i no sé si em convé gaire fer una cursa tant explosiva amb els músculs sobrecarregats com porto.

Entre els pros, que finalment han guanyat: és a la meva ciutat, molts amics hi participen i per fi podré competir amb ells (o contre ells jiji), em servirà com a entrenament aeròbic i de potència, estrenaré el trajo 2XU en plan pro i que per cert sortia en una de les imatges de la web de la Tri i finalment que pot ser una bona estratègia d'entrenament.

Com vaig comentar el juliol el volia aprofitar per desconnectar de les xifres del llibre de Fink, m'estic prenent aquesta setmana amb relativa calma i per la següent la Triatló de la Vila serà ideal per mantenir aquesta relaxació en quant a volum, però el què faré és dedicar-la a tirades més curtes però dures, séries i damés.

PD: A més flipareu amb la transició...

Specialized Propero vs Spiuk Nexion

Porto mooooolt temps amb el mateix casc i a més és molt cutre. Estic movent fils per aconseguir un que m'agrada i que em pot sortir bé de preu, el MET Estro o l'Inferno, de totes maneres si no puc, dubto entre aquests dos: el Propero vs el NEXION world cup.
L'ideal seria la fusió dels dos, és a dir el 2009 S-WORKS HELMET - WORLD CHAMPION de Specialized, però val una pasta, al voltant dels 200 euros, i ja sabeu que a mi aquestes coses tant cares, ni regalades. M'he de contentar, per tant, amb el disseny o amb els colors.
Pel què fa al disseny ho tinc clar. L'Specialized Propero és un casc que des del primer dia no em va agradar jiji (no faré com el típic jugador brasileny que des que va néixer era del Barça). No m'agradava gens la part de darrera, però mica en mica l'estranyesa del disseny es va convertir en originalitat i ara per a mi és el casc més guapo que hi ha al mercat. El propero és estèticament igual que l'S-works i és prou solvent. El seu preu, uns 90 euros.
http://www.specialized.com/us/en/bc/SBCEqProduct.jsp?spid=39400
Si tiro pels color, Spiuk fa servir la imatge de campió del món (o sigui jo) en un casc prou assequible: el Nexion. No és un disseny tant atractiu en quant a formes (sembla que estigui parlant d'una altra cosa), però mola. El seu preu, uns 60 euros.

http://www.spiuk.com/home/productos-ficha.asp?id=241

Bon cap de setmana d'entrenament

Quines sensacions tant diferents a una setmana abans de Balaguer! I és que m'estic trobant còmode, especialment en bici però sobretot en el running on he tornat a rodar entre 4 i 4.30 en distàncies curtes i amb mitjanes de 5 en les llargues. El tema calor encara segueix baixant molt el meu rendiment (a qui no?), esperem que el fet d'estar per sobre dels 1.000 metres redueixi la temperatura.
El cas és que ha estat un cap de setmana força complert, començant pel divendres en què el Xavi m'acompanyava a fer un rodatge exigent tant pel desnivell com per la distància (25km) i que vam completar amb una mitja lleugerament superior a 5min/km però fent els darrers quatre en 4.30.
Pels 2.5km de natació al mar no trobava ningú, però mentre els meus pares feien un aperitiu al Club Náutic de Vilassar, jo nedava de boia a boia. Al final quasi una horeta i perquè m'esperava la fideuà, el ritme no era cap meravella, però m'hi hagués estat més temps.
I diumenge quedàvem amb el Nico per arribar-nos a Terrassa i Sabadell, rodant a ritme viu i moments acoplats, però convinant amb estones de xerrameca. Més o menys 82km en 3 horetes. Per sensacions i encara més veient la foto, mica en mica encara hauria de pujar algún milímetre el seient i l'ideal seria baixar un pelet el manillar, a veure si així aconsegueixo posar l'esquena més plana. Sense pressió, però, ja que ara vaig còmode.

Per cert, estrenant equipació de SBR i cremant-me les espatlles (no esperava tant sol).

Fotos del Tour de France etapa 7

Com ja tenia previst, la meva idea era el dia de l'arribada fer l'spinning i l'endemà, aprofitant que passaven al costat de la feina, arribar-me a l'inici de la Rabassada a veure’ls passar. Avui sortia de casa en bici, i he pujat per on havien de passar, com no podia ser d’altre manera un tio m’ha fet la broma de “a ti te han dejado salir antes eh!”. He fet alguna foto amb la bici-taxi i les fletxes que marcaven el recorregut.
Cap a les onze ens arribàvem a la corba i en només 10 minutets han arribat els "protas". He deixat la càmera fixe per poder mirar-los mentre tirava fotos, he vist bé a certs corredors com el Cancelara o el Cavenish, i com sempre (i això ja és de freak), m’ha molat veure els cotxes amb les bicis, especialment la Trek de l’Amstrong o les Orbea ORCA, les Specialized i les Focus amb unes llantes molt xules. Penjo algunes fotos.

Tour de france etapa 7 Barcelona

Spinning en el Tour

Un desastre! No va funcionar quasi res, ni l'organització, ni la música, ni els profes, ni la tele i sobretot va fallar el clima, això sí, nosaltres, o al menys jo, ens ho vam passar prou bé. El dia abans ens enviaven un mail per convocar-nos no mitja hora abans sinó una hora i mitja, així que amb la pluja caient a saco i sortint abans de la feina baixàvem cap a l’arc de Triomf amb la Bea. Teníem l’esperança de què, ja que pringàvem, ens donarien una bona bici, però res de res, un paperet i ens confirmaven l’assistència. La raó d’haver anat abans? Doncs que s’havien passat amb la inscripció on line i per tant no tots cabríem, “tocate los huevos”, la caguen ells i ens fastidien a nosaltres. Encara plovia a tope, així que ens fotem en un bar, jo prenent un Durum i la Bea un bocata de truita de patates fins que arriben el Xavi i la Marga i comencem a fer la cua per entrar.

Agafem les quatre bicis i a pedalar durant dues hores, sense la música i sense ni veure ni sentir els professors. Això si, xerrant, mullant-nos i veient passar les carrosses com si de la cavalcada dels reis es tractés. Per les pantalles veiem com s’acosten i ens reparteixen els cartells grocs per aixecar-los al passar les bicis, però no es veu res per la tele (tant costava parlar amb els francesos i que ens fessin un plano general amb l’helicòpter, fins i tot abans de passar per la zona? Segur que la imatge aèria hagués estat prou bonica. A darrera hora connecten la música, passen les bici per la nostra dreta i pedalem mentre arriben pujant per Montjuïc, una sensació curiosa i divertida.
Ens han dit que hem fet el rècord, ves a saber com ho han comptat, i en tot cas hem estat pedalant més de 2 hores, així que un bon entrenament. El moment mediàtic ve quan els de Tele5 ens entrevisten, primer a mi i després a la Bea que repeteix exactament el què dic jo, però clar, està més bona i és ella la que surt als Informativos del Piqueras.

Cliqueu a la imatge, surt en el minut 23.35, sembla mentida la quantitat de gent que mira els informatius de Tele5, s'ha de mirar TV3, home!!!

Els dies del Tour

I parlo en plural perquè demà també passarà de nou pel centre de Barcelona i fins i tot, pels què es puguin escapar a l’hora d’esmorzar, serà molt més còmode: surt a les 11 de Plaça Espanya, Paral.lel, Gran via, Pg. de Gràcia, Lesseps i Rabassada. Allí estaré jo!!! Espero que em saludin.
http://www.bcn.cat/tour/es/sortida.html
I avui farem aquesta classe d’spinning a l’aire lliure que no acabo de veure que estigui del tot ben organitzat, ja veurem què ens trobem, de moment resulta que ens hem de tornar a inscriure on-line (jo pensava que ja ho estava), ens fan arribar una hora i mitja abans i he enviat un mail amb un parell de dubtes i no m’han contestat.
La foto és de la sortida del dimarts que ens van acompanyar el Jordi i l’Àlex i ens vam trobar amb el Nacho i el seu amic Ferran. Em van passar com una exhal·lació i em vaig picar jiji. Arribant a casa vaig voler fotografia a la Bea, per una vegada que cau, que quedi constànica (la pròxima vegada que sigui en una trialera de les complicades), no la tornareu a veure mai més tan bruta.

Avui parlaré d’altres

I és que gràcies a la jornada intensiva puc gaudir del Tour en plenitud mentre se m’obren i tanquen els ulls. Hi ha molta gent incapaç d’entendre l’afició per un esport aparentment tant passiu, en què un es pot estar tres hores davant la tele sense que passi pràcticament res, especialment en les etapes planes, però és que veure el Tour, la Vuelta o el Giro va més enllà de l’esport. Per un costat mola veure les bicis, avui mateix la contrarelotge per equips segur que ens deixar imatges espectaculars, tant per veure una desena de tios perfectament acoplats i rellevant-se com pels pepinos que porten:

Per l’altre i no menys important és que a mi que m’encanta viatjar, no deixar de ser una manera de fer-ho. És com veure un documental de la Dos en què al maig juny ens mostra els Alps italians, al juliol els Chateaux francesos i al setembre les planícies de la meseta castellana. Ahir mateix rodant per la Provença em recordava al viatge que vam fer fa poc més d’un any, però em descobrien un poble que no vam visitar Beaux en Provence.El cas és que ahir hi va haver un fet que em va fer gràcia, i va ser la indignació del locutor de TV1 quan el Contador es va quedar tallat i en canvi l’Amstrong va quedar en el grup de davant. No entenia com l’equip va recolzar al grup de davant tenint al seu líder darrera, mentrestant el Delgado (mític) li anava dient, això ho dius amb el cor i no amb el cap, i tenia raó, i és lamentable que passi, s’ha de ser professional. A Eurosport només parlaven de l’errada del Contador i que l’Amstrong havia estat més viu. I és que realment era així, l’americà té més experiència i jo sempre el veig dels primers, amb la dificultat que això suposa, el Cancelara va saltar per una mediana per no veure’s tallat, el Contador no va estar atent. Però tampoc passa res, l’únic rival que hi havia en el grup capdavanter era l’Amstrong, i el seu equip va tirar per obrir distàncies amb altres rivals i lluitar pel podi, i és que crec que el Contador guanyarà el Tour, perquè és el millor, i segur que gaudirem amb ell.
També sobre dues rodes, tot i que tampoc sóc un megaaficionat, dir que vaig passar de l’odi a l’amor amb el Lorenzo veient el casc que va lluir a Montmeló i em vaig alegrar molt veient al Pedrosa guanyant de nou, i més fent-ho a Laguna Seca.

Canvi de mentalitat

És com si ahir el fet d’haver passat de fer els 3km de natació que em tocaven m’hagués alliberat, vaig arribar a casa amb una altra mentalitat. Al final ni el Nico, ni la Bea ni el Xavi em podien acompanyar en l’entrenament pel mar però no hi havia problema, ja m’agrada entrenar sol, però la platja de Barcelona no està preparada per ser un lloc idíl·lic on fer natació. De fet, al menys en aquesta època, directament no està preparada per res, especialment quan en ple juliol es dediquen a recuperar la sorra portant del fons del mar una terra ennegrida que enfosqueix i enterboleix l’aigua. Vaja, que vaig decidir no fer natació, i que un altre dia faríem algun quilometret de més i sortir de la capital.
El cas és que el fet de trencar l’obligació d’entrenar, més algun dia de males sensacions, més el comentari d’algun altre esportista respecte al sobreentrenament van fer que arribant a casa al vespre pensés que és important gaudir d’aquests dies i que les pròximes dues o tres setmanes seran més relaxades, triatló de Les Angles inclosa. En quant als entrenaments, crec que he complert prou bé, i que sobretot a l’estiu ja em dedicaré a pulir i carregar bé les piles amb molts km, ara toca gaudir una mica dels sopars a terrassetes, del quedar amb els amics a prendre alguna cosa o fins i tot de sortides amb la calma en BTT. Si bé és cert que les sensacions en ple entrenament són prou bones, em costa molt engegar, les cames em fan molt mal i no agafo el ritme. En quant a la competició, ja quan estava fent Balaguer, especialment abans del baixon del running, considerava que tenia els deures fets, que a Les Angles podia anar a gaudir, al final em va quedar una espineta al pensar que una mica millor ho hagués pogut fer, però en principi ho solucionaré fent una tri més progressiva, intentant que em quedin forces per córrer encara que l’actuació general sigui pitjor.
Penjo una foto de les que van fer els fotògrafs professionals a Balaguer, que he de pillar en bona qualitat.
Divendres em passava una estoneta per les 24 hores de Montjuïc i la veritat és que em donaven molta enveja. És una mica indignant que cobrin tanta pasta per aquest tipus d’esdeveniments, pensava trobar-me unes carpes amb matalassos i fins i tot un càtering (què menys per 150 euros), però res de res, això sí, com dic m’hagués agradat participar-hi, especialment en la disciplina de parelles, un altre any. Felicitats a tots els participants.

Doncs divendres coincidia que em comprava per fi les NB 1063 i que em confirmàven la inscripció a Les Angles. Crec que és la primera vegada que tinc unes wambes amb vídeo al youtube i la veritat és que vaig estar dubtant una mica (dos milèssimes de segon) perquè al Decathlon hi havia grans ofertes com les Gel Nimbus per sota dels 90 euros, però la fidelitat a la marca i les bones referències de les 1063 van fer que la resta me les mirés però ja amb el meu parell talla 45 a la mà.
Ara a fer-li km a veure si puc rodar-les una mica de cara a la tri d'aquí a dues setmanes. Diuen que més val no estrenar, però la veritat és que vaig fer quasi 10km i em vaig sentir molt còmode (només un pelet caluroses).
Si algú vol les Gel Kayano les hi dono, li queden uns 300 o 400km de feina, és a dir no són valides per cap corredor habitual, però si poden servir perquè algú provi què és això de córrer amb unes wambes que no siguin de tennis o de bàsket. No sé si els de corredors.cat encara fan lo de la donació?

Velocitat d'informació i resum de juny

Sempre s'ha dit que la llarga distància és cosa “d'avis”, que fins que no sobrepasses els 30 ho tens complicat per guanyar un Ironman, una marató i encara més curses de l'estil de l'Ultrarail del Montblanc. I quan parlo de guanyar parlo en general de fer-ho bé, de ser bo en aquestes disciplines. L’experiència és un grau, i en aquest cas és raonat, ja que com més curses o triatlons s'hagin fet més coses es poden polir, més informació s'acumula i el cervell es va preparant per les diferents etapes emocionals i físiques que passa un en curses de 3, 4 o 15 hores.
Tot això s'està trencant, des de casos més propers d'amics més joves que jo que lluiten per baixar de les 3 hores en una marató, o altres amics debutants en un Ironman amb vint i pico anys i que baixen de les 11, fins als professionals: no domino del tot el tema de les edats en les triatlons, però el que sí sé és que venen xavals molt ben preparats com l'Alistair Brownlee (que de moment competeix en distància olímpica i que em va impressionar en el running al campionat del món a Madrid), o en altres disciplines com el Kilian Jornet que està trencant tots els records, que s'està "menjant" a tots els veterans que fins el moment dominaven la disciplina del trail running.

En Marco Olmo guanyava al 2006 amb 58 anys i el Kilian el 2008 amb 20

I per mi tot això té una explicació: la millora tecnològica. Tecnologia que permet als professionals estar cada vegada més ben preparats amb nous mètodes d'entrenament, amb moltes dades que supleixen l'experiència necessària de fa 20 anys o els aparells que els ajuden en cursa a tenir controlada la potència, els pols, els ritmes... I el que és millor, tots aquests coneixements circulen ràpidament per la xarxa gràcies a Internet però particularment als blocs, i la plebe aprenem dels grans, dels bons, de les seves errades i dels seus mètodes, i mica en mica podem millorar, i això és molt bo perquè permet a dos matats com nosaltres (i molts que s'hi apunten) a provar amb una distància com l'Ironaman i tenir la sensació que sabem de què va. Gent com el Robert Mayoral o el Josef Ajram a qui poc els hi falta per detallar les hores que dormen o les vegades que van al lavabo, es complementen amb blocs de cracks que estan en primera línia, que opten a guanyar triatlons, com el Richard Calle, el Sergio Garcia o el Clemente Alonso.
Tant el Sergio com el Clemente han escrit recentment entrades que exemplifiquen molt bé el regal que suposa que relatin les seves experiències. Em semblen molt interessants les dades d’entrenament del primer que no són gaire diferents a les meves i molt inferiors a les d’altres bloguers, és més només en bici em supera en 300km però fa menys natació i sobretot menys running, i malgrat tot els seus nivells competitius són excel·lents. Evidentment hi fa la genètica, però està clar que són entrenaments molt efectius dels quals cal aprendre, el volum sense qualitat no és eficient. http://sergiotriatlo.blogspot.com/2009/07/resumen-entrenamientos-junio.html
Què dir del Clemente Alonso, a part que escriu molt bé, ens permet saber què pensa i com es prepara un atleta d’èlit, que en les darreres proves que ha participat, Calella, Zarautz i Niça, ha fet primer i dos quarts i que relata a la perfecció el què sent en carrera.
http://clementealonso.blogspot.com/2009/07/zarautz-niza-voy-mal-que-puedo-hacer.html
Tot plegat és ideal per a què nosaltres aprenguem, per a adaptar els seus mètodes d'entrenament i competició als nostres coneixements i així ajudar-nos a estar cada vegada més a prop del potencial.
Parlant de potencial, penjo les dades del juny, un bon mes d'entrenament en les tres disciplines, i que inclou la Tri de Balaguer, on publicava les possibles errades que havia comès però que em faltava una mica de modèstia per reconèixer que potser aquest és el màxim que puc donar. En fi, tampoc em preocupa, si és el que hi ha, doncs què hi farem, intentarem millorar-ho, que la frase que encapçala el bloc no està escrita perquè sí, me la crec i sempre posaré objectius que estiguin més enllà del meu límit.

Barcelona spinning world record: inscrit

A proposta del Xavi i juntament amb la Bea, ens hem apuntat a una classe d'spinning que coincidirà amb l'arribada del Tour el 9 de juliol Segons diu, els veurem passar mentre pedalem (la sensació serà curiosa però espero que tinguem una bona posició, sinó no veurem res). Si cliqueu sobre la imatge entreu a la web, per si algú s'hi vol apuntar). Mola perquè et recomanen tenir bona forma física, sort que no diuen res de l'edat!!
Participa en la classe de cycling més gran de la historia. 500 bicicletes estatiques t'esperen per a acompanyar al Tour de France. Una classe especial dirigida pels millors professionals.
Inscriu-te
Aconseguirem batre el record del món de participants en uneixi Master Class de Cycling. Uneix-te a la BSWR i forma part del nou record del món. Una oportunitat única de gaudir d'una Master Class, de manera gratuita i gaudir del pas del Tour de France des d'una posició privilegiada.
També m'he inscrit ja per Les Angles, tot i que encara no he pagat (m'han d'enviar un mail que no arriba)