Duatló per equips del Prat: Yes, weekend!!!

De la Bea,
 
El Pau i jo tenim fama d’hiperactius. Doncs jo aquest finde em vaig superar... Però voleu que us digui un secret? Potser avui ha estat un dels dilluns de més bon rotllo que he tingut mai... I estic tant feliç, que he decidit fer una crònica al blog del meu marit, perquè al FACEBOOK no m’hi cap tot el que haig de dir... Allá voy!!!

Comencem el divendres tarda ampliant al família: el Simó ve a dormir a casa. I per celebrar-ho anem al Margarita Blue... Tappering a la Mexicana, i una de les meves perdicions: els seus Nachos.

El matí del dissabte comença a les 7h: el Vic ha decidit que no té son... Però el Pau em cobreix i puc dormir fins a les 9.30h. A aquella hora els meus tres nens (2+1) em desperten saltant al llit... Comencem amb alegria... Anem preparant esmorzars i ja començo a notar que estic nerviosa. Encara no he preparat res de la duatló, però tinc la súper llista de la Lídia corregida per la JULS (què seria d’un equip sense les seves líders) i tinc a casa al meu PT que mai deixa res “en el tintero”. A mig matí, el Pau torna actuar, i baixa amb els nens a jugar a futbol... Amb la calma recullo 4 coses, i començo a preparar amb carinyo tot el que necessitaré... Inclús puc donar-me una dutxeta relaxant... Estic nerviosa, però ho tinc controlat. Amb la infrastructura dels peques solucionada, sortim cap al Prat. Creuada dels primers wapps de sincronització: la Li va on time; la Manu, suplent de luxe ja està al Prat just in case i el Toni amb tot el que necessita també “a puesto”. La Juls i la Inma arriben una mica abans i recullen dorsals. Arribem, petons, pipis, preparació, arribada dels altres fans de luxe, el Martí i el Víctor Señor (què monos, estan a totes!!!). Entrem a boxes: tot quadra. Estem nervioses però compenetrades, i contentes, i això mola. Escalfem una mica amb la Manu, que com sempre, encara transmet més bon rotllo (mira que és cuca la cabreta italiana, cobrint-nos les esquenes, només per si de cas, tenint al dia seg­üent la Marató de les Vies, on per cert, fa un paper estel·lar!!!). I tot passa de pressa: ja estem sota l’arc de sortida!!! Comença l’espectacle!!!

Decidim que vagi davant la Lidia i la Juls per marcar el ritme de la primera volta. La Juls ha demanat calma per aclimatar-se... Surt de tota una setmana al llit amb gripasso... Però la que acaba necessitant calma sóc jo: no tiro!!! He deixat el GARMIN a la bici. No volia perdre temps a la transició canviant el rellotge... Per tant no tinc referència de ritme: només sé que elles tiren i jo no... I que elles podrien anar més ràpid i jo no. Són tres voltes, i acabada la primera ja no veig gens clar les altres dues a aquell ritme i penso: Bea, què cutre!!! I tu estàs entrenant per una marató, reina?... Però un equip és un equip, i les meves Dragones, liderades per la Lídia, m’arrosseguen, i em tiben, i acabem el circuit de run.

Em sento cansada i una mica avergonyida. Em dono compte que hauria d’haver planificat portar algun gel. La Li em dona un, bec aigua, i canvio equip, però fem/faig una transició lenta. Pugem a la bici, començo a pedalar, i en un tres i no res, canvio el xip: la meva disciplina!!! La meva flaca dragona... Comencem els relleus inspirades, treballant com havíem entrenat... La primera volta amb vent a favor, anem bé, jo em sento genial, sóc una altra. Ens cridem, ens animem, els hi dic que estic bé... Sóc feliç!!! I cap al final de la primera volta veiem un equip al que poder avançar, no un dos!!!. La Lídia diu una de les seves frases màgiques a la Júlia: “Juls te las comes tú? Haces los honores? O ho faig jo? El que vulguis”. I la Juls entra a matar... Jo vaig tercera, avancem, canviem relleu, i quan la Júlia es col·loca darrera es dona compte de que falta la Imma: MERDA!!! No es veu en tota la recta.

Foto de Maria Wille

Els dos equips que hem avançat, ens passen, i com no la veiem, prenem la decisió de continuar, amb aquell gust agredolç d’abandonar a un company sense saber què ha passat (Bastuseta, em vas venir al cap... Les teves paraules i la teva experiència... Em sap greu no haver-te pogut fer cas!). Seguim les tres... Arribem al punt on estan els nostres, el hi diem que em perdut a la Imma, que mirin què ha passat, ens animen, i seguim.

Just al iniciar la segona volta, tornem a tenir a tiro els dos mateixos equips d’abans. Aquest cop sóc jo la primera dels relleus, i vaig “a por ellas a piñon”... Però es tornen a resistir... Just en el moment màxim de confusió, vigilant als dos equips en qüestió, i a un tercer que s’incorporava a la carrera, la Júlia toca la meva roda, i es desestabilitza poc després, caient. Jo sento el soroll, però al haver tirat ràpid i amb el vent en contra, penso que porto a la Lídia i a la Júlia darrera, i quan em giro per veure quin equip ha caigut i mirar si la noia està bé, veig que l’accidentada és la Juls i que no pinta bé. Giro cua: la Lídia ja estava al rescat. La Juls, té la cara desencaixada, sang al colze i la bici una mica perjudicada. Posa bici “a puesto”, respira a fons, i amb aquella mirada que té de determinació diu: Seguim!!! I seguim!!! La Lídia i jo fem 2 relleus curts de recuperació per ella, i després continuem amb normalitat. A partir d’aquí, ja no hi ha més accidents. Anem bé, fem els nostres relleus, portem un bon ritme, ens animen, ens lamentem per la Imma, lliguem amb els tíos que ens avancen (oi, Lídia?). I acabem la bici. Destacar els crits dels nostres fans, veure a la última volta de bici que la Imma està bé i somrient, i destacar l’entusiasme de la Manu, que saltava i cridava com una boja a cada volta!!! I els meus peques, que em miraven amb cara d’al·lucinats, amb una mena d’emoció rara continguda, jajajaja. Mamá, ke ase?

I així arribem al últim run. La Juls porta el bessons pujats, i pateix més de cansament. Jo la primera volta vaig animada i les cames volen una miqueta gràcies a la bici, però a la segona no vaig tant bé, però millor que el primer segment.

Però la incombustible Lídia pot amb tot. Ens anima, ens arrossega, no ens deixa que ens rendim, i ens fa sprintar per entrar en meta!!! I al creuar el arc, ens abracem amb molta força i fiquem a la Imma al mig... I això val molts diners!!! Com diu un amic meu, para todo lo demás, MASTERCARD...

Recollim, dutxeta i ràpid a preparar infraestructura del dia següent: dormo a casa de la meva mare amb els dos nens, ja que la Mitja de Barcelona la correm el Pau i jo. Sopem sopar de mami, que sempre és un bon reconstituent: amanida de pasta (petició especial), croquetes caseres delicioses i maduixes i de postres: BCAA, AMLSPORT de proteïna de llet + col·lagen i IBUPROFENO. I per les cames, gel fred de WEAONTOWIN. I a dormir aviadet!!! El Pau em recollirà a les 7.30h: fa de llebre i ha d’estar aviat. Però el Vic em tenia reservada una sorpresa: de 4 a 5.30h va decidir que no volia dormir... AISHHHH.

Sona el despertador: Bea, a on vas envàs? El més curiós de tot és que un cop esmorzada, i malgrat el cansament, tinc fins i tot ganes de còrrer: és greu doctor? El Pau em recull. Anem on time, de seguida ens trobem amb el Nacho, i com estic allà amb ells, faig vida amb les llebres i em sento VIP... Jajajaja, de veritat. Com si fos una mica ÉLITE...

Trobada amb la Sheila: el seu petó de sort sempre em fa sentir com a casa. Foto dragona, i cap la sortida. I em torno a sortir important: em situo amb ells dos a primera fila de la segona sortida.

Allà veig al Robert, i colem també al Tico. M’encanta veure’l tant content, tant fort i tant motivat. Vol baixar de 1h40’: olé ell. Porta fins i tot llista de música preparada per aquell temps, i acabar amb Carros de Fuego...Em fa molta gràcia: el recordo de peque (era com un angelet) a la Cerdanya, un dia que no volia sortir a jugar a futbol al jardí perquè feia fred... Just em va venir aquella imatge al cap... Senyal de que ell es fa gran i fort i jo vella. I que tant esforç del seu pare i meu al run per fi ha donat fruits amb marques brillants a la família... 1h37’ el xaval: RESPECT!!!

Comença la meva cursa: començo mirant el culet al Pau i al Nacho, però decideixo situar-me entre ells i les altres 2 llebres de 2h que van per davant, amb el objectiu d’avançar també a aquestes si vaig bé. De 0 al 5 aclimatació. Paro a beure al avituallament, amb la bronca del Pau quan em passa. Els recupero, i del 6 al 13 em sento molt bé. Al 8 em situo per davant de totes les llebres de 2 hores i aguanto bé fins al 13. Cap al 10 veig al Jordi i li xoco la mà: primer fan que dona energia . Al 13 començo a buidar-me de cop. No es cardio especialment, ni mal enlloc especialment, és una sensació de no voy y no voy. El Pau em torna a passar quan camino 4 passes. Li dic que tiri tranquil, que si no els recupero, tranquil que acabo. I aquí comença el meu patiment: Diagonal Mar. Sóc llesta i prenc el gel que portava. Punt important. I una altre punt de recolzament: els ànims d’anada i tornada del Joako i l’Emma en aquest punt (gracias guapos!!!). El fet de veure els seus somriures, i el handicap de que m’agrada sortir guapa a les fotos em fa tirar i apretar una mica més.

I a Fòrum un altre al·licient, una altra cara amiga que al 17 em dona una empenteta: el Melchor i el Èric (gràcies a tu també!!!). I així arribo al final. Quedant 4 revifo... Com li he deixat el GARMIN al Pau no sé quan temps real de cursa porto, i penso que vaig pitjor del que vaig. Al creuar el arc de l’ultim km, veig que si apreto, no estaré tant lluny de les 2h, lluny de la MMP de Mitja, però molt decent donades les circumstàncies. Recta final:Borjita, que m’acompanya un trocet. I passadís de meta: la veu inconfusible de les meves Hadas Madrinas, la Lola i la Laura i el Rocamora Power, el Robert i el Tico!!! I ja està, ja estic. Ja veig el somriure del Pacemaker més sexy del món a meta. Feina feta: ja puc recollir medalla per tal que els meus peques la puguin portar al cole el dilluns (Per cert, Bastuseta, la banda sonora era teva i una mica del Vic: SPOTIFY BEHOBIA).

Broche del finde: trobada amb el grup d’AMICS, els Gios: tots, no falta ningú. Amb tota la prole... El David i la Irene també... I gaudim, i rient, i planegem findes i vacances i demanem torn per parlar, i ens trepitgem i ens fem enrabiar... Res ha canviat!!! Quina sort!!! Ni tant sols nosaltres, que estem estupendus... A les proves me remito... Mireu el FB!!! JAJAJAJAJA.

Aquest ha estat el meu finde. Un gran finde amb millor companyia!!! Si algú ha tingut un de millor, que ho demostri: NO M’HO CREC!!!