Olímpic de Les Angles, moments

Moment 1) Dissabte passades 8 de la tarda el Mikel intentant arreglar la seva bici. Fidel a la seva fama tot va ser un desastre, punxem tres càmeres per un problema mecànic i acabem trucant al Carles qui li salva la vida (això sí, el Mikel s’ha convertit en un expert en canviar càmeres)

Moment 2) La mandra encara hi és però els nervis no.

Moment extra) Bastús, penso que tens prou nivell de natació com perquè se’t faci una muntanya nedar 750 metres, però estic molt content per com et va anar i per això ens vam abraçar al veure’ns.

Moment 3) Primer tram de natació horrible, moltes vegades he escrit que el pitjor, però crec que com diumenge mai. Si un no fica el cap a l’aigua en les primeres braçades ja no hi ha volta enrere, la respiració s’accelera, augmenta l’agobio, i ja és impossible recuperar el ritme pausat que et dóna una bona natació. Per sort meva eren tres voltes curtes, així que només calia esperar a sortir de l’aigua i refer les coses. De totes maneres mala natació.

Moment 4) Mai m’havia costat tant treure’m la part de dalt del neo, no ho entenc. Em xoca veure al Marcos sortint de la T1, després m’explica el perquè, diguem que no havia fet tots els deures abans de començar.

 

Moment 5) Surto en bici i res a veure amb Banyoles, aquesta vegada les cames responen.

Moment 6) Després de passar i xerrar amb alguns dragons arribo al Mikel, li demano si tot bé perquè està baixant molt lent, tema de confiança. Sigui com sigui jo vaig ràpid i recuperant posicions però no considero que me l’estigui jugant.

Moment 7) Primeres rampes i zascas el pinyó del 28 em salta i es surt la cadena. Al marge del temps perdut que és poc, se’m presenten dos problemes, tornar a engegar en una rampa del 15% i no poder posar el pinyó gran. Fer els 3kms aquells amb un 39.26 va ser una agonia que encara avui estic pagant amb dolor als ronyons i més desgast muscular del considerat. Pels que hi aneu en un futur, és una pujada de compact.

Moment 8) Arriba el Mikel a la meva alçada, és millor pujador i ell sí porta una bona cadència. Xerrem mentre seguim pujant, em diu que no ha vist encara al Joako i li ensenyo que el tenim al davant a uns metres, porto quasi tota la pujada veient-lo sense poder retallar res.

Moment 9) Xerrant mentre pugem em diu "què cabrón, jo aquí amb tu i després em fotràs l'hachazo a la baixada" Penso que és un exagerat perquè ja no queda quasi baixada, però tenia raó.

Moment 10) Subidon del gel GU ENERGY Roctane (no em paguen, però realment juntament amb Nutriesport són els que més subidon em donen), més arribar per fi al meu terreny (fals pla) fa que m’acceleri i faci un molt bon final. Quan el supero xerrem una estona amb el Joako, em comenta que té problemes amb la cala. L’animo. Hay que rebajar esos nervios!!!

 

Moment 11) Segon subidon. Arribada a boxes amb tots els Dragons literalment cridant. La Bea diu que una de les raons més grans per les que vol tornar a competir és per notar la sensació que es té al rebre aquests crits. Quan ella era Dragona activa no teníem tanta claca.

Moment 12) Començo a baixar per la rampa del circuit de run, més menys en el km 6 o 7, he corregut ràpid però m'he reservat per, una vegada arribi a baix, fer l'sprint final per la presa i el bosc (2kms i pico). Només aleshores puc tenir referència dels que venen darrere, ja que ens creuem. Veig al Mikel pujant, vaig còmode i calculo 4 min de diferència i no puc evitar dir-li "4 minuts, no tens res a fer" mentre piquem de mans. Ell ja no ho veu però aleshores rampote a l'isquio i començar a calcular si amb els 2 o 3 que em queden em podrà retallar els 4 min (m'havia avançat amb la vacil·lada, jajaja), per sort, modificant la manera de córrer i ja en el pla, la cosa amaina, no puc fer l'spint final, però al menys sé que no em retallarà. Un plaer competir amb tu, si no haguéssis baixat com una iaia i no haguéssin retallat la natació hagués estat molt renyit!

 

Moment 13) Seguit del Mikel, el Joako i després el Víctor del qual no havia sabut res des de la T1 i veig que ha recuperat amb el seu running elegant i ara està fent un bon parcial, normal, ell és “de llarga” i ara és quan es comença a trobar bé.

Moment 14) Amb la feina feta arribo al punt de sortida i començo a rebre els primers ànims, li faig un gest a la Isa que és la que primer s’ha col·locat. I vaig veient a la resta, l’sprint de la Bea per donar-me el Guillem i poder entrar amb ell és millor que el meu. Gràcies a ella valoro molt més el què faig i tinc ganes de tornar-li tot el que m’està donant.

 

Moment 15) Em quedo amb les abraçades entre tots nosaltres mentre anem arribant. Sé que són sinceres. I en especial veure arribar al Martí, i amb bona cara...

Només part dels que estàvem allí, alguns havien competit el dia abans i d'altres encara ho estaven fent...

Dades:
Pau Cortadas Guasch 53è (de 205)
Temps total: 3.20.42
Primer classificat 2.49.26
Natació (més curta): 26.13 (97)
Bici (55km): 2.02.34 (58)
Run: 47.25 (24)

Clínic TEST de ZOOT

Comparteixo aquí una proposta dragona pel proper divendres 13 de juliol, crec que val molt la pena.

 

Més info a:

Clínic/Test de neoprens i wambes ZOOT

Pocs però ben avinguts

Gràcies a la presència del Lluís, els 4 dragons que vam sortir a correr el passat dijous vam tenir cobertura mediàtica.

I’m here to win

M’encanta guanyar, però no m’agraden els sacrificis per a aconseguir-ho, per tant si guanyo bé, sinó també. Aquest esperit competitiu, que penso que ha de tenir qualsevol que vulgui ser un bon esportista (encara que sigui competir fent un esprint en un entrenament, o competir contra un mateix posant-se reptes cada vegada més complicats), aquest esperit és l’eix filosòfic del llibre del Macca, un guanyador com pocs he vist.

Fa uns mesos el Charly havia de venir a casa per a poder disputar la Marató de Barcelona, al final no va poder ser però igualment em va enviar un regalet. Jo li vaig dir que no calia i per sort no em va fer cas. Últimament he llegit molts llibres relacionats amb l’esport, el del Marcel mateix és molt bo, millor del què pensava, però el del Macca els supera a tots en escreix. Hi ha trucs, maneres de pensar, vivències, opinions i sobretot descripcions perfectes de les seves experiències a Kona. Sempre ho he dit, no em preocupa no poder córrer una marató per sota de les 3 hores, però sí m’encantaria poder tenir el nivell per a aconseguir un slot per Kona. Una utopia en el meu cas.

El Chris McCormack és un autèntic follonero, no posaria la mà al foc per ell, la majoria de triatletes que el coneixen l’odien, i ho fan perquè és un tio que diu coses que els altres no volen sentir, que li agrada utilitzar la besant psicològica per a guanyar les curses, tant pot dir que guanyarà segur com que els favorits són els altres, i ho fa pensant en les frases que més mal faran als seus rivals. Se’n riu de la filosofia Ironman, ell està a les competicions per guanyar, a qualsevol preu dins de les normatives, no ho comparteixo a nivell amateur, però si ho entenc a nivell professional.

A mi una persona així m’agrada, no m’agrada la hipocresia, no m’agraden aquests que diuen que només volen acabar una prova, o que els és igual com ho facin o que l’important és participar. No dic que no sigui així, però ho sento, no em crec que dins de cadascú de nosaltres no hi hagi aquell punt competitiu, aquelles ganes de fer una competició en 12.59 en comptes de 13, aquelles ganes de superació tant bonica. A més això enganxa, i qui ha fet una cursa de 5km després l’ha volgut fer de 10, i després ha volgut baixar dels 50 min, dels 45 i provar el triatló...

Així doncs, a tots aquells que tingueu un nivell mig d’anglès (s’entén bastant bé) i tingueu ganes de llegir sobre algú que ha estat un dels punters del triatló en els darrers 10 anys, us recomano el llibre on el Macca escriu sobre la seva vida triatlètica, va molt de sobrat, ja us ho avanço.

Explica des de coses tan humanes com que en guanyar el segon mundial a Kona va parar atenció a l'imatge traient-se les esponges i cordant-se la cremallera, perquè en la primera edició es veia com si tingués pits, fins a d'altres tant i tant interessants com com va conseguir evitar la deshidratació als Lava fields.

Més info a:  http://triatlon.com.uy/triatlon/2011/05/im-here-to-win-estoy-aqui-para-ganar-chris-mc-cormack/

I sobretot aprofito aquesta entrada per agrair-li el regal al Charly Triballeau a qui vaig conèixer patint en una marató, però que en un any ha anat millorant i millorant el seu nivell i que com mots d’altres s’ha aficionat al triatló. Merci beaucoup.

PD: I també dir que sóc un fan total de l'ANDREAS RAELERT.

NEWTON sense CHI o CHI sense NEWTON no funciona

Ens estem tornant uns fantasmes... Jo el primer. Veig els pros caient de puntes i vull fer com ells, llegeixo el llibre correr Chi i vull provar de fer-ho, però compte, com tot amb treball es pot aconseguir, però no ens hem d'obsessionar. Els pros porten des dels 5 anys entrenant la tècnica, la seva musculatura s's'h adaptat a un running treballat moltes vegades sobre el tartan, utilitzant les puntes. Nosaltres, portem anys i anys, des de la infantesa, corrent d'una manera, a aquestes alçades (al menys a les meves) el cos ja està molt atrofiat i canviar-lo és difícil per no dir impossible.
Des de fa poc que ha sortit una marca, NEWTON, que reforça la part frontal de la sola per a amortiguar aquest impacte frontal dels bons corredors. Fins i tot en les versions més Pro, el taló està literalment 0 reforçat.
Sóc molt fan de NEWTON, he vist gent al meu voltant a qui els hi han solucionat problemes, molèsties vàries, però aquestes molèsties venien precisament de l'impacte amb el terra. Encara recordo una conversa amb el Víctor: "el pódologo me ha dicho que no corra de puntas que me irá bien para la rodilla", vaig pensar, no te fastidia, un que corre bé i l'intenten corregir. De seguida em van venir al cap les NEWTON i senyors, ja se n'ha comprat dues en 3 mesos. Els problemes han desaparegut.
Però en el meu cas no té cap sentit, una errada habitual, que vaig cometre, és pensar que les NEWTON fan que corris cap endavant, amb les puntes, i no és en absolut així, la relació no és bidireccional: si corres amb les puntes, no ho dubtis, utilitza NEWTON, però sinó, no pensis que les NEWTON faran les coses per tu.
Dit això, us animo a probar-les i també a llegir el llibre correr CHI, bona part del què explica són coses sabudes, però també té algun capítol molt interessant.
www.newtonrunning.com
Correr Chi

ZOOT KIAWE

Quantes vegades he escrit en aquest bloc que volia comprar unes ZOOT, però no trobava el model ni el moment. De fet fins i tot ja havia parlat de les KIAWE.
I aquesta vegada coincideixen tots els factors, per fi unes ZOOT realment voladores (pensades pel Gómez Noya), colors Dragons, i disseny espectacular. Aquest cap de setmana a l'estand de SBR les tenien i les vaig trobar espectaculars. No hi ha més, me les compro!!!!

Aquí tota la info http://triatlonblog.es/?p=2815

Triatló Sprint Banyoles 2012

No podria parlar d’un triatló lamentable, però no va ser bo. Quan quasi faig el mateix parcial corrent que nedant és que alguna cosa no ha funcionat. Puntualment, quan havia estat bé, ho podria haver justificat amb una bona natació, o amb una bici agressiva, però no em vull enganyar, no va ser el cas.

No arribava en les millors condicions ni físiques ni sanitàries, però un xute de Flumil, Couldina i Licipaina feia que a l’hora de sortida estigués més o menys bé. La llarguíssima natació es podria resumir amb el pensament que em rondava pel cap tota l’estona “perquè he escollit un tri amb natació a llac i sense neo?”. Al final va ser menys dolenta del què m’esperava. De fet pitjor va anar la transició on em vaig ficar per un passadís que no em tocava, 30 segons extres i ja estic. Però merda, començaven les males sensacions, vaig ràpid però no suficient, tinc un grupet de 3 o 4 ciclistes a qui no retallo.

No és fins a la primer pujada que m’agafen uns altres tres o quatre i aleshores sí que ho he de donar tot.  El desgast dels primers kms ha estat estúpid però ara no em puc lamentar, o ho dono tot o em quedo i a la merda la tri. Poc més endavant ja ve un grup més gran, liderat per dos o tres veterans que han sortit 6 minuts per darrera nostre. És aquest el moment clau. Sempre dic que les tris curtes i amb drafting són una loteria, però cal comprar molts números, a mi els que donen en el primer segment se m’escapen tots i per tant n’he d’anar replegant a la bici. Però no regalen res: cal patir per agafar grups, cal patir per aguantar el ritme, les estrebades, anar davant costi el què costi, i saber quan regular i quan descansar. Tot i el meu moment trist de forma vaig gestionar bé les poques energies que tenia, però he d’estar millor per anar un punt més ràpid.

A diferència d’altres vegades els meus relleus van ser testimonials, m’hagués agradat tirar, crec que s’anava massa lent baixant, però no em veia capaç. Amb bones cames, haguéssim reduït un minut fàcil.

L’agonia, jo crec que fruit de falta de running però sobretot de bici (m’havia esforçat més del què tocava), va començar des dels primers metres de running. Un sempre s’oblida del patiment, sinó ja ho hagués deixat fa temps, però us puc assegurar que no recordo un tercer sector tant dur com el primer km i mig. Quines ganes de parar, de vomitar, em va tornar de cop la delicadesa física dels últims dies. Quina debilitat! Dit això també és cert que un circuit de dues voltes de 2.5 (per cert clarament més curt, perquè no crec que rodés per sota de 4min/km), fa que de seguida vegis el final, i a la segona vaig recuperar sensacions i vaig poder anar si més no, còmode.

Detall: Vaig córrer amb les Diadora, no m’agraden perquè la sensació és que no m’agafa bé el peu, però es nota que són de tri, al tirar-me aigua per sobre em van quedar xopes i en poc menys de 150 metres ja estaves eixutes.

Detall d’avui: He de parar, porto massa dies arrossegant la faringitis,  i he d’anar en compte amb els processos virals. El meu gran metge particular m’ha dit que millor repòs i com a molt iboprufè. També m’ha recomanat que m’oblidés d’anar amb ties durant uns dies. La veritat és que no fer esport serà duríssim però el segon tema ja el tinc molt entrenat.

Dades: CORTADAS GUASCH, PAU BARCELONA DRAGONS TRIATH 0:16:43 (276) 0:35:39 (147) 0:19:51 (207) 1:12:13
http://www.triatlon.org/competiciones_12/sites/triatlon_banyoles/resultados.asp

Sabatilles de TRAIL RUNNING

Bon resum de les principals sabatilles de trailrunning, tot i que trobo a faltar les Brooks Cascadia, que segur que està entre les tres més utilitzades al circuit. També em fa gràcia el coneixement dels corredors de trail que hi ha "lo que seria los keniatas del trail running como Kilian Jornet, Kilian Jornet o Kilian Jornet..."

Per amor a l'art

Cal competir? Ahir sortia amb una colla de cracks a fer una mica de running nocturn per la muntanya, si bé he vist molts culs en aquest retorn, ara portava uns dies trobant-me millor (en porto dos que no, però això és una altra història que ara no vull explicar). Malgrat estar bé, ahir dilluns ja m'havien advertit que em preparés, que m'esperava un d'aquells dies en que mentre uns van per davant xerrant, uns altres (per no dir jo) anem darrera traient el fetge. Les circunstàncies no m'eren favorables, però malgrat tot, res hagués pogut fer contra els meus companys de batalla.
Més enllà d'això, i si bé hi havia de tot, alguns d'aquests superdotats no competien, ho feien per amor a l'art. De seguida em van venir dues reflexions: "és curiós poder fer un top10 a les curses i dedicar-se a saltar per les muntanyes" i "Sort que molts d'aquests no competeixen perquè els que flipem per estar entre els 5 o 10% primers en una comptició passaríem a estar molt més enrere."
Parlant amb un d'ells li explicava que de fet a mi no m'agrada competir, però que ho necessito per aixecar-me del sofà. Moltes vegades sortiria a fer una mica d'esport, però sincerament sense aquell plus que et demana la competició mai arribaria a fer tots aquells entrenaments tan durs i horribles que et permeten 1) ser competitiu en una cursa, i 2) (I més important) gaudir dels entrenaments. I és que això també és cert, m'agrada sacrificar-me per, sobretot, poder ser capaç de córrer o anar en bici amb l'única preocupació de gaudir del camí (sense pensar en les cames, les pulsacions, l'aigua...).
En el meu cas el triatló és la màxima expressió de la necessitat de competir, m'encanta entrenar les tres disciplines, m'encanta com et posen en forma, el fons que et dóna la bici, el volum que et dóna la natació i una vegada més el fet de gaudir quan ja estàs bé, però em costa. Em costa anar a nedar, em costa pensar que em passaré hores a sobre la bici i que hauré d'aforontar rampes dures i fins i tot, malgrat la meva passió pel running, em costa desenganxar-me de de la mandra, de la casa, de la família... per anar a córrer.
Dit això, ahir no hagués sortit a córrer si no m'hagués sorgit l'Evasion Spirit Trail, i tot i que no em va agradar deixar a la Bea i el Guillem de 9 a 11 (i més sabent la nit que ens esperava), va ser un running espectacular amb gent molt bona i molt maca i dels quals sé que n'aprendré molt, en tots els sentits.

Canvi de plans

Doncs tenia una entrada pensada referent a com plantejava els entrenaments per aquesta temporada però gràcies a l’Edu i a www.runningway.net he canviat els plans. La meva idea era fer una planificació treiatlètica d’aquí a Les Angles, entrenant per igual les tres disciplines o fins i tot ponderant més la bici i la natació. Després una setmana de semirelax i a fer kms i kms de running fins a Cavalls del Vent.

Però resulta que a finals de juny podré participar a part de la Evasion Spirit Trail, concretament a la tercera etapa, de 53.5kms http://www.spirittrailevasionrunning.com/ Ja ho explicaré amb més detalls, però el cas és que ara, sense deixar la bici ni la natació esbiaixaré les meves hores d’esport cap el running, a més estic gaudint com mai de la muntanya, així que no serà difícil. Sé que serà un handicap per les dues tris, però com sempre dic, són distàncies on tu hi poses el grau de patiment que vols, així que serà qüestió de ser més conservador (i fer el darrer parcial a tope!)...

Us deixo aquí el vídeo de la prova, atenció a l'eslogan final!!!

Cavalls del Vent 2012

Què fàcil era quan podia explicar el dia a dia, ara tinc tantes coses a dir que no sé mai per on començar, però aniré al més important i és que torno a Cavalls del Vent. Si bé els arguments per fer-la s’han anat una mica en orris, tinc moltes ganes de realitzar una bona competició en una temporada en què he perdut les ganes de fer triatló, només el fet de pertànyer a un Club i poder compartir moments divertits amb els meus companys han fer que m’apunti a dues tris, surtin com surtin.

El cas és que m’havia plantejat fer Cavalls del Vent perquè molts del Club hi anàvem, vaig pensar que tant de groc per les muntanyes estaria guai, però en el sorteig hi vam entrar només 3 de 10 (això sí, aniré ben acompanyat del Mikel i sobretot de la passió del Pressi). L’altre argument era puntuar per l’UTMB, però crec que saltarà un any, tenint en compte l’any que m’espera amb l’arribada del Víctor prefereixo dedicar el 2013 a puntuar i el 2014 a atacar el Mont Blanc, aquell any ja podrem fer un desplaçament familiar cap a França.

Malgrat aquests contratemps, el fet de ser l’únic objectiu de la temporada fa que creixi el meu interès per aquesta competició i fa que per fi hagi trobat les ganes de tornar a córrer, tornar a exprimir-me. Segueixo sense perdre pes i no he superat del tot les lesions, però en sortides curtes per la muntanya em començo a trobar bé. Els entrenaments amb el pesat del Nacho, que no vol ni trepitjar la carretera de les Aigües fan que els migdies del Marc i meus siguin una hora de muntanya constant, pujant i baixant a saco.

Si m’agrada l’últratrail és perquè et permet competir mentre vas xerrant, i en aquest sentit el Mikel és la companyia ideal, no perquè sigui molt xerrador ;-) sinó perquè estic segur que podrem fer molts i molts kms junts i que no em frenarà gens, ans el contrari, que m’exigirà especialment en les pujades, on jo sóc més diesel. La pena és que comptava també amb el Coke, qui ens hagués fet baixar a saco, crec que tots tres haguéssim fet un equip perfecte i compensat.

En fi, ja aniré parlant del tema, que hi ha temps, m’estic mirant unes wambes més lleugeres que les XA PRO i tinc actualment dues o tres candidates. Ara de moment toca centrar-me en la triatló de Banyoles, estic intentant nedar a tope, perquè arribo molt peix (mai pitjor dit).

Per cert, indignant que no hi hagi acord amb la Federació de Triatló i em facin pagar l'assegurança.

Curses pendents

Com que un dels motius del bloc és fer un recull de l’activitat competitiva que realitzo, tenia pendent quatre dades de les darreres competicions.

Cursa del Corte Inglés: Sé que anomenar-li competició a aquesta cursa és molt dir, però per la companyia (Albert, Jordi i Anna) i pel fet que les lesions recents féssin d’aquells 11km un repte, vull deixar constància de la nostra espectacular actuació:

Primer: 32.43

Temps: 1.13.30 (i això que no vam passar per l’estadi, calculo, però, que vam estar més de 5 min. en poder entrar de l’aglomeració que hi havia, de fet pel 10mil passava amb una hora exacta).

Intermón Trailwalker (100km): La crònica ja està feta.

Classificació: 7ens amb un temps de 14h38’

Primer classificat: 10h43’

295 inscrits i 270 acabats

http://trailwalker.intermonoxfam.org/es/que-es-tw/ediciones-anteriores

Cursa de Can Mercader (10km): Doncs una inseperada trucada del Sergi va fer que un diumenge qualsevol, es convertís en l’esglaó que tan em costava pujar. I és que entre la meva actuació als 10km (com el fet d’aguantar-li la roda al Nacho durant una fulminant pujada a Vallromane avui), han fet que pugui pensar ja en millorar i no en aconseguir la forma. Arribava amb menys referències que mai, les maxacades del Mikel al Cervantes sumades a la sensació que anar a 4.30 era un esprint em feien ser prudent, el running amb el Coke el divendres on, Croozer i Willy inclosos, vam fer varis kms a 4.30 presagiaven quelcom millor. Volia fer un sub45 i anar sense mirar el Garmin. De seguida totes dues coses se’n van anar a la merda, una sortida rapidíssima i el fet de poder aguantar ritmes de 4min/km i sobretot l’ajuda de la llebre sub40, van fer que per moments, i de manera sorprenent, pensés que podia fer un 39. No va poder ser, sembla mentida com de cruels són els 10mil, que no et deixen baixar els 5 segons per km que necessites, però gent, estic contentíssim pels 40 minuts i mig, ja he tornat.

El primer va fer 31.23 i jo (amb el dorsal del Sergi, jijiji)  40.26 en la posició 94, ni idea de quants érem, tampoc molts. 

Gràcies Sergi, recupera't aviat.

Relax

No diré la xorrada aquella de "sal i disfruta", això només serveix pel futbol i d'altres esports d'esbarjo. En un Half es gaudeix després, i si gaudeixes durant és que no has donat prou de sí, i mai sabràs el plaer que dóna haver acabat alguna cosa després del punt de patiment necessari. Està clar que es pot escollir una cosa o l'altre, però us asseguro que la segona és molt millor.

El que sí és important és d'amagar els nervis, no sempre es pot, no és un acte voluntari, però com deia el Víctor: "el què has fet ja està fet i el que no, ja no hi ets a temps". Vull compartir a mode d'ànims aquesta foto just en el mateix punt en què molts estareu aquest diumenge. Us ho cregueu o no, no hi havia nervis sinó la ment en blanc... El què anava a fer era tan llarg que el meu cervell era incapaç de processar-ho i va optar per desconnectar, aïllar-se, en aquests moments era simplement una persona asseguda a la platja mirant com sortia el sol, com tantes i tantes altres vegades havia fet.

I en particular per aquells que feu el Half com un pas intermig cap a un IM, no deixeu de valorar el què fareu, un Half és prou important per si sol, d'aquí a dues setmanes ja pensareu en futurs reptes, ara sereu capaços de competir durant 5 hores i això ja ha de ser un objectiu digne de ser apreciat.

Salomon XT wings 5

Sóc molt proSalomon, acostumen a cobrir totes les meves necessitats i amb una estètica impecable. Per exemple a mi m'agrada córrer les distàncies llargues amb malles perquè s'empapen molt menys de suor, però per contra estèticament no m'agraden, doncs Salomon treu unes malles amb un lleu short que sembla de seda, l'única funció del qual és (si no m'equivoco) estètica. Perfecte! Si no fos pel preu. http://www.salomon.com/sp/product/twin-skin-exo-s-lab-short-m.html
Però amb la darrera compra no he acabat gens content. En contra dels meus principis decideixo gastar-me una pasta en la motxilla, sé que n'hi ha que valen el doble, però per mi, que fins ara havia passat amb decathlon, gastar-me 75 euros en una motxilla ho trobo car. Però penso: aposta segura. En concret em compro la XT wings de 5 litres, ja en tinc una de 20 i per tant em decanto per la petita. Escullo bidons laterals ja que el camelback no m'agrada per córrer (massa pressió a l'esquena, s'escalfa, dificultat de recàrrega...).

http://www.salomon.com/sp/product/xt-wings-5.html
Sent motxilla petita i sense camelback vaig pensar que ni la notaria. Doncs res més lluny de la realitat: és una motxilla extremadament ample, que s'ajusta malament a l'esquena, la subjecció de la cintura és simple i a més difícil d'apretar. Li falta alguna butxaca exterior per portar el mapa, el DNI el mòbil o la targeta de control, sempre cal tenir coses a ma. Algunes d'aquestes coses ja les hauria d'haver vist, però vaig confiar en excés en la marca, i en tot cas el que menys m'agrada, i això no se sap fins que corres, és que es mou molt i molesta.
En definitiva que aquesta vegada no l'he encertat, no és ni de bon troç millor que les decathlon i estic molt insatisfet amb la meva compra. Una putada, perquè l'hauré d'amortitzar igualment.

Tot el que es pot arreglar amb diners...

Ahir em robaven la cartera, em molesta el fet d'haver-ho notat però no haver processat la informació, vaig ser un il·lús. Fa uns dies li donava un bon cop a la llanta del cotxe perquè una persona em va tancar i vaig topar amb la borera. El fet de no admetre que em poden passar coses per estudidesa fa que li doni moltes voltes al tema, em menjo el coco. Però precisament explicant-li aquest segon cas a un amic, em deia "jo cada any vaig a un lloc a portar les llantes i me les deixen com a noves" i concloia "tot el que es pugui arreglar amb diners..." La meva primera reacció va ser "clar cabrón, tu que en tens", però realment el cert és que: tot el que es pot arreglar amb diners, amb més o menys dificultats ho podrem solucionar, i per tant n'hem de minimitzar el drama.
Però no sempre els diners poden amb tot, hi ha problemes, contratemps, juguesques que ens posa la vida i aleshores cal tenir fè, esperança i sempre pensar que ho podem superar, que serà difícil, però ser positius és important, no perdre mai l'esperança que les coses poden anar bé.

Alta mèdica

Segueixo amb les meves neures però he d'admetre que ja estic al menys al 90%, després de la darrera visita al Cardiòleg per presentar-li unes molt completes proves d'esforç tinc definitivament l'alta mèdica. Molts pensareu que després de 100km aquesta entrada no té sentit, però no té res a veure, em va semblar llegir de l'Arcadi Alivés que les màximes pulsacions que havia arribat el dia de la Trailwalker havien estat 140ppm. Jo no crec que arribés ni a això, o sigui que el meu cor amb prou feines va començar a treballar. Sigui com sigui ara ja tinc l'alta mèdica, ara sóc més propens a recaure i a més he de veure si hi ha quelcom més, però el millor és que el cor ja està a tope.
He de recuperar la forma, estic molt lluny d'els amics amb els que normalment feia esport, però no he de tenir pressa, sé que aquest any, si més no durant els pròxims mesos estaré per sota del meu nivell, però i què? Mira, tots aquells que sempre han volgut guanyar-me, ara ho podran fer ;-)  El calendari aquest any és molt simple: Sprint de Banyoles, Olímpic de Les Angles i Cavalls del Vent, sent conscient que només arribaré bé a aquesta darrera competició (sempre i quan el Víctor i el Guillem no em consumeixin totes les hores).
A tothom li agrada estar bé, però ja he après a gaudir del què hi ha, del què em toca.

Seb Montaz

Primer flipava amb el Kilian i el vídeo Slow motion, però després encara al·lucinava més amb el càmera, que havia de fer el mateix però darrera, corrent i amb una càmera a la mà.

Doncs aquest tio sembla que realment està més boig que el Kilian, després de realitzar una prova de 100m de descens skyrunners de l'alçada del Kilian o l'Anton Kupricka, va i se li acut al Seb fer una carrera amb el propi Kilian i un altre, atenció a què fot quan ensopega, és espectacular.
https://www.facebook.com/photo.php?v=329672340440027
Aquí teniu també tot el vídeo, mola com s'ho monten i les coses que preparen.

L'objectiu era superar el récord dels 100 metros llisos
http://www.irunfar.com/2012/05/100-meter-world-record-attempts-on-la-palma.html

La Junta

 

La feina ben feta no té fronteres. Quan una cosa m’agrada hi dedico el 100%, normalment m’excedeixo, i aleshores m’estresso. Ara fa dos anys tres amics començàvem els Dragons. La feinada va ser brutal, hi vaig dedicar hores i hores, estava a sobre de tot i tot estava sobre meu. Vaig arribar a desgastar amb raó la infinita paciència de la Bea. Veient que hi havia gent que ens oferia ajuda al Presi i a mi, vam optar per una decisió que aquest cap de setmana s’ha vist que ha estat clau, crear una Junta. Mica en mica vaig començar a opinar però no decidir sobre el disseny, ja que vaig trobar en el Nacho l’artista que necessitava. Mica en mica vaig començar a opinar però no decidir sobre els temes econòmics, el meu excel de merda s’ha convertit en un triangulat excel complet on no hi falten detalls i perfectament quadrat per l’Espriu. Mica en mica vaig començar a opinar però no decidir sobre l’entrenament i la comunicació, i és que el Mikel domina les xarxes molt més que jo i el que és més important, mai falla en els entrenaments, podia estar tranquil, ja no hi havia de ser sempre. Mica en mica vaig començar a opinar però no decidir en els patrocinadors i ONGs, una mica de rebot vam atorgar aquesta tasca a l’Albert (crec que és la primera vegada que no va dir que no hi estava d’acord), i ell ha revolucionat el tema, entre els seus contactes i els que teníem la resta hem trobat el recolzament de moltes empreses.

Més tard es van incorporar a la Junta el Carles i l’Anna, el primer va poder deslliurar de tasques al Presi perquè aquest es dediqués precisament a exercir com a tal i a controlar els nous socis, tots sabeu que no hi ha millor benvinguda que la que us fa el Xavi. I què direm de l’Anna?, doncs que mica en mica vaig començar a opinar però no decidir en com engrescar a les noies per a què es sentissin còmodes amb els Dragons (quin millor nexe d’unió entre sexes...).

Encara opino i encara decideixo, però com va dir un dia el Guille “Tinc la sensació Pau, que al club ja se li pot treure la respiració assistida”. Potser serà veritat... El Fòrum treu fum amb competicions, entrenaments, temes... en què jo no pinto res. Quedades de varis Dragons com les del Cap de Creus, on tot es va organitzar per iniciativa popular fa que el nadó surti ja de la incubadora.

Però no vull que llegiu aquestes línies com un agraïment a la Junta, que també, sinó com una manera de fer. No som un Club personalista, el Club és de tots, i si som 8 preparant un stage, l’stage surt de pel·lícula.

I si surt de conya, és perquè aquest grup de 8 ha aconseguit que el Club s’omplís de gent meravellosa, capaç de competir fins a la sacietat, de riure, de passar-s’ho bé, de compartir entrenaments abans de les 8 del matí i gintònics passades les 4 de la matinada.

 

Volia escriure sobre l’stage i m’he enrotllat massa, així que ho deixaré per una futura entrada, de moment us deixo la crònica de l’Anna i al del Carles, però ja que parlo del Club aprofito per animar a què compartiu competicions, entrenaments, Estrelles (DAMM), clínics o sopar amb nosaltres a tots aquells que ja sou Dragons però que per timidesa, por o temps, no veniu sovint. I encara més a aquells que no ho sigueu a què us incorporeu al nostre Club, vingueu sols o sigueu un grup d’amics, sereu benvinguts, fa un any la majoria no ens coneixíem i ara vivim un cap de setmana fantàstic com si fóssim amics de tota la vida.

Entrenament de multitransicions

A falta de penjar tota la info de l'exitós stage dels Dragons a Puigcerdà, penjo de moment el vídeo de l'entrenament de transicions on es veu el bon rotllo que hi va haver.

Estem d'Stage Dragonil

Vídeo TRAILWALKER 2012

Fantàstica feina del Toni i de la Txell... No calen més paraules.

TRAILWALKER 2012 = UOC SOLIDÀRIA CHALLENGE

No cal dir que aquí hi falta la Bea (que anava perfectament equipada), el Toni i la Meritxell, però és el què té fer de càmeres, que no surten mai.

Últimament ja no faig cròniques, però aquesta és especial. I ho és perquè és la primera edició (en aquest circuit) i per tant serà interessant per les properes, també perquè molta gent ha col·laborat per a poder recaptar els diners i sobretot perquè per A o per B, no li dono tanta importància com a un Ironman, però no deixa de ser dur de nassos.

A més aquesta crònica és la meva manera d’agrair-vos-ho a tots però en especial a la resta de l’equip i sobretot a l’equip de suport (Toni, Meritxell, Bea, Anna i Marc), sense vosaltres hagués estat diferent. Em quedo amb la imatge del primer avituallament, és increïble arribar i veure els biquinis preparats, tots ben posats i corrent cap amunt i avall per tot el què us anàvem demanant. De veritat, més enllà de paisatges, temes esportius o moments difícils, jo em quedo amb aquesta escena, és la que sempre recordaré.

 

A nivell físic vaig anar molt bé, ja de ben d’hora se’m va carregar la part de darrera del genoll dret (com si vingués del bessó), però el primer iboprufè el va anular del tot i el segon va aconseguir reduir-lo quan tornava a aparèixer a partir del km 60. Després reflex i a tirar. Curiosament era un dolor que em venia al caminar i em reduïa fins a quasi no notar-lo al córrer i per tant trotava una estona, normalment amb el Nacho però també amb el Prieto, i esperàvem per reagrupar-nos. Sigui com sigui i malgrat haver anat més o menys bé, crec que l’endemà era el què estava pitjor, poques vegades, per no dir mai, he estat tant cascat el dia després d’una competició, sort que tinc qui em cuida.

A nivell moral estic pletòric. L’entrenament realitzat per aquesta prova no va ser l’adequat, vaig començar molt tard, tot i que és cert que les dues o tres últimes setmanes han estat molt bé. M’ho vaig currar molt i això va tenir la seva recompensa. Fa tres setmanes estava clarament per sota dels meus companys, i no volia que fos així, tocava entrenar, perquè senyors, aquí no hi ha secrets, la genètica ajuda, però l’entrenament és la clau. Aquest dissabte, per tant, vaig estar a l’alçada de l’equip. Però això em posaria simplement content, el què em fa estar pletòric és que després de 100km amb 0 dolor al cor, però sobretot ni pisca d’una periostits que em feia molta por, puc dir que tinc l’alta mèdica, que ja és tot cosa del passat.

Emotivament ha estat fantàstic. Sabeu que sóc competitiu, no és fàcil formar part d’un equip amb mi, i per tant no va ser tot flors i violes, però crec que puc parlar per tot l’equip quan dic que van ser 14 hores fantàstiques. Cap al km 65 va arribar el moment important: tot és subjectiu, però la meva incomoditat física (pel genoll) i moral (em negava a caminar tant i que se’ns fes etern), va fer que considerés que calia girar una mica més la torca. Penso que a partir d’aleshores l’equip ho va donar TOT, que la cursa va canviar i que aconseguiríem el nostre objectiu de manera brillant, competitiva però sobretot de manera conjunta, crec que a partir d’allí vam ser 4 en 1. El resultat ho diu tot: 7ens de 300 equips I ARRIBANT ELS 4, ABRAÇATS.

A nivell informatiu, crec que la clau està el tram entre Anglés i Cassà de la Selva. En els 30 primers kms, l’estat físic i el paisatge et porten sols, i els darrers 30 en baixada són agraïts (si s’arriba bé a Cassà, és un tram molt rodador que es pot fer de conya). No sé dir si és millor parar més o menys temps als avituallaments, a mi no m’agrada, em refreda en excés i els minuts passen volant, però també és cert que és un descans que pot venir molt bé. En aquest sentit, al ser un equip cal buscar un equilibri entre totes les necessitats, i crec que ho vam aconseguir prou bé, vam estar massa temps a Girona o a Llagostera, però per contra vam anar prou ràpid a la majoria, especialment al final.

I l’anècdota va ser que ens vam despistar i vam perdre ben bé un quart d’hora per recuperar el camí. Entre una cosa i l’altra (parada tècnica, s’havia fet de nit i estar escoltant el Barça) ens vam equivocar en un trencall. El cert, però, és que vam tenir la calma necessària i la intuïció suficient per, amb la inestimable ajuda de l’Iphone, recuperar el camí.

Serà suficient?

En aquest tipus de competicions, 100km i per equips, no cal estar gaire nerviós, jo crec que la probabilitat d'imprevistos està propera a l'infinit, si no són les rampes d'un serà l'equena de l'altre i sinó la periostitis, o butllofes, ungles... Sóm molts i molta estona.
Sigui com sigui esperem que el cost de la competició no sigui alt, perquè la part positiva la tenim assegurada, entre el propi equip, l'entorn i l'ambient de la cursa, ens ho passarem genial.