dilluns, 20 d’agost del 2012

El Vic esta que se lo lleva la ching...


En la darrera entrada escrivia, “la feina ben feta no té fronteres” aquesta va ser la part del Víctor, però la frase sencera venia precedida de “la feina mal feta no té futur”. No vull dedicar aquesta entrada a dir el què penso però sí vull deixar clar que, una vegada més, els que prenen les decisions cada vegada en saben menys del terreny, tenim consellers o ministres de sanitat que mai han tocat un hospital, de defensa que no saben ni de què parlen i les darreres decisions entorn al triatló em fa pensar que també existeix aquesta barrera entre els que decideixen i els que competeixen.
No fer l’IM de Vichy pot arribar a ser prudent, les sabies paraules de la Pati així ho demostren, però va ser un error garrafal. Primer perquè jo vaig ser-hi i la calor era molt alta, però les condicions no eren gaire pitjors que les patides en alguna edició de Calella ni les de moltes altres competicions. Segon perquè si tu organitzes un triatló al mig de França a l’agost, si no preveus altes temperatures és que ets un il·lús i tercer perquè l’anul·lació ha de ser l’últim recurs (Vichy comptava amb un bosquet on fàcilment s’hi hauria pogut muntar un recorregut de 4 o 5km d’ombra molt més fresca de la que podem trobar a Catalunya, on sumats a uns altres 2 o 3 de sol es podia aconseguir un circuit de 6 voltes de 7km amb totes les condicions de seguretat necessàries).
Tot això ho dic perquè la decisió d’anular segur que no va ser de l’organització del Challenge, de fet han cavat la seva tomba, qui es posarà a preparar una prova 6 mesos abans sabent que si fa calor extrema a l’agost a Vichy te la poden anul·lar i tot a la merda?, però la falta d’alternatives sí va ser seva (el circuit de bici era relativament fresc, i les cares dels participants així ho demostraven).

Víctor, estoy hecho polvo, por suerte he gozado de muchas horas de charlas y entrenos contigo, y lo que es peor muchas ausencias a nuestros entrenos porque preparabas el IM. Lo que te ha pasado es una injusticia deportiva muy grande, hasta surrealista. Pero a diferencia de otras hostias que nos da la vida esta tiene solución, y lo que más me gustó es que te las estás planteando ya. Las dos que propones son validas y todas tienen sus pros y sus contras, ya te di mi opinión: Calella me mola más para poder estar, pero con este criterio tendrías que hacer Cozumel, con tu familia; pero deportivamente Calella es óptimo, puedes llegar a esa prueba tanto o mejor que ahora, Cozumel te queda demasiado lejos, el crédito no te llegaría y la temporada se te haría más larga. Tienes que hacerlo, has demostrado que puedes entrenar como un IM, pero no nos engañemos, lo importante, al menos en esta ocasión, es la prueba, quítate la espina cuanto antes y te ayudará a valorar lo de ahora.
Y entonces, en frío y viéndolo desde más lejos, veremos que esta jornada ha sido increíble. No ha sido el gran día que querías, o queríamos: qué grande hubiese sido darte la sorpresa de aparecer en vez de los dolores de cabeza intentando localizarnos, qué grande hubiese sido que esos ánimos, esa salida, esas fotos fueran viendo a un crack haciendo un IM, qué grande hubiese sido que esos abrazos y lloros finales fueran de ilusión y no de rabia. No pudo ser, pero hemos y has crecido mucho, y sobre todo nos has demostrado que eres un crack, que en apenas año y medio te has hecho querer como nadie es capaz de hacerlo, nos has permitido conocer a los tuyos, nos has unido más al resto.
No eres un IM, pero eres un gran tío, un AMIGO! Y lo bueno es que tener tu personalidad o tu carácter es innato y no se puede cambiar, y en cambio lo de no ser un IM tendrá rápida solución.
Tío, que Bea me permita abandonar a mi hijo el día de su cumple para venirte a ver, que tengas a muchos de los dragons en vilo, que algunos de los que nos escapamos nos peguemos 700km de noche para verte y otros tantos para volver, que todo esto no sirva para verte hacer la prueba que tanto deseabas y que no nos importe es por algo, es porque te lo has ganado y eso mola mucho. Suerte que no nos localizaste a tiempo, para nosotros fue precioso estar contigo y tu padre (y excepto que a algunos les dio por emular a Loeb en las curvas de los Pirineos ;-) todo fue un placer).

dimecres, 15 d’agost del 2012

Ánimos Víctor

Com diem a Catalunya, "la feina ben feta no té fronteres", así que estoy seguro que te irá bien!

diumenge, 12 d’agost del 2012

Brutal l’Handbol femení


No és una entrada política, els que em coneixeu ja sabeu què penso respecte a Catalunya i Espanya, però volia parlar de l’equip espanyol femení, i és que admeto que no acostumo a seguir-lo, és més confesso que penso que en molts esports col·lectius, per a o per b, encara hi ha un món entre els dos sexes, tant a nivell individual (només cal comparar la Marta brasilenya amb el Messi, els dos millors jugadors del món) com a nivell col·lectiu, on hi ha quelcom, penso que tàctic, que fa que les noies no arribin al nivell. De la mateixa manera dic que probablement mai arribarem els nois a fer o entrenar un esport com la sincro, o que si bé el triatló masculí va ser espectacular, el femení va estar com a mínim a l’alçada.
Dit tot això ahir vaig al·lucinar amb el partit contra Japó, el nivell d’handbol va ser sublim en tots els nivells, la potència, la tàctica, la intensitat va ser de 10, i per part dels dos equips, un espectacle digne de veure i molt lluny del què hi havia fa ara uns anys. Moltes felicitats als dos equips i a la feina realitzada segur que des de fa temps.


dijous, 2 d’agost del 2012

El meu millor enemic

Com m'agrada aquest concepte del "millor enemic" i és que especialment en els entrenaments de muntanya es millora molt perseguint o sent perseguit. Intentar pujar seguint l'estela dels que són millors que jo, donar aquell punt de més, córrer riscos baixant per arribar als ritmes suicides d'alguns dels meus "enemics", així és com estic millorant i sobretot com estic trobant l'esència del trail running.

Les Curses més rendibles