de trail a tri

Breu resum dels últims mesos més a mode de repositori que de crònica. La lesió de maluc segueix el seu curs, com va dir el metge, he de començar a pensar en deixar de córrer, i ho estic fent, ho estic pensant... Però mentrestant segueixo ;-)

Aquest any ha servit per a què, per fi, faci la Marató del Cap de Creus, que juntament amb Alpens era un d’aquells must que tenia pendents.

Tot va sortir rodó, gran cap de setmana entre molts amics, bona localització dels apartaments i una cursa més que correcte de menys a més. Començant amb força dolors musculars a la zona dels adductors, l’esquena i com no el maluc però acabant amb força (i suportant bé els delicats i adolorits adductors durant ben bé mitja cursa, sens dubte el meu punt feble). El dia abans la Bea patia com mai les dificultats que suposa recuperar-se d’una fantàstica competició de 100kms, però acabava la Mitja del Cap de Creus, no sense l’ajut d’uns fidels escudellers.

http://tretzesports.es/resultats_curses3/Index.php?Id=243

Primer corredor: 4.18.55

Pau Cortadas Guasch     

Club       BCN DRAGONS RAIDLIGHT TEAM

Posició 108 de 418

Temps 06:11:10

Ja més recentment el Carmelo insistia en què fes de nou la Moonrace a Sant Cugat, que m’aniria bé de cara a la triatló sprint de Les Angles. Em convencia amb aquest argument i ens trobàvem, com cada dijous els tres de sempre, El Toni, el Carmelo i jo mateix juntament amb algun dragó i amic més. La cursa va anar bé, la primera meitat amb la corda enganxada al ritme del Carmelo i la segona amb millors sensacions.

http://www.tmtiming.com/sites/default/files/events_files/GENERAL_0.pdf

Primer classificat 25.06

Pau Cortadas Guasch     

Club       BCN DRAGONS RAIDLIGHT TEAM

Posició 76 de 1047

Temps 00:32:10

I finalment el passat cap de setmana em trobava de nou, com un flam, a la bora del pantà de Matemale. L’idíl·lic llac em té la partida guanyada i no aconsegueixo nedar sense agobiar-me (el propi Guillem al final de la cursa em demanava “t’has gobiat molt a l’aigua, papà?” Aquest 2015 no va ser una excepció i de nou problemes, per sort últimament faig la sprint i amb menys de 15 minuts ja estava fora, darrera de quasi tothom, però fora. Vaig fer una bici correcte, em costa donar aquell punt de més i d’aquí que el ... del Toni em digués “sólo te faltava la cesta para ir del palo Verno Azul”. Vist els parcials realment no vaig fer pas una bona bici, crec que, proporcionalment, el pitjor, ja que vaig córrer malament, però la causa la trobo precisament a no anar prou sobrat en el sector 2. La veritat és que pensava que igualment correria millor, algunes sensacions en els úkltims runnings em feien ser moderadament optimista, però no, no hi va haver història, no vaig poder pillar als que em precedien. Una tri més, i un record, des de la distància, molt positiu.

Primer classificat 1.02.15

Pau Cortadas Guasch     

Club       BCN DRAGONS RAIDLIGHT TEAM

Posició 76 de 1047

Temps 01:20:14

Parcial swim 13.13

Parcial bike (18.5km) 38.04

Parcial run (5.5km) 25.40

Triatló de Banyoles 2014 per Relleus, amb el Rafa i el Toni

L’important és passar-s’ho bé no? I jo per passar-m’ho bé necessito: un entorn immillorable, uns bons companys “de batalla” i estar mínimament entrenat. Com que tot això ho tenia, no va ser un problema fer la modalitat que menys m’agrada i que pitjor se’m dóna, la natació.

Dels dos equips la Júlia i jo fèiem la natació, així que xino xano i amb els nostres neoprens vam anar cap el punt de sortida (érem quasi els únics pitufis que anàvem amb neorpè). Va ser una natació llarga, dels 1.100 enunciats van passar a ser 1.500, però entre la qualitat de l’aigua, els carrils i que la gent de seguida troba el seu lloc, nedar a Banyoles és sempre un plaer. Un plaer que va començar com sempre una mica alt de pulsacions i amb pressió al pit i que no s’acaba mai, però un plaer al cap i a la fi. La falta de referència em va fer portar un ritme per mi bo, però sense incentius a accelerar, primer quasi no veia la bolla i després impossible detectar el punt exacte de la sortida, no sabia si me’n quedaven 100 o 300.
Transició molt llarga (300 metres o més) i li dono la goma rosa al Rafa. Em costa molts minuts recuperar-me, tant a nivell muscular com d’aire i això m’agrada, vol dir que ho he donat tot. La Júlia arriba poc després per donar-li el relleu a la Bea, mentre jo allibero a la Lídia de les seves tasques de cangur jiji.
Les dades són les següents: no tenim parcials exactes però calculant el dels meus companys i els totals em surten 27 minuts per fer els 1500 de natació + els 300 i pico de transició, que per ser jo, és més que correcte.

Quan arriba el Rafa li toca el torn al Toni que “cual caballo desbordado” surt a fer els seus 7kms al voltant del llac. Per la seva banda la Bea dóna el relleu a la Manu, que també fa un molt bon parcial de running.

De 182 acabats (el primer amb 1.06.55)
74 DRAGONS TULLIDUS 1.27.36

Duatló per equips del Prat: Yes, weekend!!!

De la Bea,
 
El Pau i jo tenim fama d’hiperactius. Doncs jo aquest finde em vaig superar... Però voleu que us digui un secret? Potser avui ha estat un dels dilluns de més bon rotllo que he tingut mai... I estic tant feliç, que he decidit fer una crònica al blog del meu marit, perquè al FACEBOOK no m’hi cap tot el que haig de dir... Allá voy!!!

Comencem el divendres tarda ampliant al família: el Simó ve a dormir a casa. I per celebrar-ho anem al Margarita Blue... Tappering a la Mexicana, i una de les meves perdicions: els seus Nachos.

El matí del dissabte comença a les 7h: el Vic ha decidit que no té son... Però el Pau em cobreix i puc dormir fins a les 9.30h. A aquella hora els meus tres nens (2+1) em desperten saltant al llit... Comencem amb alegria... Anem preparant esmorzars i ja començo a notar que estic nerviosa. Encara no he preparat res de la duatló, però tinc la súper llista de la Lídia corregida per la JULS (què seria d’un equip sense les seves líders) i tinc a casa al meu PT que mai deixa res “en el tintero”. A mig matí, el Pau torna actuar, i baixa amb els nens a jugar a futbol... Amb la calma recullo 4 coses, i començo a preparar amb carinyo tot el que necessitaré... Inclús puc donar-me una dutxeta relaxant... Estic nerviosa, però ho tinc controlat. Amb la infrastructura dels peques solucionada, sortim cap al Prat. Creuada dels primers wapps de sincronització: la Li va on time; la Manu, suplent de luxe ja està al Prat just in case i el Toni amb tot el que necessita també “a puesto”. La Juls i la Inma arriben una mica abans i recullen dorsals. Arribem, petons, pipis, preparació, arribada dels altres fans de luxe, el Martí i el Víctor Señor (què monos, estan a totes!!!). Entrem a boxes: tot quadra. Estem nervioses però compenetrades, i contentes, i això mola. Escalfem una mica amb la Manu, que com sempre, encara transmet més bon rotllo (mira que és cuca la cabreta italiana, cobrint-nos les esquenes, només per si de cas, tenint al dia seg­üent la Marató de les Vies, on per cert, fa un paper estel·lar!!!). I tot passa de pressa: ja estem sota l’arc de sortida!!! Comença l’espectacle!!!

Decidim que vagi davant la Lidia i la Juls per marcar el ritme de la primera volta. La Juls ha demanat calma per aclimatar-se... Surt de tota una setmana al llit amb gripasso... Però la que acaba necessitant calma sóc jo: no tiro!!! He deixat el GARMIN a la bici. No volia perdre temps a la transició canviant el rellotge... Per tant no tinc referència de ritme: només sé que elles tiren i jo no... I que elles podrien anar més ràpid i jo no. Són tres voltes, i acabada la primera ja no veig gens clar les altres dues a aquell ritme i penso: Bea, què cutre!!! I tu estàs entrenant per una marató, reina?... Però un equip és un equip, i les meves Dragones, liderades per la Lídia, m’arrosseguen, i em tiben, i acabem el circuit de run.

Em sento cansada i una mica avergonyida. Em dono compte que hauria d’haver planificat portar algun gel. La Li em dona un, bec aigua, i canvio equip, però fem/faig una transició lenta. Pugem a la bici, començo a pedalar, i en un tres i no res, canvio el xip: la meva disciplina!!! La meva flaca dragona... Comencem els relleus inspirades, treballant com havíem entrenat... La primera volta amb vent a favor, anem bé, jo em sento genial, sóc una altra. Ens cridem, ens animem, els hi dic que estic bé... Sóc feliç!!! I cap al final de la primera volta veiem un equip al que poder avançar, no un dos!!!. La Lídia diu una de les seves frases màgiques a la Júlia: “Juls te las comes tú? Haces los honores? O ho faig jo? El que vulguis”. I la Juls entra a matar... Jo vaig tercera, avancem, canviem relleu, i quan la Júlia es col·loca darrera es dona compte de que falta la Imma: MERDA!!! No es veu en tota la recta.

Foto de Maria Wille

Els dos equips que hem avançat, ens passen, i com no la veiem, prenem la decisió de continuar, amb aquell gust agredolç d’abandonar a un company sense saber què ha passat (Bastuseta, em vas venir al cap... Les teves paraules i la teva experiència... Em sap greu no haver-te pogut fer cas!). Seguim les tres... Arribem al punt on estan els nostres, el hi diem que em perdut a la Imma, que mirin què ha passat, ens animen, i seguim.

Just al iniciar la segona volta, tornem a tenir a tiro els dos mateixos equips d’abans. Aquest cop sóc jo la primera dels relleus, i vaig “a por ellas a piñon”... Però es tornen a resistir... Just en el moment màxim de confusió, vigilant als dos equips en qüestió, i a un tercer que s’incorporava a la carrera, la Júlia toca la meva roda, i es desestabilitza poc després, caient. Jo sento el soroll, però al haver tirat ràpid i amb el vent en contra, penso que porto a la Lídia i a la Júlia darrera, i quan em giro per veure quin equip ha caigut i mirar si la noia està bé, veig que l’accidentada és la Juls i que no pinta bé. Giro cua: la Lídia ja estava al rescat. La Juls, té la cara desencaixada, sang al colze i la bici una mica perjudicada. Posa bici “a puesto”, respira a fons, i amb aquella mirada que té de determinació diu: Seguim!!! I seguim!!! La Lídia i jo fem 2 relleus curts de recuperació per ella, i després continuem amb normalitat. A partir d’aquí, ja no hi ha més accidents. Anem bé, fem els nostres relleus, portem un bon ritme, ens animen, ens lamentem per la Imma, lliguem amb els tíos que ens avancen (oi, Lídia?). I acabem la bici. Destacar els crits dels nostres fans, veure a la última volta de bici que la Imma està bé i somrient, i destacar l’entusiasme de la Manu, que saltava i cridava com una boja a cada volta!!! I els meus peques, que em miraven amb cara d’al·lucinats, amb una mena d’emoció rara continguda, jajajaja. Mamá, ke ase?

I així arribem al últim run. La Juls porta el bessons pujats, i pateix més de cansament. Jo la primera volta vaig animada i les cames volen una miqueta gràcies a la bici, però a la segona no vaig tant bé, però millor que el primer segment.

Però la incombustible Lídia pot amb tot. Ens anima, ens arrossega, no ens deixa que ens rendim, i ens fa sprintar per entrar en meta!!! I al creuar el arc, ens abracem amb molta força i fiquem a la Imma al mig... I això val molts diners!!! Com diu un amic meu, para todo lo demás, MASTERCARD...

Recollim, dutxeta i ràpid a preparar infraestructura del dia següent: dormo a casa de la meva mare amb els dos nens, ja que la Mitja de Barcelona la correm el Pau i jo. Sopem sopar de mami, que sempre és un bon reconstituent: amanida de pasta (petició especial), croquetes caseres delicioses i maduixes i de postres: BCAA, AMLSPORT de proteïna de llet + col·lagen i IBUPROFENO. I per les cames, gel fred de WEAONTOWIN. I a dormir aviadet!!! El Pau em recollirà a les 7.30h: fa de llebre i ha d’estar aviat. Però el Vic em tenia reservada una sorpresa: de 4 a 5.30h va decidir que no volia dormir... AISHHHH.

Sona el despertador: Bea, a on vas envàs? El més curiós de tot és que un cop esmorzada, i malgrat el cansament, tinc fins i tot ganes de còrrer: és greu doctor? El Pau em recull. Anem on time, de seguida ens trobem amb el Nacho, i com estic allà amb ells, faig vida amb les llebres i em sento VIP... Jajajaja, de veritat. Com si fos una mica ÉLITE...

Trobada amb la Sheila: el seu petó de sort sempre em fa sentir com a casa. Foto dragona, i cap la sortida. I em torno a sortir important: em situo amb ells dos a primera fila de la segona sortida.

Allà veig al Robert, i colem també al Tico. M’encanta veure’l tant content, tant fort i tant motivat. Vol baixar de 1h40’: olé ell. Porta fins i tot llista de música preparada per aquell temps, i acabar amb Carros de Fuego...Em fa molta gràcia: el recordo de peque (era com un angelet) a la Cerdanya, un dia que no volia sortir a jugar a futbol al jardí perquè feia fred... Just em va venir aquella imatge al cap... Senyal de que ell es fa gran i fort i jo vella. I que tant esforç del seu pare i meu al run per fi ha donat fruits amb marques brillants a la família... 1h37’ el xaval: RESPECT!!!

Comença la meva cursa: començo mirant el culet al Pau i al Nacho, però decideixo situar-me entre ells i les altres 2 llebres de 2h que van per davant, amb el objectiu d’avançar també a aquestes si vaig bé. De 0 al 5 aclimatació. Paro a beure al avituallament, amb la bronca del Pau quan em passa. Els recupero, i del 6 al 13 em sento molt bé. Al 8 em situo per davant de totes les llebres de 2 hores i aguanto bé fins al 13. Cap al 10 veig al Jordi i li xoco la mà: primer fan que dona energia . Al 13 començo a buidar-me de cop. No es cardio especialment, ni mal enlloc especialment, és una sensació de no voy y no voy. El Pau em torna a passar quan camino 4 passes. Li dic que tiri tranquil, que si no els recupero, tranquil que acabo. I aquí comença el meu patiment: Diagonal Mar. Sóc llesta i prenc el gel que portava. Punt important. I una altre punt de recolzament: els ànims d’anada i tornada del Joako i l’Emma en aquest punt (gracias guapos!!!). El fet de veure els seus somriures, i el handicap de que m’agrada sortir guapa a les fotos em fa tirar i apretar una mica més.

I a Fòrum un altre al·licient, una altra cara amiga que al 17 em dona una empenteta: el Melchor i el Èric (gràcies a tu també!!!). I així arribo al final. Quedant 4 revifo... Com li he deixat el GARMIN al Pau no sé quan temps real de cursa porto, i penso que vaig pitjor del que vaig. Al creuar el arc de l’ultim km, veig que si apreto, no estaré tant lluny de les 2h, lluny de la MMP de Mitja, però molt decent donades les circumstàncies. Recta final:Borjita, que m’acompanya un trocet. I passadís de meta: la veu inconfusible de les meves Hadas Madrinas, la Lola i la Laura i el Rocamora Power, el Robert i el Tico!!! I ja està, ja estic. Ja veig el somriure del Pacemaker més sexy del món a meta. Feina feta: ja puc recollir medalla per tal que els meus peques la puguin portar al cole el dilluns (Per cert, Bastuseta, la banda sonora era teva i una mica del Vic: SPOTIFY BEHOBIA).

Broche del finde: trobada amb el grup d’AMICS, els Gios: tots, no falta ningú. Amb tota la prole... El David i la Irene també... I gaudim, i rient, i planegem findes i vacances i demanem torn per parlar, i ens trepitgem i ens fem enrabiar... Res ha canviat!!! Quina sort!!! Ni tant sols nosaltres, que estem estupendus... A les proves me remito... Mireu el FB!!! JAJAJAJAJA.

Aquest ha estat el meu finde. Un gran finde amb millor companyia!!! Si algú ha tingut un de millor, que ho demostri: NO M’HO CREC!!!

Quiet no he estat

 Aquests dos móns que vivim ara, el virtual i el real, tenen una curiosa relació. Seguint a alguns amics, especialment aquells que no paren d'ensenyar fotos dels seus entrenaments, competicions... em pregunto, "aquest entrena molt o com que ensenya tot el que entrena, només ho sembla". No sé si m'explico, cada dia escric pitjor ;-) A mi m'ha passat tot el contrari, els que segueixen el bloc em demanen si estic parat. La resposta és que faig poc, però quiet tampoc estic, i ara que tinc uns minuts explicaré breument les dues competicions que he fet durant l'estiu.

La primera va ser l'únic triatló oficial de l'any, l'sprint de Les Angles que es podria resumir en  "cada any faig una distància més curta i cada any pateixo més". L'aigua va ser més agonia que mai, aquesta vegada ningú em va molestar, estava molt relaxat i vaig anar ben separat del gran grup, però la falta d'entrenament (he fet 5km durant tot el 2013) i les condicions del pantà (alçada, aigua freda i algun altre misteri que fa que falti l'aire) van ser una combinació nefasta. Vaig patir, però el pitjor és que em va accelerar tan el pols que va repercutir sobre la bici. Les cames anaven bé, però el cos em demanava temps de recuperació, així que res, un  parcial dolent en el segon sector. A l'hora de correr vaig posar un ritme correcte, però em cansava massa i és on va aparèxier el "he dit que vindria a gaudir així que ja pots anara frenant", i a fè que ho vaig aconseguir, un últim sector on, per fi, vaig poder córrer tranquil. El Víc entrava just darrera, ell debutava i em va fer il·lusió compertir aquests moments amb ell. El resultat, oh sacrilegi, de la meitat cap enrere!!!!
http://www.altriman.com/fr/telechargement/Resultats_Festricap2013.xls
De 111 (i 130 inscrits)

57          

CORTADAS Pau               

BCN DRAGONS

1:20:23

S 0:15:17              02:02 69

B 0:41:33             28,88km/h 54

R 0:23:33             38

 

Tope gays ;-)

I la segona competi... ara no me'n recordo... a veure... ah sí, és que va ser una cursa de rebot, però va estar molt bé. La Moonrace a Sant Cugat. Gràcies al Xavi, que ens aconseguia inscripcions ens presentàvem una bona colla de Dragons i amics. Jo decidia provar-me fent una sessió doble, trail abans i la cursa de 8km després. Vaig compartir bona part del recorregut amb el Martí que em va fer de lazarillo per la seva ciutat (grata experiència). Al final una mitja no molt bona i per tant amb els dubtes de si havia fet una bona actuació. Amb els resultats publicats vaig veure que, tenint en compte tots els factors, podia estar prou satisfet.
http://observon.blogspot.com.es/2013/07/classificacions-moonrace-2013.html

FINALISTAS: 1.095

TIEMPO DEL PRIMERO: 0:25:32

TIEMPO DEL ULTIMO: 1:12:02

TIEMPO MEDIA: 0:41:09

186 PAU CORTADAS GUASCH 0:34:35

Per cert el Gio entrava just davant meu.

Ho sé, aquesta entrada és un conyazo, havia d'haver parlat de l'Ajram, però és que m'agrada tenir-ho tot documentat i ara tocava això. A més de l'Ajram m'hagués agradat comentar abans que abandonés, però no m'ha deixat temps i ara tot semblaria posar més llenya al foc.