A partir del Nadal, vaig començar a entrenar... Vaig seguir l’entrenament facilitat per l’organització de la Marató per anar a per les 4h, però sent conscient des del primer moment que no volia (o no podia) anar per marca... De fet, al novembre del 2013 encara no tenia clar que faria la Marató, però el fet d’anar de la mà de La Caixa, i animada pel Pau, vaig decidir donar el pas.
Sóc conscient de que no he estat purista en el meu entrenament. He començat un mes més tard que la pauta marcada, he fet molt trail i poc asfalt, entremig he ficat Rocacorba i la Duatló del Prat per equips (no ho canviaria), i el dia setmanal marcat per les sèries, l’he fet la gran part de les setmanes bastant “per sobre”. Sense afegir que hauria d’haver arribat un pèl més fineta: dieta dieta no n’he fet.
Dit això, em sentia forta, i fins a 2 setmanes abans anava sumant volums i era optimista, però no guanyava txispa. Li deia al Pau, i ell em contestava: un dia faràs el clic. I el clic no va arribar. A 15 dies de la gran cita, em va venir al cap la Bastuseta que l’any passat la va preparar a consciència i deia: estic fins als nassos de còrrer, ja no puc més!!! Jo no tenia aquesta sensació. Bea, malo, poco entreno? Sort que quan li vaig dir al Pau que no sabia si fer-la o no, la seva mirada va aclarir tots els meus dubtes: la fas, o et mato!!! Massa recolzament per tal de que jo pogués entrenar, com per tirar-ho tot per la borda.
I a principi de la setmana prèvia, m’arriba un mail del Robert, que m’emociona i a la vegada em compromet... El títol era YA ESTÁ AQUÍ, YA LLEGÓ. Em fa plorar (haig de dir que començo a plorar aquell dia, i ja no pararé de fer-ho de forma intermitent fins a creuar la meta. Bé, del tot del tot encara no he parat), però a la vegada em fa segellar el compromís. La suerte está echada, y Bea, vas a ir a por todas.
Dissabte tarda nit,
tot es precipita: preparo el modelito i els gadgets assessorada pel meu marit,
comento 4 coses amb ell de tàctica, acabem de fixar timmings amb les llebres i
després de sopar a casa de la meva mare, deixo als nens i al meu maridet dormint
allà. Jo marxo sola cap a casa en moto, plorant com una magdalena. I em sonen
les sensacions que tinc i associo la nit pre-marató amb la nit
pre-selectivitat, que heavy no? Quina associació d’idees...
Arribo a casa;
dutxa relaxant amb musiqueta, i llegeixo l’últim gran post del Pau al blog i em
quedo amb la seva frase abans d’anar a dormir: gaudeix de cada minut!!! Tal i
com em diuen la Manu i el Robert per wapp sento al Barry White i al Queen, dos
dels seus temes preferits, i tanco la llum!!! Bona nit!!!Dormo fins les 5.40H d’un tirón. M’havia posat el despertador una mica més tard, però faig mandretes i una mica abans de l’hora, esmorzo i em començo a acicalar, tot amenitzat amb els ànims per wapp del Robert, el Tico, la Manu i el Pau... Show must go on!!! Al cap em venen mil missatges de suports per mil vies diferents, i l’últim del Melchor que fa el seu propi repte (asfalt vs trail), i envia missatge de PIT I COLLONS!!! a les 6h del matí.
Recullo al Pau en moto i baixem cap allà. Ens trobem amb els primers Dragons i amb la meva estimada Sheila (I love you!!!). La Lorena i jo ens sentim unides per una mateixa causa; fer un pipi. 12 lavabos per 16.000 participants a la zona superior de sortida semblen pocs, oi? Quin drama. Fet el maleït pipí de forma poc ortodoxa, foto dragona, petons i abraçades (La Isa i la Sheila em donen molta força, i el Pau em dona molt d’amor amb una sola mirada... Confiança en mi + por de patir = mirada final del Pau).
El Roger té un dorsal però vol fer només Mitja Marató per preparar el seu Half, i m’ofereix anar amb mi i ajudar-me en la primera part de la meva Marató... A priori no encaixo bé la seva proposta: estava dels nervis, i el meu pla era anar sola amb la meva música i trobar-me amb el Robert i el Tico al km.18, gaudir d’una part de la Marató sola... Però de seguida canvio el xip: ens col·loquem en el nostre calaix, i em comença a explicar coses de la seva vida que fan que no pensi tant en el que està a punt de començar... I em relaxo. Arribem a l’alçada del Pau, i 17’ després de la sortida dels pros, li toca sortida al calaix de “los güenos”... Miro al Pau per última vegada i començo la meva aventura amb les primeres llàgrimes als ulls... Pico el START...
I aquí us explicaré
la meva forma simplista de veure la cursa. De la sortida fins al Camp Nou, em
van venir al cap l’Eva i el Xavi Espriu: l’Eva dient-me, no t’angoixis, ja que
fins al Camp Nou puja... I al Xavi dient-me, no, no puja tant, cap tram del
circuit puja...Amb aquest pensament, la bona psicologia del Roger, que em parla
quan m’ha de parlat, la musiqueta baixa de fons, el solete i la gent, m’omplen
de bon rotllo i malgrat els dubtes, les bones vibracions hi són. Trobada amb el
Jaume Feliu passat el Tanatori: corredors amics també? Com mola..
Comencem la
Diagonal, i penso en el primer punt on l’any passat vaig estar amb la Sheila, i
poc després de que aquest pensament creua el meu cap, la veig amb el seu pare i
el Nano. Cridant com uns bojos!!! Olé!!! I baixant per Berlín, pels nostres
ex-barris, el Xavi, allà com sempre, que no crida tant, perquè mai ho fa, però
em dóna el seu somriure.
El segon tram era
el desitjat Passeig de Gràcia. I el meu pensament va dirigit cap a allà. Sempre
havia desitjat pujar Passeig de Gràcia tancat al trànsit fent la Marató. I
aquest any allà estava. Més cares amigues: primer los BastusSeñor, i em ve al
cap la seva Marató 2013, els seus èxits i els seus patiments... I després els
incombustibles Carles, María & family, que em donaven una energia
descomunal en cada punt: no van ser llebres físiques, però sí espirituals!!!
I ara ja busco
encarar la trobada amb el Robert i el Tico, entre el 17 i 18. Passada la
Sagrada Família ja estaran pràcticament allà. I en aquell punt la Silvi,
vestida de runner, m’anima, m’abraça i corre amb mi. I una mica després el
Jordi: pensava que no vindria i veure’l també em fa plorar... Aissshhhhh... I
després de prendre el primer gel, ja els veig: the Rocamora’s Power. 3 llebres,
3 nois forts que em cuiden i em mimen... Olé jo!!! I aquí recordo la primera
Marató del Robert, aquells kilòmetres finals amb ell i el Pau... I per primer
cop penso en el meu pare: al Robert el va veure creuar la meta... Emoció de
nou...
I mentalment el
següent objectiu: la Meridiana. El gran misteri: per allà ni havia corregut ni
havia fet mai de fan. No visualitzava res previ a la cursa... I se’m fa
etern... Etern: tinc ganes de creuar la Mitja i valorar... I em costa molt
avançar... Alicients: les meves llebres (el Roger ens deixa al primer tram), i
els meus fans: Juls, que deixa la seva guàrdia per venir-me a veure, i de nou
els súpercunyadets!!! VISCA!!!
Creuem la Mitja:
2h06’... Com estic? Bé, animada, contenta de deixar l p... Meridiana. M’estic
hidratant bé, les llebres m’estan cuidant moltíssim, estic portant un bon
ritme, vaig còmode, la música de DJ TICO no pot ser millor, i veig factible
acabar-la i en bones condicions.I ara ja penso en el meu següent objectiu: Diagonal Mar, la torre AGBAR que començarà estant molt lluny, i a la que després deixaré darrera, i penso en la meva trobada amb la Manu, i en el primer punt on veuré als meus nens... Tinc ganes de veure’ls!!!
I vaig consumint km, i en el lateral de Ronda Litoral, tinc el meu primer mini bajón, però un gel, un parell de bromes dels Ticos, i cantar a grito pelao a versió de My Way de Rafael (jajajaja, un clásico), ja arribo al hotel Princess, i allà està la Manu, i la meva Li guapa, que no em veu i s’emociona. Li, malgrat que anava molt ben acompanyada, et vaig enyorar molt!!!
I encarem Diagonal
Mar. En el primer tram, relleu de llebres. Els meus àngels de la guarda em
deixen amb petons i molts ànims, i el Robert em diu: nos vemos en meta, papá te
dará la fuerza que te falte para acabar... vas muy bien, vas muy bien...
Puffff!!! I Manu la meva adorada Manu comença en solitari la seva gesta,
desinteressadament, easy go, la llebre perfecta... I allà estan els meus 3
nens, amb la Marta, les nenes, i la Camila, al mig del primer tram, i no puc
evitar anar a fer un petó al Willy, que va sobre les espatlles del Xavi.
Puuuuffff!!!
Quin subidón...
L’anada, bé, però la tornada, pitjor... Comença la baixada de ritme... Poc a
poc, torno a passar per davant dels meus fans, i ja encarant el final de
Diagonal Mar, miro el GARMIN i veig la baixada brutal de ritme... El MUR?
Potser si, no sé, pensava que seria pitjor... No em sento morir, em sento més
pesada, però no morir. La Manu em mima constantment, em força a somriure,
m’exhorta a no parar gaire per beure, i cau un altre gel...
Següent objectiu: ARC
DE TRIOMF... Escenari estel·lar, però com fan, un dels llocs on he vist més
cares de patiment en passades edicions. I aquí torno a ser conscient de que
estan els meus nens... encarant l’inici de la pujada decideixo prendre un altre
gel, un 226er, però no veig que el gust és Black Cofee... PUAJJJJJJ!!! Com
diuen el mallorquins Mai a Vida!!! El gust no mola però de seguida fa efecte!!!
Reportatge artístic de la Manu, i molts ànims... El Pau no m’esperava tan
d’hora, i sóc jo qui els crida passat l’Arc de Triomf...
I així ja encaro
l´últim tram... Ja visualitzo Marina, Passeig Colom i Paral·lel, però tot ho
veig a càmera lenta... Sé que acabaré, però engego una mena de pilot
automàtic... Estic cansada, però no tinc cap dolor... La Manu em mulla contínuament,
he begut i he menjat correctament, no tinc grans mals físics, però sí que
començo a notar que si paro per beure costa molt arrencar, i tinc els primers
amagos de rampa al quadríceps esquerra... Però la Manu està allà, i diu aquella
frase màgica: Bea, et queda molt menys que un dels nostres entrenaments de la
Barceloneta!!! SOMRIU... Cert!!! Va, Bea, Go go!!! I aquí torno a tenir el spit
del Carles i la María... I passeig Colom passa ràpid (he fet tantes curses en
aquell tram!!!).
I ja encarem el
PUTO PARAL·LEL de los COJONES (oi, Manu???) i això està fet. Rampeta de nou al
canto, sals líquides màgiques de la meva fada madrina, crits dels BatusSeñor,
llàgrimes, i sento, com des de fora, com la Manu truca al Pau i informa: Últim
km, ja estem!!! Ok, ok... I veig la cara d’alegria dels Ticos, entre el púbic
que criden. I arribo, ja hi sóc. Últims metres... Em donen els nens, tinc força
per entrar amb ells??? Si, si tinc forces, i tant que en tinc... Les trec d’ on
calguin... I si, encaro el tram final, la meta, i la Manu em porta als meus
nens, i anem les dues, i ploro, i el Vic també, i el Willy es concentra en córrer
amb mi com si fos el Rayo. I quan li faig un petó em diu: Molt bé mamà, has
guanyat!!! I això ja val tot l’esforç del món... I ploro, i ploro i ric... i li
faig molts petons a la Manu... I així feliç i a la vegada cansada, visc aquests
moments finals des de fora... No estic receptiva amb ningú, no agraeixo prou a
la Manu el que m’ha donat, em costa manifestar alegria amb el Dragons que vaig
trobant... I de sobte em dono compte que el que m’angoixa és que encara no he
pogut abraçar al Pau, i vaig baixant per Ma. Cristina, i tinc ganes de
veure’l... Necessito abraçar-lo, és ell qui ho ha fet possible, i per fi
arriba... Ara ja estic com a casa... Em relaxo, i ja puc gaudir de tots el meus
compis d’equip: quins cracks!!! Carles, Isa, Martí, Lorena, Coke, Jaume,
Álvaro, Katia (que m’avança al final de Diagonal Mar), Jag, Edu (Dragon per
amor) i Charly... I el Gio i l'Albert, que també debuten com jo!!!... Què grans que sou!!! I a tots els supporters: som més que un
club!!!
I encara avui estic
feliç... Em sento satisfeta. Ara ja sé què és aquesta distància, ara ja sé que
la puc aguantar, i qui sap si amb un millor entrenament, millorar marca... Però
això està per veure... Ara el present és que ja sóc maratoniana, i que vaig
gaudir com una enana de la ciutat, dels meus amics, i de la meva família... Em
vaig sentir tant estimada!!! VISCA!!!
